Efecte mirall
dissabte, 31 de juliol del 2010
Juny del 63
Tots els homes lliures, on sigui que ells visquin, són ciutadans de Berlín. I per tant, com a homes lliures, jo amb orgull dic aquestes paraules "Ich bin ein Berliner".
Amb aquestes paraules acabava el seu transcendental discurs el president dels EEUU, John F. Kennedy, el 11 de juny de 1963 davant milers de berlinesos occidentals. Al marge de l’extraordinària rellevància que va tenir en el seu moment i l’alt contingut polític del seu missatge, no vull passar per alt el significat últim de “ich bin ein Berliner”. Sí bé, es tradueix amb l’eloqüent: jo sóc un Berlinès, i així és com ha passat als llibres d’història; hi ha un altre significat més prosaic, però no menys exacte: jo sóc un donut. S’identificava Kennedy amb un ciutadà de Berlín o volia enviar un missatge xifrat, darrera el seu “berliner”, animant als berlinesos a fer forats (túnels) per burlar el mur? Fos el que fos, el cert és que molts berlinesos orientals van poder escapar de la RDA a través d’una elaborada i sostinguda xarxa de túnels que els va conduir a la llibertat.
Tots els homes lliures, on sigui que ells visquin, són ciutadans de Berlín. I per tant, com a homes lliures, jo amb orgull dic aquestes paraules "Ich bin ein Berliner".
Amb aquestes paraules acabava el seu transcendental discurs el president dels EEUU, John F. Kennedy, el 11 de juny de 1963 davant milers de berlinesos occidentals. Al marge de l’extraordinària rellevància que va tenir en el seu moment i l’alt contingut polític del seu missatge, no vull passar per alt el significat últim de “ich bin ein Berliner”. Sí bé, es tradueix amb l’eloqüent: jo sóc un Berlinès, i així és com ha passat als llibres d’història; hi ha un altre significat més prosaic, però no menys exacte: jo sóc un donut. S’identificava Kennedy amb un ciutadà de Berlín o volia enviar un missatge xifrat, darrera el seu “berliner”, animant als berlinesos a fer forats (túnels) per burlar el mur? Fos el que fos, el cert és que molts berlinesos orientals van poder escapar de la RDA a través d’una elaborada i sostinguda xarxa de túnels que els va conduir a la llibertat.
divendres, 30 de juliol del 2010
Sense aval
a manca d'avals, segueixo fent faules
La cabra i l'ase
Una cabra i un ase menjaven al mateix temps a l'estable.
La cabra va començar a envejar l'ase perquè creia que ell estava més ben alimentat, i li va dir:
- Entre la sínia i la càrrega, la teva vida sí que és un turment inacabable. Fingeix un atac i deixa't caure en una fossa per a que et donin unes vacances.
Va seguir l'ase el consell, i deixant-se caure es va ferir tot el cos. Veient-lo l'amo, va trucar al veterinari i li va demanar un remei per al pobre. Prescriure el "curandero" que necessitava una infusió amb el pulmó d'una cabra, ja que era molt efectiu per tornar el vigor. Llavors varen degollar la cabra i així poder curar l’ase.
En tot pla de maldat, la víctima principal sempre és el seu propi creador.
a manca d'avals, segueixo fent faules
La cabra i l'ase
Una cabra i un ase menjaven al mateix temps a l'estable.
La cabra va començar a envejar l'ase perquè creia que ell estava més ben alimentat, i li va dir:
- Entre la sínia i la càrrega, la teva vida sí que és un turment inacabable. Fingeix un atac i deixa't caure en una fossa per a que et donin unes vacances.
Va seguir l'ase el consell, i deixant-se caure es va ferir tot el cos. Veient-lo l'amo, va trucar al veterinari i li va demanar un remei per al pobre. Prescriure el "curandero" que necessitava una infusió amb el pulmó d'una cabra, ja que era molt efectiu per tornar el vigor. Llavors varen degollar la cabra i així poder curar l’ase.
En tot pla de maldat, la víctima principal sempre és el seu propi creador.
Grans persones, persones grans
Amb la possible arribada del veterà Marcos Senna al Barça i la sortida fa dues setmanes de Touré Yaya, traspassat al Manchester City; el Barça està decidit a fer bona la màxima de: si una cosa funciona, no la toquis, o en aquest cas, toca-la poc, i per això aquest subtil canvi de la Iaia pel Iaio. Una senzilla qüestió de coherència.
Amb la possible arribada del veterà Marcos Senna al Barça i la sortida fa dues setmanes de Touré Yaya, traspassat al Manchester City; el Barça està decidit a fer bona la màxima de: si una cosa funciona, no la toquis, o en aquest cas, toca-la poc, i per això aquest subtil canvi de la Iaia pel Iaio. Una senzilla qüestió de coherència.
dijous, 29 de juliol del 2010
Atac de banyes
Desprès de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que prohibeix les corrides de toros a partir del 2012, dues reaccions m’han cridat poderosament l’atenció. La primera, la d’un aspirant a torero, que es queixava amargament de la llei perquè havia segat el seu futur, que l’havia deixat sense feina i sense il•lusions. Jo li diria a aquest avortat botxí, a aquest projecte de matarife, que no desesperi i que miri de trobar feina en un escorxador de bestiar, on podrà donar sortida als seus baixos instints i a la seva avidesa de sang. I si un escorxador li sembla una proposta massa formal i poc artística, que s’apunti a la matança del porc, allí tot és més “autèntic” i “artístic”. Tindrà la feina assegurada perquè sempre hi haurà algun porc per escapçar i esbudellar.
La segona reacció, també d’un partidari de les corrides i contrari a la llei, la d’un empresari taurí, que afirmava sense immutar-se que la no va llei anava en contra de la llei i que obligaria a viatjar a Perpinyà a un munt d’aficionats als toros per assistir a la fiesta nacional, com fa quaranta anys ho varen fer els seus pares per anar a veure cinema porno. El pobre empresari, sense voler, m’imagino, ha comés la relliscada més gràfica possible i que defineix perfectament el món de la tauromàquia en comparar-la a un espectacle pornogràfic. Relacionar les corrides de toros amb la pornografia és una proposta que ni els més agosarats defensors de la llei haguessin imaginat. Sort en tenim de la clarividència i franquesa de personatges com aquest, que ells sí, ells tenen molt clar, quin tipus d’espectacle tenen entre mans.
Desprès de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que prohibeix les corrides de toros a partir del 2012, dues reaccions m’han cridat poderosament l’atenció. La primera, la d’un aspirant a torero, que es queixava amargament de la llei perquè havia segat el seu futur, que l’havia deixat sense feina i sense il•lusions. Jo li diria a aquest avortat botxí, a aquest projecte de matarife, que no desesperi i que miri de trobar feina en un escorxador de bestiar, on podrà donar sortida als seus baixos instints i a la seva avidesa de sang. I si un escorxador li sembla una proposta massa formal i poc artística, que s’apunti a la matança del porc, allí tot és més “autèntic” i “artístic”. Tindrà la feina assegurada perquè sempre hi haurà algun porc per escapçar i esbudellar.
La segona reacció, també d’un partidari de les corrides i contrari a la llei, la d’un empresari taurí, que afirmava sense immutar-se que la no va llei anava en contra de la llei i que obligaria a viatjar a Perpinyà a un munt d’aficionats als toros per assistir a la fiesta nacional, com fa quaranta anys ho varen fer els seus pares per anar a veure cinema porno. El pobre empresari, sense voler, m’imagino, ha comés la relliscada més gràfica possible i que defineix perfectament el món de la tauromàquia en comparar-la a un espectacle pornogràfic. Relacionar les corrides de toros amb la pornografia és una proposta que ni els més agosarats defensors de la llei haguessin imaginat. Sort en tenim de la clarividència i franquesa de personatges com aquest, que ells sí, ells tenen molt clar, quin tipus d’espectacle tenen entre mans.
dimecres, 28 de juliol del 2010
La gran Germania
El monstre Adolf Hitler patia, entre moltes altres coses, de megalomania. Una de les seves principals obsessions era canviar el nom de la ciutat de Berlín (d’origen eslau) pel de Germania, nom que creia molt més ajustat a la seva idea de representar la casa de tots els aris. Una casa excloent on només hi tindrien cabuda una determinada raça, una determinada manera de ser i una determinada manera de pensar. “Encara que guanyem la guerra, només que sobrevisqui un jueu, seria com si l’haguéssim perduda”, era un dels seus arguments més utilitzat. Darrera aquest sinistre objectiu no hi va escatimar esforços ni recursos per assolir-lo amb els resultats que tothom coneix. No puc, ni vull, imaginar-me la possibilitat de que se’n sortís. De que la seva somiada Germania hagués estat una sòrdida, cruel i dramàtica realitat. Per això vull retre un sincer homenatge a tots aquells que li van plantar cara. Que s’hi van oposar amb el seu compromís i, en molts casos, el sacrifici de les seves vides. No es pot negociar amb els monstres, perquè mai deixaran de ser-ho. Que no visquem presoners d’una Germania devastadora és gràcies a la seva inestimable valentia. Recordem que les grans Germanies, sempre comencen, sempre tenen el seu origen, en germanies quotidianes, en germanies molt i molt petites que no encertem a detectar, ni a aturar a temps. Combatem la idea de Germania allà on es trobi i fem-ho amb totes les nostres forces.
