Escalfant la pedra
dilluns, 28 d’abril del 2008
La ginesta ha florit
Jupiter 0 – Santa Eulàlia 4
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any, quasi tan com l’estat de forma del Santa Eulàlia a aquestes alçades de la Temporada. La lliga ha estat dura i llarga i encara ens queda el desenllaç final. Hi ha hagut moments de tots colors i de tots sabors. Moments per a uns i moments per a d’altres. I ara a manca de només 9 punts per a la seva cloenda, tot sembla encarat per a l’equip de l’Hospitalet i més desprès de la seva incontestable i autoritària victòria al camp de la Verneda on cap equip havia aconseguit, fins ara, endur-se els punts en joc.
S’ha posat fi a una llarga ratxa de triomfs locals que ha permès a l’equip visitant, en el seu millor moment de la Temporada, sumar una nova victòria que el deixa a les portes de la consecució del títol, depenent d’ell mateix, al marge del que facin els seus immediats perseguidors.
Absolutament meritòria la trajectòria d’aquest equip que va patir molt a principi de Temporada amb uns resultats gens esperançadors i que posteriorment varen donar pas a una de les millors ratxes de victòries que recordo en molts anys.
Amb aquest grau d’eficàcia i amb aquests arguments res han pogut fer els seus rivals per seguir la seva estela.
En qualsevol altre grup i amb els números i el joc de l’Europa, aquest equip hauria estat campió molt abans d’arribar a la darrera jornada. Això encara dona més valor a la gesta del Santa Eulàlia que se les ha tingut que veure amb un equip que sempre ha posat la cara i mai ha donat la lliga per perduda, i tampoc ho farà ara que tot sembla favorable als interessos de l’equip del carrer Aprestadora.
Hem estat espectadors de luxe, i encara ho hem de ser fins l’últim sospir, d’un dels duels més apassionants de les darreres temporades. Dos equips, dos grans equips lluitant noble i esportivament per a una sola plaça que porta directament a, la tan desitjada, Primera Divisió. Tot un regal que hem pogut viure, veure i gaudir en primera persona. Una inesperada, a principi de Temporada, “delicatessen” per als paladars més selectes i exigents.
Si a tot això afegim, que durant la competició, la dura competició, s’han creat vincles personals entre membres d’un i altre equip. Relacions d’amistat que perduraran en el temps més enllà de qualsevol resultat, ens hauríem de felicitar per l’extraordinària capacitat integradora que té aquest esport, que tan ens agrada, i que ens uneix molt més que no ens separa, per damunt dels colors que defensem i els escuts que lluïm al pit.
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any...
Jupiter 0 – Santa Eulàlia 4
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any, quasi tan com l’estat de forma del Santa Eulàlia a aquestes alçades de la Temporada. La lliga ha estat dura i llarga i encara ens queda el desenllaç final. Hi ha hagut moments de tots colors i de tots sabors. Moments per a uns i moments per a d’altres. I ara a manca de només 9 punts per a la seva cloenda, tot sembla encarat per a l’equip de l’Hospitalet i més desprès de la seva incontestable i autoritària victòria al camp de la Verneda on cap equip havia aconseguit, fins ara, endur-se els punts en joc.
S’ha posat fi a una llarga ratxa de triomfs locals que ha permès a l’equip visitant, en el seu millor moment de la Temporada, sumar una nova victòria que el deixa a les portes de la consecució del títol, depenent d’ell mateix, al marge del que facin els seus immediats perseguidors.
Absolutament meritòria la trajectòria d’aquest equip que va patir molt a principi de Temporada amb uns resultats gens esperançadors i que posteriorment varen donar pas a una de les millors ratxes de victòries que recordo en molts anys.
Amb aquest grau d’eficàcia i amb aquests arguments res han pogut fer els seus rivals per seguir la seva estela.
En qualsevol altre grup i amb els números i el joc de l’Europa, aquest equip hauria estat campió molt abans d’arribar a la darrera jornada. Això encara dona més valor a la gesta del Santa Eulàlia que se les ha tingut que veure amb un equip que sempre ha posat la cara i mai ha donat la lliga per perduda, i tampoc ho farà ara que tot sembla favorable als interessos de l’equip del carrer Aprestadora.
Hem estat espectadors de luxe, i encara ho hem de ser fins l’últim sospir, d’un dels duels més apassionants de les darreres temporades. Dos equips, dos grans equips lluitant noble i esportivament per a una sola plaça que porta directament a, la tan desitjada, Primera Divisió. Tot un regal que hem pogut viure, veure i gaudir en primera persona. Una inesperada, a principi de Temporada, “delicatessen” per als paladars més selectes i exigents.
