dimarts, 25 de setembre del 2012

MariHachis

On vegis causa, posa-li pausa

Amb el vostre permís, me’n vaig 15 dies a Mèxic a fer una prospecció sobre el terreny de l’impacta que ha tingut la conferència/ponència de Pep Guardiola entre la societat civil. Al mateix temps, i aprofitant l’avinentesa, penso estudiar a fons l’ancestral joc de la pilota Maia. Espero recollir prou informació per fer-vos cinc cèntims a la tornada. Si voleu anar avançant pel que fa a la independència, no us amoïneu, espereu o atureu, aneu tirant que ja us agafaré.
Imparable pedrera

Independència sense permís

Segurament en Mariano no entrarà mai en aquest blog i, per tant, no llegirà el que ara li escric. Segurament. Però potser altres que pensem com ell, ni que sigui accidentalment, si que ho faran. A ells va adreçat aquest breu aclariment. La independència és un dret democràtic inqüestionable i irrenunciable de tots els pobles que hi vulguin accedir. La independència, per altra banda, no es dóna, es pren. La independència no necessita el permís patern i menys quan l’actual situació “familiar” és fruit de la força i la conquesta. La independència no la decideix el país que no ho vol ser. La independència la proclama i l’assoleix aquell que si que ho vol ser. Espanya no pot decidir mai sobre la independència de Catalunya, com Anglaterra no va decidir sobre la independència dels Estats Units, ni França sobre la d’Algèria. Ja se que és molt bàsic i que no hi caldria insistir tant, però en Mariano (i altres desinformats com ell) sembla que no ho tingui gens clar. Si la independència de la India hagués depès del Regne Unit, a hores d’ara, seguiria sent una colònia britànica. Un altre exemple per si no queda prou clar: si la independència de Cuba i Filipines hagués depès d’Espanya, aquest dos països encara formarien part de la corona espanyola. Així de clar, encara que en Mariano es resisteixi a entendre-ho. Arribat a aquest punt, no se si la seva posició (i la dels que pensem com ell) és una negació voluntària conscient o una incapacitat d’entendre la situació. Sigui com sigui, res farà canviar el que és evident: Catalunya pot i ha de decidir unilateralment el seu futur, independentment del que puguin pensar els aborígens d’Austràlia, els de les Illes Verges i, fins i tot, els d’Extremadura.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Un món de diversió

Habia una vez un circo!

Que el sabotatge es fes precisament al carrer del Payaso Fofó. Que Pepe Gotera i Otilio fossin els encarregats de pelar els cables per intentar tornar la llum a Vallecas, de la mateixa manera que Pepe, Ramos i Arbeloa són els responsables de “pelar” els turmells dels rivals. Que l’animal de moda al Madrid sigui el talp. Que Ronaldo vagi de curtcircuit en curtcircuit com si res. Que Mourinho estigui deixant a les fosques totes i cadascuna de les àrees del madridisme. Que el vestuari blanc sigui una caixa de trons i vagi darrera del llamp (rayo). Que un partit de màxima seguretat i qualificat d’alt risc s’acabi convertint en el més insegur de tota la temporada. Que el bo de l’Essien no es pugui casar i a sobre hagi d’escoltar comentaris mofetes dels seus companys de l’estil: essiende la luz, essiende la luz! Que, amb tot, s’estigui fent fosc a la capital de l’Imperi, no pot ser només producte de la casualitat. Són necessàries moltes hores, molts dies i molts mesos de dur treball per aconseguir una situació d’aquesta mena. No és gens fàcil. Però tranquils que avui torna l’espectacle. 

