Catalunya el futbol base d’Espanya

És Catalunya el futbol base d’Espanya? Partint de la base que, per a la gran majoria de clubs de futbol, el futbol base és la seva principal font d’ingressos (per a alguns, l’única), que és la raó determinant per a la seva supervivència i que, en cap cas, en poden prescindir. Partint d’aquesta realitat indiscutible, d’aquesta crua realitat, és equiparable la funció de Catalunya respecte a Espanya amb la d’aquest futbol base que nodreix de recursos econòmics als seus clubs? Una aportació, per altra banda, d’una sola direcció, sense retorn, sense compensacions ni contrapartides que equilibrin la balança. És desproporcionat el que aporta el futbol base per als seus clubs i el que reben a canvi. Només es pot entendre des del punt de vista de la necessitat de subsistència d’uns clubs en fallida econòmica que no tenen altres recursos que l’espoli de les bases per mantenir el seu estatus i la pròpia existència. Els clubs han trobat, en la creació i manteniment del seu futbol base, el seu particular Eldorado. Una font inesgotable d’ingressos que els hi permet viure holgadament per damunt de les seves possibilitats reals. Recursos que es destinen a altres àmbits del club no relacionats amb el futbol base o simplement es malbaraten. Més o menys el que fa Espanya amb els recursos que li genera Catalunya, amb els 16.434 milions que van cap a Madrid i no tornen. Recursos que serveixen per fer aeroports al mig del desert o estacions monumentals on mai arribarà cap tren, o túnels extraordinaris per on mai passarà cap cotxe. Recursos de futbol base per mantenir clubs i dirigents sangoneres que no haurien d’existir.

Indubtablement

L’any que ve serà millor

Què l’any que ve serà millor? Tant de bo. Què serà pitjor tal i com ens repeteixen insistentment tots els indicadors, com a mínim, econòmics? Espero que s’equivoquin. PeL’any rò, mentre el futur arriba, podem entretenir-nos, i molt, a La Villarroel. Un oasi d’enginy, humor i bon rotllo que cada nit es desplega en abundància per fer-nos més suportable el present. La culpa la tenen les dones. 9 dones, 9, que han tingut l’ocurrència de muntar un excel·lent espectacle per a fer-nos riure. 4 escriptores, 4 actrius i 1 directora entossudides en fer-nos la vida més agradable, si més no, més digerible. 9 dones que, aquestes sí, estan convençudes que l’any que ve serà millor. Potser perquè tenen informació que ncosaltres no tenim o, simplement, perquè tenen la certesa que no pot ser pitjor. Sigui el que sigui, o passi el que passi, no s’ha de deixar passar l’oportunitat d’encarar el futur gaudint d’un divertidíssim present servit amb mestria des d’una sala de teatre.Tot ajuda.

Peix globus sense barba

Com peces fora de l'aigua

Hi ha una certa creença, molt estesa entre la gent gran, que resolt que, a partir d’una determinada edat, es pot dir tot el que es vol. Que l’edat per ella mateixa, no només tolera el que es diu, sinó que ho justifica i li confereix una pàtina d’honorabilitat que seria impossible en una altra etapa de la vida. Es creuen les persones grans que l’acumulació d’anys i el trobar-se cada cop més a prop del final els autoritza a deixar-se anar sense atendre a les possibles conseqüències de la seva fluïdesa verbal. És en aquest context que s’han d’entendre les declaracions de Peces-Barba. Perquè he de seguir callant per sempre allò que penso (i he pensat tota la meva vida) si em queden quatre dies mal comptats? No deixa de tenir certa raó. Ha de ser frustrant traspassar sense haver-te pogut sincerar. Emportant-se a l’altre món totes les creences més personals i profundes, sense haver-les fet públiques. No només és bo que les persones diguin allò que realment pensen de manera oberta i planera, sinó què també és higiènic, un bàlsam per a la salut mental col•lectiva. S’hauria de poder fer l’esforç d’avançar els temps i no haver d’esperar a arribar a la jubilació per a sincerar-se. Sabent ara, el que pensa el senyor Peces-Barba, ningú es pot dur a engany. Preferir els portuguesos als catalans i, amb això, conformar una altra idea d’Espanya, és absolutament legítim. Tan legítim que no entenc com no es decideixen a dur-ho a terme. Llàstima que els seus avantpassats no ho tinguessin tan clar com ell, perquè la nostra realitat (la dels catalans) seria exponencialment diferent.