El monstre Adolf Hitler patia, entre moltes altres coses, de megalomania. Una de les seves principals obsessions era canviar el nom de la ciutat de Berlín (d’origen eslau) pel de Germania, nom que creia molt més ajustat a la seva idea de representar la casa de tots els aris. Una casa excloent on només hi tindrien cabuda una determinada raça, una determinada manera de ser i una determinada manera de pensar. “Encara que guanyem la guerra, només que sobrevisqui un jueu, seria com si l’haguéssim perduda”, era un dels seus arguments més utilitzat. Darrera aquest sinistre objectiu no hi va escatimar esforços ni recursos per assolir-lo amb els resultats que tothom coneix. No puc, ni vull, imaginar-me la possibilitat de que se’n sortís. De que la seva somiada Germania hagués estat una sòrdida, cruel i dramàtica realitat. Per això vull retre un sincer homenatge a tots aquells que li van plantar cara. Que s’hi van oposar amb el seu compromís i, en molts casos, el sacrifici de les seves vides. No es pot negociar amb els monstres, perquè mai deixaran de ser-ho. Que no visquem presoners d’una Germania devastadora és gràcies a la seva inestimable valentia. Recordem que les grans Germanies, sempre comencen, sempre tenen el seu origen, en germanies quotidianes, en germanies molt i molt petites que no encertem a detectar, ni a aturar a temps. Combatem la idea de Germania allà on es trobi i fem-ho amb totes les nostres forces.
dimarts, 27 de juliol del 2010
No es tracta de l’elefant blau, però podria
Un elefant es balancejava sobre la tela d'una aranya, com veia que resistia va anar a buscar a un altre elefant.
Dos elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que resistia van anar a buscar a un altre elefant.
Tres elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que la tela es trencava, van donar la feina per acabada.
O no?
Cuideu-vos dels elefants i dels idus de març.
Un elefant es balancejava sobre la tela d'una aranya, com veia que resistia va anar a buscar a un altre elefant.
Dos elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que resistia van anar a buscar a un altre elefant.
Tres elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que la tela es trencava, van donar la feina per acabada.
O no?
Cuideu-vos dels elefants i dels idus de març.
L’hereu dels patètics
Si vareu sentir el discurs de l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la inauguració dels europeus d’atletisme, i no vareu passar vergonya: enhorabona! Esteu preparats per superar les proves més exigents sobre el que s’anomena, sentit del ridícul. Va ser el discurs que va encetar el torn de paraules i del que no es va entendre res. Una tros en català, un tros en castellà, un en anglès, per tornar al castellà i desprès, inesperadament, acabar l’enèsima frase en català. De bojos. És potser aquesta una nova manera de parlar que Barcelona, a través del seu alcalde, vol exportar al món? És aquesta una nova contribució al cosmopolitisme? Té mala consciencia el senyor alcalde per parlar el català, que és l’ idioma del seu país? Li fa vergonya? Es sent ridícul i per això l’ha d’enaltir barrejant-lo amb altres idiomes de més prestigi? Patètic el senyor Hereu. Patètic i deixat en evidència pels seus companys “parlamentaris”. El President de la Federació Espanyola, senyor Odriozola, va fer tot el seu discurs, al marge d’un minso “bona nit”, en castellà i el President de l’Associació Europea d’Atletisme, tot en anglès, of course! Tan difícil, senyor Hereu, era fer el més normal, el que s’havia de fer, sense fer el ridícul davant mig món? Espero sincerament que aquesta nova manera de parlar no es converteixi en una moda cosmocialista i acabem tots al frenopàtic.
Si vareu sentir el discurs de l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la inauguració dels europeus d’atletisme, i no vareu passar vergonya: enhorabona! Esteu preparats per superar les proves més exigents sobre el que s’anomena, sentit del ridícul. Va ser el discurs que va encetar el torn de paraules i del que no es va entendre res. Una tros en català, un tros en castellà, un en anglès, per tornar al castellà i desprès, inesperadament, acabar l’enèsima frase en català. De bojos. És potser aquesta una nova manera de parlar que Barcelona, a través del seu alcalde, vol exportar al món? És aquesta una nova contribució al cosmopolitisme? Té mala consciencia el senyor alcalde per parlar el català, que és l’ idioma del seu país? Li fa vergonya? Es sent ridícul i per això l’ha d’enaltir barrejant-lo amb altres idiomes de més prestigi? Patètic el senyor Hereu. Patètic i deixat en evidència pels seus companys “parlamentaris”. El President de la Federació Espanyola, senyor Odriozola, va fer tot el seu discurs, al marge d’un minso “bona nit”, en castellà i el President de l’Associació Europea d’Atletisme, tot en anglès, of course! Tan difícil, senyor Hereu, era fer el més normal, el que s’havia de fer, sense fer el ridícul davant mig món? Espero sincerament que aquesta nova manera de parlar no es converteixi en una moda cosmocialista i acabem tots al frenopàtic.
dilluns, 26 de juliol del 2010
S’han cagat!
Una altra mostra de cinisme, i van…Fa dos dies, escassament dos dies i, arrel de la sentència del TC (Tribunal Constitucional) sobre l’Estatut de Catalunya, el govern en ple, el partit del govern, el principal partit de l’oposició, els mitjans del règim i un munt de pseudo-intel•lectuals de la caverna, proclamaven amb una sola veu i vehentment que la sentència s’havia d’acatar sense reserves perquè per això estan els tribunals. Doncs bé, dos dies desprès, només dos dies desprès, una sentència del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), on es proclama que la declaració unilateral d’independència de la Kosova està subjecta a llei, és a dir, que és absolutament legal i ha de ser reconeguda internacionalment; és rebutjada en bloc pels mateixos que, pocs dies abans, defensaven la legitimitat i autoritat dels Tribunals de Justícia com a òrgans màxims en la presa de decisions. Decisions que, en tots els casos, havien de ser acceptades. Espanya s’ha negat a reconèixer Kosova en un exercici de cinisme bastant habitual, al temps que s’afanyaven en repetir a tort i a dret que la situació de Kosova no té cap paral•lelisme amb Catalunya i que són casos absolutament diferents. Segur que s’ho creuen? Em sembla que més d’un s’ha mullat les calces.
Una altra mostra de cinisme, i van…Fa dos dies, escassament dos dies i, arrel de la sentència del TC (Tribunal Constitucional) sobre l’Estatut de Catalunya, el govern en ple, el partit del govern, el principal partit de l’oposició, els mitjans del règim i un munt de pseudo-intel•lectuals de la caverna, proclamaven amb una sola veu i vehentment que la sentència s’havia d’acatar sense reserves perquè per això estan els tribunals. Doncs bé, dos dies desprès, només dos dies desprès, una sentència del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), on es proclama que la declaració unilateral d’independència de la Kosova està subjecta a llei, és a dir, que és absolutament legal i ha de ser reconeguda internacionalment; és rebutjada en bloc pels mateixos que, pocs dies abans, defensaven la legitimitat i autoritat dels Tribunals de Justícia com a òrgans màxims en la presa de decisions. Decisions que, en tots els casos, havien de ser acceptades. Espanya s’ha negat a reconèixer Kosova en un exercici de cinisme bastant habitual, al temps que s’afanyaven en repetir a tort i a dret que la situació de Kosova no té cap paral•lelisme amb Catalunya i que són casos absolutament diferents. Segur que s’ho creuen? Em sembla que més d’un s’ha mullat les calces.
diumenge, 25 de juliol del 2010
Geografia insuficient
Llegeix-ho a la premsa equatoriana, cosa que faig habitualment, la noticia del tràgic accident ferroviari de la nit de Sant Joan. La noticia parla de la repatriació dels cossos i fa un seguiment de l’estat en que es troben les investigacions. En fer referència al lloc on es va produir l’accident diu: “...en la localidad de Castelldefels que se encuentra en el noreste de España”. Als equatorians els hi passa el mateix que a mi, que van justets de geopolítica i, encara més, de cultura general. Ells estan convençuts que Castelldefels està al nord-est d’Espanya i jo, que Quito està, i ha estat sempre, al sud d’Estats Units. Coses de la ignorància.
