Cel en xarxa

Caja o faixa

En aquest cas concret, i referint-nos a Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana, l’enunciat no seria o Caja o faixa, sinó les dues coses a l’hora: Caja i faixa. El pelut d’en Francisco, dit des de la més neutra de les observacions, s’ha convertit en un implacable “martillo de herejes” per a tot allò que faci tuf de català. Caja és un genuí faixista que no té cap problema en viure “en” i “de” la contradicció. Entossudit en demostrar-nos que el nom no fa la cosa, no té el mínim escrúpol en desplegar la seva particular croada contra la convivència cívica catalana. Al nom del seu grupuscle i a la vista de la seva activitat, li faltaria el de Muerte a la... al principi de l’enunciat per fer-lo més descriptiu i ajustar-lo a la realitat dels seus objectius. Caja és un fatxa incendiari no gaire allunyat, en la forma i en el fons, a aquells que es distingeixen per rebentar manifestacions pacífiques amb l’ús d’una violència extrema i gratuita. Caja és, sense cap mena de dubte, un genocida, un sabotejador de la convivència, amb tics colonialistes propis de segles passats i que semblaven superats. Però, ja se sap, els espanyols no acaben d’acceptar la nova realitat i encara es pensen que són Cortés o Pizarro i que la feina està a mig fer. Muerte a la Convivencia Civica Catalana, no és més que un patètic reflex d’aquells “Escuadrones de la Muerte” disposats a exterminar tot allò que no encaixés amb la seva idea unitària i uniforme.

Ara ho sabràs

Del dit a l’ull, a la botifarra, passant per la trepitjada

El Madrid ha posat fi a la seva lamentable Temporada de la mateixa manera indigne com la va començar. Una Temporada que s’enceta amb el dit de Mourinho a l’ull de Vilanova i es clou amb la botifarra de Cristiano a Javi Martínez acompanyada d’un més que educat: “a tomar por el culo”, i pel mig una corrua inacabable d’incidents deplorables, no és pot definir precisament com una temporada modèlica. Bé, en tot cas, d’un model a no seguir. El Madrid li ha donat la raó a tots aquells savis que repetidament han defensat que els premis no sempre són merescuts. Que, no en tots, però si en un percentatge significatiu de premis, aquests no es corresponen als mèrits proposats pels beneficiaris i, sí, en canvi, a una sèrie de factors indeterminats que dirigeixen el resultat d’una manera força desconcertant i injusta. La Temporada del Madrid, aquesta Temporada, es recordarà més, pel comportament psicòtic del seu entrenador i la lletania inacabable de fets antiesportius dels seus jugadors que, no pas, pel seu qüestionable èxit teledirigit. El Madrid tanca la seva Temporada deixant, alguna cosa més que la sensació d’haver-se produït un enorme error. Espero, pel bé de tots, que els nens que s’ho miren no ho prenguin com a referència i es pensin que les males conductes i les actituds inacceptables tenen premi.

Nostàlgia

by Vicens Cuesta

Viure a la lluna

Por cretino

No hi ha recurs més llastimós que tapar les pròpies misèries amb excuses inversemblants. L’entrenador de l’Español ha utilitzat l’arbitratge del Camp Nou com a cortina de fum per amagar els seus errors i la seva deplorable trajectòria dels darrers mesos. El que no ha tingut en compte aquest senyor és que la manta és molt curta per poder tapar una vergonya tan gran. Vaja que, no només se li veuen els peus, sinó que s’ha quedat amb el cul a l’aire. Que jo recordi, i tinc bona memòria, no vaig sentir ni una sola queixa, per la seva part, en el partit de la primera volta on l’Español va empatar gràcies a dos penals de llibre no xiulats a favor del Barça quan la Lliga encara estava viva. Això no és un oblit involuntari, això és, ras i curt, tenir la cara de ciment armat. No es pot anar regalant la Lliga al Madrid en una rendició incondicional, fer una segona volta força deficient amb “favors” als equips de la cua, per desprès buscar justificacions on no n’hi ha. L’Español ha tingut aquesta temporada episodis lamentables, de vergonya aliena, i a ningú més que a ells mateixos els hi correspon la responsabilitat de la imatge donada i els resultats obtinguts. Si l’Español no hagués col•laborat tan decisivament amb el títol del Madrid i la Lliga encara no estigués decidida, segur que l’àrbitre no hagués xiulat els dos penals a favor del Barça, igual com no ho va fer al partit d’anada quan encara tot estava a l’aire. L’Español ha recollit les conseqüències de la seva pròpia llavor. Ho diré en argentí perquè m’entengui: por boludo, por vendido, por tramposo, por falso, por culero, por cretino...

