Protecció laboral
dissabte, 17 de maig del 2008
ENYE
M’adhereix-ho amb entusiasme i sense reserves a la campanya engegada a Mèxic reivindicant l’ús de la lletra enye en els teclats dels ordinadors.
Les llengües són un tret identitari de primer ordre i un patrimoni irrenunciable de la Humanitat. Un tresor únic del que no podem prescindir.
Per això dono el meu suport a totes les persones amb aquesta gran implicació i alt grau de responsabilitat cívica, confiant plenament que, una vegada aconseguit el seu propòsit, seguiran amb les bel·ligeràncies lingüístiques per recuperar les consonants glotalitzades del Maia Iucateco, com ara, la p’, la t’ i la k’.
Estic segur que el seu esforç i la seva extrema sensibilitat en temes idiomàtics no els aturarà a la enye i arribaran fins el final, posant en el lloc que els hi pertoca, el Huasteco, el Tzeltalano, el Quicheano...i totes les llengües maltractades del seu dissortat continent.
Que Itzamnà (Déu de l’escriptura) ens ajudi.
M’adhereix-ho amb entusiasme i sense reserves a la campanya engegada a Mèxic reivindicant l’ús de la lletra enye en els teclats dels ordinadors.
Les llengües són un tret identitari de primer ordre i un patrimoni irrenunciable de la Humanitat. Un tresor únic del que no podem prescindir.
Per això dono el meu suport a totes les persones amb aquesta gran implicació i alt grau de responsabilitat cívica, confiant plenament que, una vegada aconseguit el seu propòsit, seguiran amb les bel·ligeràncies lingüístiques per recuperar les consonants glotalitzades del Maia Iucateco, com ara, la p’, la t’ i la k’.
Estic segur que el seu esforç i la seva extrema sensibilitat en temes idiomàtics no els aturarà a la enye i arribaran fins el final, posant en el lloc que els hi pertoca, el Huasteco, el Tzeltalano, el Quicheano...i totes les llengües maltractades del seu dissortat continent.
Que Itzamnà (Déu de l’escriptura) ens ajudi.
divendres, 16 de maig del 2008
Indefinicions 14
De dibuixos animats: miki
Un còrner és mig gol: i dos còrners és un gol. I 20 còrners una Lliga. I 50 còrners la Copa d’Europa
Company: amb inclinació a ser afusellat
Col·lectiu arbitral: el National Geografic els té en estudi
Cobrir: cobrar per obrir
Col·legi: indret desconegut per a molts jugadors de futbol
Combinat: diferents aliments en un sol plat
Fer la diagonal: passejar-se en tramvia
Falta prèvia: faltar abans d’anar
Falta involuntària: perdre l'autobús
Pilota en fora de joc: quan un llepaculs ensabona a l’ascensorista pensant que és el Director General
Massatgista: especialista en trobar defectes
Jugada: quan et donen “esquinazo”
Jugada assajada: quan l’esquinazo estava preparat amb molt de temps
Divisió: el contrari de multiplicar
Driblatge: defugir de posar veus als actors en llengua estrangera
Efecte: carinyo
Dur camí de gol: dur, com moltes altres coses
Travessa: que et cau gros
Tornar la pilota: penediment
En dos temps: bo i dolent
Terreny de joc: preferiblement el llit, però també s’accepten el menjador, la cuina,...
