divendres, 30 de maig del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa II
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.
L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.
Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.
El preu de la grandesa és la responsabilitat.
Winston Churchill
La clau anglesa II
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.
L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.
Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.
El preu de la grandesa és la responsabilitat.
Winston Churchill
dijous, 29 de maig del 2008
Llet amarga
Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.
Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.
dimecres, 28 de maig del 2008
Borges y yo
Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página.
Texte de Borges
Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página.
Texte de Borges
dimarts, 27 de maig del 2008
Les salines de la Vila
Antigament la sal era un be molt apreciat, tan que s’acostumava a pagar als legionaris romans amb aquest condiment, d’aquí el nom de salari, que feia referència justament, a la retribució setmanal pels serveis prestats.
Aquest be, el podien bescanviar, aleshores, per altres bens de primera o segona necessitat, segons els hi convenia.
La sal era tan valuosa com l’or i, en conseqüència, les salines tan o més importants que les mines d’or. Per tot això, les viles que posseïen salines eren les més prosperes de tot l’Imperi.
Com han canviat les coses, de be preuat i necessari fa dos segles, a la caiguda en desgràcia actual. Ara la sal és sinònim d’hipertensió i un dels principals factors determinants en els infarts i altres malalties circulatòries. La sal està estigmatitzada i és sistemàticament rebutjada per els seus efectes negatius per a la salut.
La sal ha deixat de ser bàsica i necessària i les viles amb salines no saben que fer amb ella. Un producte tan nociu i perjudicial ja fa temps que ha deixat de ser un benefici per acabar sent un problema. El reduït us de la sal i la seva minsa sortida comercial fa que aquesta s’acumuli perillosament filtrant-se en el terreny contaminant els aqüífers i fent malbé les collites.
La vila que tingui salines està realment perduda i haurà, si vol sobreviure, actuar ràpid i en conseqüència.
Antigament la sal era un be molt apreciat, tan que s’acostumava a pagar als legionaris romans amb aquest condiment, d’aquí el nom de salari, que feia referència justament, a la retribució setmanal pels serveis prestats.
Aquest be, el podien bescanviar, aleshores, per altres bens de primera o segona necessitat, segons els hi convenia.
La sal era tan valuosa com l’or i, en conseqüència, les salines tan o més importants que les mines d’or. Per tot això, les viles que posseïen salines eren les més prosperes de tot l’Imperi.
Com han canviat les coses, de be preuat i necessari fa dos segles, a la caiguda en desgràcia actual. Ara la sal és sinònim d’hipertensió i un dels principals factors determinants en els infarts i altres malalties circulatòries. La sal està estigmatitzada i és sistemàticament rebutjada per els seus efectes negatius per a la salut.
La sal ha deixat de ser bàsica i necessària i les viles amb salines no saben que fer amb ella. Un producte tan nociu i perjudicial ja fa temps que ha deixat de ser un benefici per acabar sent un problema. El reduït us de la sal i la seva minsa sortida comercial fa que aquesta s’acumuli perillosament filtrant-se en el terreny contaminant els aqüífers i fent malbé les collites.
La vila que tingui salines està realment perduda i haurà, si vol sobreviure, actuar ràpid i en conseqüència.
dilluns, 26 de maig del 2008
diumenge, 25 de maig del 2008
Maletins.si/Maletins.no
Europa 3 – Martinenc 1
M9M 8 – Cinc Copes 0
Segons el guió previst i sense sorpreses en aquesta jornada, ens veiem abocats al desenllaç final de la Lliga per al proper dissabte. Un digne final per a un campionat brillant. Tot a una carta, tot en sis hores. Jugar a tot o res sense possibilitat de rectificació és molt dur quan els equips implicats han fet mèrits suficients per endur-se el premi. Només un d’ells aconseguirà ser primer, només un d’ells assolirà l’ascens, malgrat les qualitats contrastades dels altres pretendents. La decisió pot dependre del mínim detall, d’una circumstancia capriciosa. L’esforç i el treball de 8 mesos en una sola jugada, en la punta d’una bota, en l’errada d’un àrbitre o l’encert d’un davanter.
El Santa Eulàlia, amb el cava preparat, ha cobert la seva darrera jornada de descans confiant secretament en una punxada de l’Europa, punxada que no s’ha donat, ja que l’equip escapulat ha derrotat, en un partit molt disputat, a un Martinenc hipermotivat. L’equip del Guinardó ha presentat una duríssima batalla en un terreny de joc molt pesat a conseqüència de la pluja. El xoc no ha estat brillant però sí força competit i molt lluitat per les dues formacions. Un gran espectacle futbolístic, on cap dels dos equips ha pensat mai en la derrota. Dues esquadres guanyadores, els uns per arribar amb totes les opcions a la darrera jornada i els altres per reivindicar-se i deixar clar que són molt millor equip del que la classificació reflecteix.
