De sol (lació) a sol

Mira-ho be

Menteixen més que parlen

Ja han passat uns dies de la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres i em ve de gust fer un petit anàlisi dels resultats i certificar, com era previsible, el fracàs de la delegació espanyola en la seva veritable dimensió. Si bé és cert que el ranking general (l’absolut) col•loca a Espanya en el lloc 21, no és menys cert que el recompte no es correspon a l’autèntica realitat quan s’avaluen tots i cadascun dels paràmetres que hi intervenen. Al marge dels països, que en números generals han aconseguit més medalles que Espanya, hi ha un factor que no es té en compte i que és, no ja important, sinó transcendental per una ajustada valoració: el tant per cent d’èxit.

Quants atletes ha desplaçat la delegació espanyola i quin rendiment li ha tret? Amb la considerable xifra de 295 participants s’han obtingut només 17 medalles, per sota del 6%. El balanç, a la vista de l’estadística, no deixa lloc al dubte. Al marge de tots els països que li han passat per davant en la classificació final, cal afegir tots aquells països que amb una representació infinitament més modesta han obtingut millors resultats.

Romania amb 103 participants ha aconseguit 9 medalles, quasi un 9%. Azerbaijan, amb la meitat que Romania (53) n’ha aconseguit 10, només una medalla d’or menys que Espanya i un 19% d’èxit. Colòmbia, sense anar més lluny, amb una participació de 109 atletes ha obtingut 8 medalles, més del 7%. Kenia, un país del tercer món, amb 50 participants, n’ha obtingut 11, un impressionant 22% (un dels percentatges més alt d’èxit). Etiòpia, la deprimida Etiòpia, amb la ridícula xifra de 35 atletes ha aconseguit 7 medalles, 3 d’elles d’or (igual que Espanya), amb un esplèndid 20%. Fins i tot Mongòlia i Trinidad i Tobago, amb 29 i 31 participants respectivament han aconseguit una estadística superior a la d’Espanya amb 5 i 4 medalles. Bahrein, si, si, Bahrein, amb tan sols 12 atletes s’ha fet amb el botí d’una medalla, més d’un 8%. I, finalment, la petita illa de Granada, amb una família de 10 persones també ha aconseguit una medalla, un valuós 10%.

Tot això sense entrar a valorar la composició de l’equip espanyol, l’adscripció dels atletes participants i el pes específic dels catalans en la forçada delegació. En fi, una nova ocasió per mostrar al món l’autèntica cara de l’esport espanyol immers en un autèntic i desconcertant engany universal.

L'estratègia de la por

Pagar pel que es veu

Cançó de matinada

“Ara jo jugo de matinada quan la vila és adormida encara...” Ha començat la Lliga per a l’Espanyol. I ho ha fet amb un dels, segurament, partits més llargs de la seva història (avorrits no, perquè ho són tots). Va començar un dissabte i va acabar un diumenge. Va començar malament, perquè no volien jugar de nit i va acabar pitjor, perquè varen perdre de matinada. Està clar que el futbol és un joc per als desperts, per als que no s’adormen i aconsegueixen mantenir la vigília durant més estona. L’Espanyol més preocupat pels horaris i pels diners que li neguen, va acabar per donar-li la raó, un cop més, a aquells que opinen que no es mereix res més del que li tenen assignat. Segons dades de Canal+, l’audiència del partit va estar sota mínims durant tota l’emissió, només es va detectar un cert repunt cap als darrers minuts del matx, gràcies a les persones que van seure davant la tele preparades per veure la porno que feien a continuació. I és que la gent no és tonta i posats a veure espectacles indecents, millor quedar-se amb un que mostri pit i cuixa i que no et faci venir la son.

Ho faig per vosaltres

El monument a la Joana

Joana Ortega, vicepresidenta del Govern de la Generalitat ha anunciat, sense tallar-se un pèl, que de cara a la tardor hi haurà més retallades de personal i sous en les empreses públiques. La idea, no només és bona senyora Ortega, és, sense exagerar, el que li cal al país. Les empreses públiques han crescut desmesuradament, s’han convertit en monstres fagocitadors que esgoten els recursos públics i ens fan cada vegada més pobres. Retalli senyora Ortega, retalli de valent i que no li tremoli la mà. Només cal desitjar-li sort en encertar allà on posi la tisora: directors generals, directors adjunts, adjunts dels directors adjunts, secretaris dels adjunts del directors adjunts, consellers delegats i delegats dels consellers, presidents dels comitès de direcció i secretaris dels presidents de direcció i secretaris dels secretaris del presidents de direcció i el que els hi llegeix la premsa. Retalli senyora Ortega, buidi tot el que és sobrer, insostenible i desmesuradament car. Faci net d’una vegada per totes i el país se’n sortirà. Em comprometo, en reconeixement als seus serveis, a fer-li un monument al Parc del Fòrum. I no s’amoïni pels diners, ho farem amb una col•lecta popular, que és com s’acaba pagant tot.

