Sin guerlín, sin concesiones, sin tregua, sin puntería
Singuerlin 1 - Europa D 1
Partit travat, jugat de poder a poder on el Singuerlín ha atacat millor i l’Europa ha defensat millor. Partit on cap dels dos equips ha donat treva al rival, ni una sola concessió, ni un moment de debilitat que podés ser aprofitat pel contrari. Molt joc al mig camp, molta força i poc espectacle. Poques arribades, poques ocasions, si bé és cert, que les dues, una per equip, al marge dels dos gols, han estat molt clares i incomprensiblement desaprofitades. Poca punteria en un partit gris, de desgast i molt de treball que ha extenuat als jugadors d’ambdós equips i ha repartit els punts salomònicament.
Aquest punt arrencat per l’Europa, en un camp molt complicat, ha de ser valorat en la seva justa mesura. Sumar a casa del líder és un magnífic resultat es miri com es miri, des de qualsevol perspectiva, des de qualsevol angle. La feina dels escapulats ha estat avui particularment feixuga. L’actitud, excel·lent. I el resultat, un just premi, per aquesta proposta generosa i valenta. No sempre es pot estar brillant. A voltes cal sacrifici, deixar les filigranes al vestuari i adaptar-se a les necessitats de cada moment. Així ho ha entès avui l’Europa i així ho ha patit avui el Singuerlín.
diumenge, 9 de novembre del 2008
dissabte, 8 de novembre del 2008
Anna total
Dic encara la paraula
i visc arran del conjur,
de genolls sobre el reialme
on faig lluminós l'obscur.
Ets l'essència del somni,
ets la flor de l'avatar,
ets vida i símbol que s'obre,
ets la terra, el cel i el mar.
Al meu cor d'infant entraven
estrelles i el cant dels grills.
Ara, prop de l'alimària,
vetllo l'amor i els perills.
Vetllo el meu amor intacte,
sense màscara ni vel,
deixeble de la teva ombra,
profeta del teu estel,
pastor del teu pleniluni,
segador dels teus pistils,
i taumaturg del teu ventre,
i guaita dels teus abrils.
Per arribar a tu mateixa
tinc a punt tota la llum,
tots els estams de la joia
i l'heptasíl·lab que brum.
Obro el doll a les paraules
amb el cor cobert de rou
mentre l'ànima em fumeja
com, sota la pluja, el bou.
Començo amb el teu nom d'Anna
de pètal il·luminat,
i l'heptasíl·lab que brum.
amb lletres joves de blat.
Ets florida en el silenci
i serena en els rombolls,
i a la falda de ta joia
hi ha un tremolor de bedolls.
Eres l'estrella absoluta,
flor transformada en destí,
i darrera dels teus èxtasis
jo tocava l'hal·lalí.
Llebrera dels teus somriures
en la boira de París,
coneixies les dreceres
que duien al paradís.
T'he vist deessa i esclava
de l'atzar dels teus turmells,
hereva de les campànules
i poruga dels ocells.
Dic encara la paraula
i visc arran del conjur,
de genolls sobre el reialme
on faig lluminós l'obscur.
Ets l'essència del somni,
ets la flor de l'avatar,
ets vida i símbol que s'obre,
ets la terra, el cel i el mar.
Al meu cor d'infant entraven
estrelles i el cant dels grills.
Ara, prop de l'alimària,
vetllo l'amor i els perills.
Vetllo el meu amor intacte,
sense màscara ni vel,
deixeble de la teva ombra,
profeta del teu estel,
pastor del teu pleniluni,
segador dels teus pistils,
i taumaturg del teu ventre,
i guaita dels teus abrils.
Per arribar a tu mateixa
tinc a punt tota la llum,
tots els estams de la joia
i l'heptasíl·lab que brum.
Obro el doll a les paraules
amb el cor cobert de rou
mentre l'ànima em fumeja
com, sota la pluja, el bou.
Començo amb el teu nom d'Anna
de pètal il·luminat,
i l'heptasíl·lab que brum.
amb lletres joves de blat.
