diumenge, 20 de maig del 2012

De derrota en derrota i tir perquè em toca
Europa 1 – Figueres 2

Ara em direu: és que l’Europa no s’hi jugava res. Com? I la dignitat no compte? I l’amor propi (no confondre amb la masturbació)? Caiguda lliure, vergonya aliena. Em costa entendre, no com es pot arribar a aquesta situació, sinó com es pot permetre que s’hi arribi. El pitjor juvenil A en temps que, no només ha barrat el pas del juvenil B, sinó que ens ha deixat una de les imatges més lamentables dels darrers anys. L’Europa, el prestigi de l’Europa no es pot permetre ser el bufó de la cort, la riota del grup, en particular i de la lliga en general. Quina fatídica combinació de despropòsits s’ha donat per encadenar la pitjor ratxa de derrotes de les darreres temporades? Com s’ha arribat a aquesta sínia? Quina ceguesa extrema ha permès aquest desori? Quina negligència ha trenat la tela en la que hem quedat atrapats? Veníem creixent i hem acabat en desastre. Veníem aixecant una paret contínua i em acabat en trencadís. El pitjor del cas, el pitjor escenari possible, és que a aquest entrenador, a aquest sí, se li renovarà la confiança que altres, en millors condicions, no varen tenir. Quan no compten els mèrits, ni la solvència, ni les capacitats demostrades, la decisió que es pren és inexplicable. L’entrenador actual continuarà perquè té padrins que l’avalen, a no ser, que renuncií per dignitat i coherència. El juvenil B que puja és una perla, la joia de la corona, atenció a la lletra petita.
Vigència d'un clàssic
Grècia ens il•lustra

A les darreres eleccions celebrades a Grècia, un de cada dos policies ha votat neonazi. És a dir, “la seguretat” de tot el país està en un 50% en mans de feixistes. Totalitaris, sectaris, intolerants, xenòfobs,…l’ infern en el país on va nàixer la democràcia. Aquest fet és prou significatiu i/o rellevant per quedar com una simple anècdota. El seu calat va més enllà de ser una resposta conjuntural forçada per una determinada situació i fa surar la veritable naturalesa humana. Cal preguntar-se si les persones que han votat neonazi van triar ser policies tenint ja aquestes idees o bé, la instrucció rebuda els ha portat per aquest camí. Si la resposta es correspon amb el segon supòsit caldrà replantejar-ne seriosament quina mena de policies “eduquem” i quina mena de societat volem. Si, en canvi, la resposta té relació amb el primer supòsit, aleshores, la cosa és força més greu. No queda altre remei que reconèixer la imperfecció d’un sistema que falla de base parint i alimentant monstres cridats a fer-nos la vida impossible. Finalment, un dubte que em rossega, quina mena de proves fa l’administració grega per accedir a una plaça de policia? Se’ls hi escapa el fet neonazi o bé, és precisament això el que busquen? Una administració que posa en mans de nazis la vetlla per l’ordre i la seguretat d’un país, quina quota de responsabilitat té? I el pitjor, amb quina ideologia combrega?

"No et sembla, que és una vergonya per a l'home, que li passi el que als més irracionals dels animals?"
Sòcrates

dissabte, 19 de maig del 2012

Versió reduïda
Versionari

ets un visionari eh... mare de deu els que s'ha de llegir avui en dia... a
anònim

Seguint la fossa oberta ahir i que prometo aparcar tan aviat com acabi d’escriure, aquest és un altre dels comentaris rebuts al blog i que, no negaré, m’ha inquietat per el seu velat rerefons.

Un visionari? Però si sóc incapaç de veure tres dalt d’un burro (i no sigueu punyeters que no m’estic referint al triumvirat de l’Europa). Tinc una ceguesa crònica i així m’ha anat la pel•lícula. Si realment ho fos, de visionari em refereix-ho, tindria les coses molt més clares i, el cert dels certs, és que no les tinc gens. Una altre cosa, de ben diferent, és etiquetar-me de versionari per donar la meva versió, sovint estrafolària, sobre determinades situacions i/o conductes. Això ho reconec sense objeccions. El que passa, i ho podeu comprovar, és que les meves versions sempre difereixen del que acaba succeint, per l’aplicada obsessió que tenen alguns de portar-me sistemàticament la contraria. Ja veieu, tot un versionari de l’antípoda.

