The Ghost of Tom Joad
dissabte, 9 d’agost del 2008
The Grapes of WrathLas uvas de la ira
Bruce Springsteen en parla a la seva cançó: The Ghost of Tom Joad, que fa referència precisament al film de l’any 1940, The Grapes of Wrath, estrenada a Espanya amb el títol de Las uvas de la ira. Basada en la novel·la de John Steinbeck, és un relat esfereïdor de la Gran Depressió americana que va deixar una profunda ferida en aquell país en crisi.
La pel·lícula va ser dirigida per un esplèndid John Ford, que guanyaria un Oscar pel seu treball, possiblement en un dels millors moments de la seva carrera artística. Un Henry Fonda auster i commovedor va ser l’encarregat d’interpretar el paper de Tom Joad col·locant el seu personatge a la galeria dels inoblidables. Tornem al blanc i negre que havíem deixat aparcat momentàniament, per gaudir d’aquest monument imprescindible i fer-ho sense preses. Per a mi és un d’aquells films de capçalera que sovint re visito i encara em segueix emocionant. Espero que a vosaltres també. Bon profit, malgrat ser un profit inevitablement amarg.
Indefinicions 18
Avantmatx: Abril
Auxiliar: prestar ajuda
Baló: veí dels flamencs
Banderí: futur jugador del Madrit junt amb Van der Vart i Van Nistelroy
Benjamí: argot de la màfia siciliana, derivat de vendetta
Blanc: absència de color. Altrament, diana
Blocatge: acció referida al consumidor compulsiu de blocs
Bola: ocell poc instruit i que comet faltes d’ortografia
Campanya: comarca d’on és originari un dels patés més populars
Campionat: nascut per a guanyar
Carregar: acomodar l’aparell sexual masculí cap a un o altre costat
Categoria: característica que et permet entrar sense problemes als locals de moda
Casaca: advertiment entre companys d’un mateix equip quan el rival es disposa a treure de banda –vigila casaca-
Cessió: el que ha fet el govern espanyol amb el castell de Montjuic
Cicle: reiteració afirmativa –sí clar-
Classificació matemàtica: perogrullada*, a cas hi ha classificació que no sigui numèrica?
Compte particular: el que està al teu nom i els números són de color vermell
Concedir un gol: només ho pot fer el que en té un
Constructor: personatge especulador que s’ha “forrat” i ara diuen que està en crisi
A la contra: grup paramilitar nicaragüenc
Contraatacar: el que faré si us fiqueu amb mi
*perogrullada: buscar Perogrullo
Avantmatx: Abril
Auxiliar: prestar ajuda
Baló: veí dels flamencs
Banderí: futur jugador del Madrit junt amb Van der Vart i Van Nistelroy
Benjamí: argot de la màfia siciliana, derivat de vendetta
Blanc: absència de color. Altrament, diana
Blocatge: acció referida al consumidor compulsiu de blocs
Bola: ocell poc instruit i que comet faltes d’ortografia
Campanya: comarca d’on és originari un dels patés més populars
Campionat: nascut per a guanyar
Carregar: acomodar l’aparell sexual masculí cap a un o altre costat
Categoria: característica que et permet entrar sense problemes als locals de moda
Casaca: advertiment entre companys d’un mateix equip quan el rival es disposa a treure de banda –vigila casaca-
Cessió: el que ha fet el govern espanyol amb el castell de Montjuic
Cicle: reiteració afirmativa –sí clar-
Classificació matemàtica: perogrullada*, a cas hi ha classificació que no sigui numèrica?
Compte particular: el que està al teu nom i els números són de color vermell
Concedir un gol: només ho pot fer el que en té un
Constructor: personatge especulador que s’ha “forrat” i ara diuen que està en crisi
A la contra: grup paramilitar nicaragüenc
Contraatacar: el que faré si us fiqueu amb mi
*perogrullada: buscar Perogrullo
divendres, 8 d’agost del 2008
CO Xina-Amy Winehouse
Diuen els gurus de la moralitat mundial, els mestres de la hipocresia, els senyors de la decència i els bons costums, els posseïdors de la veritat absoluta, els que són llum i far i reserva del Planeta, que una dona com l’Amy Winehouse és un mal exemple per a la nostra societat, que és una addicta a les drogues, als barbitúrics, a l’alcohol i que no es mereix cap reconeixement per la seva música ni pel seu talent artístic. Aquests mateixos senyors i senyores, que també n’hi ha, i que ocupen llocs de responsabilitat i rellevància en organismes de control, de poder i d’opinió arreu del món, aquests mateixos senyors/es no tenen, en canvi, cap problema per reclamar i exigir, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin, que no s’ha de barrejar esport i política. Tenen la immensa barra de demanar-nos que aixequem una opaca muralla xinesa entre els diferents aspectes que formen i conformen la personalitat humana i també la dels pobles. No hi ha cap activitat que es mantingui aïllada i que no estigui contaminada pel seu entorn. No hi ha cap altre àmbit com l’esportiu on la política estigui cada cop més present. A traves de l’esport els pobles lliuren les seves batalles incruentes. L’esport s’està convertint en el reflex, en la projecció, en l’aparador dels governs dels diferents països i del sentiment dels pobles. L’esport és una revàlida que ens dona i ens treu credibilitat davant el panorama internacional. Desgraciadament, desgraciadament, desgraciadament. Veieu, com a exemple no gaire llunyà, la darrera Eurocopa de futbol on l’espectacle nacional-patriòtic de molts països va fregar el més absolut i deplorable ridícul.
