El racó del son
Només duren els equips que maduren
diumenge, 13 d’abril del 2008
dissabte, 12 d’abril del 2008
Anar de paquet
Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.
Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.
Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.
Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.
Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.
Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.
Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.
Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.
Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.
Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.
dijous, 10 d’abril del 2008
L’anxeneta i el gol
Els castellers i el futbol s’assemblen. Les dues activitats tenen un tronc similar, una filosofia equivalent i un objectiu comú: els castellers fer el cim, és a dir, coronar el castell amb l’anxeneta i el futbol, finalitzar la jugada amb el gol.
Totes dues fites ens porten al plaer més absolut i, en determinades ocasions, fins i tot al deliri.
Tots dos tenen una amplia base: el futbol té les línies més poblades al darrera i a mida que aquestes s’apropen a la porteria contraria els elements van disminuint en numero. Els castells també, a mida que es puja de pis els individus disminueixen, sent l’anxeneta el darrer exponent, la consecució de l’objectiu, el “gol dels castells”. De la mateixa manera, el gol és “l’anxeneta del futbol” en aquest popular esport d’equip.
Els èxits o els fracassos són patrimoni del col·lectiu i no pertanyen mai a una sola persona. Són, les dues, activitats de conjunt, una vertical i l’altre horitzontal, però en totes dues el resultat sempre és la suma de tots els esforços.
Si en un castell una peça fluixeja, el castell trontolla; si en un equip de futbol una peça bada, l’equip se’n ressent.
La força del treball en equip et farà estar cada cop més a prop del cel, en tots dos casos.
Els castellers i el futbol s’assemblen. Les dues activitats tenen un tronc similar, una filosofia equivalent i un objectiu comú: els castellers fer el cim, és a dir, coronar el castell amb l’anxeneta i el futbol, finalitzar la jugada amb el gol.
Totes dues fites ens porten al plaer més absolut i, en determinades ocasions, fins i tot al deliri.
Tots dos tenen una amplia base: el futbol té les línies més poblades al darrera i a mida que aquestes s’apropen a la porteria contraria els elements van disminuint en numero. Els castells també, a mida que es puja de pis els individus disminueixen, sent l’anxeneta el darrer exponent, la consecució de l’objectiu, el “gol dels castells”. De la mateixa manera, el gol és “l’anxeneta del futbol” en aquest popular esport d’equip.
Els èxits o els fracassos són patrimoni del col·lectiu i no pertanyen mai a una sola persona. Són, les dues, activitats de conjunt, una vertical i l’altre horitzontal, però en totes dues el resultat sempre és la suma de tots els esforços.
Si en un castell una peça fluixeja, el castell trontolla; si en un equip de futbol una peça bada, l’equip se’n ressent.
La força del treball en equip et farà estar cada cop més a prop del cel, en tots dos casos.
dimecres, 9 d’abril del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa
Qui parla malament de mi a les meves esquenes el meu cul contempla.
Un fanàtic és una persona que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema.
L’èxit és aprendre anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.
Una bona conversa ha d’esgotar el tema, no als interlocutors.
Les actituds són més importants que les aptituds.
El problema del nostre temps és que els homes no volen ser útils sinó importants.
Les critiques no seran agradables, però són necessàries.
La imaginació dona consol als homes pel que no poden ser. L’humor els consola del que són.
Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es necessita per a seure i escoltar.
La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres.
El diplomàtic és una persona que primer pensa dues vegades i finalment no diu res.
Tot sovint m’he tingut que menjar les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada.
Les velles paraules són les millors, i les breus, les millors de totes.
Winston Churchill
La clau anglesa
Qui parla malament de mi a les meves esquenes el meu cul contempla.
Un fanàtic és una persona que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema.
L’èxit és aprendre anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.
Una bona conversa ha d’esgotar el tema, no als interlocutors.
Les actituds són més importants que les aptituds.
El problema del nostre temps és que els homes no volen ser útils sinó importants.
Les critiques no seran agradables, però són necessàries.
La imaginació dona consol als homes pel que no poden ser. L’humor els consola del que són.
Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es necessita per a seure i escoltar.
La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres.
El diplomàtic és una persona que primer pensa dues vegades i finalment no diu res.
Tot sovint m’he tingut que menjar les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada.
Les velles paraules són les millors, i les breus, les millors de totes.
Winston Churchill
dimarts, 8 d’abril del 2008
Santa Eulàlia i M9M: debilitat confessada
Si bé és pública i notòria la meva adscripció futbolística, és a dir, cap a quin costat carreguen les meves preferències. Vull confessar, per si encara no estava prou clara, i ho vull fer ara mateix, la meva debilitat cap a dos equips senyors i/o també podria dir, dos senyors equips.
