La pipa 

Espanya, l’Espanya vertebral, em recorda cada cop més aquell quadre de Magritte en el que es veu la imatge d’una pipa amb un text al peu que diu: “això no és una pipa”. El que, a primera vista, pot semblar una contradicció o una “boutade” per part de l’artista, no és més que una veritat de l’alçada d’un campanar.

Efectivament, la pipa pintada per Magritte no és una pipa real, sinó la representació d’una pipa. Un quadre, una fotografia, una escultura o qualsevol altre representació d’un determinat objecte, paisatge o persona, només és una interpretació de la realitat que mai es podrà convertir en l’original. 

Per això, i des d’aquesta perspectiva, Espanya em recorda tant aquesta pintura. Las Cortes, els seus polítics, el Tribunal Constitucional i qualsevol altre col•lectiu espanyol que se’ns vingui al cap, només són representacions de la realitat que haurien de ser i a la que volen assemblar-se. 

Un Parlament que nega el dret de vot als seus ciutadans, conculcant així els principis bàsics de la democràcia, no és un Parlament democràtic sinó una perversa representació d’un Parlament democràtic. Uns polítics que segresten el dret a decidir dels seus conciutadans, no són uns polítics democràtics, sinó una barroera representació d’uns polítics democràtics. Un Govern que nega sistemàticament la representació ciutadana i no respecta les seves decisions, no és, des de cap punt de vista, un govern democràtic, sinó una esperpèntica representació d’un Govern democràtic. Un Tribunal Constitucional que impugna els drets essencials de les persones i obvia la voluntat popular, no és un Tribunal Constitucional democràtic, sinó una calamitosa representació d’un autèntic Tribunal Constitucional democràtic. 

I així anar fent fins que la pipa pintada tregui fum o nosaltres, escèptics de mena, decidim deixar de fumar.