diumenge, 20 de novembre del 2011
L’abstencionisme ho podria canviar tot
Què democràticament no es poden canviar les coses? I un rave! Doncs mira, si el 40% d’abstencionistes, hagués optat per emetre el seu vot a favor d’una opció independentista, ara, vull dir demà, tindríem un Parlament sobiranista, amb una ampla i incontestable majoria sobiranista. Un Parlament democràtic i legitimat que podria escometre el camí cap a la independència amb un ample suport popular. Amb el 40% d’abstencionistes emetent el seu vot, el proper any podríem ser un nou estat independent dins el marc internacional i on, millor o pitjor, les coses les decidiríem des de casa. La crisi, cas de persistir, seria nostra i nosaltres la podríem gestionar de la manera que creguéssim més oportú. Sense interferències, emprant els nostres recursos, tots els recursos, que ara no tenim. El 40% d’abstencionistes votant per la independència seria un fet determinant per a canviar radicalment les coses. Potser, aleshores, es podria capgirar el desengany i donar un tomb definitiu a la nostra sòrdida realitat.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Jornada de reflexió*
Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?
*per a l’Eva
Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?
*per a l’Eva
divendres, 18 de novembre del 2011
Futbol global
Una enquesta recent, sobre una mostra representativa de persones majors de 15 anys, ens diu que un 68% de la gent que viu a Catalunya és del Barça. Un 10% del Madrid i només un 2% de l’Espanyol. Podria sorprendre que els simpatitzants del Madrid a Catalunya superin als de l’Espanyol, però no sorprèn tant, si tenim en compte que l’única alternativa possible al Barça és el Madrid i l’Espanyol, per molts esforços que hi dediqui, no deixa de ser una idea subsidiària del Club blanc. Sí es pot ser directament del Madrid perquè entretenir-se en alambinades dreceres? Si es pot anar directe al gra perquè perdre’s a la palla? Una cosa que si sorprèn, de la mateixa enquesta, és la desaparició, en tant per cent, dels anomenats clubs històrics. Així, en el llistat, no apareixen ni Sant Andreu, ni Europa, ni Júpiter, ni Sants,...en front del Betis amb un 0,50%, del Sevilla amb un 0,30%, del Nàstic amb un 0,19%, del Lleida amb un 0.08%, del Deportivo amb un 0,08%, del Girona amb un 0,06%, del Sabadell amb un 0,04%, del Valladolid amb un 0,03%, del Racing amb un 0,03%, i fins i tot de l’Sporting amb un 0,02%, que si que apareixen. La llista és més llarga, però en ella no trobem cap dels històrics. Un fet molt significatiu i que dóna una clara idea de cap on va el futbol local, perdut al fons del pou, amb una presència testimonial i una acceptació i penetració cada cop més residual.
Una enquesta recent, sobre una mostra representativa de persones majors de 15 anys, ens diu que un 68% de la gent que viu a Catalunya és del Barça. Un 10% del Madrid i només un 2% de l’Espanyol. Podria sorprendre que els simpatitzants del Madrid a Catalunya superin als de l’Espanyol, però no sorprèn tant, si tenim en compte que l’única alternativa possible al Barça és el Madrid i l’Espanyol, per molts esforços que hi dediqui, no deixa de ser una idea subsidiària del Club blanc. Sí es pot ser directament del Madrid perquè entretenir-se en alambinades dreceres? Si es pot anar directe al gra perquè perdre’s a la palla? Una cosa que si sorprèn, de la mateixa enquesta, és la desaparició, en tant per cent, dels anomenats clubs històrics. Així, en el llistat, no apareixen ni Sant Andreu, ni Europa, ni Júpiter, ni Sants,...en front del Betis amb un 0,50%, del Sevilla amb un 0,30%, del Nàstic amb un 0,19%, del Lleida amb un 0.08%, del Deportivo amb un 0,08%, del Girona amb un 0,06%, del Sabadell amb un 0,04%, del Valladolid amb un 0,03%, del Racing amb un 0,03%, i fins i tot de l’Sporting amb un 0,02%, que si que apareixen. La llista és més llarga, però en ella no trobem cap dels històrics. Un fet molt significatiu i que dóna una clara idea de cap on va el futbol local, perdut al fons del pou, amb una presència testimonial i una acceptació i penetració cada cop més residual.
dijous, 17 de novembre del 2011
Pronto quasi fa tard
En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.