Tenir toc: campana
Teva-meva: repartició amistosa durant el divorci
Meva-meva: repartició poc amistosa durant el divorci
De dibuixos animats: miki
Un còrner és mig gol: i dos còrners és un gol. I 20 còrners una Lliga. I 50 còrners la Copa d’Europa
Company: amb inclinació a ser afusellat
Col·lectiu arbitral: el National Geografic els té en estudi
Cobrir: cobrar per obrir
Col·legi: indret desconegut per a molts jugadors de futbol
Combinat: diferents aliments en un sol plat
Fer la diagonal: passejar-se en tramvia
Falta prèvia: faltar abans d’anar
Falta involuntària: perdre l'autobús
Pilota en fora de joc: quan un llepaculs ensabona a l’ascensorista pensant que és el Director General
Massatgista: especialista en trobar defectes
Jugada: quan et donen “esquinazo”
Jugada assajada: quan l’esquinazo estava preparat amb molt de temps
Divisió: el contrari de multiplicar
Driblatge: defugir de posar veus als actors en llengua estrangera
Efecte: carinyo
Dur camí de gol: dur, com moltes altres coses
Travessa: que et cau gros
Tornar la pilota: penediment
En dos temps: bo i dolent
Terreny de joc: preferiblement el llit, però també s’accepten el menjador, la cuina,...
Tenir toc: campana
Teva-meva: repartició amistosa durant el divorci
Meva-meva: repartició poc amistosa durant el divorci
dijous, 15 de maig del 2008
El futbol, vàlvula sexual
Si tenim en compte les afirmacions que fa Louann Brizendine a El cervell femení on explica: “En el cervell masculí, els centres relacionats amb el sexe són el doble de grans que les estructures corresponents en el cervell femení” i continua: “El 85% d’homes de 20 a 35 anys pensa en sexe un munt de cops al dia, mentre que les dones només hi pensen un cop, com a màxim”.
Això justificaria la gran diferencia entre els dos sexes davant els aspectes relacionals i les vies de sortida, les alternatives que es prenen per a mitigar aquesta gran activitat insatisfeta, o senzillament, no resolta.
Aquesta gran inquietud hormonal, per part dels homes, ha de trobar un estadi alternatiu per alliberar les tensions sexuals d’una manera més o menys civilitzada. És en aquest punt on apareix de forma redemptora i balsàmica el futbol. Quina altra activitat humana ens acosta més a la representació metafòrica de l’acte sexual que el propi futbol? Que hem de pensar d’una activitat on el objectiu màxim, l’objectiu final és ficar-la dins i quan això es produeix es comparable a l’orgasme? Que n’hauríem de dir, quan alguns dels aspectes més importants en l’esdevenir del joc, es basen en la possessió, el cos a cos, el domini del rival, en obtenir i donar plaer, en lluir-se,...trets, tots ells, característics i molt significatius en les relacions sexuals? I finalment, quan el teu equip no guanya? Quan és incapaç de fer un gol? Et queda la sensació de frustració i d’impotència que t’acompanya tota la nit.
L’home busca, i de fet ha trobat, en el futbol, aquell punt d’equilibri tant important per a la seva estabilitat i salut mental.
I amb tot això no vull dir que el futbol hagi de substituir al sexe, ni molt menys, però si que pot actuar de vàlvula d’escapament per a un gènere, el masculí, amb excés de motivació.
Mireu sinó els conills mascles, no els hi agrada el futbol, i les femelles, en conseqüència, estan estressadísimes.
Si tenim en compte les afirmacions que fa Louann Brizendine a El cervell femení on explica: “En el cervell masculí, els centres relacionats amb el sexe són el doble de grans que les estructures corresponents en el cervell femení” i continua: “El 85% d’homes de 20 a 35 anys pensa en sexe un munt de cops al dia, mentre que les dones només hi pensen un cop, com a màxim”.
Això justificaria la gran diferencia entre els dos sexes davant els aspectes relacionals i les vies de sortida, les alternatives que es prenen per a mitigar aquesta gran activitat insatisfeta, o senzillament, no resolta.
Aquesta gran inquietud hormonal, per part dels homes, ha de trobar un estadi alternatiu per alliberar les tensions sexuals d’una manera més o menys civilitzada. És en aquest punt on apareix de forma redemptora i balsàmica el futbol. Quina altra activitat humana ens acosta més a la representació metafòrica de l’acte sexual que el propi futbol? Que hem de pensar d’una activitat on el objectiu màxim, l’objectiu final és ficar-la dins i quan això es produeix es comparable a l’orgasme? Que n’hauríem de dir, quan alguns dels aspectes més importants en l’esdevenir del joc, es basen en la possessió, el cos a cos, el domini del rival, en obtenir i donar plaer, en lluir-se,...trets, tots ells, característics i molt significatius en les relacions sexuals? I finalment, quan el teu equip no guanya? Quan és incapaç de fer un gol? Et queda la sensació de frustració i d’impotència que t’acompanya tota la nit.
