E vero e ben trovato

Una, grande y libre

Qui es quedarà sense corda?

La conspiració

Vigila company, vigila. Potser no sóc la persona adequada per dir-t’ho, però vigila. Tu estàs dins i jo estic fora, però alguna cosa em diu que la teva perspectiva no és prou clara. Estàs massa a prop, massa tancat per abastar tot el camp i hi ha línies de fuga que et sobrepassen. La conspiració no és un instrument menyspreable si és justa i moral. Si els seus objectius són exemplars, necessaris per avançar i serveixen la raó. Però vigila company, vigila. No n’hi ha prou amb tot això. L’objectiu essencial de la conspiració, allò que la justifica i la fa reeixir, és l’èxit. No n’hi ha prou amb arguments, programes i certeses. S’ha de calcular i fer bons els càlculs. Tot el que no sigui guanyar és un fracàs i la penitència s’emportarà moltes esperances i generarà una paralitzadora frustració. No n’hi prou en saber el que es vol, cal saber amb el que es compte, quin són els companys de viatge i fins on s’està disposat a arribar. Els focs artificials estan molt bé per a les festes majors i per a les celebracions tradicionals, però desprès del soroll, la llum i el fum, no queda res, millor dit, només queda la canya cremada perduda en el no res. Vigila company, vigila. Tens el meu reconeixement i el meu respecte, per això no et vull veure desmanegat en un racó, havent reforçat allò que volies combatre.

Amb el cervell al cul

El món al revés

Què el Comitè de Competició sancioni a Villa per mostrar una camiseta en agraïment a la seva dona i a les seves filles immediatament desprès de marcar el gol en el seu retorn en un partit oficial, dóna la justa mesura de la seva incompetència. Que fets com aquest tinguin un càstig increïble i trepitjades com la de Pepe a Messi o agressions com la de Mourinho a Tito Vilanova quedin impunes és una clara demostració de com funciona la justícia en aquest país i quin és el perfil dels seus jutges. No anem bé. Definitivament, no anem bé.

Plom a les ales

La corretja de WikiLeaks

És Gran Bretanya un estat democràtic? És Suècia un estat democràtic? Són els Estats Units un estat democràtic? Si ho són, i sembla que si, donada la seva llarga trajectòria que els avala, doncs perquè es dubta de la seva justícia? En el cas Assange , l’únic que reclamen Gran Bretanya i Suècia és, no condemnar-lo directament com segurament faria l'Equador si el cas fos a l’inversa, sinó, senzillament, poder-lo jutjar pels delictes dels que se l’acusa. Els països democràtics tenen lleis que s’han de complir i uns òrgans de Justícia per determinar la innocència o culpabilitat de les persones, i en això es basa el dret. Ningú es pot acollir a la impunitat i eludir la seva responsabilitat i/o la seva conducta impròpia. Si Assange és innocent o culpable, han de ser els òrgans competents per decidir-ho els que assumeixin la investigació i formulin el veredicte. Ningú, encara que es digui Assange, pot viure al marge de la Llei. És irònic que sigui, justament Correa, el president de l’Equador, qui vulgui donar lliçons de democràcia a països gens dubtosos de ser-ho. I, que sigui el mateix Correa, el que es presenti davant del món com a defensor dels drets humans i de les llibertats, en general, i de la llibertat de premsa, en particular. Si Assange és innocent, que no ho dubto, ha de poder explicar-ho al món amb el mateix tarannà i transparència amb la que va fundar WikiLeaks.

De sol (lació) a sol

Mira-ho be

Menteixen més que parlen

Ja han passat uns dies de la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres i em ve de gust fer un petit anàlisi dels resultats i certificar, com era previsible, el fracàs de la delegació espanyola en la seva veritable dimensió. Si bé és cert que el ranking general (l’absolut) col•loca a Espanya en el lloc 21, no és menys cert que el recompte no es correspon a l’autèntica realitat quan s’avaluen tots i cadascun dels paràmetres que hi intervenen. Al marge dels països, que en números generals han aconseguit més medalles que Espanya, hi ha un factor que no es té en compte i que és, no ja important, sinó transcendental per una ajustada valoració: el tant per cent d’èxit.