En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.
dimecres, 16 de novembre del 2011
Llops amb pell de xai
Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.
Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.
dimarts, 15 de novembre del 2011
¡Vaya mierda de página!
Vaya mierda de página! Així, tal com sona. Aquest va ser el contundent, i alhora, exquisit comentari que em vaig trobar fa un parell de dies al peu d’una entrada del blog. No cal que us digui que em va faltar temps per posar la frase al google traductor per saber exactament el seu significat. Quina merda de pàgina! Em va respondre a l’instant el senyor google. Quina merda de pàgina, el què? La pàgina en concret, totes les pàgines en conjunt? Davant el dubte que em corcava vaig intentar posar-me en contacte amb l’autor d’aquesta intel•ligent aportació. Res a fer, resulta que el comunicant era anònim. Frustrat per la impossibilitat de treure l’entrellat de l’expressió, vaig optar per obrir aquesta finestra per si, l’anònim en qüestió, ho llegia i tenia l’amabilitat de ser més precís, que no més gràfic, en el seu argument i podia elaborar, una mica més, el seu discurs per arribar a saber per on faig aigües o, directament, per on la cago. Sí la seva objecció és una esmena parcial, un apunt sobre un tema en concret o bé, que no ho descarto, una esmena a la totalitat. És una pena que observacions d’aquesta erudició caiguin en l’oblit i es perdin en l’anonimat per no saber l’origen, la font d’on brollen. Per no poder, i a contracor, no li puc ni donar les gràcies per la seva clarividència, per la seva crítica constructiva i, encara que no el conegui, n’estic segur, pel seu cervell privilegiat.
Vaya mierda de página! Així, tal com sona. Aquest va ser el contundent, i alhora, exquisit comentari que em vaig trobar fa un parell de dies al peu d’una entrada del blog. No cal que us digui que em va faltar temps per posar la frase al google traductor per saber exactament el seu significat. Quina merda de pàgina! Em va respondre a l’instant el senyor google. Quina merda de pàgina, el què? La pàgina en concret, totes les pàgines en conjunt? Davant el dubte que em corcava vaig intentar posar-me en contacte amb l’autor d’aquesta intel•ligent aportació. Res a fer, resulta que el comunicant era anònim. Frustrat per la impossibilitat de treure l’entrellat de l’expressió, vaig optar per obrir aquesta finestra per si, l’anònim en qüestió, ho llegia i tenia l’amabilitat de ser més precís, que no més gràfic, en el seu argument i podia elaborar, una mica més, el seu discurs per arribar a saber per on faig aigües o, directament, per on la cago. Sí la seva objecció és una esmena parcial, un apunt sobre un tema en concret o bé, que no ho descarto, una esmena a la totalitat. És una pena que observacions d’aquesta erudició caiguin en l’oblit i es perdin en l’anonimat per no saber l’origen, la font d’on brollen. Per no poder, i a contracor, no li puc ni donar les gràcies per la seva clarividència, per la seva crítica constructiva i, encara que no el conegui, n’estic segur, pel seu cervell privilegiat.