L’home busca, i de fet ha trobat, en el futbol, aquell punt d’equilibri tant important per a la seva estabilitat i salut mental.
I amb tot això no vull dir que el futbol hagi de substituir al sexe, ni molt menys, però si que pot actuar de vàlvula d’escapament per a un gènere, el masculí, amb excés de motivació.
Mireu sinó els conills mascles, no els hi agrada el futbol, i les femelles, en conseqüència, estan estressadísimes.
dimecres, 14 de maig del 2008
Natàlia
Com Cristina de Pizan, la Natàlia viu en un món medieval, en un entorn de misogínia combativa, un món d’homes fet a imatge i semblança dels homes.
Han passat els anys, han passat els segles i tot continua pràcticament igual, és a dir, pitjor.
La Natàlia és entrenadora de futbol en un equip d’homes. La Natàlia és una de les poques, per no dir l’única dona, que ocupa un lloc de certa responsabilitat i amb quota de decisió dins d’un aparell circulatori afectat per una arteriosclerosi terminal. Una estructura tancada, endogàmica, malaltissa i amb senyals evidents d’esgotament i d’estar arribant al final d’un llarg i penós viatge.
La Natàlia, com la Cristina del segle XV, viu en una bombolla d’aire de no més d’1 m2. La Natàlia és molt conscient de que una flor no fa estiu i se sent, malauradament, com l’excepció que confirma tota regla.
Estem parlant, evidentment, del futbol base, perquè en el professional, ni tan sols existeix aquesta excepció.
La Natàlia està escrivint el seu particular “La ciutat de les dames” amb el públic propòsit de que la seva experiència no sigui única. Que els fonaments que està encofrant, la primera pedra o primera pilota, tan se val, que està posant, doni fruits a curt termini. Que el seu “cas” deixi de ser un fenomen, gairebé paranormal, per passar a formar part de la nostra desitjable quotidianitat.
Com Cristina de Pizan, la Natàlia viu en un món medieval, en un entorn de misogínia combativa, un món d’homes fet a imatge i semblança dels homes.
Han passat els anys, han passat els segles i tot continua pràcticament igual, és a dir, pitjor.
La Natàlia és entrenadora de futbol en un equip d’homes. La Natàlia és una de les poques, per no dir l’única dona, que ocupa un lloc de certa responsabilitat i amb quota de decisió dins d’un aparell circulatori afectat per una arteriosclerosi terminal. Una estructura tancada, endogàmica, malaltissa i amb senyals evidents d’esgotament i d’estar arribant al final d’un llarg i penós viatge.
La Natàlia, com la Cristina del segle XV, viu en una bombolla d’aire de no més d’1 m2. La Natàlia és molt conscient de que una flor no fa estiu i se sent, malauradament, com l’excepció que confirma tota regla.
Estem parlant, evidentment, del futbol base, perquè en el professional, ni tan sols existeix aquesta excepció.
La Natàlia està escrivint el seu particular “La ciutat de les dames” amb el públic propòsit de que la seva experiència no sigui única. Que els fonaments que està encofrant, la primera pedra o primera pilota, tan se val, que està posant, doni fruits a curt termini. Que el seu “cas” deixi de ser un fenomen, gairebé paranormal, per passar a formar part de la nostra desitjable quotidianitat.
dimarts, 13 de maig del 2008
The nutty professor (El professor guillat)
Jo en conec un de professor guillat, però la diferència, amb respecte al protagonista del film, és que el que jo conec no em fa gens de gràcia.
En Jerry Lewis ens va fer un personatge dolç, tendre i amb qui podies riure de manera innòcua.