Quants atletes ha desplaçat la delegació espanyola i quin rendiment li ha tret? Amb la considerable xifra de 295 participants s’han obtingut només 17 medalles, per sota del 6%. El balanç, a la vista de l’estadística, no deixa lloc al dubte. Al marge de tots els països que li han passat per davant en la classificació final, cal afegir tots aquells països que amb una representació infinitament més modesta han obtingut millors resultats.

Romania amb 103 participants ha aconseguit 9 medalles, quasi un 9%. Azerbaijan, amb la meitat que Romania (53) n’ha aconseguit 10, només una medalla d’or menys que Espanya i un 19% d’èxit. Colòmbia, sense anar més lluny, amb una participació de 109 atletes ha obtingut 8 medalles, més del 7%. Kenia, un país del tercer món, amb 50 participants, n’ha obtingut 11, un impressionant 22% (un dels percentatges més alt d’èxit). Etiòpia, la deprimida Etiòpia, amb la ridícula xifra de 35 atletes ha aconseguit 7 medalles, 3 d’elles d’or (igual que Espanya), amb un esplèndid 20%. Fins i tot Mongòlia i Trinidad i Tobago, amb 29 i 31 participants respectivament han aconseguit una estadística superior a la d’Espanya amb 5 i 4 medalles. Bahrein, si, si, Bahrein, amb tan sols 12 atletes s’ha fet amb el botí d’una medalla, més d’un 8%. I, finalment, la petita illa de Granada, amb una família de 10 persones també ha aconseguit una medalla, un valuós 10%.

Tot això sense entrar a valorar la composició de l’equip espanyol, l’adscripció dels atletes participants i el pes específic dels catalans en la forçada delegació. En fi, una nova ocasió per mostrar al món l’autèntica cara de l’esport espanyol immers en un autèntic i desconcertant engany universal.

L'estratègia de la por

Pagar pel que es veu

Cançó de matinada

“Ara jo jugo de matinada quan la vila és adormida encara...” Ha començat la Lliga per a l’Espanyol. I ho ha fet amb un dels, segurament, partits més llargs de la seva història (avorrits no, perquè ho són tots). Va començar un dissabte i va acabar un diumenge. Va començar malament, perquè no volien jugar de nit i va acabar pitjor, perquè varen perdre de matinada. Està clar que el futbol és un joc per als desperts, per als que no s’adormen i aconsegueixen mantenir la vigília durant més estona. L’Espanyol més preocupat pels horaris i pels diners que li neguen, va acabar per donar-li la raó, un cop més, a aquells que opinen que no es mereix res més del que li tenen assignat. Segons dades de Canal+, l’audiència del partit va estar sota mínims durant tota l’emissió, només es va detectar un cert repunt cap als darrers minuts del matx, gràcies a les persones que van seure davant la tele preparades per veure la porno que feien a continuació. I és que la gent no és tonta i posats a veure espectacles indecents, millor quedar-se amb un que mostri pit i cuixa i que no et faci venir la son.

Ho faig per vosaltres

El monument a la Joana

Joana Ortega, vicepresidenta del Govern de la Generalitat ha anunciat, sense tallar-se un pèl, que de cara a la tardor hi haurà més retallades de personal i sous en les empreses públiques. La idea, no només és bona senyora Ortega, és, sense exagerar, el que li cal al país. Les empreses públiques han crescut desmesuradament, s’han convertit en monstres fagocitadors que esgoten els recursos públics i ens fan cada vegada més pobres. Retalli senyora Ortega, retalli de valent i que no li tremoli la mà. Només cal desitjar-li sort en encertar allà on posi la tisora: directors generals, directors adjunts, adjunts dels directors adjunts, secretaris dels adjunts del directors adjunts, consellers delegats i delegats dels consellers, presidents dels comitès de direcció i secretaris dels presidents de direcció i secretaris dels secretaris del presidents de direcció i el que els hi llegeix la premsa. Retalli senyora Ortega, buidi tot el que és sobrer, insostenible i desmesuradament car. Faci net d’una vegada per totes i el país se’n sortirà. Em comprometo, en reconeixement als seus serveis, a fer-li un monument al Parc del Fòrum. I no s’amoïni pels diners, ho farem amb una col•lecta popular, que és com s’acaba pagant tot.

