On s'ha de signar?
dijous, 13 de desembre del 2012
dimecres, 12 de desembre del 2012
Bull de llengua
Algú em sap dir quina és la llengua troncal de l’escola a França? Algú que estigui ben informat em pot dir quina és la llengua troncal a l’escola anglesa? Algú amb coneixements em pot dir quina és la llengua troncal de l’escola a Alemanya? I a Portugal? I a Rússia? I a Itàlia? I a Espanya? Algú em pot confirmar que a Espanya la llengua troncal és l’espanyol? N’esteu segurs? Ja sé que és el normal i que qualsevol altre situació no s’entendria, però, no seria possible que estranyes (i incomprensibles) circumstàncies fessin que la llengua troncal a Espanya fos l’urdú? Realment em podeu assegurar que aquesta possibilitat és totalment inacceptable i que mai es podria donar? Si la llengua troncal a França és el francès, a Alemanya és l’alemany , a Anglaterra és l’anglès i a Espanya és l’espanyol i tot plegat és el més natural del món, perquè doncs al meu país la meva llengua està històricament perseguida, és sistemàticament combatuda i ara és vol vergonyosament relegada a l’ostracisme i a la peculiaritat ètnica? Perquè la meva llengua, al meu país, ha de ser una llengua optativa per darrera de les llengües estrangeres amb categoria de troncal i obligatorietat? Què té de diferent el meu país perquè li passin coses tan diferents? Ah, què no és un país amb estat propi i per tant no pot disposar de la llengua pròpia? Doncs, si només és això, haurem de fer el que calgui per corregir-ho. Buf, em pensava que la cosa era molt més greu.
dimarts, 11 de desembre del 2012
“Artistes” prescindibles
En un article a La Vanguardia, el periodista José Antonio Zarzalejos ens fa una declaració de bones intencions manifestant-se obertament apassionat del teatre i de totes les companyies catalanes que treballen o passen per Madrid, per a continuació, utilitzar aquesta prèvia per retreure-li a Toni Albà el seu posicionament contra la Carmen Machi.
Toni Albà va fer un comentari en calent que desprès va matisar i que responia a una opinió personal com a resposta a una altra opinió personal que atacava frontalment el dret a decidir d’un poble. Carmen Machi es va mullar signant un manifest amb un contingut molt clar i, en conseqüència, ha de ser responsable de les seves decisions i dels seus actes. Carmen Machi pot expressar públicament el seu pensament polític, de la mateixa manera que Toni Albà pot expressar els seus gustos teatrals i manifestar públicament als teatres que pensar anar i als que no hi anirà. Toni Albà s’ha posicionat clarament a favor d’ERC i, per tant, també és susceptible de totes aquelles crítiques que li puguin ploure. Però entre la Carmen Machi i el Toni Albà hi ha una petita gran diferència. Mentre el segon està a favor de la llibertat d’un país, si més no, de propiciar una consulta democràtica perquè es defineixi, Carmen Machi, mitjançant un manifest ofensiu (que se suposa ha llegit), li nega aquest dret. Davant de qualsevol acció hi ha una reacció i no podem pretendre ignorar el seu contingut, la seva intenció i el seu objectiu. No li podem demanar a Toni Albà que se’n vagi a veure com la Carmen Machi fa de zorra en un escenari com si res no hagués passat. De la mateixa manera que jo no llegiré mai Vargas Llosa o Félix de Azúa, ni aniré a xerrades de Fernando Savater, ni veuré pel•lícules de la Leni Reifenstahl, ni perdré el temps assistint a un “muntatge” d’en Boadella. Un no pot ignorar l’artista, però encara menys, la persona que s’amaga darrera el suposat artista.
Senyor Zarzalejos, amb tot el respecte que em mereix, pot estar tranquil i seguir gaudint de les companyies teatrals que treballen a Madrid perquè no han negat mai, ni mai ho faran, el dret dels espanyols a ser el que ells vulguin ser. Així de senzill.
dilluns, 10 de desembre del 2012
Trapezi sense xarxa
Desprès de tres anys de fer-nos pujar al calvari, de voler fer-nos combregar amb rodes de molí, de fer-nos creure que Cristiano Ronaldo era el millor jugador del món, el més ric i el més guapo. Desprès de tres insuportables anys de martellejant estupidesa, resulta que la mateixa premsa (madrilenya, of course) que ens venia la moto acaba de rendir-se a l’evidència. Ronaldo no només ha deixat de ser el millor jugador del món, sinó que, fins i tot, ha deixat de ser el millor jugador del Madrid. La caverna ha sentenciat i no ha pogut mantenir per més temps la impostura de la seva estratègia. La seva argumentació s’ha desmuntat com un castell de cartes i la música ha canviat de barri. És el peatge que s’ha de pagar per aixecar ídols de fang, fatxendes amb poca empatia i pitjor caràcter. La premsa “del movimiento” s’ha cansat, ha fet figa i les portades dels seus diaris tenen altres cares i les tertúlies altres noms. Al trapezista li han tret la xarxa. Ai, ai, ai, que això no acabarà bé.
diumenge, 9 de desembre del 2012
On era la cabra?
