La tercera dimenssió
diumenge, 29 d’abril del 2012
Cosano ho va fer millor
La cosa pinta cap el rècord. De les darreres 6 jornades, és a dir dels 18 darrers punts possibles, el Juvenil A del CE Europa, n’ha tret tres, només tres. Sense anar més lluny, ahir, al seu propi Estadi, no va passar de l’empat amb el cuer de la categoria. Una segona volta per emmarcar del que havia de ser, per alguns, la clau de volta que obriria les portes del paradís al futbol base del Club. A aquestes alçades, ho reconec, qualsevol opinió que es doni és jugar amb avantatge. Ara és molt fàcil dir segons quines coses i apuntar-se al cavall guanyador. Però no és el meu cas. Teniu hemeroteques i memòria suficient per reconèixer, si més no, que el que dic ara, ja ho deia fa temps. No és una qüestió d’oportunisme i de treure-li els ulls al cadàver. De fer llenya de l’arbre caigut. Aquest projecte, per dir-ho d’alguna manera, ja va néixer mort de bon principi i el temps, l’inexorable pas del temps, ha acabat per certificar-ho. La defenestració de l’anterior entrenador, Toni Cosano, va ser un error, per la forma i el fons. Una decisió incomprensible i injusta que, personalment, no he entès mai. Les coses que es fan malament no poden sortir mai bé. Angoy, ha quedat perfectament clar, no era l’entrenador que podia i havia de liderar l’assalt a la divisió d’Honor. El més surrealista del cas és que aquest mateix entrenador, si els capitans del Primer Equip no s’haguessin amotinat, a hores d’ara estaria viatjant cap a Olot per debutar a Tercera Divisió. És tant el desconcert de les persones que han de prendre decisions sense saber-ne, que són capaços de posar el destí de l’Europa, pel que quedava de temporada i tota la propera, en mans d’un entrenador que ha fracassat estrepitosament en la tasca que se li havia encarregat. Santigosa, el capità del Juvenil A i un referent del futbol base, ho té clar: "un entrenador? Toni Cosano".
dissabte, 28 d’abril del 2012
His way
A la seva manera
Si algú es pregunta: què té l’Europa que enganxa tant? Perquè és, diuen, un Club diferent? Aquests dies hem tingut tres detalls, en tres àmbits diferents, que expliquen molt bé aquesta particular impressió.
Àmbit mediàtic: destacable i força professional la immediata rectificació per part de la Web externa del Club, corregint i, alhora demanant disculpes per la publicació d’una notícia falsa en la que s’afirmava que Ramon Vergés havia estat distingit amb el Premi de la Vila de Gràcia en l’apartat d’investigació històrica. Tothom pot cometre errors, però el més important i el que diferencia un mitjà seriós d’un que no ho és tant és la capacitat i rapidesa en la rectificació i en el reconeixement de l’error. Matrícula pel CE Europa.
Àmbit humà: encertada, decididament encertada la decisió de prescindir dels serveis d’una persona que només feia 16 anys que estava relacionada amb l'Europa. Una persona que ha dedicat tota la vida al Club i que pràcticament no ha sortit del seu entorn des de l’etapa de benjamí, es mereix conèixer altres realitats. En Josu Rodríguez ha fet tots els papers de l’auca a ca l’Europa: alumne de l’escola, jugador federat fins a la categoria de juvenil A, debut amb el Primer equip, monitor dels més petits, entrenador en diferents categories,...Fa uns anys, el propi Club, vetllant com sempre pels interessos dels seus membres, ja li va obrir les portes de bat a bat per fer-li conèixer món, lluny del Nou Sardenya. No content amb això i veient el seu entossudiment en continuar vinculat al Club com una veritable paparra, l’Europa ha tornat a prendre la iniciativa traient-li un bitllet sense retorn per posar-li fàcil la sortida. Un cop més, matrícula pel CE Europa.