dilluns, 14 de novembre del 2011
El senyor Climent
La gran diferència
De tot aquell escrit sobre l’Europa i les set diferències entre el juvenil A de l’any passat i de l’actual, me’n vaig deixar una, a consciencia, perquè no la volia ficar en el mateix sac per la pròpia magnitud del fet i la rellevància de la decisió. Una decisió, inexplicable, que explica molt bé el tarannà arbitrari de les persones que la van prendre. Una decisió tan injusta que els propis executors encara n’estan avergonyits. Estic parlant, evidentment, de la defenestració del delegat de l’equip, una persona que portava més de cinc anys exercint la seva responsabilitat (de franc) amb una dedicació, capacitat i solvència que ha estat un referent molt difícil, no dic de superar, sinó, ni tan sols d’igualar. Una persona que es diu Climent i que a canvi de tot el que ha donat desinteressadament al Club, no ha rebut cap paraula d’agraïment, ans al contrari, se’l va fer fora per la porta del darrera amb el silenci com a bitllet de sortida. Han passat cinc mesos des de l’ humiliació i el bo d’en Climent segueix esperant que soni el telèfon. La categoria d’un Club es demostra en el tracte que dóna a les persones que li han estat fidels sense demanar res a canvi. Més que per les seves paraules, és per les seves accions per les que les coneixereu.
La gran diferència
De tot aquell escrit sobre l’Europa i les set diferències entre el juvenil A de l’any passat i de l’actual, me’n vaig deixar una, a consciencia, perquè no la volia ficar en el mateix sac per la pròpia magnitud del fet i la rellevància de la decisió. Una decisió, inexplicable, que explica molt bé el tarannà arbitrari de les persones que la van prendre. Una decisió tan injusta que els propis executors encara n’estan avergonyits. Estic parlant, evidentment, de la defenestració del delegat de l’equip, una persona que portava més de cinc anys exercint la seva responsabilitat (de franc) amb una dedicació, capacitat i solvència que ha estat un referent molt difícil, no dic de superar, sinó, ni tan sols d’igualar. Una persona que es diu Climent i que a canvi de tot el que ha donat desinteressadament al Club, no ha rebut cap paraula d’agraïment, ans al contrari, se’l va fer fora per la porta del darrera amb el silenci com a bitllet de sortida. Han passat cinc mesos des de l’ humiliació i el bo d’en Climent segueix esperant que soni el telèfon. La categoria d’un Club es demostra en el tracte que dóna a les persones que li han estat fidels sense demanar res a canvi. Més que per les seves paraules, és per les seves accions per les que les coneixereu.
diumenge, 13 de novembre del 2011
Putes i PP
Segons el diari ARA, quatre de cada deu homes han anat amb prostitutes, i quatre de cada deu espanyols votaran al PP a les pròximes eleccions, segons LA VANGUARDIA. Està molt clar, si hem de fer cas a les estadístiques, de quin peu calcen , com pensen i on fiquen la polla els ibèrics. Atenent a aquests comportaments no es pot dir que el futur que ens espera sigui gaire engrescador. Política i socialment anem cap el desastre, agreujat en el cas de Catalunya, i conduit per una dreta salvatge i enemiga declarada del nostre país. En el terreny personal, la cosa no millora, els pocs diners que disposem en els gastarem en putes, augmentant l’economia submergida (amb al•licients, això sí), sostenint el treball en precari, posant en escac la confiança familiar que és la base del nostre imperfecte sistema i permeten fugides d’estudi que ens distrauran de l’objectiu prioritari. Putes i PP és una combinació força perillosa que ens pot portar, a poc que ens descuidem, a un veritable atzucac, a una crisi de valors (i econòmica) de la que ens costi molt sortir. Atenció, eviteu les putes i el PP, sobretot, sobretot, per higiene.
