FC BARCELONG

Un aprèn amb el temps que les coses no són perquè sí. Que no passen perquè han de passar i prou. Si t’entretens en gratar una mica la superfície del que no entens, trobaràs, amb poc esforç, un motiu per a cada cosa i una última raó que ho acaba explicant. Que el Barça hagi regalat la Super-copa d’Espanya a un Madrid inferior, no ha estat producte de la casualitat, ni de la generositat, ni de la indolència, ni molt menys d’un accident. La dació del Barça ha estat una estratègia ben calculada i encara millor planificada. De vegades, i aquest és el cas, cal renunciar a un èxit menor per aconseguir-ne un de més gran i de més rotund. Sabem que Mourinho es conforma en guanyar un títol cada Temporada i que no el repeteix a la següent. Doncs amb aquesta certesa al Barça només li quedava oferir-li al Madrid la Super-copa en safata de plata perquè, amb un títol al sarró, el portuguès ja es donaria per satisfet, apaivagaria la seva vanitat i aconseguiria el que aconsegueix cada any. Si hem de fer cas a Mourinho (cosa que dol), aquest és un títol menor i no s’ha cansat de repetir-ho per activa i per passiva. El Barça ho ha tingut clar des del primer moment: cedir una engruna i acabar per menjar-se el pa. Que Mourinho continuï al Madrid és, ara per ara, una de les millors coses que li pot passar al Barça. Per cert, Thomas Weber, historiador alemany, acaba de publicar un llibre on descriu Hitler com a un arter, mentider, manipulador, obsessiu, megalòman i un orador convincent. Us sona?

El compte enrere

Falten 13 dies

Associació comercial: sex shop&correos

La xocolata

Un dels més gustosos plaers quotidians, que sembla haver caigut en desgracia darrerament, és la ingesta de xocolata. L’obsessió per la imatge corporal ha estigmatitzat la xocolata fins a extrems injustificables. D’aquí l’oportunitat dels estudis fets per la doctora Beatrice Golomb que desmenteixen científicament la relació entre la obesitat i la xocolata. El treball de la Universitat de San Diego no es queda només en aquest aspecte i, sortosament, va més enllà. “No significa que menjar la quantitat de xocolata més gran imaginable sigui beneficiós, sinó que menjar xocolata amb certa freqüència pot resultar favorable per a la salut” diu Golomb. L’excés, com sempre, és el veritable problema de qualsevol cosa. Però, d’aquí, a exiliar la xocolata de la nostra dieta, hi ha un abisme. De totes les formes existents de xocolata, la més adient és la negra, perquè conté el percentatge més alt de cacau i menys quantitat de greixos i sucres. Són coneguts, i reconeguts, els efectes euforitzants de la xocolata, la capacitat de fer-nos feliços mitjançat l’alliberament d’endorfines (hormona de l’alegria) i d’una substància anomenada feniletilamina de la família de les amfetamines que és un estimulant natural. Però el que no es coneix suficient, i els estudis científics ens ho desvetllen, són els seus efectes antioxidants i anticoagulants que mantenen baixa la tensió arterial i rejoveneixen les cèl•lules. I una curiositat d’última generació: la xocolata també és bona pel refredat i la tos, gràcies a una substància activa anomenada teobramina que és infinitament superior a la codeïna dels xarops, i sense els efectes secundaris que tenen aquests. En fi, és d’agrair que la ciència surti al rescat dels plaers tradicionals i avali allò que el nostre cervell (i paladar) tenien molt clar.

El compte enrere

Falten 14 dies

 

Pitets

Nous antibiòtics 

Entre la classe política, una classe que progressa inadequadament, es poden distingir dos perfils ben diferenciats: els líders (pocs) i els que es limiten a ocupar un càrrec (l’immensa majoria). Els líders són aquells que volen transcendir i als que els preocupa (i ocupa) la seva influència sobre l’entorn. Un líder actua més en funció del col•lectiu que no pas dels seus propis interessos i posa en l’exercici de la seva activitat tots els recursos per convèncer, i/o, en el pitjor dels casos, caure en l’intent. A l’altre extrem de la classe, emparats per la mediocritat, trobem el gruix d’aquesta malformació social: els polítics de càrrec. Polítics per als que, l’únic objectiu raonable, és mantenir-se en el càrrec el màxim de temps possible sense atendre, ni als seus representats, ni als successius, desitjables i exigibles canvis. Polítics d’ofici, reclosos en palaus de mirall (no de vidre) i aïllats en perfecta estanquitat del món que els envolta i els paga. El líder és una febrada sobtada i que, per la seva intensitat i passió, és de curta durada. O desapareix per la pressió de la medicina o acaba amb la vida del malalt. En canvi, el polític d’ofici, aquell que es limita a ocupar un càrrec, és com una febrícula, discreta però permanent i que, per les seves característiques, s’acaba fent resistent als antibiòtics, provocant una molesta, llarga i desesperant agonia al malalt. Necessitem urgentment nous fàrmacs com l’aire que respirem o, encara millor, com l’aire que cada cop ens costa més respirar.

El compte enrere

Falten 15 dies

Inofensiu?