Mare de Déu? Hi veig, en l’expressió, una profunda espiritualitat en l’autor. Una persona amb formació i fortes conviccions religioses. I per tant, una persona caritativa, tolerant, comprensiva, bondadosa, virtuosa,...

A? Acaba amb...a? Que s’amaga darrera d’aquesta a? Va tenir l’autor aquell moment de feblesa en el que va dubtar signar l’escrit, revelar la seva identitat? Si us hi fixeu, i no pot ser fruit de la casualitat, els dos comentaris, el d’ahir i el d’avui, acaben de la mateixa manera, amb la mateixa vocal. Quin interrogant! Quina manera més subtil de llençar l’ham per enganxar-nos a un món d’especulació i neguit. A...podria ser la inicial del nom? Antoni, Albert, Angel, Artur,...(triats a l’atzar). Podria ser un ofici? alimentador, adroguer, artesà, arquitecte,...(triats a l’atzar). Podria, donada l’hora dels comentaris, ser el nom de l'empresa des d'on es va escriure? Abertis, Arcón, Altimira, Aliven,...(triades a l’atzar).
I si només fos un error tipogràfic, una lletra penjada que no es va esborrar a temps? Venint de qui ve, no ho descarto.

Versions? Per a tots els gustos.
El bobo de Coria
retrato del bufón calabacillas
Pobre ignorant

POBRE IGNORANT... EXPLICA LES TEVES TRISTES PERIPECIES I DEIXA EN PAU ALS Q NO ESIMES. A
ANÒNIM 

Aquest ha estat un missatge (textual i íntegre) que he rebut al blog i per la seva vàlua antropològica i la seva profunditat argumental he preferit donar-li un espai més adequat i generós. El comentari s’ho val i no podia quedar relegat en un racó polsós, humit i sense audiència. Aquesta mena d’aportacions són les que sempre he trobat a faltar per la seva capacitat analítica i el pòsit moral que les sustenta. Una veritable perla creativa impossible de desatendre. 

Entrant en matèria, hauré de reconèixer per la immediatesa de la resposta, que alguna nota hauré tocat per fer sonar la música i la música, fins i tot els ignorants ho sabem, no sona mai per casualitat.

No tinc molt clar que vol dir l’anònim comentarista amb: ESIMES, però em comprometo davant de tothom a treballar durament per esbrinar-ho. No defalliré.

Per altra banda, no sé què li fa pensar que les meves peripècies són tristes? I si ho són, comparades amb què?

Per cert, la propera vegada que em faci una aportació tan interessant i sofisticada li demanaria que no cal que la cridi en majúscula per demostrar que la té més grossa. Ho dono per descomptat.

Agrair sincerament la seva participació, la seva critica assenyada i constructiva i l’animaria, us animaria a tots, a seguir fent que tot plegat pagui la pena.

Per acabar, i des de la més contrastada ignorància, dir-li a l’amic anònim que no s’adormi ni apalanqui i que s’ho haurà de currar una mica més si vol que l’afegeixi a la meva llista de favorits.

Salut i coneixement.

divendres, 18 de maig del 2012

La llum projecta ombres
Costellada, café i copa

L’Español està tan desesperat que s’ha inventat una copa per poder guanyar alguna cosa. Els pericos necessiten, si o si, menjar calent i han organitzat un partit de costellada contra el Al Ahly, un equip de primer nivell mundial que no tasta el porc, però sempre disposat a fer la cabra. Al trofeu en qüestió l’han anomenat: Copa Solidaritat. Francament, posats a inventar copes,  podrien haver trobat un nom més original, perquè si alguna copa ja ha guanyat l’Espanyol aquesta temporada, es justament la de la solidaritat, sinó que li preguntin al Vila-real, Granada, Sporting, Saragossa,... tots ells compromesos amb el descens i que van rebre la solidaritat dels pericos quan més ho necessitaven. El Madrid també en pot donar fe.

dijous, 17 de maig del 2012

Una estrella us guiarà
Delegat a la caixa, delegat de “la Caixa”