Segons el diari ARA, quatre de cada deu homes han anat amb prostitutes, i quatre de cada deu espanyols votaran al PP a les pròximes eleccions, segons LA VANGUARDIA. Està molt clar, si hem de fer cas a les estadístiques, de quin peu calcen , com pensen i on fiquen la polla els ibèrics. Atenent a aquests comportaments no es pot dir que el futur que ens espera sigui gaire engrescador. Política i socialment anem cap el desastre, agreujat en el cas de Catalunya, i conduit per una dreta salvatge i enemiga declarada del nostre país. En el terreny personal, la cosa no millora, els pocs diners que disposem en els gastarem en putes, augmentant l’economia submergida (amb al•licients, això sí), sostenint el treball en precari, posant en escac la confiança familiar que és la base del nostre imperfecte sistema i permeten fugides d’estudi que ens distrauran de l’objectiu prioritari. Putes i PP és una combinació força perillosa que ens pot portar, a poc que ens descuidem, a un veritable atzucac, a una crisi de valors (i econòmica) de la que ens costi molt sortir. Atenció, eviteu les putes i el PP, sobretot, sobretot, per higiene.
D’un any a l’altre
He volgut esperar algunes jornades abans de veure el juvenil A de l’Europa per no extraure conclusions precipitades, ni emetre judicis de valor que no es corresponguessin a la nova realitat, al canvi de lideratge que ha patit l’equip i a la suposada transformació que se li pressuposava. He volgut deixar passar un temps prudencial perquè les coses es posessin al seu lloc. Perquè cada una de les peces trobés el seu encaix i el nou discurs comencés a quallar. La casualitat (o causalitat) ha volgut que aquest dia coincidís amb la visita dels escapulats al Narcís Sala. Un plat fort que, de ben segur, ens donaria moltes pistes sobre la nova realitat de l’Europa. Una realitat que, i atenent al repte que m’ha proposat en Jordi, es pot explicar en set diferències. Diferències respecte a l’equip de l’any passat, un equip que per a alguns pesos pesats del Club no jugava a res i que, finalment, va comportar la destitució del tècnic i el seu desmantellament. Set diferències que passo a enumerar:
1.- La primera diferència, i la més evident, és el canvi d’entrenador: Toni Cosano per Mariano Angoy.
2.- La segona diferència, i no menys important, la de poder comptar amb un entrenador què té la confiança cega i el suport incondicional de la directiva i els responsables esportius, cosa que no passava amb Toni Cosano.
3.- La tercera diferència, i molt evident, és el superior nivell d’intensitat que tenia l’equip de Toni Cosano respecte al de Mariano Angoy.
4.- La quarta diferència, i molt significativa, què Toni Cosano sempre mirava quan el seu equip havia de llençar un penal, mentre que Mariano Angoy no s’atreveix a mirar fins que s’ha llençat. Confiança? Tenir confiança i saber-la transmetre. Detalls per al conjunt que expliquen moltes coses.
5.- La cinquena diferència, i molt important, la enorme capacitat motivadora de Toni Cosano que convertia jugadors normals en extremadament competitius. Tot el contrari que Mariano Angoy que minimitza el potencial de grans jugadors minant-los amb dubtes.
6.- La sisena diferència, i difícil d’entendre, és el tractament que els mitjans del Club li donen al joc del juvenil A d’aquest any respecte a l’anterior. La critica desaforada i injustificada a l’equip de Cosano han mudat aquest any, sense cap argument raonable, en un tractament acurat de sabó i massatge.
7.- I la setena diferència, que no l’última, és la tranquil•litat amb la que pot treballar Mariano Angoy enfront del “acoso y derribo” al que va ser sotmès Toni Cosano durant tota la temporada, que el va desestabilitzar i no li va permetre aconseguir el que, en condicions normals, s’hagués pogut aconseguir.
Segurament hi ha més diferències què soc incapaç de copsar, però està clar que hi ha canvis que no s’entenen es mirin des d’on es mirin, si no és perquè responen a interessos o capricis lluny, molt lluny, de la comprensió dels simples mortals.
