Negre sobre blanc en absència de groc desprès del roig

L’Arc de Sant Martí

La trobada, amistosa, entre Hu Jintao i Barack Obama m’ha dut a la memòria Stendhal i la seva obra més coneguda: Le Rouge et le noir. És d’aquelles casualitats (o no tant) agraïdes que et permeten afilar el llapis. Us podeu imaginar la foto entre els dos mandataris i el peu de foto corresponent: el roig i el negre. El roig, no tant pel seu color de pell, sinó pel seu color polític en el cas de Jintao i el negre, per una evidència irrebatible de pigment, en el cas d’Obama. Potser Stendhal ja hi va pensar en aquesta possibilitat molts anys abans de que es produís. Potser era un visionari poc valorat respecte al seu compatriota Jules Verne. Qui ho sap. El cert és que el món ha evolucionat, s’ha matisat, ha canviat de color. Del blanc predominant de fa uns anys (no gaires) hem passat al negre que conviu amablement amb un roig provinent del groc. Tota una paleta de nous colors per a gourmets de paisatges o bodegons amb textures més expressives. Més llum i més color per a un nou quadre que esperem els hi quedi ben reeixit.

Paladar, hay que tener

Lèxic

Ara resulta què lèxic fa referència al vocabulari en general i jo que sempre havia pensat que es trobava al sud d’Estats Units.

Has provat de mirar el melic dels altres i deixar de mirar-te el teu?

Enemics polítics

Us donaré pistes. No soc una persona política. No m’hi dedico professionalment, ni m’ho aplico en la pràctica diària. S’ha d’estar fet d’una pasta especial per tenir conductes polítiques que et permetin quedar bé en qualsevol lloc i davant qualsevol situació per complexa que aquesta sigui. Defensar postures i arguments que no et són propis i fer-ho amb convicció és un camp reservat únicament a persones amb un alt grau d’habilitat política. Només amb mecanismes i ressorts politics es pot fer creure a la concurrència allò què un mateix no creu i, tanmateix, donar-li el tractament de dogma irrebatible. Les persones amb qualitats polítiques són persones fang, modelables i amb un caràcter porós capaces de plegar-se a favor del vent i mantenir l’equilibri en mig de la tempesta. Persones que no temen utilitzar la mentida, la hipocresia i l’engany per aconseguir els seus objectius més enllà del bé comú o social i de la mínima transparència exigible. Desprès d’aquesta introducció convindreu amb mi que, efectivament, no soc una persona política. Que els afers i aspectes polítics em son bastant aliens. Sí sempre m’ha costat defensar idees en les que no hi creia, però feia grans esforços perquè no es notés, cosa què la majoria de vegades no aconseguia, des de fa temps vinc notant què aquest esforç va derivant en mandra, una mandra terrible què em fa ser imprudent i em genera conflictes als què, curiosament, no estic disposat a renunciar. Dir les coses pel seu nom té el seu cost, sobretot sí el nom té cognoms. Dir les coses pel seu nom i assenyalar amb el dit et pot generar enemics, però no pateixis, sempre sortiran de les files dels que mai haurien estat els teus amics. No es perd res. En tot cas es guanya, es guanya una gratificant i satisfactòria tranquil•litat de consciencia que no té preu, encara què no tingui res de polític.

Obre la finestra i tanca la tele

Fa mal de veure

Les noticies i els programes de televisió on es mostren delictes de tota mena són, sense cap dubte, els espais més seguits per una audiència educada en la morbositat i genèticament predisposada a rebre aquest tipus d’informació. Veure el mal en directe o en diferit, ser-ne espectador, és un dels plaers més patològics i una de les activitats humanes més reprovables. Els mecanismes que fan possible aquesta practica són un misteri per la seva crueltat i encara més per la seva popularitat. El mal i la seva practica té un públic fidel i ampli i és una assegurança de vida per a tots aquells que en mercadegen. Ningú en vol ser l’epicentre, ningú en vol ser protagonista, però hi ha veritables malalts, i en són legió, que gaudeixen amb l’observació del mal. L’acceptació d’aquesta situació, la seva normalització ens fa cada cop més insensibles. El mal forma part indestriable de la conducta humana. El seu gaudi, en canvi, ens deshumanitza i és una aberració. Tenia raó Einstein quan deia: La vida és molt perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per les que seuen a veure-ho.

