Preguntes insubordinades 

L’ètica és un dogma de fe, o cadascú se la pot adaptar segons les seves necessitats? 

Un polític honest, és una contradicció? 

Sáenz de Santamaria és realment així, o bé, es un posat per despertar la commiseració i activar l’ instint de protecció? 

Pere Navarro s’equivoca sempre o no l’encerta mai? 

Té alguna cosa a veure l’assimilació dels “Episodios Nacionales” de Benito Pérez en el paper galdós que va fer el PSC al Parlament de Catalunya en votar negativament a la declaració de sobirania? 

Els crítics del PSC, són innocents o no tenen perdó de Déu? 

On eren Oriol Junqueras i Marta Rovira tots aquests anys? 

Els de la CUP han ocupat el Parlament a l’espera de que els hi portin el gos i trobin la flauta? 

Tenim clar que els quatre llibres sagrats són: la Bíblia, l’Alcorà, la Torà i la Constitució Espanyola? 

Alicia Sánchez Camacho també somia amb ovelles elèctriques? 

Perquè la Cospedal té un morbo que t’hi cagues i ha esdevingut una icona pels masoquistes i penitents? 

És el PP el partit més popular per la seva habilitat en aconseguir records: el dèficit més gran de la Història, en incompliments de disposicions europees, en arribar als 6 milions d’aturats, en número de casos de corrupció, en dipòsits a Suïssa,...? 

Perquè molesta tant als espanyols que hi posem una estrella a la nostra bandera quan a la seva fins fa ben poc hi penjava un animal? 

Perquè el PSC amaga l’autèntic significat del seu ideari: Pensamos Suprimir la C? 

És Carme Chacón la prova fefaent de que existeix vida extraterrestre? 

Perquè es té per model la declaració d’Independència dels EEUU i es posen tants entrebancs a la de Catalunya? 

Perquè els espanyols celebren la independència de França i als catalans no ens deixen celebrar la d’Espanya? 

Voleu dir que Duran i Lleida no hauria de portar una gorra, un barret o alguna mena de protecció per evitar els perjudicials efectes d’un excés de sol? 

Perquè als catalans ens diuen secessionistes, si en realitat som recuperacionistes en voler recuperar allò que un dia varem tenir i no hauríem d’haver perdut mai? 

Ser català i espanyol és producte d’una disfunció de la glàndula pineal?

La vida ens dóna penes...

Diguem no (o Ahir) 

Qui ha gosat dir que el PSC havia abandonat definitivament el catalanisme? Qui, de tots nosaltres, ha posat en dubte la manca de memòria històrica del PSC i l’allunyament dels seus orígens? Qui ha estat capaç de retreure-li la seva insensibilitat amb el poble que l’acull i del que n’és representant? Què equivocats que n’ estàvem! La votació del passat 23.01.13 al Parlament de Catalunya, per la declaració de sobirania, va ser un exemple de coherència per part dels membres (no tots) del PSC i un acte de responsabilitat amb el seu compromís nacional-socialista. Finalment, no sense tebieses, estan trobant el seu lloc en aquest món i, és en aquest sentit, que la seva consciència es va temperant. Reconeixement valent de quin costat estan i vigència demolidora dels versos d’en Raimon. 

Ara que som junts

diré el que tu i jo sabem

i que sovint oblidem: 

No,

jo dic no,

diguem no. 

Nosaltres no som d'eixe món. 

(any 1963)

Fascismo felino

(en espanyol perquè ho entenguin)

Faves comptades

El govern espanyol avisa que amb 85 diputats no es pot ni canviar l'Estatut

La vicepresidenta Sáenz de Santamaria anuncia que ha demanat que l'informe que ha demanat a l'advocat general de l'estat tingui caràcter d'urgència per valorar si cal impugnar la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional. 

