Por escènica

Setmana de passió

Curiós el futbol i, encara més aquesta Lliga nostra de (quasi) cada dia. El que en qualsevol altre àmbit, el fet d’anar primer i a quatre punts del segon, seria una situació de normalitat i de bons auguris pel Madrid, a la lliga espanyola és ben bé tot el contrari. El Barça ho té realment difícil per guanyar la Lliga i, per contra, el Madrid ho té tot, tot, a les seves mans (o peus). Si bé és cert que fins fa quatre dies la distancia era abismal, pràcticament insalvable, el Madrid encara depèn de si mateix per aconseguir el títol. Perquè, aleshores, aquests nervis? Perquè tanta angoixa i ansietat a les files blanques, entre la seva afició i el seu entorn? Perquè aquesta por paralitzadora? D’on els hi ve aquesta manca d’autoconfiança i poca fe en les seves pròpies possibilitats? Van primers, a quatre punts del segon, i per la seva actitud, per les seves declaracions, pel seu comportament, per la seva gestió de les emocions i per la imatge que projecten, sembla, talment, que estiguin a punt de baixar de categoria. Tan forta és la pressió, tan cagats estan que són incapaços de posar-se les botes al peu que toca? Desprès la cosa acabarà com acabarà, però el mal tràngol que està passant el madridisme és dels que fa època, mai una situació tan, aparentment favorable, els hi ha creat tant neguit, tant ofec i tant vertigen. El Barça no guanyarà la Lliga, com ha repetit Guardiola, però el Madrid si que la pot perdre. Davant d’aquesta expectativa i amb els blancs suant sang en plena ascensió al seu particular Calvari, només cal esperar, pacientment, el miracle de la resurrecció de la carn. I és que no hi ha millor situació que tenir-ho tot perdut i poder-ho guanyar.

Un primat és un que cobra prima?

Clementada

Davant el lamentable incident provocat per Javier Clemente amb un periodista a la sala de premsa desprès d’un partit de l’Sporting, només, encara astorat, se m’acut una pregunta: a aquest Clemente se li ha girat el cervell o ha estat sempre així? Si la resposta s’acosta al primer enunciat de la pregunta, és a dir, que se li ha girat el cervell per culpa de la pressió, que pateix algun trastorn mental o, senzillament, està senil; s’ho hauria de fer mirar. Ell i el Club que li paga. Un fet d’aquesta magnitud no pot quedar impune. Si Clemente està malalt o és incapaç d’aguantar la pressió del càrrec, s’haurien de prendre mesures sanitàries per preservar la salut de l’interfecte i posar-lo en mans dels professionals que correspongui. No es pot permetre, per dignitat i misericòrdia, assistir al deteriorament mental d’una persona en públic i no fer res per evitar-ho. Sí, en canvi, la resposta s’acosta més a la segona part de la pregunta, és a dir, que sempre ha estat així. Doncs, aleshores, ho tenim pitjor. Com ha pogut arribar aquest home fins on ha arribat? No oblidem que ha sigut entrenador de futbol durant molts anys i, encara més gros, seleccionador de la “Roja” amb el vist i plau popular i de les forces vives del país. Encara que sent el país que és, no em sorprèn gens. Desprès passa el que passa i entenem molt millor que un país de Clementes estigui perfectament preparat per riure-li les gràcies a personatges tan patètics com Mourinho. Una flor no fa estiu, però un capoll pot canviar qualsevol paisatge.

Estic purgant els meus pecats. Torno en breu.

Real Klux Klan

Mal d’alçada

És en el terreny de joc on els jugadors han de parlar, on han d’explicar qui són, que saben fer i que volen aconseguir. Fora del seu habitat natural corren el perill, com sovint acostuma a succeir, que se’ls hi vegin les vergonyes i s’exposin obertament (amb llums i taquígrafs) a l’escarni públic. El senyor Ibrahimovic té una estatura física d’una alçada considerable, però pel que fa a la intel•ligència emocional, és evident, que no dóna la talla. Res d’estrany per a un determinat tipus d’individus que destaquen per unes certes habilitats físiques, però que no sobresurten precisament per la seva estructura mental. El senyor (no es queixarà del tracte) Ibrahimovic és un bon jugador, però un mal futbolista. Ha jugat en 5 equips campions d’Europa i ell, personalment, ha sigut incapaç de guanyar mai res. És un fracassat que intenta amagar la seva frustració buscant culpables en el seu entorn que la justifiquin. Ho ha intentat i no se n’ha sortit. És cert que ha arribat a una certa élite del futbol, però mai ha estat a l’alçada de les seves possibilitats reals i sempre ha fet una mica menys del que cabia esperar. La força, possiblement, li marxa per la boca i mentre es perd en excuses de mal perdedor, la seva prometedora carrera se li escapa irremeiablement. No se si l’alçada hi té res a veure, però en el cas que ens ocupa, és evident que en el cap del senyor Ibrahimovic i ha considerables turbulències i una inestabilitat preocupant. Manca d’oxigen? És difícil saber el motiu, el que si tenim clar són els efectes.