...i no els podem penjar

La bandera espanyola desconvocada

Cinc pals i sis banderes. La cosa de bon començament ja no apuntava bé. S’entreveia el conflicte. S’intuïa el desastre. Era només qüestió de temps que passes l’inevitable. Quan arreu es tenen com a màxim tres pals per col•locar les tres banderes preceptives (i/o de rigor) a l’Europa, xulos ells, sempre han estat diferents: ni tres ni quatre, cinc. Doncs, ni així. Aquest cop i donat el protagonisme i implicació de la Comissió Europea en l’acte de presentació del Futbol Base de l’entitat escapulada, la bandera europea li va prendre el lloc a l’espanyola. Un afer matemàtic. Una qüestió d’espai: on caben cinc no caben sis. Una qüestió de Física pura i, perquè negar-ho, també una mica de química. Tot va ser balder. Encara que, em consta, des de la direcció del club van intentar, fins el darrer moment, solucionar el problema empalmant tres pals d’escombra lligats amb cinta americana per enarborar la rojigualda. Cosa que no va funcionar donada l’extrema fragilitat del material que havia de suportar el feixuc pes de la bandera en qüestió. No es podia córrer el risc, que a mig acte, la bandera espanyola es desplomés davant la multitudinària presencia de les autoritats convidades, membres del Club i públic en general. Finalment es va optar per col•locar-la en un lloc preferent: al costat dels lavabos, perquè tothom la pogués veure sense cap esforç. Es va descartar col•locar-la a l’entrada del bar, lloc també molt concorregut, per no restar-li protagonisme, ja que allí estava situada la bandera de Frigo i no es volia una companyia tan freda per a la bandera espanyola. En termes purament futbolístics, que d’això es tracta, podríem dir que la bandera espanyola va quedar desconvocada. És habitual, i ho marca la normativa, que a qualsevol partit només hi poden anar convocats un cert número de jugadors si no es vol infringir la llei. I és l’entrenador i el seu cos tècnic els que decideixen en última instància segons l’estat de forma i altres aspectes complementaris, quins elements han de ser convocats i els que no. Només l’entrenador que conviu amb els jugadors durant tota la setmana i veu el seu treball i la condició física i mental en la que es troben, està autoritzat i legitimat per fer la tria. El jugador que no està en forma o no ha treballat amb la intensitat ni en la direcció correcta haurà d’esperar una altra ocasió per a ser convocat. Doncs, la bandera espanyola, de totes les banderes que havien de ser presents a l’acte, segurament era la que menys en forma estava. La que no havia treballat correctament. La què, durant la setmana, no s’ho havia guanyat. Segur que els que varen decidir la convocatòria tenien molts més elements de judici i més objectius que no pas qualsevol altra persona present a l’acte. Una decisió amb criteris purament tècnics i plens de coherència. El jugador convocat ha de ser el que s’ho mereix. La bandera convocada també. En cas contrari correm el risc de cometre un acte d’injustícia irreparable. Sempre ens quedarà, atenent novament a criteris objectius, traspassar o donar-li la baixa a aquell jugador que no s’esforça per a ser convocat i no treballa en benefici de l’equip. A la bandera també.