Àmbit esportiu: intel•ligent, brillantment intel•ligent el plantejament del CE Europa en no voler crear falses expectatives entre els seus socis i aficionats marcant uns objectius irreals que no s’ajustin a les veritables possibilitats del CE Europa. Només fracassa aquell que no aconsegueix el que s’ha proposat. L’Europa, en aquest sentit, ha sabut visualitzar perfectament quina era la seva fita: la permanència, un any més, a Tercera Divisió. L’ha sabut veure i l’ha sabut explicar, cosa que ha permès arribar a un final de Lliga on tothom té clar l’objectiu i que, el fet de no perdre la categoria, es converteixi en tot un èxit. Vendre fum o girar el mitjó, el cas és que el soci acabarà exultant la temporada per haver guanyat al Masnou per un contundent 0 a 1 en un extraordinari partit de futbol. Finalment, matrícula pel CE Europa.
divendres, 27 d’abril del 2012
Honestedat i coherència
Atenció, avís per a navegants, orientats o desorientats, val per a tothom: el Barça la torna a encertar. Encertar una vegada, ens podria sorprendre i, alhora, atribuir-ho a la sort, a la casualitat o a l’oportunitat del moment, però quan s’encerta amb continuïtat, la cosa no pot ser producte de l’atzar. El Barça fa temps que ho està fent bé. Criteri i coherència. Criteri per saber el que es vol, per triar el model adequat i escollir les persones més adients. I coherència per dur-ho a terme; per mantenir-se fidel al projecte malgrat les ensopegades, les adversitats i les critiques. L’aposta pel model de Club que ara es té, la determinació en invertir en la pedrera com eix vertebrador de la vessant esportiva i la tria dels entrenadors encarregats de conduir aquesta idea al seu destí, ha estat clau per aconseguir situar al Barça al lloc de privilegi que tothom li reconeix (bé, tothom no). Guardiola, va ser un encert inimaginable. Una troballa que ha donat, no només uns resultats esportius excepcionals, sinó una imatge i un prestigi a nivell mundial difícil d’igualar. Amb ell, el Barça s’ha enfilat al capdamunt de l’Olimp de l’esport amb un futbol de fantasia, però també, i això el defineix, una aposta clara i decidida pels valors més enllà dels terrenys de joc. Guardiola ha decidit deixar-ho. I no ho fa perquè estigui qüestionat o per diners o per foscos interessos. Ho fa, senzillament, per honestedat i coherència. Creu que ha donat tot el que podia i no se sent amb forces per seguir en el càrrec. Guardiola ha estat modèlic en la seva trajectòria, en tots i cadascun dels moments i en totes i cadascuna de les situacions. El seu adéu no podia ser diferent. Certament les coses a can Barça han canviat radical i profundament. Arribat a aquest punt, el Club havia de prendre una decisió, i ho ha fet. Davant d’aquesta que, en altres moments o en altres indrets, es podria descriure perfectament com una situació traumàtica, el Barça ha fet el que tocava. Per criteri i coherència, li dóna les regnes de l’equip a Tito Vilanova. I el model i el projecte, continuen sense sotracs. Una decisió modèlica per a una transició que, estic convençut, també ho serà. Desprès les coses sortiran de la manera que sortiran, però que el camí és aquest, no en tinc cap dubte. Moltes gràcies Guardiola, enhorabona Barça i benvingut Tito a la que sempre ha sigut i serà, casa teva.
dijous, 26 d’abril del 2012
Les 14 diferències (però n’hi ha moltes més)
Guardiola parla dels aspectes del joc. Mourinho, de tot allò que no té res a veure amb el joc.
Guardiola parla de futbol. Mourinho d’ell mateix.
Guardiola analitza per millorar. Mourinho s’excusa per despistar.
Guardiola dóna la cara. Mourinho la té tota.
Mentre Guardiola explica el que fa el seu equip. A Mourinho només li preocupa el que fan "otros equipos"
Guardiola busca els èxits pel Barça. Mourinho només busca l’èxit personal.
Guardiola sap guanyar i sap perdre. Mourinho, ni sap perdre, ni sap guanyar.