L’un: el M9M, debilitat indestructible que ve de lluny i la teixeix un munt d’entramats sentimentals que s’han anat consolidant al llarg dels darrers anys.
I l’altra: el Santa Eulàlia, debilitat inesperada a principi de Temporada i que ha anat prenent cos i arguments setmana darrera setmana fins a convertir-se en una sana i reconfortant addicció.
Tots dos equips rivals directes i amb el mateix objectiu. Un objectiu molt car que només un d’ells podrà abastar. Però acabi com acabi, sigui quin sigui el final, ningú em podrà arravatar aquests gloriosos i estimulants moments que he tingut la sort de poder viure.
Tres equips per a un sol lloc. La injusta mesura, el terrible filtre, la dolorosa resolució que farà que només un d’ells aconsegueixi l’objectiu buscat. I els altres dos? Als altres dos els hi quedarà la satisfacció d’haver contribuït, de forma decisiva, a que l’èxit assolit pel campió encara sigui més meritori.
Si bé és pública i notòria la meva adscripció futbolística, és a dir, cap a quin costat carreguen les meves preferències. Vull confessar, per si encara no estava prou clara, i ho vull fer ara mateix, la meva debilitat cap a dos equips senyors i/o també podria dir, dos senyors equips.
L’un: el M9M, debilitat indestructible que ve de lluny i la teixeix un munt d’entramats sentimentals que s’han anat consolidant al llarg dels darrers anys.
I l’altra: el Santa Eulàlia, debilitat inesperada a principi de Temporada i que ha anat prenent cos i arguments setmana darrera setmana fins a convertir-se en una sana i reconfortant addicció.
Tots dos equips rivals directes i amb el mateix objectiu. Un objectiu molt car que només un d’ells podrà abastar. Però acabi com acabi, sigui quin sigui el final, ningú em podrà arravatar aquests gloriosos i estimulants moments que he tingut la sort de poder viure.
Tres equips per a un sol lloc. La injusta mesura, el terrible filtre, la dolorosa resolució que farà que només un d’ells aconsegueixi l’objectiu buscat. I els altres dos? Als altres dos els hi quedarà la satisfacció d’haver contribuït, de forma decisiva, a que l’èxit assolit pel campió encara sigui més meritori.
dilluns, 7 d’abril del 2008
Eines bàsiques
La clau Allen
El sexe entre dues persones és bo, entre cinc és fantàstic.
Només es viu un cop, però un cop és suficient si es fa be.
Els meus pares no acostumaven a pegar-me; ho varen fer només una vegada: van començar al febrer de 1940 i van acabar al maig del 43.
Hi ha dos tipus de persones: els bons i els dolents. Els bons dormen be, però els dolents sembla que s’ho passin millor quan estan desperts.
Pot l’home conèixer l’univers? Déu meu, no pedrers a Chinatown ja és prou difícil.
L’home consta de cos i ment, però el cos és l’únic que es diverteix.
El sexe és el més divertit que he fet sense somriure.
M’agrada llegir pornografia en Braile.
Per a tu soc ateu. Per a Déu, soc la lleial oposició.
Woody Allen
La clau Allen
El sexe entre dues persones és bo, entre cinc és fantàstic.
Només es viu un cop, però un cop és suficient si es fa be.
Els meus pares no acostumaven a pegar-me; ho varen fer només una vegada: van començar al febrer de 1940 i van acabar al maig del 43.
Hi ha dos tipus de persones: els bons i els dolents. Els bons dormen be, però els dolents sembla que s’ho passin millor quan estan desperts.
Pot l’home conèixer l’univers? Déu meu, no pedrers a Chinatown ja és prou difícil.
L’home consta de cos i ment, però el cos és l’únic que es diverteix.
El sexe és el més divertit que he fet sense somriure.
M’agrada llegir pornografia en Braile.
Per a tu soc ateu. Per a Déu, soc la lleial oposició.
Woody Allen
Defensa espartana, no; vergonya Trajana
Rebre 17 gols en 2 partits dona realment la mesura del baix nivell esportiu i anímic d’un equip que cada any repeteix la mateixa història.
Un equip que no juga a res, que va de bronca en bronca, que utilitza el futbol com a pretext per canalitzar les seves misèries. Un equip mal entrenat, mal conduït i mal gestionat. Una vergonya per a la competició i un trist exponent del que no ha de ser el futbol de base.
