Treball a mida
El nom fa la cosa
He portat, de Ciutat del Cap, un quadre que m’agrada molt i l’he dut a emmarcar al meu amic Marc que té un petit, però pròsper taller.
M’ha trucat el meu germà que el seu company Eugeni acaba de patentar un nou invent producte del seu privilegiat cervell.
A casa, al vespre, escolto per televisió com l’Alfred ens explica el temps que farà demà.
Tinc un missatge al contestador de l’Albert que em demana si vull anar aquest cap de setmana a plantar arbres amb el seu grup ecologista.
He de dir-li a la tieta Lídia que no puc anar a la Monumental aquest diumenge a veure la “corrida” on toregen els seus toros.
M’he de fer fotos per renovar el passaport. Aniré a Can Lluiiiís que em queda a prop.
Només falten 3 dies perquè el Pol marxi amb la seva expedició a l’Àrtic.
L’altre dia em vaig trobar a la Maria, per fi ha aconseguit la plaça per a treballar en una coneguda fàbrica de galetes.
Li he de preguntar a l’Agustin si té algun sofà en oferta.
Àlvar posa’m una copa si et plau.
Quan pareixi la meva cunyada l’atendrà la Dolors.
El Premià de bàsquet ha fitxat a un nou base passador que és diu Esteve.
La Immaculada m’ha confessat que encara és verge.
Felicitats Rosa, ja m’ha dit el teu pare que t’has graduat en Botànica.
És una broma no? Al Mateu l’han fet encarregat de l’Escorxador.
El meu veí està encantat amb la Neus, la seva nova monitora d’esquí.
Estic content pel Ramon, es mereixia, com cap altre, el càrrec de comissari del Museu Egipci.
El Roc està buscant una cantant pel seu grup de música.
Penèpole, teixidora del mes en una fàbrica de Malgrat de Mar.
divendres, 18 d’abril del 2008
dijous, 17 d’abril del 2008
Eines bàsiques
La serra
Si algú se sent al•ludit
i te ales, que no voli.
el refrà que cantaré
es adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin
no veuriem mai el sol.
Pot ser ens ajupim sovint;
no és per hàbit ni caprici
que es per esquivar el calbot
i esperar el moment propici,
no se si m’entens, Oriol:
Si els fills de puta....
Al camp la fruïta es podreix,
hi ha massa intermediaris,
no hi ha planificació.
Això diuen el diaris
i així resa el camperol;
Si els fills de puta....
A Suissa han ingressat
mils de milions de cabaços,
després diuen que és l’obrer
el responsable dels fracasos
i la manca de control:
Si els fills de puta....
A ciutat anem de cul
ningú s’aclareix, tot falla,
ja no podem respirar.
Tothom més o menys balla
de l’agost fins al juliol:
Si els fills de puta....
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses,
sona un tret con un fuet
i cau mort, les mans esteses
deixa dona fills i dol:
Si els fills de puta....
Heu d'oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol:
Si els fills de puta....
La unitat no té destí;
l’univers no és cap llimona;
tinc un passaport que diu:
has nascut a Barcelonai
per tant és espanyol:
Si els fills de puta....
Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa,
d’ell he apres aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta....
Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol
Quico Pi de la Serra
La serra
Si algú se sent al•ludit
i te ales, que no voli.
el refrà que cantaré
es adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin
no veuriem mai el sol.
Pot ser ens ajupim sovint;
no és per hàbit ni caprici
que es per esquivar el calbot
i esperar el moment propici,
no se si m’entens, Oriol:
Si els fills de puta....
Al camp la fruïta es podreix,
hi ha massa intermediaris,
no hi ha planificació.
Això diuen el diaris
i així resa el camperol;
Si els fills de puta....
A Suissa han ingressat
mils de milions de cabaços,
després diuen que és l’obrer
el responsable dels fracasos
i la manca de control:
Si els fills de puta....
A ciutat anem de cul
ningú s’aclareix, tot falla,
ja no podem respirar.
Tothom més o menys balla
de l’agost fins al juliol:
Si els fills de puta....
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses,
sona un tret con un fuet
i cau mort, les mans esteses
deixa dona fills i dol:
Si els fills de puta....
Heu d'oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol:
Si els fills de puta....
