Cada cop més inflats
dissabte, 26 de juliol del 2008
Sefarad ens roba
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
dijous, 24 de juliol del 2008
Es podria viure
Es podria viure sense un concert de Bruce Springsteen? Evidentment que sí. De la mateixa manera que també es podria viure sense els llibres de Roberto Bolaño i els personatges de Valle Inclan. Sense les cançons de Bob Dylan, la música de Mahler i el geni de Tom Waits. Sense l’enginy de Groucho i la lucidesa de Chaplin. Sense el mestre Hitchcock i l’artesà John Ford. Sense la sensibilitat de Cavafis, la contundència d’Espriu i la tendresa de Martí i Pol. Sense Llach ni Serrat. Sense Bogart ni Ava Gardner. Sense les albades de La Valetta ni els crepuscles de Mikonos. Sense els oasis de Tozeur ni els carrers empedrats de Pompeia. Sense Annie Hall ni Manhattan. Sense el fosc i turmentat Baudelaire i el satíric Quevedo. Sense les pinzellades simplistes de Matisse i la dramatúrgia esfereïdora de Frida Khalo. Sense la bellesa rotunda de la biblioteca d’Efes i la sobrietat dels temples de Sellinunte. Sense la textura d’un Ysios i el cos d’un Priorat. Sense el somriure de Tracy...
Aleshores per a que serveix tot això? Senzillament per a fer la vida més agradable, infinitament més agradable.
Es podria viure sense un concert de Bruce Springsteen? Evidentment que sí. De la mateixa manera que també es podria viure sense els llibres de Roberto Bolaño i els personatges de Valle Inclan. Sense les cançons de Bob Dylan, la música de Mahler i el geni de Tom Waits. Sense l’enginy de Groucho i la lucidesa de Chaplin. Sense el mestre Hitchcock i l’artesà John Ford. Sense la sensibilitat de Cavafis, la contundència d’Espriu i la tendresa de Martí i Pol. Sense Llach ni Serrat. Sense Bogart ni Ava Gardner. Sense les albades de La Valetta ni els crepuscles de Mikonos. Sense els oasis de Tozeur ni els carrers empedrats de Pompeia. Sense Annie Hall ni Manhattan. Sense el fosc i turmentat Baudelaire i el satíric Quevedo. Sense les pinzellades simplistes de Matisse i la dramatúrgia esfereïdora de Frida Khalo. Sense la bellesa rotunda de la biblioteca d’Efes i la sobrietat dels temples de Sellinunte. Sense la textura d’un Ysios i el cos d’un Priorat. Sense el somriure de Tracy...
Aleshores per a que serveix tot això? Senzillament per a fer la vida més agradable, infinitament més agradable.
dimecres, 23 de juliol del 2008
El manifest marxista II
El que té de dolent l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que s’han casat.
Mai formaria part d’un Club que admetés com a soci a una persona com jo.
Només hi ha una manera de saber si una persona és honesta: preguntar-l’hi. I si respon “sí”, aleshores saps que és un corrupte.
Pagar el compte?...Quin costum més absurd!
Disculpin si els hi dic senyors, però és que no els conec gaire.
Estava amb aquella dona perquè em recorda a tu...els seus ulls, la seva cara, el seu somriure...De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
Si us plau...envií un ram de roses vermelles i escrigui “t’estimo” darrera la factura.
La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.
El veritable amor es presenta un sol cop a la vida...i desprès no te’l pots treure del damunt.
Està boja per mi. Quina dona no ho està! Sé que vostè es preguntarà el meu secret...El secret és fer veure que no les vols. No anar mai darrera d’elles. Que elles vagin darrera teu. Hi ha que atiar l’estimació amb el ventall de la indiferència.
Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
El que té de dolent l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que s’han casat.
Mai formaria part d’un Club que admetés com a soci a una persona com jo.
Només hi ha una manera de saber si una persona és honesta: preguntar-l’hi. I si respon “sí”, aleshores saps que és un corrupte.
Pagar el compte?...Quin costum més absurd!
Disculpin si els hi dic senyors, però és que no els conec gaire.
Estava amb aquella dona perquè em recorda a tu...els seus ulls, la seva cara, el seu somriure...De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
Si us plau...envií un ram de roses vermelles i escrigui “t’estimo” darrera la factura.