Llegeix-ho a la premsa equatoriana, cosa que faig habitualment, la noticia del tràgic accident ferroviari de la nit de Sant Joan. La noticia parla de la repatriació dels cossos i fa un seguiment de l’estat en que es troben les investigacions. En fer referència al lloc on es va produir l’accident diu: “...en la localidad de Castelldefels que se encuentra en el noreste de España”. Als equatorians els hi passa el mateix que a mi, que van justets de geopolítica i, encara més, de cultura general. Ells estan convençuts que Castelldefels està al nord-est d’Espanya i jo, que Quito està, i ha estat sempre, al sud d’Estats Units. Coses de la ignorància.
dissabte, 24 de juliol del 2010
Quan no tot hi cap, ni tot s’hi val
Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, ha fet d’alcalde. I això, que semblaria una obvietat, és cada cop més rar en la nostra política municipal. Actuar amb sentit comú i fer complir les lleis és, i ha de ser, un dels principis bàsics i ineludibles per al bon funcionament de la societat. Les societats democràtiques, i en aquest cas el seu alcalde, han de vetllar perquè no es perverteixin els seus principis i les normes de convivència. El senyor Ros, exercint la seva autoritat, ha fet tancar la mesquita de Lleida per incompliment de les mesures de seguretat. I això que en qualsevol altre col•lectiu estaria ben vist i seria absolutament normal, és qüestionat des d’alguns sectors falsament progressistes amb la lamentable excusa de no ferir sensibilitats, la dels musulmans, és clar. Els musulmans, com els testimonis de Jehovà, els cristians, els budistes, els Hari Krishna,...i tots els col•lectius religiosos (per parlar només de religió) no poden viure al marge de la llei i han de ser respectuosos amb el seu compliment. La mesquita de Lleida té una capacitat de 250 persones i, normalment, s’hi encabien fins a 1200. Una vulneració de la llei a la que l’alcalde ha tingut la valentia de posar-hi fre. Ara no podrem resar, diuen els afectats. Que cadascú ho faci des de casa seva com ho faig jo, els hi respon l’alcalde. L’ Islam obliga a resar en grup, rebla l’ Imam. Doncs que ho facin de quatre en quatre (quatre ja es considera grup) i que estableixin un torn rotatori per no fer-ho sempre a la mateixa casa. La cosa té fàcil solució, a no ser que el que es pretengui sigui fer una demostració de força o, senzillament, tocar els collons.
Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, ha fet d’alcalde. I això, que semblaria una obvietat, és cada cop més rar en la nostra política municipal. Actuar amb sentit comú i fer complir les lleis és, i ha de ser, un dels principis bàsics i ineludibles per al bon funcionament de la societat. Les societats democràtiques, i en aquest cas el seu alcalde, han de vetllar perquè no es perverteixin els seus principis i les normes de convivència. El senyor Ros, exercint la seva autoritat, ha fet tancar la mesquita de Lleida per incompliment de les mesures de seguretat. I això que en qualsevol altre col•lectiu estaria ben vist i seria absolutament normal, és qüestionat des d’alguns sectors falsament progressistes amb la lamentable excusa de no ferir sensibilitats, la dels musulmans, és clar. Els musulmans, com els testimonis de Jehovà, els cristians, els budistes, els Hari Krishna,...i tots els col•lectius religiosos (per parlar només de religió) no poden viure al marge de la llei i han de ser respectuosos amb el seu compliment. La mesquita de Lleida té una capacitat de 250 persones i, normalment, s’hi encabien fins a 1200. Una vulneració de la llei a la que l’alcalde ha tingut la valentia de posar-hi fre. Ara no podrem resar, diuen els afectats. Que cadascú ho faci des de casa seva com ho faig jo, els hi respon l’alcalde. L’ Islam obliga a resar en grup, rebla l’ Imam. Doncs que ho facin de quatre en quatre (quatre ja es considera grup) i que estableixin un torn rotatori per no fer-ho sempre a la mateixa casa. La cosa té fàcil solució, a no ser que el que es pretengui sigui fer una demostració de força o, senzillament, tocar els collons.
divendres, 23 de juliol del 2010
La música de Berlín
A Berlín hi ha molts estudiants, artistes, músics i aturats i, normalment, tots ells coincideixen en la mateixa persona. Berlín és una ciutat extensíssima i amb només tres milions d’habitants. No té industria i el turisme és encara un valor que no acaba d’explotar. És una, per no dir, la ciutat europea més endeutada a conseqüència de la reconstrucció i dotació de serveis necessaris des de la caiguda del mur l’any 1989. Malgrat tot, és una ciutat enèrgica que traspua una “joie de vivre” realment sorprenent i envejable. Una ciutat amb un difícil present però la il•lusió d’un nen apassionat que té un llarg camí per endavant i amb tot per fer. Els seus vint anys són un actiu vitalista que la fa afrontar el dia a dia des d’un optimisme conscient de que el futur no serà una tasca fàcil i per això hi posen música, molta música.
A Berlín hi ha molts estudiants, artistes, músics i aturats i, normalment, tots ells coincideixen en la mateixa persona. Berlín és una ciutat extensíssima i amb només tres milions d’habitants. No té industria i el turisme és encara un valor que no acaba d’explotar. És una, per no dir, la ciutat europea més endeutada a conseqüència de la reconstrucció i dotació de serveis necessaris des de la caiguda del mur l’any 1989. Malgrat tot, és una ciutat enèrgica que traspua una “joie de vivre” realment sorprenent i envejable. Una ciutat amb un difícil present però la il•lusió d’un nen apassionat que té un llarg camí per endavant i amb tot per fer. Els seus vint anys són un actiu vitalista que la fa afrontar el dia a dia des d’un optimisme conscient de que el futur no serà una tasca fàcil i per això hi posen música, molta música.
dijous, 22 de juliol del 2010
Aprofitar el temps mort
El guerrer sap que, de tant en tant, el combat s’interromp.
És inútil forçar la lluita ; cal tenir paciència i esperar que les forces tornin a xocar. En el silenci del camp de batalla, sent els batecs del seu cor.
S’adona que està tens. Que té por.
El guerrer fa balanç de la seva vida, comprova si té l’espasa esmolada, el cor satisfet i la fe li abrusa l’ànima. Sap que la preparació és tan important com l’acció.
Sempre li falta alguna cosa. I el guerrer aprofita els moments en què el temps s’atura per equipar-se més bé.
El guerrer sap que, de tant en tant, el combat s’interromp.
És inútil forçar la lluita ; cal tenir paciència i esperar que les forces tornin a xocar. En el silenci del camp de batalla, sent els batecs del seu cor.
S’adona que està tens. Que té por.
El guerrer fa balanç de la seva vida, comprova si té l’espasa esmolada, el cor satisfet i la fe li abrusa l’ànima. Sap que la preparació és tan important com l’acció.
Sempre li falta alguna cosa. I el guerrer aprofita els moments en què el temps s’atura per equipar-se més bé.
dissabte, 17 de juliol del 2010
No tothom ho veu igual
Depreciado Pep:
Veo que sigues enfermo de verdad.... No puedes dejar de alucinar con tu extraño sentido del deber…y del humor.
Por mí, si quieres, puedes inventarte todas las historias que se tercien y que tu calenturienta imaginación conciba. Siempre claro desde el anonimato, el seudónimo y la cobardía, como es típico en ti, pero lo que tengo claro es que el club y los socios tampoco podrán olvidarse de tener entre sus filas a un individuo tan desvergonzado como tú. Una entidad con esta historia de más de 100 años no merece indeseables que lleguen a servirse de sus influencias para reírse del cura y del monaguillo.
Ya te lo he dicho en alguna ocasión: ni tú podías llegar tan alto ni el club tan bajo, contando con una persona que se ha dedicado a insultar, humillar, despreciar y cachondearse de otros compañeros del Club en tu especial blog: infantil y rancio.
Lamento de verdad, que todas tus acertadas críticas hacia los demás nunca se hayan transformado en autocrítica. Pero para eso, claro, hace falta ser valiente y tener decencia, ética y personalidad, lo cual, evidentemente, no te sobra.