La unitat no té destí;
l’univers no és cap llimona;
tinc un passaport que diu:
has nascut a Barcelonai
per tant és espanyol:
Si els fills de puta....
Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa,
d’ell he apres aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta....
Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol
Quico Pi de la Serra
dimecres, 16 d’abril del 2008
Lesions de futbol
Classes magistrals
Diuen els experts, que n’hi ha molts en el mon del futbol, que hi ha lesions tòpiques que per repetides avorreixen i segur que tots vosaltres n’heu sentit a parlar.
Des d’aquestes pàgines voldria treure una mica de ferro, desmitificar si és possible i donar llum sobre el veritable fons i significat de les temudes lesions. Vet aquí uns exemples.
Abductors: éssers extraterrestres i fins i tot extracorporals experts en abduir, és a dir, treure de sí a persones de bona fe i traslladar-les o, com diríem ara, transvasar-les a un altre lloc i/o indret; lloc al que no s’acostuma a anar de vacances i del que difícilment es torna, i si es torna es fa en un lamentable estat mental normalment irrecuperable. Aquests éssers acostumen a passejar-se freqüentment per series de culte, com ara Expedient X.
Lligaments creuats: relacions conflictives i poc satisfactòries normalment perpetrades en llocs de poc fiar. Acostumen a donar-se quan un dels dos protagonistes o be els dos, pateixen alguna alteració de la personalitat provocada per estats d’ansietat o per efecte de substàncies tòxiques. Quan la relació va per aquest camí es recomana, senzillament, deixar-ho córrer.
Una altre significat de lligaments creuats seria el proposat pel Dr.Tony Perkins de la Universitat de Columbia i que fa referència a l’intercanvi de parelles. Conducta estranya, per altra banda, que no es dona en cap altre espècie del regne animal, però que acostuma a proporcionar als practicants una gratificant sensació d’èxtasi, molt propera a una revelació mística.
Quadriceps: vehicle o cotxe tirat per quatre cavalls molt popular a l’antiguitat i utilitzat preferentment per fer carreres al circ. Aquests cavalls s’alimentaven bàsicament d’uns fongs al·lucinògens anomenats ceps que tenien la particularitat d’alterar el sistema nerviós manifestant-se en unes ganes boges de sortir corrent.
No s’ha de confondre però, Quadriceps amb Quadrigas, vehicle desenvolupat posteriorment que funcionava a gas i que pel seu manteniment més econòmic es va acabar imposant.
Tíbia: bàsicament es relaciona amb la temperatura que ha de tenir la llet que es prenen els nens abans d’anar a dormir. Si la temperatura és la correcta i va acompanyada d’un conte relaxant, els resultats poden ser del tot satisfactoris. En canvi si la llet està massa calenta o freda i s’acompanya amb unes oracions el nen o nena en qüestió, poden tenir uns mals sons traumàtics molt difícils de reconduir i que li poden causar danys irreversibles en el seu desenvolupament posterior.
Bessons carregats: aquesta expressió parla de la duresa i gran dificultat que representa sortir de viatge, no amb un nen, no, sinó amb dos i a més iguals.
Que es col·loca primer al cotxe els paquets o els nens? I els nens? Com col·loques als nens? Primer un i desprès l’altre? O be els dos de cop? Tot un trencaclosques logístic que et deixa exhaust i sense recursos.
Quin èxtasi quan al final de la inacabable maniobra pots dir: Maria ja podem marxar, els bessons estan carregats.
Peroné: fa referència a tota acció duta a terme per seguidors fidels i una mica fanàtics de l’ex president argentí Juan Perón. Darrerament es tendeix a confondre als fans de Madonna amb peronistes radicals i portadors dels valors més rancis d’aquest moviment polític. És tot un misteri al que s’afegeix la idea de que Ernesto Che Guevara va néixer realment a Màlaga i de petit es feia dir Antonio Banderas. En fi coses dels mitjans de comunicació que tot s’ho fan venir bé per cridar l’atenció del públic en general...general Perón.
Sesamoiditis: excessiu nom per definir l’acció d’obrir digitalment la porta de la cova d’Ali Babà una vegada abandonat definitivament el sistema analògic per passar al sistema digital integrat, més conegut per TDT. A partir d’aquest moment totes les instruccions que se li han de donar a Sesamo (així es diu la porta) han de ser via digital, inclòs a Damasc, per si no tenien pocs problemes.