Alfil...eres

Els escacs i la seva aplicació pràctica

Observació: Jugar als escacs exigeix visualitzar les jugades, saber veure les amenaces.

Concentració i atenció: Les partides són dures i una desatenció a qualsevol detall pot suposar perdre.

Anàlisi i síntesi: El jugador s'enfronta a múltiples alternatives de resposta i en cada situació ha de sintetitzar la més adequada.

Memòria: S'entrena la memòria a curt termini per recordar les trajectòries d'un pla seqüencial, la memòria operativa per saber la operació successiva, la memòria a llarg termini evocant les obertures, esquemes i estratègies estudiades, i la memòria episòdica, a través de les experiències viscudes . En els escacs ràpid es desenvolupa la memòria motriu, perquè cal tenir memoritzats els procediments.

Càlcul i resolució de problemes: En escacs és fonamental calcular les variants, avaluar cadascuna, adonar-se dels problemes i resoldre'ls amb l'estratègia adequada, i tot això sota la pressió del temps.

Desenvolupament del pensament: En resoldre entre alternatives múltiples es treballa el pensament lateral (pluja d'idees, revisió de supòsits, analogies, fraccionament, postergació del judici, ...), el algorítmic, el heurístic, l'ingenu, el prospectiu, la sinèctica (imaginar o anticipar jugades en forma ideal).

Metacognició: Després de la partida es revisen els encerts i els errors, es pensa sobre el pensament.

Control emocional: El jugador no es pot deixar portar per la ira o per la frustració per una mala jugada realitzada; ha d'actuar de manera freda i buscar una altra estratègia per sobreposar-se al error.

Empatia: En escacs és molt important comprendre l'estratègia de l'oponent i interpretar les seves emocions per anticipar-se a ell.

Respecte: Cal seguir una sèrie de regles i respectar el rival.

Reflexió: En escacs no pot fer-se un moviment sense haver-ho pensat abans.

Responsabilitat: El jugador no pot donar la culpa a ningú perquè són les seves pròpies accions les que determinen el resultat.

Adaptabilitat: El jugador ha d'adaptar la seva estratègia a les situacions inesperades que sorgeixin durant la partida.

Autoestima: El resultat no depèn de la sort, així que quan es guanya és per èxits propis i això va augmentant la confiança en un mateix.

Iniciativa: És imprescindible anar prenent decisions durant el joc.

Treball en equip: El que faci cada peça repercuteix en la resta.

Game, set, match...

Independència aritmètica

Hauríem de fer un referèndum popular per decidir sobre la independència? Crec que no. La ciutadania ja s’ha manifestat mitjançant la manera democràtica que té la ciutadania de manifestar-se, que no és una altra que les eleccions dels seus representants polítics. Són, han de ser, aquests representants legítims els que han de decidir per majoria sobre la independència del país respecte de l’Estat que el subjuga. Escollim els nostres representants perquè prenguin les decisions en el nostre nom i en ells dipositem la nostra confiança. És en nom d’aquesta confiança que els hi demanem i exigim fer allò per al que han estat escollits. Una decisió tan transcendental com la independència d’un país ha de ser una decisió política fruit de l’aritmètica parlamentaria. I si algú no ho creu així, que voti i canviï l’aritmètica.