Con todos mis respetos, feliz aniversario.
Carlos
PD: Sigue así, tienes un gran futuro.
Depreciado Pep:
Veo que sigues enfermo de verdad.... No puedes dejar de alucinar con tu extraño sentido del deber…y del humor.
Por mí, si quieres, puedes inventarte todas las historias que se tercien y que tu calenturienta imaginación conciba. Siempre claro desde el anonimato, el seudónimo y la cobardía, como es típico en ti, pero lo que tengo claro es que el club y los socios tampoco podrán olvidarse de tener entre sus filas a un individuo tan desvergonzado como tú. Una entidad con esta historia de más de 100 años no merece indeseables que lleguen a servirse de sus influencias para reírse del cura y del monaguillo.
Ya te lo he dicho en alguna ocasión: ni tú podías llegar tan alto ni el club tan bajo, contando con una persona que se ha dedicado a insultar, humillar, despreciar y cachondearse de otros compañeros del Club en tu especial blog: infantil y rancio.
Lamento de verdad, que todas tus acertadas críticas hacia los demás nunca se hayan transformado en autocrítica. Pero para eso, claro, hace falta ser valiente y tener decencia, ética y personalidad, lo cual, evidentemente, no te sobra.
Con todos mis respetos, feliz aniversario.
Carlos
PD: Sigue así, tienes un gran futuro.
divendres, 16 de juliol del 2010
dijous, 15 de juliol del 2010
Déu va fer el món en sis dies
Suposem, per un moment, que aquesta afirmació sigui certa. Perquè tanta presa? Tenia permís d’obres? I el curset de prevenció de riscos laborals? Tenia subcontractes de tercer grau? A la vista dels resultats, haurem de pensar que la direcció d’obra no era la millor, els mitjans empleats insuficients i els materials de poca qualitat. No tothom està qualificat per fer un món en sis dies, per molt ser suprem que es cregui.
Suposem, per un moment, que aquesta afirmació sigui certa. Perquè tanta presa? Tenia permís d’obres? I el curset de prevenció de riscos laborals? Tenia subcontractes de tercer grau? A la vista dels resultats, haurem de pensar que la direcció d’obra no era la millor, els mitjans empleats insuficients i els materials de poca qualitat. No tothom està qualificat per fer un món en sis dies, per molt ser suprem que es cregui.
Fulminar el femení
L’ OFI Creta és un club centenari del futbol grec que, donada la conjuntura del país hel•lènic, s’ha vist immers en una profunda crisi econòmica amb risc de col•lapse. La CE ha imposat unes severes normes al govern de Karolos Papoulis i l’ha instat a prendre mesures urgents i dràstiques per salvar al país del desastre. Aquestes normes han afectat a tots els estaments de la societat i el futbol no ha quedat al marge. La pròpia Junta Directiva del OFI Creta, reunida amb caràcter d’urgència, i mitjançant el responsable de l’àrea econòmica, senyor Papadopoulos, ha proposat, com a primera mesura, la desaparició del primer equip femení de l’entitat per estalviar costos. La secció de futbol femení de l’ OFI Creta ha estat una secció històrica dins el club i va ser aixecada amb l’esforç i la voluntat de moltes persones, en un entorn gens favorable a la pràctica del futbol entre les dones i en el seu moment, una gran conquesta social. El mateix Papadopoulos va ser un actiu avalador de la secció quan la seva filla hi jugava i un declarat defensor de la mateixa davant la hostilitat de l’entorn. Bé, aquest any la filla del senyor Papadopoulos ha deixat definitivament el futbol i és ara, i no abans, quan ha fet saber la seva proposta. Ara el futbol femení és perfectament prescindible, la solució a tots els mals i es presenta com la sortida més escaient per salvar l’economia del club i al propi club. Llàstima que la mesura arribi, possiblement, massa tard i quan la filla del senyor Papadopoulos ja ha penjat les botes. Ètica de Grècia. Gestió de Creta. Acció de cretí.
L’ OFI Creta és un club centenari del futbol grec que, donada la conjuntura del país hel•lènic, s’ha vist immers en una profunda crisi econòmica amb risc de col•lapse. La CE ha imposat unes severes normes al govern de Karolos Papoulis i l’ha instat a prendre mesures urgents i dràstiques per salvar al país del desastre. Aquestes normes han afectat a tots els estaments de la societat i el futbol no ha quedat al marge. La pròpia Junta Directiva del OFI Creta, reunida amb caràcter d’urgència, i mitjançant el responsable de l’àrea econòmica, senyor Papadopoulos, ha proposat, com a primera mesura, la desaparició del primer equip femení de l’entitat per estalviar costos. La secció de futbol femení de l’ OFI Creta ha estat una secció històrica dins el club i va ser aixecada amb l’esforç i la voluntat de moltes persones, en un entorn gens favorable a la pràctica del futbol entre les dones i en el seu moment, una gran conquesta social. El mateix Papadopoulos va ser un actiu avalador de la secció quan la seva filla hi jugava i un declarat defensor de la mateixa davant la hostilitat de l’entorn. Bé, aquest any la filla del senyor Papadopoulos ha deixat definitivament el futbol i és ara, i no abans, quan ha fet saber la seva proposta. Ara el futbol femení és perfectament prescindible, la solució a tots els mals i es presenta com la sortida més escaient per salvar l’economia del club i al propi club. Llàstima que la mesura arribi, possiblement, massa tard i quan la filla del senyor Papadopoulos ja ha penjat les botes. Ètica de Grècia. Gestió de Creta. Acció de cretí.
dimarts, 13 de juliol del 2010
Frases fetes III
Ensenyar les dents: i el dentista et traurà un ull de la cara
Mamar-se el dit: succedani que està més a mà
Tenir la vista als dits: el problema no és tenir la vista als dits, el problema ve quan has de posar-te olleres
Ésser ample d'espatlles: tenir problemes per entrar a l’ascensor
Treure el fetge per la boca: jo de tu, aniria d’urgències
Mossegar-se els llavis: és més divertit en parella
Fregar-se les mans: tic de mosca
Rentar-se'n les mans: sobretot abans de menjar
Tenir la mà foradada: Jesús en va acabar per tenir les dues
Tenir les mans brutes: és el què té treballar
Treure el nas: lleig, molt lleig
Ésser tot orelles: Quin monstre! Però no li alceu la veu
No tocar de peus a terra: penjat a la forca
Tenir el cap als peus: curt de talla
Bullir la sang: per fer sobrassada
Posar el dit a l'ull: quina gràcia!
Tancar els ulls: dormir
Ensenyar les dents: i el dentista et traurà un ull de la cara
Mamar-se el dit: succedani que està més a mà
Tenir la vista als dits: el problema no és tenir la vista als dits, el problema ve quan has de posar-te olleres
Ésser ample d'espatlles: tenir problemes per entrar a l’ascensor
Treure el fetge per la boca: jo de tu, aniria d’urgències
Mossegar-se els llavis: és més divertit en parella
Fregar-se les mans: tic de mosca
Rentar-se'n les mans: sobretot abans de menjar
Tenir la mà foradada: Jesús en va acabar per tenir les dues
Tenir les mans brutes: és el què té treballar
Treure el nas: lleig, molt lleig
Ésser tot orelles: Quin monstre! Però no li alceu la veu
No tocar de peus a terra: penjat a la forca
Tenir el cap als peus: curt de talla
Bullir la sang: per fer sobrassada
Posar el dit a l'ull: quina gràcia!
Tancar els ulls: dormir
dilluns, 12 de juliol del 2010
La caverna traga
Ha de ser fotut, pels mitjans de Madrid, i desprès de dos anys de desacreditar, desprestigiar, infravalorar, menystenir i menysprear el joc del Barça amb arguments tan precaris com el de la messidependència, la sort, el villarato, les ajudes arbitrals, el futbol avorrit, la poca entitat dels rivals i un llarg etcètera d’irracionalitats i desqualificacions, que ara aquest mateix joc portat a la pràctica per, quasi els mateixos jugadors, hagi donat la copa mundial a Espanya. Ha de ser molt dur empassar-se les paraules vomitades en diaris, televisions i tertúlies, sense aturador i sense decència. La caverna ha d’estar, a hores d’ara, rossegant titulars i paint un munt d’articles que s’hauran hagut d’empassar per mor de l’evidència. El Barça, el seu joc i els seus jugadors han guanyat per a Espanya el Mundial i això és un fet irrefutable, és miri des d’on es vulgui mirar. La penitència serà llarga i alguns la passaran pintant cérvols a les coves d’Altamirà.