Ets florida en el silenci
i serena en els rombolls,
i a la falda de ta joia
hi ha un tremolor de bedolls.
Eres l'estrella absoluta,
flor transformada en destí,
i darrera dels teus èxtasis
jo tocava l'hal·lalí.
Llebrera dels teus somriures
en la boira de París,
coneixies les dreceres
que duien al paradís.
T'he vist deessa i esclava
de l'atzar dels teus turmells,
hereva de les campànules
i poruga dels ocells.
Agustí Bartra
divendres, 7 de novembre del 2008
De que soc sospitós?
De que soc sospitós si treballo a canvi de res? Que fa que els altres es malfiïn de mi pel sol fet de ser “excessivament” generós? Perquè tanta desconfiança del qui no dona res envers el qui no demana res? Quantes explicacions hauré de donar per justificar-me? Quants cops hauré de demanar perdó per fer les coses sense avaluar el seu cost? Quantes vegades hauré de sentir: i aquest que vol, que hi ha darrera aquesta filantropia, quin obscur interès amaga aquest aparent desinterès?
Quanta misèria moral la d’aquells que no mouen peça sinó han acordat prèviament un preu. La gasiveria dels professionals del càlcul, dels percentatges, dels beneficis i dels redits a canvi del més petit i minúscul gest. Quina avarícia insuportable la dels que ho volen tot a canvi de res.
Malgrat tot seguiré buscant l’equilibri en el plaer de donar sense esperar res a canvi. No ho sé fer d’una altre manera.
De que soc sospitós si treballo a canvi de res? Que fa que els altres es malfiïn de mi pel sol fet de ser “excessivament” generós? Perquè tanta desconfiança del qui no dona res envers el qui no demana res? Quantes explicacions hauré de donar per justificar-me? Quants cops hauré de demanar perdó per fer les coses sense avaluar el seu cost? Quantes vegades hauré de sentir: i aquest que vol, que hi ha darrera aquesta filantropia, quin obscur interès amaga aquest aparent desinterès?
Quanta misèria moral la d’aquells que no mouen peça sinó han acordat prèviament un preu. La gasiveria dels professionals del càlcul, dels percentatges, dels beneficis i dels redits a canvi del més petit i minúscul gest. Quina avarícia insuportable la dels que ho volen tot a canvi de res.
Malgrat tot seguiré buscant l’equilibri en el plaer de donar sense esperar res a canvi. No ho sé fer d’una altre manera.
Pla, Albert Pla
La diferenciaUn nou disc d’Albert Pla és un esdeveniment davant el que no es pot romandre indiferent. El darrer, que porta per títol: La diferencia, és un esclat d’imaginació, humor, sensibilitat, ironia i per damunt de tot, genialitat. Un cop més, Pla l’encerta, amb 11 cançons, a quina millor, per escoltar a totes hores, de dia i de nit, fins que el cap ens esclati en un al·lucinant orgasme de plaer adult, que no pas adulterat.
Escolteu una peça i desprès torneu-la a escoltar i desprès, sense presa, n’escolteu un altre i així fins l’infinit i tornar a començar. Que més es pot demanar per 15 miserables euros? No totes les coses extraordinàries tenen preus prohibitius. Aprofitem-ho doncs!
1- La diferencia
...Cual es la diferencia
entre ser tú o ser yo
en ser el principio o llegar al fin
en ser infeliz o en ser muy feliz
entre decir no, no, no...
o entre decir sí, sí, sí...
2- Hongos
3- Buscando
4- Ciego
5- Soñando
6- Corazón
7- Transparente
8- Malos pensamientos
9- Fantasma
10- La colilla
11- Bona nit
dijous, 6 de novembre del 2008
LA POESIA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: Poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: Lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.
GABRIEL CELAYA ("Poesía urgente")
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: Poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: Lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.
