Res a celebrar

Mentre l’11 de setembre desfilen famílies senceres pels carrers de Barcelona, ciutadans lliures manifestant-se pacíficament, el 12 d’octubre, per contra, desfilen tancs i legionaris amb cabra inclosa i la broma, per dir-ho suaument, costa prop d’un milió d’euros a la nostra malmesa economia. Aquesta és una, només una, de les grans diferencies entre el que vol Catalunya i la seva manera d’expressar-ho i el que imposa Espanya i la seva manera de ser. 

Mentre l’11 de setembre es commemora la pèrdua de la sobirania nacional de Catalunya i el principi d’una de les etapes més fosques del nostre país a mans d’un rei francès que, malgrat el seu origen, en lloc d’un francès ens acabaria fent un grec, el 12 d’octubre, per contra, se celebra l’inici d’una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. L’obertura de la caixa dels trons per al continent americà i, amb ella, el principi del genocidi dels pobles indígenes.

Amb l’espasa i la creu. Amb la llengua i les dents. Amb la inquisició i els tancs. Amb el sabre i el tricorni. Amb “la unidad” i la uniformitat. Amb Pizarro i Cortés. Amb Felip V i Baldomero Espartero. Amb Primo de Rivera i Francisco Franco Behemente. Tots, des del primer a l’últim, han deixat la seva tràgica empremta per allà on han passat. La seva història és una història de sang i devastació. Una història que mai haurem d’oblidar, però que, en cap cas, hem de commemorar. El 12 d’octubre no hi ha res a celebrar.