Fer por

Us heu preguntat alguna vegada perquè, a les pelis de terror, l’esser maligne triga 90 minuts en fer tot allò que, pels seus atributs, està perfectament capacitat per fer en els primers 5 minuts de metratge? Ho fa conscientment per fer-nos patir, per jugar amb la nostra paciència i tensar-nos els nervis fins a l’extrem? O el sobrevalorem i, senzillament, és un inepte? Ho fa per donar-nos temps a consumir el gibrell de crispetes i la coca-cola XXL? És, el monstre de torn, una ànima sensible i curosa que no gosa interrompre els jocs adolescents de la parella de la darrera fila? Perquè li costa tant anar al gra i pelar-se a la nena mona a les primeres de canvi? Com enyoro la contundència, el llenguatge directe i l’anar per feina de Psicosi on, als vint minuts dels crèdits, la protagonista ja estava criant malves. Hitchcock ho va tenir sempre molt clar. El veritable terror no és passar por mitjançant ensurts més o menys imaginatius, el veritable terror és carregar-se a la noia de la pel•lícula i acabar-te identificant amb el monstre.

Trencar l'ou

Una granja entre Cornellà i El Prat

Pericos hiperexcitats

M’agrada i m’agrada molt, la grada de Cornellà. És tot un espectacle al que no vull renunciar i del que se’n treu petroli amb una regularitat encomiable. Ahir, sense anar més lluny, en el partit que enfrontava els pericos contra el Saragossa, aquesta grada que em té robat el cor, es va dedicar a criticar els horaris (jugaven a les 9) i de passada al Barça, sempre al Barça. Vingui o no vingui a compte, per als pericos és un referent que els hi aguanta la ploma i els justifica essencialment. El Barça és la seva raó de ser i sempre està present en les seves oracions, pregaries, lletanies i desficis. Clar que, davant l’absència d’espectacle, en alguna cosa s’han d’entretenir. És del tot comprensible i disculpable que el personal fugi d’una realitat decebedora i es distregui amb la primera cosa que els hi passi pel cap o tinguin a mà, perdó, a l’ala. El Barça és un recurs de primera magnitud i un comodí que sempre funciona. Ficar-se amb el Barça, posar-lo a parir és un esport que, a la vista de la dedicació i la insistència que hi esmercen, diria que els hi agrada més que el mateix futbol, per al que, per cert, no estan gaire dotats. "Estamos hasta los huevos del Barça", es podia llegir a Cornellà mentre afilaven el bec. No podia ser d’una altra manera, els pericos, com qualsevol au de ploma, es reprodueixen per ous i en els ous hi tenen la personalitat. M’encanta veure’ls obsessionats amb el Barça mentre el Saragossa, que va per feina, els hi birla els tres punts i els deixa amb el cul a l’aire. En el pecat està la penitència.

Vigència? Plena vigència

Se me'n fum

Madonna

Madonna provocadora? Madonna és molt més que una simple cantant. Madonna és una persona compromesa que no es limita a muntar espectacles musicals arreu del món. Madonna està per la tolerància, la llibertat, i el respecte a l’elecció sexual de cada individu. Madonna podria viure tranquil•lament de la seva professió sense involucrar-se en polèmiques, ni prendre partit a favor de causes “perdudes”. On és la polèmica? Els polèmics són els intolerants i els que volen tenir sempre la raó. Els polèmics són aquells que no accepten altres opinions, ni comportaments que no siguin els seus. Els polèmics voldrien eliminar mig món, per desprès seguir depurant, fins l’extinció del gènere humà. La provocació no està en persones com la Madonna, la provocació està en tot aquell que no accepta la diferència i mataria en nom de la uniformitat de pensament i comportament. Perquè hem de ser tots iguals? I en el cas de ser-ho, perquè hem de ser iguals en ignorància, estupidesa, intolerància i fanatisme? Posats a ser iguals, no ho podríem ser en intel•ligència, coneixement, tolerància i equanimitat? Com deia Rafael Alberti: ¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

El preu just

Valor inicial

M ENTIDER

O BCECAT

U RTICANT 

R ESSENTIT 

I MMORAL 

N ARCISISTA 

H ISTRIÒNIC 

O MINÓS

Hi ha qui té valors i hi ha qui es mou només pel valor de les inicials.

E vero e ben trovato

Una, grande y libre

Qui es quedarà sense corda?

La conspiració

Vigila company, vigila. Potser no sóc la persona adequada per dir-t’ho, però vigila. Tu estàs dins i jo estic fora, però alguna cosa em diu que la teva perspectiva no és prou clara. Estàs massa a prop, massa tancat per abastar tot el camp i hi ha línies de fuga que et sobrepassen. La conspiració no és un instrument menyspreable si és justa i moral. Si els seus objectius són exemplars, necessaris per avançar i serveixen la raó. Però vigila company, vigila. No n’hi ha prou amb tot això. L’objectiu essencial de la conspiració, allò que la justifica i la fa reeixir, és l’èxit. No n’hi ha prou amb arguments, programes i certeses. S’ha de calcular i fer bons els càlculs. Tot el que no sigui guanyar és un fracàs i la penitència s’emportarà moltes esperances i generarà una paralitzadora frustració. No n’hi prou en saber el que es vol, cal saber amb el que es compte, quin són els companys de viatge i fins on s’està disposat a arribar. Els focs artificials estan molt bé per a les festes majors i per a les celebracions tradicionals, però desprès del soroll, la llum i el fum, no queda res, millor dit, només queda la canya cremada perduda en el no res. Vigila company, vigila. Tens el meu reconeixement i el meu respecte, per això no et vull veure desmanegat en un racó, havent reforçat allò que volies combatre.