És de burro, demanar-li a un burro,

 que no sigui un burro i,

 en conseqüència, que no faci el burro

Animal de ploma

En el món maniqueu en el que ens movem, és just reconèixer que l’Espanyol és un mal necessari, tant, que si no existís l’hauríem d’inventar. En la partida entre bons i dolents, els pericos donen molt de joc (no precisament futbolístic) i les seves aportacions a la part fosca del comportament humà sempre han tingut una especial rellevància. Què seria de nosaltres sense els altres, del blanc sense el negre, del dolç sense l’amarg, de la llum sense la foscor, del bé sense el mal,...? L’existència de l’Espanyol fa que moltes coses, en contraposició, prenguin el seu valor real i destaqui la seva veritable dimensió. Que entre la llarga llista d’entitats col•laboradores del Gran Festival #Catalunya Llibertat celebrat fa unes setmanes a la Devesa de Girona no aparegués el nom de l’Espanyol, és un clar exemple (un més) de quin és el lloc de cadascú i a quin costat del carrer s’ha triat estar. Encara recordo aquell inversemblant: “l’Espanyol, un equip català de futbol” Para mear y no echar gota, que dirien els castellans. De la mateixa manera que recordo aquell fracassat intent de dur la senyera a la camiseta. Accions, totes elles, preses amb la intenció de tranquil•litzar una mala consciència, producte d’una inadaptació a l’entorn i a la realitat que els hi ha tocat viure. L’Espanyol s’enganya adoptant postures que no li són pròpies i faria bé en fer les paus amb la seva idiosincràsia. Els accidents, les malformacions i els errors sempre han existit i sempre existiran, per molt que es vulguin amagar darrera un, aparentment inofensiu, animal de ploma.

No tots els forats són finestres

Música a l’alba

Tot apunta que el Barça més musical de la història, el Barça simfònic dels darrers anys, està a punt d’incorporar un nou talent a la seva virtuosa orquestra. Tot sembla indicar que Song, Alex Song, serà la nota escollida perquè la partitura de la propera temporada soni encara més afinada i brillant. Si la cosa s’acaba concretant, es podrà convenir en l’oportunitat, l’olfacte i la coherència dels encarregats de la tria en escollir un element harmònic que no desentoni en el conjunt i, amb ell, ampliar els registres per accedir a noves sonoritats. Nova temporada, nou projecte, nou entrenador i una nova cançó per apropar-nos a l’alba més lluminosa.

Llum a l'altre costat

Si Espanya fos Suècia, ens lluiria més el pèl

Si un dia com avui de l’any 1905, Noruega es va independitzar de Suècia, que impedeix que Catalunya faci el mateix amb Espanya? El que ara sembla absolutament “normal” i està perfectament integrat en l’imaginari col•lectiu, fa només 110 anys era una situació inimaginable, insostenible, quimèrica i utòpica. El millor del cas, però, va ser que la declaració d’independència unilateral (faltaria més) per part de Noruega va ser acceptada pacíficament per Suècia. És a dir, la sang no va arribar mai al riu. Clar que estem parlant de dos països civilitzats. Dos societats que, ara fa cent anys, ja es trobaven en un estadi infinitament més avançat que la plistocènica Espanya de l’actualitat. És ben curiós, i lamentable per a nosaltres, com l’evolució ha funcionat a diferents velocitats amb resultats diametralment oposats.

Here, here, here

Nina de cantonada

La sal de la terra

“La sal de la terra” és un magnífic clàssic de l’any 1954 que, arrel d’una vaga de miners a Nou Mèxic, ens mostra els conflictes socials de l’època i la decisiva participació de les dones (la sal de la terra) en els incidents. Amb aquesta referència vull destacar el significat en positiu que tenia la sal i la fama, merescuda, de ser un element determinant per a la vida. Ara resulta que la ciència ha confirmat allò que la saviesa popular fa centenars d’anys ja sabia: la sal (el clorur de sodi) és un nutrient fonamental i imprescindible per al cos humà. Els estudis que s’han realitzat als EEUU (com quasi tots) no es limiten a desestigmatitzar la sal, sinó que van més enllà, afirmant que la sal no només és essencial per a la vida, sinó que també ho és per garantir una bona salut. Els mateixos estudis han aprofundit en els efectes de la sal sobre els problemes cardiovasculars i han conclòs que les persones amb dietes baixes en sal tenien quatre vegades més atacs de cor que les persones amb dietes normals. Uns resultats que tornen les coses al seu lloc i fan que la sal recuperi el prestigi que no hauria d’haver perdut mai. La sal és un element bàsic per a la vida, com ho varen ser aquelles dones de Nou Mèxic per als seus homes, els seus fills i el futur de la Humanitat.

