dimecres, 8 de desembre del 2010


Why?

Peixos d'alçada
Al meu cervell que desconec

Al meu cervell que desconec
vénen imatges d’impostura
de cavallers que amb renec
s’han desfet de la muntura.

De llops de nit
que ataquen a traïció
traient profit
de la seva foscor.

Al meu cervell que desconec
trobo el gest deslleial
d’aquell que amb esbufec
es pensa que tot s’hi val.

De presumptes juraments
i fidelitats compromeses
que les escombren els vents
i les falses promeses.

Al meu cervell que desconec
hi apareixen bandolers
que amb un afilat bec
S’emporten els calers.

Un genet prepotent
amb maneres d’altivesa
menat per un torrent
d’insultant baixesa.

Al meu cervell que desconec
hi entren foscos presagis
pervers desassossec
de futurs adagis.

Arguments de cristall
de fragilitat extrema
enfilats per un ventall
cap a l’urna que crema.

dimarts, 7 de desembre del 2010


Gallina de piel
Solitud de barca
Al revés

Avui m’he posat el pijama al revés i he començat la nit despertant-me, per acabar dormint-me.
Facewall
Gata sobre teulada de zinc (a zero) calenta

Seguint les recomanacions de la grada del Camp Nou a Mourinho: vete al teatro, vete al teatro! Vaig pensar: i perquè no? Entre l’abundància de propostes interessants em vaig decantar per La Gata; un text extraordinari i, per altra banda, prou conegut en les seves diferents versions, potser la que més, aquell inoblidable duel entre la gata Maggie/Elisabeth Taylor i l’ambigu Brick/Paul Newman. Amb aquest precedent era fàcil caure en la comparació i que les potents imatges del passat recobressin vida fins el punt d’enterbolir la versió del renovat Teatre Lliure de Gràcia. Doncs, res de res. La versió/adaptació d’Alex Rigola torna a fer diana. Una posada en escena que reforça, i de quina manera, el text fins a esdevenir un element determinant que condueix, entre cotons, la pròpia història. Una escenografia que s’explica per ella mateixa i que és el suport perfecte d’uns personatges que combinen habilitat i eficiència per fer-nos entendre, amb les paraules justes, tot el que subjau darrera el text. Una brillant interpretació al servei d’uns personatges molt ben perfilats i amb una potent càrrega emocional a punt del col•lapse. Rigola extreu l’essencial perquè no falti res i res sigui sobrer. Noranta minuts de pura delícia que un públic lliurat sap reconèixer i premiar. Permeteu-me la confidència: m’hauria estat una bona estona dalt d’aquella teulada, des d’on les perspectives eren força amples i excitants. Per acabar, insistir en la recomanació: Mourinho, deixa’t de collonades i vine al teatre, una gata t’espera per ensenyar-te les ungles i fer-te un home de profit.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Bones noticies
Coses que s’expliquen

“Una adversitat lleu activa la intel•ligència, però si és molt forta pot suscitar tot el contrari”.

Ara entenc moltes de les decisions del Tribunal Constitucional: la infància dels seus membres hauria d’haver estat, per força, traumàtica.
Arguments intolerables
Presó constitucional

Que una societat democràtica ha de tenir la seva Constitució, sembla que ningú ho posa en dubte. Que quan no es té, ha de ser un objectiu prioritari aconseguir-la, tampoc. La Constitució ha de ser, i de fet és, el full de ruta, el marc que ens garanteix els drets i ens recorda els deures, és, en definitiva, l’ instrument que ordena i pacifica la convivència. La Constitució, ben entesa, ha de ser una aspiració legitima i absolutament necessària que garanteix les llibertats democràtiques. La Constitució ha de ser un principi, però mai un final. És, en la seva essència, un lloc per avançar, un lloc de partida, però mai un punt d’arribada. Una eina de treball per anar canviant tot allò que la societat, en la seva evolució natural, demandi. La constitució ha de ser laica i fruit d’aquesta laïcitat, mai ha de ser presa com a dogma de fe. Tot el que representi sacralitzar-la i immobilitzar-la és anar en contra de la seva veritable i més profunda raó de ser. I ningú es mereix viure en una presó, per constitucional que aquesta sigui.

