El Quixot, una traducció de Cervantes

El Quijote, millor dit, el Quixot, va ser una novel•la escrita originalment en català i, desprès, traduïda a l’espanyol (cobrant) per un tal Cervantes (el Google de l’època). Si us he de ser sincer, jo ja intuïa alguna cosa estranya, alguna cosa no encaixava. Els espanyols no han tingut mai sentit d’auto parodia. Mai s’han destacat especialment per riure-se’n d’ells mateixos. El seu sentit de l’ humor sempre ha estat centrífug i mai centrípet. La seva inseguretat i manca d’autoestima els ha fet intolerants amb qualsevol intent d’ironitzar sobre els seus costums i la seva idiosincràsia. Han sigut, i ho són encara, bel•ligerants contra tot allò que qüestioni el seu tarannà i la seva manera (particular) d’entendre el món. En un marc de rebuig sistemàtic cap a les idees foranies i de blindatge contra la critica, era impensable que, del seu sí, sorgís un monument tan demolidor contra la línia de flotació de la més pura essència hispànica. I el Quixot és, per damunt de qualsevol altre anàlisi, una descomunal critica a la manera de ser i de fer de l’espanyolitat més autèntica i profunda. Només és des de la perspectiva exterior, d’haver estat escrit en una altra llengua i per una persona sense els tics d’espanyolitat, que el Quixot es pot entendre amb tota la seva plenitud. Si en teniu algun dubte, feu vosaltres mateixos la prova. Agafeu Google, traduïu un capítol al català i al•lucinareu.

A la banca 

Clàssics d'actualitat

Tantes puntes com estrelles

La cara i les creus

Ha quedat clar que Madrid és, de llarg, una de les ciutats més segures d’Europa i, per extensió, del món. Ho hem pogut comprovar arrel de la celebració de la final de la Copa del Rei i on un centenar de nazis s’han pogut manifestar amb símbols feixistes i creus gamades sense el menor incident. La policia diligent i amablement els ha escortat amb la més gran de les subtileses sense reparar en despeses, públiques, evidentment. És tot un luxe i, motivo de honda satisfacción, comprovar el nivell avançat d’evolució en el que ens hem instal•lat i que ens honora com a persones intel•ligents i civilitzades. Llàstima però, de l’eixelebrat de torn, sempre n’hi ha d’haver un, que, saltant-se les mínimament exigibles normes de conducta, va voler entrar a l’Estadio Vicente Calderón amb un xiulet i una estelada. Evidentment, com no podia ser d’una altra manera, va ser reduït i apallissat per 6 enormes policies armats en l’exercici de les seves funcions. Una acció exemplar i profundament democràtica de la policia d’un país que venera les creus gamades i vexa les estrelles.

La temporada del juvenil B del CE Europa

Clàssics d'actualitat

La temporada del juvenil A del CE Europa

Clàssics d'actualitat

Abonar per crèixer

Un club de serveis

Què té la US Quevilly que no tingui el CE Europa? Què fa que l’equip francès, militant a la tercera divisió, sigui l’única passió d’un poble d’obrers convertit en ciutat dormitori de l’extraradi de Rouen i el CE Europa sigui incapaç d’arrossegar un barri popular del que diu sentir-se profundament arrelat? Que li atorga la sentida representació al Quevilly que no somiarà mai l’Europa? Excusar-se en la proximitat del Barça per tapar la seva manca de suport popular i la poc menys que testimonial penetració en l’entorn, no és la millor manera d’analitzar una situació cada cop més decebedora. És evident que el CE Europa ha estat un Club de referència en el passat, però la seva poca capacitat d’adaptació i una inadequada gestió dels recursos materials i humans han dibuixat el desolador present. Si s’accepta que, en l’àmbit geogràfic de Barcelona, no hi pot haver més que dos clubs importants. Si s’accepta que només hi ha clients per a 2 equips. Perquè un d’ells no ha estat l’Europa? Un error històric o una ceguesa congènita? És molt trist que, mentre l’afició d’equips com la US Quevilly creix, traspassa generacions i s’enforteix, la del CE Europa s’està convertint en residual i cada cop més aïllada i desconnectada de l’entorn que li seria propi. Actualment, el gruix del que representa la seva massa social la composen, en la seva gran majoria, famílies que tenen com a únic lligam amb el club, la participació dels seus nens en el futbol base o a l’escola. Lligam que deixa de ser-ho, just en el moment que aquests nens abandonen el club. La seva marxa va acompanyada del conseqüent oblit. El CE Europa s’ha convertit, i això l’aguanta, en un club de serveis. Res a veure amb la passió, afició, lligam sentimental,...condicionants mínimament exigibles en un club que pretén transcendir en el temps, com per exemple, el US Quevilly francès.