Només volia treure una mica de ferro, el coure ja se’l enduran uns altres.
Classes magistrals
Diuen els experts, que n’hi ha molts en el mon del futbol, que hi ha lesions tòpiques que per repetides avorreixen i segur que tots vosaltres n’heu sentit a parlar.
Des d’aquestes pàgines voldria treure una mica de ferro, desmitificar si és possible i donar llum sobre el veritable fons i significat de les temudes lesions. Vet aquí uns exemples.
Abductors: éssers extraterrestres i fins i tot extracorporals experts en abduir, és a dir, treure de sí a persones de bona fe i traslladar-les o, com diríem ara, transvasar-les a un altre lloc i/o indret; lloc al que no s’acostuma a anar de vacances i del que difícilment es torna, i si es torna es fa en un lamentable estat mental normalment irrecuperable. Aquests éssers acostumen a passejar-se freqüentment per series de culte, com ara Expedient X.
Lligaments creuats: relacions conflictives i poc satisfactòries normalment perpetrades en llocs de poc fiar. Acostumen a donar-se quan un dels dos protagonistes o be els dos, pateixen alguna alteració de la personalitat provocada per estats d’ansietat o per efecte de substàncies tòxiques. Quan la relació va per aquest camí es recomana, senzillament, deixar-ho córrer.
Una altre significat de lligaments creuats seria el proposat pel Dr.Tony Perkins de la Universitat de Columbia i que fa referència a l’intercanvi de parelles. Conducta estranya, per altra banda, que no es dona en cap altre espècie del regne animal, però que acostuma a proporcionar als practicants una gratificant sensació d’èxtasi, molt propera a una revelació mística.
Quadriceps: vehicle o cotxe tirat per quatre cavalls molt popular a l’antiguitat i utilitzat preferentment per fer carreres al circ. Aquests cavalls s’alimentaven bàsicament d’uns fongs al·lucinògens anomenats ceps que tenien la particularitat d’alterar el sistema nerviós manifestant-se en unes ganes boges de sortir corrent.
No s’ha de confondre però, Quadriceps amb Quadrigas, vehicle desenvolupat posteriorment que funcionava a gas i que pel seu manteniment més econòmic es va acabar imposant.
Tíbia: bàsicament es relaciona amb la temperatura que ha de tenir la llet que es prenen els nens abans d’anar a dormir. Si la temperatura és la correcta i va acompanyada d’un conte relaxant, els resultats poden ser del tot satisfactoris. En canvi si la llet està massa calenta o freda i s’acompanya amb unes oracions el nen o nena en qüestió, poden tenir uns mals sons traumàtics molt difícils de reconduir i que li poden causar danys irreversibles en el seu desenvolupament posterior.
Bessons carregats: aquesta expressió parla de la duresa i gran dificultat que representa sortir de viatge, no amb un nen, no, sinó amb dos i a més iguals.
Que es col·loca primer al cotxe els paquets o els nens? I els nens? Com col·loques als nens? Primer un i desprès l’altre? O be els dos de cop? Tot un trencaclosques logístic que et deixa exhaust i sense recursos.
Quin èxtasi quan al final de la inacabable maniobra pots dir: Maria ja podem marxar, els bessons estan carregats.
Peroné: fa referència a tota acció duta a terme per seguidors fidels i una mica fanàtics de l’ex president argentí Juan Perón. Darrerament es tendeix a confondre als fans de Madonna amb peronistes radicals i portadors dels valors més rancis d’aquest moviment polític. És tot un misteri al que s’afegeix la idea de que Ernesto Che Guevara va néixer realment a Màlaga i de petit es feia dir Antonio Banderas. En fi coses dels mitjans de comunicació que tot s’ho fan venir bé per cridar l’atenció del públic en general...general Perón.
Sesamoiditis: excessiu nom per definir l’acció d’obrir digitalment la porta de la cova d’Ali Babà una vegada abandonat definitivament el sistema analògic per passar al sistema digital integrat, més conegut per TDT. A partir d’aquest moment totes les instruccions que se li han de donar a Sesamo (així es diu la porta) han de ser via digital, inclòs a Damasc, per si no tenien pocs problemes.
Només volia treure una mica de ferro, el coure ja se’l enduran uns altres.
dimarts, 15 d’abril del 2008
Eines bàsiques
El gat
Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver
los momentos olvidados que me han hecho como soy,
ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.
Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.
Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.
Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.
En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular.
ATALAYA, Gato Perez
El gat
Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver
los momentos olvidados que me han hecho como soy,
ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.
Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.
Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.
Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.
En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular.
ATALAYA, Gato Perez
dilluns, 14 d’abril del 2008
Crònica clònica
Hospitalet At. 1 – Europa 6
Veterans 1 – Santa Eulàlia 6
Doncs una setmana més o hauria de dir una setmana menys? El fet inqüestionable és que tot segueix igual per a la gent de dalt i també, i no és cap sorpresa, per a la gent de baix.
A priori l’Europa tenia davant l’Hospitalet At. una difícil sortida en un partit una mica més complicat que no pas, el seu rival directe, el Santa Eulàlia que justament era l’únic equip que s’havia endut, com a visitant, els tres punts del Camp del carrer Herreros. Pel que fa al Santa havia de visitar a uns devaluats Veterans, que darrerament han afluixat fins arribar, o més ben dit, fins a caure al pou de la classificació fent companyia a uns desesperants Gornal i Joan Pau II.
Fins aquí les diferències. I a partir d’aquí totes les similituds possibles i imaginables. Començant pel resultat, en ambdós casos 1 a 6, continuant per la manera solvent i autoritària d’aconseguir la victòria i acabant per donar la sensació que, tant el Santa Eulàlia com l’Europa, volen guanyar la lliga i tenen molt clar que s’ha de fer i com fer-ho.
Les propostes dels dos equips varen ser molt similars. La concentració, el temperament i la maduresa els van acostar fins a convertir-los en animes pràcticament bessones.
El desenvolupament dels partits, amb uns primers 45 minuts de picar pedra, de desgastar als rivals, de resultats ajustats, va donar pas a uns 45 minuts de la represa d’una insultant superioritat, tan física com tècnica que va esborrar als contraris amb una facilitat sorprenent. Mentre als locals se’ls hi acabaven els arguments i amb ells la credibilitat, tant el Santa com l’Europa, ambdós visitants, varen donar una lliçó futbolística de primer ordre i digna de figurar en els manuals de principis bàsics d’aquest esport.
Dues màquines ben greixades que varen deixar un bon sabor de boca per a tots aquells paladars refinats i amants de les delícies futbolístiques.
Dos equips que, amb alts i baixos, arriben a aquest final de Lliga amb les piles carregades i els objectius clarament definits.
La duresa d’aquesta llarga Temporada, el seu alt grau d’exigència, la seva competitivitat, la intensitat de molts partits i la igualtat entre els rivals està començant a passar factura. Alguns equips han fallat en els moments més inoportuns o menys previsibles. D’aquí al final encara pot tornar o seguir passant. És ara quan la força mental, el cap, pot fer que les cames segueixin aguantant i els cors bategant amb l’energia necessària.
Una setmana més o bé una setmana menys per a tenir un sol campió, però més d’un guanyador.
Apassionant!
Hospitalet At. 1 – Europa 6
Veterans 1 – Santa Eulàlia 6
Doncs una setmana més o hauria de dir una setmana menys? El fet inqüestionable és que tot segueix igual per a la gent de dalt i també, i no és cap sorpresa, per a la gent de baix.
A priori l’Europa tenia davant l’Hospitalet At. una difícil sortida en un partit una mica més complicat que no pas, el seu rival directe, el Santa Eulàlia que justament era l’únic equip que s’havia endut, com a visitant, els tres punts del Camp del carrer Herreros. Pel que fa al Santa havia de visitar a uns devaluats Veterans, que darrerament han afluixat fins arribar, o més ben dit, fins a caure al pou de la classificació fent companyia a uns desesperants Gornal i Joan Pau II.
Fins aquí les diferències. I a partir d’aquí totes les similituds possibles i imaginables. Començant pel resultat, en ambdós casos 1 a 6, continuant per la manera solvent i autoritària d’aconseguir la victòria i acabant per donar la sensació que, tant el Santa Eulàlia com l’Europa, volen guanyar la lliga i tenen molt clar que s’ha de fer i com fer-ho.
Les propostes dels dos equips varen ser molt similars. La concentració, el temperament i la maduresa els van acostar fins a convertir-los en animes pràcticament bessones.