La pilota cada vegada més gran

Qui no pagui, que no jugui

Això del futbol espanyol s’hauria de revisar. Però no d’aquí a cinc anys, a un any o a sis mesos. S’hauria de revisar ja, a ser possible dins d’aquesta mateixa temporada. La situació econòmica és, per dir-ho suaument, insostenible. S’ha arribat a un extrem sobre el que ja no es pot negociar. Els clubs de futbol estan en fallida tècnica. No tenen un euro i segueixen gastant com si el tinguessin. Quan més gran fan la pilota, la pilota econòmica, més segurs estan de rebre els ajuts governamentals que facin viable la seva continuïtat. Que n’és d’injusta la redistribució dels impostos! Perquè jo he d’estar al corrent amb Hisenda i l’Español, posem per cas, es pot permetre el luxe de deure 30 milions d’euros i no passa res? Els clubs que no compleixen amb les seves obligacions tributaries no només m’estan estafant i estan posant en perill la societat del benestar, sinó que a més, exerceixen una competència deslleial amb els clubs que sí que estan al corrent de pagament. Perquè he de col•laborar amb un club de futbol que m’és totalment aliè i, a sobre, és un gestor nefast? Perquè part dels meus impostos, guanyats com els vostres, amb suor i molt d’esforç, han d’anar a parar a unes entitats ruïnoses i malbaratadores? Si vull mantenir, o ajudar a la pervivència d’un determinat club de futbol, ho faré voluntàriament, al marge dels meus impostos. Si aquest club no se’n surt amb els ingressos que genera i les col•laboracions voluntàries de socis i simpatitzants i algun que altre espònsor, doncs “au revoir”. Què no pot tirar endavant amb els seus recursos? Què per sobreviure necessita més ingressos dels que genera, o dit d’una altra manera, què té més despeses que no pas ingressos? Doncs, es baixa la persiana i tal dia farà un any. En qualsevol moment i en qualsevol circumstància, i en aquesta conjuntura encara més, que els diners públics serveixin per mantenir projectes inviables em sembla ofensiu, indecent i un insult a la mínima ètica exigible. Si hi ha empreses abocades al tancament , els clubs de futbol insolvents no haurien de ser-ne l’excepció i haurien de seguir, per coherència i responsabilitat, el mateix camí.

Penjant d'un fil

ET entre nosaltres

Rihanna, per aquells que ho desconeixeu (eh! Joan) és una cantant , millor dit, una dona que “canta”. Canta fins i tot quan no mou els llavis. En públic, el moviment de la boca no és particularment un dels seus forts, sí, en canvi, altres parts de la seva anatomia. Estratègia ben calculada que distreu al personal fent oblidar les seves mancances i/o deficiències que, asseguda en una cadira, serien insalvables. Fenòmens paranormals que s’estenen com una taca d’oli per la nostra geografia cada vegada més contaminada. Doncs, en mig d’aquest paisatge, Rihanna acaba de fer unes declaracions, a cor obert, on es mostra totalment partidària i convençuda de l’existència d’extraterrestres. He de confessar, sense que serveixi de precedent, que aquest cop estic completament d’acord amb ella. Com s’entendria que una “cantant” com Rihanna tingués els seguidors que té sinó fos per l’existència dels extraterrestres?

Més curt que la pròpia ombra

Resposta cruel

Què carai li haurà fet l’Europa al món perquè el món sigui tan cruel amb l’Europa? Si convenim que res passa perquè sí. Què tot té una raó de ser, encara que costi de veure, esbrinar o interpretar. Si sempre hi ha un motiu que explica tot allò que succeeix. Aleshores, no hi ha cap altra alternativa que trobar-lo amb urgència per intentar revertir una situació que, si no se li posa remei, el condueix directament al fracàs. Alguna cosa ha fet o no ha fet l’Europa perquè en el moment decisiu de la Lliga, on es decideix el ser o no ser de la temporada, tot, absolutament tot, se li giri en contra. Tant si ha estat un cop de vent sobtat, i inesperat, com si es veia venir de fa temps, ara no cal entretenir-se en lamentacions que no condueixen en lloc i no el trauran del pou en el que està abocat. Ja hi haurà temps per l’anàlisi i la correcció. Ara toca a generala, serrar les dents i posar-se el mono de feina. L’Europa està en caiguda lliure i no val el “jo ja ho veia venir” o el “jo ja ho deia”. Cada cop queda menys temps, menys opcions i menys esperances. Cada cop la llosa es fa més gran i l’abisme més profund per aquells que conceben el descens com un drama, com una veritable tragèdia. No és l’hora de depurar responsabilitats ni assenyalar culpables. El moment ja arribarà com arriba la verema o la matança del porc. Fer un darrer esforç col•lectiu o acceptar amb naturalitat el que la història i la lògica han decidit. El temps posa les coses al seu lloc, encara que no agradi a tothom.