Quina creu!

Que s’acabi ja!

Es farà llarg, millor dit, s’està fent molt llarg. No hi ha res més decebedor que veure com s’arrossega un equip desmotivat, desproveït d’il•lusió i amb l’autoestima ferida de mort. Que s’acabi ja! Ja en tenim prou i no cal aprofundir la ferida ni fer llenya de l’arbre caigut. Però mentre això no passa, perquè no pot passar, seria bo que el Juvenil A del CE Europa prengui consciència de a qui està representant i deixi d’avergonyir a l’entitat setmana darrera setmana en un deixar-se anar lamentable i inadmissible. Tres punts, tres miserables punts, dels darrers vint-i-un possibles. Sis, només sis paupèrrims punts, dels vint-i-set darrers possibles. Un balanç de jutjat de guàrdia en el tram decisiu de la Temporada. El mite del bon joc que ens han volgut vendre des de l’inici del present curs s’ha esvaït com la boira. Com si d’una broma del destí es tractés, han estat els equips pitjor classificats els que han acabat per desmuntar un decorat sense consistència fet de materials extremadament fràgils i altament inflamables. Que s’acabi ja! Que no ens facin patir més i que cadascú assumeixi la seva quota de responsabilitat. El fracàs està certificat i la penitència que s’ha de complir és directament proporcional al pecat que es va cometre.

Totes al Nou Sardenya!

La veritat, no ho se

Com a conseqüència del meu escrit d’ahir al blog, fent referència a la iniciativa per part del CE Europa de deixar entrar a les dones gratis el proper partit, he rebut força correus preguntant-me, com si jo ho hagués de saber, en quina posició queden els homosexuals davant d’aquest fet, o encara millor, a la porta de l’Estadi. L’Europa deixarà entrar sense pagar a aquells homes atrapats en cossos de dones? Val només ser dona físicament o també es tindran en compte aspectes psicològics i vivencials? I els homes que viuen en parella del mateix sexe, es deixarà entrar a tots dos o només a un d’ells argumentant que sempre hi ha un que fa el paper masculí? I les dones que no se’n senten? Aquelles que la seva inclinació sexual les porta cap a altres dones, tindran problemes per accedir de franc a l’Estadi? I les dones i homes que estan justament en el procés de definir-se, que encara no ho tenen prou clar, hauran de fer-ho en aquell moment, just a les portes del Nou Sardenya per poder tranquil•litzar les seves consciències i poder viure en pau amb elles i ells mateixos? Es necessitarà algun carnet o algun tipus de document que justifiqui la tendència sexual o valdrà només amb la paraula donada i/o en el millor dels casos l’aportació d’algun testimoni? Doncs, la veritat, no en tinc ni idea. Però no us amoïneu, coneixent el pa que es dóna, segur que ho tenen tot previst.

Dones a preus raonables

Dones gratis al CE Europa

Lloable la intenció de la directiva del CE Europa de voler un Estadi ple. L’Europa se la juga aquest cap de setmana i tots els suports són pocs per aconseguir la permanència. El que ja no és tan lloable o, dit d’una altra manera, no està en consonància amb els temps que corren, és la proposta, de la mateixa directiva, d’incentivar aquesta assistència, fent gratuïta l’entrada a les dones. Dones gratis! Sona malament. Pensava, veig que equivocadament, que aquestes pràctiques ja estaven superades i que el sexisme anava perdent terreny mica en mica. Està clar que en determinats àmbits la cosa no progressa. El CE Europa s’ha posat al nivell de certs Clubs, no precisament esportius, i d’algunes discoteques i sales de festes que, per afavorir l’assistència masculina i el corresponent consum, permeten l’entrada lliure a les dones utilitzades, simplement, com a esquer i/o objecte de reclam. Si el que es pretén és una assistència massiva per damunt de qualsevol altra consideració i donada l’excepcionalitat de la situació, perquè no es fa una jornada de portes obertes? Obertes a tothom sense discriminar ni per sexe, ni per color de la pell, ni per religió,...Un Estadi ple? Si, però ple de persones en igualtat de condicions que manifestin i departeixin civilitzadament les seves diferències. Una advertència per si es segueix mantenint la iniciativa: la femella de Komodo del zoo de Barcelona no podrà assistir perquè acaba de pondre 23 ous. Avisats esteu.