Si a tot això afegim, que durant la competició, la dura competició, s’han creat vincles personals entre membres d’un i altre equip. Relacions d’amistat que perduraran en el temps més enllà de qualsevol resultat, ens hauríem de felicitar per l’extraordinària capacitat integradora que té aquest esport, que tan ens agrada, i que ens uneix molt més que no ens separa, per damunt dels colors que defensem i els escuts que lluïm al pit.
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any...
Deliciosa Yaiza
Quasi no et conec, però el temps hi posarà remei. Segur que trobarem els moments, les ocasions més adients, els instants propicis.
Esperaré el que calgui, amb la paciència que calgui i l’avidesa del que vol saber.
Tindré la taula parada i la porta oberta per convidar-te a passar.
Mentre tot això arriba, t’intueixo clara, de mirada àgil, de llum resplendent.
Em passes pel costat amb la textura de la seda i arribes com el vent que tot ho mou, que tot ho neteja.
T’estic aprenent veient els teus efectes en ell. I el que veig m’agrada.
Possiblement no calia, potser la meva opinió no importi o importi poc.
Però t’ho volia dir, deliciosa Yaiza.
Quasi no et conec, però el temps hi posarà remei. Segur que trobarem els moments, les ocasions més adients, els instants propicis.
Esperaré el que calgui, amb la paciència que calgui i l’avidesa del que vol saber.
Tindré la taula parada i la porta oberta per convidar-te a passar.
Mentre tot això arriba, t’intueixo clara, de mirada àgil, de llum resplendent.
Em passes pel costat amb la textura de la seda i arribes com el vent que tot ho mou, que tot ho neteja.
T’estic aprenent veient els teus efectes en ell. I el que veig m’agrada.
Possiblement no calia, potser la meva opinió no importi o importi poc.
Però t’ho volia dir, deliciosa Yaiza.
El circ de la Verneda
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Aquestes paraules profètiques varen ser escrites ara fa una setmana i no em negareu la seva absoluta vigència i actualitat. No es tracta de ser un visionari o un endevinador professional, simplement aplicant la pura observació, l’experiència i una mica de sentit comú són suficients per treure conclusions tan encertades.
Cap de setmana pràcticament decisiu per al desenllaç final de la lliga.
El Santa Eulàlia com era previsible ha passat pel damunt d’un Jupiter patètic, penós i lamentable. Una caricatura d’equip, una broma descomunal, incapaç de presentar la més mínima oposició a un, ara sí líder, equip infinitament superior que l’ha deixat en evidència tan i com ha volgut.
El conjunt de la Verneda m’ha deixat una de les pitjors sensacions, no solament d’aquesta, sinó de les darreres temporades. Un equip que ha distorsionat i alterat l’esdevenir de la lliga amb decisions arbitraries, de dubtosa eficàcia i de nul·la ètica. Un equip mal portat, enganyat, desorientat, utilitzat quan ha convingut i abandonat quan ja no ha servit als interessos del Club o per ser més concrets, als interessos personals d’alguns membres amb responsabilitat dins el Club.
Un Club amb la història i la trajectòria que se li suposa ha estat capaç de llençar per terra, en una sola temporada, tots els valors futbolístics que els seus avantpassats han atresorat amb esforç, treball i dedicació durant molts anys.
El Sr. Gustavo, coordinador del Club, ha deixat en pocs mesos de competició al Jupiter a nivell d’equips amb una ètica tan dubtosa com el Llongueres Sant Crist, el Pere Gol, o la Penya Olivella.
Tot plegat una pallassada que no fa riure a ningú, ni tan sols als propis jugadors que han vist com eren menyspreats al llarg de tota la competició.
El Jupiter estarà a final de Temporada al lloc que li pertocarà per demèrits propis, lluny, molt lluny dels equips de dalt. Lluny per futbol i encara més lluny per manca d’integritat, esportivitat i ètica.
Hi ha dues maneres de perdre: deixar-se guanyar o no oposar al rival cap argument per a guanyar. I el Jupiter ja fa unes setmanes que va decidir anar-se’n de la lliga per la porta del darrera. Tan de bo que no hagués entrat mai.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Aquestes paraules profètiques varen ser escrites ara fa una setmana i no em negareu la seva absoluta vigència i actualitat. No es tracta de ser un visionari o un endevinador professional, simplement aplicant la pura observació, l’experiència i una mica de sentit comú són suficients per treure conclusions tan encertades.