La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.
El veritable amor es presenta un sol cop a la vida...i desprès no te’l pots treure del damunt.
Està boja per mi. Quina dona no ho està! Sé que vostè es preguntarà el meu secret...El secret és fer veure que no les vols. No anar mai darrera d’elles. Que elles vagin darrera teu. Hi ha que atiar l’estimació amb el ventall de la indiferència.
Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
dimarts, 22 de juliol del 2008
Reflexions, abdominals i estiraments
Afirmació: hi ha persones que no s’equivoquen mai.
Reflexió: perquè deu ser que no s’equivoquen mai?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que siguin infal·libles i això, t’ho dic jo que domino el tema, és impossible. No ho soc ni jo!
La segona, és que no facin res. Al no fer res, lògicament, no s’equivoquen mai.
De les dues, tu tries i si t’equivoques ja t’ho faràs.
Afirmació: Hi ha persones que no surten mai a les fotos.
Reflexió: perquè deu ser que no surten mai a les fotos?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que no hi són mai quan es fa la foto. O bé no han estat convidats, o be estan fent alguna cosa de profit.
La segona és, que són tantes les persones que volen sortir a la foto, que algunes queden als marges i quan es publica o s’emmarca queden fora de camp.
Fixa’t sinó, en el joc dels escacs, perquè creus que s’enroca la torre? doncs per estar al centre de l’objectiu i sortir sempre a la foto.
Afirmació: hi ha persones que no s’equivoquen mai.
Reflexió: perquè deu ser que no s’equivoquen mai?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que siguin infal·libles i això, t’ho dic jo que domino el tema, és impossible. No ho soc ni jo!
La segona, és que no facin res. Al no fer res, lògicament, no s’equivoquen mai.
De les dues, tu tries i si t’equivoques ja t’ho faràs.
Afirmació: Hi ha persones que no surten mai a les fotos.
Reflexió: perquè deu ser que no surten mai a les fotos?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que no hi són mai quan es fa la foto. O bé no han estat convidats, o be estan fent alguna cosa de profit.
La segona és, que són tantes les persones que volen sortir a la foto, que algunes queden als marges i quan es publica o s’emmarca queden fora de camp.
Fixa’t sinó, en el joc dels escacs, perquè creus que s’enroca la torre? doncs per estar al centre de l’objectiu i sortir sempre a la foto.
R-Evolució
És necessària l’evolució, convenient i sana. Tot ésser ha d’evolucionar individual i també col·lectivament. En això estem. El tòpic, mal trobat, del català garrepa correspon, i ara s’ha demostrat numèricament, a la necessitat de tancar el puny per evitar, en la mesura del possible, seguir sent espoliats.
L’entorn ens condiciona i la supervivència és el nostre objectiu. Ens adaptem al medi i evolucionem desenvolupant recursos i habilitats desconegudes fins el moment. Personalment prefereixo l’actitud de la ma oberta, de la ma estesa. Però em temo que tal i com estan les coses, aquesta és una postura suïcida.
I francament, m’agradaria viure molts anys, individual i també col·lectivament.
És necessària l’evolució, convenient i sana. Tot ésser ha d’evolucionar individual i també col·lectivament. En això estem. El tòpic, mal trobat, del català garrepa correspon, i ara s’ha demostrat numèricament, a la necessitat de tancar el puny per evitar, en la mesura del possible, seguir sent espoliats.
L’entorn ens condiciona i la supervivència és el nostre objectiu. Ens adaptem al medi i evolucionem desenvolupant recursos i habilitats desconegudes fins el moment. Personalment prefereixo l’actitud de la ma oberta, de la ma estesa. Però em temo que tal i com estan les coses, aquesta és una postura suïcida.
I francament, m’agradaria viure molts anys, individual i també col·lectivament.