Si ens deixen en calces, que ens donin plaer

Banc del Còmic al Saló Central

Casualitat o no, el cert és que han coincidit, en l’espai i en el temps, dos esdeveniments ben diferents (o no tant) que han tornat a posar Barcelona al capdavant de l’actualitat. El Saló del Còmic i la trobada del BCE (Banc Central Europeu) han triat el mateix escenari i la mateixa data per organitzar la seva cita periòdica on fer balanç de la situació de les seves respectives disciplines. El destí ja n’és així de capriciós, a no ser que algun burleta amb ganes de broma n’hagi volgut fer escarni. Còmics clàssics, de línia clara, onírics, “bruts” i de línia fosca. Molt de manga i algun xoriç per encetar. Futuristes i tenebrosos, desconcertants i amb grans dosis de misteri. Molts tebeos i, també, invents del TBO. Policies, mercenaris, bruixes i dimonis. Hazañas bélicas i gàngsters endiumenjats. Corben, Moebius i obesitat mòrbida. Milo Manara i, si jo manara, otro gallo cantaria! Dones voluptuoses i molt estrés per negociar. Tapes dures i rostres en correspondència. De gran format, de butxaca i, també, qui s’embutxaca. Còmics per episodis i pallassos per capítols. Noves tendències i propostes tendencioses. Autors de sempre, nous autors, vells actors. Còmics per a tots els gustos i economistes per a tots els disgustos. Un eclèctic maridatge de caricatures a mà alçada. Un apunt a peu de pàgina: mentre el Còmic ve pagant, el BCE ve cobrant. Què, per a una època de crisi devastadora, no està gens malament.

Un mal guió per a una peli previsible

Enhorabona

Arribat a aquest punt, és just felicitar als guanyadors, a tots aquells que, finalment, s’han sortit amb la seva. En primer lloc voldria felicitar a la Federación Española de Futbol, alhora que reconèixer-me rendit admirador de la seva eficaç, per no dir, precisa i efectiva tasca. Tenir un objectiu clar des de bon principi, fins i tot una mica abans, i ser capaç de dur-lo a terme amb tanta professionalitat i diligència, és un fet absolutament lloable. Bastir el marc ideal, moure els fils adients i fer-ho de manera discreta i sense aixecar la veu, ha estat un dels grans actius que ha tingut la FEF en l’acompliment de la seva premeditada tasca. La FEF sempre ha tingut clar qui havia de guanyar aquesta Lliga i no ha estalviat esforços, ni recursos fins aconseguir-ho. Felicitats doncs.

En segon lloc, i no menys important, felicitar a la LFP i al Comitè de Competició per la seva clarividència i l’encertada tria dels recursos necessaris perquè els designis de la FEF tinguessin la resposta més ajustada, és a dir, que tot allò que ja estava decidit és dugués a terme de la manera més ràpida, neta i senzilla possible. La LFP ha utilitzat totes les eines al seu abast per teixir un cistell de complicitats on ha sabut ficar totes les pomes del mateix hort, perquè ho entengueu sinó sou gent de camp, que totes les decisions afavorissin sempre al mateix subjecte. Tothom ha treballat, dins i al voltant de la LFP, en el mateix sentit i sota la mateixa consigna i el resultat de tanta sintonia, com no podia ser d’una altra manera, ha donat els seus fruits. Felicitats doncs.