Celebració amb la meva família preferida

Complicitat

Sis punts garantits

Abundant en el probable descens de l’Español a Segona A, els seguidors pericos no haurien de patir, perquè, amb tota seguretat, es seguirien enfrontant al Barça, cosa que els hi permetria seguir donant sentit a la seva malbaratada existència. L’única diferència? Petita diferència. És que en lloc de fer-ho contra el primer equip, ho farien contra el Barça B. Un fet irrellevant, si tenim en compte que el que realment els motiva, el que els explica i defineix, no és una altra cosa que poder tenir com a rival als blaugrana siguin quines siguin les circumstàncies i el marc que les aculli. L’únic aspecte que em fa pensar que l’Español continuï el proper any (i molts més) a Primera, és el gran interès del Madrid perquè així sigui. Que l’Español baixés de categoria li representaria a l’equip blanc sis punts menys (casualment els 6 punts que ara té d’avantatge respecte als blaugrana) que ara té garantits i això, en una lliga contra el Barça, és un luxe al que no es pot permetre renunciar. Amb la bona sintonia que el Madrid està demostrant tenir amb els estaments esportius i la connivència amb els àrbitres, estic més que segur, que trobaran la manera de fer el possible, i una mica de l’impossible (si cal), perquè l’Español pugui conservar la categoria i així poder col•laborar de manera decisiva en els triomfs del seu etern patró. Favor amb favor es paga.

Cel rogent, pluja o vent

Potser sí que estàs fins els collons de mi

Potser perquè no paro de molestar-te, de punxar-te, d’estirar-te.

Potser perquè t’anomeno pel nom i faig que tothom el repeteixi.

Potser perquè et demano amb insistència el que has fet i també el que no has fet.

Potser perquè em vas trair i jo sovint t’ho recordo.

Potser perquè t’ensenyo el mirall i no t’agrada el que veus.

Potser perquè escric veritats que tu converteixes en mentides.

Potser perquè explico mentides que semblen mentides i tu saps que van ser veritats.

Potser perquè et fa mal el record de la meva amistat i maldes per oblidar-la.

Potser perquè t’assenyalo els enemics que tu comptes com amics.

Potser perquè el temps no ho esborra tot i cada dia vius cinc minuts d’angoixa.

Potser perquè la meva finestra segueix obstinadament oberta i la llum que entra t’encega.

Potser perquè no faig res per evitar-te i ja no saps on amagar-te.

Potser perquè tinc la sensació que t’has perdut i cada cop és més fosc.

Potser perquè em deus, ens deus, una trucada i has esgotat el saldo.

Potser sí, potser sí que estàs fins els collons de mi.

La raó? La té tota
bansky

Empatia

Empatia: facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.

Dit això, i ara que sabem perfectament (espero) que és l’empatia, m’atreveix-ho a afirmar que és tan fotut no tenir-ne gens com tenir-ne en excés. L’empatia que no es té, et fa allunyar-te del pròxim fins l’extrem de viure aïllat en un món propi de suficiència i supèrbia que fa impossible el creixement personal mitjançant les relacions. La manca d’empatia et fa un esser esquerp, egocèntric, asocial i força antipàtic. En l’altre extrem, en el que m’hi trobo, estem els sobrats d’empatia. Tan sobrats que la vida se’ns fa poc menys que insuportable. Entenc a tothom, comprenc a tothom, m’identifico amb tothom i, el pitjor dels extrems, tothom té raó. Amb aquesta predisposició, entendreu, que és impossible prendre partit o inclinar-se per qualsevol de les diferents opcions que conflueixen en una discrepància o conflicte.