Mentre Guardiola no estalvia elogis. Mourinho se’ls estalvia tots.
Guardiola fa lectures en positiu. Mourinho, directament, no sap llegir.
Guardiola és respectuós amb els rivals i reconeix els seus mèrits. Mourinho té un dèficit molecular que l’empeny al despotisme.
Guardiola es pregunta que pot fer pel Barça. Mourinho no para de buscar que pot fer el Madrid per ell.
Mentre Guardiola pixa colònia. Mourinho pixa salfumant.
Quan Guardiola cau, cau a l’atac. Mourinho cau, sempre, per covard.
Guardiola té per costum posar el dit a la nafra. Mourinho, amb poca vista, el fica a l’ull.
Per ser just, he de reconèixer que en una cosa si que coincideixen. A les rodes de premsa, Guardiola parla sempre del Barça, Mourinho, independentment de qui sigui el rival, també.
dimecres, 25 d’abril del 2012
Benvingut al club
Si m’agradés el futbol i hagués de triar ser d’un equip, triaria, sense cap mena de dubte, ser d’un equip honest. Un equip amb personalitat pròpia que portés la iniciativa en totes les situacions possibles. Un equip recognoscible pel seu joc en els escenaris més variables i diferents. M’agradaria ser d’un equip amb dignitat que sabés guanyar, però també perdre. Triaria un equip humil que no m’avergonyís ni avergonyís al pròxim. Seria incondicional d’un equip que no condicionés la seva actitud en funció de l’actitud dels altres. Un equip íntegre que defensés la seva integritat amb fets irrebatibles i inqüestionables. Em rendiria incondicionalment a un equip que fes del joc un art i busqués, a través del propi joc, l’essència dels valors de l’esport. Seria d’un equip que despertés l’admiració dels rivals emocionalment intel•ligents. D’un equip que es fes respectar pels adversaris públicament respectats. Si m’agradés el futbol seria d’un equip amb ànima que perseguís la glòria per fer feliç a la gent. D’un equip valent que no renunciés mai a l’atac i abjurés de la covardia i dels seus profetes. Seria d’un equip extraordinari que no tingués consciència ni vocació de ser-ho. D’un equip del que sentir-se orgullós en el dia més lluminós i en la nit més fosca. M’agradaria ser d’un equip noble i sincer que no mentís en les propostes, ni estalviés esforços en les solucions. Si m’agradés el futbol i pogués triar, seria, sense cap mena de dubte, d’un equip immortal.
dimarts, 24 d’abril del 2012
Pel bon camí
La millor decisió. Si senyor. No cal entrar en detalls de com i perquè s’ha pres, però sens dubte, la continuïtat de Pedro Dólera i la confiança en l’actual projecte i en les persones que el lideren, em sembla la millor noticia dels darrers mesos a ca l’Europa. És, justament en aquests moments, en els moments difícils, on es coneix a les persones, la seva vàlua, la seva integritat, la seva fortalesa i, per damunt de tot, la seva dimensió humana. Tant se val com s’ha arribat, ni quins detalls, ni quines coincidències, ni quines valoracions han estat determinants en la decisió final, però no tinc cap dubte que és la correcta. La decisió justa en el moment just. Les coses ben fetes poden sortir malament, però, el que és segur, és que les coses mal fetes no poden sortir mai bé.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Kubala, Moreno i Machado
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi actuación;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como filigranas de balón.
Me gusta verlos pintarse
de azul y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y alzarse.