El professor que tinc a la vora és tèrbol, malaltís, egoista, gelós i voreja perillosament la psicopatía.
Un professor a la contra, que t’ensenya amb el seu lamentable exemple, justament, tot allò que no hauries d’aprendre mai.
És un mirall deformant, com els del Tibidabo, on la imatge que et retorna faria sortir corrents, fins i tot, a la madrastra de la Blancaneus.
En el plec dels pantalons hauria de dur un avis on es pogués llegir: “Tractar amb mi us pot perjudicar seriosament la salut”
Hauríem de fer un esforç i recollir tots els cartells de la pel·lícula “L’enemic públic numero 1” i canviar la foto del James Cagney per la seva.
I per últim, penjar-li a l’esquena un senyal d’aquells que hi ha a la carretera on s’avisa del perill d’esfondrament a conseqüència de la col·locació sistemàtica de cartutxos de dinamita.
Que hi farem, m’ha tocat a mi. L’any que ve no em matricularé a la seva assignatura, és més, procuraré no anar ni a la seva escola.
Jo en conec un de professor guillat, però la diferència, amb respecte al protagonista del film, és que el que jo conec no em fa gens de gràcia.
En Jerry Lewis ens va fer un personatge dolç, tendre i amb qui podies riure de manera innòcua.
El professor que tinc a la vora és tèrbol, malaltís, egoista, gelós i voreja perillosament la psicopatía.
Un professor a la contra, que t’ensenya amb el seu lamentable exemple, justament, tot allò que no hauries d’aprendre mai.
És un mirall deformant, com els del Tibidabo, on la imatge que et retorna faria sortir corrents, fins i tot, a la madrastra de la Blancaneus.
En el plec dels pantalons hauria de dur un avis on es pogués llegir: “Tractar amb mi us pot perjudicar seriosament la salut”
Hauríem de fer un esforç i recollir tots els cartells de la pel·lícula “L’enemic públic numero 1” i canviar la foto del James Cagney per la seva.
I per últim, penjar-li a l’esquena un senyal d’aquells que hi ha a la carretera on s’avisa del perill d’esfondrament a conseqüència de la col·locació sistemàtica de cartutxos de dinamita.
Que hi farem, m’ha tocat a mi. L’any que ve no em matricularé a la seva assignatura, és més, procuraré no anar ni a la seva escola.
dilluns, 12 de maig del 2008
Lilith
Tot i que sembli sorprenent, el principal responsable, si no el primer, del model de dona independent, emancipada i amb criteri propi va ser Jahvè, ja que va crear Lilith, la primera dona d’Adam, segons els textos hebraics. Això és el que apareix en l’exegesi d’un midràs del segle XII. En aquesta versió transmutada d’un passatge de l’Antic Testament hi apareix el mite que Déu no va formar aquesta primera companya d’Adam a partir d’una costella d’aquest, com va fer amb Eva, sinó que, de la mateixa manera que amb ell, la va formar amb la pols de la terra. Segons que explica l’Encyclopaedia Judaica, en la parella no hi va haver mai ni pau ni harmonia, ja que Lilith, que no volia renunciar a la seva igualtat, es discutia contínuament amb el seu company sobre la manera de dur a terme la unió carnal. Li preguntava: “Per què haig de ser sota teu si soc la teva igual?” Però Adam, indiferent a les supliques d’ella, la volia obligar a obeir per la força. Un dia Lilith, que se sentia tractada injustament, va cridar l’impronunciable nom de Jahvè, va abandonar l’espòs i l’Edèn, i, malgrat les ordres de Déu i d’Adam perquè tornés, se’n va anar a viure a la regió de l’aire...