6000 persones! L’escandalosa xifra de 6000 patriotes espanyols (incloent-hi els nazis) varen col•lapsar, el passat dia 6 de desembre, la ciutat de Barcelona. Una extraordinària multitud, mai vista fins aleshores, va recórrer els carrers de la ciutat en una histèrica, perdó, històrica demostració de força que va ser portada de tots els diaris, bé de tots els diaris no, només de l’ABC, però això no pot distreure l’enorme èxit de la convocatòria. 6000 persones que varen assistir voluntàriament, sense coaccions, a l’acte reivindicatiu amb més suport popular des de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona per la carretera de Vallvidrera l’any 1939. 6000 persones de tarannà absolutament democràtic amb el raonable objectiu que la seva llengua sigui la llengua de 7 milions de persones, que el seu país sigui el nostre país, que la seva bandera sigui la nostra bandera i que la seva cabra sigui el nostre animal de referència. 6000 persones transitant alegrement, festivament, per uns carrers, per una ciutat, per un país que no comparteix la seva alegria, que quan es manifesta massivament no és portada de l’ABC i que exigeix respecte per a les seves decisions, encara que només sigui majoria absoluta.
dissabte, 8 de desembre del 2012
Espavila Maragall!
Em podeu dir perquè serveix, en l’actual conjuntura, el PSC? Algú em podria donar una, només una, raó que el justifiqui? En temps de crisi i d’anhelada transparència, té algun sentit la duplicitat? Tenint com tenim al PSOE, perquè ens cal la redundància? Perquè necessitem un altre partit que té el mateix criteri, el mateix comportament i els mateixos objectius que el PSOE? No és una despesa de recursos i energies gratuïta? El PSC, tal i com el coneixíem, fa temps que va deixar d’existir. La seva deriva cap l’espanyolisme i la seva dissolució dins del PSOE, l’han convertit en una opció sobrera sense cap mena de vigència. És, en mig d’aquest desgavell, que apareix amb força Ciudadanos, un partit sense ideologia, però amb un elevat sentit de l’oportunisme polític i capaç de recollir les restes del inevitable naufragi. Ciudadanos és única i ferotgement espanyol. No té cap altra raó de ser que l’anar a la contra i la negació sistemàtica. Els partits nacionalistes, sense ideologia, sense propostes i sense arguments, són extremadament perillosos perquè no es comprometen mai, no pateixen desgast i la seva ambigüitat els fa refractaris a la crítica. Viuen de l’excitació dels baixos instints, es nodreixen de l’auto odi i fan bandera de la inadaptació al seu entorn vital. Atenció Camacho! Espavila Maragall!
divendres, 7 de desembre del 2012
Juicio a una zorra
Carmen Machi és una actriu que signa manifestos de dubtosa autoria i perversa intenció. Carmen Machi té tot el dret del món a posicionar-se a favor del que li plagui i cregui convenient. Carmen Machi és lliure de prendre partit per aquella causa que l’engresqui i respongui al les seves inquietuds i interessos. Carmen Machi pot fer el teatre que vulgui, la comèdia que vulgui i tenir temps d’expressar les seves idees públicament sense por a les represàlies. Carmen Machi pot anar al Teatre Lliure, fer el seu paper i plorar el seu desconsol. Carmen Machi pot posar la seva signatura al peu d’un manifest que menysprea, insulta i posa en dubte el dret a decidir dels catalans sobre el seu propi destí. Carmen Machi pot exigir el respecte d’aquells als que no respecta. Carmen Machi pot seguir fent de "zorra" cada nit mentre espera, compungida, el judici del públic i l’aplaudiment dels "ciudadanos". Carme Machi té tots aquests drets i no seré jo qui s’hi oposi.
Em nego en rodó a signar manifestos de boicot contra la Carmen Machi, però no em demaneu que segueixi la seva carrera ni pagui una entrada per alimentar el seu ego. Invertiré els meus diners i el meu temps, perquè tinc tot el dret a fer-ho, en Incendis, El nom, Oleana, Pàtria,...teatre que em ve molt de gust i fet per persones que no signen manifestos contra la determinació del meu país. El “Juicio a una zorra” (quina broma del destí) està vist per a sentència.
dijous, 6 de desembre del 2012
EL MEU POBLE I JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
Wertgonya
Wertgonya per un país colonialista que es comporta al segle XXI com ho feia al segle XVI.
Wertgonya per un país que té un ministre ignorant que pretén estendre impunement la seva ignorància.
Wertgonya per un individu amb disfuncions sexuals que no para de tocar-me els ous amb la llengua.
Wertgonya per un govern que dóna cobertura a un eixelebrat amant dels genocidis.
Wertgonya per un país que no vol ser si no és sobre els cadàvers dels altres.
Wertgonya per un pla “educatiu” que abona el menyspreu i la desinformació.
