Futbol control o futbol controlat?

La perversió

Com són les coses! Com són i que estranyament es mostren al CE Europa. Que n’és de capriciós l’atzar. O hauríem de dir: que en són d’hàbils algunes persones. Sigui com sigui, la realitat és que els autèntics europeistes, aquells que l’han mamat de petit, aquells que senten els colors i estimen el Club per damunt de qualsevol altre consideració, aquells que no tenen cap interès personal i si molts de col•lectius, en fi, tots aquells per als que l’Europa és una passió irrenunciable, estan a l’oposició i lluny dels òrgans de gestió. En canvi, els nouvinguts, els que han desembarcat al club accidentalment, els que han vist en ell una oportunitat immillorable de promoció personal, els que només estan de passada fins que els hi convingui un canvi d’aires o trobin alguna cosa més divertida per fer, els que anteposen els seus interessos per davant i per damunt dels propis interessos del Club, aquests, per contra, estan al front de la gestió. Si no és perquè cada cop és més habitual, diria que és el món al revés. Els diners, els contactes i la posició social són, malauradament, determinants per fer-se amb els òrgans de poder en detriment de les bones intencions de l’infanteria que no compta absolutament per a res.

Cal que neixin flors a cada instant

Ens fan por

Ens fan por. Ens fan molta, molta, molta por. I amb tot, estic veritablement cagat. Ens amenacen amb els tancs i amb la sagrada Constitució. Amb la deslleialtat, l’aïllacionisme i la il•legalitat. Ens amenacen amb quedar fora d’Europa i haver de tornar a bescanviar la pesseta. Amb el Barça jugant contra el Santfeliuenc, el Gavà i el Polvoritense. Ens pronostiquen una renta per càpita per sota de la de Xipre. Ens amenacen amb la misèria, la desacceleració i la fugida d’inversió. Amb la inviabilitat i el col•lapse total. Ens avancen el desastre social i ens donen quatre anys de vida. Perquè doncs tinc aquesta irrefrenable sensació de felicitat?

Una persona normal

On anirem a parar!

Davant la greu desqualificació d’Albert Godall cap a Mourinho titllant-lo de psicòpata, farà bé el Madrid en demandar-lo. Hi ha coses que no es poden tolerar i més quan l’acusació no té cap fonament. Com es pot qualificar a Mourinho de psicòpata? És que potser pateix l’entrenador del Madrid d’un trastorn de la personalitat o caracterològic? Pateix potser, un desequilibri psíquic o de conducta? O és que sofreix una malaltia mental caracteritzada per una alteració global greu del sentit de la realitat? Oi que no? Oi que el seu comportament no té res a veure amb cap símptoma d’aquesta patologia? Oi que és una persona perfectament equilibrada i “normal”? Oi que la seva conducta és modèlica i exemplar i mai ha fet res que ho desmenteixi? Canya al senyor Godall per la seva desafortunada, perversa i infundada acusació a un dels homes més centrats del planeta. Si això no ho aturem, prendrem mal. Es comença per qualificar a Mourinho de psicòpata i s’acaba per acusar a Al Capone de mafiós o a Hitler de feixista, assassí i genocida. On anirem a parar!

Cop de rock a la tele!!!

Glaçats

Arquitectes del gel

Fiar-ho tot als resultats és una practica comuna en la majoria de Clubs de futbol. Clar que quan no es té criteri, ni ambició, ni visió de futur, ni ganes d’avançar, aleshores, ja està bé. Quan es viu amb els ulls al clatell, instal•lats en un passat que mai tornarà, la mandra i la por al canvi actuen de paralitzador de qualsevol iniciativa. Fiar-ho tot als resultats és el consol dels mediocres i els covards, alhora que un mal negoci per a la supervivència del Club. Només cal esperar a que els resultats es torcin perquè s’estengui el pànic i el desconsol com un devastador virus sense control i sense antídot. Quan això passa, acostuma a ser ja massa tard. Els mals resultats no són més que la punta de l’ iceberg que amaga una deficiència estructural molt més profunda i que s’ha anat gestant per sota de la superfície contaminant-ho pràcticament tot. D’ací el decisiu protagonisme dels arquitectes i/o escultors del gel. Artistes capaços de presentar-nos figures gèlides, però atractives, que ens distreuen de l’amarga realitat que s’amaga al darrera. Enginyers de la fantasia efímera, condemnada per l’escalfor del sol, però molt pràctica per servir els seus freds interessos.

