Els pilars de la terra o Un món sense fi

M’ha arribat a les mans, be, a la pantalla de l’ordinador, un text brillant d’una persona entranyable. El text us el copio íntegre més avall i la persona en concret, es diu Àngel, Àngel Garreta. Qui és aquest Àngel? Doncs molt senzill, i per utilitzar les seves paraules, una persona/columna del CE Europa. Un veritable àngel de la guarda d’un club que s’aguanta, bàsicament, per elements estructurals com ell i que fan perdurar en el temps realitats virtuals difícils d’entendre.
Sense voler esmenar-li la plana, però, sempre he vist a l’amic Àngel més aviat com un pilar i no pas com una impersonal columna. Les columnes són sovint molestes perquè dificulten la visió –qui no n’ha tingut mai una al teatre i s’ha perdut mig espectacle, on una escena de dos acabava sent un trist monòleg?- i serveixen per a poca cosa més que suportar el sostre. En canvi els pilars, els pilars sí que ho suporten tot, són discrets i humils, però sobre les seves esquenes s’aixequen les construccions més elaborades i complexes. El pilar és, en definitiva, un element bàsic indiscutible i necessari que a més de suportar l’edifici sovint dona cobertura a les pilastres –no pillastres, que és una altra cosa- que són uns elements anàlegs –propensos a donar pel cul- amb poca feina constructiva i molta ornamental. De secció quadrada o rectangular, les anomenades pilastres estan dissenyades per a sortir a la foto –les revistes de decoració en van plenes-, en canvi els pilars/columnes són elements poc vistosos i acostumen a passar desapercebuts o simplement ignorats pels fotògrafs en busca del glamour i la filigrana estètica.A mi que particularment m’entusiasmen “les pedres”, és a dir, les ruïnes arqueològiques i us puc assegurar que n’he vist moltes i de tots els colors, doncs una de les característiques comunes de totes elles és, sense cap mena de dubte, la pervivència o supervivència de les columnes, de fet, en la majoria de jaciments és una de les poques coses que queden. Les veus allà, en la llunyania, altives, com si et volguessin explicar totes les coses que han vist. I tu tens la certesa, la profunda convicció que allí seguiran quan nosaltres ja no hi siguem.

JO SÓC COLUMNA, I TU?

L'altre dia em va venir una persona al Nou Sardenya i em va preguntar: "tu aquí què ets exactament?". Jo li vaig respondre "sóc columna". Després de dubtar dos segons, estranyat, em va dir: "columna? que és un que fa de columna?". Jo li vaig explicar que és molt senzill. Tot lloc, casa, entitat, club, estament... està construït a algun lloc on hi transcorre la seva història. Les façanes canvien de cara, de pintura, els interiors pateixen reformes, hi ha gent que entra, que surt, però el que sempre queden són les columnes. Les columnes, en un club de futbol, veuen passar entrenadors, jugadors, presidents, directius, socis que s'esborren i es tornen a donar d'alta, personatges puntuals que treuen el cap i després ja ningú els recorda, personatges històrics que el temps els oblida... però l'únic que segueix allà, intacte, són les columnes. Una columna no té veu ni vot. No fitxa, no dóna baixes, no decideix si es juga amb 4-4-2 o amb 4-2-3-1, no nomena directius, no contracta ni acomiada personal. No ordena ni mana... però sempre està allà, aguantant les persones que se li recolzen per ofegar els dubtes i penes. La persona que no ha fitxat, la que li han donat la baixa, l'entrenador que no dóna amb el sistema, el directiu nou, el que se'n va, el personal nou, l’acomiada’t. Tothom s'hi recolza. Per això estan les columnes. Una columna és cega, sorda i muda. No té cap altra funció (com si fos poc important) que aguantar tot el club al seu damunt. És el pilar. Sense columnes, la casa cau. Durant 100 anys tothom passarà, però la columna quedarà. Les columnes no surten davant la foto, ni amb l'Alcalde ni amb el President de la Generalitat. Les columnes no són ovacionades al camp. No tenim protagonisme, però quan els protagonistes estan abatuts i no saben per on tirar, es recolzen en les columnes. Som testimonis gairebé invisibles del pas del temps, un pas que no podem alterar ni decidir com ha de ser, això ho decideixen altres per nosaltres. No obstant, també tenim el nostre orgull, i com a bona columna, quan algun 'cotxe' ens molesta, ens estretem una mica més per ratllar-li la porta i tot el lateral quan passa pel nostre costat. Columnes, sí, però no idiotes. Les columnes, a més, són impossibles de derrotar. Si vols enfrontar-te directament amb una columna, et donaràs de cap contra una pedra. I això fa mal. Un mal de vegades sense retorn. Els cops contra les columnes poden ser esportivament mortals. Per tot això, jo sóc columna... i tu?