GABRIEL CELAYA ("Poesía urgente")
L’aneguet lleig
A tots aquests els hi diria que no desesperin, que com l’aneguet lleig del conte, un dia es convertiran en un esplèndid i desacomplexat cigne, per admiració de propis i estranys. L’únic que hauran de vigilar és de no dedicar-se al ballet, perquè tots sabem com de malament acaba El Llac dels Cignes. Molta sort en la vostra reconstrucció personal.
dimecres, 5 de novembre del 2008
Que ha de fer un davanter? : definir (2)
Ronda: Cuba
Capità Arenes: heroi Marvel que viu al desert
Sardenya: a les vaques
París: aturis
Marina: adoba el peix
Avinguda Roma: carrer sense arestes
Cartagena: correspondència d’un altre
Castillejos: que estic molt lluny
Zona Franca: espai totalitari
Joaquim Costa: torna-ho a provar
Descartes: a final de temporada
Plató: espai televisiu
Doctor Dou: metge de genitals masculins
Princesa: tu
Ronda: Cuba
Capità Arenes: heroi Marvel que viu al desert
Sardenya: a les vaques
París: aturis
Marina: adoba el peix
Avinguda Roma: carrer sense arestes
Cartagena: correspondència d’un altre
Castillejos: que estic molt lluny
Zona Franca: espai totalitari
Joaquim Costa: torna-ho a provar
Descartes: a final de temporada
Plató: espai televisiu
Doctor Dou: metge de genitals masculins
Princesa: tu
Física i química
Que passa quan jugues al futbol només per il·lusió i un mal dia et lesiones. Que passa quan no hi ha cap compensació que mitigui el dolor i la frustració per no poder fer allò que tan t’agrada. Les activitats vocacionals i no remunerades, pel seu alt grau d’implicació, són dolorosament frustrants quan no es poden dur a terme. Res tan valuós com allò que es fa per plaer, per generositat. Res tan satisfactori com el que es fa sense esperar recompensa i malgrat tot et dona uns rèdits incalculables. Quedar apartat, ni que sigui temporalment, d’aquesta activitat és el pitjor dels escenaris possible. La lesió al món del futbol vocacional acostuma a sobrepassar els límits purament físics per instal·lar-se en el territori mental i d’on costa veritables esforços i temps foragitar-la. Caldrà sens dubte, per omplir aquest espai erm, fer servir molta química i adaptar una nova il·lusió que faci oblidar la duresa del moment.
Que passa quan jugues al futbol només per il·lusió i un mal dia et lesiones. Que passa quan no hi ha cap compensació que mitigui el dolor i la frustració per no poder fer allò que tan t’agrada. Les activitats vocacionals i no remunerades, pel seu alt grau d’implicació, són dolorosament frustrants quan no es poden dur a terme. Res tan valuós com allò que es fa per plaer, per generositat. Res tan satisfactori com el que es fa sense esperar recompensa i malgrat tot et dona uns rèdits incalculables. Quedar apartat, ni que sigui temporalment, d’aquesta activitat és el pitjor dels escenaris possible. La lesió al món del futbol vocacional acostuma a sobrepassar els límits purament físics per instal·lar-se en el territori mental i d’on costa veritables esforços i temps foragitar-la. Caldrà sens dubte, per omplir aquest espai erm, fer servir molta química i adaptar una nova il·lusió que faci oblidar la duresa del moment.
dilluns, 3 de novembre del 2008
PC
La televisió m’ha perdut com a client. Certament no he estat mai un gran, ni tan sols, un moderat consumidor de televisió. Més aviat un ocasional i inconstant subjecte passiu que s’adormia davant la pantalla cada cop més insubstancial i plana . Acostumar-se a ser únicament un receptor amb poc marge de maniobra era una situació gens engrescadora ni motivant. He desertat com el que deserta d’una guerra que no és la seva i us he de confessar que darrerament obro més cops la tapa de les escombraries que l’aparell de televisió. La meva vida ha canviat radicalment i ara només soc addicte al PC.
