dissabte, 24 de març del 2012
divendres, 23 de març del 2012
Azul oscuro casi negro
Quanta raó té en Guardiola quan diu que aquesta Lliga no la guanyarem. Té més raó que un independentista català, que per tenir-la, la té tota. Tots els senyals van en la mateixa direcció. Tot està formulat, dissenyat, estructurat, predeterminat, premeditat, calculat, pactat, ordenat i pagat perquè el Barça no guanyi aquesta Lliga. Tots els agents que intervenen en les preses de decisions, tots els que, d’una manera o altra, tenen una decisiva influència en que les coses vagin en un determinat sentit, tots, tots, estan perfectament ensinistrats per a no desviar-se ni un mil•límetre del pla dissenyat a risc de ser severament castigats. No es permeten defalliments, ni tebieses. El que s’equivoqui a favor del Barça i no tingui les idees clares, purgarà els seus pecats amb l’escarni públic i els seus ossos cremaran per sempre a l’ infern de l’ostracisme. El xampany està encarregat, l’orquestra contractada, els focs d’artifici reservats, el sol a punt i l’empresa que ha de reparar els lavabos del Bernabeu ja ha cobrat la paga i senyal preceptiva. Molts esforços individuals, molta gent al darrera, moltes voluntats sumades, els astres en conjunció, la línia clara i definida. Tot tal i com s’ha pensat. Perquè doncs, tinc la sensació de que alguna cosa no acaba d’anar bé? D’on li ve al Madrid aquest nerviosisme injustificat? Perquè aquesta follia macarra i quinqui? Si tot està escrit i sobrerament lligat, a que ve tanta histèria? Perquè perden els papers amb aquesta facilitat i sense motiu que ho empari? Com, davant del silenci dels que haurien de parlar, el portaveu de guàrdia del Madrid (un tal Pardeza), s’arrisca a demanar que vol pel seu equip el mateix tracte arbitral que se li dispensa al Barça. Que s’han begut l’enteniment! Si amb el tracte de favor que rep el Madrid no és capaç de gestionar les emocions, que no li passaria si rebés el maltracta que rep el Barça? No em puc creure que tot plegat sigui la darrera astúcia d’un Mourinho obsessionat en no donar-li, ni tan sols aquest cop, la raó a Guardiola. Que Guardiola afirma amb contundència que aquesta lliga no la guanyarà, Mourinho està disposat, amb no menys contundència, a portar-li la contraria. Coses més grosses s’han vist i venint de qui ve, no seria tan estrany. Per cert, arribats a aquest punt, potser us preguntareu a que ve l’encapçalament d’aquesta entrada, doncs molt senzill i significatiu: és el títol de la pel•lícula que Guardiola va veure mentre el Madrid es deixava 2 punts i la poca dignitat que li quedava al camp del Madrigal.
dijous, 22 de març del 2012
Com més conec als homes, més m’agraden les balenes
Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.
Just abans d’abandonar el nostre sistema solar, la NASA va ordenar a la Voyager que fes una fotografia del nostre planeta. Des d’aquella distancia, des dels confins de la galàxia, la Terra només era un punt blavós, no més gran que un gra de sorra. Observant detingudament la imatge amb la perspectiva que dóna la distància, un no es pot més que interrogar sobre la idoneïtat del comportament humà. Que dins d’un espai tan petit, tan insignificant, els seus habitants siguin incapaços de trobar l’estabilitat, que estiguin en permanent conflicte i que es barallin aferrissadament per la seva hegemonia, no s’acaba d’entendre. És sorprenent i alhora desconcertant, com el caos pot instal•lar-se (i desenvolupar-se) en mig d’un bastíssim cosmos en perfecte equilibri. És evident que no som conscients de la nostra pròpia dimensió, ni de la nostra intranscendent existència. Hauríem d’allunyar el punt de vista i, aleshores, allunyaríem el conflicte.