Ha de ser fotut, pels mitjans de Madrid, i desprès de dos anys de desacreditar, desprestigiar, infravalorar, menystenir i menysprear el joc del Barça amb arguments tan precaris com el de la messidependència, la sort, el villarato, les ajudes arbitrals, el futbol avorrit, la poca entitat dels rivals i un llarg etcètera d’irracionalitats i desqualificacions, que ara aquest mateix joc portat a la pràctica per, quasi els mateixos jugadors, hagi donat la copa mundial a Espanya. Ha de ser molt dur empassar-se les paraules vomitades en diaris, televisions i tertúlies, sense aturador i sense decència. La caverna ha d’estar, a hores d’ara, rossegant titulars i paint un munt d’articles que s’hauran hagut d’empassar per mor de l’evidència. El Barça, el seu joc i els seus jugadors han guanyat per a Espanya el Mundial i això és un fet irrefutable, és miri des d’on es vulgui mirar. La penitència serà llarga i alguns la passaran pintant cérvols a les coves d’Altamirà.
L’hem cagat!
Si, si, l’hem cagat. Ara que ho començàvem a tenir una mica bé, va i no se’ns acut una altra cosa que guanyar el mundial. Com podrem convèncer als espanyols que sense nosaltres estarien millor. Que s’evitarien un munt de problemes i continues mostres de desafecció i rebuig. Que la seva vida seria més fàcil, més plena, més tranquil•la i més de tot. Merda! L’hem cagat. Ara ningú ens creurà. Fins ara érem la sustenta de l’economia espanyola, el motor d’explosió que tot ho mou i el generador que portava la llum als indrets més foscos i recòndits de la pell de brau. Això, que era evident, podria haver estat negociable i, amb paciència i predisposició, fins i tot, es podria arribar a un acord per la dissolució, més o menys amistosa, de la relació. Però ara, els hi hem deixat molt clar que no són res sense nosaltres, que ens necessiten com l’aire que respiren, i, en conseqüència, estem morts. No voldran renunciar a l’èxit internacional més gran mai aconseguit i en el que hem tingut una participació, no només massiva, sinó determinant i decisiva. Espanya segueix depenent de Catalunya i així és molt difícil que entenguin i acceptin la nostra legítima aspiració a l’emancipació. Vindria a ser com la relació malaltissa del "xulo" amb la seva puta: no hi ha amor, ni tant sols afecte, només interès material. El "xulo", malgrat sentir menyspreu per la seva puta, no pot prescindir d’ ella perquè la necessita per viure: No t’estimo, ni t’entenc, més aviat t’avorreix-ho, però mentre em donis de menjar i em facis guanyar mundials hauràs de romandre esclava. L’hem cagat, l’hem ben cagat!
Si, si, l’hem cagat. Ara que ho començàvem a tenir una mica bé, va i no se’ns acut una altra cosa que guanyar el mundial. Com podrem convèncer als espanyols que sense nosaltres estarien millor. Que s’evitarien un munt de problemes i continues mostres de desafecció i rebuig. Que la seva vida seria més fàcil, més plena, més tranquil•la i més de tot. Merda! L’hem cagat. Ara ningú ens creurà. Fins ara érem la sustenta de l’economia espanyola, el motor d’explosió que tot ho mou i el generador que portava la llum als indrets més foscos i recòndits de la pell de brau. Això, que era evident, podria haver estat negociable i, amb paciència i predisposició, fins i tot, es podria arribar a un acord per la dissolució, més o menys amistosa, de la relació. Però ara, els hi hem deixat molt clar que no són res sense nosaltres, que ens necessiten com l’aire que respiren, i, en conseqüència, estem morts. No voldran renunciar a l’èxit internacional més gran mai aconseguit i en el que hem tingut una participació, no només massiva, sinó determinant i decisiva. Espanya segueix depenent de Catalunya i així és molt difícil que entenguin i acceptin la nostra legítima aspiració a l’emancipació. Vindria a ser com la relació malaltissa del "xulo" amb la seva puta: no hi ha amor, ni tant sols afecte, només interès material. El "xulo", malgrat sentir menyspreu per la seva puta, no pot prescindir d’ ella perquè la necessita per viure: No t’estimo, ni t’entenc, més aviat t’avorreix-ho, però mentre em donis de menjar i em facis guanyar mundials hauràs de romandre esclava. L’hem cagat, l’hem ben cagat!
diumenge, 11 de juliol del 2010
I si ara anéssim per feina
Tenim un bon punt de partida i la sensació, fins ahir interioritzada i ahir, contundentment exterioritzada, que res tornarà a ser el mateix. Tenim una sòlida base i un somni en comú que cal portar-lo al terreny de lo possible. Tenim un riu de voluntats diferents que caminen juntes, ciutat avall. Tenim la força de la raó i el desig inalienable de que tothom sàpiga el que nosaltres ja sabem: que som una nació. Hem escrit la nostra voluntat de ser, amb la tinta més preuada i ara, a algú, li tocarà donar-li forma, posar-ho per escrit. El que ahir, físicament, havia de començar a la Diagonal i acabar a la Plaça Tetuan, a tots els efectes, va començar a la Plaça d’Espanya i acabarà, més d’hora que tard, al carrer de la Independència. Només els cecs no ho han vist, només els sords no ho han sentit, només els ignorants ho volen ignorar, però la realitat és tossuda i la determinació de la meva gent, encara més. La decisió és nostra, per si algú no ho té clar, i res ni ningú podrà arrabassar-nos el dret d’exercir-la.
Tenim un bon punt de partida i la sensació, fins ahir interioritzada i ahir, contundentment exterioritzada, que res tornarà a ser el mateix. Tenim una sòlida base i un somni en comú que cal portar-lo al terreny de lo possible. Tenim un riu de voluntats diferents que caminen juntes, ciutat avall. Tenim la força de la raó i el desig inalienable de que tothom sàpiga el que nosaltres ja sabem: que som una nació. Hem escrit la nostra voluntat de ser, amb la tinta més preuada i ara, a algú, li tocarà donar-li forma, posar-ho per escrit. El que ahir, físicament, havia de començar a la Diagonal i acabar a la Plaça Tetuan, a tots els efectes, va començar a la Plaça d’Espanya i acabarà, més d’hora que tard, al carrer de la Independència. Només els cecs no ho han vist, només els sords no ho han sentit, només els ignorants ho volen ignorar, però la realitat és tossuda i la determinació de la meva gent, encara més. La decisió és nostra, per si algú no ho té clar, i res ni ningú podrà arrabassar-nos el dret d’exercir-la.
dissabte, 10 de juliol del 2010
Definició lingüística (no política)
Nació: Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.
Nació: Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.
divendres, 9 de juliol del 2010
Anar o anar, on és el dilema?
Si ets dels que acostumen a anar a votar o delegues i deixes que altres ho facin per tu. Si ets dels políticament actius o tant se te’n fot la política i els seus mecanismes indesxifrables. Si ets dels que s’impliquen socialment o dels que somiquegen tot l’any. Si ets dels que penses que anem avançant i que paga la pena l’esforç o ets dels que renegues en arameu i no hi veus cap sortida. Si ets dels que s’hi posen perquè creuen que les coses poden canviar o ets dels que fa temps que han abandonat qualsevol quota d’esperança. Si ets dels que picaran pedra fins esgotar el jaciment o ets dels que en qualsevol pedra hi veuen una muntanya insalvable. Si ets del parer que la suma de petits esforços aconseguiran objectius aparentment impossibles o ets dels que es mantenen al marge, aïllats i en silenci, mentre veuen passar la vida per la finestra. Siguis com siguis, demà hi hauràs d’anar; perquè el que allí passi ens competeix a tots i ens afectarà a tots. Ningú hi pot quedar al marge, perquè s’han acabat els marges. El sentit de la responsabilitat ens vol protagonistes, siguem el que siguem, vinguem d’on vinguem i pensem el que pensem. Hi ha moments que, en si mateixos, són Història i no estaria de més que tots plegats, sense excepcions, hi prenguéssim part.
