El plàtan

Em consta que, l’energumen que li va llençar un plàtan a Dani Alves durant el partit de futbol entre el Vila-real i el Barça, no ho tornarà a fer. I no ho tornarà a fer perquè estigui penedit de la seva conducta, del seu inadmissible racisme, sinó per les conseqüències que el seu desafortunat acte va tenir en l’esdevenir del joc i en el resultat final. 

Tothom coneix les bondats del plàtan, les seves propietats nutritives, la capacitat per generar dopamina i els efectes reconstituents que causa en els organismes que l’ingereixen. Doncs així va anar; i un fet, aparentment intranscendent i de mal gust, va acabar per ser el punt d’inflexió que va donar la volta a un partit que estava perdut i va permetre al Barça una remuntada impensable fins aquell moment. 

Poc s’imaginava, el groguet racista, que el seu plàtan acabaria als budells de Dani Alves i el seu ràpid metabolisme capgiraria una situació que el Vila-real semblava tenir perfectament controlada. 

La saviesa popular ja ens ho avisava: “a l’enemic ni aigua”. Perquè doncs alimentar-lo? A partir d’ara, qui més qui menys, s’ho pensarà dues vegades a l’hora de donar de menjar a qui et pot fer la guitza. 

Doneu-li espinacs al Popeye i patireu les conseqüències. Avisats esteu!

L'evidència

La pipa 

Espanya, l’Espanya vertebral, em recorda cada cop més aquell quadre de Magritte en el que es veu la imatge d’una pipa amb un text al peu que diu: “això no és una pipa”. El que, a primera vista, pot semblar una contradicció o una “boutade” per part de l’artista, no és més que una veritat de l’alçada d’un campanar.

Efectivament, la pipa pintada per Magritte no és una pipa real, sinó la representació d’una pipa. Un quadre, una fotografia, una escultura o qualsevol altre representació d’un determinat objecte, paisatge o persona, només és una interpretació de la realitat que mai es podrà convertir en l’original. 

Per això, i des d’aquesta perspectiva, Espanya em recorda tant aquesta pintura. Las Cortes, els seus polítics, el Tribunal Constitucional i qualsevol altre col•lectiu espanyol que se’ns vingui al cap, només són representacions de la realitat que haurien de ser i a la que volen assemblar-se. 

Un Parlament que nega el dret de vot als seus ciutadans, conculcant així els principis bàsics de la democràcia, no és un Parlament democràtic sinó una perversa representació d’un Parlament democràtic. Uns polítics que segresten el dret a decidir dels seus conciutadans, no són uns polítics democràtics, sinó una barroera representació d’uns polítics democràtics. Un Govern que nega sistemàticament la representació ciutadana i no respecta les seves decisions, no és, des de cap punt de vista, un govern democràtic, sinó una esperpèntica representació d’un Govern democràtic. Un Tribunal Constitucional que impugna els drets essencials de les persones i obvia la voluntat popular, no és un Tribunal Constitucional democràtic, sinó una calamitosa representació d’un autèntic Tribunal Constitucional democràtic. 

I així anar fent fins que la pipa pintada tregui fum o nosaltres, escèptics de mena, decidim deixar de fumar.

videoclip 6B amb subtitols

Per a exemplars evolucionats

Submissió impossible

En tot aquest procés, llarg, feixuc, però imparable procés, cap a la independència, hi ha un aspecte que em desconcerta per damunt de qualsevol altre: la defensa aferrissada de la dependència. No entenc, per molt que m’hi esforci, l’argument i les justificacions que fan servir aquells i aquelles que, ja no en el marc actual, sinó en qualsevol mena de marc, són partidaris de la submissió, del tutelatge, de la delegació de competències, de l’administració de la caixa i de la renúncia a la presa de decisions. 

Si entenem, hi així ho hem d’entendre, que la lluita per l’emancipació i l’aspiració a aconseguir les més altes cotes de llibertat ens són inherents i estan impreses a foc en el nostre ADN, haurem de convenir que tot allò que no vagi en aquest sentit, no pot ser més que una alteració de la conducta o un trastorn genètic amb greus conseqüències involucionistes. 