Pares, familiars i amics amb la condicional
En el post d’ahir en el que animava i demanava més assistència als partits de juvenils, on per cert es pot veure sovint un gran futbol, em vaig deixar de dir una cosa molt important i que em sembla evident per a tots aquells que portem temps en aquest món tan especial que ens ha tocat viure. Em mantinc en la idea de que quan més públic millor, però si els espectadors han de ser agressius, insultadors compulsius, curts de gambals, irrespectuosos, lletraferits, ignorants, feixistoides, prepotents, fumadors de porros, escopidors, llançadors d’objectes, malgirbats, violents...millor que es quedin a casa veient la telesèrie de torn i passin figues al sofà de skai de la saleta d’estar. En aquest cas, més val pocs que mal avinguts i ja ens ho farem tot sols. Per això demanaria la col·laboració dels jugadors que tinguin pares, familiars o amics amb algun tret que s’ajusti a aquest perfil. Si us plau, feu un favor al futbol i a vosaltres mateixos, no deixeu que us acompanyin als partits i si malgrat tot insisteixen, doneu-li una hora i un lloc equivocat. Segurament veuran un altre partit, però estic convençut que no se’n adonaran. Mentre hi hagi un àrbitre i una mica de contacte, ja en tenen prou per embolicar la troca, són professionals de la bronca i addictes al conflicte. El futbol? El futbol no els interessa gens, només és un pretext per desfogar les seves misèries i anar fent.
En el post d’ahir en el que animava i demanava més assistència als partits de juvenils, on per cert es pot veure sovint un gran futbol, em vaig deixar de dir una cosa molt important i que em sembla evident per a tots aquells que portem temps en aquest món tan especial que ens ha tocat viure. Em mantinc en la idea de que quan més públic millor, però si els espectadors han de ser agressius, insultadors compulsius, curts de gambals, irrespectuosos, lletraferits, ignorants, feixistoides, prepotents, fumadors de porros, escopidors, llançadors d’objectes, malgirbats, violents...millor que es quedin a casa veient la telesèrie de torn i passin figues al sofà de skai de la saleta d’estar. En aquest cas, més val pocs que mal avinguts i ja ens ho farem tot sols. Per això demanaria la col·laboració dels jugadors que tinguin pares, familiars o amics amb algun tret que s’ajusti a aquest perfil. Si us plau, feu un favor al futbol i a vosaltres mateixos, no deixeu que us acompanyin als partits i si malgrat tot insisteixen, doneu-li una hora i un lloc equivocat. Segurament veuran un altre partit, però estic convençut que no se’n adonaran. Mentre hi hagi un àrbitre i una mica de contacte, ja en tenen prou per embolicar la troca, són professionals de la bronca i addictes al conflicte. El futbol? El futbol no els interessa gens, només és un pretext per desfogar les seves misèries i anar fent.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Juvenils a porta tancada
És lamentable la manca de públic als partits de juvenils. Per no anar, no hi van ni els pares. Quina diferencia de quan éreu benjamins, alevins o infantils. Quina il·lusió de futur, quin engrescament malbaratat. On és tot allò que arrossegava caravanes de cotxes en fila índia i de camp a camp els dissabtes i diumenges? On han anat a parar els bons propòsits i desitjos i expectatives d’un món millor? On són tots aquells pares i mares que seguien els seus fills amb devoció, fins i tot, als amistosos més penosos?
Sou joves i molts de vosaltres sembla que estigueu permanentment barallats amb el món, però aquest any, aquesta propera Temporada, podríeu formalitzar una treva amb els vostres familiars i amb alguna mena de pacte fer que assistissin als partits que jugueu. El futbol ho agrairia, vosaltres ho agrairíeu i jo no em sentiria tan sol.
És lamentable la manca de públic als partits de juvenils. Per no anar, no hi van ni els pares. Quina diferencia de quan éreu benjamins, alevins o infantils. Quina il·lusió de futur, quin engrescament malbaratat. On és tot allò que arrossegava caravanes de cotxes en fila índia i de camp a camp els dissabtes i diumenges? On han anat a parar els bons propòsits i desitjos i expectatives d’un món millor? On són tots aquells pares i mares que seguien els seus fills amb devoció, fins i tot, als amistosos més penosos?
Sou joves i molts de vosaltres sembla que estigueu permanentment barallats amb el món, però aquest any, aquesta propera Temporada, podríeu formalitzar una treva amb els vostres familiars i amb alguna mena de pacte fer que assistissin als partits que jugueu. El futbol ho agrairia, vosaltres ho agrairíeu i jo no em sentiria tan sol.
Bona nit Barcelona!