Camins que hem de fer sols

Camps de l’Olimp

Espavila Miquel. Hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Tot canvia i res, encara que pugui tenir una certa semblança, mai és igual. Però això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor, senzillament, és diferent. L’Europa és un club de futbol relativament singular però molt menys atípic del que ell es pensa. Un col•lectiu intermitentment viu, amb una gens menyspreable capacitat de regeneració i una memòria restrictiva que li permet sobreviure per damunt dels cadàvers que va deixant pel camí. Un gran club que no es pot permetre el luxe d’entretenir-se en futileses, ni escoltar el cant de sirenes dubtoses i, ni tan sols, acceptar la invitació de Polifems amb bon ull. Res que el distregui del seu itinerari, ni del seu destí predeterminat, on, amb tota seguretat, es troba el paradís. L’Europa ho fagocita tot amb una celeritat sorprenent. Té la fam dels famolencs i el vertigen dels suïcides. I no dubtarà, ni per un instant, en fer de Saturn voraç i cruspir-se els seus fills en nom d’uns elevats ideals que escapen a la comprensió de la immensa majoria de mortals.
No t’encallis Miquel i passa pàgina, que l’enyorança de l’Olimp no et porti a enyorar els seus déus.

Pardal o per baix?

Catalunya és una nació

Catalunya és una regió d’Espanya, deia del Nido. Catalunya és una regió d’Espanya, repetia del Nido. Catalunya és una regió d’Espanya, insistia del Nido…
El senyor del Nido pot pensar el que més s’ajusti a la seva idea d’Espanya i, fins i tot, viure en la ignorància i en el discurs falsari. Però la seva opinió (o interès) no pot substituir la tossuda realitat. El desconeixement del senyor del Nido no pot negar l’evidència de la història. Encara que ell, i altres com ell la ignorin, no per això la història ho deixarà de ser. Hi ha prou elements objectius (i ben actius) que contradiuen l’opinió del indocumentat del Nido i que confirmen el seu error. Qui vulgui, o es cregui ser, una regió d’Espanya té, faltaria més, tot el dret a ser-ho i proclamar-ho, però no pot pretendre ficar a tothom al mateix sac. Catalunya serà, amb el permís o sense el permís del senyor del Nido, allò que vulgui ser, amb l’aval irrevocable d’allò que ja és. Som una nació amb una llengua pròpia i el senyor del Nido, com tants d’altres, no ens entenen, ni ens volen entendre, ancorats en un localisme encegat i des d’una perspectiva regional que exclou qualsevol altra realitat, per concloent que aquesta realitat sigui.

Resident al cel

Amb la punteta dels dits

Finalment, i no és que ho busqués, he trobat un jugador millor que en Messi. Voleu saber qui és? Doncs el propi Messi quan falla un penal. Mentre Messi ha estat un déu no s’ha valorat prou el que aquest noi ha fet. Les seves gestes han anat diluint-se fins esdevenir monòtona rutina. Que un déu sigui perfecte, que l’encerti sempre, no té cap mèrit, forma part del guió. Li va, com aquell que diu, amb el càrrec. De un déu no es pot esperar res que no sigui diví, res que no sigui sobrehumà. La seva excel•lència, les seves prestacions celestials són consubstancials a la seva essència i, en conseqüència, no mereixen cap reconeixement extraordinari. El cert és que, fins i tot la divinitat, cansa i a poc que s’allargui, acaba avorrint. Per això, el déu infalible, ha hagut de fallar un penal perquè la nebulosa s’esvaeixi. Hem descobert el molt equivocats que estàvem. Messi és humà! I justament, és aquesta humanitat, la que encara el fa més gran. La que dóna la veritable dimensió del seu enorme talent i de la seva qualitat inigualable. Que un déu faci de déu i es comporti com un déu, no té res d’extraordinari, però si un ésser humà amb totes les seves limitacions fa el que fa Messi, aleshores la cosa canvia. Messi és tan humà que, sovint, molt sovint, ens fa tocar el cel amb la punteta dels dits.

...i dimoni

Negre, molt negre

En un xat de Tele5: Què prefereixes, un fill negre, homosexual o català?