Si ets dels que acostumen a anar a votar o delegues i deixes que altres ho facin per tu. Si ets dels políticament actius o tant se te’n fot la política i els seus mecanismes indesxifrables. Si ets dels que s’impliquen socialment o dels que somiquegen tot l’any. Si ets dels que penses que anem avançant i que paga la pena l’esforç o ets dels que renegues en arameu i no hi veus cap sortida. Si ets dels que s’hi posen perquè creuen que les coses poden canviar o ets dels que fa temps que han abandonat qualsevol quota d’esperança. Si ets dels que picaran pedra fins esgotar el jaciment o ets dels que en qualsevol pedra hi veuen una muntanya insalvable. Si ets del parer que la suma de petits esforços aconseguiran objectius aparentment impossibles o ets dels que es mantenen al marge, aïllats i en silenci, mentre veuen passar la vida per la finestra. Siguis com siguis, demà hi hauràs d’anar; perquè el que allí passi ens competeix a tots i ens afectarà a tots. Ningú hi pot quedar al marge, perquè s’han acabat els marges. El sentit de la responsabilitat ens vol protagonistes, siguem el que siguem, vinguem d’on vinguem i pensem el que pensem. Hi ha moments que, en si mateixos, són Història i no estaria de més que tots plegats, sense excepcions, hi prenguéssim part.
dijous, 8 de juliol del 2010
Cinema mut
Davant la nova llei catalana del cinema, Hollywood ha amenaçat amb enviar només copies en anglès. Hollywood deu considerar que un país amb més de sis milions de persones és massa poc rentable per fer una despesa en doblatge. És sens dubte una gran noticia, per fi podrem aprendre l’anglès de manera divertida i sense pràcticament esforç, bé, l’aprendran aquells que encara vagin al cinema i no facin com jo que fa més de 4 anys que no hi vaig per no haver d’aguantar el menyspreu a la meva llengua i una mica també, per culpa dels xucladors de cocacoles i els rosegadors de crispetes. En fi, que fa molt de temps que he descobert maneres alternatives de veure les pel•lícules sense donar un euro a aquells que no em tenen el més mínim respecte, ni a mi ni a la llengua del meu país. Que les facin en anglès o tornin al cinema mut, total pel que diuen!
Davant la nova llei catalana del cinema, Hollywood ha amenaçat amb enviar només copies en anglès. Hollywood deu considerar que un país amb més de sis milions de persones és massa poc rentable per fer una despesa en doblatge. És sens dubte una gran noticia, per fi podrem aprendre l’anglès de manera divertida i sense pràcticament esforç, bé, l’aprendran aquells que encara vagin al cinema i no facin com jo que fa més de 4 anys que no hi vaig per no haver d’aguantar el menyspreu a la meva llengua i una mica també, per culpa dels xucladors de cocacoles i els rosegadors de crispetes. En fi, que fa molt de temps que he descobert maneres alternatives de veure les pel•lícules sense donar un euro a aquells que no em tenen el més mínim respecte, ni a mi ni a la llengua del meu país. Que les facin en anglès o tornin al cinema mut, total pel que diuen!
dimecres, 7 de juliol del 2010
Força Barça!
Però a qui volen enganyar. Si això és el Barça, perquè li diuen selecció espanyola? Ja em diràs quin mèrit té agafar un equip sencer, canviar-li la samarreta i fer-lo jugar amb un altre nom i amb una representativitat dubtosa. Aprofitar-se del treball dels altres, això si que és molt i molt espanyol. Recollir els fruits que altres han sembrat sense ruboritzar-se, és d’una cara dura i d’un cinisme de campanar. Selecció espanyola? Au va! Que no nos embauquen!
Amor als colorsdimarts, 6 de juliol del 2010
Futbol al aire lliure
Tu i jo no podem jugar junts, ni estar al mateix equip. No saps compartir la pilota i m’arrossegues contínuament al teu costat deixant grans espais a l’adversari. Em vampiritzes i no puc ser jo mateix. Em limites els moviments i no em deixes créixer ni que exerciti les meves habilitats. No em permets ser lliure, ni que desenvolupi la meva tasca vital i això acaba afectant a l’equip. Sempre hem de fer el que tu vols i la teva visió és dogma. No hi ha flexibilitat, ni adaptació, ni tàctiques diferents, que posin en perill la teva hegemonia i el teu lideratge. No creus en els meus recursos, ni en les meves propostes, de fet, ni te les escoltes. Tu portes la iniciativa, tu distribueixes el joc i no hi ha alternativa, ni pla B. Tu treus els corners, llences les faltes, xutes els penals i t’absentes quan et plau. No et preocupa l’entorn perquè només existeix per al teu lluïment i la teva complaença. És millor, perquè tinc encara molta il•lusió i molt per aprendre, que busqui un altre equip que em doni la possibilitat de seguir gaudint d’un joc que m’apassiona i em fa feliç. Potser algun dia ens toqui ser rivals, o potser no, però si arriba el moment, espero poder-te ensenyar tot el que no vas saber veure.
Tu i jo no podem jugar junts, ni estar al mateix equip. No saps compartir la pilota i m’arrossegues contínuament al teu costat deixant grans espais a l’adversari. Em vampiritzes i no puc ser jo mateix. Em limites els moviments i no em deixes créixer ni que exerciti les meves habilitats. No em permets ser lliure, ni que desenvolupi la meva tasca vital i això acaba afectant a l’equip. Sempre hem de fer el que tu vols i la teva visió és dogma. No hi ha flexibilitat, ni adaptació, ni tàctiques diferents, que posin en perill la teva hegemonia i el teu lideratge. No creus en els meus recursos, ni en les meves propostes, de fet, ni te les escoltes. Tu portes la iniciativa, tu distribueixes el joc i no hi ha alternativa, ni pla B. Tu treus els corners, llences les faltes, xutes els penals i t’absentes quan et plau. No et preocupa l’entorn perquè només existeix per al teu lluïment i la teva complaença. És millor, perquè tinc encara molta il•lusió i molt per aprendre, que busqui un altre equip que em doni la possibilitat de seguir gaudint d’un joc que m’apassiona i em fa feliç. Potser algun dia ens toqui ser rivals, o potser no, però si arriba el moment, espero poder-te ensenyar tot el que no vas saber veure.
dilluns, 5 de juliol del 2010
El túnel de la FIFA
L’Audiència Nacional ha desestimat l’aturada de les obres del túnel del TAV al seu pas per la Sagrada Família. El Tribunal argumenta la seva decisió dient que fins i tot la Unesco ha admès que el disseny és bo. Fins aquí la noticia i fins aquí el titular. Sort que l’Audiència ha estat àgil en el seu veredicte i no ha esperat que el túnel estigués acabat per declarar-lo temerari, aquesta velocitat en la decisió, deu estar directament relacionada amb la velocitat del tren que hi ha de passar. És d’agrair, si més no, que l’organisme triat per donar cobertura a tan magna decisió hagi estat la Unesco i no pas la FIFA; en aquest cas, no hauríem de descartar que ens fessin un túnel en fora de joc o ens anul•lessin un d’ absolutament legal.
L’Audiència Nacional ha desestimat l’aturada de les obres del túnel del TAV al seu pas per la Sagrada Família. El Tribunal argumenta la seva decisió dient que fins i tot la Unesco ha admès que el disseny és bo. Fins aquí la noticia i fins aquí el titular. Sort que l’Audiència ha estat àgil en el seu veredicte i no ha esperat que el túnel estigués acabat per declarar-lo temerari, aquesta velocitat en la decisió, deu estar directament relacionada amb la velocitat del tren que hi ha de passar. És d’agrair, si més no, que l’organisme triat per donar cobertura a tan magna decisió hagi estat la Unesco i no pas la FIFA; en aquest cas, no hauríem de descartar que ens fessin un túnel en fora de joc o ens anul•lessin un d’ absolutament legal.
diumenge, 4 de juliol del 2010
El Marc està preparat, nosaltres no
-Desprès d’observar l’evolució d’en Marc durant tota la temporada creiem que està preparat per federar-lo. Hem valorat tots els aspectes i el veiem prou madur per a la competició.
-Doncs ens poseu en un compromís. No dubto que el Marc estigui preparat, de fet ha treballat moltíssim i no hi ha res que li faci més il•lusió que jugar en un equip federat; però no sé si nosaltres ho estem. No sé si volem assumir el sacrifici d’hipotecar tots els caps de setmana pel futbol. No sé si seriem capaços de renunciar a tot el que ara tenim...
-Ho entenem i per això a ell no li hem dit res. Heu de prendre una decisió consensuada i molt meditada. Penseu que no només representa un lligam de temps. El compromís va més enllà. No es pot faltar a cap partit sense una raó justificada, s’han d’acceptar unes normes molt més rígides, s’ha de respectar l’entrenador i les seves decisions encara que ens semblin injustes o equivocades, s’ha d’anar a llocs que els vostres ulls ignoraven i que desprès, ja no voldreu tornar a veure, s’ha d’aprendre a gestionar la frustració i el jugar, en el pitjor dels casos, pocs minuts, s’ha de saber ser part d’un equip i a caure d’una convocatòria, s’ha d’estar preparat per la baixa esportiva si el club ho considera oportú,...
