Avui m’he llevat a l’alba

Avui m’he llevat a l’alba. En aquell moment de trànsit entre la nit i el dia, en el que, lentament, vas sortint de la tenebra i comences a veure les coses una mica més clares. Un moment fràgil, fet de pau i silenci com n’hi ha pocs, on la reflexió hi té el terreny abonat. Un espai efímer que convida a la concreció i a la rapidesa si es vol ser precís. En aquest punt em trobava quan he recordat que fa molt temps, massa temps, que estic en fals. Que he perdut els bons costums i he caigut en una relaxació impròpia. Com és possible que hagi obviat donar-vos les gràcies? Amb les atencions que em dispenseu, amb l’interès que mostreu. Imperdonable! Tant se val si fa temps que vàreu arribar o sou uns nouvinguts. Si em llegiu poc o em llegiu massa. Si enteneu el que llegiu o teniu el nivell que teniu i, en conseqüència, toqueu les conseqüències. Com donar-vos les gràcies per aconsellar-me desinteressadament, sàviament. Per donar-me les pautes de com gestionar les meves opinions i l’ enfocament que hauria de plasmar. De com dir les coses i de com no. De quins temes tocar i els que no hauria de tocar mai. Com agrair-vos la vostra persistència i la vostra raó. El voler fer d’aquest blog un blog perfecte, modèlic, sense errades. Francament, us estic i us estaré eternament agraït, perquè, soc conscient, que no mereixo tot el que feu per mi. Espero recompensar les vostres atencions i la vostra col•laboració desinteressada amb els adjectius que us corresponen. Aquest ha de ser el meu compromís i el meu rendit tribut.