Amb el cervell al cul

El món al revés

Què el Comitè de Competició sancioni a Villa per mostrar una camiseta en agraïment a la seva dona i a les seves filles immediatament desprès de marcar el gol en el seu retorn en un partit oficial, dóna la justa mesura de la seva incompetència. Que fets com aquest tinguin un càstig increïble i trepitjades com la de Pepe a Messi o agressions com la de Mourinho a Tito Vilanova quedin impunes és una clara demostració de com funciona la justícia en aquest país i quin és el perfil dels seus jutges. No anem bé. Definitivament, no anem bé.

Plom a les ales

La corretja de WikiLeaks

És Gran Bretanya un estat democràtic? És Suècia un estat democràtic? Són els Estats Units un estat democràtic? Si ho són, i sembla que si, donada la seva llarga trajectòria que els avala, doncs perquè es dubta de la seva justícia? En el cas Assange , l’únic que reclamen Gran Bretanya i Suècia és, no condemnar-lo directament com segurament faria l'Equador si el cas fos a l’inversa, sinó, senzillament, poder-lo jutjar pels delictes dels que se l’acusa. Els països democràtics tenen lleis que s’han de complir i uns òrgans de Justícia per determinar la innocència o culpabilitat de les persones, i en això es basa el dret. Ningú es pot acollir a la impunitat i eludir la seva responsabilitat i/o la seva conducta impròpia. Si Assange és innocent o culpable, han de ser els òrgans competents per decidir-ho els que assumeixin la investigació i formulin el veredicte. Ningú, encara que es digui Assange, pot viure al marge de la Llei. És irònic que sigui, justament Correa, el president de l’Equador, qui vulgui donar lliçons de democràcia a països gens dubtosos de ser-ho. I, que sigui el mateix Correa, el que es presenti davant del món com a defensor dels drets humans i de les llibertats, en general, i de la llibertat de premsa, en particular. Si Assange és innocent, que no ho dubto, ha de poder explicar-ho al món amb el mateix tarannà i transparència amb la que va fundar WikiLeaks.

De sol (lació) a sol

Mira-ho be

Menteixen més que parlen

Ja han passat uns dies de la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres i em ve de gust fer un petit anàlisi dels resultats i certificar, com era previsible, el fracàs de la delegació espanyola en la seva veritable dimensió. Si bé és cert que el ranking general (l’absolut) col•loca a Espanya en el lloc 21, no és menys cert que el recompte no es correspon a l’autèntica realitat quan s’avaluen tots i cadascun dels paràmetres que hi intervenen. Al marge dels països, que en números generals han aconseguit més medalles que Espanya, hi ha un factor que no es té en compte i que és, no ja important, sinó transcendental per una ajustada valoració: el tant per cent d’èxit.

Quants atletes ha desplaçat la delegació espanyola i quin rendiment li ha tret? Amb la considerable xifra de 295 participants s’han obtingut només 17 medalles, per sota del 6%. El balanç, a la vista de l’estadística, no deixa lloc al dubte. Al marge de tots els països que li han passat per davant en la classificació final, cal afegir tots aquells països que amb una representació infinitament més modesta han obtingut millors resultats.

Romania amb 103 participants ha aconseguit 9 medalles, quasi un 9%. Azerbaijan, amb la meitat que Romania (53) n’ha aconseguit 10, només una medalla d’or menys que Espanya i un 19% d’èxit. Colòmbia, sense anar més lluny, amb una participació de 109 atletes ha obtingut 8 medalles, més del 7%. Kenia, un país del tercer món, amb 50 participants, n’ha obtingut 11, un impressionant 22% (un dels percentatges més alt d’èxit). Etiòpia, la deprimida Etiòpia, amb la ridícula xifra de 35 atletes ha aconseguit 7 medalles, 3 d’elles d’or (igual que Espanya), amb un esplèndid 20%. Fins i tot Mongòlia i Trinidad i Tobago, amb 29 i 31 participants respectivament han aconseguit una estadística superior a la d’Espanya amb 5 i 4 medalles. Bahrein, si, si, Bahrein, amb tan sols 12 atletes s’ha fet amb el botí d’una medalla, més d’un 8%. I, finalment, la petita illa de Granada, amb una família de 10 persones també ha aconseguit una medalla, un valuós 10%.

Tot això sense entrar a valorar la composició de l’equip espanyol, l’adscripció dels atletes participants i el pes específic dels catalans en la forçada delegació. En fi, una nova ocasió per mostrar al món l’autèntica cara de l’esport espanyol immers en un autèntic i desconcertant engany universal.

L'estratègia de la por