Tot i que sembli sorprenent, el principal responsable, si no el primer, del model de dona independent, emancipada i amb criteri propi va ser Jahvè, ja que va crear Lilith, la primera dona d’Adam, segons els textos hebraics. Això és el que apareix en l’exegesi d’un midràs del segle XII. En aquesta versió transmutada d’un passatge de l’Antic Testament hi apareix el mite que Déu no va formar aquesta primera companya d’Adam a partir d’una costella d’aquest, com va fer amb Eva, sinó que, de la mateixa manera que amb ell, la va formar amb la pols de la terra. Segons que explica l’Encyclopaedia Judaica, en la parella no hi va haver mai ni pau ni harmonia, ja que Lilith, que no volia renunciar a la seva igualtat, es discutia contínuament amb el seu company sobre la manera de dur a terme la unió carnal. Li preguntava: “Per què haig de ser sota teu si soc la teva igual?” Però Adam, indiferent a les supliques d’ella, la volia obligar a obeir per la força. Un dia Lilith, que se sentia tractada injustament, va cridar l’impronunciable nom de Jahvè, va abandonar l’espòs i l’Edèn, i, malgrat les ordres de Déu i d’Adam perquè tornés, se’n va anar a viure a la regió de l’aire...
Caucus
Si observem amb atenció el desenvolupament dels “caucus” a Estats Units, és a dir, les eleccions primàries per escollir el candidat, tant per part republicana com demòcrata, a la futura presidència del país, hi trobem alguns aspectes molt significatius i reveladors del corrent d’opinió d’amplis sectors de població respecte als avenços reals de les dones en la nostra societat occidental.
Per una banda tenim el guany indiscutible de que una dona es pugui presentar a la presidència del país, fet impensable fins fa poques dècades, i encara més si tenim en compte que fins ben avançat el segle XX, les dones ni tan sols tenien dret a vot. Doncs per una banda aquest important avenç, però en el seu dèficit i a l’altra cara de la moneda, la sensació, la percepció real, del pensament majoritari en molts nuclis del país, que prefereixen com a president a un home, encara que sigui negre, a una dona encara que sigui blanca. I això que estem parlant del partit demòcrata, partit que aglutina els corrents més progressistes del país.
Tot això no fa més que donar valor a la idea de que és més fàcil canviar les lleis que no pas la mentalitat de les persones.
No deixa de ser curiós que en un país que s’ha destacat negativament al llarg de la seva historia per l’esclavitud i marginació dels negres, aquests hagin assolit amb el temps, un rang, un “estatus” en l’escala social, superior a la de les pròpies dones. Fet que dona llum a l’estat real de la qüestió i al lloc que ocupen les dones, malgrat tots els guanys i avenços, en l’actual societat del benestar i el progrés.
Les dones fa molts anys que estan involucrades en aquest procés de canvi, de reivindicació dels seus indiscutibles drets. La dona ha treballat col·lectivament en l’evolució del seu pensament, mentre l’home s’ha mantingut al marge. L’home s’ha adaptat, més per supervivència que no per convenciment, i no ha integrat, en el seu jo íntim, la necessitat de que el canvi s’havia de produir en totes dues parts per tenir èxit.
Només un però en tot aquest procés, i és que la dona en el seu afany per aconseguir els mateixos drets que l’home, ha copiat estereotips i ha reclamat aspectes que no són bons ni desitjables per a ningú.
La dona en la seva lluita ha de trobar un espai nou, propi, diferent i millor que l’actual i l’home intel·ligent si hi hauria de sumar.
Si observem amb atenció el desenvolupament dels “caucus” a Estats Units, és a dir, les eleccions primàries per escollir el candidat, tant per part republicana com demòcrata, a la futura presidència del país, hi trobem alguns aspectes molt significatius i reveladors del corrent d’opinió d’amplis sectors de població respecte als avenços reals de les dones en la nostra societat occidental.
Per una banda tenim el guany indiscutible de que una dona es pugui presentar a la presidència del país, fet impensable fins fa poques dècades, i encara més si tenim en compte que fins ben avançat el segle XX, les dones ni tan sols tenien dret a vot. Doncs per una banda aquest important avenç, però en el seu dèficit i a l’altra cara de la moneda, la sensació, la percepció real, del pensament majoritari en molts nuclis del país, que prefereixen com a president a un home, encara que sigui negre, a una dona encara que sigui blanca. I això que estem parlant del partit demòcrata, partit que aglutina els corrents més progressistes del país.