Angoy a Olot
Mentre escric aquestes quatre ratlles, s’estarà celebrant (de fet, no sé que celebren) la Junta Extraordinària del CE Europa convocada d’urgència pel seu President. Escenificaran, o dit d’una altra manera, faran veure que debaten sobre la continuïtat o no de l’actual entrenador. Si li accepten la dimissió o el condemnen a seguir a la banqueta del Primer Equip fins a final de Temporada. La decisió, ho podeu tenir clar, està presa. Està presa des de fa molt de temps, l’únic que calia era esperar el moment oportú per fer-la realitat. Però cal guardar les formes i, per això, es munta a corre-cuita una Junta Extraordinària per poder vendre una imatge de consens democràtic. Se’ns dirà que ha costat molt prendre la decisió, que el debat ha estat intens i gens agradable, però que al final s’ha adoptat la millor decisió per al bé del Club. Se li agrairan els serveis prestats al senyor Dólera i anunciaran l’arribada del messies Angoy. Un messies que redimirà tots els nostres pecats i ens salvarà de les paoroses flames de l’ infern. Un messies que té línia directa amb Déu i que portarà a l’Europa directe cap al cel. Serà així, tal i com us ho explico. Només cal que tingueu una mica més de paciència i us aneu fent a la idea. De tot plegat, només m’inquieta un aspecte, en les declaracions del President anunciant la convocatòria de la Junta Extraordinària, va dir: "ens reunirem i farem el que haguem de fer". Si realment fan el que han de fer, on està escrit que la solució és pelar-se a l’entrenador? "Farem el que haguem de fer".., mira que si dimiteixen. ."Farem el que haguem de fer"...Que no, que no. Hi ha ombres molt allargades i Angoy conduirà l’erupció de l’Europa cap els volcans de la Garrotxa.
Una
Junta extra-ordinària
Per
demà (avui pel lector) el president del CE Europa ha convocat una junta
extraordinària per analitzar la situació del Primer Equip i valorar si s’accepta
la dimissió de l’actual entrenador. Tal i com estan les coses, és obligat que
la junta de demà sigui realment extraordinària i s’allunyi de la mediocritat
habitual. Encara que, si tenim en compte els membres que la formen, tinc
seriosos dubtes que passi de l’insuficient. Les juntes extraordinàries han de
ser tot l’any i no quan les coses van mal dades. Es corre el risc de perdre la
pràctica i, arribat el moment, no tenir els recursos, ni les habilitats, ni els
gins per sortir de l’embolic. Demà (avui pel lector) faran el paper i
anunciaran el més fàcil, el que fa temps tenien decidit i tots, tots en
harmoniosa comunió, convindrem que la comèdia ha estat, senzillament
extraordinària.
diumenge, 22 d’abril del 2012
Fora,
fora, fora!!!
Tot
s’aplana. Tot entra en harmonia. A l’actual directiva del CE Europa, millor
dit, als tres que tallen el bacallà, la cosa se’l s’hi està quedant com
aquelles boles que li posaven a Ferran VII. Donades les circumstàncies,
inquietants circumstàncies, no tindran més remei que fer fora a l’actual
entrenador excusats pels mals resultats i les llastimoses dinàmiques en les que
ha entrat el Primer Equip. El que fa temps varen planejar, el que s’havien
proposat i s’ajustava a la seva voluntat, ho podran portar a terme sense cap
mena d’oposició amb el vist i plau de la soferta parròquia que aplaudirà
frenèticament el gest. El destí, com el carter de la pel·lícula, està trucant
la porta del senyor Angoy que, no havent assolit l’objectiu de pujar el Juvenil
a Divisió d’Honor, no ha de tenir cap remordiment en abandonar-lo i emprendre
una nova aventura més ajustada als seus interessos. No és que sigui un
visionari, amics meus, conec el pa que es dóna i els forners que el cuinen. La
previsibilitat no té mèrit, és una conseqüència lògica d’una conducta
absolutament previsible.