El Martinenc m’ha causat una gran impressió i estic segur que si sempre haguessin jugat amb aquesta entrega i sacrifici, en aquest moments estaríem parlant d’un equip lluitant per a les primeres posicions.
L’Europa s’ha avançat ràpidament en el marcador i amb un 2 a 0 en els primers 30 minuts de joc, tot feia pensar que l’encontre estava resolt. Una jugada aïllada però brillant del Martinenc ha fet pujar el 2 a 1 al marcador i ha posat a prova els nervis de la graderia amb un esdevenir incert. L’Europa, malgrat tot, ha tingut el control del partit i del marcador durant els noranta minuts, però no ha estat fins a les darreries de la segona part, on ha pogut sentenciar definitivament el match, amb el 3 a 1 definitiu que deixava enllestit un gran partit de futbol.
L’Europa s’ha vist les cares amb un desconegut i esplèndid Martinenc i amb la pròpia responsabilitat de no poder fallar. Ha lluitat contra el rival i contra sí mateix. I de les dues confrontacions n’ha sortit victoriós. En aquest joc de nervis i de saber gestionar les emocions i la pressió, de moment, l’equip escapulat ha reeixit.
El M9M, també dins el guió previst, ha fet el que se li pressuposava i ha vençut clara i contundentment a un Cinc Copes desaparegut. L’equip del pont no ha sigut rival, en cap moment, per a un Magòria que s’ha limitat a entrenar-se i a preparar el seu proper partit enfront de l’Europa. Un encontre, que em consta, els de la Gran Via tenen moltes ganes de jugar i fer-ho be, per acabar la Lliga amb un bon regust de boca. Com diu el seu entrenador: aquests partits són els que agrada jugar a tothom. I jo estic d’acord. Més enllà de la importància dels punts en joc, el partit en sí mateix, és un luxe i un privilegi inqüestionable per als espectadors i els propis jugadors.
Doncs, a l’espera del cap de setmana decisiu, ens queden uns dies per fer córrer els maletins i “primar” els diferents equips involucrats.
Això sí, les primes sempre han de ser per guanyar, mai per deixar-se guanyar.
Que us quedi a tots molt clar, d’una altre manera la mala consciència no us deixaria dormir.
Pel cava no us preocupeu, el Miki ja el té preparat. L’únic que cal saber és qui se l’acabarà bevent.
Europa 3 – Martinenc 1
M9M 8 – Cinc Copes 0
Segons el guió previst i sense sorpreses en aquesta jornada, ens veiem abocats al desenllaç final de la Lliga per al proper dissabte. Un digne final per a un campionat brillant. Tot a una carta, tot en sis hores. Jugar a tot o res sense possibilitat de rectificació és molt dur quan els equips implicats han fet mèrits suficients per endur-se el premi. Només un d’ells aconseguirà ser primer, només un d’ells assolirà l’ascens, malgrat les qualitats contrastades dels altres pretendents. La decisió pot dependre del mínim detall, d’una circumstancia capriciosa. L’esforç i el treball de 8 mesos en una sola jugada, en la punta d’una bota, en l’errada d’un àrbitre o l’encert d’un davanter.
El Santa Eulàlia, amb el cava preparat, ha cobert la seva darrera jornada de descans confiant secretament en una punxada de l’Europa, punxada que no s’ha donat, ja que l’equip escapulat ha derrotat, en un partit molt disputat, a un Martinenc hipermotivat. L’equip del Guinardó ha presentat una duríssima batalla en un terreny de joc molt pesat a conseqüència de la pluja. El xoc no ha estat brillant però sí força competit i molt lluitat per les dues formacions. Un gran espectacle futbolístic, on cap dels dos equips ha pensat mai en la derrota. Dues esquadres guanyadores, els uns per arribar amb totes les opcions a la darrera jornada i els altres per reivindicar-se i deixar clar que són molt millor equip del que la classificació reflecteix.
El Martinenc m’ha causat una gran impressió i estic segur que si sempre haguessin jugat amb aquesta entrega i sacrifici, en aquest moments estaríem parlant d’un equip lluitant per a les primeres posicions.
