Finestra cega

La mala educació

En la mecànica de despropòsits que ens movem, o millor dit, ens mouen, trobo del tot coherent el nomenament de Joana M. Camps com a consellera “d’educació” del Govern Balear. No em negareu que la millor preparació per a desenvolupar un càrrec de tanta responsabilitat és ser agent de la propietat immobiliària. Amb aquest bagatge personal la senyora Camps no ha de tenir cap problema per a dur a bon port la tasca que se li ha encomanat. El món professional en el que s’ha mogut fins ara la nova consellera, ha de ser , sense cap mena de dubte, de gran ajuda en l’àmbit acadèmic i cultural. Que hi fa que necessiti, per a la seva tasca diària, més de 30 assessors (cobrant) que excusin la seva inexperiència? Quina importància pot tenir que confongui l’informe PISA amb un improbable informe TREPITJA? El Govern balear té un clar model d’educació i aquest passa, si o si, per la compra-venda d’immobles, la hipoteca del territori i la dissolució del patrimoni, de tot el patrimoni. És en aquest projecte de liquidació on la nova consellera, un agent immobiliari de perfil baix i de dubtosa competència, encaixa com anell al dit.

Tenim pressa

pobre, infeliç, aïllada

Pobre, infeliç, aïllada 

Algú amb dos dits de front es pot arribar a creure que una Catalunya independent seria més pobre, més infeliç i estaria més aïllada? Només els ximples, els desinformats o els que serveixen foscos interessos poden defensar aquesta improbabilitat. 

Com es pot ser més pobre si es disposen de més recursos econòmics? Algú que no treballi a la banca m’ho sap explicar? En una situació de sobirania no caldrà, ni tan sols, augmentar els ingressos, senzillament n’hi haurà prou en que els que es generen es quedin al territori i no es dilueixin i es malbaratin per les espanyes. Si no hi ha espoli, la que serà més pobre, bastant més pobre, serà Espanya. 

Com es pot ser més infeliç quan per fi aconsegueixes desfer-te d’un paio groller, que beu, que li put l’alè, que et maltracta, que no et respecta, que no t’estima, que no fa les feines de casa, que viu de l’atur i el subsidi, que et fa boicot, que t’enganya i et fot els quartos? Algú que no pateixi la síndrome d’Estocolm m’ho pot explicar? La felicitat no passa per conviure amb el teu pitjor enemic encara que la Constitució i el Pare Carabasser així ho manin. I si s’ha de ser infeliç, millor sol que mal acompanyat. 

Aïllada Catalunya? Potser sí que caldrà buscar un nous companys de viatge, algú que no tingui res a veure amb els “socis de sempre”, els veïns que, sistemàticament, ens han fet tan “fàcil” i “plaent” la nostra existència. I és que hi ha amors que maten i amb amics com Espanya i França no cal tenir enemics. No ens serà difícil trobar qui entengui la nostra idea de ser i la nostra voluntat d’estar. Podríem explorar territoris desconeguts i teixir aliances basades en la confiança, en el respecte i en l’ interès comú. Aïllada Catalunya? Ans al contrari, allunyada dels que aïllen.

El factor humà

Invertir en humanisme 

Tot euro invertit en investigació, en ciència, ha de ser compensat amb el seu equivalent en inversió humanista. Tot el que no s’ajusti a aquest principi serà com conduir un vehicle amb una enorme potencia però sense cap mena de control. La tecnologia, buida de contingut i sense ètica conductiva, no garanteix el seu bon ús i pot ser un perill d’incalculables i imprevisibles conseqüències. 

Necessitem la investigació com la fotosíntesi necessita la llum del sol. Amb ella resolem problemes complexos i avancem cap a un futur més satisfactori. Però no sola. En cap cas, sola. La investigació ha de ser tutelada per un humanisme actiu i la seva avinença ha d’anar lligada a l’encaix social i, encara més, al servei públic i el seu progrés.

Obscur objecte del desig

George Clooney is inside 

Un anunci més? Un anunci inofensiu? N’esteu del tot segurs? Potser per a vosaltres, mascles integrals que no aneu mai a comprar, potser. Però el missatge no va dirigit a vosaltres. Va dirigit a les dones que habitualment visiten les botigues de Nespresso i fan la compra amb regularitat. Són elles i només elles les destinatàries d’un formidable i explícit esquer. 

Quan nosaltres escoltem a la protagonista de l’espot cridar que George Clooney is inside, ens l’imaginem dins la cafeteria i prou. Però, i aquesta és la clau del missatge, quan les dones escolten que George Clooney is inside (George Clooney és a dins), no pensen en l’interior de la cafeteria, com ho fan els ingenus mascles, sinó en que tenen a Gorge Clooney literalment a dins, és a dir, que estan posseïdes per ell, que el tenen entre les cames, en una de les fantasies més humides, excitants i plaents. 