Leaving Las Vegas

Casino? Sin casi

Un altre motiu, un altre bon motiu, per assolir la sobirania plena el més aviat possible, és l’estalvi que ens representarà no haver de pagar l’Eurovegas que es té previst fer a Madrid. Acostumats com estem a pagar-ho tot, a finançar les infraestructures del país veí i col•laborar decisivament en el seu progrés: autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, estacions sense trens, parcs temàtics sense clients,…ara ens tocarà tornar-nos a rascar la butxaca per aixecar casinos al mig del desert i tots els serveis i infraestructures necessàries per a la seva viabilitat. Madrid fa com l’Església de l’Edat Mitjana que s’ocupava dels assumptes de Déu, però el cost el sufragaven els fidels. Madrid fa el mateix, té els contactes sobrenaturals, però el telèfon el paguen els catalans.

Tenir les peces i saber moure-les

Una jugada mestra

Fa unes setmanes, quan el Barça li regalava la Supercopa d’Espanya (un títol menor segons paraules del propi Mourinho) al Madrid, producte d’una estratègia intel•ligentment pensada i perfectament executada, ningú, ningú, ni tan sols els més optimistes es pensaven que, un mes desprès, la situació seria tan favorable per als interessos blaugrana. La tàctica estava clara i ho vaig escriure en el seu moment (es pot contrastar). El Madrid de Mourinho es limita a guanyar un títol per temporada. Doncs som-hi. Cedint la Supercopa, els blancs ja tindrien l’objectiu satisfet i s’abandonarien a la indolència. Dit i fet. Just un mes després d’aquella jugada mestra, el Barça està 8 punts per damunt del Madrid. En altres paraules, el Madrid només ha sumat 4 punts dels 12 possibles. Tot un rècord negatiu per a l’equip dels rècords (segons l’anomena la caverna). Tito Vilanova se’ns està revelant com un gran i valent estratega. Valent pel risc de les seves propostes i gran per la capacitat d’avançar-se als moviments del rival i preveure el resultat quatre jugades abans. Sacrificar un peó a canvi de l’escac no és una concessió a la galeria, és una aposta brillant per guanyar la partida definitiva.

Sotana

ella es diu Ana, evidentment

Perquè no hi vas tu?

El Papa, el de Roma, ha demanat als cristians que no marxin d’Orient Mitjà, amb el precari argument de que són necessaris per a l’obra de Déu. 

D’acord, Papa. Si tot plegat és tan necessari i valuós, perquè no t’hi trasllades vostè? Perquè no deixes el teu daurat i segur Palau d’or i t’entafores al vell mig del polvorí? Que n’és de fàcil demanar als altres el que un no és capaç de fer, ni faria mai. Clar que això ja els hi ve dels orígens i va lligat a la seva mateixa existència i essència. És del tot simptomàtic i revelador que el propi fundador de l’Església, el covard Pere, escapés de la represàlia dels jueus, mentint. No va ser un bon auguri que els fonaments de l’Església s’assentessin damunt la negació, l’engany i la fugida. Amb aquests principis no es podia esperar res de bo. Com, per altra banda, es pot acumular tanta riquesa? Treballant? Evidentment que no. 

L’Església sempre ha tingut l’habilitat d’entabanar al personal. Ha manipulat a conveniència la voluntat de la gent amb amenaces de la condemnació i el foc etern. Ha fet lluitar, en el seu nom, a exèrcits fanàtics en innombrables creuades, sense tacar-se les mans de sang, això sí, per defensar els seus interessos terrenals. Ha cosint a impostos i peatges als soferts conciutadans. Ha expropiant terres, patrimonis i bens. Ha excomunicant nobles, reis i poderosos per apoderar-se de les seves terres. Ha eliminant sistemàticament als crítics amb acusacions de bruixeria i heretgia. Ha recorregut al xantatge, a la mentida i a la por per lligar en curt als babaus ignorants. Ha pidolat l’almoina a gent que no s’ho podia permetre, tot, per mantenir els seus indecents privilegis.

L’Església no és precisament un model de conducta i no està en disposició de demanar i, molts menys, exigir a ningú, comportaments que ella mai assoliria.

El dia de les estrelles

Quanta raó!

La Razón: “Catalunya gasta 500 milions a l’any en promocionar l’ independentisme”

Ves per on, un nou i determinant motiu per assolir el més aviat possible la sobirania nacional. 

500 milions? Quina barbaritat! Quant abans siguem independents, abans deixarem de gastar una quantitat tan escandalosa.