La televisió m’ha perdut com a client. Certament no he estat mai un gran, ni tan sols, un moderat consumidor de televisió. Més aviat un ocasional i inconstant subjecte passiu que s’adormia davant la pantalla cada cop més insubstancial i plana . Acostumar-se a ser únicament un receptor amb poc marge de maniobra era una situació gens engrescadora ni motivant. He desertat com el que deserta d’una guerra que no és la seva i us he de confessar que darrerament obro més cops la tapa de les escombraries que l’aparell de televisió. La meva vida ha canviat radicalment i ara només soc addicte al PC.
diumenge, 2 de novembre del 2008
La reina d’Àfrica (1951)
The African Queen
The African Queen
La prova fefaent que no calen grans mitjans per a fer extraordinàries pel·lícules. Història de personatges en espais reduïts i alhora dins un territori monumental. John Huston la va encertar, un cop més, posant en peu aquesta joia cinematogràfica que ha esdevingut un clàssic, en majúscules, de tots els temps. Bogart en el , possiblement, millor paper de la seva carrera artística, pel qual va guanyar un Oscar, i una incommensurable Katharine Hepburn ens brinden uns personatges plens de tendresa i força, difícilment superables.
La reina d’Àfrica, cinquanta anys desprès, segueix navegant amb tot l’esplendor de quan va ser creada. I ho seguirà fent per molt anys. No en tinc el més petit dubte.
Jornada 6
Castanyes i moniatos
Una jornada més sense sorpreses, perquè inclòs les “tanganes” de la Muntanyesa estan sent habituals i ja comencen a entrar dins el terreny de la normalitat. Una Muntanyesa, que fent valer la seva superioritat a can Bosco, els hi ha infligit una severa golejada, deixant als nois de l’Escola Industrial en els llocs de cua d’aquest tren del grup 3er. que va llençat.
El Masnou i l’Unificació Bellvitge, molt igualats a punts, a joc i a despropòsits han empatat a 1, com podrien haver empatat a res en un partit deslluït amb pocs aspectes destacables.
El Sants, en la seva jornada, la de TOTS SANTS, fent el que últimament li és propi, guanyar i fer-ho amb autoritat. Si bé és cert que el Santa Eulàlia no era rival que pogués posar en dificultats a l’equip local, tots els partits s’han de jugar i qualsevol descuit o excés de confiança pot provocar alguna que altre sorpresa. No ha estat el cas i el Sants ha fet valer la seva superioritat deixant als de l’Hospitalet al fons de la taula, d’on, pel joc exhibit fins ara, els hi costarà sortir.
No sé si l’Anguera ha guanyat o ha estat el Pere Gol el que ha perdut. I és que enfrontar-se actualment a l’equip de la Salut és sinònim de victòria i a més fer-ho per golejada. L’Anguera, quasi sense voler, li ha clavat sis gols i en podrien haver estat molts més. Els de Badalona, estic convençut, estan desitjant tornar a segona divisió i posen tot l’empeny en aconseguir-ho i que sigui de la manera més ràpida possible. El Santa Eulàlia i el propi Pere Gol rivalitzaran, d’aquí al final, per “l’honor” de ser el fanalet vermell del grup. Sort a tots dos.
El partit més igualat, a priori, era el que ha enfrontat aquest matí, i sota una pluja persistent, a la Barceloneta i al Catalònia. El resultat molt més clar del que es preveia si tenim en compte el potencial de l’equip visitant i la dificultat de l’equip local per fer gols. Però com en altres ocasions, les segones parts segueixen sent l’assignatura pendent del Catalònia. Tot el que aconsegueixen en els primers quaranta cinc minuts se’n va a n’orris quan les forces els hi fallen. Les forces i la concentració, que és un aspecte que hauran de treballar i molt, si volen aspirar als llocs capdavanters. Tenen potencial, però incomplet, i els partits duren 90 minuts i alguns, fins i tot, una mica més. La Barceloneta, sense fer soroll, ja està a la part alta i com que és un equip tossut, no voldrà deixar-la.
El Vilassar, lluny de casa, acostuma a ser una víctima propiciatòria per als equips que resolen els seus partits amb certa dificultat. El Júpiter, amb un balanç de gols a favor i en contra molt ajustat, ha fet bones les estadístiques, guanyant per la mínima, fent 4 gols, però encaixant-ne 3. Deixant, altra vegada, la diferencia de gols sota mínims. Sent el segon equip màxim golejador, és també, un dels màxims golejats. I això és preocupant per a un equip que vol ser favorit al títol.