La dona tanca els ulls, assaboreix el café i pensa: Geoorge Clooney is inside. Quasi genial.

Qui és la rata?

Les rates 

Què fa que un animal poc desenvolupat com la rata es comporti més civilitzadament que un de, a priori més avançat, com l’ homo sapiens sapiens? Quin estrany misteri s’amaga darrera aquesta perversió evolutiva? Perquè les rates, amb les seves limitacions genètiques no es maten entre elles? Perquè en, a priori, l’estúpid món de les rates no hi ha assassinats, violacions i corrupció? Estem segurs que aquest és l’ordre natural de les coses i, en conseqüència, el creador n’és còmplice? Significa això que quant més amunt en la piràmide darwiniana més perillosos som per als nostres congèneres? 

A la vista d’aquest procediment i de la seva validació científica, ens hauríem de plantejar seriosament deixar d’utilitzar l’adjectiu de rata per definir el comportament desviat de determinats essers humans, comportament que, com queda sobradament demostrat, res té a veure amb el dels socials i civilitzats rosegadors.

L'equip que la toca i...la tocarà

El millor futbol del món 

L’altre dia llegia un article contra la Independència d’un restaurador que treballa a Catalunya i com utilitzava un símil futbolístic per argumentar-ho. La seva teoria consistia en fer-nos creure que els catalans sabem defensar i som uns mestres repartint joc, però, per contra, no marquem gols i hem de recórrer a fitxar fora per poder guanyar els partits. 

No està gens malament, si no fos perquè l’exemple és tendenciós i respon a una coartada subjectiva i intencionada. És cert, i a la vista està, que ens defensem bé, sempre ho hem fet. És cert, també, que sabem repartir joc, trobar forats impossibles en situacions inversemblants. Veure línies de passada en mig d’un bosc de cames i generar ocasions de gol des de la terra erma. En el que ja no coincideixo és en la manca de gol i en la nostra incapacitat per guanyar els partits. 

Seguint en el símil futbolístic, ja que està tan ben trobat, recordar que el Mundial de futbol guanyat per Espanya va tenir una participació decisiva d’aquells que, segons el nostre restaurador, estan negats cara al gol. Seguir recordant que el passi a la final va ser gràcies al gol de Puyol i el mateix gol de la final, a passi de Cesc, el va materialitzar Iniesta. Es pot demanar més eficàcia, protagonisme i determinació? 

Per altra banda, el Barça, com a màxim exponent d’aquesta realitat, ho ha guanyat tot amb gent feta a casa: catalans d’origen i catalans d’adopció. Iniesta i Pedro són ara excel•lents jugadors de futbol i Messi el millor jugador del món, però, i aquesta és la clau que desmunta qualsevol argument en sentit contrari, s’han fet a Catalunya i no a un altre lloc. 

Aquesta és la realitat i la Independència que volem. Una Independència d’integració, permeable i oberta al món. No pretenem una sobirania de portes i finestres tancades, una sobirania excloent. Si la volem és, justament, per aspirar a ser el millor equip del món amb la gent de casa i amb tota aquella gent que s’hi vulgui apuntar. 

La nostra Independència és com la Masia, gent vinguda d’arreu que treballa i sua per aconseguir un objectiu comú: jugar en un equip que no es diu Espanya.

Preliminars

La independència de Ciudadanos 

A la vista dels resultats de la darrera enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) sobre la intenció de vot, em ve de gust destacar dos aspectes transcendentals. 

En primer lloc, la confirmació i consolidació de l’opció independentista i dels partits que li donen suport. I, en segon lloc, la inequívoca desfeta dels partits sucursalistes subsidiaris de Madrid. 

Són múltiples i diferents, segurament, els condicionants que han portat al PS i al PP a un dels pitjors resultats dels darrers anys. Però la desafecció i el cansament davant d’uns partits mentiders, corruptes, inoperants, incapaços i incompetents per una banda i el seguidisme i l’acatament servil a les consignes de Madrid per l’altra, han estat els principals factors d’aquesta monumental patacada sense precedents. 

En tota caiguda i ha un ascens que l’equilibra i el compensa, i aquest no és un altre que el soufflé de Ciudadanos. Això i el pervers ascens dels partits feixistes en èpoques de crisi que recorre cíclica i històricament Europa des de l’Atlàntic fins els Urals.

És en aquesta, particular conjuntura, on la tendència sobiranista es manifesta amb tota la seva formulació. Observeu sinó com, en aquest nou escenari, fins i tot els partits que estan en contra de la Independència de Catalunya, insisteixo, fins i tot ells, no tenen cap lligam de dependència amb Espanya, ni amb cap partit espanyol. 