 

Bell però inevitable

La melancolia del Juvenil A

S’estarà plantejant seriosament la directiva del CE Europa substituir l’entrenador del Juvenil A? Ho dic perquè, coneixent el personal i els antecedents en aquest sentit, tot apunta perquè així sigui. Si la temporada passada, sent l’estrena del tècnic, s’havia de tenir una paciència obligada, aquest any, sent el segon, s’han començat a esmolar els sabres. L’excusa de la novetat, de que es va haver de fer un equip a corre-cuita, que els jugadors tenien un nivell baix,...tot això aquest any no val. L’equip és un equip que conviu des de fa molt temps, els jugadors han evolucionat i han madurat junts, l’equip es coneix sobrerament i, per si era poc, han estat campions de les lligues que han disputat en els darrers tres anys. És un equip fet, solvent i que, com s’acostuma a dir: juga sol. Així ha estat durant les darreres temporades on ha aconseguit l’èxit amb tres entrenadors diferents. Aquest cop, no valen excuses. L’equip, per la seva contrastada trajectòria, no admet cap mena de sospita sobre la seva vàlua i el seu rendiment. Tres partits, un sol empat, i a casa, és la crua realitat. Tres partits sense marcar cap gol i amb una sensació de desorientació de l’alçada d’un campanar. Però el pitjor encara està per arribar. Si la millor volta de l’entrenador actual és la primera, imagineu com serà la segona. La temporada passada ja va acabar demanant l’hora i va anar d’un pèl que no perdés la categoria. 

Estic convençut, perquè només m’haig de remetre als fets, que si l’entrenador es digués Toni Cosano, hagués fet el lamentable paper de la temporada passada i aquesta, amb l’equip que té i les expectatives que s’han aixecat al seu voltant, portés només 1 punt dels 9 possibles, insisteix-ho, si es digués Toni Cosano, estaria fent les maletes o camí de Tombuctú. Però l’entrenador del juvenil A no es diu Toni Cosano amb el que, per cert, tothom s’hi atrevia.

-Si la cosa no funciona, seré jo personalment el que el faci fora.- Em va dir el President referint-se a Angoy. Potser per això, i només per això, Angoy continuarà a l’Europa fins que Melancolia (veure Lars von Trier) toqui La Terra.

Maló, maló, maló

Ofertes

Ramon Condal, president de l’Español, ha demanat als socis que no perdin l’esperança. Serà, deu pensar, que n’hi ha prou amb perdre els partits com, per a sobre, perdre també l’esperança. El senyor Condis està nerviós perquè el soci li reclama ofertes que no pot donar i té por que la massa se li revolti, li assaltin el Super i li toquin els pebrots. Amb el precedent dels nazis de la Curva presentant-se a Sant Adrià per amenaçar als jugadors i als tècnics, el màxim responsable del Club no ho té gens clar i, coneixent el pa que es dóna, es tem el pitjor. Llàstima que el bo del senyor Adelson no se n’hagi sortit amb la seva i no s’acabi enderrocant l’estadi de Cornellà –El Prat.

Tres i el gos

Un teatre massa gran

Fa alguns dies, un dels pocs socis o simpatitzants del CE Europa, em reprenia severament per haver enquadrat al club gracienc i a la seva afició a la Tercera Divisió de futbol, cosa que, evident i estrictament, és del tot certa. L’amic en qüestió es va molestar, i es devia sentir ferit en el seu orgull històric al mostrar una reacció tan visceral, desproporcionada i mancada de raó. Però la realitat és tossuda i torna amb la marea, encara que no ens agradi o no complagui els nostres secrets desitjos. Per si no havia quedat prou clar, em ratifico en les meves apreciacions: el CE Europa, el seu futbol i la seva afició són de Tercera. És més, a la vista de les darreres noticies, diria que és un club en vies d’extinció. Només és qüestió de temps que el Club històric que coneixem deixi de ser tal i com l’hem conegut. Una assemblea anual ordinària amb l’assistència només de 52 socis és un símptoma alarmant de la inviabilitat de l’entitat i del poc interès que desperta en l’entorn que li és propi. L’associació de petanca del meu carrer, sense anar més lluny, té el doble d’assistents en qualsevol acte insubstancial que es convoqui. Què són gent gran? Doncs l’Europa no és gaire diferent en aquest sentit. Una escola, un club de serveis i/o un centre d’activitats extraescolars és el futur de l’Europa, no hi ha un altre. Lluny, molt lluny d’un passat que cada cop menys gent recorda. Amic soci, la diferència entre grandesa i grandària deu ser això: únicament 52 socis en una sala excessivament gran.