A la pedrera del RCD Español

Clàssics d'actualitat

Més enllà dels contes

La rateta que escombrava l’escaleta

Perquè de ben petits ens fascina el compte de la rateta que escombrava l’escaleta i el podem escoltar fins l’extenuació i en canvi, de grans, ens horroritza trobar una rateta a l’escaleta de casa? Que coi ha passat durant aquest temps? Que fa que la nostra concepció de la rateta variï d’un extrem a l’altre sense cap motiu aparent que ho expliqui? Serà perquè de petits som uns feliços ignorants vivint en un món de fantasia i només podem créixer cap al pànic? Som uns inconscients que maldem per mantenir eternament aquest estat de ficció amb línies dolces i colors pastel? O senzillament, quan ens fem grans prenem consciència de la crua realitat? Una rateta que de petits ens acompanya en el son més plàcid i tranquil•litzador i en canvi de grans, ens atemoreix i ens provoca fàstic. La rateta és la mateixa, però el compte és molt diferent.

Tard o d'hora, arriba l'hora

La venjança catalana

Heu sentit a parlar de la venjança catalana? Doncs aquell fet històric es quedarà curt amb el que passarà aquest estiu a l’Eurocopa de futbol. Els constants i injustos atacs contra els jugadors del Barça des de fa 4 temporades. Els greuges soferts amb nocturnitat i traïdoria. El permanent setge i el qüestionament de la seva honorabilitat. Tot això no pot, ni quedarà impune. La venjança és un plat que es serveix fred. I els jugadors del Barça ho saben i han tingut prous arguments i temps per preparar-ho. Serà a la propera Eurocopa, on els del Barça són majoria i peces clau en l’esquema de la “roja”. És allí, justament allí, on es perpetrarà la més que justa venjança d’unes sofertes víctimes al llindar de la paciència. Un torpede a la línia de flotació d’Espanya, allà on més mal li fa: la selección. L’orgull nacional fet miques per culpa d’una actuació desastrosa boicotejada des de dins per unes jugadors que han sofert escarni públic més enllà dels límits del sistema solar. Qui juga amb foc acaba per cremar-se. I des d’Espanya han actuat com a veritables piròmans sense tenir en compte que on hi ha hagut foc sempre queden les barses, perdó, les brases. Com dirien ells: con su pan se lo coman.

...hase falta desir nada más?

...i l'Oscar és per...

Una obra mestra

La pel•lícula perfecta. El guió perfecte. Els actors ideals. El director més gran. L’escenari imperfecte. Les aficions immillorables. El vestuari magnífic. Els efectes especials justos i mesurats. Un terreny minat. Les emocions a flor de pell. Les abraçades infinites. Els gestos reveladors. La contundència dels arguments. La noblesa en la proposta. Els valors transcendents. Les presències que calia. Les desercions perfectes. L’homenatge als absents. La xiulada sonora, perdó, la banda sonora espectacular. Les cançons que corresponien. Les banderes que tocaven. La Shakira immensa. Els elefants fora de perill. L’esperança de que tot anirà bé i d’un futur que engresca. El plantejament brillant. El desenllaç d’una precisió absoluta. El final perfecte. El cercle que es tanca. El cicle es regenera. La vida continua. L’èxit rotund i incontestable. Un balanç incomparable i, segurament, inigualable. Madrid era una festa. La copa intacta. Una abarçada total i definitiva. Una obra mestra.