L’Europa viatjava al Besòs amb certs dubtes respecte a quin Trajana es trobaria. Les tradicionals “ganes” que hi posen els trajaneros quan s’enfronten a l’equip escapulat podia ser un factor determinant en el decurs del partit i condicionar el resultat final. Aquest cop l’Europa no s’ha deixat sorprendre i igualant, sobre el terreny de joc, l’empenta dels locals, li ha permès desactivar, un per un, els plantejaments proposats pel Trajana, en un partit molt físic, que demostra la capacitat d’adaptació i la varietat de recursos que atresoren els del Nou Sardenya.
Finalment, el Sangra contra l’Hospitalet. Novament les estadístiques han prevalgut per damunt de qualsevol altre paràmetre. Els dos equips estaven empatats a punts abans de començar el partit i segueixen empatats a punts al final del mateix. Un resultat de 1 a 1 que, segurament, no deixa a cap equip content, desprès de com han anat les coses. El Sant Gabriel, per jugar a casa, no estarà satisfet per deixar escapar dos punts i l’Hospitalet, per jugar molts minuts amb un jugador més i desprès de fallar un penal, els hi ha de quedar el regust amarg per haver deixat escapar dos punts, que tal i com s’havia posat el partit, no s’haurien d’haver perdut mai. Ah! les matemàtiques, són implacables.
En fi, una castanyada per seguir gaudint de bon futbol i algun que altre moniato.
Fins la propera setmana.
Castanyes i moniatos
Una jornada més sense sorpreses, perquè inclòs les “tanganes” de la Muntanyesa estan sent habituals i ja comencen a entrar dins el terreny de la normalitat. Una Muntanyesa, que fent valer la seva superioritat a can Bosco, els hi ha infligit una severa golejada, deixant als nois de l’Escola Industrial en els llocs de cua d’aquest tren del grup 3er. que va llençat.
El Masnou i l’Unificació Bellvitge, molt igualats a punts, a joc i a despropòsits han empatat a 1, com podrien haver empatat a res en un partit deslluït amb pocs aspectes destacables.
El Sants, en la seva jornada, la de TOTS SANTS, fent el que últimament li és propi, guanyar i fer-ho amb autoritat. Si bé és cert que el Santa Eulàlia no era rival que pogués posar en dificultats a l’equip local, tots els partits s’han de jugar i qualsevol descuit o excés de confiança pot provocar alguna que altre sorpresa. No ha estat el cas i el Sants ha fet valer la seva superioritat deixant als de l’Hospitalet al fons de la taula, d’on, pel joc exhibit fins ara, els hi costarà sortir.
No sé si l’Anguera ha guanyat o ha estat el Pere Gol el que ha perdut. I és que enfrontar-se actualment a l’equip de la Salut és sinònim de victòria i a més fer-ho per golejada. L’Anguera, quasi sense voler, li ha clavat sis gols i en podrien haver estat molts més. Els de Badalona, estic convençut, estan desitjant tornar a segona divisió i posen tot l’empeny en aconseguir-ho i que sigui de la manera més ràpida possible. El Santa Eulàlia i el propi Pere Gol rivalitzaran, d’aquí al final, per “l’honor” de ser el fanalet vermell del grup. Sort a tots dos.
El partit més igualat, a priori, era el que ha enfrontat aquest matí, i sota una pluja persistent, a la Barceloneta i al Catalònia. El resultat molt més clar del que es preveia si tenim en compte el potencial de l’equip visitant i la dificultat de l’equip local per fer gols. Però com en altres ocasions, les segones parts segueixen sent l’assignatura pendent del Catalònia. Tot el que aconsegueixen en els primers quaranta cinc minuts se’n va a n’orris quan les forces els hi fallen. Les forces i la concentració, que és un aspecte que hauran de treballar i molt, si volen aspirar als llocs capdavanters. Tenen potencial, però incomplet, i els partits duren 90 minuts i alguns, fins i tot, una mica més. La Barceloneta, sense fer soroll, ja està a la part alta i com que és un equip tossut, no voldrà deixar-la.