I perquè no pot ser negre, homosexual i català? Perquè ens hem de quedar només amb un dels supòsits? Posats a triar, perquè no podem tenir el lot complert? Tenir un fill o una filla (tampoc cal discriminar per raó de sexe) negre, homosexual i català et garanteix immunitat davant l’ insult. Si ho ets, aleshores, tot allò que diguin només serà la descripció d’un fet. Ser negre, homosexual i català pot ser una esplèndida realitat no gaire diferent a ser blanc, heterosexual i espanyol. La clau de volta no està en la tria o en la resposta, està en la morfologia de qui fa la pregunta: un eunuc monocromàtic sense trompes d’Eustaqui.

La xarxa social

Problema de son

Gairebé totes les persones en algun moment de la seva vida tindran un problema de son. Intentar trobar la causa que el provoca és part de la solució.

Un fràgil equilibri

Com el d’una barca baixant per un riu de whisky. El precari equilibri del benestar aconseguit a cops d’el•lipsis. Uns funambulistes que es mantenen damunt la corda amagant les seves pors. Driblant les escomeses de la llibertat amb subtils i elegants fugides d’estudi. Ofegant els somnis en culs de got inacabables. Alcohol per conservar l’ordre aparent fet de mentides, renúncies i fràgils equilibris. El problema ve quan s’ha de decidir, quan t’has d’enfrontar al trasbals, al desequilibri que capgira la teva ben calculada monotonia. Edward Albee oposa el surrealisme a una situació quotidiana per deixar en evidència totes les seves misèries i els rudimentaris ressorts que la mantenen. El fràgil equilibri d’una aparent fortalesa inexpugnable.

Pensament il·lustrat

Gossos espanyols

Tazacorte és un bell indret a la costa oest de La Palma. Un port radiant amb un clima paradisíac i uns colors magnífics. Un poble petit, encalmat i amb una personalitat prou definida. Un balcó obert al mar des d’on es poden esperar unes de les postes de sol més nítides i seductores. En aquest punt em trobava, envoltat de silenci i mastegant el pas del temps, quan de sobte uns lladrucs varen diluir la màgia del moment. Al meu darrera, sempre al meu darrera, una senyora repentinada i amb roba de boutique de luxe passejava dos gossets. Dos gossets petits, clònics i desagradablement escandalosos. Es movien nerviosos estirant de la seva mestressa i bordant a cor que vols. Em va cridar poderosament l’atenció les corretges que lligaven els gossos (tots dos), corretges amb els colors de la bandera espanyola que feien joc amb els respectius collars, els dels gossos, també amb els mateixos colors. Però la cosa no acabava aquí, la senyora repentinada també duia unes polseres amb la mateixa divisa i tot plegat formava part d’una escenografia ben calculada i volgudament premeditada. Quedava clar el missatge. La senyora era espanyola i els gossos que la precedien, també. Em va semblar una bona metàfora d’una determinada manera de fer. Mentre uns cerquen l’amplitud, el significat i la bellesa d’una posta de sol radiant, altres, els de la simbologia espanyola, els gossos espanyols, s’obsessionen en trencar el silenci, en torçar la convivència a força de lladrucs i defecant en mig del carrer.

Màquina de maquinar

Vigila el que escrius

Que crua és la realitat periodística que ens ho deixa tot escrit. Tot el que es diu i, fins i tot, el que es pensa, queda documentat per a escarni de les generacions que hauran de venir i que, segur, vindran. Han passat tres anys des de que Laporta va tenir la inspiració de triar Guardiola per dirigir la nau blaugrana. Ho va fer sota pressió i un cor de sirenes que apostaven histèricament per Mourinho. I en aquesta decisió transcendental hi rau l'extraordinari mèrit de Laporta. Se la va jugar. Va ser valent i va fer allò que creia cegament havia de fer. Ara tothom, o quasi bé tothom, ho té clar. Però en aquell moment, en aquell difícil moment, la cosa no estava tan clara, ans al contrari, la majoria de patums periodístiques s'inclinaven (mai millor dit) per un valor segur (ja s'ha vist quina mena de valor), que no era un altre que el desitjat Mourinho. Es va escriure molt al respecte i no sempre amb la cortesia, objectivitat i respecte que es mereixia un “desconegut” Guardiola. Es varen vessar rius de tinta, tinta bruta, la majoria de les ocasions, posant en dubte la capacitat i el carisma d'una persona que, el pas del temps, s'ha encarregat de reivindicar. Guardiola té el mèrit del self made man, però en la seva descoberta, Laporta i els que pensaven com Laporta hi tenen un paper determinant, malgrat el ressentiment dels savis de torn, presoners en els seus palaus de vidre, incapaços de reconèixer que es van equivocar.