No estem parlant d’acords, de col·laboració entre iguals i de suma de competències i esforços. Estem parlant de plegar-se a la voluntat de l’altre, renunciant a la pròpia personalitat i cedint el control absolut sense cap mena de reserva. La dependència d’Espanya que defensen algunes persones des de Catalunya no és una relació voluntària entre subjectes sobirans, ans al contrari, és la conseqüència lògica d’unes personalitats immadures a mig camí entre la por i la inseguretat. 

La independència, i la seva recerca, és un dels objectius bàsics de l’espècie. La dependència només està justificada en individus immadurs, dèbils, necessitats, amb limitacions físiques i/o mentals, amb mobilitat reduïda o mancats de recursos econòmics. La dependència, es miri com es miri, és un estat abominable que sotmet a les persones (i als pobles) a una subsistència indigna. 

A manera d’epíleg, coneixeu alguns sinònims de dependència? Us els recordo. Dependència: subordinació, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat, pertinença, domini,... 

I per acabar en positiu. Independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació, integritat, fermesa, resolució,... 

Les coses pel seu nom.

Versió lliure

La consulta 

Sona el telèfon. Llegeix-ho a la pantalla: 9174371.. Despenjo. 

A l’altra costat de la línia: 

-Buenas tardes don José Luis. Le llamo de Bankia para un asunto de su interés. No le robaré (molt escaient, penso: aquest paio se n'en fot) más de tres minutos de su tiempo. Tenemos un fondo de inversión que, sin ningún riesgo para sus ahorros, le garantiza...i bla bla bla bla bla...¿Le parece una propuesta atractiva? 

-No suena nada mal, pero lo tendré que meditar. ¿Me permite usted que haga una consulta?

-¡Faltaría más! ¿Le parece bien, don José Luis, que le llame el jueves? 

- Si, el jueves, el jueves está bien. Y por cierto, aprovechando su buena predisposición, ¿no podría hablar con sus representantes políticos y conseguir que, ellos también, me permitan hacer la consulta?

 

-… 

Silenci a l’altra banda. 

-Oiga, oiga, ¿sigue usted ahí? 

...

No sé perquè, però tinc la desagradable sensació que no em trucarà el dijous. Bé, ni el dijous, ni el divendres, ni…

Onze de Setembre - Estem preparats (Adaptació Pep Sala- ANC)

Ves que no sigui veritat

La Lucy 

Teniu clar oi que si l’ABC, el Rivera o la Camacho haguessin existit fa 3,5 milions d’anys haurien assassinat a la Lucy per estroncar l’evolució natural de l’espècie i ara no seriem on som? Teniu clar oi que si L’ABC, el Rivera i la Camacho se n’haguessin sortit amb la seva, seguiríem vivint dalt d’un arbre, caminaríem a quatre potes i menjaríem cacauets? 

És una sort que la Lucy sobrevisqués a l’encalçament de l’ABC, el Rivera i la Camacho i els seus fills i els fills dels seus fills trobessin la manera d’escapolir-se dels límits constitucionals per arribar a la platja de la civilització. Altres s’han quedat pel camí. Malviuen entre nosaltres en una situació que els hi és estranya i incomoda. I, a fe de Déu, se’ls hi veu d’una hora lluny.

Així et vull, així et tinc

Vaginal o clitoridiana? 

Tinc un dubte sexual que no em puc treure del cap. Espanya és vaginal o clitoridiana? Sent plaer en la penetració o és més procliu a l’estimulació? És activa en el seu rol o és més aviat passiva en la seva proposta de parella? És d’aquelles que agafa la paella pel mànec (o el mànec per la paella) o es deixa fer, desitjant que el desig arribi? Té Espanya clara la idea d’una relació de parella on el sexe sigui una experiència satisfactòria, complaent i compartida? 