Com esteu? Com esteu? Com esteu? Fins a tres vegades ho va preguntar i fins a tres vegades, cent cinquanta mil persones li varen respondre com una sola veu: be. Amb The River, la lluna s’enfilava per damunt la tercera graderia com si no es volgués perdre l’espectacle. Amb Waitin el personal va patir una profunda transmutació. Amb Glory Days ja ningú de nosaltres tornaria a ser el mateix per a la resta de la seva vida. Amb Dancing in the Dark vàrem passar a un estat metafísic de gravitació zero i personalment mai més em podré tornar a posar les sabatilles, el meu cos està afectat per un estrany fenomen, movent-se d’un lloc a l’altre del pis dos pams per damunt del parquet. Són els efectes secundaris diuen, d’una sobreexposició a una potent font d’energia.
Com esteu? Com esteu? Com esteu? Fins a tres vegades ho va preguntar i fins a tres vegades, cent cinquanta mil persones li varen respondre com una sola veu: be. Amb The River, la lluna s’enfilava per damunt la tercera graderia com si no es volgués perdre l’espectacle. Amb Waitin el personal va patir una profunda transmutació. Amb Glory Days ja ningú de nosaltres tornaria a ser el mateix per a la resta de la seva vida. Amb Dancing in the Dark vàrem passar a un estat metafísic de gravitació zero i personalment mai més em podré tornar a posar les sabatilles, el meu cos està afectat per un estrany fenomen, movent-se d’un lloc a l’altre del pis dos pams per damunt del parquet. Són els efectes secundaris diuen, d’una sobreexposició a una potent font d’energia.
diumenge, 20 de juliol del 2008
Indefinicions 17
La roja: vomita
Euro-copa: consumició a mòdic preu (a 1 euro)
Central: lloc per on passen totes les coses
Baixar a defensar: i desprès com pujo?
Barret: Elizabeth
Advertència: t’estimo
Advertir: adbocador
Pol: quasi gol
Afeccionar-se: enganxar-se
Afeccionat: enganxat
Afició: pena. Estat de qui està afligit
Amonestació verbal: quan arribes tard a casa i sense corbata
Apostador de travesses: operari de vies fèrries
Arribada: orgasme
As: fet el llit?
Assenyalar: acció de “xivato”
Assimilat: en catàrab, aquí al meu costat
Atac i gol: no sempre, quasi mai
Atrapar: al revés, tallar-te el cabell al zero
Yai: quin mal
La roja: vomita
Euro-copa: consumició a mòdic preu (a 1 euro)
Central: lloc per on passen totes les coses
Baixar a defensar: i desprès com pujo?
Barret: Elizabeth
Advertència: t’estimo
Advertir: adbocador
Pol: quasi gol
Afeccionar-se: enganxar-se
Afeccionat: enganxat
Afició: pena. Estat de qui està afligit
Amonestació verbal: quan arribes tard a casa i sense corbata
Apostador de travesses: operari de vies fèrries
Arribada: orgasme
As: fet el llit?
Assenyalar: acció de “xivato”
Assimilat: en catàrab, aquí al meu costat
Atac i gol: no sempre, quasi mai
Atrapar: al revés, tallar-te el cabell al zero
Yai: quin mal
dissabte, 19 de juliol del 2008
Bruce, Barça, Barcelona
En ple Juliol ens arriba, novament, el temps de primavera, ens arriba Springsteen. El temps en que tot floreix, tot es renova i tot és possible.
Una dia, que més que un dia, és un punt de restauració a partir del qual podrem restaurar tot el nostre sistema operatiu per optimitzar-lo.
Un gran dia d’estiu, una gran nit de primavera.
Per anar fent boca veieu i escolteu aquest vídeo, possiblement la millor interpretació de Dancing in the Dark que mai s’ha fet i, per cert, també va ser a Barcelona.
En ple Juliol ens arriba, novament, el temps de primavera, ens arriba Springsteen. El temps en que tot floreix, tot es renova i tot és possible.
Una dia, que més que un dia, és un punt de restauració a partir del qual podrem restaurar tot el nostre sistema operatiu per optimitzar-lo.
Un gran dia d’estiu, una gran nit de primavera.
Per anar fent boca veieu i escolteu aquest vídeo, possiblement la millor interpretació de Dancing in the Dark que mai s’ha fet i, per cert, també va ser a Barcelona.
dijous, 17 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)