Habia una vez, un circo,

siempre viajar, 
siempre cambiar,
pasen a ver el circo

otro pais,
otra ciudad, 
pasen a ver el circo
Curtcircuitar
Madrid a les fosques

Sobrepassat el cap de setmana, ve de gust obrir el diari per la secció d’esports. Veure al Barça en primera posició amb 15 punts dels 15 possibles, a l’Español a la cua amb un sol punt i, l’ autènticament sorprenent, al Madrid amb 4 punts i a només 2 dels llocs de descens, és un luxe, un plaer per als sentits i una manera fantàstica d’encarar la setmana que tot just comença. Que és circumstancial? Ja me n’adono, ja. Però això no li treu ni un bri d’excitació. Pensar que, si la Lliga acabés avui mateix, l’Español tornaria a ser un equip de Segona Divisió, que de fet és el lloc que li pertoca, i el Madrid estaria fora, però molt, molt fora, d’Europa, és un “motivo de honda satisfacción” i que no es paga amb diners. S’ha de reconèixer que els temps estan canviant, lenta, però inexorablement. Madrid ha estat aquest cap de setmana, per aquelles juguesques del destí, un clar exemple de l’enfosquiment d’Espanya. Sense llum, res els hi és propici. Davant l’imminent adveniment de la independència de Catalunya l’espanyolisme i els seus recalcitrants activistes, estan desorientats. El Madrid i l’Español, referents del colonialisme i el quintacolumnisme, respectivament, han perdut el nord. Tan sols els hi queda donar pals de cec a l’aire en un gest que, en el llenguatge no verbal, en diríem : la possessió del pànic. Mentre en alguns indrets augmenta exponencialment la il•luminació, en altres, per contra, es fonen els ploms. O encara pitjor: els hi tallen els cables.
Els ulls del pont

El món sense fi

Guillaume va preguntar: -Per a què serveixen els contraforts? 
-Per a reforçar els pilars i guanyar estabilitat, va respondre Merthin.
-Però no creieu que és exagerat i que la construcció s’endarrereix innecessàriament? Sense els contraforts el pont seria més econòmic i arribaríem a temps a la fira del velló.
-Un pont sense contraforts seria del tot perillós i no estaria garantida la seva pervivència.
-Si s’aguanta un parell d’anys ja serà suficient. Quant tinguem més diners ja en farem un altre.
-El meu pont, va rematar Merthin, serà segur i durarà per sempre.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Futbol control o futbol controlat?

La perversió

Com són les coses! Com són i que estranyament es mostren al CE Europa. Que n’és de capriciós l’atzar. O hauríem de dir: que en són d’hàbils algunes persones. Sigui com sigui, la realitat és que els autèntics europeistes, aquells que l’han mamat de petit, aquells que senten els colors i estimen el Club per damunt de qualsevol altre consideració, aquells que no tenen cap interès personal i si molts de col•lectius, en fi, tots aquells per als que l’Europa és una passió irrenunciable, estan a l’oposició i lluny dels òrgans de gestió. En canvi, els nouvinguts, els que han desembarcat al club accidentalment, els que han vist en ell una oportunitat immillorable de promoció personal, els que només estan de passada fins que els hi convingui un canvi d’aires o trobin alguna cosa més divertida per fer, els que anteposen els seus interessos per davant i per damunt dels propis interessos del Club, aquests, per contra, estan al front de la gestió. Si no és perquè cada cop és més habitual, diria que és el món al revés. Els diners, els contactes i la posició social són, malauradament, determinants per fer-se amb els òrgans de poder en detriment de les bones intencions de l’infanteria que no compta absolutament per a res.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Cal que neixin flors a cada instant

Ens fan por

Ens fan por. Ens fan molta, molta, molta por. I amb tot, estic veritablement cagat. Ens amenacen amb els tancs i amb la sagrada Constitució. Amb la deslleialtat, l’aïllacionisme i la il•legalitat. Ens amenacen amb quedar fora d’Europa i haver de tornar a bescanviar la pesseta. Amb el Barça jugant contra el Santfeliuenc, el Gavà i el Polvoritense. Ens pronostiquen una renta per càpita per sota de la de Xipre. Ens amenacen amb la misèria, la desacceleració i la fugida d’inversió. Amb la inviabilitat i el col•lapse total. Ens avancen el desastre social i ens donen quatre anys de vida. Perquè doncs tinc aquesta irrefrenable sensació de felicitat?

divendres, 21 de setembre del 2012

Una persona normal

On anirem a parar!

Davant la greu desqualificació d’Albert Godall cap a Mourinho titllant-lo de psicòpata, farà bé el Madrid en demandar-lo. Hi ha coses que no es poden tolerar i més quan l’acusació no té cap fonament. Com es pot qualificar a Mourinho de psicòpata? És que potser pateix l’entrenador del Madrid d’un trastorn de la personalitat o caracterològic? Pateix potser, un desequilibri psíquic o de conducta? O és que sofreix una malaltia mental caracteritzada per una alteració global greu del sentit de la realitat? Oi que no? Oi que el seu comportament no té res a veure amb cap símptoma d’aquesta patologia? Oi que és una persona perfectament equilibrada i “normal”? Oi que la seva conducta és modèlica i exemplar i mai ha fet res que ho desmenteixi? Canya al senyor Godall per la seva desafortunada, perversa i infundada acusació a un dels homes més centrats del planeta. Si això no ho aturem, prendrem mal. Es comença per qualificar a Mourinho de psicòpata i s’acaba per acusar a Al Capone de mafiós o a Hitler de feixista, assassí i genocida. On anirem a parar!