Columnes de culte

Columnes

Hi ha columnes que esdevenen pilars. Columnes que per la seva transcendència, per la solidesa de la seva proposta, per la seva transgressió que remou consciències, per la seva consistència, pel rigor del seu anàlisi, l’encert en triar la perspectiva i la claredat de la seva línea argumental es converteixen en un referent d’opinió més enllà de l’estil de volta que suporten. Columnes, ja pilars, que esdevenen intemporals, transversals en la seva influència i en un confessat objecte de culte. Columnes sempre ben escrites, amb idees no sempre compartides, llegides amb fruïció i secretament envejades. Columnes enyorades, desbrossades, sense espines, com la de l’entranyable Espinàs. Columnes punyents, transgressores que s’enfilaven altives esgarrapant el sostre, com la del terrible Sostres. Columnes intel•ligents, un punt naïf i obertes al monsó, com la del precís Monzó. Columnes valentes, clares i, sovint, a contracorrent. Columnes de pedra picada que són pilar per guarnir capitells, com la determinada Pilar Rahola. Columnes esdevingudes pilars que ens garanteixen un sostre segur on aixoplugar-nos quan el cel amenaça pluja.

Esbanya

De quan La Palma la va palmar

Quantes més coses coneixes de la Història, més se’t confirmen les teves sospites. Quan més aprofundeixes sobre un determinat tema o n’encetes un de nou, es van omplint tots aquells espais buits que acaben per determinar la coherència, insana en aquest cas, d’una Espanya genocida i encegada per l’avarícia. La darrera descoberta, desgraciada descoberta, ha estat la conquesta castellana de l’illa de La Palma allà per 1492. Com us l’ha imagineu? Una conquesta èpica? Honrosa? Plena de noblesa? Res de res. En la línia que ens té habituats, Espanya, mitjançant un tal Alonso Fernández de Lugo, va ocupar l’illa valent-se de la traïció. Amb promeses de pau i de concòrdia va entabanar als aborígens benhaorites, legítims propietaris de la terra, i un cop guanyada la seva confiança, els va exterminar. Un nou episodi, un més, de les grans gestes a la que ens té acostumats la sagrada història d’Espanya sobre la que s’ha gestat el caràcter i la personalitat d’un poble que no coneix altres arguments que els del mascle dominant, prepotent i exclusiu.

Teló d'Aquiles

Llum de guàrdia (Ghostlight)

Julio Manrique s’ha fet gran, molt gran. El bon actor que coneixíem va derivar cap a un inspirat director i, en poc temps, ha esdevingut el responsable de la programació de l’emblemàtic Teatre Romea. Un encàrrec força compromès, però tinc la certesa que se’n sortirà brillantment. Ser un bon actor no pressuposa ser un bon director i ser un bon director, no garanteix ser un creador. En el cas de Manrique la sorpresa, si es pot dir així, ha estat tota una descoberta. Ha obert, s’ha atrevit a obrir, temporada amb una creació pròpia i l’ha encertada de ple. Llum de guàrdia (Ghostlight), és un text brillant que parla del teatre dins del teatre, dels seus fantasmes i de la fina línia que separa la realitat de la ficció. Una història de vides creuades que apareixen i desapareixen com els meandres d’un riu capriciós. Llum de guàrdia és un caramel, de vegades amarg, que descriu una irrealitat dolorosament real. La tragèdia d’un grup que es trenca, que es disgrega a causa del foc destructor i que es retroba mogut per unes brases que mai s’apaguen. Manrique ha despertat els fantasmes del Romea. Per molts anys!