La cosa s'estén...

...com una reguera de pólvora

"Per què Gasol juga amb Espanya?"

-Una de les notes curioses de la final de bàsquet dels Jocs Olímpics entre Espanya i Estats Units va ser el adonar-se que molta gent s'estranyava que Gasol és espanyol.-

Aquesta notícia, apareguda avui en molts mitjans de comunicació, va ser un dels fets més comentats a les xarxes socials durant la disputa de la final de basquet a Londres i va desconcertar a una part important dels espectadors.

Ves per on que sigui noticia una cosa que jo fa temps que em pregunto i que no deixa de sorprendre’m. Per quins cordons, Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Victor Sada,...juguen amb Espanya si no és el seu país? Han de ser els americans, amb la seva proverbial ignorància els que obrin la caixa dels trons i, amb aquella innocència de no haver trencat mai un plat, posin el dit a la nafra.

Ara sé que no estic sol. Em reconforta que els ciutadans de Kentucky, Alabama, Wyoming o Dakota del Sur donin crèdit a les meves teories i combreguin amb els meus criteris.

Diuen, i ho diuen fa temps, que el que Estats Units desconeix, no existeix. Espero que ara la cosa canviï i que la seva sorpresa faci la nostra sort.

Com una cuba

No vull pagar

Com a reclam, no està gens malament. Com a pràctica, en canvi, la cosa trontolla. Si es volen unes bones infraestructures, cal pagar-les. Via impostos directes o bé indirectes, però impostos a la fi. No es pot pensar en un país modern amb capacitat de millora si no es disposen dels recursos per dur-ho a terme. Una altra cosa és si els recursos es gestionen be o malament i si van allà on han d’anar a parar. Però tot el que fem, tot el que construïm, ens agradi o no, val diners. I els diners no cauen del cel (encara que algú els faci volar) i són absolutament necessaris pel progrés i la millora de la qualitat de vida. Si s’està en desacord amb la política dels impostos directes que cobren les autopistes catalanes, la solució no passa per arribar a un peatge i negar-se a pagar. L’únic que s’aconsegueix d’aquesta manera tan poc pràctica, és una sucosa multa que omple les butxaques de l’Estat i engreixa a les concessionàries. Per no pagar dos euros, n’acabes pagant 100. Un mal negoci per a la ja deprimida economia de l’insubmís. Optar per les carreteres de no pagament. Utilitzar vies alternatives mentre duri la protesta o, senzillament, no agafar el cotxe. Autopistes buides, benzineres buides, aquesta si que podria ser una solució eficaç i un sever càstig per als gestors que ens collen.

Coses que semblen, però no ho són

Anirem tots cap al cel 

Anirem tots cap al cel!

Que toquin les trompetes!

Anirem tots cap al cel

amb les mans ben netes!

No ens caldrà portar bastó,

ni sandàlies, ni sarró.

Tu, que estàs tan cansat,

tot d'un plegat

 trobaràs que has volat.

Anirem tots cap al cel!

Que toqui el bateria!

Anirem tots cap al cel

amb crits d'alegria!

Sonarà per tot el món

el so dolç d'un vibràfon,

quan toquem els estels.

Anirem tots cap al cel! 

Josep Maria Andreu - Lleó Borrell

Mirant per on trepitja

Els millors

Els millors futbolistes tenen un nivell més elevat d'un tipus d'intel•ligència que els permet processar una gran quantitat d'informació en molt poc temps per prendre la decisió correcta 'a posteriori', segons una investigació de l’ Institut Karolinska d'Estocolm (Suècia), publicada a la revista científica Plos One . La investigació s'ha centrat en les anomenades funcions executives del cervell. És a dir, la memòria de treball, la resolució creativa de problemes, la flexibilitat cognitiva i la inhibició d'impulsos. Els investigadors han comparat aquestes funcions en tres grups de voluntaris: jugadors de primera divisió de Suècia, tant d'equips masculins com femenins; jugadors de divisions inferiors, i persones de la població general que no juguen a futbol. La comparació s'ha basat en diferents tests, específicament dissenyats per avaluar aquestes capacitats de la ment. Els resultats mostren que els futbolistes de primera divisió solen tenir millors funcions executives que els de divisions inferiors, i aquests les tenen millors que la població general.