L’Europa s’ha avançat ràpidament en el marcador i amb un 2 a 0 en els primers 30 minuts de joc, tot feia pensar que l’encontre estava resolt. Una jugada aïllada però brillant del Martinenc ha fet pujar el 2 a 1 al marcador i ha posat a prova els nervis de la graderia amb un esdevenir incert. L’Europa, malgrat tot, ha tingut el control del partit i del marcador durant els noranta minuts, però no ha estat fins a les darreries de la segona part, on ha pogut sentenciar definitivament el match, amb el 3 a 1 definitiu que deixava enllestit un gran partit de futbol.
L’Europa s’ha vist les cares amb un desconegut i esplèndid Martinenc i amb la pròpia responsabilitat de no poder fallar. Ha lluitat contra el rival i contra sí mateix. I de les dues confrontacions n’ha sortit victoriós. En aquest joc de nervis i de saber gestionar les emocions i la pressió, de moment, l’equip escapulat ha reeixit.
El M9M, també dins el guió previst, ha fet el que se li pressuposava i ha vençut clara i contundentment a un Cinc Copes desaparegut. L’equip del pont no ha sigut rival, en cap moment, per a un Magòria que s’ha limitat a entrenar-se i a preparar el seu proper partit enfront de l’Europa. Un encontre, que em consta, els de la Gran Via tenen moltes ganes de jugar i fer-ho be, per acabar la Lliga amb un bon regust de boca. Com diu el seu entrenador: aquests partits són els que agrada jugar a tothom. I jo estic d’acord. Més enllà de la importància dels punts en joc, el partit en sí mateix, és un luxe i un privilegi inqüestionable per als espectadors i els propis jugadors.
Doncs, a l’espera del cap de setmana decisiu, ens queden uns dies per fer córrer els maletins i “primar” els diferents equips involucrats.
Això sí, les primes sempre han de ser per guanyar, mai per deixar-se guanyar.
Que us quedi a tots molt clar, d’una altre manera la mala consciència no us deixaria dormir.
Pel cava no us preocupeu, el Miki ja el té preparat. L’únic que cal saber és qui se l’acabarà bevent.
dissabte, 24 de maig del 2008
Proverbis de l’infern
Aquell que desitja però no actua, engendra pesta.
La prudència és una vella soltera rica i lletja festejada per la incapacitat.
Submergeix en el riu a aquell que estima l’aigua.
El cuc perdona l’arada que el talla.
El neci no veu el mateix arbre que el savi.
Mai es convertirà en estrella aquell que el seu rostre no emani llum.
William Blake
Aquell que desitja però no actua, engendra pesta.
La prudència és una vella soltera rica i lletja festejada per la incapacitat.
Submergeix en el riu a aquell que estima l’aigua.
El cuc perdona l’arada que el talla.
El neci no veu el mateix arbre que el savi.
Mai es convertirà en estrella aquell que el seu rostre no emani llum.
William Blake
Indefinicions 15
Pentinar: marcar i rentar per 20 €
Remat: grup de bens o vaques pasturant
Remuntada: tornar a muntar les clares d’ou
Trencar el partit: incoherència. No es pot trencar el que ja està partit
Tres per un: líquid desllorigador
Urgències històriques: zona hospitalària reservada per rebre estudiants d’Història
Variant: carretera que evita el centre de la població
Tocar: el que fan els nens a les botigues i la meva dona també
Torcida: la torre de Pisa
Titular: capçalera del diari
De tiralínies: previ al bingo
Taquilla: no et posis nerviosa
Temps: espai on passen coses
Tapar espais: obrers treballant al Gornal
Tapar les bandes: amagar-les dels Mossos
Sentir els colors: i veure la música, experiències paranormals
Servei de meta: donar el pit a un nadó
De seda: roba molt suggeridora
Saber perdre: poc curós
Sacada: roba que ja no està humida
Ventafocs: atiar les brases
Pentinar: marcar i rentar per 20 €
Remat: grup de bens o vaques pasturant
Remuntada: tornar a muntar les clares d’ou
Trencar el partit: incoherència. No es pot trencar el que ja està partit
Tres per un: líquid desllorigador
Urgències històriques: zona hospitalària reservada per rebre estudiants d’Història
Variant: carretera que evita el centre de la població
Tocar: el que fan els nens a les botigues i la meva dona també
Torcida: la torre de Pisa
Titular: capçalera del diari
De tiralínies: previ al bingo
Taquilla: no et posis nerviosa
Temps: espai on passen coses
Tapar espais: obrers treballant al Gornal
Tapar les bandes: amagar-les dels Mossos
Sentir els colors: i veure la música, experiències paranormals
Servei de meta: donar el pit a un nadó
De seda: roba molt suggeridora
Saber perdre: poc curós
Sacada: roba que ja no està humida
Ventafocs: atiar les brases
dijous, 22 de maig del 2008
El capità Amèrica
El juvenil A de la FE Europa ha arribat aquest cap de setmana al seu gol 100 en Lliga. El jugador que ha tingut l’honor de materialitzar-lo ha estat el seu capità i numero 6, en Ion. Però el mèrit, com no podia ser d’una altre manera, és de tot l’equip i no pas d’un jugador sol. No hi ha gol 100 si abans ni hi ha gol 20, gol 41, gol 77 i gol 99. El treball de tot el col·lectiu és el que realment justifica la màgica xifra aconseguida el passat diumenge. No és gens fàcil fer 100 gols i molt menys en un campionat tan igualat i exigent com el que estem vivint en el grup 12. Per això és just, i així cal reconeixeu, l’extraordinari valor d’aquesta fita assolida per un equip amb un valuós passat i un esperançador futur.