El Vilassar, lluny de casa, acostuma a ser una víctima propiciatòria per als equips que resolen els seus partits amb certa dificultat. El Júpiter, amb un balanç de gols a favor i en contra molt ajustat, ha fet bones les estadístiques, guanyant per la mínima, fent 4 gols, però encaixant-ne 3. Deixant, altra vegada, la diferencia de gols sota mínims. Sent el segon equip màxim golejador, és també, un dels màxims golejats. I això és preocupant per a un equip que vol ser favorit al títol.
L’Europa viatjava al Besòs amb certs dubtes respecte a quin Trajana es trobaria. Les tradicionals “ganes” que hi posen els trajaneros quan s’enfronten a l’equip escapulat podia ser un factor determinant en el decurs del partit i condicionar el resultat final. Aquest cop l’Europa no s’ha deixat sorprendre i igualant, sobre el terreny de joc, l’empenta dels locals, li ha permès desactivar, un per un, els plantejaments proposats pel Trajana, en un partit molt físic, que demostra la capacitat d’adaptació i la varietat de recursos que atresoren els del Nou Sardenya.
Finalment, el Sangra contra l’Hospitalet. Novament les estadístiques han prevalgut per damunt de qualsevol altre paràmetre. Els dos equips estaven empatats a punts abans de començar el partit i segueixen empatats a punts al final del mateix. Un resultat de 1 a 1 que, segurament, no deixa a cap equip content, desprès de com han anat les coses. El Sant Gabriel, per jugar a casa, no estarà satisfet per deixar escapar dos punts i l’Hospitalet, per jugar molts minuts amb un jugador més i desprès de fallar un penal, els hi ha de quedar el regust amarg per haver deixat escapar dos punts, que tal i com s’havia posat el partit, no s’haurien d’haver perdut mai. Ah! les matemàtiques, són implacables.
En fi, una castanyada per seguir gaudint de bon futbol i algun que altre moniato.
Fins la propera setmana.
Fotos amb retard
Aquí teniu les imatges dels partits del cap de setmana…de fa quaranta anys. Lamentem sincerament la tardança en la seva publicació. Problemes tècnics aliens a la Direcció han estat la causa d’aquest desgavell. Si algú reconeix al seu pare o al seu avi, ens agradaria molt que ens ho fes saber. Moltes gràcies.
Un àrbitre dels que fan por
Prohibit llençar pedres
No vull ningú darrera la porteria
Un gol a l'EsglèsiaFotos de Jordi Olivé, Xavier Miserachs, Rafael Sanz i Ramon Masats
dissabte, 1 de novembre del 2008
Brillants a la mina
Trajana 2 – Europa C 6
Fàcil? Gens. Guanyar al camp del Besós no és un fita a l’abast de tothom. S’ha de treballar i s’ha de treballar molt per aconseguir contrarestar el plus de motivació que sempre posa l’equip del Trajana quan s’enfronta a l’Europa. Un joc molt físic per part dels dos equips ens ha brindat una primera part tàctica i de desgast que s’ha desencallat amb un gol a la sortida d’un corner favorable als escapulats poc abans del descans. Un penal als pocs minuts de la represa, també favorable als visitants, semblava sentenciar el partit. No ha estat així, com per altra banda era previsible, i un remat dins l’àrea petita de l’Europa ha donat emoció al resultat, fent creure als jugadors locals i al nombrós públic assistent, que la remuntada era possible. Un ràpid 1 a 3 ha tornat a donar certa tranquil·litat a l’equip visitant, malgrat que sense temps d’assaborir-ho, el Trajana ha tornat a marcar per ajustar el resultat a un 2 a 3 amb tot obert faltant encara molts minuts pel final. Novament l’Europa, jugant amb una autoritat i una solvència incontestable, ha estat capaç de frenar l’escalada local amb un 2 a 4, que aquest cop sí, ha acabat amb la resistència d’un combatiu Trajana. El 2 a 5 i 2 a 6 definitiu han estat una conseqüència lògica d’aquest esfondrament moral i físic d’un Trajana exhaust.