A la cúpula del CE Europa

Clàssics d'actualitat

Com rodes de molí

Irresponsables

No aniré a les beceroles del futbol base del CE Europa on, em consta, les coses no es fan del tot malament. Lluny de l’ intervencionisme dels que tot ho poden i es creuen que tot ho saben, l’escenari és infinitament més tranquil i en el que es pot treballar en condicions objectivament més idònies. És en els primers equips, en aquells més representatius on els resultats de la ingerència es pot apreciar amb tota la seva cruesa. Només cal analitzar la darrera temporada del Primer Equip, del Juvenil A i del Femení per donar compte de la magnitud del desastre. Un balanç absolutament decebedor que no deixa la mínima escletxa al dubte. Ni al dubte, ni de seguir així, a l’esperança. Com si d’un antònim del rei Mides es tractés, tot allò que està a prop del poder a can Europa, es corromp sense bisos de redempció. Tot el que es susceptible de ser intervingut està condemnat al fracàs. El Femení ha perdut finalment la categoria desprès de flirtejar perillosament amb el descens les darreres temporades. El Juvenil A, el que havia de ser el referent del futbol base, l’equip on emmirallar-se, ha fet figa. S’ha convertit en una vergonya a ulls de tothom i en un dels episodis més lamentables de la història recent del Club. Una aposta a contrapèl, i en clara contradicció amb el que hauria de ser el model a seguir dins d’una entitat que es pretén diferent i diferenciada del corrent majoritari del seu entorn. I que dir, o no dir, del Primer Equip. Si la Lliga s’arriba a allargar un parell de setmanes, a hores d’ara, molt probablement, estaria a Primera Catalana per mèrits propis. En el futbol, i sempre n’he estat defensor, no tot són els resultats, però és que ara a l’Europa, ni tan sols hi ha resultats. Responsabilitats? Generalment les tenen els responsables. Hi ha responsables?

Espècie en perill d'extinció

Petjades menudes. Menudes petjades

Jornada de portes obertes

Ara que tot el peix està venut i la Lliga s’ha acabat, és l’hora, si es vol, de fer balanç. Un balanç que, per alguns Clubs, com per exemple l’Español, es fa en un obrir i tancar d’ulls. L’equip de Cornellà ha tornat a nedar en aigües tèrboles sense objectius i amb el tedi per companyia. L’Español ha viscut tot l’any com en una residència de gent gran on el present és incert i el futur un veritable drama. La decadència, finalment, s’ha fet amb el control del timó blanc i blau i només és qüestió de temps que la nau faci aigües. Quan un Club com l’Español que sempre s’ha omplert la boca amb l’argument de treballar la pedrera i d’això n’ha fet bandera per tots els camps de batalla, es veu en la necessitat d’hipotecar el seu bé més preuat, de “regalar” la seva raó de ser, la seva pròpia essència per fer front als deutes econòmics, la cosa no pinta gens be. Es podria dir, sense anar gaire errats, que s’ha entrat en el tram final, que s’ha pres un camí costerut del que no hi ha retorn possible. Obrir les portes de la seva pedrera perquè el Madrid remeni i triï tot allò que li plagui per poder pagar els deutes, és un senyal inequívoc que reflecteix perfectament la tragèdia de la situació i la fragilitat del seu discurs.

A l'àmbit de la sanitat i l'educació

Clàssics d'actualitat

A la Comunidad d'Esperanza Aguirre

Clàssics d'actualitat

Una peli lamentable

Dos tontos muy tontos

No té res a veure amb el text, però, no sé perquè, m’ha vingut al cap

Dos apunts més que s’afegeixen al cúmul de despropòsits que envolten la celebració de la final de la Copa del Rei i que han estat elaborats per dos activistes del seny, la ponderació, el respecte i la llibertat.

La primera perla ha brollat, novament, de la boca de l’Esperanza Aguirre en refermar-se i voler justificar les seves injustificables declaracions d’ahir. Perquè tothom ho entengui, ha pensat aquesta ment privilegiada, quina millor manera que posar un exemple que il•lustri als ignorants? Diu l’Aguirre: imagineu que durant la celebració de la final de la Copa Catalunya el públic decideix xiular Els Segadors...I ho deixa aquí, perquè la gent, que és molt intel•ligent, hi tregui les seves pròpies conclusions. Senyora Aguirre, amb tots els respectes que no es mereix, a vostè li falla la gramàtica i, sense gramàtica no hi ha llenguatge que es pugui formular i, encara menys, entendre. Si li busca el pèl al lluç de palangre no se’n sortirà. Si no entén l’arrel del problema es perdrà miserablement en l’anècdota dels serrells. Vol saber quina és la diferència que vostè, a la vista del nivell exhibit, no entendrà mai? Doncs que el públic que assisteix a la final de la Copa Catalunya sent seu (majoritàriament) Els Segadors, mentre el públic que assistirà a la final de la Copa del rei no sent seu (majoritàriament) l’himne espanyol, senzillament, perquè no és el seu.