110912

Meter la pata

Ves a saber

Alfonso Pérez: "Si Guardiola se sentia tan català, no sé per què va posar-se la samarreta de la selecció espanyola" 

Ves que no sigui perquè és un professional del futbol i viu d’això. Ves que no sigui una cosa semblant a que tu, tan madridista, fitxessis pel Barça i et posessis la seva samarreta. Ves que no sigui perquè no podia jugar amb el seu país, perquè un altre país, concretament el teu, no li deixava tenir la seva pròpia selecció. Ves que no sigui perquè és prou intel•ligent per separar els seus sentiments de la seva vida laboral. Ves que no sigui perquè pensés: ja que em donen pel cul, com a mínim faré caixa. Ves que no sigui com el Modric, un culé declarat i que ara jugarà amb la samarreta del Madrid. Ves que no sigui com el cas d’un italià entrenant a la selecció anglesa. Ves a saber. Ja té conya, que amb l’edat que tens, encara se t’hagin d’explicar aquestes coses. En fi, no tothom té el coeficient intel•lectual que seria mínimament desitjable.

Clar i català

Les raons dels que han perdut la raó

Veus com tenies raó Pere Navarro. Veus com la manifestació d’ahir era, única i exclusivament, per expressar el malestar contra les retallades. Veus com només era una protesta contra les polítiques del PP a Madrid i de CiU a casa nostra. Veus com, en cap cas, era una manifestació independentista com ho demostren la manca de símbols en aquest sentit. Veus com tenies raó i l’únic crit que es va sentir va ser el de: volem una Catalunya federal dins l’Estat espanyol. Veus com tenies raó.

Veus com tenies raó Jose Montilla. Veus com la manifestació d’ahir era per defensar l’Estatut retallat, perdó, aprovat per Madrid i el seu desplegament immediat. Veus com tenies raó i el que veritablement vol el poble de Catalunya és seguir formant part d’Espanya sota la tutela de l’Estatut. Veus com el clam popular de “Catalunya és Espanya, volem l’Estatut”, et donava la raó. 

Veus com tenies raó Duran i Lleida. Veus com la gent va sortir al carrer en massa per reclamar el pacte fiscal i deixar-se d’aventures de dubtosa viabilitat. Veus com tenies raó i Catalunya vol seguir negociant (o hauríem de dir pidolant?) amb Espanya fins que a les granotes els hi creixi el pèl. Veus com Catalunya no vol deixar de pactar encara que els pactes siguin amb el diable. Veus com tenies raó. 

Veus com tenies raó Alicia Sánchez. Veus com va ser una manifestació crispada. Veus com n’estava de trista la gent que desfilava Passeig de Gràcia avall. Veus com tenies raó i la societat catalana no vol ni està preparada per aventures independentistes. Veus com de preocupada estava la gent perquè el país es trenca, s’esmicola i es divideix. Veus com tenies raó i la convocatòria va ser un fracàs on només hi va assistir gent enganyada i en contra de la seva voluntat. Veus com la gran majoria dels assistents no sabia on anava i van ser manipulats per quatre eixelebrats perversos. Veus com, i ja ho havies avançat a la prèvia, el 90% dels participants eren turistes desconcertats que varen quedar atrapats per una mala gestió del trànsit. Veus com tenies raó i la gran majoria de ciutadans es va quedar a casa esperant que es convoqui una manifestació espanyolista per assistir-hi. 

Veus com tenies raó Espanya. Veus com ha quedat extremadament clar que Catalunya vol seguir menjant la merda que li aboques i rient-te les gràcies a perpetuïtat. Veus com tenies raó i el sentiment independentista va de baixa i només és qüestió de temps que s’acabi diluint. Veus com només eren quatre gats sense un autèntic suport popular. Veus com la gent, la gent amb criteri, els hi llençava aigua des dels balcons per mostrar el seu rebuig. Veus com tenies raó.

El mirall que torna la imatge

L’alba definitiva

Suat, cansat, excitat, feliç, il•lusionat, esperançat. Amb xifres que ballaran i amb complicitats que perduraran. Amb un passat tancat i amb un futur estrellat. Amb el convenciment de no voler marxar, sinó que són ells els que han de marxar. Perquè som molts i no estem emprenyats, estem extasiats. Perquè som encara més i estem segurs que no recularem, que el camí està traçat i el mapa dels sentiments ja no té arestes impossibles. Perquè som un riu amb la força desbocada dels cavalls que arrossega covards, incompetents i cecs. Amb la nit que arriba, el silenci que s’estén i el descans que et rescata. I l’ànima que s’adorm per despertar completa amb l’alba definitiva.