Ara que el Siscu deixa el seu càrrec de delegat del CE Europa, li faran un obligat homenatge, li lliuraran una placa d’agraïment, una samarreta amb el seu nom estampat a l’esquena i li dedicaran unes paraules amables i melodramàtiques perquè deixi anar una llagrimeta. No hagués estat més fàcil i més correcte i més escaient i més racional i més just i…en comptes de fer-li un homenatge quan ha decidit plegar, haver-li fet la vida més fàcil quan encara hi era? Una persona com el Siscu no se’n va perquè vol, se’n va perquè no pot més i això és una dura realitat per a aquells que viuen “en una altra realitat”. Qui deixa (al marge de Guardiola) el Club de la seva vida i una feina que l’apassiona? Però no tot és fosc a can Europa, com a mínim s’ha avançat en les formes i el Siscu tindrà el seu merescut comiat. Altres, en la seva mateixa situació, no han tingut aquesta sort i se’ls ha despatxat indignament amb nocturnitat i traidoria. Per cert, no cal preocupar-se pel relleu del Siscu, al Juvenil A hi ha un delegat que estarà encantat d’ocupar la plaça vacant i, al ser la mà dreta i home de confiança de l’Angoy li aplanaria el camí pel seu desembarcament quan, qui ho hagi de decidir, ho acabi fent. M’oblidava, aquest delegat treballa a “la Caixa” i, tal i com estan les coses, no és mai sobrer un contacte estrella. Tot resolt.
La grada, o no m'agrada
Esperant que soni el flabiol

Són moments d’incertesa per al CE Europa i d’enorme inquietud per aquells que el dirigeixen (o l’haurien de dirigir). Dirigir és la competència que, en condicions normals, se li atribueix al director. I el director, en el terreny de la música es veu prou bé, és l’encarregat de posar a punt els instruments, donar-li l’entrada quan els hi toca i fer que la banda soni òptima i harmoniosa. Feta aquesta prèvia, convindrem que la direcció de l’Europa es troba en aquell punt transcendental de triar els músics de l’orquestra per a la propera gira (de temporada estable no en parlem, perquè és un territori desconegut des de fa molt de temps). El problema, i aquí rau una part important del seu desconcert, és saber si volen tocar clàssic, rock, country, música per festes majors o, senzillament, volen acompanyar als nuvis en els seus casaments. En funció de l’orientació, triaran els músics. El triumvirat encarregat de menar el Club, no ho té gens clar. Són conscients que alguna cosa ha de canviar, alguna cosa s’ha de fer per invertir les inèrcies. Però sobretot, i en això estan tots tres d’acord, han de trobar la fórmula que els hi permeti allargar el seu regnat tant i tan plàcidament com sigui possible. En aquest escenari, la diferencia de criteris és evident. Mentre un d’ells veuria amb bons ulls la tornada al Club d’Angel Gómez per fer-se càrrec del Primer Equip, malgrat la seva sortida per la porta del darrera i la seva tèrbola estela. L’altre, en canvi, seguiria apostant per Mariano Angoy i el seu cartell mediàtic, malgrat el fracàs amb el Juvenil A i el rebuig a la seva persona quan es va filtrar la candidatura. El tercer en discòrdia (mai millor dit) es decantaria, com sempre, per no decantar-se, per no prendre partit, ni mullar-se. Cosa que li permetria, com li ha permès fins ara, no assumir cap responsabilitat directa i mantenir-se al marge del desgast dels seus companys de direcció. Sense criteri, ni model, ni coherència, no hi ha música harmònica, només soroll a la caixa escènica i xiulets a la platea. En aquesta cruïlla ens trobem i en aquesta cruïlla, si algú no hi posa remei, ens perdrem esperant que soni el flabiol.