dimecres, 21 de març del 2012
Jo si fos Espanya, m’acostaria a Portugal
Cada cop es fa més evident que l’única sortida possible és la Independència. Cada cop està més clar i, la novetat, cada cop està més a prop. Espanya està escurçant els terminis. El que fins fa poc semblava una quimera, una utopia, un horitzó llunyà, s’ha convertit, de la nit al dia, en una més que propera realitat. Espanya, amb la seva permanent tibada de corda i una turpitud extrema, està aconseguint allò que només era un somni per a una minoria conscienciada i resistent: la separació d’Espanya. S’han despertat dorments, s’han activat letargies, s’han donat raons i s’han bastit arguments. La independència s’escampa com una taca d’oli i cada cop es fa més gran i persistent. Ara els meus veïns són independentistes i els amics dels meus veïns són independentistes, els del forn de pa són independentistes, els del “super” són independentistes i, per acabar-ho d’adobar, els del número 16 que acaben d’arribar, també són independentistes. La cosa no va de broma i aquesta embranzida sembla no tenir aturador. Espanya té un problema que no sap, ni vol solucionar. Catalunya té un problema que molt aviat deixarà de ser-ho. Ara sí!
Geografia urbana
A Barcelona, una Gran Via porta, en línea recta, de la Plaça d’Espanya a la Plaça de Catalunya. I una mica més enllà, només una mica més enllà, està la Plaça de les Glòries i el carrer de la Independència. No és un trajecte massa llarg i es pot fer perfectament a peu. No cal una condició física especial, ni una preparació mental específica. Només tenir ganes d’estirar les cames i gaudir d’aquella agradable sensació de ser amo i senyor de les teves pròpies passes. Ah! I no et sorprenguis si trobes gent que vol caminar amb tu, que vol fer el mateix trajecte. El camí és tan atractiu que molts han decidit apuntar-s’hi. Bon viatge!
A Barcelona, una Gran Via porta, en línea recta, de la Plaça d’Espanya a la Plaça de Catalunya. I una mica més enllà, només una mica més enllà, està la Plaça de les Glòries i el carrer de la Independència. No és un trajecte massa llarg i es pot fer perfectament a peu. No cal una condició física especial, ni una preparació mental específica. Només tenir ganes d’estirar les cames i gaudir d’aquella agradable sensació de ser amo i senyor de les teves pròpies passes. Ah! I no et sorprenguis si trobes gent que vol caminar amb tu, que vol fer el mateix trajecte. El camí és tan atractiu que molts han decidit apuntar-s’hi. Bon viatge!
dilluns, 19 de març del 2012
Taula reservada
M’encanta la gent que té una predisposició especial per fer-me agradable una ja de per si agradable tarda de diumenge. M’encanta la gent que fica el coll, i la llengua si cal, per fer-me sentir còmode i relaxat. M’encanta anar a dinar a un restaurant que atenen al públic en espanyol, anglès, francès,...i quan li demano al cambrer una senzilla amanida de ventresca, em respon que no entén el català. Així, ras i curt, amb total desimboltura i normalitat. Sense un exigible esbós de disculpa, ni un protocol•lari envermelliment de galtes. A Barcelona, al centre del meu país, soc més estrany i m’he sentit més estranger que els portuguesos de la taula del costat. M’encanta la gent que fa tot el que pot, i una mica més, perquè l’ idioma no sigui un obstacle, que malda per entendre i fer-se entendre, sempre, mentre no li demanis un bacallà amb alls tendres o un vigorós llobarro a la sal. M’encanta anar a dinar a llocs on treballen el sentit del gust i obliden llastimosament el sentit de la llengua. Em commou la diligència del cambrer servint saborosos postres en espanyol, anglès, francès,...i és incapaç d’endolcir la llengua del país que l’acull. Que pase el siguiente!
M’encanta la gent que té una predisposició especial per fer-me agradable una ja de per si agradable tarda de diumenge. M’encanta la gent que fica el coll, i la llengua si cal, per fer-me sentir còmode i relaxat. M’encanta anar a dinar a un restaurant que atenen al públic en espanyol, anglès, francès,...i quan li demano al cambrer una senzilla amanida de ventresca, em respon que no entén el català. Així, ras i curt, amb total desimboltura i normalitat. Sense un exigible esbós de disculpa, ni un protocol•lari envermelliment de galtes. A Barcelona, al centre del meu país, soc més estrany i m’he sentit més estranger que els portuguesos de la taula del costat. M’encanta la gent que fa tot el que pot, i una mica més, perquè l’ idioma no sigui un obstacle, que malda per entendre i fer-se entendre, sempre, mentre no li demanis un bacallà amb alls tendres o un vigorós llobarro a la sal. M’encanta anar a dinar a llocs on treballen el sentit del gust i obliden llastimosament el sentit de la llengua. Em commou la diligència del cambrer servint saborosos postres en espanyol, anglès, francès,...i és incapaç d’endolcir la llengua del país que l’acull. Que pase el siguiente!