En tercer lloc, efusives felicitacions al Col•legi d’Àrbitres, al seu Comitè i a tots i cadascun dels individus que amb la seva aplicada tasca (no diré desinteressada) han fet realitat a cop de xiulet, dia a dia, setmana a setmana i mes a mes, els designis de les totpoderoses jerarquies. Destacable, francament destacable, l’abnegació i el interès proposat en l’exercici de la seva heroica croada. Res hagués estat possible sense la seva valuosa col•laboració, sense la seva falta d’ètica i professionalitat, sense la seva determinant incidència i la seva no menys determinant negligència. Res, res del planejat en la conxorxa hagués pogut tenir èxit sense la connivència i la rendició incondicional d’uns personatges indignes per a un espectacle que es vol just i noble. Felicitats doncs.

En fi, enhorabona a tot un país que avergonyeix a la Humanitat amb el seu comportament, amb la seva fatxenderia i la manera impúdica de mostrar les seves misèries reblonades amb indignitat i corrupció.

Invertits

Cor agre

....

Ellos, los vencedores.

Caínes sempiternos,

de todo me arrancaron,

me dejan el destierro.

….

Un día tú ya libre

de la mentira de ellos,

me buscaras entonces,

¿qué ha de decir un muerto?

Luis Cernuda

Amb una COPE de més

Fora d’ona

Vist el que hem vist fins el moment, no estaria de més que, davant del historial que s’està forjant meritòriament la COPE, algú amb criteri els hi hauria de fer passar el corresponent control antidòping abans i desprès de cada “noticia” que vomitin. Allò del “tot val per l’audiència” és, pel que està quedant sobrerament demostrat, el full de ruta, la bíblia adaptada en versió radiofònica, que segueixen fil per randa els ambiciosos dirigents de la cadena. No descarto que la informació, donada la seva titularitat religiosa, els hi vingui per via divina i tinguin accés a documents i testimonis que desconeixem la resta de mortals. Només així s’entén la temeritat i la desconcertant inconsciència amb la que acostumen a sacsejar l’opinió pública. Si atenem al resultat d’anteriors noticies, a les seves corresponents denúncies per injúries i falsedat i a les corresponents condemnes per part de la justícia obligant a la cadena a fer front a sucoses indemnitzacions a la part demandant, convindrem que la COPE no escarmenta. Si la COPE menteix i és propietat de l’Església, vol dir que l’Església menteix? I si l’Església és el braç armat de Déu a la terra, vol dir que Déu menteix, o en el millor dels casos, es menteix en el seu nom? Massa interrogants teològics per a un cervell agnòstic que està fora d’ona.

Lesió de creuats

Per si de cas

Ja ha fet bé, ja, el diari Marca d’avançar el titular de Campions, referint-se al Madrid, en la seva edició d’ahir. Se’l podrà titllar de qualsevol altra cosa, però, en cap cas, d’imprevisor i/o descuidat. Mai se sap. No és bo deixar les coses pel darrer moment, no fos que el capriciós destí ens reservés una sorpresa, a hores d’ara, inimaginable. Proclamar al Madrid campió a tres jornades pel final i, sense ser-ho, no és una temeritat, ans al contrari, és un acte de clarividència i responsabilitat a l’abast, només, de ments privilegiades. Imagineu per un moment que la Lliga, per raons de força major, es suspengués en aquest punt que ens trobem ara, evidentment no hi hauria campió perquè no s’hauria arribat al final. Imagineu que s’acaba el món tal i com el coneixem i ens convertim en partícules volàtils arrossegades pels vents. O es desprenen els icebergs i ens enfonsem com el Titànic. O, en un cas més probable, que la UEFA entri d’ofici en la investigació dels darrers resultats, resultats sospitosos, a la LFP i trobi proves de corrupció, suborns i venda de partits. Imagineu per un moment que es demostri que la Lliga ha estat adulterada i que alguns jugadors i alguns equips s’han venut l’ànima al diable a canvi d’un lucratiu incentiu. Que l’Español es deixa guanyar sempre pel Madrid, és un fet indiscutible i de coneixement públic. Però no és aquest el cas que ens ocupa, ja que ho fa per altruisme i vocació de servei, no per diners. El problema és quan aquests serveis es fan cobrant. Això és el que investigarà la UEFA i és el que pot posar en perill el títol pel Madrid. D’aquí el gran encert del diari Marca en la seva proclama avançada, no fos cosa que la investigació acabi per esvair el somni del líder d’una lliga, presumptament, corrupta.