Tinc seriosos dubtes al respecte i la meva experiència personal no m’ajuda a resoldre’ls. Espanya, i als fets em remeto, no és feliç en les seves relacions sexuals i la cara de pomes agres que mostra és un reflex d’aquesta pertorbadora realitat. Espanya pateix un problema d’empatia i, per una patologia endèmica, sempre s’ha mogut millor per la part fosca de l’escenari. La seva Ítaca sexual és la perversió i el seu vaixell, la infàmia. Està negada, perquè s’ha negat amb voluntat malaltissa, al plaer generós i compartit. El sexe per a Espanya és un camp d’explotació i domini. Un terreny abonat al sadisme i l’exercici de la violència. 

El sexe, les relacions sexuals, per a Espanya, és un escenari incòmode que no s’entén sinó des de la humiliació de la parella i la seva derrota moral. Espanya, i no hi ha motius per creure una altra cosa, no és ni vaginal ni clitoridiana. Espanya és una anomalia sexual que baveja de plaer amb el dolor aliè i s’enfila a l’orgasme des de la terra cremada.

#eleutheromania

Tricentenari

L'altra via

Afers exteriors 

És simptomàtic que el membre del Govern espanyol més actiu, més bel•ligerant i preocupat per la independència de Catalunya sigui, precisament, el ministre d’afers exteriors. Vol dir això que per a Espanya el problema català ha passat a ser un assumpte que competeix a la cartera d’afers exteriors? Va començant Espanya a assimilar que ha perdut definitivament Catalunya i, per tant, tot allò que se’n deriva de la relació ja no pertany a l’àmbit de l’interior sinó al de l’exterior? 

Mentre el discurs de la por, l’únic discurs possible per a una Espanya sense arguments, va prenent protagonisme semàntic, el ministre d’afers exteriors, en representació del Govern de l’Estat veí, té cada cop més clar que ha d’engegar la maquinària diplomàtica i escollir un ambaixador amb seu al Passeig de Gràcia.

Petites diferències

La marató 

He llegit: “Negar la llibertat en nom de la igualtat és un concepte jacobí obsolet” 

Això val per a les persones i també per als pobles. No es tracta de tenir com a objectiu que tothom sigui igual sinó, partint d’un escenari d’igualtat d’oportunitats, que cadascú avanci segons el seu criteri, la seva imaginació, la seva capacitat i, evidentment, que ho faci en la direcció que més li plagui. 

Us imagineu, per un moment, un món de clònics on la indolència, la ineptitud, l’estupidesa, la incompetència, la neciesa, la mandra i la vagància, obligui a tothom a encotillar-se en aquests paràmetres en nom de la igualtat? 

Les dones i els homes, també aquells que optin per una tercera via, han de disposar de les mateixes oportunitats, però, en cap cas, s’ha de pretendre que acabin sent iguals. La llibertat d’elecció és el motor que ens fa avançar i la que ens ha tret de la prehistòria. 

Els pobles i les nacions, com a conjunt de persones, també han d’estar subjectes a aquest axioma. Un poble no pot limitar les seves legitimes aspiracions d’emancipació i progrés perquè altres vulguin seguir vivint de la providència, el subsidi i la retòrica medieval. 

No m’imagino una marató, on partint tots del mateix punt i a la mateixa hora, els més preparats hagin d’esperar els últims per arribar tots junts i al mateix temps.

Cames ajudeu-me

La pròpia vida 

Potser si que ho hem encarat malament. Potser si que ens hem equivocat en el plantejament i en la seva aplicació. Potser si que la nostra estratègia hauria d’haver estar una de ben diferent ajustada a la particularitat del cervell espanyol i a la seva desconcertant idiosincràsia. Potser si que hem estat incapaços de saber el que ens convenia i encertar en la manera d’arribar-hi. 

Ves per on, ha tingut que ser un Govern especialment bel·ligerant amb Catalunya, l’encarregat d’obrir-nos els ulls i mostrar-nos quin és el veritable camí. Si la cosa prospera, i espero que sí, no podrem agrair mai a Extremadura i als seus governants el molt que han fet per la independència del nostre país. 

La recent publicació de les balances fiscals per part del Govern de Monago, avalades per un informe de reconeguda vàlua científica i d’un rigor tècnic incontestable, ha estat l’últim cop de mà que necessitàvem i que, em sembla definitiu, per assolir la desitjada sobirania. 