diumenge, 18 de març del 2012
Amb poca definició
Ets, com t’ho diria, com una foto digital amb pocs píxels. De lluny encara dones el pego, però a mesura que t’acostes vas perdent definició, per acabar sent una taca borrosa difícil d’identificar. El teu gra és massa gros i no resisteix gens bé les ampliacions. I no perquè se’t vegi el defecte, sinó perquè no se’t veu res. Tot és tèrbol, poc concret. Et perdo els contorns i tot se’m barreja com dins d’una boira espessa. Hauríem d’haver mantingut les distàncies i la protocol•lària correcció. Abstenir-nos d’aventures de pell i proximitats massa reveladores. Retira’t un parell de metres, o millor, un centenar de metres, perquè tot torni a ser idíl•lic, perquè la teva foto recuperi la forma, i la nitidesa, la perfecta nitidesa, torni a habitar les teves faccions ara desenfocades. I queda’t allí, no et moguis, perquè pugui contemplar-te com quan t’abastava completa i com mai t’hauria d’haver deixat de veure.
Ets, com t’ho diria, com una foto digital amb pocs píxels. De lluny encara dones el pego, però a mesura que t’acostes vas perdent definició, per acabar sent una taca borrosa difícil d’identificar. El teu gra és massa gros i no resisteix gens bé les ampliacions. I no perquè se’t vegi el defecte, sinó perquè no se’t veu res. Tot és tèrbol, poc concret. Et perdo els contorns i tot se’m barreja com dins d’una boira espessa. Hauríem d’haver mantingut les distàncies i la protocol•lària correcció. Abstenir-nos d’aventures de pell i proximitats massa reveladores. Retira’t un parell de metres, o millor, un centenar de metres, perquè tot torni a ser idíl•lic, perquè la teva foto recuperi la forma, i la nitidesa, la perfecta nitidesa, torni a habitar les teves faccions ara desenfocades. I queda’t allí, no et moguis, perquè pugui contemplar-te com quan t’abastava completa i com mai t’hauria d’haver deixat de veure.
dissabte, 17 de març del 2012
Un equip ha guanyat la Lliga
Fer el correcte en futbol no sempre et garanteix guanyar. El que si que t’assegura és una satisfactòria tranquil•litat de consciencia. Hi ha altres factors, diferents a la resta d’activitats, que intervenen en el futbol i fan que no n’hi hagi prou amb una bona proposta i amb una pràctica adequada. La sort o la dissort, els petits detalls, els “accidents”,...tots ells, elements externs que no es poden (?) controlar i tenen una incidència determinant en un o altre sentit. Avui he vist guanyar la Lliga a un equip on el promig d’edat era de 7 anys. La primera Lliga de la seva curta vida per a tots i, possiblement, l’única Lliga que guanyaran, per a la gran majoria. Per a uns, pocs, serà un principi, la primera pedra de d’un edifici amb moltes plantes, la línia de sortida d’una carrera esplèndida. Per a altres, per a tots els altres, haurà estat una fita inesborrable i, desgraciadament irrepetible, que guardaran com un petit tresor en la memòria que haurà de venir. Però això és i serà una altra història. El cert és que l’actualitat mana, el present té la vigència que li correspon i, en aquest curt, però precís instant, hi ha una colla de nens merescudament feliços. Han fet el correcte i amb això ja han complert amb el principal manament, però és que han estat capaços d’afegir el que, sens dubte, els ha dut a la victòria. Han estat un grup per damunt de les individualitats, generosos i solidaris en l’esforç, han entès que el futbol és un joc d’equip i la pilota, la capriciosa pilota, els hi ha acabat donant la raó. Tots en són responsables, tots en tenen “la culpa”, però hi ha algú que els hi ha fet entendre els principis bàsics i la manera d’aplicar-los. Algú que ha cregut en ells i, el més important, els hi ha sabut transmetre l’essencial i els hi ha fet créixer exponencialment la seva autoestima. Enhorabona!