He volgut esperar algunes jornades abans de veure el juvenil A de l’Europa per no extraure conclusions precipitades, ni emetre judicis de valor que no es corresponguessin a la nova realitat, al canvi de lideratge que ha patit l’equip i a la suposada transformació que se li pressuposava. He volgut deixar passar un temps prudencial perquè les coses es posessin al seu lloc. Perquè cada una de les peces trobés el seu encaix i el nou discurs comencés a quallar. La casualitat (o causalitat) ha volgut que aquest dia coincidís amb la visita dels escapulats al Narcís Sala. Un plat fort que, de ben segur, ens donaria moltes pistes sobre la nova realitat de l’Europa. Una realitat que, i atenent al repte que m’ha proposat en Jordi, es pot explicar en set diferències. Diferències respecte a l’equip de l’any passat, un equip que per a alguns pesos pesats del Club no jugava a res i que, finalment, va comportar la destitució del tècnic i el seu desmantellament. Set diferències que passo a enumerar:
1.- La primera diferència, i la més evident, és el canvi d’entrenador: Toni Cosano per Mariano Angoy.
2.- La segona diferència, i no menys important, la de poder comptar amb un entrenador què té la confiança cega i el suport incondicional de la directiva i els responsables esportius, cosa que no passava amb Toni Cosano.
3.- La tercera diferència, i molt evident, és el superior nivell d’intensitat que tenia l’equip de Toni Cosano respecte al de Mariano Angoy.
4.- La quarta diferència, i molt significativa, què Toni Cosano sempre mirava quan el seu equip havia de llençar un penal, mentre que Mariano Angoy no s’atreveix a mirar fins que s’ha llençat. Confiança? Tenir confiança i saber-la transmetre. Detalls per al conjunt que expliquen moltes coses.
5.- La cinquena diferència, i molt important, la enorme capacitat motivadora de Toni Cosano que convertia jugadors normals en extremadament competitius. Tot el contrari que Mariano Angoy que minimitza el potencial de grans jugadors minant-los amb dubtes.
6.- La sisena diferència, i difícil d’entendre, és el tractament que els mitjans del Club li donen al joc del juvenil A d’aquest any respecte a l’anterior. La critica desaforada i injustificada a l’equip de Cosano han mudat aquest any, sense cap argument raonable, en un tractament acurat de sabó i massatge.
7.- I la setena diferència, que no l’última, és la tranquil•litat amb la que pot treballar Mariano Angoy enfront del “acoso y derribo” al que va ser sotmès Toni Cosano durant tota la temporada, que el va desestabilitzar i no li va permetre aconseguir el que, en condicions normals, s’hagués pogut aconseguir.
Segurament hi ha més diferències què soc incapaç de copsar, però està clar que hi ha canvis que no s’entenen es mirin des d’on es mirin, si no és perquè responen a interessos o capricis lluny, molt lluny, de la comprensió dels simples mortals.
dissabte, 12 de novembre del 2011
Un bon veí d’Espanya
Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.
Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.
divendres, 11 de novembre del 2011
Torticolis
Es pot viure de la nostàlgia? De poder, es pot, però no és gens recomanable. La nostàlgia acaba corrompent l’esperit, el corca fins debilitar-lo i l’allunya de la realitat. La nostàlgia, la puta nostàlgia, espatlla el present i nega sistemàticament el futur. No està feta per avançar i és especialment hàbil en finançar projectes sense sortida. La nostàlgia està bé per als nostàlgics perquè sense ella perdrien la seva raó de ser i el seu modus vivendi. Està clar que l’únic que es pot treure de mirar insistentment al darrera és una bona i sostinguda torticolis.
Es pot viure de la nostàlgia? De poder, es pot, però no és gens recomanable. La nostàlgia acaba corrompent l’esperit, el corca fins debilitar-lo i l’allunya de la realitat. La nostàlgia, la puta nostàlgia, espatlla el present i nega sistemàticament el futur. No està feta per avançar i és especialment hàbil en finançar projectes sense sortida. La nostàlgia està bé per als nostàlgics perquè sense ella perdrien la seva raó de ser i el seu modus vivendi. Està clar que l’únic que es pot treure de mirar insistentment al darrera és una bona i sostinguda torticolis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)