El juvenil A de la FE Europa ha arribat aquest cap de setmana al seu gol 100 en Lliga. El jugador que ha tingut l’honor de materialitzar-lo ha estat el seu capità i numero 6, en Ion. Però el mèrit, com no podia ser d’una altre manera, és de tot l’equip i no pas d’un jugador sol. No hi ha gol 100 si abans ni hi ha gol 20, gol 41, gol 77 i gol 99. El treball de tot el col·lectiu és el que realment justifica la màgica xifra aconseguida el passat diumenge. No és gens fàcil fer 100 gols i molt menys en un campionat tan igualat i exigent com el que estem vivint en el grup 12. Per això és just, i així cal reconeixeu, l’extraordinari valor d’aquesta fita assolida per un equip amb un valuós passat i un esperançador futur.
dimecres, 21 de maig del 2008
trentaudelcinc
Sembla que, finalment, la Federació s’ha “mullat” i ha posat data als partits ajornats per la pluja d’ara fa dues jornades. Si tot va com està previst, Santa Eulàlia, Europa i Barceloneta es jugaran les tres primeres places i, evidentment, el títol, el dissabte 31 de Maig. I ho faran en un interval de temps de només 6 hores. És a dir, desprès de vuit mesos de competició, tot es decidirà en una sola tarda.
Per començar, un Gornal-Barceloneta, poc transcendent, si tenim en compte que l’equip visitant només pot aspirar a la segona plaça i el local a res. A les 3 i al camp de Magòria, un decisiu M9M-Europa. Dic decisiu, perquè en cas de no aconseguir els tres punts, l’Europa diria definitivament adéu al títol, independentment del resultat que es produís a partir de les 5 de la tarda en el darrer partit de la jornada i que enfrontarà al Sant Joan Baptista amb el Santa Eulàlia. En canvi, en cas de victòria escapulada, tota la pressió i emoció es traslladaria al camp de Sant Adrià, on es decidiria, ara sí, la Lliga.
Finalment, un desenllaç a l’alçada del que ha estat tota la competició. Finalment una escenografia, que ni feta expressament, per a decidir una magnifica Lliga. Sembla com si la pluja hagués volgut corregir un final poc interessant i mal plantejat, proposant un nou model molt més atractiu i infinitament més emocionant.
El destí té, a vegades, aquests cops amagats. Felicitem-nos doncs per aquest gir inesperat i espero que força gratificant.
Be, tot això amb el permís del Martinenc, que el proper Diumenge visita l’Àliga en un partit gens fàcil per a l’equip local. De res servirà tot el plantejament anterior si l’Europa no guanya. Més clar la pluja, perdó, l’aigua.
Sembla que, finalment, la Federació s’ha “mullat” i ha posat data als partits ajornats per la pluja d’ara fa dues jornades. Si tot va com està previst, Santa Eulàlia, Europa i Barceloneta es jugaran les tres primeres places i, evidentment, el títol, el dissabte 31 de Maig. I ho faran en un interval de temps de només 6 hores. És a dir, desprès de vuit mesos de competició, tot es decidirà en una sola tarda.
Per començar, un Gornal-Barceloneta, poc transcendent, si tenim en compte que l’equip visitant només pot aspirar a la segona plaça i el local a res. A les 3 i al camp de Magòria, un decisiu M9M-Europa. Dic decisiu, perquè en cas de no aconseguir els tres punts, l’Europa diria definitivament adéu al títol, independentment del resultat que es produís a partir de les 5 de la tarda en el darrer partit de la jornada i que enfrontarà al Sant Joan Baptista amb el Santa Eulàlia. En canvi, en cas de victòria escapulada, tota la pressió i emoció es traslladaria al camp de Sant Adrià, on es decidiria, ara sí, la Lliga.