Tot això no fa més que donar valor a la idea de que és més fàcil canviar les lleis que no pas la mentalitat de les persones.
No deixa de ser curiós que en un país que s’ha destacat negativament al llarg de la seva historia per l’esclavitud i marginació dels negres, aquests hagin assolit amb el temps, un rang, un “estatus” en l’escala social, superior a la de les pròpies dones. Fet que dona llum a l’estat real de la qüestió i al lloc que ocupen les dones, malgrat tots els guanys i avenços, en l’actual societat del benestar i el progrés.
Les dones fa molts anys que estan involucrades en aquest procés de canvi, de reivindicació dels seus indiscutibles drets. La dona ha treballat col·lectivament en l’evolució del seu pensament, mentre l’home s’ha mantingut al marge. L’home s’ha adaptat, més per supervivència que no per convenciment, i no ha integrat, en el seu jo íntim, la necessitat de que el canvi s’havia de produir en totes dues parts per tenir èxit.
Només un però en tot aquest procés, i és que la dona en el seu afany per aconseguir els mateixos drets que l’home, ha copiat estereotips i ha reclamat aspectes que no són bons ni desitjables per a ningú.
La dona en la seva lluita ha de trobar un espai nou, propi, diferent i millor que l’actual i l’home intel·ligent si hi hauria de sumar.
dissabte, 10 de maig del 2008
La pluja que tot ho atura
“Al meu país la pluja no sap ploure,
si plou poc és la sequera,
si plou massa és el desastre”
La pluja capriciosa que s’amaga quan vol i que arriba quan li plau sense demanar permís. La pluja que no sap d’oportunitat ni estratègia. La pluja autista que no respon a planificacions i trenca previsions amb una suficiència insultant.
Aquesta mateixa pluja ha fet del cap de setmana que es preveia decisiu i on havien de passar moltes coses, on podia quedar definitivament resolta la Lliga i les especulacions en un i altre sentit feien córrer rius de tinta. Aquesta pluja, dic, ha acabat per diluir la jornada i ha posat en quarantena un final que haurà d’esperar que el temps millori per obtenir les respostes desitjades.
Un final tan emocionant sempre ho pot ser una mica més. La pluja s’ha afegit a la festa posant una dosi de suspens imprevist a un desenllaç no apte per a cors fràgils.
“Al meu país la pluja no sap ploure,
si plou poc és la sequera,
si plou massa és el desastre”
La pluja capriciosa que s’amaga quan vol i que arriba quan li plau sense demanar permís. La pluja que no sap d’oportunitat ni estratègia. La pluja autista que no respon a planificacions i trenca previsions amb una suficiència insultant.
Aquesta mateixa pluja ha fet del cap de setmana que es preveia decisiu i on havien de passar moltes coses, on podia quedar definitivament resolta la Lliga i les especulacions en un i altre sentit feien córrer rius de tinta. Aquesta pluja, dic, ha acabat per diluir la jornada i ha posat en quarantena un final que haurà d’esperar que el temps millori per obtenir les respostes desitjades.
Un final tan emocionant sempre ho pot ser una mica més. La pluja s’ha afegit a la festa posant una dosi de suspens imprevist a un desenllaç no apte per a cors fràgils.