En fi tota una broma, que ja fa molt de temps, m’ha deixat de fer gràcia.
Rebre 17 gols en 2 partits dona realment la mesura del baix nivell esportiu i anímic d’un equip que cada any repeteix la mateixa història.
Un equip que no juga a res, que va de bronca en bronca, que utilitza el futbol com a pretext per canalitzar les seves misèries. Un equip mal entrenat, mal conduït i mal gestionat. Una vergonya per a la competició i un trist exponent del que no ha de ser el futbol de base.
En fi tota una broma, que ja fa molt de temps, m’ha deixat de fer gràcia.
diumenge, 6 d’abril del 2008
Indefinicions 12
Marc: que serveix per emmarcar
A la mitja volta: pas de country, segon moviment
Penya: semblant a tristor
Perico: farlopa
Punt fatídic: fil que es descús
Regional: ball i/o cuina típica
Regateig: tornar a gatejar
Seguidor: detectiu privat
Servei d’honor: personal que atén els dies assenyalats
Treure les teranyines: fer dissabte
Trencar el fora de joc: sapastre
Trenar: viatjar en tren
Trena: ...Girona, a València, a Lleida...
Tribuna: dona romana del Tribú
Trompada: concert poc afortunat de trompeta
Zona mixta: d’accés pel dos sexes
Zona de creació: úter
Zona ample: cartutxeres
Utiller: que serveix per alguna cosa
Pal llarg: situació desagradable que s’allarga en el temps
Pal curt: sexe sense ganes
Primer pal: quan el mirall et retorna la imatge real
Misto: samfaina murciana
Mig centre: que no arriba al seu destí. Que es queda curt
Futbol set: quan fa molta calor
Espia: es bondadosa
Escaire: capital d’Egipte
Equipàs: camí de cavalls
Equipament: campament de cavalls
Equip revelació: màquines i estris per positivar fotos
Entrenar: i tornar passa tot el dia
Encolomar la pilota: fotre-la al colomar
Elecció de camp: trempar a l’aire lliure
Empat: Garrett i Billy the Kid
Eix central: de Vic a Girona
Empenya: molesta
Marc: que serveix per emmarcar
A la mitja volta: pas de country, segon moviment
Penya: semblant a tristor
Perico: farlopa
Punt fatídic: fil que es descús
Regional: ball i/o cuina típica
Regateig: tornar a gatejar
Seguidor: detectiu privat
Servei d’honor: personal que atén els dies assenyalats
Treure les teranyines: fer dissabte
Trencar el fora de joc: sapastre
Trenar: viatjar en tren
Trena: ...Girona, a València, a Lleida...
Tribuna: dona romana del Tribú
Trompada: concert poc afortunat de trompeta
Zona mixta: d’accés pel dos sexes
Zona de creació: úter
Zona ample: cartutxeres
Utiller: que serveix per alguna cosa
Pal llarg: situació desagradable que s’allarga en el temps
Pal curt: sexe sense ganes
Primer pal: quan el mirall et retorna la imatge real
Misto: samfaina murciana
Mig centre: que no arriba al seu destí. Que es queda curt
Futbol set: quan fa molta calor
Espia: es bondadosa
Escaire: capital d’Egipte
Equipàs: camí de cavalls
Equipament: campament de cavalls
Equip revelació: màquines i estris per positivar fotos
Entrenar: i tornar passa tot el dia
Encolomar la pilota: fotre-la al colomar
Elecció de camp: trempar a l’aire lliure
Empat: Garrett i Billy the Kid
Eix central: de Vic a Girona
Empenya: molesta
dissabte, 5 d’abril del 2008
No habemus papam
Europa 9 – Joan Pau II – 0
No habemus papam, ni res de res. Un partit de futbol ha de ser disputat per 2 equips. Avui això no ha passat, l’Europa ha jugat sol, millor dit contra ell mateix. Hi ha molta més intensitat en un entrenament de qualsevol equip mitjà que durant els 85 minuts d’aquest mati al Camp de l’Àliga. Fins i tot, l’àrbitre conscient de l’innecessari espectacle al que estàvem assistint, ha decidit, amb bon criteri, donar per acabat un penós i patètic partit.
Un 9 a 0 que bé hagués pogut ser un 11, 12, 13...a 0.
Que difícil és fer una crònica de res. Una crònica quan no passa absolutament res, sinó és per fer referència a coses i a actituds molt allunyades del futbol que estem acostumats i ens agradaria veure.