Aquesta
lliga no la guanyarem
Dit
això, caldrà acceptar que el cercle s’ha tancat. Fins ara havíem vist al Barça
guanyar els partits decisius i, en correspondència, perdre’ls al Madrid. Ara, i
espero que sigui puntualment, la cosa s’ha capgirat. El Madrid possiblement
guanyarà aquesta Lliga i tot quedarà en una anècdota. Per visualitzar la
personalitat completa d’un i altre equip era necessari disposar d’una
perspectiva de 360 graus. Estar en disposició de veure’ls totes les arestes i
fer-ho des de tots els angles possibles. Així ha estat. Fins ara teníem clar
que el Barça sap guanyar, i de quina manera!, mentre que, i també molt clar,
sabíem que el Madrid no sap perdre. Doncs bé, i confirmant totes les sospites,
podem afirmar que el Barça també sap perdre. I és que fins i tot en la derrota
el Barça és infinitament millor que el Madrid. Només cal remetre’s als fets. El
Madrid perd i busca excuses. El Madrid perd i dóna la culpa als àrbitres, a la
UEFA, a la Federació,... El Madrid perd i veu conxorxes arreu. El Madrid perd i
el seu entrenador llença merda contra l’equip rival. El Madrid perd i espera a
l’àrbitre a l’aparcament per llegir-li la cartilla. El Madrid perd i tots els
partits acaben en ball de bastons. El Madrid perd i perd les formes i
l’educació. El Madrid perd i desprestigia la trajectòria de l’adversari i li
resta mèrits. L’acusa de dòping i de fer trampes. El Madrid perd i plora i es
lamenta i es pensa que té tot el món en contra. El Madrid perd i clama justícia
desesperada i injustament. El Madrid perd i el seu entrenador, el seu màxim
responsable s’amaga darrera una titella. I així podríem seguir una vintena de
línies més. El Barça, en canvi, perd i el primer que fa és felicitar al rival. El
Barça perd i el seu entrenador, que mai ha deixat de donar a cara, la segueix
donant. Ni una paraula de descrèdit, ni un retret, ni una excusa. El Barça perd
i parla d’aixecar-se i fer-ho millor. El Barça perd i els àrbitres no
existeixen. El Barça perd i es pregunta que s’ha fet malament amb la sana
intenció de corregir-ho. El Barça perd i és elegant i no té cap mal gest amb
l’adversari. Ara ja tenim la fotografia completa. Totes les cares de la moneda.
Ara ja sabem com és un i com és l’altre en les mateixes situacions. I ara ho
sabem i, ho sap tothom, quin és el millor equip del món. L’equip que no
avergonyeix ningú, que brilla en les victòries i sap distingir-se modèlicament
en les derrotes. Aquesta lliga no la guanyarem, però el Barça ha guanyat per
golejada allà on altres no saben fer-ho.
dissabte, 21 d’abril del 2012
Guanyar
i perdre al mateix temps
Es
pot guanyar i perdre al mateix temps? Al Nou Sardenya, sí. A l’escola del CE Europa, desconec si a altres
escoles també, hi ha una norma escrita on es pot llegir que si l’assistència
per als partits no arriba a un mínim de 6 (parlem de futbol 7) jugadors, l’equip
en inferioritat, encara que desprès guanyi el partit sobre el terreny de joc,
el perd als despatxos. Si amb aquesta norma es pretén incentivar l’assistència
i deixar clar que el compromís és, al marge d’important, transcendent per al
resultat i que qualsevol jugador ha d’entendre que l’absentisme penalitza a tot
l’equip, el que no tinc tan clar és que, aquesta manca d’assistència, penalitzi
als que, fent gala d’aquest compromís, si que s’han presentat. Caldria
preguntar-se quina de les decisions és més formativa que, en definitiva i fins
que no es demostri el contrari, és el que pretén l’escola del CE Europa, com
totes les altres escoles amb un mínim de sensibilitat. La manca de compromís, el
mateix relaxament de la implicació i la no assumpció de responsabilitats, han
de ser educades i corregides, però en cap cas sacrificant i penalitzant a
aquells que tenen aquests valors plenament integrats. Donar per perdut un
partit a un equip per manca d’efectius pot ser alliçonador en un primer moment,
però a la llarga genera desunió, retrets i mala maror entre els companys. Al
marge, i no és poc, de provocar una sensació d’injustícia, poc reconeixement i
desmotivació per a tots aquells que s’aixequen molt d’hora, molt d’hora, encara
que faci fred, faci vent, plogui o faci molta, molta son.
divendres, 20 d’abril del 2012
Pel
forat del pany
Per
obrir una porta és necessari un pany i una clau.