diumenge, 5 de desembre del 2010


Arribar al Nirvana
Cal preservar les llengües, totes les llengües
Compartir sense renunciar

El guerrer sap que cap home no és una illa.
No pot lluitar tot sol; sigui quin sigui el seu pla, depèn d’altres persones. Necessita discutir la seva estratègia, demanar ajuda i, en els moments de repòs, tenir algú per explicar-li històries de combats al voltant de la foguera.
Però no deixa que els altres confonguin la seva camaraderia per inseguretat. És transparent en les seves accions i secret en els seus plans.
Un guerrer de la llum balla amb els companys, però no transfereix a ningú la responsabilitat dels seus passos.
Conversa entre gegants
Noble Sec

Poble Sec 2 - Europa D 4

Lliga Juvenil Segona Divisió

Un desplaçament curt per anar a un camp petit on l’Europa s’ha fet una mica més gran. Guanyar al camp d’un rival directe no és gens fàcil i fer-ho amb l’autoritat que ho ha fet avui l’equip escapulat, encara menys. L’Europa ha donat un pas important, però només un pas, en el seu camí cap al proper partit, un partit transcendental que haurà de donar la veritable mesura del seu potencial i el punt exacte de la seva maduresa. No val a badar. No es permeten relaxaments ni cofoismes que distreguin l’atenció i dilueixin la intensitat amb la que s’han d’afrontar tots i cadascun dels partits que encara han de venir. Tots amb el mateix valor i amb la mateixa importància de cara al recompte final. Avui ha estat un pas de gegant davant, permeteu-m’ho, un equip noble que ha volgut jugar sempre a futbol i ha venut molt cara la seva pell. Només un petit incident a les acaballes del partit, no pot enterbolir la bona predisposició dels dos equips que han plantejat el joc des d’una perspectiva absolutament generosa i esportiva. Una actitud que hauria de ser habitual quan parlem de futbol i que cada cop resulta més excepcional. Primer, jugar a futbol i desprès, que guanyi el millor. Gràcies a tots dos equips per entendre-ho d’aquesta manera.
Test oftalmo-lògic
AVE Barça

El Barça ho ha tornat a fer. Fer que sembli fàcil allò que és difícil. Fer de la humilitat el punt de partida per doblegar totes les adversitats. Guanyar amb autoritat al camp per callar boques hertzianes i de passada, deixar en evidència als controladors aeris, a la federació espanyola, als fantasmes en colors i a la mare que els va parir a tots. El Barça està trobant estímuls en els escenaris més hostils, com aquell bacteri que viu de l’arsènic en un àmbit on fins ara es creia impossible la vida. L’equip de Guardiola (i el meu), aquest prodigi de sentit comú i, àdhuc, bellesa , està tan perfectament dissenyat que és capaç de convertir els atacs irracionals en energia renovada i vital. Ahir, no és que el Barça no baixés de l’autocar, que amb retard, però va baixar, sinó que endemés ho va fer per explicar al món que hi ha una extraordinària realitat més enllà de qualsevol obvietat. Ni la duresa d’un os, ni la indecència d’un as, ni la confabulació del: tots a una, no han pogut, una setmana més, amb un Barça que viatja en AVE. Per cert, l’Osasuna molt millor que el Madrid. Ho sento però algú ho havia de dir.

dissabte, 4 de desembre del 2010

El ball
I tu no ho saps

Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques.
Victor o Victoria
Una dona que fingeix ser home que fingeix ser dona