És evident, i als fets em remet-ho, que anem pel bon camí. Que el representat hegemònic del no a la sobirania sigui un partit autòcton i no un que depengui directament de Madrid és un gran avenç en la definitiva separació d’Espanya. 

Catalunya, incloent l'oposició, cada cop més lluny d'Espanya.

Pallapor

Els pallassos de la tele 

El Real Madrid estudia comprar Intereconomia. Té algun sentit, més enllà de l’absurd, comprar una cosa que ja es posseeix? Quin tèrbol misteri amaga el pagar per una cosa que et surt gratis? A no ser que es vulgui fer oficial una relació de fet per garantir l’estabilitat legal i jurídica de la parella, no hi veig cap altre motiu raonadament acceptable. 

Formalitzar davant l’opinió pública un vincle afectiu d’una enorme complicitat i que ve de molt lluny, no hauria de ser res d’extraordinari si tenim en compte l’afinitat que demostren ambdues parts i la coincidència en la cartera d’objectius i interessos. Però, i aquesta és la clau, perquè es vol canviar una situació que ja funciona tal i com està? Serà que el Real Madrid no en té prou amb la parcel•la esportiva de la cadena i aspira a una informació (desinformació, per ser més exactes) generalista de color blanc? Vol el Madrid que tot allò que passa al món es vegi inequívocament des d’un prisma merengue? La política, l’economia, la cultura,...tot filtrat pel madridisme donaria, sens dubte, una visió més objectiva i enriquidora del món i ens permetria conèixer allò que passa amb molt més verisme i rigor. 

El Real Madrid a la sala de màquines de Intereconomia seria una fita transcendental a l’alçada de la descoberta del foc, l’ invent de la roda o l’arribada de l’home a la Lluna. Coneixent Florentino Pérez, us imagineu la fauna que seria capaç de reunir en la nova cadena? Frisós per que arribi el moment.

Fugint del diable

L’Informe Phaeton 

No tinc per costum la recomanació d’un llibre que m’hagi agradat, encara que m’hagi fascinat. Llibres com, per exemple, “El llop estepari”, “L’ Hivern del món” o “El cas Harry Quebert” que, per altra banda, estan en boca de tothom i que tothom ha llegit o està a punt de fer-ho. Però, amb “L’informe Phaeton”, em permeto la llicència, gosadia fins i tot, de recomanar, amb entusiasme militant, la seva, per mi, imprescindible lectura. Si em feu confiança i teniu l’atreviment d’encarar-lo, no us puc garantir que us canviarà la vida, però si, una manera determinada d’interpretar-la. 

La hipòtesi que Albert Salvadó ens proposa és tan versemblant, la seva argumentació està tan ben trenada, que es fa molt difícil no deixar-se seduir per una visió de la Història força pertorbadora i inquietant. Les coses, ens apunta Albert Salvadó, no són sempre com semblen i, encara menys, com ens les han explicat. Hi ha altres interpretacions i, algunes d’elles, tan rigoroses i admissibles que posen en entredit la versió oficial i generalment acceptada. 

Realitat o ficció? Possibilitat incerta o incertesa possible? L’autor no es mulla i ho deixa a criteri del lector. Un lector que haurà de decidir, a cada revolt de pàgina, amb quin passat es queda i fer-ho mentre els fonaments de la seva civilització espeteguen.

Com peix a la xarxa

Un porter no fa gols 

En una entrevista amb l’actual Director Esportiu del Barça, Andoni Zubizarreta, vaig assistir, us confesso que perplex, a un estirabot del tot inversemblant. A la pregunta de perquè, amb els anys que portava vivint a Catalunya, no parlava el català, el desconcertant Andoni ens va desarmar dient que ho feia per respecte.

Respecte? Respecte a què o a qui? Què potser no hi ha respecte més gran cap a una llengua que parlar-la? I no és menys cert que la manera més assenyada de respectar la gent que t’ha acollit és, justament, parlar la seva llengua? Quina excusa més peregrina i quin argument, per anomenar-lo d’alguna manera, més poc creïble. 

Ho podria haver endossat a la mandra, a una endèmica manca de capacitat o, fins i tot, a la indolència, però, en cap cas, utilitzar el respecte com a coartada per justificar una actitud dubtosa, desatenta i ofensiva per a un país que li dóna de menjar. 

Andoni Zubizarreta ha estat un gran porter de futbol i déu n’hi do les aturades que encara comptabilitza, però com a davanter és una autèntica patata, ens ha volgut fer un gol per l’escaire i no se n’ha sortit.