Si s’ha de separar política d’esport, perquè no separar vida pública de vida privada? I tornant a la pobre Amy, perquè no se li pot reconèixer els seus mèrits artístics més enllà del seu “problema” personal? Algú s’ha preguntat si tot el que li passa no és el producte d’uns pares que es passaven hores interminables davant la tele veient les insuportables cerimònies d’inauguració i de cloenda de tots els Jocs Olímpics i seguint fil per randa les consignes dels seus dirigents. Aquesta sobreexposició, aquesta sobredosi, aquests excessos no poden ser gratuïts, han de pagar un peatge, han de tenir forçosament un cost, provocant uns trastorns greus que acaben per afectar irreversiblement als idiotitzats, perdó, hipnotitzats espectadors i en conseqüència a l’educació dels seus fills.
He de confessar que avui m’he perdut la cerimònia d’inauguració dels Jocs i probablement em perdre també la cloenda. Francament m’estimo més el coit que el COI i el CO Xina (Comité Olímpic de la X), que em sona a cosa bruta. Sort en tinc de l’Amy Winehouse, entossudida en fer-me companyia, mentre em serveix-ho la segona copa d’Embruix i la lluna em pica a la porta.
Diuen els gurus de la moralitat mundial, els mestres de la hipocresia, els senyors de la decència i els bons costums, els posseïdors de la veritat absoluta, els que són llum i far i reserva del Planeta, que una dona com l’Amy Winehouse és un mal exemple per a la nostra societat, que és una addicta a les drogues, als barbitúrics, a l’alcohol i que no es mereix cap reconeixement per la seva música ni pel seu talent artístic. Aquests mateixos senyors i senyores, que també n’hi ha, i que ocupen llocs de responsabilitat i rellevància en organismes de control, de poder i d’opinió arreu del món, aquests mateixos senyors/es no tenen, en canvi, cap problema per reclamar i exigir, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin, que no s’ha de barrejar esport i política. Tenen la immensa barra de demanar-nos que aixequem una opaca muralla xinesa entre els diferents aspectes que formen i conformen la personalitat humana i també la dels pobles. No hi ha cap activitat que es mantingui aïllada i que no estigui contaminada pel seu entorn. No hi ha cap altre àmbit com l’esportiu on la política estigui cada cop més present. A traves de l’esport els pobles lliuren les seves batalles incruentes. L’esport s’està convertint en el reflex, en la projecció, en l’aparador dels governs dels diferents països i del sentiment dels pobles. L’esport és una revàlida que ens dona i ens treu credibilitat davant el panorama internacional. Desgraciadament, desgraciadament, desgraciadament. Veieu, com a exemple no gaire llunyà, la darrera Eurocopa de futbol on l’espectacle nacional-patriòtic de molts països va fregar el més absolut i deplorable ridícul.
Si s’ha de separar política d’esport, perquè no separar vida pública de vida privada? I tornant a la pobre Amy, perquè no se li pot reconèixer els seus mèrits artístics més enllà del seu “problema” personal? Algú s’ha preguntat si tot el que li passa no és el producte d’uns pares que es passaven hores interminables davant la tele veient les insuportables cerimònies d’inauguració i de cloenda de tots els Jocs Olímpics i seguint fil per randa les consignes dels seus dirigents. Aquesta sobreexposició, aquesta sobredosi, aquests excessos no poden ser gratuïts, han de pagar un peatge, han de tenir forçosament un cost, provocant uns trastorns greus que acaben per afectar irreversiblement als idiotitzats, perdó, hipnotitzats espectadors i en conseqüència a l’educació dels seus fills.