Cop de rock a la tele!!!
Glaçats

Arquitectes del gel

Fiar-ho tot als resultats és una practica comuna en la majoria de Clubs de futbol. Clar que quan no es té criteri, ni ambició, ni visió de futur, ni ganes d’avançar, aleshores, ja està bé. Quan es viu amb els ulls al clatell, instal•lats en un passat que mai tornarà, la mandra i la por al canvi actuen de paralitzador de qualsevol iniciativa. Fiar-ho tot als resultats és el consol dels mediocres i els covards, alhora que un mal negoci per a la supervivència del Club. Només cal esperar a que els resultats es torcin perquè s’estengui el pànic i el desconsol com un devastador virus sense control i sense antídot. Quan això passa, acostuma a ser ja massa tard. Els mals resultats no són més que la punta de l’ iceberg que amaga una deficiència estructural molt més profunda i que s’ha anat gestant per sota de la superfície contaminant-ho pràcticament tot. D’ací el decisiu protagonisme dels arquitectes i/o escultors del gel. Artistes capaços de presentar-nos figures gèlides, però atractives, que ens distreuen de l’amarga realitat que s’amaga al darrera. Enginyers de la fantasia efímera, condemnada per l’escalfor del sol, però molt pràctica per servir els seus freds interessos.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Leaving Las Vegas

Casino? Sin casi

Un altre motiu, un altre bon motiu, per assolir la sobirania plena el més aviat possible, és l’estalvi que ens representarà no haver de pagar l’Eurovegas que es té previst fer a Madrid. Acostumats com estem a pagar-ho tot, a finançar les infraestructures del país veí i col•laborar decisivament en el seu progrés: autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, estacions sense trens, parcs temàtics sense clients,…ara ens tocarà tornar-nos a rascar la butxaca per aixecar casinos al mig del desert i tots els serveis i infraestructures necessàries per a la seva viabilitat. Madrid fa com l’Església de l’Edat Mitjana que s’ocupava dels assumptes de Déu, però el cost el sufragaven els fidels. Madrid fa el mateix, té els contactes sobrenaturals, però el telèfon el paguen els catalans.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Tenir les peces i saber moure-les

Una jugada mestra

Fa unes setmanes, quan el Barça li regalava la Supercopa d’Espanya (un títol menor segons paraules del propi Mourinho) al Madrid, producte d’una estratègia intel•ligentment pensada i perfectament executada, ningú, ningú, ni tan sols els més optimistes es pensaven que, un mes desprès, la situació seria tan favorable per als interessos blaugrana. La tàctica estava clara i ho vaig escriure en el seu moment (es pot contrastar). El Madrid de Mourinho es limita a guanyar un títol per temporada. Doncs som-hi. Cedint la Supercopa, els blancs ja tindrien l’objectiu satisfet i s’abandonarien a la indolència. Dit i fet. Just un mes després d’aquella jugada mestra, el Barça està 8 punts per damunt del Madrid. En altres paraules, el Madrid només ha sumat 4 punts dels 12 possibles. Tot un rècord negatiu per a l’equip dels rècords (segons l’anomena la caverna). Tito Vilanova se’ns està revelant com un gran i valent estratega. Valent pel risc de les seves propostes i gran per la capacitat d’avançar-se als moviments del rival i preveure el resultat quatre jugades abans. Sacrificar un peó a canvi de l’escac no és una concessió a la galeria, és una aposta brillant per guanyar la partida definitiva.
Sotana
ella es diu Ana, evidentment

Perquè no hi vas tu?