El desenvolupament dels partits, amb uns primers 45 minuts de picar pedra, de desgastar als rivals, de resultats ajustats, va donar pas a uns 45 minuts de la represa d’una insultant superioritat, tan física com tècnica que va esborrar als contraris amb una facilitat sorprenent. Mentre als locals se’ls hi acabaven els arguments i amb ells la credibilitat, tant el Santa com l’Europa, ambdós visitants, varen donar una lliçó futbolística de primer ordre i digna de figurar en els manuals de principis bàsics d’aquest esport.
Dues màquines ben greixades que varen deixar un bon sabor de boca per a tots aquells paladars refinats i amants de les delícies futbolístiques.
Dos equips que, amb alts i baixos, arriben a aquest final de Lliga amb les piles carregades i els objectius clarament definits.
La duresa d’aquesta llarga Temporada, el seu alt grau d’exigència, la seva competitivitat, la intensitat de molts partits i la igualtat entre els rivals està començant a passar factura. Alguns equips han fallat en els moments més inoportuns o menys previsibles. D’aquí al final encara pot tornar o seguir passant. És ara quan la força mental, el cap, pot fer que les cames segueixin aguantant i els cors bategant amb l’energia necessària.
Una setmana més o bé una setmana menys per a tenir un sol campió, però més d’un guanyador.
Apassionant!
14 Abril-III República
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
Un hombre estaba cagando
y no tenía papel
pasó el Rey Alfonso XIII
y se limpió el culo con él.
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
Un hombre estaba cagando
y no tenía papel
pasó el Rey Alfonso XIII
y se limpió el culo con él.
diumenge, 13 d’abril del 2008
dissabte, 12 d’abril del 2008
Anar de paquet
Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.
Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.
Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.
Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.
Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.
Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.
Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.
Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.
Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.
Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.
dijous, 10 d’abril del 2008
L’anxeneta i el gol
Els castellers i el futbol s’assemblen. Les dues activitats tenen un tronc similar, una filosofia equivalent i un objectiu comú: els castellers fer el cim, és a dir, coronar el castell amb l’anxeneta i el futbol, finalitzar la jugada amb el gol.
Totes dues fites ens porten al plaer més absolut i, en determinades ocasions, fins i tot al deliri.
Tots dos tenen una amplia base: el futbol té les línies més poblades al darrera i a mida que aquestes s’apropen a la porteria contraria els elements van disminuint en numero. Els castells també, a mida que es puja de pis els individus disminueixen, sent l’anxeneta el darrer exponent, la consecució de l’objectiu, el “gol dels castells”. De la mateixa manera, el gol és “l’anxeneta del futbol” en aquest popular esport d’equip.
Els èxits o els fracassos són patrimoni del col·lectiu i no pertanyen mai a una sola persona. Són, les dues, activitats de conjunt, una vertical i l’altre horitzontal, però en totes dues el resultat sempre és la suma de tots els esforços.
Si en un castell una peça fluixeja, el castell trontolla; si en un equip de futbol una peça bada, l’equip se’n ressent.
La força del treball en equip et farà estar cada cop més a prop del cel, en tots dos casos.
Els castellers i el futbol s’assemblen. Les dues activitats tenen un tronc similar, una filosofia equivalent i un objectiu comú: els castellers fer el cim, és a dir, coronar el castell amb l’anxeneta i el futbol, finalitzar la jugada amb el gol.
Totes dues fites ens porten al plaer més absolut i, en determinades ocasions, fins i tot al deliri.
Tots dos tenen una amplia base: el futbol té les línies més poblades al darrera i a mida que aquestes s’apropen a la porteria contraria els elements van disminuint en numero. Els castells també, a mida que es puja de pis els individus disminueixen, sent l’anxeneta el darrer exponent, la consecució de l’objectiu, el “gol dels castells”. De la mateixa manera, el gol és “l’anxeneta del futbol” en aquest popular esport d’equip.
Els èxits o els fracassos són patrimoni del col·lectiu i no pertanyen mai a una sola persona. Són, les dues, activitats de conjunt, una vertical i l’altre horitzontal, però en totes dues el resultat sempre és la suma de tots els esforços.
Si en un castell una peça fluixeja, el castell trontolla; si en un equip de futbol una peça bada, l’equip se’n ressent.
La força del treball en equip et farà estar cada cop més a prop del cel, en tots dos casos.
dimecres, 9 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)