És evident que els espanyols segueixen sense entendre res. Així els hi va i així els hi anirà. Amb 85 diputats no sé si es pot o no canviar l’Estatut, de fet, tant em fa. No volem canviar l’Estatut. L’hora del pactisme condicionat, de la submissió incondicional, dels acords impossibles, de les rebaixes a tot hora, del “si senyor, el que vostè digui senyor”, de les promeses trencades, de l’engany sistemàtic i del menyspreu absolut, ja ha passat. No volem reformar, ni modificar res. No s’han assabentat els saberuts espanyols que ja no en tenim prou amb les molles, que ja volem el pa sencer? Ja no ens val per a res el refotut Estatut i, amb permís del PSC, se’l poden fotre pel cul (crítics inclosos). 

Volem, i el nostre Parlament així ho ha manifestat, decidir democràticament sobre la nostra sobirania i contra aquesta determinació no hi ha Tribunal Constitucional de cap país estranger, sense caure en la ingerència i l’abús, que hi tingui res a dir. 

85 diputats no sé si són pocs o molts, el que tinc clar és que representen la voluntat majoritària dels catalans i això, encara que cogui, és un fet incontestable i carregat de raó. Cap informe d’urgència pot determinar que les decisions preses democràticament per un Parlament legítim són impugnables. Les lleis les fa el Parlament en exercici del mandat dels ciutadans i no a l’inrevés. 

Amb 85 diputats no només n’hi ha prou per validar la declaració de sobirania, sinó, fins i tot, per declarar la independència. Faves comptades. Temps al temps. 

Per cert, algú sap el que costarà a les malparades arques espanyoles l’encàrrec d’urgència de la senyora Sáenz de Santamaria? Senyora Sánchez Camacho, faci el favor de dir-li a la seva correligionària que es deixi d’independències i altres collonades i s’ocupi de l’atur, la crisi,...vaja, de tot allò que a vostè tant li preocupa.Moltes gràcies.

Afavorir la cul-tura

Amb mesura 

He tingut accés, gràcies a una filtració del despatx de detectius KMM, a les 12 mesures que el Govern espanyol vol aplicar, amb caràcter d’urgència, per frenar el procés sobiranista català. El document, encara amb algun serrell per definir, ens il•lustra de per on aniran les coses a partir d’ara i de la ferma voluntat de l’executiu espanyol d’avortar de soca-rel qualsevol aventura independentista. 

Són aquestes: 

1- Invocar el “espíritu de Juanito” 

2- Penjar banderes espanyoles en tots i cadascun dels edificis de Barcelona, de manera que tota la façana quedi coberta amb la “rojigualda” i que a l’entrar o sortir de casa (o a l’abocar-se al balcó) un s’impregni del “sentimiento nacional” 

3- Promulgar un decret llei que obligui al Barça a vestir de blanc. 

4- Reobrir les places de toros i que a les Arenes s’hi tornin a fer “corridas”. S’autoritza, però, que els “maestros” puguin vestir de Mango, Desigual o Pull & Bear. 

5- L’excomunió per a tot aquell/a que persisteixi a parlar en català i, en conseqüència, que pugui ser desposseït de totes les seves pertinences i passin a ser propietat de l’Estat. 

6- Desviar l’Ebre perquè no trepitgi territori català i no es facin angules al Delta. 

7- Esborrar del registre civil a tots els que no espanyolitzin el seu nom en un termini no superior a trenta dies.

8- Programar al TNC i al Teatre Lliure les obres completes de Boadella. 

9- Nomenar cap “in pectore” de la Corporació Catalana de Radio i Televisió a Jiménez Losantos i fer de Fernando Savater, l’home del temps. 

10- Emetre un decret on s’exigeixi que tot el paper higiènic que s’utilitzi en territori català dugui impresa l’estelada. 

11- Canviar el nom dels carrers i canviar els carrers de lloc per desorientar, una mica més, al personal. 

12- Ampliar l’aeroport del Prat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó fins que no quedi rastre de ciutats, pobles o cases.