La llei de l'embut

Un revés que trenca el servei

Europa 0 – Castelldefels 1

Lliga Nacional Juvenil

S’ha trencat la ratxa. Per això les ratxes són ratxes, perquè es trenquen. Canvien de sentit a voluntat. S’inverteix la inèrcia en el moment més inesperat. Les ratxes, de vegades, sembla que tinguin vida pròpia. Què fluctuïn al marge de qualsevol llei física. Imprevisibles i capricioses s’escapen a qualsevol anàlisi per rigorós i exhaustiu que sigui. No obeeixen cap criteri ni estan subjectes a cap formula lògica. Són misteri i romanen encriptades en el misteri. Subvertir-les, capgirar-les no és fàcil. Es requereix voluntat de fer-ho i una convicció absoluta en aconseguir-ho. No caure en el desànim. No abandonar-se. No abaixar els braços i deixar-se fer. Treballar des del primer dia, des del primer minut per tornar a canviar el signe desfavorable. Empènyer tota l’energia i centrar tot l’esforç per fer-li entendre a la mala ratxa que ho té cru, que no se’n sortirà. Què l’accident d’ahir va ser, justament això, un accident. Una ensopegada puntual dins la bona línia dels darrers partits. Un immerescut revés que no ha de passar d’aquí. Un toc d’atenció per continuar en el bon camí. Un avís que cal escoltar per no defallir, per seguir treballant amb més intensitat perquè no tornin els vells fantasmes que sempre estan a l’aguait esperant la seva oportunitat. El Castelldefels no va fer més que l’Europa. L’Europa va fer més que el Castelldefels i va poder guanyar el partit. Però el futbol no és lògic. No és matemàtic. Sempre està subjecte a factors col•laterals que escapen a la raó pura. Aquesta és una de les seves grandeses. L’altra: la capacitat d’un grup de persones per minimitzar l’atzar, domesticar la sort i controlar el destí. Estic parlant del juvenil A del CE Europa.

La bona estrella

De pena. De pena màxima

Hospitalense 2 – Europa B 3

Lliga Cadets

Camp petit. Esperit gran. Forces al límit. Motivació extrema. Revolucions sense aturador. Pulsacions desbocades. Tots els arguments per a rebre al líder. Totes les propostes per derrotar-lo. Tots els sentits en l’empeny. Tots els vectors apuntant en la mateixa direcció. Un sol objectiu. Un conjur. Una obsessió dibuixada sobre 500 metres quadrats de verd esponjós. Una fita a tocar. Dues penes màximes per abastar el miracle. Un punt amb regust de gesta. La glòria per un instant. Tot per a doblegar al líder. Tot i no va ser prou. El líder resisteix. El líder sobreviu. El líder s’imposa. El líder guanya. Vuitanta minuts de lluita. Desarborar la fatalitat. Revertir l’adversitat. Regenerar els teixits. Trenar els vímets. Fer-ho fàcil. Fer-ho bé. Colpejar amb precisió. Fer-ho en el moment just. Mantenir la serenitat. Rescatar la fe en la victòria i desplegar les eines per fer-la possible. Més líders en un camp petit. A la vista de tothom. A plena llum. En una lliga gran.

Forever

Llegir i escriure

Oliver: quin llibre estàs llegint Stan?

Stan: 2666 de Bolaño, de Roberto Bolaño.

Oliver: I quan l’acabis, en llegiràs un altre o tornaràs a llegir el mateix?

Stan: no t’entenc Oliver, que vols dir?

Oliver: doncs si t’estaràs tota la vida llegint i rellegint el mateix llibre?

Stan: és clar que no. On vols anar a parar?

Oliver: Doncs, que això mateix que et passa amb la lectura, la gent no entén que passi amb les relacions de parella, amb les relacions amoroses. Acabes un llibre i en llegeixes un altre i així vas ampliant coneixements i et fas més savi. Ampliar cultura...

Stan: vols dir que les relacions de parella haurien de ser equiparables a llegir un llibre? Què s’han de canviar sovint? Imaginat un llibre de 1200 pàgines, però i un de 50?

Oliver: un llibre curt no té per que ser intranscendent i un llibre llarg, una relació llarga, potser insuportable. Varietat i quantitat i, si es pot, qualitat. Quant més llibres millor. No cal tots a l’hora, ni, si tu vols, dos al mateix temps, però sí un darrera l’altre.

Stan: saps que et passa Oliver, que per a tu la relació de parella és com llegir un llibre i per a mi és, més aviat, com escriure’l.

La humanitat en perill

Animals estranys

Europa any zero

“On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble.

On vas amb la vergonya per galó
i en el fusell hi dus la por
que apuntes al meu poble”.