-No, no continuïs. Deixem-ho com està. Volem que el Marc segueixi a l’escola i estalviar-li aquest tràngol. Ho passarà malament els primers dies, però ja li explicarem el perquè de tot plegat i, estem segurs, ho acabarà entenent. Ell s’estalviarà disgustos i nosaltres, sacrifici.
...Han passat dos anys d’aquesta conversa. La pressió del Marc davant dels seus pares ha estat insuportable i han acabat cedint als seus desitjos. Ara el Marc està federat, però no juga a l’Europa on aquest any no hi tenia lloc, ho fa en un altre club de la ciutat amb una filosofia bastant diferent i un tracte menys exquisit. Els seus pares han renunciat definitivament als caps de setmana i han posat en venda la casa de Begur.
-Desprès d’observar l’evolució d’en Marc durant tota la temporada creiem que està preparat per federar-lo. Hem valorat tots els aspectes i el veiem prou madur per a la competició.
-Doncs ens poseu en un compromís. No dubto que el Marc estigui preparat, de fet ha treballat moltíssim i no hi ha res que li faci més il•lusió que jugar en un equip federat; però no sé si nosaltres ho estem. No sé si volem assumir el sacrifici d’hipotecar tots els caps de setmana pel futbol. No sé si seriem capaços de renunciar a tot el que ara tenim...
-Ho entenem i per això a ell no li hem dit res. Heu de prendre una decisió consensuada i molt meditada. Penseu que no només representa un lligam de temps. El compromís va més enllà. No es pot faltar a cap partit sense una raó justificada, s’han d’acceptar unes normes molt més rígides, s’ha de respectar l’entrenador i les seves decisions encara que ens semblin injustes o equivocades, s’ha d’anar a llocs que els vostres ulls ignoraven i que desprès, ja no voldreu tornar a veure, s’ha d’aprendre a gestionar la frustració i el jugar, en el pitjor dels casos, pocs minuts, s’ha de saber ser part d’un equip i a caure d’una convocatòria, s’ha d’estar preparat per la baixa esportiva si el club ho considera oportú,...
-No, no continuïs. Deixem-ho com està. Volem que el Marc segueixi a l’escola i estalviar-li aquest tràngol. Ho passarà malament els primers dies, però ja li explicarem el perquè de tot plegat i, estem segurs, ho acabarà entenent. Ell s’estalviarà disgustos i nosaltres, sacrifici.
...Han passat dos anys d’aquesta conversa. La pressió del Marc davant dels seus pares ha estat insuportable i han acabat cedint als seus desitjos. Ara el Marc està federat, però no juga a l’Europa on aquest any no hi tenia lloc, ho fa en un altre club de la ciutat amb una filosofia bastant diferent i un tracte menys exquisit. Els seus pares han renunciat definitivament als caps de setmana i han posat en venda la casa de Begur.
DelicadesT de Teatre
"És un miracle! És un miracle!
Que cony ha de ser un miracle, és un error de la naturalesa."
Aquesta, entre altres perles, és el que podeu trobar a Delicades, un text sensible, brillant, irònic, divertit i a vegades absurd, per explicar, no tant un determinat temps, sinó totes aquelles coses que passen dins del temps.
Un espectacle rodó, per a tots els públics i amb moments d’una brillantor superba.
No us el deixeu perdre!
Teatre Poliorama
Barcelona
Que cony ha de ser un miracle, és un error de la naturalesa."
Aquesta, entre altres perles, és el que podeu trobar a Delicades, un text sensible, brillant, irònic, divertit i a vegades absurd, per explicar, no tant un determinat temps, sinó totes aquelles coses que passen dins del temps.
Un espectacle rodó, per a tots els públics i amb moments d’una brillantor superba.
No us el deixeu perdre!
Teatre Poliorama
Barcelona
dissabte, 3 de juliol del 2010
Incompetents
Increïble però cert. Segueix l’escàndol arbitral a Sud-àfrica sense que ningú faci res per esmenar-ho. El que hauria de ser el segon millor espectacle futbolístic del món (el primer és la champions) està absolutament adulterat per la pèssima qualitat dels que, en teoria, han de ser els encarregats de posar-hi ordre. En el partit Paraguai - Espanya, el gol anul•lat a Paraguai és gol legal. El penal (claríssim) contra Espanya i que atura Casillas, s’hauria d’haver repetit perquè en el moment del llançament hi ha fins a tres jugadors d’Espanya dins l’àrea. El penal assenyalat a favor d’Espanya no existeix des de cap angle de visió i, finalment, el gol d’Espanya ve precedit d’una clara falta no assenyalada que hauria anul•lat la jugada. En fi, escàndol darrera escàndol que espero, sincerament, que només sigui el fruit d’errors humans i no de transaccions monetàries. Un Mundial en entredit, amb poc futbol i molta, molta incompetència.
Increïble però cert. Segueix l’escàndol arbitral a Sud-àfrica sense que ningú faci res per esmenar-ho. El que hauria de ser el segon millor espectacle futbolístic del món (el primer és la champions) està absolutament adulterat per la pèssima qualitat dels que, en teoria, han de ser els encarregats de posar-hi ordre. En el partit Paraguai - Espanya, el gol anul•lat a Paraguai és gol legal. El penal (claríssim) contra Espanya i que atura Casillas, s’hauria d’haver repetit perquè en el moment del llançament hi ha fins a tres jugadors d’Espanya dins l’àrea. El penal assenyalat a favor d’Espanya no existeix des de cap angle de visió i, finalment, el gol d’Espanya ve precedit d’una clara falta no assenyalada que hauria anul•lat la jugada. En fi, escàndol darrera escàndol que espero, sincerament, que només sigui el fruit d’errors humans i no de transaccions monetàries. Un Mundial en entredit, amb poc futbol i molta, molta incompetència.
Per ordre alfabètic: Alemanya, Argentina,...
Segueix-ho pensant que Messi és el millor jugador del món perquè juga en el millor equip de món.
Segueix-ho pensant que haver sigut un molt bon jugador de futbol no et fa un bon entrenador de futbol.
Segueix-ho pensant que onze estrelles no fan una constel•lació i molt menys un equip de futbol.
Segueix-ho pensant que algú en sap molt per aconseguir que alemanys, turcs i polonesos remin junts.
Segueix-ho pensant que el descontrolat, exacerbat i desmesurat nacionalisme dels argentins els hi farà molt dura la derrota.
Segueix-ho pensant que Alemanya no és una nació que juga a futbol, és un equip de futbol que fa tot allò que s’ha de fer per jugar només a futbol.
Segueix-ho pensant que Messi és el millor jugador del món perquè juga en el millor equip de món.
Segueix-ho pensant que haver sigut un molt bon jugador de futbol no et fa un bon entrenador de futbol.
Segueix-ho pensant que onze estrelles no fan una constel•lació i molt menys un equip de futbol.
Segueix-ho pensant que algú en sap molt per aconseguir que alemanys, turcs i polonesos remin junts.
Segueix-ho pensant que el descontrolat, exacerbat i desmesurat nacionalisme dels argentins els hi farà molt dura la derrota.
Segueix-ho pensant que Alemanya no és una nació que juga a futbol, és un equip de futbol que fa tot allò que s’ha de fer per jugar només a futbol.
Per esvair dubtes
Nota de premsa de l'Ajuntament de Barcelona
25 de juny de 2010
L’Ajuntament de Barcelona avança inversions previstes pel 2011 Tal i com preveu el Pla d’Ajust Econòmic, part de l’endeutament previst per l’any que ve s’avançarà al 2010. Aquest endeutament servirà per finançar inversions
El Pla Econòmic i Financer de l’Ajuntament de Barcelona aprovat pel Plenari del Consell Municipal el passat mes de desembre preveu un nou endeutament de 400 milions d’euros pel 2011. Amb la voluntat de corresponsabilitzant-se amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, l’Ajuntament de Barcelona ha elaborat un Pla d’Ajust que preveu, entre altres mesures, avançar part de l’endeutament previst pel 2011. Això suposa avançar a aquest any 240 milions d’euros mitjançat noves operacions de crèdit. Els 160 milions restants (fins arribar als 400 milions que preveu Pla Econòmic i Financer aprovat el desembre) no s’executaran. La previsió és que el Plenari del Consell Municipal del mes de juliol posi a debat el nou Pla Econòmic i Financer. Per aquest motiu, la Comissió d’Hisenda i Pressupostos es reunirà el proper dilluns a les 10:00 hores per sotmetre a consideració dels grups municipals l’aprovació inicial d’una modificació de crèdit per valor de 240 milions d’euros, corresponent a la part de l’endeutament previst pel 2011 que s’avançarà per aquest any. La totalitat d’aquests diners estarà destinada a avançar al 2010 inversions previstes per l’any que ve. Les inversions que s’avancen van destinades a les següents àrees:
- Equipaments d’atenció a les persones i millores de l’espai públic: 112,9 milions
- Actuacions Medi Ambient: 44,5 milions (inclou millores enllumenat, parcs, manteniment integral, senyalització...)