No se ben be per a que serveixen partits com aquests més enllà dels tres punts en joc.
Per a mi no deixa de ser un misteri teològic com la pròpia entronització del Papa. Coses que no entenc i em temo que no entendré mai.
En fi: "fumata nera, no habemus papam".
Com a resum de tot aquest desgavell: l’Europa líder provisional per l’obligat descans del Santa Eulàlia i la punxada del Jupiter.
La propera setmana un nou capítol d’aquesta apassionant i canviant lliga, espero que pel que fa a l’Europa amb un compromís una mica més seriós que la patxanga d’avui.
Res més senyors i com diria el savi: “con la Iglesia hemos topado”
Europa 9 – Joan Pau II – 0
No habemus papam, ni res de res. Un partit de futbol ha de ser disputat per 2 equips. Avui això no ha passat, l’Europa ha jugat sol, millor dit contra ell mateix. Hi ha molta més intensitat en un entrenament de qualsevol equip mitjà que durant els 85 minuts d’aquest mati al Camp de l’Àliga. Fins i tot, l’àrbitre conscient de l’innecessari espectacle al que estàvem assistint, ha decidit, amb bon criteri, donar per acabat un penós i patètic partit.
Un 9 a 0 que bé hagués pogut ser un 11, 12, 13...a 0.
Que difícil és fer una crònica de res. Una crònica quan no passa absolutament res, sinó és per fer referència a coses i a actituds molt allunyades del futbol que estem acostumats i ens agradaria veure.
No se ben be per a que serveixen partits com aquests més enllà dels tres punts en joc.
Per a mi no deixa de ser un misteri teològic com la pròpia entronització del Papa. Coses que no entenc i em temo que no entendré mai.
En fi: "fumata nera, no habemus papam".
Com a resum de tot aquest desgavell: l’Europa líder provisional per l’obligat descans del Santa Eulàlia i la punxada del Jupiter.
La propera setmana un nou capítol d’aquesta apassionant i canviant lliga, espero que pel que fa a l’Europa amb un compromís una mica més seriós que la patxanga d’avui.
Res més senyors i com diria el savi: “con la Iglesia hemos topado”
Por escènica: darrer episodi
Mercat Nou Magòria 2 - Júpiter 0
Certament la por escènica del Jupiter lluny de casa s’està convertint en un clàssic, en un trist clàssic per als seus interessos i un premi excessiu per als equips rivals.
Avui hem estat testimonis del darrer episodi d’una llarga, llarguíssima sèrie que sembla no tenir aturador. A casa, al camp de la Verneda i amb l’ajut inestimable i decisiu dels “germans grans” són, fins el moment, un equip imbatut a l’espera de la visita del Santa Eulàlia on, amb tota seguretat, se’ls hi acabarà la ratxa. En canvi en els partits que juguen com a visitants no deixen de ser una pàl·lida ombra, una mal resolta caricatura de l’equip que se li suposa hauria de ser.
Un equip que altera el decurs de la lliga perdent fora el que guanya a casa amb polèmiques decisions. De que serveix l’esforç de convocar jugadors de categories superiors només per als partits de casa quan es perden fàcilment els punts de fora? O es va a totes o qualsevol altre opció voreja la incoherència i, fins i tot, el patetisme.
El Sr. Gustavo, coordinador del Jupiter, les seves raons tindrà, però si es vol assolir la Primera no es pot jugar a desfullar la margarida: una setmana si, una altre no. Els jugadors acaben per desorientar-se i entren en una irreversible crisi d’autoestima. No és d’estranyar la penosa imatge que arrosseguen per tots els camps que visiten.
Avui no ha estat una excepció i com el darrer desplaçament al Camp de l’Hospitalet At., s’ha tornat a fregar el ridícul i és que aquest equip, com ja fa temps vinc avançant, no compta en la lluita pel títol, és més, tindrà molta sort si aconsegueix mantenir la quarta plaça.
En lo tocant al partit, ha tingut poca història. Un M9M molt superior ha desactivat totalment al Jupiter i sense fer una gran despesa física, ha portat en tot moment el pes del partit. El Jupiter ha estat un equip tou, una joguina en mans d’un, avui si, experimentat M9M.
Un gol a la primera part i un a la segona ha estat suficient per allunyar al Jupiter del partit i de la lliga. Zero punts dels darrers 6 possibles és un balanç definitiu a aquestes alçades de la Temporada.