Àngel

La tarda prop d'Ischia

Descoberta paleontològica a Sardenya

Interessant exemplar de dinosaure trobat prop de la Costa Esmaragda (Sardenya). Es creu que era originari del nord d'Europa i a l'època de la glaciació va emigrar cap el sud buscant un clima més suau. Desprès d'un llarg viatge va veure un camp ple de camèlies i allí es va quedar.

Crisi a la construcció? El sector del "totxo" en crisi?

Eines bàsiques
La clau Allen II

Em vaig divorciar de la meva dona perquè em va deixar per una altra dona.

No crec en una vida posterior, però per si de cas me he canviat de roba interior,

Per a l’exèrcit em varen declarar inutilíssim. Si hagués una guerra només serviria d’hostatge.

He conegut a un home meravellós; és de ficció, però no es pot tenir tot.

Els diners són millor que la pobresa, encara que només sigui per raons econòmiques.

No tinc por a morir-me, només que no vull estar allí quan succeeixi.

Una relació és com un tauró; ha d’estar contínuament avançant o es mor.

El darrer cop que vaig estar dins una dona va ser quan vaig visitar l’estàtua de la Llibertat.

El sexe sense amor és una experiència buida. Però com a experiència buida és una de les millors.

Higiene personal, higiene col·lectiva

Ciutadà romà trobat sota la lava petrificada de Pompeia. Desprès de la tragèdia i de quedar colgat, les seves restes, a conseqüència de les elevades temperatures i els gasos, es varen volatilitzar deixant un espai buit entre la lava que els arqueòlegs varen aprofitar per injectar guix líquid i així obtenir un volum amb l’aspecte i les formes de la persona atrapada.
Podeu observar com es protegeix el nas i la cara en un acte reflex per intentar minimitzar l’efecte devastador del fum i els gasos.
Imatge colpidora i d’un terrible dramatisme.

Tengo los pulmones negros...

Tornant al tema recurrent i de rabiosa actualitat com és la celebració dels Jocs de Pequin i el seu Comitè Olímpic. Doncs bé, sembla que aquest organisme no n’ha tingut prou amb 7 anys, des de la seva nominació com a seu Olímpica, per convèncer al seu ecologista Govern per solucionar el greu problema de la contaminació a la ciutat amfitriona. Està clar que els atletes hauran de competir, per una banda, contra els seus rivals esportius i per l’altra, contra una atmosfera espessa carregada de substàncies altament beneficioses per a la seva salut. Diuen els experts que, quan fas esport, els pulmons se’t obren per poder absorbir més oxigen i així fer front a l’esforç. Ho tenen clar els pobres esportistes, com perquè desprès, una vegada acabada la prova on participin, els hi facin el control antidopatge. La sang potser si que la tindran neta però i els pulmons? Brut, tot plegat molt brut, però que es pot esperar d’un organisme amb l’escaient nom de CO Xina.

The Ghost of Tom Joad

The Grapes of Wrath
Las uvas de la ira

Bruce Springsteen en parla a la seva cançó: The Ghost of Tom Joad, que fa referència precisament al film de l’any 1940, The Grapes of Wrath, estrenada a Espanya amb el títol de Las uvas de la ira. Basada en la novel·la de John Steinbeck, és un relat esfereïdor de la Gran Depressió americana que va deixar una profunda ferida en aquell país en crisi.
La pel·lícula va ser dirigida per un esplèndid John Ford, que guanyaria un Oscar pel seu treball, possiblement en un dels millors moments de la seva carrera artística. Un Henry Fonda auster i commovedor va ser l’encarregat d’interpretar el paper de Tom Joad col·locant el seu personatge a la galeria dels inoblidables. Tornem al blanc i negre que havíem deixat aparcat momentàniament, per gaudir d’aquest monument imprescindible i fer-ho sense preses. Per a mi és un d’aquells films de capçalera que sovint re visito i encara em segueix emocionant. Espero que a vosaltres també. Bon profit, malgrat ser un profit inevitablement amarg.