dimarts, 15 de maig del 2012

El mur dels caiguts
Els collons del delegats

Continua el degoteig. Com si es tractés d’una aixeta que no acaba de tancar be, l’Europa va perdent, gota a gota, els seus millors actius. Se li escapen per l’aigüera sense que ningú sigui capaç d’avisar a un lampista que hi posi remei. Amb lo fàcil que seria ajustar un cargol per evitar que el dipòsit es buidi i fer front a una factura (cost humà en aquest cas) molt difícil de saldar. Però l’Europa, en vista de la seva negligència, prefereix el soroll martellejant de la gota i la irracionalitat de la despesa a un escenari de nits tranqui-les i un essencial estalvi de recursos. Al marge de tots els marges, hi ha una figura clau en qualsevol Club que es pretengui seriós i no es una altre que la figura del delegat. Potser, per la seva admirable discreció i el seu camaleònic anonimat, potser per això, rep un tracte injust, indigne per la seva responsabilitat i humiliant per la seva integritat. Els delegats, en general, no ho sé, però els de l’Europa, en particular, fan una tasca impagable, una tasca valuosíssima que no té preu. I no té preu, primera, perquè no cobren ni un miserable euro per la seva dedicació a “full time” i segona, i determinant, perquè no es pot quantificar econòmicament tota la feina que fan i, sobretot, la manera com la fan. És en aquest sentit quan s’accentua el dolor de la pèrdua, el degoteig del que parlàvem en començar. Són molts els delegats que han anat plegant en aquests darrers anys. En fa dos, va marxar el del Cadet A, l’any passat el del Juvenil A i ara, aquest any, se’n va el del Primer equip. Persones que ho han donat tot pel Club, desinteressadament, sense reserves ni retrets i que s’han buidat (ara està de moda) en una tasca força sacrificada sense esperar res a canvi. I efectivament, com que no esperaven res a canvi, el Club els hi ha agraït com es corresponia: sense donar-los res a canvi. Els collons del delegats han de ser, amb tota seguretat, d’una mida considerable. És increïble el que costa que se’ls hi omplin. Però està clar, molt clar, que tot té un límit, fins i tot, les bosses testiculars.

dilluns, 14 de maig del 2012

El sol se'n va
Tinc la clau

No us ho creureu. Però de vegades, les coses més inversemblants són la veritable causa dels efectes més versemblants. Voleu saber qui és el màxim responsable del desenllaç tan apassionant de la Primera Divisió? Qui és el “culpable” de que les coses hagin anat d’aquesta manera i no d’una altre? Només cal, com a les trames policíaques o de suspens, preguntar-se qui en surt afavorit d’una determinada situació per trobar-ne el responsable. Seguint aquest mètode, la resposta està més que clara: el Girona. El Girona, i no cap altre, ha mogut tots els fils que s’havien de moure per assegurar un any més la permanència a la categoria de plata. Què havia de passar? Certificat el descens del Racing i, amb tota probabilitat de l’Sporting, calia treballar-ne la tercera plaça. De totes les combinacions possibles, la que afavoria, l’única que afavoria al Girona era, justament, el descens del Villareal. Primer lligar el triomf del Saragossa davant d’un Getafe que no s’hi jugava res. Desprès, “buscar” la carambola del gol més que dubtós del Rayo enfront del Granada. Però, només amb això, era el Granada el que baixava i per tant no n’hi havia prou. S’havia de “treballar” un altre i definitiu escenari per quadrar el cercle: incentivar a l’Atletico de Madrid perquè acabés rematant la feina. Totes tres coses han funcionat, amb suspens, però a la perfecció. El Villareal ha acabant sent el tercer en discòrdia i, amb el seu descens, ha arrossegat al Villareal B a perdre també la seva categoria. Resultat: el Girona deixa d’ocupar plaça de descens i, automàticament, es salva. Jugada mestre, si senyor!

diumenge, 13 de maig del 2012

Sempre?
Que s’acabi ja!
Segona part (i espero que última)

I Cosano que s’ho mira de lluny i no pot evitar que se li escapi el riure. La vida té aquests cops d’efecte i de vegades, només de vegades, et torna allò que t’ha pres. Una setmana més, i ja en van 8, el Juvenil A ha tornat a fer el ridícul, o hi ha alguna altra paraula per definir el paper galdós que està fent aquest equip? Ho deia fa una setmana i ho torno a repetir, una cosa es perdre i, una altra de molt diferent, deixar-se anar d’aquesta manera tan lamentable que posa en entredit el nom i la imatge d’un Club històric com el CE Europa. La Floresta, l’últim (i despenjat) classificat, ha estat el darrer botxí d’un, em resisteix-ho a anomenar-lo equip, grup d’ànimes en pena que ens mortifiquen i ens escarneixen. Per molt menys que això, el Club ha fet o ha volgut fer fora entrenadors que no tenien, això si, les esquenes tan ben cobertes com l’actual. El que realment fa esgarrifar és que, no només se’l manté en el càrrec, sinó que tan sols fa quatre dies va estar a punt d’ocupar la banqueta del Primer Equip i, encara no descarto, que ho acabi fent. Tres punts de 24 possibles i el joc segueix obert. Facin els seus càlculs, facin les seves apostes, mentre els que no en sabem ens morim de vergonya.
El preu de l'esperança
Només 3 euros
El preu de l’entrada per tocar la glòria