2666
Bolaño, Roberto
Se diría que es la figura de Von Archimboldi, un enigmático escritor alemán, el hilo secreto que cosería entre sí las cinco «partes» de que se compone 2666, sin duda la obra maestra de Roberto Bolaño. Una fecha en cuya perspectiva tan remota debe ordenarse la impresionante maraña de destinos, de personajes, de líneas argumentales y genéricas, una vastísima constelación marcada por el signo de la pérdida y del olvido, de la insignificancia, de la desmesura inútil, de la equivocación y del malentendido. Desde las ruinas de Europa, recorridas en vertiginosos travelling, hasta el desierto de Sonora, donde, viene sucediéndose una interminable cadena de asesinatos de mujeres, la novela propone un recorrido abismal, amortiguado entre carcajadas, por una cultura y una civilización en derrota, en las que la literatura continúa invocando el simulacro de una redención. Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag "el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. Su muerte, a los cincuenta años, es una gran pérdida "
Bolaño, Roberto
Se diría que es la figura de Von Archimboldi, un enigmático escritor alemán, el hilo secreto que cosería entre sí las cinco «partes» de que se compone 2666, sin duda la obra maestra de Roberto Bolaño. Una fecha en cuya perspectiva tan remota debe ordenarse la impresionante maraña de destinos, de personajes, de líneas argumentales y genéricas, una vastísima constelación marcada por el signo de la pérdida y del olvido, de la insignificancia, de la desmesura inútil, de la equivocación y del malentendido. Desde las ruinas de Europa, recorridas en vertiginosos travelling, hasta el desierto de Sonora, donde, viene sucediéndose una interminable cadena de asesinatos de mujeres, la novela propone un recorrido abismal, amortiguado entre carcajadas, por una cultura y una civilización en derrota, en las que la literatura continúa invocando el simulacro de una redención. Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag "el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. Su muerte, a los cincuenta años, es una gran pérdida "
divendres, 9 de maig del 2008
Per a tu que et vas fent gran mentre jo intento abastar-te
Algú que espera
Envellir dignament deu ser integrar-se
discretament en un espai sòlit
com la pròpia pell, sense altre guany
que els anys viscuts i alguna sorprenent
presència que el temps, astutament,
tan aviat dibuixa com esborra
de la memòria.
Això i, tal vegada,
si el fat es mostra benvolent, l’encant
d’estimar tendrament, calladament,
sense esperar ni resposta, com qui
canta per si mateix en veu molt baixa.
Miquel Martí i Pol
Algú que espera
Envellir dignament deu ser integrar-se
discretament en un espai sòlit
com la pròpia pell, sense altre guany
que els anys viscuts i alguna sorprenent
presència que el temps, astutament,
tan aviat dibuixa com esborra
de la memòria.
Això i, tal vegada,
si el fat es mostra benvolent, l’encant
d’estimar tendrament, calladament,
sense esperar ni resposta, com qui
canta per si mateix en veu molt baixa.
Miquel Martí i Pol
nou del cinc amb manilles i folre
"Hoy puede ser un gran día",
plantéatelo así:
aprovecharlo o que pase de largo
depende en parte de tí.
Dale el día libre a la experiencia
para comenzar
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.
No consientas que se esfume,
asómate y consume la vida a granel...
"Hoy puede ser un gran día", duro con él...
"Hoy puede ser un gran día",
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.
Saca de paseo a tus instintos,
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres,
si puedes, derróchalos.
Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta de mediocridad...
"Hoy puede ser un gran día",
date una oportunidad...
"Hoy puede ser un gran día",
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.
Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para tí.
No lo mires desde la ventana,
y siéntate al festín.
Pelea por lo que quieres
y no desesperes si algo no anda bien...
"Hoy puede ser un gran día"
y mañana también...
JM Serrat,
i jo estic d’acord
"Hoy puede ser un gran día",
plantéatelo así:
aprovecharlo o que pase de largo
depende en parte de tí.
Dale el día libre a la experiencia
para comenzar
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.
No consientas que se esfume,
asómate y consume la vida a granel...
"Hoy puede ser un gran día", duro con él...
"Hoy puede ser un gran día",
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.
Saca de paseo a tus instintos,
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres,
si puedes, derróchalos.
Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta de mediocridad...
"Hoy puede ser un gran día",
date una oportunidad...
"Hoy puede ser un gran día",
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.
Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para tí.
No lo mires desde la ventana,
y siéntate al festín.
Pelea por lo que quieres
y no desesperes si algo no anda bien...
"Hoy puede ser un gran día"
y mañana también...