Junqueras replica Camacho parafrasejant Voltaire

Mr Google

Abraham Lincoln & Jordi Pujol 

Ja des de la dècada dels 1850, en què la major part de la retòrica política se centrava en la santedat de la Constitució, Lincoln va moure l'èmfasi cap a la Declaració d’Independència com a fonament dels valors polítics americans: el puntal del republicanisme. L'èmfasi de la Declaració en la llibertat i la igualtat per a tothom, més que la tolerància de l'esclavatge de la Constitució. 

Què us sembla? Podria ser aquest un dels arguments principals pel que el senyor Google tradueix Jordi Pujol per Abraham Lincoln? És aquest el veritable motiu pel que Jordi Pujol ha donat el pas definitiu cap a la Independència? Si non è vero, è ben trovato, que dirien els italians. De raons poderoses ni hi ha i de coincidències, també. Fixeu-vos en l’oportunitat de la troballa, en la clarividència dels americans i del seu President, en reconèixer que la Constitució d’un poble ha d’estar al servei del poble i no a l’inrevés. Que la pròpia Constitució no és una mena de llibre sagrat amb butlla d’infal•libilitat i que pot acollir, com era el cas, greus errors que calia modificar. 

Tot això fa “només” cent cinquanta anys, quan nosaltres encara anàvem amb una espardenya i un lliri a la mà. De fet, i observant l’actualitat, no es pot dir que haguem evolucionat gaire. Espanya segueix ancorada al segle XIX i manté com a Bíblia la sagrada i intocable Constitució per a escarni de propis i desconcert dels americans. Podem donar les gràcies al senyor Google, un cop més, que amb la seva sagacitat ens ha obert una finestra d’esperança des d’on observar horitzons lliures, nets, propers i, sobretot, possibles.

Si gires l'stop, potser pots

RIP PSC 

S’està a punt de perpetrar, si un atac sobtat de lucidesa no ho esmena, un dels despropòsits més grans en la historia del PSC. Demà es vota al Parlament la proposta pel dret a decidir i, a hores d’ara, el partit del Navarro i la Chacón estan decidits a votar que no o, en el pitjor dels casos, abstenir-se. Estem davant del principi del final d’un partit històric i és el mateix partit, lliure i voluntàriament, el que ha decidit posar-li data de caducitat. La vergonya els girarà la cara i els perseguirà fins el darrer sospir. No tornaran a tenir repòs en cap dels seus dies i en la seva degeneració els perseguiran les nostres memòries. El PSC ha creuat definitivament la ratlla i s’ha diluït entre el PP i Ciudadanos per esdevenir un espectre amorf sense cap sentit ni vigència. La desaparició per intranscendència i innecessitat està cantada. La Història, la Història en majúscules no els hi perdonarà i ells, ningú més que ells, s’ho han buscat. Descansin en pau.

Parella de tres

Els recursos del CE Europa 

Hi ha excitació a Ca n'Europa. Mentre uns ja fan travesses pels possibles encreuaments del play-off, altres, els menys optimistes, tracten angoixadament de fer quadrar la caixa. Aquest cop va de veres. Tot sembla indicar, si res no es torça, que el CE Europa farà el que ve perseguint des de fa 10 anys. Disputar un play-off vol dir, ras i curt, estar en condicions d’optar a un ascens de categoria per al que s’ha de treballar molt dur durant tota la temporada. I és aquí, justament en aquesta tessitura, on es plantegen tots els dubtes i on les cames comencen a tremolar. L’avantsala d’un play-off pot ser la porta del paradís o, en funció de l’economia del Club, el principi del final. Poca broma. Les mateixes eliminatòries per aconseguir l’ascens són una despesa considerable (prohibitiva per a alguns) que pocs clubs estan en condicions d’assumir. 

Sembla, però, que aquest no ha de ser el cas de l’Europa que, amb una font d’ingressos excepcional pels temps que corren, estaria en condicions de fer el salt que la seva afició li demana. Els 1.200 “clients” que té el CE Europa, entre l’escola i el seu futbol base, aporten més de 50.000 euros mensuals a les sanejades arques del club que, si multipliquem per onze, ens donarà una idea bastant exacta de l’acumulat anual. Tot això sense tenir en compte les quotes dels socis, els campus de lleure i de tecnificació que s’organitzen periòdicament, la venda de roba, l’aportació dels diferents espònsors, els ingressos atípics i, per damunt de tot, la loteria de Nadal. 