He de confessar que avui m’he perdut la cerimònia d’inauguració dels Jocs i probablement em perdre també la cloenda. Francament m’estimo més el coit que el COI i el CO Xina (Comité Olímpic de la X), que em sona a cosa bruta. Sort en tinc de l’Amy Winehouse, entossudida en fer-me companyia, mentre em serveix-ho la segona copa d’Embruix i la lluna em pica a la porta.
dijous, 7 d’agost del 2008
La llei de cerca de Bloch
La llei de cerca o de recerca, com preferiu, de Bloch, d’Arthur Bloch diu: Es troba sempre el que es busca al primer lloc on es va buscar, però mai es troba la primera vegada que es mira allí.
Això m’ha fet pensar directament i per associació en els blocs o blogs. Mai com diu l’amic Arthur, s’acostumen a desxifrar els continguts de molts blogs a primera vista. És necessària una segona, tercera, quarta... revisió per albirar, ni que sigui lleugerament, l’esperit real del blog i del seu autor/a. No us deixeu, no ens deixem desanimar per una primera impressió poc satisfactòria. Ja se sap que, en general, les primeres vegades acostumen a ser decebedores i mai acompleixen les expectatives. És més, algunes, fan fins i tot, mal.
La llei de cerca o de recerca, com preferiu, de Bloch, d’Arthur Bloch diu: Es troba sempre el que es busca al primer lloc on es va buscar, però mai es troba la primera vegada que es mira allí.
Això m’ha fet pensar directament i per associació en els blocs o blogs. Mai com diu l’amic Arthur, s’acostumen a desxifrar els continguts de molts blogs a primera vista. És necessària una segona, tercera, quarta... revisió per albirar, ni que sigui lleugerament, l’esperit real del blog i del seu autor/a. No us deixeu, no ens deixem desanimar per una primera impressió poc satisfactòria. Ja se sap que, en general, les primeres vegades acostumen a ser decebedores i mai acompleixen les expectatives. És més, algunes, fan fins i tot, mal.
dimecres, 6 d’agost del 2008
La sala Festina
La meva mare acaba de tornar de vacances. M’explica, amb aquella alegria que li és pròpia, que la gent amb la que ha viatjat era molt simpàtica, que ha menjat molt bé -la meva mare sempre menja be- i que tot el que ha vist li ha agradat perquè tot era molt maco. M’explica que va estar a Pisa i patia per aquella torre a punt de caure i a Venècia es feia creus de com, amb tanta aigua, aquella pobre gent no estava atacada pel reuma. Però de totes les coses que ha vist la meva mare, el que més, més li ha agradat, ha sigut la sala Festina. Si, si, la sala Festina, aquella que hi ha dins el Vaticà i que va pintar aquell pintor tan famós que pintava sostres. Per a la meva mare, la majoria de persones són “aquell” i les coses són “això” o “allò” , Si la meva mare ha visitat la sala Festina no serè jo qui li tregui del cap. La meva mare va perdent sensibilitat i les coses ja no les té tan clares com abans. Diu que té uns nervis que la ataquen. La meva mare està viatjant cap el país de la desmemoria per culpa d’unes connexions que es volen jubilar abans d’hora i no volen treballar més. El dissabte quan em porti les fotos, les miraré amb curiositat i encara que em recordin lleugerament a la Capella Sixtina, per a mi, des d’ara i per sempre, seran les fotos de la sala Festina, m’ho diu la meva mare.
La meva mare acaba de tornar de vacances. M’explica, amb aquella alegria que li és pròpia, que la gent amb la que ha viatjat era molt simpàtica, que ha menjat molt bé -la meva mare sempre menja be- i que tot el que ha vist li ha agradat perquè tot era molt maco. M’explica que va estar a Pisa i patia per aquella torre a punt de caure i a Venècia es feia creus de com, amb tanta aigua, aquella pobre gent no estava atacada pel reuma. Però de totes les coses que ha vist la meva mare, el que més, més li ha agradat, ha sigut la sala Festina. Si, si, la sala Festina, aquella que hi ha dins el Vaticà i que va pintar aquell pintor tan famós que pintava sostres. Per a la meva mare, la majoria de persones són “aquell” i les coses són “això” o “allò” , Si la meva mare ha visitat la sala Festina no serè jo qui li tregui del cap. La meva mare va perdent sensibilitat i les coses ja no les té tan clares com abans. Diu que té uns nervis que la ataquen. La meva mare està viatjant cap el país de la desmemoria per culpa d’unes connexions que es volen jubilar abans d’hora i no volen treballar més. El dissabte quan em porti les fotos, les miraré amb curiositat i encara que em recordin lleugerament a la Capella Sixtina, per a mi, des d’ara i per sempre, seran les fotos de la sala Festina, m’ho diu la meva mare.