Per contra l’equip local s’ha refet, malgrat les baixes i els problemes físics, de l’ensopegada de la setmana passada i amb una victòria que els enganxa novament a la part alta, ha entrant als llocs capdavanters, que mai hauria d’haver deixat. La derrota enfront la Vila va ser molt dolorosa, però aquest equip té la suficient fusta per donar guerra fins l’últim moment, que per altra banda, és el que tothom espera.
El resultat ha estat un pel curt, però perquè el M9M no necessitava més. Veient que el rival no apretava, perquè no volia, no sabia o no podia, s’ha limitat ha deixar passar els minuts amb una brillant i efectiva gestió del temps.
El Jupiter en caiguda lliure. Impotent davant situacions adverses: no va saber jugar en superioritat contra l’Hospitalet i no ha sabut fer avui amb inferioritat. Les dues expulsions que ha patit aquesta tarda han estat més producte de la impotència que no pas per l’agressivitat o la intensitat del joc presumible quan et jugues una lliga.
Al Jupiter li queda un calvari. Suaran sang d’aquí al final i el pitjor encara està per arribar.
Curiosament 3 punts més pel Santa Eulàlia que guanya, fins i tot, sense jugar. Quina lliga!
Mercat Nou Magòria 2 - Júpiter 0
Certament la por escènica del Jupiter lluny de casa s’està convertint en un clàssic, en un trist clàssic per als seus interessos i un premi excessiu per als equips rivals.
Avui hem estat testimonis del darrer episodi d’una llarga, llarguíssima sèrie que sembla no tenir aturador. A casa, al camp de la Verneda i amb l’ajut inestimable i decisiu dels “germans grans” són, fins el moment, un equip imbatut a l’espera de la visita del Santa Eulàlia on, amb tota seguretat, se’ls hi acabarà la ratxa. En canvi en els partits que juguen com a visitants no deixen de ser una pàl·lida ombra, una mal resolta caricatura de l’equip que se li suposa hauria de ser.
Un equip que altera el decurs de la lliga perdent fora el que guanya a casa amb polèmiques decisions. De que serveix l’esforç de convocar jugadors de categories superiors només per als partits de casa quan es perden fàcilment els punts de fora? O es va a totes o qualsevol altre opció voreja la incoherència i, fins i tot, el patetisme.
El Sr. Gustavo, coordinador del Jupiter, les seves raons tindrà, però si es vol assolir la Primera no es pot jugar a desfullar la margarida: una setmana si, una altre no. Els jugadors acaben per desorientar-se i entren en una irreversible crisi d’autoestima. No és d’estranyar la penosa imatge que arrosseguen per tots els camps que visiten.
Avui no ha estat una excepció i com el darrer desplaçament al Camp de l’Hospitalet At., s’ha tornat a fregar el ridícul i és que aquest equip, com ja fa temps vinc avançant, no compta en la lluita pel títol, és més, tindrà molta sort si aconsegueix mantenir la quarta plaça.
En lo tocant al partit, ha tingut poca història. Un M9M molt superior ha desactivat totalment al Jupiter i sense fer una gran despesa física, ha portat en tot moment el pes del partit. El Jupiter ha estat un equip tou, una joguina en mans d’un, avui si, experimentat M9M.
Un gol a la primera part i un a la segona ha estat suficient per allunyar al Jupiter del partit i de la lliga. Zero punts dels darrers 6 possibles és un balanç definitiu a aquestes alçades de la Temporada.
Per contra l’equip local s’ha refet, malgrat les baixes i els problemes físics, de l’ensopegada de la setmana passada i amb una victòria que els enganxa novament a la part alta, ha entrant als llocs capdavanters, que mai hauria d’haver deixat. La derrota enfront la Vila va ser molt dolorosa, però aquest equip té la suficient fusta per donar guerra fins l’últim moment, que per altra banda, és el que tothom espera.
El resultat ha estat un pel curt, però perquè el M9M no necessitava més. Veient que el rival no apretava, perquè no volia, no sabia o no podia, s’ha limitat ha deixar passar els minuts amb una brillant i efectiva gestió del temps.
El Jupiter en caiguda lliure. Impotent davant situacions adverses: no va saber jugar en superioritat contra l’Hospitalet i no ha sabut fer avui amb inferioritat. Les dues expulsions que ha patit aquesta tarda han estat més producte de la impotència que no pas per l’agressivitat o la intensitat del joc presumible quan et jugues una lliga.
Al Jupiter li queda un calvari. Suaran sang d’aquí al final i el pitjor encara està per arribar.
Curiosament 3 punts més pel Santa Eulàlia que guanya, fins i tot, sense jugar. Quina lliga!
divendres, 4 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)