Cap de setmana pràcticament decisiu per al desenllaç final de la lliga.
El Santa Eulàlia com era previsible ha passat pel damunt d’un Jupiter patètic, penós i lamentable. Una caricatura d’equip, una broma descomunal, incapaç de presentar la més mínima oposició a un, ara sí líder, equip infinitament superior que l’ha deixat en evidència tan i com ha volgut.
El conjunt de la Verneda m’ha deixat una de les pitjors sensacions, no solament d’aquesta, sinó de les darreres temporades. Un equip que ha distorsionat i alterat l’esdevenir de la lliga amb decisions arbitraries, de dubtosa eficàcia i de nul·la ètica. Un equip mal portat, enganyat, desorientat, utilitzat quan ha convingut i abandonat quan ja no ha servit als interessos del Club o per ser més concrets, als interessos personals d’alguns membres amb responsabilitat dins el Club.
Un Club amb la història i la trajectòria que se li suposa ha estat capaç de llençar per terra, en una sola temporada, tots els valors futbolístics que els seus avantpassats han atresorat amb esforç, treball i dedicació durant molts anys.
El Sr. Gustavo, coordinador del Club, ha deixat en pocs mesos de competició al Jupiter a nivell d’equips amb una ètica tan dubtosa com el Llongueres Sant Crist, el Pere Gol, o la Penya Olivella.
Tot plegat una pallassada que no fa riure a ningú, ni tan sols als propis jugadors que han vist com eren menyspreats al llarg de tota la competició.
El Jupiter estarà a final de Temporada al lloc que li pertocarà per demèrits propis, lluny, molt lluny dels equips de dalt. Lluny per futbol i encara més lluny per manca d’integritat, esportivitat i ètica.
Hi ha dues maneres de perdre: deixar-se guanyar o no oposar al rival cap argument per a guanyar. I el Jupiter ja fa unes setmanes que va decidir anar-se’n de la lliga per la porta del darrera. Tan de bo que no hagués entrat mai.
diumenge, 27 d’abril del 2008
Nuñez y Navarro
Hospitalet At. 4 – Mercat Nou Magòria 3
A la dècada dels setanta es va fer famosa a Barcelona una constructora que, amb el nom de Nuñez y Navarro, tenia per costum adquirir tots els xamfrans de l’Eixample per fer blocs de pisos. Se la coneixia popularment amb el sobrenom de “la puta” per la seva afecció a fer cantonades.
Doncs hi ha un camp de futbol a la nostra lliga, al nostre grup 12, el del Hospitalet At. que podria ser hereu d’aquell malnom per les seves reduïdes dimensions que fan extremadament difícil la pràctica d’aquest esport i en conseqüència donen a les jugades a pilota aturada una rellevància decisiva. Així les faltes, i sobre tot els còrners (cantonades), cobren una importància que no tenen en cap altre camp. Jugar aquí amb aquest condicionant no deixa de ser una “putada” per als equips visitants, més tècnics, o fins i tot, amb més recursos futbolístics, però que queden totalment neutralitzats per aquesta peculiar característica que no afavoreix gens l’espectacle.
Un còrner aquí, no és un còrner normal, un còrner és mig còrner per la seva proximitat a la porteria. Un còrner no és mig gol, com es deia antigament, un cor aquí és un gol sencer.
Exemples com el d’ahir no fan més que confirmar tota l’argumentació anterior.
El M9M va ser una nova víctima i en van...d’unes condicions no aptes per al futbol o, si més no, per al futbol que ens agradaria veure en tots els camps.
Com les finals que es decideixen en llançament de penal per a determinar el guanyador, en aquest camp els partits, quasi tots, es decideixen per llançaments de còrners i alguna que altra falta.
El secret és anar a buscar i/o provocar el còrner. Quan més còrners llencis més opcions tens d’endur-te la victòria.
Sabedors d’aquesta peculiar circumstància l’Hospitalet va fer el que havia de fer. Va treure el màxim rendiment als seus limitats mèrits. Va explotar els seus escassos recursos de l’única manera possible. I va reeixir, un cop més, com ho va fer en el seu dia amb altres rivals de superior categoria. De fet, en aquest camp, només han guanyat els 2 equips que encapçalen actualment la classificació: l’Europa i el Santa Eulàlia, equips que van saber-se adaptar perfectament a les característiques del terreny i no deixant fer el seu joc matusser a l’equip local.
