On poso el dit, poso la bala

La suma que multiplica

Això de demà va d'independència si o independència no. No hi ha cap altra cosa. Si es vol una Catalunya independent, si realment es vol una Catalunya independent, no hi han excuses. Ni tan sols Mas pot ser una excusa. O és que aquells que diuen que no voten Junts pel si perquè està Mas, votarien Junts pel si, si no estigués Mas a la llista? No s'ho creu ningú. Mas és una excusa per justificar la seva inconsistència i la seva tebiesa. No hi ha un més endavant, o és ara o no serà mai. Si realment es vol la independència cal fixar bé l'objectiu, aparcar les excuses i fer un esforç de generositat oblidant els interessos particulars en favor dels interessos col·lectius i, d'això, l'esquerra n'hauria de saber molt. 

Si la gent de Catalunya si que es pot vol realment incidir en la justícia social haurà primer de dotar-se de les eines i els instruments per poder-ho fer i això passa, els hi agradi o no, per la independència del país. No hi ha cap altra fórmula per aconseguir-ho. Cap ni una si seguim dins d'Espanya. 

Si la CUP fos la formació amb més possibilitats de guanyar les eleccions. Si la CUP estigués en situació d'aconseguir la majoria absoluta per fer un nou Estat, jo votaria la CUP, així de clar. Renunciaria a les meves preferències personals per posar-les al servei d'aquella opció amb més possibilitats d'aconseguir-ho. 

És l'hora de la suma, és l'hora de la generositat, dels amplis horitzons i els grans objectius. Desprès podrem entrar en el terreny dels matisos, els colors i les diferents maneres de gestionar-ho. Però ara no toca. Ara toca decidir el marc i desprès ja pintarem el quadre. Hem de fer un exercici d'intel·ligència tots plegats per aconseguir la independència.

El fruit de moltes derrotes. La llavor de totes les victòries

Collonades

Algun federalista català em pot explicar com s'ho pensa fer per federar-se amb Espanya des de la inferioritat tècnica, política i econòmica? És a dir, des de la submissió, el vassallatge i la dependència? 

Algun referendumista català em pot explicar com pensa pactar un referèndum amb l'Estat espanyol, un estat que no es pot permetre el luxe de perdre el seu millor actiu? És a dir, com s'aconsegueix pactar amb algú que no vol pactar? Si us plau, arguments, no collonades.

Verd, amb plomes i sense manipular

Manipulador 

Per tothom és coneguda la noticia que el director de cinema Martin Scorsese ha fitxat Cristiano Ronaldo per la seva nova pel•lícula que portarà com a títol: “Manipulador” (!!!). Doncs bé, s’acaba de fer públic que Miquel Iceta ha estat una incorporació de darrera hora i també acompanyarà a Cristiano en el rodatge en un paper, curt però rellevant, escrit especialment per a ell. 

S’ha pogut saber, de fonts ben informades i de primera mà, què Scorsese va quedar profundament impressionat de com Miquel Iceta s’omplia la boca amb les declaracions de Margaritis Schianis, president de la Comissió Europea i marit de Mercedes Alvargonzalez, alhora secretaria del president del grup Popular, interpretant unes paraules del tot tendencioses que servien uns determinats interessos de partit i, en canvi es feia l’orni davant de les declaracions posteriors de Valdis Dombrovskis, vicepresident de la mateixa Comissió, on desmentia (i deixava en evidència) al seu company. 

La manipulació que n’ha fet Miquel Iceta d’aquest fet (i la seva llarga experiència en casos similars) ha estat definitiva per cridar l’atenció de Martin Scorsese i li ha valgut, amb tot mereixement, formar part del càsting. La pel•lícula que, s’estrenarà a EEUU, no arribarà a Europa fins que Europa deixi d’avergonyir-nos . 

No es descarta que, abans no comenci el rodatge, hi hagi noves incorporacions donada l’enorme quantitat, i també qualitat, de manipuladors que opten a un paper en aquesta pel•lícula que aspira a ser un gran èxit de taquilla. 

Nota: s’està valorant introduir algun número musical per donar ritme a la pel•lícula. Ho anirem confirmant.

Pienso, luego insisto

El motllo 

Em sorprèn i em desconcerta, a parts iguals (i no per desconeguda), la posició d’aquelles persones que, davant unes eleccions, es fan els desmenjats i passen de la política: “jo passo d’axó”, afirmen amb vehemència i d’altres amb displicència. Doncs molt bé senyors i senyores, ja s’ho trobaran o, encara pitjor, ja s’ho estan trobant. Vostès, amb tots els respectes, poden passar de la política tant com vulguin, però han de saber que la política no passarà de vostès. L’educació, la sanitat universal, els llocs de treball, l’organització territorial, la seguretat, la generació de recursos i la seva distribució, les pensions, el benestar social, el cistell de la compra,...tot, absolutament tot, penja de la política i del sistema i les opcions que triem per gestionar-ho. 