Lligar en curt. Si més no, intentar-ho

Indefinicions 18

Avantmatx: Abril
Auxiliar: prestar ajuda
Baló: veí dels flamencs
Banderí: futur jugador del Madrit junt amb Van der Vart i Van Nistelroy
Benjamí: argot de la màfia siciliana, derivat de vendetta
Blanc: absència de color. Altrament, diana
Blocatge: acció referida al consumidor compulsiu de blocs
Bola: ocell poc instruit i que comet faltes d’ortografia
Campanya: comarca d’on és originari un dels patés més populars
Campionat: nascut per a guanyar
Carregar: acomodar l’aparell sexual masculí cap a un o altre costat
Categoria: característica que et permet entrar sense problemes als locals de moda
Casaca: advertiment entre companys d’un mateix equip quan el rival es disposa a treure de banda –vigila casaca-
Cessió: el que ha fet el govern espanyol amb el castell de Montjuic
Cicle: reiteració afirmativa –sí clar-
Classificació matemàtica: perogrullada*, a cas hi ha classificació que no sigui numèrica?
Compte particular: el que està al teu nom i els números són de color vermell
Concedir un gol: només ho pot fer el que en té un
Constructor: personatge especulador que s’ha “forrat” i ara diuen que està en crisi
A la contra: grup paramilitar nicaragüenc
Contraatacar: el que faré si us fiqueu amb mi


*perogrullada: buscar Perogrullo

La pitjor cegesa, la del que no vol veure

CO Xina-Amy Winehouse

Diuen els gurus de la moralitat mundial, els mestres de la hipocresia, els senyors de la decència i els bons costums, els posseïdors de la veritat absoluta, els que són llum i far i reserva del Planeta, que una dona com l’Amy Winehouse és un mal exemple per a la nostra societat, que és una addicta a les drogues, als barbitúrics, a l’alcohol i que no es mereix cap reconeixement per la seva música ni pel seu talent artístic. Aquests mateixos senyors i senyores, que també n’hi ha, i que ocupen llocs de responsabilitat i rellevància en organismes de control, de poder i d’opinió arreu del món, aquests mateixos senyors/es no tenen, en canvi, cap problema per reclamar i exigir, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin, que no s’ha de barrejar esport i política. Tenen la immensa barra de demanar-nos que aixequem una opaca muralla xinesa entre els diferents aspectes que formen i conformen la personalitat humana i també la dels pobles. No hi ha cap activitat que es mantingui aïllada i que no estigui contaminada pel seu entorn. No hi ha cap altre àmbit com l’esportiu on la política estigui cada cop més present. A traves de l’esport els pobles lliuren les seves batalles incruentes. L’esport s’està convertint en el reflex, en la projecció, en l’aparador dels governs dels diferents països i del sentiment dels pobles. L’esport és una revàlida que ens dona i ens treu credibilitat davant el panorama internacional. Desgraciadament, desgraciadament, desgraciadament. Veieu, com a exemple no gaire llunyà, la darrera Eurocopa de futbol on l’espectacle nacional-patriòtic de molts països va fregar el més absolut i deplorable ridícul.
Si s’ha de separar política d’esport, perquè no separar vida pública de vida privada? I tornant a la pobre Amy, perquè no se li pot reconèixer els seus mèrits artístics més enllà del seu “problema” personal? Algú s’ha preguntat si tot el que li passa no és el producte d’uns pares que es passaven hores interminables davant la tele veient les insuportables cerimònies d’inauguració i de cloenda de tots els Jocs Olímpics i seguint fil per randa les consignes dels seus dirigents. Aquesta sobreexposició, aquesta sobredosi, aquests excessos no poden ser gratuïts, han de pagar un peatge, han de tenir forçosament un cost, provocant uns trastorns greus que acaben per afectar irreversiblement als idiotitzats, perdó, hipnotitzats espectadors i en conseqüència a l’educació dels seus fills.
He de confessar que avui m’he perdut la cerimònia d’inauguració dels Jocs i probablement em perdre també la cloenda. Francament m’estimo més el coit que el COI i el CO Xina (Comité Olímpic de la X), que em sona a cosa bruta. Sort en tinc de l’Amy Winehouse, entossudida en fer-me companyia, mentre em serveix-ho la segona copa d’Embruix i la lluna em pica a la porta.

L'altre Monkey

Dues versions diferents per gaudir el doble.

Amb tots vosaltres: Monkey man!