Un 5% privilegiat

Segons l'anàlisi estadística dels resultats, els jugadors de primera divisió formen part del 5% de la població que té millors funcions executives. Els futbolistes participants en l'estudi van ser seleccionats pels seus propis entrenadors, a qui es va demanar que no seleccionessin per a l'estudi els millors jugadors ni tampoc els suplents habituals. Els investigadors van analitzar també fins a quin punt les funcions executives influeixen en el rendiment dels futbolistes. Els resultats mostren que els jugadors que van obtenir millors resultats en els tests van ser els que, dues temporades més tard, van marcar més gols o realitzar més assistències. Segons els investigadors, unes bones funcions cognitives milloren el futbolista, en canvi, jugar a futbol amb prou feines millora les funcions cognitives. Per això, els investigadors suggereixen que es pot predir el potencial d'una jove promesa amb tests que avaluen aquestes funcions.

Al Parc Kruger, al vell mig de la selva, 

s'esforcen per fer-se entendre

En coma

...ves a fer puñetes ignorant... amb aquestes estupides lineas deixes molt que desitjar. CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! a

Recullo un escrit enviat al blog i que per la seva profunditat, enginy i brillantor he cregut oportuna la seva publicació. No entraré a valorar el contingut, l’oportunitat i/o l’exactitud del missatge. Tot és opinable. El criteri és sobirà i absolutament respectable. M’aturaré, això si, en el valor d’una cosa aparentment tan insignificant com les comes. De com pot ser d’important una minúscula coma per a la comprensió del missatge i la seva efectivitat.

...puñetes ignorant? Si puñetes és plural, no haurien d’anar acompanyades d’uns ignorants en plural i no, d’un ignorant en singular? Són realment ignorants les puñetes? I si el que falta és una coma entre puñetes i ignorant? I si l’autor del brillant text volia, en realitat, enviar a fer puñetes a un ignorant? Aleshores la cosa pren sentit i es comença a entendre el significat de l’expressió. Tot per una coma, o millor dit, per l’absència d’una coma. Ara vosaltres ho veureu molt fàcil, però a mi m’ha costat arribar a aquesta conclusió i encara no estic segur d’haver-la encertat.

CATALUNYA ES MES QUE UN CLUB IMBECIL ! Tot això en majúscules per facilitar-me la lectura (és d’agrair), que no la comprensió. Què vol dir...un club imbecil? Catalunya, un club imbècil? Estimat anònim, jo diria que Catalunya és moltes coses, però d’això a titllar-la de club i a sobre, imbècil, em sembla molt atrevit, per no dir, irrespectuós. I si, amb el precedent anterior de comes invisibles, l’insigne autor el que pretenia era voler fer-li saber a un imbècil que Catalunya és més que un club? Pot ser inversemblant a primer cop d’ull, però jo no ho descartaria. Els escriptors vocacionals adquireixen, amb el pas del temps, una seguretat en si mateixos i un domini del llenguatge que els fa deliciosament críptics.

En fi, tot per dues miserables comes. Un signe gràfic que s’utilitza per fer una pausa breu en el discurs i fer-lo, a l’hora, comprensible.

Estimat autor, sense ànim d’esmenar-te la plana, hauries de practicar una mica més amb les comes. Comença per fer una pausa abans d’escriure, és a dir, posa una coma al principi del teu discurs i t’evitaràs, creu-me, un ridícul de punt i final.

Aparteu les criatures

Follies

Aquest cop no cal que us afanyeu. Per molta presa que us doneu, ja heu fet tard. Follies deixa els escenaris per, segurament i tal com estan les coses, no tornar. Un espectacle grandiós, excepcional i d’una qualitat insuperable que ha gaudit d’un èxit rotund de crítica i públic. Possiblement el millor musical dels darrers anys i amb la millor posada en escena que es podia aconseguir. Una festa per als sentits que ha deixat el llistó del teatre en general i del teatre musical en particular, en unes cotes d’excel•lència insuperables. Serà difícil, molt difícil, poder tornar a veure un muntatge en el que tots els seus elements encaixen a la perfecció i res sigui sobrer. Sondheim és un mestre, possiblement un dels millors autors teatrals de totes les èpoques i, en aquesta peça en concret, ha excel•lit. El llibret, el text, les cançons, la música, el ritme,...res grinyola, tot brilla. El muntatge de Mario Gas és una pura delícia. Una meravella únicament a l’abast dels escollits. Mario Gas ha fet, sense cap mena de dubte, els millors musicals del país i aquest últim ha estat la culminació d’una trajectòria impecable i, alhora, sublim. La tria dels actors i de les actrius ha sigut, també, una de les claus de l’èxit. Actors i actrius escollits amb tacte, encert i precisió quirúrgica que han defensat el text i les fantàstiques cançons amb una solvència i convicció excepcionals. Follies ha baixat el teló i, em temo que pel seu elevat cost, per sempre. Però l’empremta serà inesborrable. El record, l’espai del record, viu i s’alimenta d’episodis magistrals.