Puc arribar a entendre el desànim, la desconfiança i el cabreig davant d’un sistema endogàmic i pervers que no dóna opcions reals de canvi. Puc entendre la percepció de la gent de viure en un pèndul que va d’un costat a l’altre en diferent sentit però sempre en la mateixa direcció. Puc entendre que a la gent li costi votar per seguir mantenint un status quo que afavoreix sistemàticament all llop en detriment de les ovelles. Puc entendre que la gent no vagi a votar a partits o coalicions que apostin per un marc polític esgotat i obsolet. Puc entendre que la gent passi de la política si la política no dóna respostes a les seves necessitats i només admet canviar de color perquè en realitat tot segueixi igual. Podria entendre que hi hagués gent que passés de tot quan aquest tot significa seguir dins d’Espanya, un escenari conegut que, governi qui governi i mani qui mani, els seguirà perjudicant, insultant, maltractant i espoliant sense cap mena d’aturador. Puc entendre, finalment, que votar PP, Ciudadanos, PSC i, fins i tot, Catalunya si que es pot, no sedueixi a tots aquells desencantats de la política, no debades, són les diferents cares de d’una mateixa moneda (espanyola, of course) i que pretén perpetuar en el temps una situació insostenible i frustrant. Ho entenc. 

I tant que ho entenc. Dit això, i arribats a aquest grau de desafecció, em costa entendre que tota aquesta gent decebuda, cansada, avorrida i fastiguejada de la política “passi” d’una oportunitat única (de l’única oportunitat possible) per canviar realment les coses. Estem davant d’un d’aquests moments irrepetibles on, de forma excepcional, podem fer un país nou i deixar, definitivament, de canviar cromos per canviar d’àlbum.

A tots aquells que estan farts que del mateix motllo surti sempre la mateixa peça, que us semblaria fer un motllo nou que faci peces que s’ajustin més i millor a les necessitats reals del país que volem? Això, sense cap mena de dubte, és molt més senzill què d’una matriu rodona surtin peces en forma d’estrella. Som-hi.

Tenim la fórmula:

majoria absoluta x dignitat = independència

L'espardenya és poderosa, l'espardenya té molt poder

Nazionalisme 

Acostumat a les mentides (si és que un es pot acostumar a les mentides) de Fernández Diaz, m’ha sorprès una afirmació certa i amb la que estic totalment d’acord: “els nacionalismes del segle XX van desembocar en les dues guerres mundials”. I jo encara diria més, també van tenir una influència directa en la guerra civil espanyola. 

Qui dubte, a hores d’ara, de la responsabilitat del nazionalisme alemany, del turc, de l’austríac, de l’italià i del japonès en l’origen dels conflictes. I qui no recorda, parlant d’Espanya, que els revoltats, els que varen subvertir la democràcia, es feien dir “nacionales”? 

Els nacionalismes, si senyor Fernández Diaz, són l’origen de tots els mals, però fixis vostè en el caràcter d’aquests nacionalismes. Són nacionalismes agressius, invasius, excloents i que neguen sistemàticament la diferència i la pluralitat. Nacionalismes fets per a la dominació, la conquesta i l’extinció de qualsevol identitat que no sigui la pròpia. No es poden comparar els nacionalismes alemany, japonès i espanyol causants de les grans tragèdies del segle XX amb la dignitat d’un poble que vol preservar la seva identitat de manera pacifica, inclusiva i democràtica. Què tenen a veure aquests nazionalismes amb Catalunya? Ja li responc jo: Res, absolutament res. 

Hi ha països que, amb el temps i els fets, han après la lliçó. Espanya segueix sent la mateixa Espanya nacionalista, agressiva i excloent del segle XX i, fins i tot, del segle XVI. Contra aquest nacionalisme totalitari i feixista, la reivindicació del dret a ser i existir dels pobles és, i ha de ser, un patrimoni de la Humanitat, de tota la Humanitat.

Junts per l'espoli a Catalunya

Un no sempre és un no 

Diu l’Herrera que el seu no, no és el mateix no que el del PP. Doncs té raó, de la mateixa manera que el si d’ERC no és el mateix si que el de CDC, ni el si de la Marina Geli, ni el si del Lluis Llach, ni el si del Romeva, ni el si de la Forcadell,...Cada si és diferent, però han trobat un eix vertebrador que fa que estiguin al mateix costat de la ratlla. De la mateixa manera que el no del senyor Herrera, sent diferent al del senyor Rajoy, estaran al mateix costat i a l’hora del recompte final s’hauran acabat els matisos i les diferències. El 27 per la nit hi hauran 2 sacs, un de positiu (en tots els sentits) i un de negatiu (com fins ara). En el positiu tots els si vinguin d’on vinguin i en el negatiu tots els del no vinguin d’on vinguin. No hi ha marge per la indefinició. O si o no, ara va d’això malgrat alguns s’entossudeixin a fer veure que no ho entenen.

Quan s'està verd, es generen molts interrogants

Claredat meridiana 

Què en Rabell no aniria a la Meridiana estava cantat. Era, i perdoneu el símil, com apostar a tots els números de la ruleta i esperar confiat que la bola s’aturi. El què veritablement m’hagués sorprès és que hi hagués anat. Cada cop entenc millor a tots aquests que presumeixen d’esquerrans, que mitifiquen les revolucions de territoris llunyans i, alhora, són incapaços de reconèixer la revolució al seu propi país. 

M’admira la capacitat d’aixecar banderes alienes en nom de la lluita de classes i, alhora, avergonyir-se de la pròpia en nom de la solidaritat dels pobles. Si de tot plegat hi ha una cosa clara i, excuseu-me, meridiana, és la postura i el discurs de l’ ANC. Sempre ha estat el mateix i sempre, des de la seva gestació, ha defensat la independència de Catalunya. Sense tebieses, amb contundència, amb coherència i amb transparència. Perquè doncs el senyor Rabell va anar a la “V” de l’any passat que, i li recordo, també organitzava l’ANC? 

Incoherència, desconcert, populisme, ignorància, mala fe i lerrouxisme quan convé. Hi ha coses que no canvien mai i persones que canvien sempre.