Mentre la gent de bona voluntat es qüestiona quines banderes utilitzar, com i on posar-les, els altres, els de sempre, han desenterrat la destral de guerra, s’han pintat el rostre amb colors agressius i estan carregant els canons. Fa temps que es mouen per les clavegueres com rates rabioses i encegades. Fa temps que preparen trinxeres, munten arsenals i recullen munició. Ara es senten forts, envalentits per l’absència de resposta als seus moviment temeraris. Han decidit que ja és hora de rebentar la festa, de deixar les salves i tirar amb bala. Es creuen en disposició d’assestar el cop definitiu, de capgirar el sentit racional de la història, d’alterar l’ordre natural de les coses. S’han preparat el terreny. Han posat la dinamita en tots els pilars que calia. Han embrutat tots els noms que convenia. Han mentit i han traït totes les confiances rebudes. Han estat deslleials amb la lleialtat per convertir-se en carronyaires. Són tenebra i viuen en la tenebra explotant la seva covardia. Es caguen en totes les banderes i en qui les porta. En els que donen la cara. En la gent de bona voluntat que viu al marge de la seva insidia. En tota aquella gent innocent aliena als seus moviment rèptils. Assedegats de sang i ressentiment no s’aturaran fins a cremar totes les banderes. Encara que siguin les que els hi han donat aixopluc i cobertura en els 32 darrers mesos. Han embogit.

Noray nada que hacer

Germà de sang

Pobre Millet, pobre Xavier Millet i tots els familiars de Fèlix Millet que tenen la coincident desgràcia de dur el seu cognom. Què paguin justos per pecadors acostuma a ser un fet bastant habitual. Què el cognom de tota una família quedi tacat pels actes indignes d’un dels seus membres és injust i lamentable. No és fàcil reconstruir el que s’ha desbaratat. No és gens fàcil rehabilitar un cognom que ha estat tacat per la ignomínia. Per sort no tots els germans són iguals. No tots estan fets de la mateixa pasta. Les accions delictives i mancades d’ètica d’una persona haurien de quedar circumscrites a l’àmbit de la pròpia persona i no afectar als seus germans, ni a la seva família ni al seu entorn més proper. El germà podrit ha de respondre individualment pels seus actes i no arrossegar en la seva caiguda el seu respectable cognom i a la gent que no és com ell. Germà què actua com un vulgar quintacolumnista desballestant els pilars de la família des de dins, sense escrúpols ni miraments. Germà de sang, germà de vergonya del què és absolutament necessari renegar sense el més petit càrrec de consciència. Amb germans com aquest no cal tenir enemics. Recordeu quan us referiu a Millet fer servir sempre el seu nom de pila: Fèlix, perquè no tots els Millet és diuen com ell ni són de la seva corda.

Triquè?

La generositat d’un gran
(o sempre amb una copa de menys)

Diuen, i estic completament d’acord, que no s’ha de riure de les desgracies alienes, què no se n’ha de fer sang, perquè qualsevol dia et pot tocar a tu i per tant cal ser prudent i mesurat en les teves valoracions. Però sí alguna cosa té aquest Madrit, i ho dic des del més gran dels respectes, és la innegable voluntat de donar a conèixer al món el futbol modest espanyol. Any darrera any aquest Madrit multimilionari es reserva la seva quota solidaria i generosa en ajudar a que poblacions, desconegudes per la gran majoria de mortals, com El Ejido o Alcorcón entrin a la història del futbol per la porta gran. El Madrit, aquest Madrit que gasta el que no té, no dubta en reinvertir part del seu prestigiós patrimoni en la promoció d’equips que, sí no fos per la seva col•laboració desinteressada, mai podrien abastar la popularitat que els hi ha estat regalada. Un equip gran ho és en tant què grans són les seves accions i el Madrit ha esdevingut en els darrers anys un referent únic per a tots aquells equips modestos que anhelen fer-se un lloc, encara que sigui petit, en els llibres d’història. Aquesta tasca divulgadora és lloable i digna de ser elogiada. No tots els equips grans són capaços de fer tant amb tan poc esforç pel pròxim sense demanar res a canvi. Se li ha de reconèixer, i és de ben nascuts fer-ho, els mèrits que li pertoquen en el rellançament a nivell mundial de la segona B espanyola. El Madrit és Espanya i farà tot el que estigui en les seves mans (o peus) perquè tots els pobles i poblets de la pell de brau tinguin el seu moment de glòria. Això és fer país i tot el demès són romanços.

L'illa del tresor

Amor per la força res val; força sense amor és malbaratament d'energia.

