Boig pel risc
dijous, 31 de juliol del 2008
De Bode, el cordovès?
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
He tingut el rar privilegi de conèixer personalment al President del CE Europa, club centenari i veritable referent del futbol català. Aquest senyor, alt com un santpau i de caràcter afable i tranquil, m’ha causat una gran impressió, de la que encara estic en tractament per suavitzar els seus efectes devastadors. Certament és un personatge diferent, una “rara avis” dins el món d’aquest futbol tan estressant on només es juga al tot o res. On mai hi ha terme mig, on tot és blanc i sinó directament negre, on els extrems i els extremismes són les úniques posicions possibles. Una persona amb sentit de l’humor, positiva, que sap trobar equilibris quan tot sembla rodolar cap el barranc, ha de ser per força, un tipus intel·ligent. Diuen, els que el coneixen, que és d’origen cordovès, qüestió que jo m’atreveixo a posar en quarantena. Encara que no se li pot negar una desenvolupada habilitat en el “toreo”. No té por d’acostar-se al toro i fins i tot agafar-lo per les banyes si és necessari. Sap donar “pases de pecho” amb naturalitat de mestre consagrat i rematar la feina amb descarades “chicuelinas”. Espectacular quan, des del centre de la plaça, brinda “la faena” al públic assistent amb una seguretat aclaparadora.
Malgrat aquestes dots de primer espasa, jo el veig més com un modern Sherlock Holmes. És enginyós, perspicaç, intuïtiu, agut, sagaç, racional, lògic i molt hàbil en la resolució de conflictes. Potser té molt a veure que s’ho mira tot amb Lupe...i això fa que les coses es vegin molt, però que molt clares.
dimecres, 30 de juliol del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
La clau anglesa III
La política és més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es mort una sola vegada.
La guerra és un invent de la ment humana; i la ment humana també pot inventar la pau.
Viviu àrduament, no tingueu por a res i us somriurà el triomf.
La democràcia és el pitjor sistema de govern possible. A excepció de tots els altres.
Amb l’esperit succeeix el mateix que amb l’estómac: només se li pot confiar allò que és capaç de digerir.
El polític ha de ser capaç de pronosticar el que passarà demà, el mes pròxim i el proper any; i explicar desprès perquè no va passar el que va predir.
Winston Churchill
dimarts, 29 de juliol del 2008
dilluns, 28 de juliol del 2008
Maradona s’ha fotut la coca i ara ens deixa els pinyons
Diu el pobre Maradona que el senyor Messi no té personalitat. Ho diu fent referència a l’afer que enfronta al Barça amb la selecció argentina per la participació o no del genial jugador en els jocs olímpics de Pequín. Acusa el pobre Maradona a Messi dient-li que no té caràcter. Ho afirma el pobre Maradona des de la posició més fràgil, poc creïble i irremeiablement dubtosa del seu propi exemple, de la seva pròpia trajectòria personal.
És el senyor Maradona un módel de caràcter, de personalitat digne de ser tingut en compte? És l’exemple que els joves han de seguir? Té el pobre Maradona la categoria moral, la força d’esperit, el caràcter i la personalitat per donar lliçons a ningú?
Ell, que va caure lamentablement al pou de la droga i l’alcohol. Ell que va ser expulsat d’un Mundial per dopatge. Ell que ha estat la vergonya per a tota una generació d’esportistes i no esportistes. Ell que ha dilapidat una prometedora carrera futbolística i ha fet de la seva vida un fosc i pudent abocador. Ell que ha estat desagraït amb els que l’hi han donat suport. Ell que toca campanes constantment amb penoses declaracions al límit del ridícul més evident.
Com pot acusar el senyor Maradora, el pobre Maradona al senyor Messi de poca personalitat, quan l’únic pecat que ha comès és ser respectuós amb les normatives i les lleis vigents?
És potser el senyor Maradora, el pobre senyor Maradona l’exemple que hauria de seguir el senyor Messi?
El senyor Messi té personalitat, molta personalitat, però per sort, res té a veure amb la tèbia predisposició del senyor Maradora a deixar-se portar pels pendents més abruptes i els costats més foscos de la vida.
Maradora, l’exponent més dramàtic i sagnant de la debilitat humana ara dona lliçons.
Companys, amagueu les criatures.