- Escoles Bressol municipals: 40,2 milions
- Mercats municipals: 34,7 milions
- Equipaments esportius: 7,4 milions
Nota de premsa 2
D’altra banda, en la mateixa Comissió d’Hisenda i Pressupostos també es posarà a debat incrementar amb 5,2 milions d’euros algunes partides del pressupost municipal de 2010.
Aquests diners aniran destinats a les següents iniciatives:
- Projectes de millora del Conservatori Municipal de Música de Barcelona: 2.400.000
- Ajuts aturats per activitats en centres cívics i equipaments esportius: 1.000.000
- Foment del Comerç: 500.000 (enllumenat de Nadal)
- Tallers de Músics: 500.000
- Millores Camp de Futbol Europa: 250.000
- Mobiliari i habitatges d’inclusió: 150.000
- Mobiliari i habitatges gent gran: 60.000
- Adquisició equipament informàtic: 95.000
- Atenció informatització Centres Serveis Socials: 286.120
Nota de premsa de l'Ajuntament de Barcelona
25 de juny de 2010
L’Ajuntament de Barcelona avança inversions previstes pel 2011 Tal i com preveu el Pla d’Ajust Econòmic, part de l’endeutament previst per l’any que ve s’avançarà al 2010. Aquest endeutament servirà per finançar inversions
El Pla Econòmic i Financer de l’Ajuntament de Barcelona aprovat pel Plenari del Consell Municipal el passat mes de desembre preveu un nou endeutament de 400 milions d’euros pel 2011. Amb la voluntat de corresponsabilitzant-se amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, l’Ajuntament de Barcelona ha elaborat un Pla d’Ajust que preveu, entre altres mesures, avançar part de l’endeutament previst pel 2011. Això suposa avançar a aquest any 240 milions d’euros mitjançat noves operacions de crèdit. Els 160 milions restants (fins arribar als 400 milions que preveu Pla Econòmic i Financer aprovat el desembre) no s’executaran. La previsió és que el Plenari del Consell Municipal del mes de juliol posi a debat el nou Pla Econòmic i Financer. Per aquest motiu, la Comissió d’Hisenda i Pressupostos es reunirà el proper dilluns a les 10:00 hores per sotmetre a consideració dels grups municipals l’aprovació inicial d’una modificació de crèdit per valor de 240 milions d’euros, corresponent a la part de l’endeutament previst pel 2011 que s’avançarà per aquest any. La totalitat d’aquests diners estarà destinada a avançar al 2010 inversions previstes per l’any que ve. Les inversions que s’avancen van destinades a les següents àrees:
- Equipaments d’atenció a les persones i millores de l’espai públic: 112,9 milions
- Actuacions Medi Ambient: 44,5 milions (inclou millores enllumenat, parcs, manteniment integral, senyalització...)
- Escoles Bressol municipals: 40,2 milions
- Mercats municipals: 34,7 milions
- Equipaments esportius: 7,4 milions
Nota de premsa 2
D’altra banda, en la mateixa Comissió d’Hisenda i Pressupostos també es posarà a debat incrementar amb 5,2 milions d’euros algunes partides del pressupost municipal de 2010.
Aquests diners aniran destinats a les següents iniciatives:
- Projectes de millora del Conservatori Municipal de Música de Barcelona: 2.400.000
- Ajuts aturats per activitats en centres cívics i equipaments esportius: 1.000.000
- Foment del Comerç: 500.000 (enllumenat de Nadal)
- Tallers de Músics: 500.000
- Millores Camp de Futbol Europa: 250.000
- Mobiliari i habitatges d’inclusió: 150.000
- Mobiliari i habitatges gent gran: 60.000
- Adquisició equipament informàtic: 95.000
- Atenció informatització Centres Serveis Socials: 286.120
divendres, 2 de juliol del 2010
Brasil: un país baix
Un guerrer de la llum sap distingir el que és passatger del que és definitiu. Com per exemple que la continuïtat de la selecció holandesa de futbol al Mundial de Sud-àfrica és circumstancial o momentània, si preferiu; però, en canvi, el que no ofereix cap dubte i és definitiu, és l’eliminació de la selecció del Brasil. El guerrer de la llum sap que no es pot viure de glories passades, ni del nom, ni de la història i per això el present és tan important i, a vegades, tan cru. El guerrer sap que tot pecat hi du incorporada de fàbrica la seva pròpia penitència i que Brasil tindrà quatre anys de purgatori per exercir-la.
Un guerrer de la llum sap distingir el que és passatger del que és definitiu. Com per exemple que la continuïtat de la selecció holandesa de futbol al Mundial de Sud-àfrica és circumstancial o momentània, si preferiu; però, en canvi, el que no ofereix cap dubte i és definitiu, és l’eliminació de la selecció del Brasil. El guerrer de la llum sap que no es pot viure de glories passades, ni del nom, ni de la història i per això el present és tan important i, a vegades, tan cru. El guerrer sap que tot pecat hi du incorporada de fàbrica la seva pròpia penitència i que Brasil tindrà quatre anys de purgatori per exercir-la.
dijous, 1 de juliol del 2010
Homo homini lupus
L’home és un llop per a l’home
Tal i com diu l’enunciat: l’home és un llop per a l’home, i la camada del teu Club és, sens dubte, de la pitjor espècie. L’home és un esser malèvol, que viu en permanent conflicte amb el seu entorn i en lluita sense treva amb els seus enemics. Hi ha grups, col•lectius i societats que potencien, estimulen i agrupen els instints més primaris i la irracionalitat més exacerbada. Grups que neixen partint de la idiosincràsia del mediocre i fonamentats en la manca d’autoestima, l’enveja i l’odi al pròxim. Grups que no tenen sentit per ells mateixos i es justifiquen només per l’existència de l’altre. Grups que neixen a la contra i no tenen cap programari, objectiu o ideal que no sigui el fracàs de l’adversari. Grups obsessionats en destruir tot allò que els altres construeixen i són incapaços de proposar alternatives. Grups que donen cobertura a tots aquells llops lerrouxistes, botiflers i quintacolumnistes conscients de la seva mediocritat i de la seva incompetència per entendre un món en positiu. Grups com el teu Club que fa de paraigua a un determinat perfil d’individus al llindar de l’abisme. Individus necessitats d’ajuda psicològica per redreçar les seves conductes autodestructives, exorcitzar els seus fantasmes, neutralitzar les seves dèries i treure’ls del pou de misèria en el que estan irremeiablement atrapats.
L’home és un llop per a l’home
Tal i com diu l’enunciat: l’home és un llop per a l’home, i la camada del teu Club és, sens dubte, de la pitjor espècie. L’home és un esser malèvol, que viu en permanent conflicte amb el seu entorn i en lluita sense treva amb els seus enemics. Hi ha grups, col•lectius i societats que potencien, estimulen i agrupen els instints més primaris i la irracionalitat més exacerbada. Grups que neixen partint de la idiosincràsia del mediocre i fonamentats en la manca d’autoestima, l’enveja i l’odi al pròxim. Grups que no tenen sentit per ells mateixos i es justifiquen només per l’existència de l’altre. Grups que neixen a la contra i no tenen cap programari, objectiu o ideal que no sigui el fracàs de l’adversari. Grups obsessionats en destruir tot allò que els altres construeixen i són incapaços de proposar alternatives. Grups que donen cobertura a tots aquells llops lerrouxistes, botiflers i quintacolumnistes conscients de la seva mediocritat i de la seva incompetència per entendre un món en positiu. Grups com el teu Club que fa de paraigua a un determinat perfil d’individus al llindar de l’abisme. Individus necessitats d’ajuda psicològica per redreçar les seves conductes autodestructives, exorcitzar els seus fantasmes, neutralitzar les seves dèries i treure’ls del pou de misèria en el que estan irremeiablement atrapats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)