Aquesta situació de solvència i tranquil•litat és un fet diferencial d’extraordinària vàlua, què dóna una seguretat atípica en el panorama actual del futbol territorial i permet plantejar el present i, també el futur immediat, amb certa confiança. Atenent aquestes poderoses raons i com que s’ha gestionat amb intel•ligència, honestedat i transparència. Com no s’han malbaratat els recursos, no s’han fet dispendis inconvenients i ningú ha ficat mà a la caixa. Doncs està molt clar que, pel que fa al CE Europa, els guanys econòmics generats per aquesta conjuntura estan en lloc segur esperant, delerosos i expectants, l’arribada dels play-off.

Crisi bancària

Error lingüístic 

“Alguns treballadors del Teatre Nacional de Catalunya protesten per les retallades fent servir el castellà”.

 Perfecte! Els treballadors tenen tot el dret del món a protestar per les retallades econòmiques i a defensar els seus llocs de treball. I fer servir, per aconseguir els seus objectius, les estratègies que considerin oportunes. Fer servir el castellà com a mètode de protesta em sembla una solució imaginativa i alhora força pertinent. Tant fa que aquesta iniciativa no vagi en contra del Govern de la Generalitat sinó contra tot el país i contra un dels seus símbols més preuats. Tant se val. Amb aquesta mesura es fa palesa, com ja era prou evident, que a Catalunya tothom coneix el castellà i sap com i quan l’ha d’utilitzar. Això deixa en evidència a tots aquells que han denunciat, per activa i per passiva, la immersió lingüística al nostre país i han posat reiteradament en dubte la bondat del nostre sistema d’ensenyament. Els treballadors del TNC han volgut deixar clar que, a diferència dels seus homònims de l’Estat Espanyol, estan capacitats per treballar en qualsevol teatre del territori peninsular, cosa que no succeeix a l’inrevés. Seria bo, aprofitant l’oportunitat que ens han brindat, enviar a tots aquests treballadors en comissió de servei als teatres espanyols com a testimonis fefaents de la nostra realitat lingüística. I si els teatres de destí, per estranyes circumstàncies, també acaben patint les indesitjades retallades, podran protestar parlant en català atenent les seves imaginatives i oportunes iniciatives.

Sense títol

Normalitzar el futbol 

Tothom ho tenia clar: el final de la ratxa havia d’arribar. La primera derrota del Barça a la Lliga era, segons els experts i les estadístiques, només qüestió de temps. Tot apuntava a que el pas victoriós de cada jornada apropava cada cop més el que finalment ha acabat passant. Si bé és cert que en Tito ho ha repetit fins a l’avorriment, no és menys cert que s’han posat tots els mitjans per ajornar-ho el màxim de temps possible. Els rècords s’han anat succeint i, finalment, ha quedat fixat en un punt força interessant perquè el Barça de la propera temporada el torni a disputar. M’agrada veure guanyar al Barça, però encara més, m’agrada veure’l jugar. I en el joc, en qualsevol joc, hi ha implícita la possibilitat de la derrota. Però, fins i tot, en aquest Barça l’arribada de la derrota és diferent. Malgrat el cúmul de despropòsits, circumstàncies negatives i un pèl de mala sort (2 pals, expulsió, gols de rebot, relliscades inoportunes,...), la derrota s’ha assumit amb tranquil•litat i maduresa. Cap retret, cap victimisme, cap sortida de to, cap cortina de fum, cap acusació velada, cap culpable, cap conxorxa,...Què diferent i, alhora, què gratificant. El Barça perd i Tito reconeix públicament què és mèrit del rival. El Barça perd i Zubizarreta recorda, per si algú se n’havia oblidat, que no són infalibles, que són humans. El Barça perd i els jugadors fan examen de consciència, admeten errors i es comprometen en la millora. El Barça perd i dignifica la derrota, revaloritza la victòria, normalitza el futbol i allunya el drama.