En rigorós directe i a tot color, és la millor manera de gaudir d’un fet que, no ja per començar a convertir-se en habitual, deixa de ser històric. Un equip que ve de lluny i tot fa pensar, si ningú no ho espatlla, que ha d’anar encara molt més lluny. Un bloc que s’ha mantingut fidel a les seves essències i no ha defallit amb les baixes forçades i les pèrdues obligades. Un equip que s’ha reinventat a ell mateix i ha sabut aprendre de tots aquells que han tingut alguna cosa que ensenyar. Adaptar diferents entrenadors, filtrar diferents estils i extreure de tots ells les millors qualitats per donar sempre la millor versió. Dos anys consecutius guanyant la Lliga en categories diferents i força complicades no està a l’abast de tothom i més si tenim en compte, que aquest curs s’estrenaven a la categoria juvenil sent de primer any i competint, competint molt durament, amb equips més grans i molt més experimentats. El futbol, i en tenim exemples recents, no sempre és just, però en aquest cas cal reconèixer que si que ho ha sigut. Felicitem-nos pel present i esperem que el futur més immediat sigui igualment just amb aquest equip i que les decisions de fons que s’hagin de prendre les prenguin les persones que en saben i en benefici del Club i del propi equip i no pas per foscos interessos que malmetin la tasca de tants anys i de tantes persones. Què més ha de passar o quin senyal del cel haurem de rebre per rendir-nos a l’evidència? Senyors, el futur és aquest i va per aquí, o encara hi ha algun borni que és incapaç de veureu? Per cert, els 3 euros que em va costar l’entrada espero que reverteixin en el futbol base i es pugui millorar el sou dels seus entrenadors i no es malbarati en aventures de difícil comprensió.

dissabte, 12 de maig del 2012

Fum, fum, fum
Urinaris per fumadors

El fet de prohibir fumar a l’interior dels locals, ha provocat sense voler un efecte col•lateral contrari al que es pretenia. Si amb la prohibició es protegeix als no fumadors i, d’alguna manera, s’intenta dissuadir als addictes al tabac perquè ho acabin deixant; el desplaçament dels fumadors de l’interior dels edificis a l’exterior, ha provocat un efecte publicitari que no estava previst. Ara es veu pel carrer més gent fumant que abans. Al peu dels edificis, a la sortida o entrada dels locals, al voltant dels hospitals, a les terrasses dels bars,...Tot el que es feia a l’interior, ara es fa amb total desimboltura i desvergonyiment a la vista de tothom, dels nens inclosos. Es prohibeix la publicitat del tabac en tanques, els anuncis a la televisió i al cinema, als diaris i a les revistes,...Però el tabac està més present que mai allà on tothom el pot veure, al carrer. Possiblement es fumi menys, però es veu més. S’ha fet la feina a mitges. Cal corregir els efectes no previstos i no desitjats. Proposo unes caixes o cubicles semblants a aquelles casetes de plàstic que s’usen com urinaris i que podrien servir perfectament perquè els fumadors facin les seves necessitats protegits de mirades indiscretes. Les podrien fer d’una, dues, o varies places per si es vol fumar en grup. L’espai seria tancat amb les avantatges que això comporta: més quantitat de fum inhalat, per tant, més efectes al mateix preu. Es garantiria també, la privacitat en la feblesa i, el més important, alliberar la consciència de ser un mal exemple pels nens i per a les persones amb sensibilitat extrema.

divendres, 11 de maig del 2012

Més ciris fan més llum
És democràtic el CE Europa?