Diu el pobre Maradona que el senyor Messi no té personalitat. Ho diu fent referència a l’afer que enfronta al Barça amb la selecció argentina per la participació o no del genial jugador en els jocs olímpics de Pequín. Acusa el pobre Maradona a Messi dient-li que no té caràcter. Ho afirma el pobre Maradona des de la posició més fràgil, poc creïble i irremeiablement dubtosa del seu propi exemple, de la seva pròpia trajectòria personal.
És el senyor Maradona un módel de caràcter, de personalitat digne de ser tingut en compte? És l’exemple que els joves han de seguir? Té el pobre Maradona la categoria moral, la força d’esperit, el caràcter i la personalitat per donar lliçons a ningú?
Ell, que va caure lamentablement al pou de la droga i l’alcohol. Ell que va ser expulsat d’un Mundial per dopatge. Ell que ha estat la vergonya per a tota una generació d’esportistes i no esportistes. Ell que ha dilapidat una prometedora carrera futbolística i ha fet de la seva vida un fosc i pudent abocador. Ell que ha estat desagraït amb els que l’hi han donat suport. Ell que toca campanes constantment amb penoses declaracions al límit del ridícul més evident.
Com pot acusar el senyor Maradora, el pobre Maradona al senyor Messi de poca personalitat, quan l’únic pecat que ha comès és ser respectuós amb les normatives i les lleis vigents?
És potser el senyor Maradora, el pobre senyor Maradona l’exemple que hauria de seguir el senyor Messi?
El senyor Messi té personalitat, molta personalitat, però per sort, res té a veure amb la tèbia predisposició del senyor Maradora a deixar-se portar pels pendents més abruptes i els costats més foscos de la vida.
Maradora, l’exponent més dramàtic i sagnant de la debilitat humana ara dona lliçons.
Companys, amagueu les criatures.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Beautiful Girls
Film de l’any 1996 que ha esdevingut, en la seva curta carrera comercial, una pel·lícula de culte.
Dirigida per Ted Demme, mort prematurament al 37 anys i escrita per Scott Rosenberg, és una d’aquelles rareses que de tant en tant sorgeixen i que marquen, profundament, un punt d’inflexió en el nostre corrent vital.
Protagonitzada per Matt Dillon, Uma Thurman, Mira Sorvino, Timothy Hutton, Lauren Holly, Natalie Portman, Martha Plimpton, Michael Rapaport i Rosie O’Donnell
Molt recomanable el tema principal de la banda sonora de Pete Droge.
Al costat de la sempre inquietant Uma Thurman, descobrireu una Natalie Portman, en el paper de Marty/Lolita, pertorbadorament deliciosa abans de ser fagocitada per la Galàxia del Lucas.
Una pel·lícula contemporània que no us deixarà indiferents.
Film de l’any 1996 que ha esdevingut, en la seva curta carrera comercial, una pel·lícula de culte.
Dirigida per Ted Demme, mort prematurament al 37 anys i escrita per Scott Rosenberg, és una d’aquelles rareses que de tant en tant sorgeixen i que marquen, profundament, un punt d’inflexió en el nostre corrent vital.
Protagonitzada per Matt Dillon, Uma Thurman, Mira Sorvino, Timothy Hutton, Lauren Holly, Natalie Portman, Martha Plimpton, Michael Rapaport i Rosie O’Donnell
Molt recomanable el tema principal de la banda sonora de Pete Droge.
Al costat de la sempre inquietant Uma Thurman, descobrireu una Natalie Portman, en el paper de Marty/Lolita, pertorbadorament deliciosa abans de ser fagocitada per la Galàxia del Lucas.
Una pel·lícula contemporània que no us deixarà indiferents.
INDEPENDÈNCIA
cantonada Mallorca
Al carrer Independència cantonada Mallorca de Barcelona, hi ha un negoci - potser dir negoci en els temps que corren és massa agosarat -, direm doncs que hi ha una botiga, ara sí, de focs artificials que porten amb ma ferma el seu propietari, en Blas i el seu fill de vint i dos anys, Guifré. En Guifré fa temps que s’ha plantejat independitzar-se i muntar el seu propi negoci, perdó, la seva pròpia botiga al barri de Gràcia. Fa sis mesos ha trobat, amb la seva companya Yaiza, un pis de lloguer a la Plaça de la Llibertat i els hi agradaria molt poder anar-hi a viure a primers d’any.
En Guifré té la necessitat, la voluntat i la convicció profunda que per a créixer ha de donar aquest pas. Ha de tenir i gestionar el seu propi negoci, de la mateixa manera que ha de tenir la seva pròpia llar i la seva pròpia família.