dimarts, 5 d’agost del 2008
Arrencar cebes
Quan era petit, i d’això en fa ja uns quants anys, jugava al pati del “cole” a arrencar cebes. Per aquells que no esteu prou avesats en el tema, us diré que el joc consistia en formar dos bàndols o equips; l’un s’asseia al terra en fila india i els seus components s’agafaven per la cintura formant una cadena entrelligada del primer a l’últim. Aquest era l’equip de les cebes, cebes un pel estranyes, per ser rigorosos, ja que tenien més aviat forma de forcat d’alls que no pas de cebes. Però només era un joc i en el joc tot s’hi val. L’altre bàndol tenia com a missió arrencar el màxim de cebes possibles, és a dir, arrencar literalment dels braços del company que el tenia agafat al primer membre de la fila, i així successivament fins aconseguir fer-se amb tots els jugadors/cebes. Guanyava l’equip que assolia el seu objectiu, o bé arrencar-les totes o bé mantenir-se units com a cebes inconquistables i imbatibles.
No se per quin misteri més enllà de la meva comprensió, el cert és que, en el meu equip sempre estava el Guillem. Jo no suportava al Guillem, era un noi insolidari, mentider, buscaraons, fals, verinós,...en fi una joia que es feia “estimar”. Doncs aquest Guillem, quan érem cebes, sempre se’m asseia al davant, el que volia dir que jo l’havia d’abraçar amb totes les meves forces perquè no me’l prenguessin. Ja us imagineu la situació, dos essers antagònics fosos en una abraçada osmòtica, tant que era difícil definir on començava l’un i on acabava l’altre. Meravelles del joc que feia estranys companys de viatge més enllà dels afectes o desafectes personals, Però això no acabava aquí. Jo era molt conscient, que de la força de la meva abraçada depenia l’èxit o el fracàs de tot l’equip. En aquell moment, en aquell precís instant al llindar de l’abisme, del tot o res, jo estrenyia al Guillem amb totes les forces que el meu cos de deu anys em permetia. El Guillem era una ceba com jo, és cert que em feia plorar molt més que qualsevol altre ceba, però estava al meu bàndol, al meu cistell, a la meva fila i els rivals suarien tinta si volien prendre-me’l.
Quan era petit, i d’això en fa ja uns quants anys, jugava al pati del “cole” a arrencar cebes. Per aquells que no esteu prou avesats en el tema, us diré que el joc consistia en formar dos bàndols o equips; l’un s’asseia al terra en fila india i els seus components s’agafaven per la cintura formant una cadena entrelligada del primer a l’últim. Aquest era l’equip de les cebes, cebes un pel estranyes, per ser rigorosos, ja que tenien més aviat forma de forcat d’alls que no pas de cebes. Però només era un joc i en el joc tot s’hi val. L’altre bàndol tenia com a missió arrencar el màxim de cebes possibles, és a dir, arrencar literalment dels braços del company que el tenia agafat al primer membre de la fila, i així successivament fins aconseguir fer-se amb tots els jugadors/cebes. Guanyava l’equip que assolia el seu objectiu, o bé arrencar-les totes o bé mantenir-se units com a cebes inconquistables i imbatibles.
No se per quin misteri més enllà de la meva comprensió, el cert és que, en el meu equip sempre estava el Guillem. Jo no suportava al Guillem, era un noi insolidari, mentider, buscaraons, fals, verinós,...en fi una joia que es feia “estimar”. Doncs aquest Guillem, quan érem cebes, sempre se’m asseia al davant, el que volia dir que jo l’havia d’abraçar amb totes les meves forces perquè no me’l prenguessin. Ja us imagineu la situació, dos essers antagònics fosos en una abraçada osmòtica, tant que era difícil definir on començava l’un i on acabava l’altre. Meravelles del joc que feia estranys companys de viatge més enllà dels afectes o desafectes personals, Però això no acabava aquí. Jo era molt conscient, que de la força de la meva abraçada depenia l’èxit o el fracàs de tot l’equip. En aquell moment, en aquell precís instant al llindar de l’abisme, del tot o res, jo estrenyia al Guillem amb totes les forces que el meu cos de deu anys em permetia. El Guillem era una ceba com jo, és cert que em feia plorar molt més que qualsevol altre ceba, però estava al meu bàndol, al meu cistell, a la meva fila i els rivals suarien tinta si volien prendre-me’l.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Al meu país la pluja
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
es del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
es del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon
diumenge, 3 d’agost del 2008
Amorbol
Dius que t’agrado molt, que m’estimes amb bogeria, que et mores pels meus ossos i et fan mal, fins i tot les pestanyes, quan no em veus. Que no pots viure sense mi i que tinc una caràcter fantàstic i una manera de ser poc usual. Ho dius i et crec. Aquesta petita “obra d’art” en la que m’he convertit, sempre segons tu, i de la que estàs irremeiablement enamorada, ha tingut un trajecte vital que ha conformat i definit la seva personalitat, és a dir, la meva personalitat. Soc el que soc gracies a moltes coses i totes elles importants per explicar-me. Els meus pares, les diferents escoles, els viatges, els amics,...el futbol, tots han sigut claus per fer-me mereixedor de les teves paraules d’amor i que m’hagis triat entre milers per acompanyar-te al cinema un dissabte a la tarda.
