Jazz traspassat el mur
diumenge, 13 de febrer del 2011
Dies comptats
Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.
Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.
dissabte, 12 de febrer del 2011
Un suís-cidi
Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.
Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.
divendres, 11 de febrer del 2011
Guapos, rics i famosos
Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.
Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.
dijous, 10 de febrer del 2011
De porcs, cendres i diamants
És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.
És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.
dimecres, 9 de febrer del 2011
No cal demostrar res
D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.
D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Les pelis del cinema Europa
Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.
Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va
The end
Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.
Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va
The end
dilluns, 7 de febrer del 2011
Una idea desgavellada
Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?
Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?
diumenge, 6 de febrer del 2011
El desencant
Europa A 0 – Mataró 2
Lliga Nacional Juvenil
Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.
Europa A 0 – Mataró 2
Lliga Nacional Juvenil
Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.
dissabte, 5 de febrer del 2011
Bodelaire
Els fruits del paradís
La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.
Els fruits del paradís
La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.
Pel gluten
Si jo entenc, i respecto (faltaria més), que el teu país sigui Espanya, perquè tu no entens que el meu sigui Catalunya? És un problema intel•lectual, d’ignorància o, simplement, de mala llet? Tant costa imaginar una realitat diferent a la pròpia? Tenen el espanyols una anomalia metabòlica que els fa ser intolerants a la diversitat, similar a aquells que pateixen intolerància al gluten o a la lactosa? Es pot tractar? O haurem de viure tots plegats, in eternum, amb aquesta disfunció invalidant? Al segle XXI, es fa estrany que no es pugui trobar un remei incruent que permeti una vida saludable més enllà de les intoleràncies de qualsevol mena. Si hi ha un munt de productes alternatius al gluten i a la lactosa, que impedeix trobar una fórmula perquè els soferts espanyols superin la seva atàvica intolerància i visquin sense estrés i sense Catalunya? La ciència ha de trobar una solució, donat que la política sembla incapaç de fer-ho. Apostem per la recerca científica i que no ens donin més pel gluten.
Si jo entenc, i respecto (faltaria més), que el teu país sigui Espanya, perquè tu no entens que el meu sigui Catalunya? És un problema intel•lectual, d’ignorància o, simplement, de mala llet? Tant costa imaginar una realitat diferent a la pròpia? Tenen el espanyols una anomalia metabòlica que els fa ser intolerants a la diversitat, similar a aquells que pateixen intolerància al gluten o a la lactosa? Es pot tractar? O haurem de viure tots plegats, in eternum, amb aquesta disfunció invalidant? Al segle XXI, es fa estrany que no es pugui trobar un remei incruent que permeti una vida saludable més enllà de les intoleràncies de qualsevol mena. Si hi ha un munt de productes alternatius al gluten i a la lactosa, que impedeix trobar una fórmula perquè els soferts espanyols superin la seva atàvica intolerància i visquin sense estrés i sense Catalunya? La ciència ha de trobar una solució, donat que la política sembla incapaç de fer-ho. Apostem per la recerca científica i que no ens donin més pel gluten.
dijous, 3 de febrer del 2011
Fem un promig
Desgraciadament, o no, interpretem a les persones pels seus actes i les seves paraules, i no per les seves intencions o els seus pensaments. Per això és tan important fer coincidir allò que es pensa amb allò que es diu i tenir l’habilitat de traduir en fets reals, les intencions imaginàries. D’aquesta coincidència dependrà la nostra valoració i la imatge que transmetem. Es pot donar el cas, i de fet, és bastant habitual, que acostumat a viure amb un mateix, amb els propis pensaments, es perdi de vista la imatge que projectem, per això, no va gens malament, de tant en tant, escoltar el que els demès en pensen de tu, si més no, per fer un promig i tenir una idea més pròxima a la realitat.
Desgraciadament, o no, interpretem a les persones pels seus actes i les seves paraules, i no per les seves intencions o els seus pensaments. Per això és tan important fer coincidir allò que es pensa amb allò que es diu i tenir l’habilitat de traduir en fets reals, les intencions imaginàries. D’aquesta coincidència dependrà la nostra valoració i la imatge que transmetem. Es pot donar el cas, i de fet, és bastant habitual, que acostumat a viure amb un mateix, amb els propis pensaments, es perdi de vista la imatge que projectem, per això, no va gens malament, de tant en tant, escoltar el que els demès en pensen de tu, si més no, per fer un promig i tenir una idea més pròxima a la realitat.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Construir el buitUn arquitecte que construeix cases. Un arquitecte que projecta espais on poder viure. Un arquitecte que, en canvi, és incapaç d’aconseguir que la gent que hi viu a les seves cases, sigui feliç. Error de càlcul, error de disseny, error de concepte,...El que hauria d’haver estat un oasi en mig del desert, un recés de pau, s’ha acabat convertint, per múltiples i desgraciades circumstàncies, en un cau de feristeles des d’on salten al buit els seus habitants. Bloc dormitori on la vida no és possible i on senyoreja el desencant i la desesperació. Cul de sac, carreró sense sortida, monument al fracàs del que l’arquitecte n’és un dels responsables: el que hi posa el nom i signa el projecte. Arquitecte que veu, paral•lelament, com la seva família s’ensorra, incapaç de crear un espai on els seus membres siguin mínimament feliços i dotar-lo dels condicionants necessaris per a una vida pròspera. La incapacitat de l’arquitecte per construir espais de llum, que el durà, indefectiblement, a l’autodestrucció.
dimarts, 1 de febrer del 2011
No paga la pena
El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?
El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)