Si, rotundament si. Ho és prou? En aquest cas la resposta no pot ser tan contundent i no ho pot ser, no perquè no ho sigui, ans al contrari, sinó per la mateixa naturalesa de la democràcia. La democràcia no és quantificable: o és democràcia o no ho és. No hi ha terme mig. El CE Europa és un club democràtic. Amb tota seguretat, un dels pocs clubs democràtics que ens queden. És en aquest sentit, i tenint en compte la seva particular conjuntura, on en el CE Europa està perdent una gran oportunitat d’aprofundir la democràcia directa i esdevenir un referent, un model a seguir per a d’altres entitats del seu entorn més proper. Al ser un Club relativament petit, amb un volum de socis moderat, seria molt més factible posar en pràctica mecanismes de participació col•lectiva, a hores d’ara, impossibles d’aplicar en clubs d’estructures més grans i heterogènies. Si es pogués aconseguir que el soci, no només participés en les eleccions cada quatre o, ara, sis anys, i ho fes més sovint donant la seva opinió sobre les decisions estratègiques, sobre aquelles que tenen a veure amb el model de club que es vol, no hi ha cap dubte que la implicació seria exponencialment més gran i el sentiment de pertinença força més sòlid. No estic parlant de votar-ho tot, si s’ha de fitxar un o altre entrenador, un o altre jugador, senzillament aquelles coses que impliquin decisions transcendentals de cap a on ha d’anar el club i les línies mestres que s’haurien de seguir. Si es vol apostar fermament i amb totes les conseqüències per la pedrera. Si s’ha de tenir una escola de futbol i, si és té, quina funció ha de fer i per a que ha de servir. El caràcter amateur del Club o la seva professionalització, amb l’esforç econòmic que representa. I un llarg etcètera de qüestions bàsiques que no poden quedar només en mans d’uns pocs quan, en realitat, afecten a tothom. Fent-ho així, la presa de responsabilitat, el compromís i la competència seria compartida i mancomunada. Cosa que, sens dubte, li donaria un caire netament unitari, transparent, estable i homogeni al funcionament del Club.

dijous, 10 de maig del 2012

Braços com molins
L’atracció dels imans

Està ben trobat això de fer-se dir Iman quan desenvolupes una professió que consisteix, bàsicament, en atraure clients per a la teva causa. En contra del que és habitual, que el nom no faci la cosa, en aquest particular cas, la cosa ha triat el nom que més se li escau. El iman geològic té unes propietats magnètiques que el fan irresistible per als elements amb composició fèrrica. El Iman religiós, subsidiari del geològic, s’inspira en ell per desenvolupar una tècnica i unes habilitats que el fan irresistible per a les seves incautes víctimes. La religió, com qualsevol altre negoci, viu dels clients i d’aquells que “li compren” allò que ven. Atraure el màxim nombre de partidaris a la causa és un clar senyal d’èxit i et garanteix una supervivència a llarg termini. Una vegada aconseguit omplir l’entorn de ferralla és molt més fàcil que el missatge cali. Imans que controlen cervells magnetitzats i fan d’ells uns mers instruments per a aconseguir els seus objectius i mantenir el control més enllà de la voluntat individual i personalitzada. Sucumbir a l’atracció dels imans és un mal negoci des del punt de vista de la llibertat de moviment i, encara més, de la mínimament exigible, llibertat de pensament.

dimecres, 9 de maig del 2012

Cel en xarxa
Caja o faixa

En aquest cas concret, i referint-nos a Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana, l’enunciat no seria o Caja o faixa, sinó les dues coses a l’hora: Caja i faixa. El pelut d’en Francisco, dit des de la més neutra de les observacions, s’ha convertit en un implacable “martillo de herejes” per a tot allò que faci tuf de català. Caja és un genuí faixista que no té cap problema en viure “en” i “de” la contradicció. Entossudit en demostrar-nos que el nom no fa la cosa, no té el mínim escrúpol en desplegar la seva particular croada contra la convivència cívica catalana. Al nom del seu grupuscle i a la vista de la seva activitat, li faltaria el de Muerte a la... al principi de l’enunciat per fer-lo més descriptiu i ajustar-lo a la realitat dels seus objectius. Caja és un fatxa incendiari no gaire allunyat, en la forma i en el fons, a aquells que es distingeixen per rebentar manifestacions pacífiques amb l’ús d’una violència extrema i gratuita. Caja és, sense cap mena de dubte, un genocida, un sabotejador de la convivència, amb tics colonialistes propis de segles passats i que semblaven superats. Però, ja se sap, els espanyols no acaben d’acceptar la nova realitat i encara es pensen que són Cortés o Pizarro i que la feina està a mig fer. Muerte a la Convivencia Civica Catalana, no és més que un patètic reflex d’aquells “Escuadrones de la Muerte” disposats a exterminar tot allò que no encaixés amb la seva idea unitària i uniforme.