Wertgonya per un neci amb responsabilitats que ha esdevingut un irresponsable.
Wertgonya per un ministre de la guerra addicte a les càrregues de profunditat i a les mines antipersones.
Wertgonya per Espanya. Per a tots aquells que hi col•laboren i per a tots aquells que callen.
Auto Wertgonya per pertànyer (encara) a un Estat que s’obstina en la destrucció del meu país i tot allò que li és propi.
Wert ens acaba d’empènyer en el nostre procés de maduració.
No s’ha
de preocupar senyor Wert, vostè ens ha ensenyat el camí. Quan siguem
independents, que ho serem, posarem el castellà com a llengua no troncal. El posarem
en 4art lloc en l’escala de preferències tal i com fan els països assenyats amb
aquelles llengües que no li són pròpies.
Diguem adéu a Espanya amb un somriure d’orella a orella i, perquè no, traient-li la llengua.
dimecres, 5 de desembre del 2012
Un bon veí d’Espanya
Quan arribi el dia, que arribarà, de ser veí d’Espanya, seré un bon veí. Ho prometo. Ho prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta de polèmica i controvèrsia (només l’estricament inevitable entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i maldaré perquè la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí d’Espanya, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals que les encallin i apartaré els còdols del camí. És aleshores quan ens entendrem, sense retrets ni reserves, des de la sobirania i la independència. Ens serà fàcil treballar junts per millorar l'entorn. Una empresa en la que no haurem d’estalviar esforços per optimitzar els espais privats i els accessos comuns. Quan sigui veí d'Espanya, que ho seré, els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc perquè no se l’han guanyat, ni se’l mereixen. Seré conciliador en el tracte i afectuós en l’ intercanvi. Espanya serà com el veí del replà amb el que podré compartir objectius de comunitat, però cadascú, a casa seva, decidirà el color de les parets i la música que vol escoltar.
dimarts, 4 de desembre del 2012
Cal perseverar
Això no s’ha acabat. De fet, tot just acaba de començar. Per aquells que es creien que n’hi havia prou anant a votar el 25 N, ja es va veient que d’ equivocats n’estaven. No n’hi ha prou. Davant d’Espanya mai n’hi ha prou. Exercir el dret democràtic al vot i fer-ho pacíficament, està molt bé, però no ens podem aturar. No ens podem adormir, ni defallir en les accions, ni dimitir dels nostres objectius. Cal multiplicar els esforços, perquè Espanya no cedirà en els seus. Espanya ens combatrà amb totes les seves forces (que en són moltes) i no podem deixar que la feina ens la facin els altres. Els nostres representants han de defensar la nostra voluntat, però som nosaltres els que els hi hem de recordar quina és aquesta voluntat i donar-li les eines perquè desbrossin el camí que hem triat. No és temps de pausa, ni relaxament, ni de fer concessions al pacte. Tenim la decisió presa i hem de ser capaços d’acomplir els nostres somnis. Tenim una oportunitat immillorable, una responsabilitat innegociable i la raó que ens justifica. Cal perseverar en allò que és just i ens pertoca. No podem fallar. La història no ens ho perdonaria. I els nostres fills tampoc.
El rellotge
Torna desembre i tornen les tradicions. A ca l'Europa, des de fa temps, s’ha institucionalitzat la venda de loteria per Nadal. Un recurs força lucratiu que serveix per equilibrar les balances econòmiques i tapar algun que altre forat negre de dubtosa paternitat. La venda, com no podia ser d’una altra manera, recau en les espatlles dels soferts futbolistes que ja suporten una pesada càrrega amb unes quotes gens menyspreables i uns serveis que no sempre estan a l’alçada del que seria desitjable. Gràcies a aquests ingressos extraordinaris, que tornen a pagar les famílies, l’Europa es pot permetre la generositat de comprar pilotes, reparar xarxes malmeses, reposar material en mal estat i fer front a algunes nòmines que, sense aquesta entrada atípica, penjarien d’un fil. Són temps difícils i l’ instint de supervivència fa recórrer a mesures imaginatives i excepcionals. La paradoxa del cas és que aquestes mesures ja es prenien a l’Europa quan els temps no estaven tan revoltats i la necessitat, aparentment, no era urgent. Sempre ha estat el camí més còmode traslladar la financiació, l’assumpció del cost de les factures als altres, declinant la pròpia responsabilitat i el mandat per al que s’ha sigut triat. Mentre hi hagi loteria no ens podrem abstenir de pensar en la incapacitat dels dirigents per gestionar amb solvència l’economia, ni la generació de recursos. La loteria, totes les loteries, són un símptoma de deixar en mans de l’atzar allò que un és incapaç de resoldre. Aquest any, per talonari venut, es regala un rellotge. Serà per comptar les hores que li queden al responsable (s) d’aquesta lamentable pràctica? Per cert, algú em pot vendre una butlleta del 1907?
dilluns, 3 de desembre del 2012
diumenge, 2 de desembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)