La realitat, la tossuda realitat, sempre supera amb escreix la ficció. Pel•lícules com la de l’enunciat, no són més que un pàl•lid reflex d’allò que succeeix amb la més absoluta i natural quotidianitat. Persones indefinides, que estan per acabar i com diria el gran pensador Montilla: quan les veus, no saps si pugen o baixen. I jo afegiria, amb coneixement de causa, que no saps si van o venen. Persones que, en l’hipotètic cas de pertànyer a un grup, fan el possible per jugar a l’equivoc, provocant, d’una manera sistemàtica, el desconcert entre propis i estranys. Victor o Victoria, ni carn, ni peix, o totes dues alhora, per complicar als comensals la tria del vi. Persones que amb la seva aparença, les seves formes i la seva conducta fan dubtar, com en la pel•lícula, al mateix James Garner fins el punt de qüestionar la seva pròpia virilitat. Persones bipolars que no acaben de tenir clar si pertanyen al setè de cavalleria o als sioux. Si són del Custer o, més aviat, del Cavall Boig. Què deambulen perduts per Little Big Horn entre les plomes i les estrelles. Malgrat tot, el travestisme de la Julie Andrews a la pel•lícula, estava perfectament justificat, tenia una determinant raó de pes: passava gana. I això, és miri com es miri, és motiu suficient per justificar determinades conductes. Però, i els que van ben alimentats, quina coartada tenen?

divendres, 3 de desembre del 2010

Donar la campanada
Fill de Camas

L’estultícia humana no té límits. La federació Sevillana de Futbol acaba d’atorgar a Sergio Ramos el guardó al joc net. L’ha distingit com a esportista modèlic entre els modèlics. Però la cosa no acaba aquí i per reblar el clau, el poble de Camas l’ha anomenat, sense rubor, fill predilecte. Tot plegat semblaria una broma de mal gust sinó fos perquè és una indecent realitat. Jugador modèlic? En tot cas com a model a no seguir i exemple a evitar. Pel que fa a l’altre reconeixement, el de fill predilecte de Camas, aquí no en tinc cap dubte: tothom coneix la seva predilecció per les cames, els turmells i altres parts de l’anatomia humana, sobre tot la d’aquells que tenen la gosadia d’amagar-li la pilota. Doneu ales als violents i se’ns farà de nit. Fill de ...

dijous, 2 de desembre del 2010

No tothom pot ser Forrest
Tonto el que ho llegeixi

Estava equivocat. Que beneit! Mira que creure que amb el repàs i l’exhibició de l’altre dia, s’havia acabat definitivament la tonteria. Quina santa innocència la meva! Ja ho deia Forrest Gump: tonto és el que diu tonteries. I en conseqüència i per lògica, el que diu tonteries és morfològicament tonto. I per que ho és? es pregunta la gent. Perquè no té remei i perquè es mantindrà fidel a la seva estupidesa morint amb ella, en un acte de suprema, irreversible i definitiva ignorància. Cap argument, cap canvi, cap circumstància per clara i nítida que sigui el farà rectificar. El tonto viu permanentment instal•lat en la seva tonteria i d’ella en fa religió i res ni ningú l’apartarà del camí triat. El tonto nega l’evidència i aquesta determinació encara li agreuja més, si cap, la tonteria. L’obra d’art que va dissenyar l’altre dia el Barça hauria d’haver causat, en persones normals, un efecte d’admiració sense reserves i el reconeixement d’una incontestable i indiscutible realitat. Però, ves per on, que, sense rubor, els tontos segueixen amb la seva escandalosa tonteria i, ben pensat, no podia ser d’una altra manera. Han fet de la tonteria un veritable patrimoni nacional i es rebolquen en ella com porcs en una cort. I nosaltres? Nosaltres passant de puntetes pels marges.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Fin-estres
L’estratègia magrebina

Aceu-ta un moment i melilla el que vols fer.
Integrisme integral
Déu totpoderós, creador de totes les coses

Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer.
Maleïdes les epidèmies i aquell qui les va fer.
Maleïda la mortalitat infantil i aquell qui la va fer.
Maleïda la intolerància i aquell qui la va fer.
Maleït l’odi i aquell qui el va fer.
Maleïda la misèria i aquell qui la va fer.
Maleïdes les catàstrofes naturals i aquell qui les va fer.
Maleïdes la infàmia i la mentida i aquell qui les va fer.
Maleïda la fam i aquell qui la va fer.
Maleïdes les desigualtats i aquell qui les va fer.
Maleïda la violència i el crim i aquell qui els va fer.
Maleïda la injustícia i aquell qui la va fer.
Maleïdes les malediccions i aquell qui les va fer.