És de burro, demanar-li a un burro,

 que no sigui un burro i,

 en conseqüència, que no faci el burro

Animal de ploma

En el món maniqueu en el que ens movem, és just reconèixer que l’Espanyol és un mal necessari, tant, que si no existís l’hauríem d’inventar. En la partida entre bons i dolents, els pericos donen molt de joc (no precisament futbolístic) i les seves aportacions a la part fosca del comportament humà sempre han tingut una especial rellevància. Què seria de nosaltres sense els altres, del blanc sense el negre, del dolç sense l’amarg, de la llum sense la foscor, del bé sense el mal,...? L’existència de l’Espanyol fa que moltes coses, en contraposició, prenguin el seu valor real i destaqui la seva veritable dimensió. Que entre la llarga llista d’entitats col•laboradores del Gran Festival #Catalunya Llibertat celebrat fa unes setmanes a la Devesa de Girona no aparegués el nom de l’Espanyol, és un clar exemple (un més) de quin és el lloc de cadascú i a quin costat del carrer s’ha triat estar. Encara recordo aquell inversemblant: “l’Espanyol, un equip català de futbol” Para mear y no echar gota, que dirien els castellans. De la mateixa manera que recordo aquell fracassat intent de dur la senyera a la camiseta. Accions, totes elles, preses amb la intenció de tranquil•litzar una mala consciència, producte d’una inadaptació a l’entorn i a la realitat que els hi ha tocat viure. L’Espanyol s’enganya adoptant postures que no li són pròpies i faria bé en fer les paus amb la seva idiosincràsia. Els accidents, les malformacions i els errors sempre han existit i sempre existiran, per molt que es vulguin amagar darrera un, aparentment inofensiu, animal de ploma.

No tots els forats són finestres

Música a l’alba

Tot apunta que el Barça més musical de la història, el Barça simfònic dels darrers anys, està a punt d’incorporar un nou talent a la seva virtuosa orquestra. Tot sembla indicar que Song, Alex Song, serà la nota escollida perquè la partitura de la propera temporada soni encara més afinada i brillant. Si la cosa s’acaba concretant, es podrà convenir en l’oportunitat, l’olfacte i la coherència dels encarregats de la tria en escollir un element harmònic que no desentoni en el conjunt i, amb ell, ampliar els registres per accedir a noves sonoritats. Nova temporada, nou projecte, nou entrenador i una nova cançó per apropar-nos a l’alba més lluminosa.

Llum a l'altre costat

Si Espanya fos Suècia, ens lluiria més el pèl

Si un dia com avui de l’any 1905, Noruega es va independitzar de Suècia, que impedeix que Catalunya faci el mateix amb Espanya? El que ara sembla absolutament “normal” i està perfectament integrat en l’imaginari col•lectiu, fa només 110 anys era una situació inimaginable, insostenible, quimèrica i utòpica. El millor del cas, però, va ser que la declaració d’independència unilateral (faltaria més) per part de Noruega va ser acceptada pacíficament per Suècia. És a dir, la sang no va arribar mai al riu. Clar que estem parlant de dos països civilitzats. Dos societats que, ara fa cent anys, ja es trobaven en un estadi infinitament més avançat que la plistocènica Espanya de l’actualitat. És ben curiós, i lamentable per a nosaltres, com l’evolució ha funcionat a diferents velocitats amb resultats diametralment oposats.