La vaga d’ahir ha estat el darrer exemple d’una incapacitat congènita de presa de posició. Escolto als sindicats, als dirigents dels sindicats i, no només entenc la seva postura, sinó que la comparteix-ho sense fissures. Com no ser empàtic amb unes persones que s’estan jugant el seu “lloc de treball” per culpa d’una reforma salvatge? Si s’aplica la proposta del Govern aquests abnegats dirigents sindicals perdran els seus privilegis i la seva situació acomodada. Subscric la seva protesta i m’hi solidaritzo.

Per l’altra banda, escolto al Govern i no puc deixar d’atendre les seves raons. En qüestió de minuts he caigut de grapes a la xarxa ben trenada del seu argumentari. Cal la reforma? I tant! És absolutament necessari canviar el marc laboral perquè res de lo veritablement important no canviï. Qui gosaria posar objeccions a que els causants de la crisi (de totes les crisis) perdin els seus estalvis, els seus sucosos patrimonis i, sobretot, la capacitat per decidir quan i com s’acaba la crisi? Els que manen són els que han de prendre les decisions importants (i les altres també), per això han estat escollits lliure i democràticament pel poble que els ha votat. Tenen tota la confiança i el recolzament per prendre les mesures que ells creguin convenient per fer-nos la vida més fàcil, pròspera i feliç. És molt dur manar, estar al Govern d’un país, només la voluntat de servei i l’esperit de sacrifici pot fer el tràngol més suportable. Tot el que fan ho fan per nosaltres, pel nostre be. Me’ls escolto i me’ls crec.

I després estan els tercers en discòrdia. Els que sistemàticament es dediquen a rebentar qualsevol manifestació pacífica amb actes d’extrema violència i pillatge. Els anomenats antisistema que no troben el seu lloc en una societat injusta, insolidària, voraç i decebedorament materialista. Tant tens, tant vals. I ells, els que no encaixen, decidits a cremar-ho tot. Van carregats de ràbia i de raons indesxifrables. Són el mirall fosc en el que no ens agrada mirar-nos i en el que no ens volem reconèixer. Són vàndals, però són els nostres vàndals. Són els nostres fills, els nostres germans, els nostres amics,...Entre tots els hem fet i tenen els seus arguments, encara que, la immensa majoria, no entengui les seves raons.

Punt. Punt i seguit. Dos ponts

Igual, encara què més ràpid

Els viatges en tren donen per a molt. Sobre tot si us heu deixat el llibre i no teniu res a mà per fer passar l’estona. Obligats a observar, perquè la peli que fan no val res i sou incapaços de conciliar el son, podeu contemplar aquells detalls insignificants que tan sovint passen desapercebuts. Així vaig descobrir com els homes que viatgen sols, s’entretenen jugant. Juguen amb el mòbil, juguen amb el portàtil, amb l’IPAD, amb la tableta,...qualsevol andròmina és bona per a practicar el joc de torn. En canvi les dones, les dones que viatgen soles, escriuen. Escriuen missatges al mòbil amb una habilitat, persistència i varietat envejable. S’ha perdut la lectura. Ni homes ni dones, en el seu viatge en solitari, empren el seu temps en la tradicional i gratificant lectura. Jocs i missatges omplen les hores mortes. Els homes juguen, mentre les dones es comuniquen. Si fa o no fa, com ho han vingut fent des de la descoberta del foc. Hi ha coses que no canvien encara que es vagi a 300 quilòmetres per hora.

L'ombra de la pinça

A que juguem?

No havíem quedat que el joc que li corresponia a l’Europa, aquell que es volia implementar, era l’associatiu, el de toc, el de combinació per damunt de qualsevol altre alternativa? No s’havia proposat fugir del joc directe, del pràctic, de l’auster, del que perseguia el resultat com a última i única finalitat? No havia de ser un model aplicable no sols al Primer Equip, sinó a tots i cadascun dels equips de base? No era aquest el plantejament a mig i llarg termini com a filosofia de Club que treballa la pedrera i que vol ser un referent del futbol català més enllà de la pròpia història? Amb quina facilitat es desmunten els bons propòsits i amb quin desvergonyiment es torcen voluntats i projectes. Què ha canviat? Que cony ha passat perquè ara es reclami insistentment que l’únic camí possible és el camí de la rigidesa i la severitat? S’ha tornat a perdre el rumb a l’afrontar les primeres borrasques. Fa tota la sensació que l’Europa és un vaixell fràgil, de timó incert i amb una brúixola força desorientada. Per molt que m’esforço no aconsegueix-ho trobar similituds entre el joc que fa el Primer Equip amb el que fa el Juvenil A o el Cadet B o l’Infantil C i això, per a un Club de pedrera, que s’omple la boca amb la seva vigència i que d’ella en fa bandera, és un pecat capital de primera magnitud. Només les samarretes, sent condescendents, hi tenen una certa semblança, encara que unes estan més suades que les altres. Si el que es volia des d’un bon principi és que el Primer Equip jugués pràctic, directe i auster, que no fos l’exemple a seguir i que cada equip de base fes la guerra pel seu compte i es busqués la vida de la millor manera possible, no calia vendre fum, ni fer volar coloms, ni pintar-nos la cara amb discursos que omplen el cap però buiden el cervell.