San Francisco: ciutat energètica

E = mc2

D’ on surt l’energia? Com es mesura? Quines conseqüències té la seva absència? I el seu excés? Preguntes i més preguntes que em martellegen insistentment fins el punt d’obsessionar-me. Segurament és el mateix que us passa a vosaltres i ho porteu en un digníssim silenci per no fer-vos les víctimes. Apel•lant a aquesta complicitat sé que m’entendreu i disculpareu les meves disquisicions. Som l’objectiu d’un saber universal entossudit en obtenir respostes intel•ligents, sense tenir en compte que marren la seva tria. Només som caos i desequilibri. Un mar immens de dubtes incapaç d’escollir entre el tu i el jo. Un desgavell desordenat que no distingeix entre la forma i el fons. I encara pretenen que sàpiga que cony és l’energia! Quin és el seu origen i la seva raó de ser. Quan més creixo, quan més m’amplio, és a dir, quan més massa acumulo, menys energia tinc i sí, a més, li vull donar velocitat la cosa pren un perillós voral. Quan corro em canso i si corro molt em canso el doble. Sí la massa per la velocitat al quadrat representa que ha de donar com a resultat la meva energia, ja us avanço que la cosa no pinta bé. O la formula de l’Einstein està equivocada o la meva vida necessita urgentment una altra fórmula.

Al final va sortir bé

Fent el titella

"Tots els entrenadors catalans som una merda"

Són paraules de Jaume Creixell que fan referència al nomenament i consegüent acceptació per part de Johan Cruyff del càrrec de seleccionador nacional de futbol. La Federació Catalana li ha proposat ser-ho per als propers quatre anys i el genial holandès ha dit que sí. Pel que fa a la seva afirmació, senyor Creixell, li he de dir que sí, què té raó, què tots els entrenadors catalans com vostè són una merda. I ho són perquè se’n defineixen i els seus actes ho confirmen. Pretendre ser un país normal amb gent com vostè és una quimera. Qüestionar la validesa d’aquesta decisió i posar en dubte la capacitat del senyor Cruyff és d’una curtedat malsana i patològica. Valorar els seus orígens i la seva provinença per damunt de la seva preparació i la seva sobradament demostrada trajectòria és d’una baixesa moral vergonyant. La gelosia, el ressentiment i la incompetència són males conselleres i una caixa de ressonància que amplifica els propis límits i accentuen els defectes dels mediocres. El senyor Cruyff, senyor Creixell, és un referent mundial del futbol, ho va ser com a jugador i ho va ser també com a entrenador. És un personatge amb un immens poder de convocatòria i dotat d’un enorme atractiu mediàtic. És, en aquests moments, la millor aposta que podia fer la FCF per rellançar internacionalment el nom de Catalunya i posar-la en el centre del mapa mundial futbolístic. Ha estat una decisió intel•ligent i d’un ressò periodístic extraordinari. El món del futbol, de Funchal a Tòquio, parla de Catalunya gràcies a la figura del senyor Cruyff mentre que vostè, senyor Creixell, només té un petit tall, lamentable per cert, a l’ APM. Sí vol ser crític amb la seva gestió, cosa a la què té tot el dret del món, sigui rigorós, sigui seriós, sigui ètic i equànime (és a dir, no sigui Creixell) i esperis a valorar la seva feina quan l’estigui fent, com la faci i els seus resultats i no abans de començar. I sí el què li retreu finalment al senyor Cruyff és el seu poc compromís amb el català, tingui paciència, justament ahir es publicava la noticia de l’aparició al mercat del diccionari Neerlandès-Català i això ja és un primer pas. El senyor Cruyff té certes dificultats amb els idiomes però parla la llengua del futbol i aquesta és la llengua pel que se l’ha triat i és la llengua que es parla en els fòrums internacionals on es prenen les grans decisions. I és en aquests fòrums on el senyor Cruyff hi té la porta oberta. Certament no me l’imagino a vostè o a persones com vostè a Nyon on, davant el primer revés i amb la subtilesa que el caracteritza, deixés anar allò de:"me la tallo i em faig monja". Això està bé pel camp del Masnou, al costat de la riera, però no a la seu de la UEFA a la polida Suïssa.