Here, here, here

Nina de cantonada

La sal de la terra

“La sal de la terra” és un magnífic clàssic de l’any 1954 que, arrel d’una vaga de miners a Nou Mèxic, ens mostra els conflictes socials de l’època i la decisiva participació de les dones (la sal de la terra) en els incidents. Amb aquesta referència vull destacar el significat en positiu que tenia la sal i la fama, merescuda, de ser un element determinant per a la vida. Ara resulta que la ciència ha confirmat allò que la saviesa popular fa centenars d’anys ja sabia: la sal (el clorur de sodi) és un nutrient fonamental i imprescindible per al cos humà. Els estudis que s’han realitzat als EEUU (com quasi tots) no es limiten a desestigmatitzar la sal, sinó que van més enllà, afirmant que la sal no només és essencial per a la vida, sinó que també ho és per garantir una bona salut. Els mateixos estudis han aprofundit en els efectes de la sal sobre els problemes cardiovasculars i han conclòs que les persones amb dietes baixes en sal tenien quatre vegades més atacs de cor que les persones amb dietes normals. Uns resultats que tornen les coses al seu lloc i fan que la sal recuperi el prestigi que no hauria d’haver perdut mai. La sal és un element bàsic per a la vida, com ho varen ser aquelles dones de Nou Mèxic per als seus homes, els seus fills i el futur de la Humanitat.

La cosa s'estén...

...com una reguera de pólvora

"Per què Gasol juga amb Espanya?"

-Una de les notes curioses de la final de bàsquet dels Jocs Olímpics entre Espanya i Estats Units va ser el adonar-se que molta gent s'estranyava que Gasol és espanyol.-

Aquesta notícia, apareguda avui en molts mitjans de comunicació, va ser un dels fets més comentats a les xarxes socials durant la disputa de la final de basquet a Londres i va desconcertar a una part important dels espectadors.

Ves per on que sigui noticia una cosa que jo fa temps que em pregunto i que no deixa de sorprendre’m. Per quins cordons, Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Victor Sada,...juguen amb Espanya si no és el seu país? Han de ser els americans, amb la seva proverbial ignorància els que obrin la caixa dels trons i, amb aquella innocència de no haver trencat mai un plat, posin el dit a la nafra.

Ara sé que no estic sol. Em reconforta que els ciutadans de Kentucky, Alabama, Wyoming o Dakota del Sur donin crèdit a les meves teories i combreguin amb els meus criteris.

Diuen, i ho diuen fa temps, que el que Estats Units desconeix, no existeix. Espero que ara la cosa canviï i que la seva sorpresa faci la nostra sort.

Com una cuba

No vull pagar

Com a reclam, no està gens malament. Com a pràctica, en canvi, la cosa trontolla. Si es volen unes bones infraestructures, cal pagar-les. Via impostos directes o bé indirectes, però impostos a la fi. No es pot pensar en un país modern amb capacitat de millora si no es disposen dels recursos per dur-ho a terme. Una altra cosa és si els recursos es gestionen be o malament i si van allà on han d’anar a parar. Però tot el que fem, tot el que construïm, ens agradi o no, val diners. I els diners no cauen del cel (encara que algú els faci volar) i són absolutament necessaris pel progrés i la millora de la qualitat de vida. Si s’està en desacord amb la política dels impostos directes que cobren les autopistes catalanes, la solució no passa per arribar a un peatge i negar-se a pagar. L’únic que s’aconsegueix d’aquesta manera tan poc pràctica, és una sucosa multa que omple les butxaques de l’Estat i engreixa a les concessionàries. Per no pagar dos euros, n’acabes pagant 100. Un mal negoci per a la ja deprimida economia de l’insubmís. Optar per les carreteres de no pagament. Utilitzar vies alternatives mentre duri la protesta o, senzillament, no agafar el cotxe. Autopistes buides, benzineres buides, aquesta si que podria ser una solució eficaç i un sever càstig per als gestors que ens collen.