Amb
aquesta descripció tan gràfica i entenedora es vol explicar com és
d’antinatural l’homosexualitat. La naturalesa, en la seva inqüestionable
saviesa, dissenya les coses, els objectes, les persones,…d’una determinada
manera i no d’una altra. Si entenem que la naturalesa creadora no s’equivoca. Si
hi ha un corrent de retorn a ella i tot en ella és bo i indiscutible, caldrà
acceptar les seves formes, la seva mecànica, les seves propostes i els seus
encaixos. L’home i la dona estan dissenyats per a encaixar. Són, com la
descripció del principi, el pany i la clau per obrir la porta. Dos homes o dues
dones mai podran fer la funció per a la que la naturalesa els ha pensat. Els
atributs que els hi ha penjat són per a un determinat objectiu i qualsevol
altra opció és anar contra natura. El matis, el petit però determinant matis,
és que, des de temps immemorial, s’ha lligat la funció reproductora (clau i
pany) amb la sexualitat, amb les relacions sexuals. La naturalesa no
s’equivoca, en tot cas ens equivoquem nosaltres barrejant conceptes que, sent
propers, són perfectament autònoms. Una cosa és la perpetuació de l’espècie
mitjançant una activitat purament fisiològica i una altra de molt diferent, les
relacions afectives i l’exercici d’una sexualitat absolutament natural. Veieu
sinó com som d’intel·ligents: ara, per obrir una porta, n’hi ha prou amb un
senzill comandament a distància.
dijous, 19 d’abril del 2012
El dinosaure intel•lectual
Diu Vargas Llosa: "los intelectuales nos extinguiremos como los dinosaurios". Espero que no. Espero que no triguin tants anys i que l’anunciada desaparició es produeixi en breu, si més no, la d’aquells que, des de la seva dubtosa intel•lectualitat (que ningú els hi ha atribuït), s’apliquen en fer-nos la vida impossible. Els dinosaures es varen significar per la seva extraordinària, diria, desmesurada mida i cervell petit. Una mida que els feia indiscutibles i inapel•lables. La mida, en aquell marc primitiu, era sinònim de força i, la força, sinònim de raó. Els intel•lectuals com el senyor Vargas es pensen que, pel fet d’escriure quatre llibres indigeribles i de dubtosa aportació a la cultura, poden fer-se el xulo pontificant sobre qüestions de les que no en tenen ni la més remota idea. Es pensen que tenir un editor els autoritza i els hi confereix butlla divina per donar-nos lliçons de com han de ser i de com no han de ser les coses. L’autor del lamentable “Pantaleon y las visitadoras” no pot pretendre tenir més raó que ningú pel sol fet de ser un dinosaure en extinció, de pell dura i pesat com una llosa.
Diu Vargas Llosa: "los intelectuales nos extinguiremos como los dinosaurios". Espero que no. Espero que no triguin tants anys i que l’anunciada desaparició es produeixi en breu, si més no, la d’aquells que, des de la seva dubtosa intel•lectualitat (que ningú els hi ha atribuït), s’apliquen en fer-nos la vida impossible. Els dinosaures es varen significar per la seva extraordinària, diria, desmesurada mida i cervell petit. Una mida que els feia indiscutibles i inapel•lables. La mida, en aquell marc primitiu, era sinònim de força i, la força, sinònim de raó. Els intel•lectuals com el senyor Vargas es pensen que, pel fet d’escriure quatre llibres indigeribles i de dubtosa aportació a la cultura, poden fer-se el xulo pontificant sobre qüestions de les que no en tenen ni la més remota idea. Es pensen que tenir un editor els autoritza i els hi confereix butlla divina per donar-nos lliçons de com han de ser i de com no han de ser les coses. L’autor del lamentable “Pantaleon y las visitadoras” no pot pretendre tenir més raó que ningú pel sol fet de ser un dinosaure en extinció, de pell dura i pesat com una llosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)