Coses de la genètica

Fora de sí

La mòmia congelada

El Museu d'Arqueologia de Barcelona recrea en una exposició la història d'Ötzi, l'home que va quedar atrapat al gel fa 5.000 anys. És una excel•lent oportunitat perquè l’actual jugador del Madrid pugui visitar un dels seus avantpassats i recuperar una part important, sinó molt important, dels seus orígens. Pel que s’ha pogut saber mitjançant les restes trobades al voltant de l’home d’Ötzi, es pot afirmar que va viure en un entorn hostil i que va ser víctima de la violència desfermada per a la que no estava preparat. Malgrat intentar fugir d’aquella realitat asfixiant va ser mort per l’esquena, a traïció, i va quedar colgat per la neu durant 5.000 anys fins que va ser descobert casualment per uns alpinistes. Ötzil faria bé de recuperar aquella història i amarar-se de les seves tràgiques conseqüències per tal d’evitar caure en els mateixos errors, si més no, desenvolupar mecanismes de defensa que el protegeixin de l’extrema violència del seu entorn. A Ötzil se l’ha vist darrerament en actituds poc ajustades a la seva personalitat. Massa afectat per l’espiral de desraó en la s’hi troba immers. Bo seria que prengui mesures que l’allunyin d’aquesta bogeria col•lectiva i que cap àrbitre el torni a expulsar per mirar-lo malament. Si no vol caure per l’efecte d’una fletxa traïdora, faria bé de visitar l’exposició de Montjuic i aprendre quins són els perills que l’encalcen i, en conseqüència, la manera d’evitar-los.

Sempre i a qualsevol lloc

El CE Europa a Primera Catalana

A la meva etapa com a directiu del CE Europa, recordo haver-li comentat al president d’aleshores que, curiosament (o no), és el mateix d’ara, la tranquil•litat i estabilitat que donaria al Club el fet de que el Primer Equip de l’entitat jugués a Primera Catalana i no a Tercera com ho estava i ho està fent ara. Per pressupost, potencial, qualitat i filosofia (la que encara no s’ha acabat d’implantar, però és la que li tocaria), l’Europa s’hauria de batre el coure a una categoria on es sentís còmode i on les seves opcions estiguessin en consonància amb les seves prestacions. Recordo haver-li comentat, també, que no és bo per l’equip i, encara menys pel Club, viure per damunt de les seves possibilitats reals que no aporten més que angoixa i un permanent estrés molt difícil de gestionar. No es pot estirar més el braç que la màniga a risc de quedar-se amb el cul a l’aire i amb la sensació, desagradable sensació, d’estar en un àmbit estrany i gens satisfactori. Quina necessitat, li deia al president, tenim de ser infeliços i arrossegar en aquesta infelicitat a la gent que s’estima el Club i el seguirà allà on estigui. No podem vendre fum ni enganyar a ningú amb paradisos inexistents i promeses que mai podrem complir. Recordo que això li deia i recordo amb nitidesa que ell assentia. Potser haurà arribat l’hora que els fets ens donin la raó i que la realitat, que sempre va un pas per endavant de les intencions, faci que es replantegi l’estratègia i es formulin, d’una vegada per totes, les línies mestres a seguir. La Primera Catalana no és una tragèdia si al darrera hi ha un plantejament de Club amb visió de futur. El que si ho és i molt, és invertir diners i esforços (renovats cada any) per fer un llastimós paper a una categoria superior i no tenir res al darrera. És a dir, viure d’esquena a la gent de casa i a les possibilitats reals d’una planificació, a hores d’ara, inexistent. L’Europa ha de ser el producte de la seva pedrera i la categoria en la que competeixi ha de ser la que li correspongui per la seva qualitat. Fer volar coloms i gastar els diners que no es tenen, en sap tothom. Enganxar a la gent per coherència i una trajectòria nítida, transparent i recognoscible, no és tan fàcil i, sens dubte, és el que fidelitza i fa trempar al personal. Jugui on jugui l’Europa ho ha de fer amb gent de casa que hagin mamat el Club des de petits i que sentin els colors com els sent la seva soferta afició.

Ni tan sols es deixen fer la foto