Els pares d’en Guifré, per altra banda, estan molt cofois i satisfets que l’educació que han donat al seu fill l’hagi preparat per a ser capaç d’assolir decisions d’aquesta importància i transcendència. Tal i com estan les coses, be els hi podria haver sortit un fill “petardo” com als seus veïns, els senyors Ibarra, que tenen un paràsit a casa sense cap intenció de treballar ni de marxar i és una veritable sangonera.
En Guifré és un jove madur i amb tots els condicionants per a volar sol. En Blas i l’Eva, que així és diu la mare, en són orgullosament conscients i no faran res per a posar-l’hi traves.
cantonada Mallorca
Al carrer Independència cantonada Mallorca de Barcelona, hi ha un negoci - potser dir negoci en els temps que corren és massa agosarat -, direm doncs que hi ha una botiga, ara sí, de focs artificials que porten amb ma ferma el seu propietari, en Blas i el seu fill de vint i dos anys, Guifré. En Guifré fa temps que s’ha plantejat independitzar-se i muntar el seu propi negoci, perdó, la seva pròpia botiga al barri de Gràcia. Fa sis mesos ha trobat, amb la seva companya Yaiza, un pis de lloguer a la Plaça de la Llibertat i els hi agradaria molt poder anar-hi a viure a primers d’any.
En Guifré té la necessitat, la voluntat i la convicció profunda que per a créixer ha de donar aquest pas. Ha de tenir i gestionar el seu propi negoci, de la mateixa manera que ha de tenir la seva pròpia llar i la seva pròpia família.
Els pares d’en Guifré, per altra banda, estan molt cofois i satisfets que l’educació que han donat al seu fill l’hagi preparat per a ser capaç d’assolir decisions d’aquesta importància i transcendència. Tal i com estan les coses, be els hi podria haver sortit un fill “petardo” com als seus veïns, els senyors Ibarra, que tenen un paràsit a casa sense cap intenció de treballar ni de marxar i és una veritable sangonera.
En Guifré és un jove madur i amb tots els condicionants per a volar sol. En Blas i l’Eva, que així és diu la mare, en són orgullosament conscients i no faran res per a posar-l’hi traves.
dissabte, 26 de juliol del 2008
Sefarad ens roba
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
Les balances fiscals
Avui sense voler, he tingut un dia complicat i força estrany. Per començar i donat que tenia la moto per reparar al taller, he agafat un taxi per anar a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan, transcorregut una mica més de la meitat del trajecte, el taxista molt amablement m’ha convidat a baixar: Senyor aquí acaba la carrera. – Però si encara no hem arribat, he exclamat. – Senyor, disculpi però només puc fer un 68% del seu trajecte.
Perplex, desconcertat i davant la fermesa del taxista he baixat del cotxe, això si, donant-l’hi records per a la seva mare. Que ell, amb un somriure d’orella a orella, ha acceptat amablement.
Corre que correràs m’he dirigit cap a la boca de metro més propera. Allí a la taquilla he demanat nerviós, un bitllet senzill. Senyor, m’ha dit la senyoreta dins la peixera, pel que vostè em paga només li puc donar un 68% d’un bitllet. –Escolti senyoreta, li estic pagant l’import sencer. – Ja, però pagant la totalitat del bitllet, segons la llei, no li correspon un de sencer. Ho sento però haurà de baixar 3 estacions abans del seu destí.
Increïble, això és de bojos. Està vist que avui faré tard a la feina.
Em fico la ma a la butxaca, agafo el mòbil i truco a la Mònica, millor dit, pretenc trucar a la Mònica. Em surt una operadora que amb veu metàl·lica diu: les trucades dins el territori català només podran recórrer una distancia equivalent al 68% del seu objectiu. El seu cost serà integra, però no podrà parlar amb la Mònica i ho haurà de fer amb qualsevol altra persona que estigui dins el radi d’aquest 68%.
No hi dono crèdit, o potser és que n’hi he donat massa tots aquests anys, i la realitat és aquesta.
Empenyo la porta d’un bar i demano un tallat per refer-me. Marxant un tallat, repeteix el cambrer darrera la barra. Escolti bon home, li he demanat un tallat, no un retallat. –Ho sento senyor, aquest és el nou format. Vostè paga el mateix però la quantitat que li servim serà d’un 68%.- I que he de fer per prendre’m un tallat normal. –Doncs pagar més, però no li aconsello, es podrien pensar que li sobren els diners i encara el collarien.