Vigila no caiguis

S’infla el salvavides

Vic i Castelldefels han guanyat a la Grama i al Vilanova respectivament. És de ben nascuts ser agraïts. I, certament, aquest cap de setmana haurem de reconèixer l’enorme favor que ens han fet els de la plana vencent a la Grama i els costers vencent al Vilanova. Si aquestes dues caramboles no s’haguessin produït, a hores d’ara l’Europa estaria més a prop del descens, en una situació de vertigen inimaginable a principi de Temporada. Allà on no arriben els resultats, ni les virtuts esportives, ni les capacitats resolutives, arriben, amb molta fe, les pregaries divines i els ciris a Santa Bàrbara, que, per aquells que no ho sabeu, és la patrona dels impossibles, o a Sant Guzman, que, pel cap baix, ve a ser el mateix. El punt aconseguit a Olot, si no dóna la tranquil•litat necessària, si més no, acosta l’Europa a l’objectiu desitjat, i, a hores d’ara, l’únic objectiu possible: guanyar-se el dret a seguir patint de valent a Tercera Divisió. Qui dia passa, any empeny, diu el refrany. I qui punt guanya, manté l’esperança i allarga l’agonia, reconeix el negligent.

A la corda fluixa

Crisi de valors. Ara, al cel, hi va tothom

Geometria lògica

Dues coses del cap de setmana que segurament acabaran sent tres. En primer lloc, la reacció del Barça, com no podia ser d’una altra manera, per sortir d’una situació força complicada i adversa. És destacable la professionalitat i la fortalesa anímica d’un col•lectiu que cada cop es fa més gran i, el que és més interessant, a la vista dels diferents senyals, encara li queda un enorme marge de creixement. Les trajectòries no es defineixen única i exclusivament per línies rectes. Intervenen, en més o menys mesura, línies poligonals, sinuoses, ondulants, el•líptiques i, fins i tot, discontinues. Però, en qualsevol cas, el que caracteritza una trajectòria, és la claredat de l’objectiu i la manera d’arribar-hi. Evidentment que transitar una línia poligonal o corba, no és el mateix que fer-ho sobre una línia recta, però és determinant entendre la geometria per adaptar-se sense estridències al caprici de les formes. “I walk the line”, el Barça fa temps que ha deixat de fer-ho.

En segon lloc, i reforçant el primer, només cal veure la reacció del capità del Barça davant la celebració del gol de Thiago amb Albes. “Deixeu-vos de collonades” Respecte al rival per damunt de tot. Al terreny de joc i fora d’ell. No n’hi va haver prou. Al final del partit, Guardiola demanava perdó públicament per l’actitud dels 2 jugadors i, els propis jugadors feien el mateix davant els micròfons dels mitjans. Un es pot equivocar, però s’equivoca molt més si no corregeix l’error i es manté estacat en ell.

I en tercer lloc, ja sabia que acabarien sent tres, la previsió de l’Ajuntament de Madrid que va habilitar el servei de seguretat al voltant de la Cibeles per fer possible la celebració del títol que, finalment, no acabaria arribant. I és que hi ha línies capricioses amb vida pròpia que no acaben mai de tancar el cercle. La geometria del Barça és una geometria lògica, la del Madrid, en canvi, és una geometria accidental. El cel haurà d’esperar.

El món a les seves mans

Barça campió

M’acabo d’assabentar que hi ha un esport que es diu Futbol Sala. I no només això, també m’he assabentat que el Barça en té una secció. I que aquesta secció, ves per on, acaba de guanyar la Copa d’Europa a Lleida. Si en seré d’ignorant! El Barça campió, un cop més (una copa més) i jo a la figuera. Resulta que ha guanyat al totpoderós Dinamo de Moscou en un partit vibrant i brillant on ha sigut el just vencedor. Un nou títol pel Barça, d’una secció, que només fa unes hores no sabia ni que existia. Però no estic gens preocupat, no sóc l’únic que ha viscut en la ignorància. De fet, al centre d’Espanya, no només han viscut tot aquest temps en la desconeixença més profunda, sinó que, m’atreveix-ho a pronosticar, hi seguiran vivint per molts anys. Avui l’únic equip que s’ha proclamat campió ha sigut el Barça. Els altres hauran d’esperar.