Se que no entens el futbol i que possiblement no l’entendràs mai. Se que et costa veure els efectes que pot tenir, i de fet té, el futbol federat, el futbol de base en moltes persones: “un jove al camp és un jove menys al carrer” Practicant futbol des dels sis anys he après a ser company, a ser solidari, a fer i tenir amics. He integrat el sacrifici, el valor de l’esforç, la lluita per un objectiu, el treball en equip, la força per tornar-se a aixecar. He estat obert al món i he practicat la tolerància. He sumat paciència, autocontrol i respecte. He entès paraules com responsabilitat i compromís. He après a guanyar i també a perdre i la meva autoestima es troba dins uns paràmetres satisfactoris.
El futbol, entre d’altres coses, m’ha fet una mica com soc i si t’agrado tant, pensa que aquest esport, que et resulta estrany hi té molt a veure. No puc renunciar, no puc renegar de tot el que m’ha portat fins on soc ara. Si ho fes, esborraria una part molt important de mi i potser aleshores, deixaries d’estimar-me.
Amor meu, ens queden moltes pel·lícules per veure, moltes tardes de cinema i les vull passar amb tu. No cal que ho entenguem tot l’un de l’altre. Només ens cal respecte, amor i una gran dosi de bon humor.
Dius que t’agrado molt, que m’estimes amb bogeria, que et mores pels meus ossos i et fan mal, fins i tot les pestanyes, quan no em veus. Que no pots viure sense mi i que tinc una caràcter fantàstic i una manera de ser poc usual. Ho dius i et crec. Aquesta petita “obra d’art” en la que m’he convertit, sempre segons tu, i de la que estàs irremeiablement enamorada, ha tingut un trajecte vital que ha conformat i definit la seva personalitat, és a dir, la meva personalitat. Soc el que soc gracies a moltes coses i totes elles importants per explicar-me. Els meus pares, les diferents escoles, els viatges, els amics,...el futbol, tots han sigut claus per fer-me mereixedor de les teves paraules d’amor i que m’hagis triat entre milers per acompanyar-te al cinema un dissabte a la tarda.
Se que no entens el futbol i que possiblement no l’entendràs mai. Se que et costa veure els efectes que pot tenir, i de fet té, el futbol federat, el futbol de base en moltes persones: “un jove al camp és un jove menys al carrer” Practicant futbol des dels sis anys he après a ser company, a ser solidari, a fer i tenir amics. He integrat el sacrifici, el valor de l’esforç, la lluita per un objectiu, el treball en equip, la força per tornar-se a aixecar. He estat obert al món i he practicat la tolerància. He sumat paciència, autocontrol i respecte. He entès paraules com responsabilitat i compromís. He après a guanyar i també a perdre i la meva autoestima es troba dins uns paràmetres satisfactoris.
El futbol, entre d’altres coses, m’ha fet una mica com soc i si t’agrado tant, pensa que aquest esport, que et resulta estrany hi té molt a veure. No puc renunciar, no puc renegar de tot el que m’ha portat fins on soc ara. Si ho fes, esborraria una part molt important de mi i potser aleshores, deixaries d’estimar-me.
Amor meu, ens queden moltes pel·lícules per veure, moltes tardes de cinema i les vull passar amb tu. No cal que ho entenguem tot l’un de l’altre. Només ens cal respecte, amor i una gran dosi de bon humor.
dijous, 31 de juliol del 2008
De Bode, el cordovès?
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
dimecres, 30 de juliol del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
dimarts, 29 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)