L’Europa ha estat llest, utilitzant tots els recursos necessaris per fer finalment fàcil el que podria haver estat molt difícil. La tècnica sense esforç acostuma a ser frustrant. En canvi l’esforç i el treball fan que la tècnica pugui brillar en la seva justa mesura. Les primeres parts de picar pedra, generalment grises, permeten que el sol llueixi amb molta més rotunditat a les segones. Per obtenir resultats és absolutament imprescindible, primer plantejar i després desembarassar les equacions. El futbol, encara que no ho sembli, té molt a veure amb les matemàtiques.
Avui calia baixar a la mina, arremangar-se per obtenir el mineral preciós i l’Europa ha sabut posar-se la roba adequada per fer-ho. El premi està a la vista.
Trajana 2 – Europa C 6
Fàcil? Gens. Guanyar al camp del Besós no és un fita a l’abast de tothom. S’ha de treballar i s’ha de treballar molt per aconseguir contrarestar el plus de motivació que sempre posa l’equip del Trajana quan s’enfronta a l’Europa. Un joc molt físic per part dels dos equips ens ha brindat una primera part tàctica i de desgast que s’ha desencallat amb un gol a la sortida d’un corner favorable als escapulats poc abans del descans. Un penal als pocs minuts de la represa, també favorable als visitants, semblava sentenciar el partit. No ha estat així, com per altra banda era previsible, i un remat dins l’àrea petita de l’Europa ha donat emoció al resultat, fent creure als jugadors locals i al nombrós públic assistent, que la remuntada era possible. Un ràpid 1 a 3 ha tornat a donar certa tranquil·litat a l’equip visitant, malgrat que sense temps d’assaborir-ho, el Trajana ha tornat a marcar per ajustar el resultat a un 2 a 3 amb tot obert faltant encara molts minuts pel final. Novament l’Europa, jugant amb una autoritat i una solvència incontestable, ha estat capaç de frenar l’escalada local amb un 2 a 4, que aquest cop sí, ha acabat amb la resistència d’un combatiu Trajana. El 2 a 5 i 2 a 6 definitiu han estat una conseqüència lògica d’aquest esfondrament moral i físic d’un Trajana exhaust.
L’Europa ha estat llest, utilitzant tots els recursos necessaris per fer finalment fàcil el que podria haver estat molt difícil. La tècnica sense esforç acostuma a ser frustrant. En canvi l’esforç i el treball fan que la tècnica pugui brillar en la seva justa mesura. Les primeres parts de picar pedra, generalment grises, permeten que el sol llueixi amb molta més rotunditat a les segones. Per obtenir resultats és absolutament imprescindible, primer plantejar i després desembarassar les equacions. El futbol, encara que no ho sembli, té molt a veure amb les matemàtiques.
Avui calia baixar a la mina, arremangar-se per obtenir el mineral preciós i l’Europa ha sabut posar-se la roba adequada per fer-ho. El premi està a la vista.
Si todos los curas supieran la paliza que les vamos a dar, saldrian a la calle gritando: libertad, libertad, libertad!
Escoles Pies 1 – Europa D 4
A la vista de l’actitud, durant tot el partit, dels nois “pius”, m’atreveixo a recomanar als seus sacrificats pares que deixin d’invertir tant en l’Escola Privada dels seus fills i que no malgastin més diners ni esforços en una educació que està molt clar que no funciona. Qualsevol Escola Pública, inclòs la de la Mina, ens garanteix uns resultats del nivell demostrat avui per aquests nois. Estimats pares, si realment voleu invertir bé els diners, si voleu fer un servei a la societat, feu donacions a qualsevol ONG, els vostres estalvis seran millor aprofitats.
Reconec que avui m’he passat amb el títol de la crònica, però només m’he passat de llargada no de contingut. El partit? El partit, traient els primers minuts de tanteig, on els dos equips s’han estudiat, la resta ha estat clarament dominat per un Europa que ha fet una segona part excel·lent, on amb un joc vistós i efectiu ha liquidat el rival en 15 minuts. L’Europa ha retrobat, en aquest partit , el tremp que li és característic i amb ell, la confiança necessària per encarar amb solvència els propers enfrontaments, segurament més complicats que el d’avui. El resultat advers de la setmana passada enfront el Carmel ha estat, amb tota seguretat, un toc d’atenció, que si es sap aprofitar, pot donar uns rèdits molt positius.