Al diari, que compro cada dia, el quiosquer, davant la meva sorpresa, li arrenca el 32% de les pàgines. Només pots llegir el 68% de les noticies, em diu.
Em queixo: soc abonat des de fa tres anys i pago la quota sencera. - Ja, com tots. D’això es tracta precisament, de pagar la quota sencera i només rebre el 68% del seu valor.
La Mònica, hàbil ella, ha aconseguit posar-se en contacte amb mi. –Recordes la factura de Drace? – Si, clar. –Doncs, diuen que només ens pagaran el 68% del seu import.- Com? Però si la feina està tota acabada i ben feta. – Sí, però diuen que la llei els empara i que només pensen pagar aquest 68% i que si no estem d’acord que anem a treballar a un altre país.
Un altre país? Un altre país? Doncs mira, no et dic que no.
Mònica, ves preparant les maletes, vaig a recollir la moto, que m’han trucat del taller per dir-me que només l’han pogut reparar en un 68% i clar, ara no engega.
dijous, 24 de juliol del 2008
Es podria viure
Es podria viure sense un concert de Bruce Springsteen? Evidentment que sí. De la mateixa manera que també es podria viure sense els llibres de Roberto Bolaño i els personatges de Valle Inclan. Sense les cançons de Bob Dylan, la música de Mahler i el geni de Tom Waits. Sense l’enginy de Groucho i la lucidesa de Chaplin. Sense el mestre Hitchcock i l’artesà John Ford. Sense la sensibilitat de Cavafis, la contundència d’Espriu i la tendresa de Martí i Pol. Sense Llach ni Serrat. Sense Bogart ni Ava Gardner. Sense les albades de La Valetta ni els crepuscles de Mikonos. Sense els oasis de Tozeur ni els carrers empedrats de Pompeia. Sense Annie Hall ni Manhattan. Sense el fosc i turmentat Baudelaire i el satíric Quevedo. Sense les pinzellades simplistes de Matisse i la dramatúrgia esfereïdora de Frida Khalo. Sense la bellesa rotunda de la biblioteca d’Efes i la sobrietat dels temples de Sellinunte. Sense la textura d’un Ysios i el cos d’un Priorat. Sense el somriure de Tracy...
Aleshores per a que serveix tot això? Senzillament per a fer la vida més agradable, infinitament més agradable.
Es podria viure sense un concert de Bruce Springsteen? Evidentment que sí. De la mateixa manera que també es podria viure sense els llibres de Roberto Bolaño i els personatges de Valle Inclan. Sense les cançons de Bob Dylan, la música de Mahler i el geni de Tom Waits. Sense l’enginy de Groucho i la lucidesa de Chaplin. Sense el mestre Hitchcock i l’artesà John Ford. Sense la sensibilitat de Cavafis, la contundència d’Espriu i la tendresa de Martí i Pol. Sense Llach ni Serrat. Sense Bogart ni Ava Gardner. Sense les albades de La Valetta ni els crepuscles de Mikonos. Sense els oasis de Tozeur ni els carrers empedrats de Pompeia. Sense Annie Hall ni Manhattan. Sense el fosc i turmentat Baudelaire i el satíric Quevedo. Sense les pinzellades simplistes de Matisse i la dramatúrgia esfereïdora de Frida Khalo. Sense la bellesa rotunda de la biblioteca d’Efes i la sobrietat dels temples de Sellinunte. Sense la textura d’un Ysios i el cos d’un Priorat. Sense el somriure de Tracy...
Aleshores per a que serveix tot això? Senzillament per a fer la vida més agradable, infinitament més agradable.
dimecres, 23 de juliol del 2008
El manifest marxista II
El que té de dolent l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que s’han casat.
Mai formaria part d’un Club que admetés com a soci a una persona com jo.
Només hi ha una manera de saber si una persona és honesta: preguntar-l’hi. I si respon “sí”, aleshores saps que és un corrupte.
Pagar el compte?...Quin costum més absurd!
Disculpin si els hi dic senyors, però és que no els conec gaire.
Estava amb aquella dona perquè em recorda a tu...els seus ulls, la seva cara, el seu somriure...De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
Si us plau...envií un ram de roses vermelles i escrigui “t’estimo” darrera la factura.
La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.
El veritable amor es presenta un sol cop a la vida...i desprès no te’l pots treure del damunt.
Està boja per mi. Quina dona no ho està! Sé que vostè es preguntarà el meu secret...El secret és fer veure que no les vols. No anar mai darrera d’elles. Que elles vagin darrera teu. Hi ha que atiar l’estimació amb el ventall de la indiferència.
Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
El que té de dolent l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que s’han casat.
Mai formaria part d’un Club que admetés com a soci a una persona com jo.
Només hi ha una manera de saber si una persona és honesta: preguntar-l’hi. I si respon “sí”, aleshores saps que és un corrupte.
Pagar el compte?...Quin costum més absurd!
Disculpin si els hi dic senyors, però és que no els conec gaire.
Estava amb aquella dona perquè em recorda a tu...els seus ulls, la seva cara, el seu somriure...De fet, em recorda a tu més que tu mateixa.
Si us plau...envií un ram de roses vermelles i escrigui “t’estimo” darrera la factura.
La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.
El veritable amor es presenta un sol cop a la vida...i desprès no te’l pots treure del damunt.
Està boja per mi. Quina dona no ho està! Sé que vostè es preguntarà el meu secret...El secret és fer veure que no les vols. No anar mai darrera d’elles. Que elles vagin darrera teu. Hi ha que atiar l’estimació amb el ventall de la indiferència.
Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
dimarts, 22 de juliol del 2008
Reflexions, abdominals i estiraments
Afirmació: hi ha persones que no s’equivoquen mai.
Reflexió: perquè deu ser que no s’equivoquen mai?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que siguin infal·libles i això, t’ho dic jo que domino el tema, és impossible. No ho soc ni jo!
La segona, és que no facin res. Al no fer res, lògicament, no s’equivoquen mai.
De les dues, tu tries i si t’equivoques ja t’ho faràs.
Afirmació: Hi ha persones que no surten mai a les fotos.
Reflexió: perquè deu ser que no surten mai a les fotos?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que no hi són mai quan es fa la foto. O bé no han estat convidats, o be estan fent alguna cosa de profit.
La segona és, que són tantes les persones que volen sortir a la foto, que algunes queden als marges i quan es publica o s’emmarca queden fora de camp.
Fixa’t sinó, en el joc dels escacs, perquè creus que s’enroca la torre? doncs per estar al centre de l’objectiu i sortir sempre a la foto.
Afirmació: hi ha persones que no s’equivoquen mai.
Reflexió: perquè deu ser que no s’equivoquen mai?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que siguin infal·libles i això, t’ho dic jo que domino el tema, és impossible. No ho soc ni jo!
La segona, és que no facin res. Al no fer res, lògicament, no s’equivoquen mai.
De les dues, tu tries i si t’equivoques ja t’ho faràs.
Afirmació: Hi ha persones que no surten mai a les fotos.
Reflexió: perquè deu ser que no surten mai a les fotos?
Veu de Déu: Hi ha dues possibilitats. La primera és, que no hi són mai quan es fa la foto. O bé no han estat convidats, o be estan fent alguna cosa de profit.
La segona és, que són tantes les persones que volen sortir a la foto, que algunes queden als marges i quan es publica o s’emmarca queden fora de camp.
Fixa’t sinó, en el joc dels escacs, perquè creus que s’enroca la torre? doncs per estar al centre de l’objectiu i sortir sempre a la foto.
R-Evolució
És necessària l’evolució, convenient i sana. Tot ésser ha d’evolucionar individual i també col·lectivament. En això estem. El tòpic, mal trobat, del català garrepa correspon, i ara s’ha demostrat numèricament, a la necessitat de tancar el puny per evitar, en la mesura del possible, seguir sent espoliats.
L’entorn ens condiciona i la supervivència és el nostre objectiu. Ens adaptem al medi i evolucionem desenvolupant recursos i habilitats desconegudes fins el moment. Personalment prefereixo l’actitud de la ma oberta, de la ma estesa. Però em temo que tal i com estan les coses, aquesta és una postura suïcida.
I francament, m’agradaria viure molts anys, individual i també col·lectivament.
És necessària l’evolució, convenient i sana. Tot ésser ha d’evolucionar individual i també col·lectivament. En això estem. El tòpic, mal trobat, del català garrepa correspon, i ara s’ha demostrat numèricament, a la necessitat de tancar el puny per evitar, en la mesura del possible, seguir sent espoliats.
L’entorn ens condiciona i la supervivència és el nostre objectiu. Ens adaptem al medi i evolucionem desenvolupant recursos i habilitats desconegudes fins el moment. Personalment prefereixo l’actitud de la ma oberta, de la ma estesa. Però em temo que tal i com estan les coses, aquesta és una postura suïcida.
I francament, m’agradaria viure molts anys, individual i també col·lectivament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)