Tota Espanya ja sap, a hores d’ara, la càrrega econòmica que Catalunya li representa. Tota Espanya sap, i si no ho sap aviat ho sabrà, que amb Catalunya dins d’Espanya, Espanya no se’n sortirà. Cal mesures dràstiques que facin que la gangrena no s’estengui i, davant d’aquest escenari desolador, no queda cap altre remei que amputar l’apèndix corromput. 

Espanya, i el món per defecte, ja tenen el diagnòstic precís i el protocol a seguir i aquest no és un altre que la cirurgia correctora. No és hora de temences i solucions a mitges. Calen mesures valentes que garanteixin el guariment. Espanya s’ha de desfer de Catalunya el més aviat possible. Els hi va el futur i, encara més, la pròpia vida.

Chirigota, Esto si que es una chirigota - Clasificatoria

Los García, Catalunya y el futuro de todos

Miserables!

Ficció 

Un informe de l’agència KMM ha desvetllat el que fins ara només era un rumor i que s’ha acabat confirmant amb proves concloents: el Partit Popular finançarà a totes aquelles famílies que demanin l’educació en espanyol a Catalunya. 

Una primera partida d’un milió d’euros, custodiada en un compte suïs, ha estat reservada per sufragar les despeses de totes les famílies que exigeixin a la Generalitat que els seus fills/filles rebin l’educació en espanyol. El compromís del Partit Popular comprèn tot el període docent dels estudiants, des de la primària fins concloure una carrera universitària, si es dóna el cas. 

La cosa, però, no acaba aquí. L’estudiant que s’aculli a aquest pla, tindrà garantit el seu futur laboral amb un lloc de treball de per vida. El Partit Popular, mitjançant la seva territorial amb seu a Badalona, està autoritzat, i ja s’ha tingut accés als documents, ha signar un contracte de compromís per legalitzar aquesta iniciativa i blindar-la davant la llei. És cert que el Partit Popular, com a partit de Govern, no està en condicions de garantir un lloc de treball per a tots els espanyols com mana la Sagrada Constitución, però, en el cas que ens ocupa, està disposat a fer una excepció. 

Segons un portaveu de KMM, que ha tingut l’amabilitat d’atendre la meva trucada, ja hi ha un primer acord amb una de les famílies acollides al programa. Es tractaria de H.P.E. que vol estudiar ciències de la informació i que, gràcies a l’acord estawert, d’aquí a 2 anys començarà les seves pràctiques a la secció de necrològiques de La Vanguardia , per allò de les llengües mortes. Es descarta, de moment, l’opció de col•laborar com a becari de Josep Cuní fins que 8 tv no sigui íntegrament en espanyol, un projecte en el que el Grupo Godó està treballant des de fa un parell de mesos. 

El Partit Popular està convençut de l’èxit d’aquesta campanya i anima a totes aquelles famílies amb manca de recursos econòmics que vulguin donar una educació als seus fills i garantir-los una estabilitat laboral, que no dubtin en vendre la seva ànima al diable a canvi d’un futur de color de rosa amb sostinguts efectes opiacis. 

Si la cosa funciona, i res fa pensar en el contrari, el Partit Popular estudiarà seriosament la possibilitat d’engegar aquesta mateixa campanya a França. No sé perquè però sempre m’havia imaginat Los Miserables de Victor Hugo escrit en espanyol.

Fer servir la palla

Viviane Reding 

Que la senyora Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, es passegi per Barcelona demanant diàleg entre Espanya i Catalunya, suplicant entre sanglots que no ens separem, és el privilegi d’una europeista carregada de bones intencions, però, atenent el cas, d’una innocència ruboritzant. 

La senyora Reding, des de la seva desconcertada llunyania, ens hauria de concedir als catalans, com a mínim, el benefici de l’experiència i el coneixement. Una experiència que els catalans hem conreat a força de cops i avalada per 500 anys d’història. Bé, la història la feia Espanya i Catalunya la patia. 

