El raïm i la sorra
dimecres, 23 d’abril del 2008
Una rosa blava en una muntanya serrada
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Futbol: ciència inexacta
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Confusió geomètrica
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
dilluns, 21 d’abril del 2008
L’home del sac
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Jupiter s’apaga
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
El joc dels daus: de sis en sis i torna a tirar
Europa 6 – Trajana 0
Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.
L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.
Europa 6 – Trajana 0
Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.
L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.
dissabte, 19 d’abril del 2008
El dibuix i la caricatura
Santa Eulàlia 3 – Vila Olímpica 0
Aquest és un d’aquells partits que es podria explicar només amb titulars, sense cap descripció complementaria. Titulars com ara: “La Vila segueix naufragant terra endins” o “Massa Santa Eulàlia per a tan poca Vila” o “Santa Eulàlia es passeja per la Vila” o “Les vacances de Julio desastroses per a la Vila” o “Un miki verinós paralitza a la Vila” i així fins a l’avorriment.
El Santa ha seguit fidel a la seva línia dels darrers partits, movent-se en el bon camí cap el títol i donant en tot moment una autoritària sensació de seguretat en les seves pròpies forces. El Santa ha estat el viu retrat d’un dibuix ben perfilat, ple de contingut i amb i amb uns contorns clars i de traçat robust. Sòlid en defensa, treballador al mig camp i amb poca arribada a dalt, però molta pegada. Un equip com aquest, amb el seu potencial, hauria de crear moltes més ocasions de gol de les que habitualment genera, però pel vist aquesta tarda, potser no li calen. Arribar i moldre o si ho preferiu en termes econòmics: molt d’interès per tan poca inversió. Solvència contrastada.
El Santa ha estat el dibuix, amb un miki molt inspirat i que ha fet el més difícil: obrir la llauna. Mentre la Vila no ha passat de ser una caricatura. Un esbós cada cop més confús que s’arrossega sense esma pels camps contraris com si estigues pujant al seu Calvari particular.
Els nervis de l’equip local i la pressió de no poder fallar, de no poder tenir el més mínim marge d’error ha donat una mica d’emoció a la primera part. Però ha estat marcar en les darreries dels primers 45 minuts i aquí s’ha acabat la resistència de la Vila i ha finiquitat el partit a falta de 45 minuts de pur tràmit, on tots 2 equips han avorrit a l’espectador. Uns, el del Santa, perquè no els hi calia més esforç i els altres perquè no podien o no en sabien més.
El Santa ha adormit el partit i només ha estat cap el final de la segona part on han acabat d’arrodonir el resultat amb 2 gols més que acabaria reflectint en el marcador, la diferencia real que hi ha entre un i altre equip.
La Vila ha estat novament un tou esparring per a un equip molt superior en totes les línies i en tots els aspectes. Un oposant amb escassos recursos que no ha estat rival per a un conjunt que els ha deixat en evidencia posant al descobert totes les seves mancances lluny de la càlida llar. El Santa li ha tret, aquesta tarda, els colors a la Vila.
Santa Eulàlia 3 – Vila Olímpica 0
Aquest és un d’aquells partits que es podria explicar només amb titulars, sense cap descripció complementaria. Titulars com ara: “La Vila segueix naufragant terra endins” o “Massa Santa Eulàlia per a tan poca Vila” o “Santa Eulàlia es passeja per la Vila” o “Les vacances de Julio desastroses per a la Vila” o “Un miki verinós paralitza a la Vila” i així fins a l’avorriment.
El Santa ha seguit fidel a la seva línia dels darrers partits, movent-se en el bon camí cap el títol i donant en tot moment una autoritària sensació de seguretat en les seves pròpies forces. El Santa ha estat el viu retrat d’un dibuix ben perfilat, ple de contingut i amb i amb uns contorns clars i de traçat robust. Sòlid en defensa, treballador al mig camp i amb poca arribada a dalt, però molta pegada. Un equip com aquest, amb el seu potencial, hauria de crear moltes més ocasions de gol de les que habitualment genera, però pel vist aquesta tarda, potser no li calen. Arribar i moldre o si ho preferiu en termes econòmics: molt d’interès per tan poca inversió. Solvència contrastada.
El Santa ha estat el dibuix, amb un miki molt inspirat i que ha fet el més difícil: obrir la llauna. Mentre la Vila no ha passat de ser una caricatura. Un esbós cada cop més confús que s’arrossega sense esma pels camps contraris com si estigues pujant al seu Calvari particular.
Els nervis de l’equip local i la pressió de no poder fallar, de no poder tenir el més mínim marge d’error ha donat una mica d’emoció a la primera part. Però ha estat marcar en les darreries dels primers 45 minuts i aquí s’ha acabat la resistència de la Vila i ha finiquitat el partit a falta de 45 minuts de pur tràmit, on tots 2 equips han avorrit a l’espectador. Uns, el del Santa, perquè no els hi calia més esforç i els altres perquè no podien o no en sabien més.
El Santa ha adormit el partit i només ha estat cap el final de la segona part on han acabat d’arrodonir el resultat amb 2 gols més que acabaria reflectint en el marcador, la diferencia real que hi ha entre un i altre equip.
