No m’ho puc treure del cap 

Tota la vida veient passar la història i ara resulta que, els meus contemporànies i jo, estem a punt de fer-la. Tota una vida d’espectador més o menys inquiet i de cop, sense temps de pair-ho, em trobo al bell mig de l’ huracà, a l’epicentre del terratrèmol que, tot sembla indicar, ha de sacsejar la nostra existència i girar-la com un mitjó. Del pati de butaques a l’escenari en un obrir i tancar d’ulls. De figurant de “bulto” a coprotagonista d’una trama apassionant que ha de canviar, per força, el futur dels nostres fills. No s’hi val a badar. És molta la responsabilitat, però també és gran l’oportunitat. Trobar-se en aquell punt transcendental on tot és possible i on tot estar per fer, és un privilegi que no es pot malbaratar. Tenir veu i tenir vot i fer-ne us. Un marc on la decisió sigui decisiva i, per fi, decideixi. Una història que escriurem, per deixar-nos, definitivament, d’històries. No m’ho puc treure del cap. I tanmateix, no m’ho vull treure del cap.