El Papa, el de Roma, ha demanat als cristians que no marxin d’Orient Mitjà, amb el precari argument de que són necessaris per a l’obra de Déu. 
D’acord, Papa. Si tot plegat és tan necessari i valuós, perquè no t’hi trasllades vostè? Perquè no deixes el teu daurat i segur Palau d’or i t’entafores al vell mig del polvorí? Que n’és de fàcil demanar als altres el que un no és capaç de fer, ni faria mai. Clar que això ja els hi ve dels orígens i va lligat a la seva mateixa existència i essència. És del tot simptomàtic i revelador que el propi fundador de l’Església, el covard Pere, escapés de la represàlia dels jueus, mentint. No va ser un bon auguri que els fonaments de l’Església s’assentessin damunt la negació, l’engany i la fugida. Amb aquests principis no es podia esperar res de bo. Com, per altra banda, es pot acumular tanta riquesa? Treballant? Evidentment que no. 
L’Església sempre ha tingut l’habilitat d’entabanar al personal. Ha manipulat a conveniència la voluntat de la gent amb amenaces de la condemnació i el foc etern. Ha fet lluitar, en el seu nom, a exèrcits fanàtics en innombrables creuades, sense tacar-se les mans de sang, això sí, per defensar els seus interessos terrenals. Ha cosint a impostos i peatges als soferts conciutadans. Ha expropiant terres, patrimonis i bens. Ha excomunicant nobles, reis i poderosos per apoderar-se de les seves terres. Ha eliminant sistemàticament als crítics amb acusacions de bruixeria i heretgia. Ha recorregut al xantatge, a la mentida i a la por per lligar en curt als babaus ignorants. Ha pidolat l’almoina a gent que no s’ho podia permetre, tot, per mantenir els seus indecents privilegis.
L’Església no és precisament un model de conducta i no està en disposició de demanar i, molts menys, exigir a ningú, comportaments que ella mai assoliria.

diumenge, 16 de setembre del 2012

El dia de les estrelles

Quanta raó!

La Razón: “Catalunya gasta 500 milions a l’any en promocionar l’ independentisme”

Ves per on, un nou i determinant motiu per assolir el més aviat possible la sobirania nacional. 

500 milions? Quina barbaritat! Quant abans siguem independents, abans deixarem de gastar una quantitat tan escandalosa.
Bell però inevitable

La melancolia del Juvenil A

S’estarà plantejant seriosament la directiva del CE Europa substituir l’entrenador del Juvenil A? Ho dic perquè, coneixent el personal i els antecedents en aquest sentit, tot apunta perquè així sigui. Si la temporada passada, sent l’estrena del tècnic, s’havia de tenir una paciència obligada, aquest any, sent el segon, s’han començat a esmolar els sabres. L’excusa de la novetat, de que es va haver de fer un equip a corre-cuita, que els jugadors tenien un nivell baix,...tot això aquest any no val. L’equip és un equip que conviu des de fa molt temps, els jugadors han evolucionat i han madurat junts, l’equip es coneix sobrerament i, per si era poc, han estat campions de les lligues que han disputat en els darrers tres anys. És un equip fet, solvent i que, com s’acostuma a dir: juga sol. Així ha estat durant les darreres temporades on ha aconseguit l’èxit amb tres entrenadors diferents. Aquest cop, no valen excuses. L’equip, per la seva contrastada trajectòria, no admet cap mena de sospita sobre la seva vàlua i el seu rendiment. Tres partits, un sol empat, i a casa, és la crua realitat. Tres partits sense marcar cap gol i amb una sensació de desorientació de l’alçada d’un campanar. Però el pitjor encara està per arribar. Si la millor volta de l’entrenador actual és la primera, imagineu com serà la segona. La temporada passada ja va acabar demanant l’hora i va anar d’un pèl que no perdés la categoria. 

Estic convençut, perquè només m’haig de remetre als fets, que si l’entrenador es digués Toni Cosano, hagués fet el lamentable paper de la temporada passada i aquesta, amb l’equip que té i les expectatives que s’han aixecat al seu voltant, portés només 1 punt dels 9 possibles, insisteix-ho, si es digués Toni Cosano, estaria fent les maletes o camí de Tombuctú. Però l’entrenador del juvenil A no es diu Toni Cosano amb el que, per cert, tothom s’hi atrevia.

-Si la cosa no funciona, seré jo personalment el que el faci fora.- Em va dir el President referint-se a Angoy. Potser per això, i només per això, Angoy continuarà a l’Europa fins que Melancolia (veure Lars von Trier) toqui La Terra.