La segona perla, i per fer-ho ràpid, ens l’ha vomitat el ministre de l’interior volen cobrar als clubs finalistes les despeses que es generaran en concepte de seguretat. És a dir, que Barça i Athletic paguin la pasma. Senyor Fernández Diez, vostè es paga la seva escolta personal, que no és poca i és tot l’any? I la seguretat de la darrera reunió del Banc Central Europeu celebrada a Barcelona, la paguen els seus membres o la paguem tots amb els diners que no tenim per a fer altres coses més necessàries? I les despeses extraordinàries que genera el manteniment de la monarquia espanyola, la paguen els reietons, o la paguem els soferts súbdits sense que ens demanin opinió? Aguirre i Fernández, dit des de l’estima que no els hi tinc, podrien pixar alguna vegada dins de l’orinal i deixar d’embrutar-nos el, ja de per sí, malmès paisatge?

Arma extremadament perillosa

No hi ha lloc per l’esperança

No puc estar més d’acord amb Esperanza Aguirre. Jo també crec, com ella, que no s’hauria de celebrar la final de la Copa del Rei, encara que els motius siguin un pèl diferents. Mentre la sra. Aguirre ho fa per prevenció, perquè no es tornin a repetir els xiulets a l’himne espanyol i l’esbroncada al rei del 2009, el meu argument és molt més planer, no s’hauria de celebrar la Copa del rei, senzillament, perquè no hauria d’haver rei. Mort el gos, morta la ràbia. No ens podem passar la vida apedaçant una roda amb el risc de patir un greu accident. Cal canviar la roda i eliminar el problema d’arrel. Sense rei i sense monarquia ens estalviaríem el lamentable espectacle de la Copa del Rei i no hi haurien motius per xiular un règim inexistent. Aguirre va pel bon camí i s’ho veu a venir. Tot un estadi ple a vessar de banderes i només una d’espanyola, la del màstil de la coberta. I tot al cor, al vell mig centre de l’Espanya Imperial. Aguirre no guanya per disgustos: la nacionalització de Bankia, el deute multimilionari de la Comunidad que ha aparegut per sorpresa i ara, d’aquí 4 dies, la final de la Copa del Rei entre 2 equips amb unes aficions força díscoles. Espanya es desintegra davant dels seus nassos i de la seva mirada incrèdula, sense el més petit bri d’esperança. Al menys jugués el Madrid!

Diners que no ho compren tot

L’Europa pedrera del Sant Andreu

Primer va ser Arnau Tobella, desprès, David Llobet i ara, Josu Rodríguez i Èric Alcaraz. Ens estarem, sense saber-ho, convertint en proveïdors oficials del Sant Andreu, en la seva pedrera a l’ombra? Que és molt aviat per dir-ho? És de domini públic, pel que fa a les inèrcies, que en el món del futbol com en el del menjar, tot és començar i el que un no sap aprofitar, un altre ho sabrà. La porta està oberta, el camí traçat. Joves valors que no serveixen per a l’Europa (tercera) i si que sembla que serveixin per al Sant Andreu (2a. B). Contradiccions, criteris desconcertants, absència de model, ceguesa crònica, nul•la expertesa, incapacitat argumental,...fuita de cervells. Perquè tot el circ del futbol base si som incapaços de treure’n profit? Perquè hi ha tanta gent que treballa, i tan bé, a l’Europa de base per acabar fent gran al Sant Andreu i a tants d’altres? Tota aquesta implicació, tot aquest esforç, tota aquesta capacitat i tots aquest coneixements han de servir per a alguna cosa més que per generar recursos econòmics que es malbaraten en aventures de dubtosa justificació. L’Europa ha de ser el que sigui, però des de la base, des de la seva solvent, qualificada i excel•lent base. No hi ha altre camí o, millor dit, no me l’imagino.