Finalment, un desenllaç a l’alçada del que ha estat tota la competició. Finalment una escenografia, que ni feta expressament, per a decidir una magnifica Lliga. Sembla com si la pluja hagués volgut corregir un final poc interessant i mal plantejat, proposant un nou model molt més atractiu i infinitament més emocionant.
El destí té, a vegades, aquests cops amagats. Felicitem-nos doncs per aquest gir inesperat i espero que força gratificant.
Be, tot això amb el permís del Martinenc, que el proper Diumenge visita l’Àliga en un partit gens fàcil per a l’equip local. De res servirà tot el plantejament anterior si l’Europa no guanya. Més clar la pluja, perdó, l’aigua.
dimarts, 20 de maig del 2008
Big Five
Sudàfrica, Park Kruger, set del matí.
Estela: estic morta, és necessari llevar-se tan aviat?
Lluís: no pateixis és l’últim dia, demà podràs dormir tot el que vulguis a Ciutat del Cap.
Estela: quants “Big Five” ens queden per veure?
Lluís: ens falta el lleó, el rinoceront i el búfal...realment està sent un safari poc interessant.
Estela: faig una becaina i si ens trobem amb algun d’ells m’avises.
Lluís: fet.
En el mateix moment, en el mateix jeep, al seient del darrera.
Montse: estic fascinada, el paisatge és commovedor, has vist quins arbres més curiosos?
Pep: fantàstics...mira allà al cim, una àliga negre.
Montse: al bec i duu una serp.
Pep: deu ser l’esmorzar.
Montse: quants “Big Five” hem vist?
Pep: el lleopard i l’elefant. Ha estat impressionant veure’ls de tan a prop i en el seu entorn natural, molt emocionant.
Montse: inoblidable! La sortida del sol és tot un espectacle difícil de reproduir. I aquesta llum primerenca reflectida damunt el riu...I el verd, tots aquests colors del verd. Els olors, el silenci...
Pep: un luxe. Guardaré amb mi totes aquestes imatges per a la resta de la meva vida.
Montse: si, jo també.
Nota: s’anomena “Big Five” als cinc grans –lleó, rinoceront, búfal, elefant i lleopard- i un dels reptes en un safari és aconseguir “caçar-los”, fotogràficament parlant, a tots cinc. Un altre repte, més senzill, però molt més enriquidor, és simplement obrir els cinc sentits.
I vosaltres a quin seient esteu? Sou dels que compteu el que us falta o be, compteu el que heu aconseguit, el que teniu?
Sudàfrica, Park Kruger, set del matí.
Estela: estic morta, és necessari llevar-se tan aviat?
Lluís: no pateixis és l’últim dia, demà podràs dormir tot el que vulguis a Ciutat del Cap.
Estela: quants “Big Five” ens queden per veure?
Lluís: ens falta el lleó, el rinoceront i el búfal...realment està sent un safari poc interessant.
Estela: faig una becaina i si ens trobem amb algun d’ells m’avises.
Lluís: fet.
En el mateix moment, en el mateix jeep, al seient del darrera.
Montse: estic fascinada, el paisatge és commovedor, has vist quins arbres més curiosos?
Pep: fantàstics...mira allà al cim, una àliga negre.
Montse: al bec i duu una serp.
Pep: deu ser l’esmorzar.
Montse: quants “Big Five” hem vist?
Pep: el lleopard i l’elefant. Ha estat impressionant veure’ls de tan a prop i en el seu entorn natural, molt emocionant.
Montse: inoblidable! La sortida del sol és tot un espectacle difícil de reproduir. I aquesta llum primerenca reflectida damunt el riu...I el verd, tots aquests colors del verd. Els olors, el silenci...
Pep: un luxe. Guardaré amb mi totes aquestes imatges per a la resta de la meva vida.
Montse: si, jo també.
Nota: s’anomena “Big Five” als cinc grans –lleó, rinoceront, búfal, elefant i lleopard- i un dels reptes en un safari és aconseguir “caçar-los”, fotogràficament parlant, a tots cinc. Un altre repte, més senzill, però molt més enriquidor, és simplement obrir els cinc sentits.
I vosaltres a quin seient esteu? Sou dels que compteu el que us falta o be, compteu el que heu aconseguit, el que teniu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)