Pel forat del pany

La llei de cerca de Bloch

La llei de cerca o de recerca, com preferiu, de Bloch, d’Arthur Bloch diu: Es troba sempre el que es busca al primer lloc on es va buscar, però mai es troba la primera vegada que es mira allí.
Això m’ha fet pensar directament i per associació en els blocs o blogs. Mai com diu l’amic Arthur, s’acostumen a desxifrar els continguts de molts blogs a primera vista. És necessària una segona, tercera, quarta... revisió per albirar, ni que sigui lleugerament, l’esperit real del blog i del seu autor/a. No us deixeu, no ens deixem desanimar per una primera impressió poc satisfactòria. Ja se sap que, en general, les primeres vegades acostumen a ser decebedores i mai acompleixen les expectatives. És més, algunes, fan fins i tot, mal.

Viure amb la boira

Quan és tenen les coses clares amb 2 minuts n'hi ha prou

No em maregis

La sala Festina

La meva mare acaba de tornar de vacances. M’explica, amb aquella alegria que li és pròpia, que la gent amb la que ha viatjat era molt simpàtica, que ha menjat molt bé -la meva mare sempre menja be- i que tot el que ha vist li ha agradat perquè tot era molt maco. M’explica que va estar a Pisa i patia per aquella torre a punt de caure i a Venècia es feia creus de com, amb tanta aigua, aquella pobre gent no estava atacada pel reuma. Però de totes les coses que ha vist la meva mare, el que més, més li ha agradat, ha sigut la sala Festina. Si, si, la sala Festina, aquella que hi ha dins el Vaticà i que va pintar aquell pintor tan famós que pintava sostres. Per a la meva mare, la majoria de persones són “aquell” i les coses són “això” o “allò” , Si la meva mare ha visitat la sala Festina no serè jo qui li tregui del cap. La meva mare va perdent sensibilitat i les coses ja no les té tan clares com abans. Diu que té uns nervis que la ataquen. La meva mare està viatjant cap el país de la desmemoria per culpa d’unes connexions que es volen jubilar abans d’hora i no volen treballar més. El dissabte quan em porti les fotos, les miraré amb curiositat i encara que em recordin lleugerament a la Capella Sixtina, per a mi, des d’ara i per sempre, seran les fotos de la sala Festina, m’ho diu la meva mare.

Lligar els complements

Núvol a la Meridiana

Arrencar cebes

Quan era petit, i d’això en fa ja uns quants anys, jugava al pati del “cole” a arrencar cebes. Per aquells que no esteu prou avesats en el tema, us diré que el joc consistia en formar dos bàndols o equips; l’un s’asseia al terra en fila india i els seus components s’agafaven per la cintura formant una cadena entrelligada del primer a l’últim. Aquest era l’equip de les cebes, cebes un pel estranyes, per ser rigorosos, ja que tenien més aviat forma de forcat d’alls que no pas de cebes. Però només era un joc i en el joc tot s’hi val. L’altre bàndol tenia com a missió arrencar el màxim de cebes possibles, és a dir, arrencar literalment dels braços del company que el tenia agafat al primer membre de la fila, i així successivament fins aconseguir fer-se amb tots els jugadors/cebes. Guanyava l’equip que assolia el seu objectiu, o bé arrencar-les totes o bé mantenir-se units com a cebes inconquistables i imbatibles.
No se per quin misteri més enllà de la meva comprensió, el cert és que, en el meu equip sempre estava el Guillem. Jo no suportava al Guillem, era un noi insolidari, mentider, buscaraons, fals, verinós,...en fi una joia que es feia “estimar”. Doncs aquest Guillem, quan érem cebes, sempre se’m asseia al davant, el que volia dir que jo l’havia d’abraçar amb totes les meves forces perquè no me’l prenguessin. Ja us imagineu la situació, dos essers antagònics fosos en una abraçada osmòtica, tant que era difícil definir on començava l’un i on acabava l’altre. Meravelles del joc que feia estranys companys de viatge més enllà dels afectes o desafectes personals, Però això no acabava aquí. Jo era molt conscient, que de la força de la meva abraçada depenia l’èxit o el fracàs de tot l’equip. En aquell moment, en aquell precís instant al llindar de l’abisme, del tot o res, jo estrenyia al Guillem amb totes les forces que el meu cos de deu anys em permetia. El Guillem era una ceba com jo, és cert que em feia plorar molt més que qualsevol altre ceba, però estava al meu bàndol, al meu cistell, a la meva fila i els rivals suarien tinta si volien prendre-me’l.

De cap

Alcoholèmia zero: només aigua

Al meu país la pluja

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
es del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

Raimon

Estiu o és tia?

Noia fràgil