Al meu "ajuntament" hi poso 

la bandera que em dóna la gana

Un gran present, un immillorable futur

PPalència Club de Futbol 

El València Club de Futbol passarà a ser una empresa pública de la Generalitat Valenciana. És una veritable sort, alhora que una extraordinària noticia, que un club històric en hores baixes com el València i al llindar de la fallida econòmica passi a formar part de l’administració pública a mans del PP. Si tenim en compte els antecedents del Govern valencià i la seva solvent, ètica i rigorosa gestió, és fàcil concloure que al València Club de Futbol li ha tocat la loteria. Ara només cal esperar els pressupostos de la Generalitat Valenciana per al proper any i veure els diners que es destinaran a l’ensenyament, a la sanitat, a pal•liar l’exclusió social i els que es destinaran, com a necessitat prioritària i ineludible, als grans fitxatges per l’equip de Mestalla.

Sopa de lletres

Translator 

Una curiositat interessant i que dóna molt de joc per a l’especulació i l’anàlisi. Aneu a Google, concretament al traductor de Google. Seleccioneu l’opció del català a l’anglès. Escriviu en el quadre per a la traducció: Jordi Pujol i espereu la resposta.......... Sorpresos? 

Desprès en parlem.

Draps bruts

La guerra de les banderes 

La guerra de les banderes proposada per Espanya en territori català m’ha recordat, i no em demaneu perquè, a la vehemència amb la que els nazis varen voler omplir de creus gamades la ciutat de Paris. Una tasca obsessiva amb la que van voler fer visible la seva supremacia i el seu domini sobre el poble vençut. Els nazis tenien ben clar quin era el seu objectiu i la manera més eficaç, ràpida i desvergonyida d’aconseguir-ho. No van reparar en esforços ni mitjans, sabedors com eren, de la humiliació que aquesta mesura significava per a l’autoestima dels francesos. Però els nazis varen ser derrotats i obligats a abandonar el territori que havien conquerit amb desraó i per la força de les armes. I les seves banderes, les infames banderes del tercer Reich, van desaparèixer dels terrats de Paris amb tanta celeritat com havien aparegut. No hi ha bandera que aguanti mentre hi hagi una mà i la voluntat ferma de despenjar-la.

Formatge de bola...suïs

Miento, luego insisto 

Fa un parell de mesos, un autèntic model d’integritat i ètica com és Maria Dolores de Cospedal, ens va regalar unes abrandades declaracions on afirmava rotundament que si es descobria (si es descobria?) que algú del seu partit tenia diners a Suïssa, presentaria la seva irrevocable dimissió. Doncs resulta, el que són les coses, que s’acaba de “descobrir” que l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, tenia la gens menyspreable xifra de 22 milions d’euros en bancs suïssos. Evidentment, i com era de suposar, la coherent i conseqüent Cospedal s’ha fet, no la suïssa, sinó la sueca i no ha dimitit, ni té la intenció de fer-ho, al menys, en els propers 250 anys. Perquè menteix senyora Cospedal? I quan ho fa ho fa amb aquesta barra i naturalitat? I si menteix en fets com aquest, vol dir que no és capaç de mentir en altres de similars? I si menteix, i s’acostuma a mentir, no serà capaç de mentir habitualment i d’aquí, a mentir sempre?

No way out

Realitat coronada 

He pogut veure, en una foto recent, a Iñaki Urdangarin força envellit. Les arrugues profundes com a sínies vertiginoses, els ulls vidriosos projectant una mirada extraviada, la pell masegada i transparent, els cabells blancs escampats aleatòria i generosament. Una imatge devastada pel remordiment i els efectes de la intempèrie. Una fesomia que deixa entreveure l’aridesa exterior i la tempesta desfermada a l’interior. Una reveladora foto finish (o encara no) d’una carrera meteòrica i força lucrativa a l’aixopluc d’una “realitat” coronada per una desmesurada ambició.

Happy end?