L’Hospitalet és un equip, que per futbol practicat, hauria d’estar més a baix a la classificació, la prova està en els mals resultats que treu lluny de casa; però el factor camp està sent decisiu en el lloc de privilegi que actualment ocupa. Realment sobredimensionat si ens fixem en el partit d’ahir on varen fer pocs mèrits i on el M9M es mereixia una victòria que se li va escapar dolorosament i li posa la lliga molt difícil. Les seves darreres aspiracions passaven per guanyar ahir i, si be és cert, que encara els hi queden 9 punts per disputar, que encara no està matemàticament decidit, es fa difícil pensar que es donin les caramboles necessàries perquè aquesta situació canvií.
S’ha de treballar fins el darrer alè i estic segur que aquest equip ho farà. Tenen tota la “professionalitat” i l’ètica que a d’altres equips els hi manca.
Molta sort en el que resta, la meva admiració ja la teniu.
Hospitalet At. 4 – Mercat Nou Magòria 3
A la dècada dels setanta es va fer famosa a Barcelona una constructora que, amb el nom de Nuñez y Navarro, tenia per costum adquirir tots els xamfrans de l’Eixample per fer blocs de pisos. Se la coneixia popularment amb el sobrenom de “la puta” per la seva afecció a fer cantonades.
Doncs hi ha un camp de futbol a la nostra lliga, al nostre grup 12, el del Hospitalet At. que podria ser hereu d’aquell malnom per les seves reduïdes dimensions que fan extremadament difícil la pràctica d’aquest esport i en conseqüència donen a les jugades a pilota aturada una rellevància decisiva. Així les faltes, i sobre tot els còrners (cantonades), cobren una importància que no tenen en cap altre camp. Jugar aquí amb aquest condicionant no deixa de ser una “putada” per als equips visitants, més tècnics, o fins i tot, amb més recursos futbolístics, però que queden totalment neutralitzats per aquesta peculiar característica que no afavoreix gens l’espectacle.
Un còrner aquí, no és un còrner normal, un còrner és mig còrner per la seva proximitat a la porteria. Un còrner no és mig gol, com es deia antigament, un cor aquí és un gol sencer.
Exemples com el d’ahir no fan més que confirmar tota l’argumentació anterior.
El M9M va ser una nova víctima i en van...d’unes condicions no aptes per al futbol o, si més no, per al futbol que ens agradaria veure en tots els camps.
Com les finals que es decideixen en llançament de penal per a determinar el guanyador, en aquest camp els partits, quasi tots, es decideixen per llançaments de còrners i alguna que altra falta.
El secret és anar a buscar i/o provocar el còrner. Quan més còrners llencis més opcions tens d’endur-te la victòria.
Sabedors d’aquesta peculiar circumstància l’Hospitalet va fer el que havia de fer. Va treure el màxim rendiment als seus limitats mèrits. Va explotar els seus escassos recursos de l’única manera possible. I va reeixir, un cop més, com ho va fer en el seu dia amb altres rivals de superior categoria. De fet, en aquest camp, només han guanyat els 2 equips que encapçalen actualment la classificació: l’Europa i el Santa Eulàlia, equips que van saber-se adaptar perfectament a les característiques del terreny i no deixant fer el seu joc matusser a l’equip local.
L’Hospitalet és un equip, que per futbol practicat, hauria d’estar més a baix a la classificació, la prova està en els mals resultats que treu lluny de casa; però el factor camp està sent decisiu en el lloc de privilegi que actualment ocupa. Realment sobredimensionat si ens fixem en el partit d’ahir on varen fer pocs mèrits i on el M9M es mereixia una victòria que se li va escapar dolorosament i li posa la lliga molt difícil. Les seves darreres aspiracions passaven per guanyar ahir i, si be és cert, que encara els hi queden 9 punts per disputar, que encara no està matemàticament decidit, es fa difícil pensar que es donin les caramboles necessàries perquè aquesta situació canvií.
S’ha de treballar fins el darrer alè i estic segur que aquest equip ho farà. Tenen tota la “professionalitat” i l’ètica que a d’altres equips els hi manca.
Molta sort en el que resta, la meva admiració ja la teniu.
dissabte, 26 d’abril del 2008
divendres, 25 d’abril del 2008
Vicing
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
dijous, 24 d’abril del 2008
La casa que vull
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Una rosa blava en una muntanya serrada
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Futbol: ciència inexacta
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Confusió geomètrica
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)