M’ha agradat l’Europa que he vist avui –en el seu conjunt- sòlid per línies i contundent en la definició. No li ha perdut mai la cara al partit, malgrat les males maneres de l’equip local, ha estat sempre en el camí correcte mantenint-se al marge de les provocacions i el mal perdre dels “monaguillos”. L’únic aspecte favorable que pot tenir aquest equip de capellans mal educats són les reduïdes dimensions del terreny de joc, més semblant a la pista central de l’Open de tenis Britànic, que no pas a un camp de futbol. En els desplaçaments, dubto molt que rasquin punts, la seva moral fràgil, les seves limitacions físiques i el pensar que tenen a Déu de la seva part els abocarà directament al desastre. La prepotència i infal·libilitat de l’Església no són les millors companyes de viatge si es vol competir en el món real.
L’Europa no ha tingut pietat dels escolapis. Passar pàgina el més aviat possible i preparar, amb optimisme i seny, el proper partit a casa d’un Singuerlín en un bon moment de forma.
PD: en acabar el partit, l’entrenador de l’equip local ha sortit del vestuari comentat, referint-se al seu jugador número 36: aquest noi es tonto! No hi puc estar més d’acord.
Escoles Pies 1 – Europa D 4
A la vista de l’actitud, durant tot el partit, dels nois “pius”, m’atreveixo a recomanar als seus sacrificats pares que deixin d’invertir tant en l’Escola Privada dels seus fills i que no malgastin més diners ni esforços en una educació que està molt clar que no funciona. Qualsevol Escola Pública, inclòs la de la Mina, ens garanteix uns resultats del nivell demostrat avui per aquests nois. Estimats pares, si realment voleu invertir bé els diners, si voleu fer un servei a la societat, feu donacions a qualsevol ONG, els vostres estalvis seran millor aprofitats.
Reconec que avui m’he passat amb el títol de la crònica, però només m’he passat de llargada no de contingut. El partit? El partit, traient els primers minuts de tanteig, on els dos equips s’han estudiat, la resta ha estat clarament dominat per un Europa que ha fet una segona part excel·lent, on amb un joc vistós i efectiu ha liquidat el rival en 15 minuts. L’Europa ha retrobat, en aquest partit , el tremp que li és característic i amb ell, la confiança necessària per encarar amb solvència els propers enfrontaments, segurament més complicats que el d’avui. El resultat advers de la setmana passada enfront el Carmel ha estat, amb tota seguretat, un toc d’atenció, que si es sap aprofitar, pot donar uns rèdits molt positius.
M’ha agradat l’Europa que he vist avui –en el seu conjunt- sòlid per línies i contundent en la definició. No li ha perdut mai la cara al partit, malgrat les males maneres de l’equip local, ha estat sempre en el camí correcte mantenint-se al marge de les provocacions i el mal perdre dels “monaguillos”. L’únic aspecte favorable que pot tenir aquest equip de capellans mal educats són les reduïdes dimensions del terreny de joc, més semblant a la pista central de l’Open de tenis Britànic, que no pas a un camp de futbol. En els desplaçaments, dubto molt que rasquin punts, la seva moral fràgil, les seves limitacions físiques i el pensar que tenen a Déu de la seva part els abocarà directament al desastre. La prepotència i infal·libilitat de l’Església no són les millors companyes de viatge si es vol competir en el món real.
L’Europa no ha tingut pietat dels escolapis. Passar pàgina el més aviat possible i preparar, amb optimisme i seny, el proper partit a casa d’un Singuerlín en un bon moment de forma.
PD: en acabar el partit, l’entrenador de l’equip local ha sortit del vestuari comentat, referint-se al seu jugador número 36: aquest noi es tonto! No hi puc estar més d’acord.
divendres, 31 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)