94

Com una moto

Marc, Pol, Màveric. Ple d’Espanya. Èxit sense precedents de l’esport espanyol. Espanya al cim de les tres categories del Mundial de motos. Una espaterrant fita dels esportistes espanyols que corona Espanya dins de l’elit del motociclisme de tots els temps. Espanya, Espanya, Espanya,... 

Alguns, els mal parits, en podrien dir: apropiació indeguda. Altres, també mal parits, ho podrien entendre com a: robatori de patents. Altres, no menys mal parits, ho podrien qualificar de: expropiació de bens impropis. Però no se n’ha de fer cas. Per tots és coneguda la desafecció que mena els mal parits i l’inframón de ressentiment que habiten. 

Marc, Pol i Màveric són esportistes espanyols, al menys, fins el 2014. Espanya ho té clar. Sap que les coses van tenint una data de caducitat i per això les explota com si fos l’última vegada. Espanya ho sap i té un pànic irracional a la bandera de quadres.

The Catalan Project

Ximpleries prop de Coria

Compartir la ximpleria 

S’han de sentir orgullosos els espanyols, i els que ho volen ser, de tenir un ministre d’Educació tan brillant com el senyor Wert. És de manual la seva incompetència en tot allò que toca o pretén tocar. Un ministre d’Educació a les antípodes del mestratge i un execrable insult a la intel•ligència. Un ministre espanyol que, no ja tant per la seva pèssima gestió, que també, sinó per ser la riota de l’Europa culta i els seus administradors comunitaris. No tothom, i això és mèrit del senyor Wert, pot presumir de ser titllat de ximple en el Parlament Europeu. Un Parlament Europeu curós i força respectuós amb les formes, però que no ha dubtat en desacreditar contundent i públicament a un inútil que menteix tant com parla. 

És realment sorprenent, alhora digne d’estudi, l’estrany mecanisme que aboca a ciutadans, presumptament normals, a sentir l’ impuls suïcida de ser espanyols. Una irresponsabilitat que escapa a qualsevol mena de lògica i trenca els esquemes bàsics de la racionalitat. Sentir-se identificat amb el ximple és una característica molt espanyola, sobretot si el ximple és el que mana. I encara treuen pit. I encara es fan el fatxenda.

Un país de merda

Matemàtica de la deixalla

Comença a fer forat, entre les escombraries que s’amunteguen pels carrers de Madrid, la idea que la independència de Catalunya seria una ruïna, una autèntica i colossal ruïna per als seus interessos. A la capital de l’imperi li comencen a tremolar les cames i, per primer cop, els seus acomodats hipotàlems van prenent consciència de la catàstrofe que se’ls hi acosta. Una situació nova que, malgrat l’obstinada negació, no aconsegueixen allunyar del seu imaginari. 

Espanya , abocada a les inquietants i complexes equacions que se li plantegen, no veu gens clara la fórmula que pugui resoldre el seu futur. A Madrid no li surten els números i el pànic matemàtic comença a fer estralls. La geometria invariable, derivada del teorema constitucional, és cada vegada més insostenible i tot apunta cap a una proposició científicament més racional i intel•ligent. 

Madrid s’ofega aquest dies, com en una metàfora precisa, entre muntanyes d’immundícies sense trobar la manera de reciclar las seves pròpies deixalles. 

Madrid, i Espanya en general, estan molt preocupades, no tant per les tones de detritus que generen, sinó davant la possibilitat que se’ls hi acumuli als carrers i ningú els hi faci la feina bruta.

Per si cal. Per si cau

Elogi de l’enemic 

Mireu si els temps són estranys que fins i tot es desconfia de l’enemic. On són aquells enemics amb els que podies comptar...sempre? On són aquells enemics que mai t’enganyaven i es mostraven tal com eren? Què se n’ha fet dels enemics imperdonables, antipàtics i integres? D’aquells enemics que ho eren sempre i en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? On són els enemics d’una sola peça que mai renunciaven al principi bàsic de l’enemistat? On anirem a parar amb enemics tebis, insegurs, fràgils, predisposats a sucumbir davant el més petit gest de complicitat? 

Necessitem enemics com els d’abans. Enemics granítics, monolítics. Enemics fets per a l’enemistat i essencialment convençuts de la seva animositat. Ens calen enemics eterns, invariables amb el pas del temps. Enemics inflexibles que no perdonin i explotin les nostres debilitats. Volem els enemics de sempre, els que no coneixen la generositat i abonen i aprofundeixen les nostres misèries. 

Necessitem l’equilibri, els colors purs i sòlids i allunyar-nos urgentment de l’apatia dels grisos. Hem de tornar a visualitzar nítidament l’enemic per no distreure’ns de l’objectiu. L’enemic, el veritable i inequívoc enemic, ens desvetllarà l’amic.

Atendre els senyals