La Vila ha estat novament un tou esparring per a un equip molt superior en totes les línies i en tots els aspectes. Un oposant amb escassos recursos que no ha estat rival per a un conjunt que els ha deixat en evidencia posant al descobert totes les seves mancances lluny de la càlida llar. El Santa li ha tret, aquesta tarda, els colors a la Vila.
DEBAT A BAT
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...”
És millor guanyar o jugar be? O dit d’una altra manera, que és millor els procediments o el resultat final?
És poden tenir clars els conceptes, clars els procediments i fracassar?
El fracàs o l’èxit només depenen del resultat?
L’únic guany possible és el resultat o be hi ha guanys més enllà del resultat?
Quan perds, no es guanya res?
Quan guanyes, ho guanyes tot?
Es pot construir un futur de guanys amb un present de pèrdues?
Guanyar et fa millor que el que perd?
Hi ha millor guany que el que es guanya perdent?
Guanyar és difícil i perdre és fàcil?
O be guanyar és difícil i perdre encara més?
L’art de vèncer s’aprèn a les derrotes?
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor..."
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...”
És millor guanyar o jugar be? O dit d’una altra manera, que és millor els procediments o el resultat final?
És poden tenir clars els conceptes, clars els procediments i fracassar?
El fracàs o l’èxit només depenen del resultat?
L’únic guany possible és el resultat o be hi ha guanys més enllà del resultat?
Quan perds, no es guanya res?
Quan guanyes, ho guanyes tot?
Es pot construir un futur de guanys amb un present de pèrdues?
Guanyar et fa millor que el que perd?
Hi ha millor guany que el que es guanya perdent?
Guanyar és difícil i perdre és fàcil?
O be guanyar és difícil i perdre encara més?
L’art de vèncer s’aprèn a les derrotes?
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor..."
divendres, 18 d’abril del 2008
Treball a mida
El nom fa la cosa
He portat, de Ciutat del Cap, un quadre que m’agrada molt i l’he dut a emmarcar al meu amic Marc que té un petit, però pròsper taller.
M’ha trucat el meu germà que el seu company Eugeni acaba de patentar un nou invent producte del seu privilegiat cervell.
A casa, al vespre, escolto per televisió com l’Alfred ens explica el temps que farà demà.
Tinc un missatge al contestador de l’Albert que em demana si vull anar aquest cap de setmana a plantar arbres amb el seu grup ecologista.
He de dir-li a la tieta Lídia que no puc anar a la Monumental aquest diumenge a veure la “corrida” on toregen els seus toros.
M’he de fer fotos per renovar el passaport. Aniré a Can Lluiiiís que em queda a prop.
Només falten 3 dies perquè el Pol marxi amb la seva expedició a l’Àrtic.
L’altre dia em vaig trobar a la Maria, per fi ha aconseguit la plaça per a treballar en una coneguda fàbrica de galetes.
Li he de preguntar a l’Agustin si té algun sofà en oferta.
Àlvar posa’m una copa si et plau.
Quan pareixi la meva cunyada l’atendrà la Dolors.
El Premià de bàsquet ha fitxat a un nou base passador que és diu Esteve.
La Immaculada m’ha confessat que encara és verge.
Felicitats Rosa, ja m’ha dit el teu pare que t’has graduat en Botànica.
És una broma no? Al Mateu l’han fet encarregat de l’Escorxador.
El meu veí està encantat amb la Neus, la seva nova monitora d’esquí.
Estic content pel Ramon, es mereixia, com cap altre, el càrrec de comissari del Museu Egipci.
El Roc està buscant una cantant pel seu grup de música.
Penèpole, teixidora del mes en una fàbrica de Malgrat de Mar.
El nom fa la cosa
He portat, de Ciutat del Cap, un quadre que m’agrada molt i l’he dut a emmarcar al meu amic Marc que té un petit, però pròsper taller.
M’ha trucat el meu germà que el seu company Eugeni acaba de patentar un nou invent producte del seu privilegiat cervell.
A casa, al vespre, escolto per televisió com l’Alfred ens explica el temps que farà demà.
Tinc un missatge al contestador de l’Albert que em demana si vull anar aquest cap de setmana a plantar arbres amb el seu grup ecologista.
He de dir-li a la tieta Lídia que no puc anar a la Monumental aquest diumenge a veure la “corrida” on toregen els seus toros.
M’he de fer fotos per renovar el passaport. Aniré a Can Lluiiiís que em queda a prop.
Només falten 3 dies perquè el Pol marxi amb la seva expedició a l’Àrtic.
L’altre dia em vaig trobar a la Maria, per fi ha aconseguit la plaça per a treballar en una coneguda fàbrica de galetes.
Li he de preguntar a l’Agustin si té algun sofà en oferta.
Àlvar posa’m una copa si et plau.
Quan pareixi la meva cunyada l’atendrà la Dolors.
El Premià de bàsquet ha fitxat a un nou base passador que és diu Esteve.
La Immaculada m’ha confessat que encara és verge.
Felicitats Rosa, ja m’ha dit el teu pare que t’has graduat en Botànica.
És una broma no? Al Mateu l’han fet encarregat de l’Escorxador.
El meu veí està encantat amb la Neus, la seva nova monitora d’esquí.
Estic content pel Ramon, es mereixia, com cap altre, el càrrec de comissari del Museu Egipci.
El Roc està buscant una cantant pel seu grup de música.
Penèpole, teixidora del mes en una fàbrica de Malgrat de Mar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)