Ho hem intentat senyora Reding. Per activa, quan hem pogut, i per passiva, quasi bé sempre. Ens hem esforçat per dialogar, hem fet àlgebra, logaritmes neperians i, fins i tot, equacions de segon grau per mirar de quadrar els comptes i mantenir un equilibri en correspondència, però el resultat, a la vista està, mai ha sigut el que tocava. 

Dos no s’entenen si un no vol i Espanya no és que parli una altra llengua, que també, Espanya és una analfabeta patològica amb la morfologia d’un mur de formigó. És vostè capaç, senyora Reding, de mantenir una conversa amb una paret? Provi-ho i desprès m'ho explica.

L’anàlisi que la vicepresidenta de la Comissió Europea fa de la situació i els seus consells, valdrien si Espanya fos un país “normal”, però Espanya no és un país amb múscul democràtic, Espanya té en el seu ADN l’estigma del colonitzador i sempre ha optat per la dominació abans que per l’entesa. És la seva manera de ser, és un fet contrastat i la culta senyora Reding no ho hauria d’ignorar. 

I per acabar, i posant a prova el seu missatge de concòrdia i d’unitat, proposaria a la senyora Reding un canvi, una permuta de situacions: que Catalunya ocupi el lloc de Luxemburg en el marc internacional i Luxemburg ocupi el de Catalunya, és a dir, que Luxemburg s’integri a l’Estat espanyol i comparteixi vivenda amb la dialogant Espanya. 

Li garanteixo a la senyora vicepresidenta una hora ben curta, com s’acostuma a dir popularment, seguida d’un malson estremidor. Luxemburg sota el jou d’Espanya? 500 anys de convivència? No li dono més de 500 hores i apostaria tot el que no tinc, a que la senyora Reding encapçalaria la separació.

Prevenir els accidents

No toqueu els nens 

El cas: el CE Europa busca delegats per als seus equips de base. Els busca fora de les seves “fronteres” i que no tinguin cap relació de parentiu amb els jugadors. És a dir, persones que vulguin col•laborar desinteressadament, sense cap mena de retribució per part del club, exercint les funcions de delegat d’algun dels equips formatius que té l’entitat.

El motiu: el CE Europa necessita, com qualsevol altre club amb categories formatives, persones que ocupin el càrrec de delegat acompanyant als entrenadors en el seu peregrinatge i desenvolupant una tasca fonamental per la bona marxa dels equips i, conseqüentment, per l’entitat que representen. 

La clau: el CE Europa vol, per ocupar aquesta figura determinant, persones sense cap vincle familiar amb els jugadors, en contra del que ve sent habitual des de temps immemorials, on els pares realitzen aquesta complexa tasca amb les avantatges, i també amb els inconvenients, que aquesta situació genera. 

El perill: algú em pot explicar quina mena de persona pot estar interessada en fer de delegat d’un, per exemple, equip d’alevins de segon any sinó té cap vincle familiar que li compensi l’enorme inversió de temps sense rebre res a canvi? Algú pot garantir la bondat de les seves intencions? Algú està en disposició d’assegurar que no hi haurà cap mena de problema obrint una porta amb dubtosos i, tan de bo m’equivoqui, perillosos resultats? 

La conclusió: entenc que el CE Europa vulgui evitar un mal endèmic que li genera un cert conflicte, però no es pot tapar una esquerda provocant un esvoranc. El problema dels delegats/pares al CE Europa, i a qualsevol altre club, no és tant el fet de ser pare, sinó quina mena de pare s’és i la intel•ligència emocional del subjecte en qüestió. Al CE Europa hi ha hagut delegats fantàstics que no han tingut que renunciar a la seva condició de pares i que han exercit les seves funcions amb una solvència i una equitat impecable. 

La proposta: si el CE Europa vol evitar problemes de present, i també de futur, i resoldre així una situació espinosa, no cal inventar res, només cal buscar els delegats on els ha de buscar, on sempre han estat, però que apliqui criteris de selecció que s’ajustin al que tots tenim al cap. Ficar estranys en un vestuari de nens i nenes, sense cap aval familiar, pot ser la pitjor decisió que haurà pres mai el CE Europa.

Lluita amb mi i jo et lliuraré

totes les armes de la meva poesia