JM Serrat,
i jo estic d’acord
dijous, 8 de maig del 2008
La galàxia de Lucas
El Lucas al que faig referència no té res a veure amb el creador, a mitjans dels anys 70, de la famosa saga de La Guerra de les Galàxies.
El meu Lucas no viu en un món d’herois estel·lars, ple d’artilugis voladors i batalles sense fi. No es mou envoltat d’efectes especials, però en canvi, si que és generador d’afectes molt especials. El món del Lucas, que jo conec, res té a veure amb la ficció, ans al contrari, és un món de quotidianitat, senzillesa i una gran dosi de realitat.
La galàxia del Lucas no és un espai maniqueista de bons i dolents i en conflicte permanent. El món del Lucas, que jo conec, és un mon de matisos on hi caben totes les textures i tots els colors. Un lloc de solucions i respostes, més enllà d’estratègies dissenyades per a la involució continua.
El Lucas del que parlo es diu Xavier i és el director de l’escola de futbol del CE Europa, un autèntic galàctic per l’extraordinària dimensió de la seva feina i la qualitat humana que atresora.
El vaig conèixer tard, quan ja penjava les botes, desprès d’una intensa i exemplar carrera esportiva. I l’estic descobrint ara, just quan li toca, per feina i vocació, fer que molts nens i nenes es calcin les seves primeres botes per engegar una il·lusionant etapa que els durà a ser, no se si bons futbolistes, però segur que sí, millors persones.
Ara ens diu el Lucas que per fi ha trobat a la seva princesa Leia. Ens explica emocionat, que s’hi vol embarcar amb ella en una travessa (no se si ha dit espacial o especial) més enllà de les estrelles. Ens anuncia la seva decisió i ens afirma que ho té clar i jo me’l crec. I no solament això, sinó que li desitjo tant o més èxit que l’obtingut per la famosa saga galàctica.
Xavi Lucas, que la força t’acompanyi en el teu viatge interestel·lar i que la teva galàxia sigui sempre una galàxia de pau i no de guerra.
El Lucas al que faig referència no té res a veure amb el creador, a mitjans dels anys 70, de la famosa saga de La Guerra de les Galàxies.
El meu Lucas no viu en un món d’herois estel·lars, ple d’artilugis voladors i batalles sense fi. No es mou envoltat d’efectes especials, però en canvi, si que és generador d’afectes molt especials. El món del Lucas, que jo conec, res té a veure amb la ficció, ans al contrari, és un món de quotidianitat, senzillesa i una gran dosi de realitat.
La galàxia del Lucas no és un espai maniqueista de bons i dolents i en conflicte permanent. El món del Lucas, que jo conec, és un mon de matisos on hi caben totes les textures i tots els colors. Un lloc de solucions i respostes, més enllà d’estratègies dissenyades per a la involució continua.
El Lucas del que parlo es diu Xavier i és el director de l’escola de futbol del CE Europa, un autèntic galàctic per l’extraordinària dimensió de la seva feina i la qualitat humana que atresora.
El vaig conèixer tard, quan ja penjava les botes, desprès d’una intensa i exemplar carrera esportiva. I l’estic descobrint ara, just quan li toca, per feina i vocació, fer que molts nens i nenes es calcin les seves primeres botes per engegar una il·lusionant etapa que els durà a ser, no se si bons futbolistes, però segur que sí, millors persones.
Ara ens diu el Lucas que per fi ha trobat a la seva princesa Leia. Ens explica emocionat, que s’hi vol embarcar amb ella en una travessa (no se si ha dit espacial o especial) més enllà de les estrelles. Ens anuncia la seva decisió i ens afirma que ho té clar i jo me’l crec. I no solament això, sinó que li desitjo tant o més èxit que l’obtingut per la famosa saga galàctica.
Xavi Lucas, que la força t’acompanyi en el teu viatge interestel·lar i que la teva galàxia sigui sempre una galàxia de pau i no de guerra.
dimecres, 7 de maig del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)