Fer el correcte en futbol no sempre et garanteix guanyar. El que si que t’assegura és una satisfactòria tranquil•litat de consciencia. Hi ha altres factors, diferents a la resta d’activitats, que intervenen en el futbol i fan que no n’hi hagi prou amb una bona proposta i amb una pràctica adequada. La sort o la dissort, els petits detalls, els “accidents”,...tots ells, elements externs que no es poden (?) controlar i tenen una incidència determinant en un o altre sentit. Avui he vist guanyar la Lliga a un equip on el promig d’edat era de 7 anys. La primera Lliga de la seva curta vida per a tots i, possiblement, l’única Lliga que guanyaran, per a la gran majoria. Per a uns, pocs, serà un principi, la primera pedra de d’un edifici amb moltes plantes, la línia de sortida d’una carrera esplèndida. Per a altres, per a tots els altres, haurà estat una fita inesborrable i, desgraciadament irrepetible, que guardaran com un petit tresor en la memòria que haurà de venir. Però això és i serà una altra història. El cert és que l’actualitat mana, el present té la vigència que li correspon i, en aquest curt, però precís instant, hi ha una colla de nens merescudament feliços. Han fet el correcte i amb això ja han complert amb el principal manament, però és que han estat capaços d’afegir el que, sens dubte, els ha dut a la victòria. Han estat un grup per damunt de les individualitats, generosos i solidaris en l’esforç, han entès que el futbol és un joc d’equip i la pilota, la capriciosa pilota, els hi ha acabat donant la raó. Tots en són responsables, tots en tenen “la culpa”, però hi ha algú que els hi ha fet entendre els principis bàsics i la manera d’aplicar-los. Algú que ha cregut en ells i, el més important, els hi ha sabut transmetre l’essencial i els hi ha fet créixer exponencialment la seva autoestima. Enhorabona!
divendres, 16 de març del 2012
La pedra a la sabata
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
Perquè Espanya ha de caminar permanentment amb una pedra a la sabata? Quina estranya i incomprensible raó fa que aquesta “incomoditat” es perpetuï en el temps? Que li deu passar pel cap a Espanya per tolerar, mantenir i acceptar una situació tan desagradable i incòmoda? Que fa que algú, poden canviar-la, segueixi convivint amb una conjuntura tan adversa? Espanya és sobirana i, en teoria, mestressa dels seus actes, perquè doncs no s’atura i es deslliura d’una vegada per totes de la maleïda pedra? Només ho entenc des d’una perspectiva cristiana d’acceptació del martiri i el sofriment per guanyar el cel o, en el millor dels casos, la terra promesa. Espanya, catòlica, apostòlica i romana; educada sota el signe de la creu, no entén de renuncies ni defalliments. La seva condició de creient fa que l’adversitat i el patiment s’assimilin com una prova divina i amb elles, a traves d’elles, conquerir el desitjat paradís. Espanya no pot, per essència, declinar el silici i l’autoflagelació i si no li ve donada, se la buscarà. Catalunya és una veritable pedra a la sabata d’Espanya, però Espanya no hi renunciarà. Sap, perquè ho té apamat, què amb Catalunya fotent-li la guitza, patirà el que no està escrit, però també sap què, amb el seu sacrifici, cada pas de dolor que doni l’acostarà més a Déu. La tortura catalana, santificarà Espanya. Al menys, així ho creuen i així ho confesen.
dijous, 15 de març del 2012
Qüestió de magnetisme
No hi ha res com posar contra la paret a una persona, entitat o col•lectiu, perquè reaccioni. L’estratègia, un cop més, ha funcionat! Español i Europa han estat, aquesta setmana, objecte directe dels meus comentaris, de la meva atenció. Són tan primmirats amb les meves apreciacions que n’hi ha prou amb el pronòstic de les seves corresponents pèrdues de categoria, com perquè reaccionin a la primera oportunitat que disposen. És l’efecte adolescent que respon a una afirmació o a una proposta, fent tot el contrari. És el comportament normalitzat d’aquells individus immadurs que es mouen per oposició i a remolc de qualsevol iniciativa. Coneixent el teler és molt previsible saber quina mena de tela es teixeix. Amb l’Español i amb l’Europa, com amb tants d’altres, si vull que facin A, només he de dir B. Qüestió de magnetisme.
No hi ha res com posar contra la paret a una persona, entitat o col•lectiu, perquè reaccioni. L’estratègia, un cop més, ha funcionat! Español i Europa han estat, aquesta setmana, objecte directe dels meus comentaris, de la meva atenció. Són tan primmirats amb les meves apreciacions que n’hi ha prou amb el pronòstic de les seves corresponents pèrdues de categoria, com perquè reaccionin a la primera oportunitat que disposen. És l’efecte adolescent que respon a una afirmació o a una proposta, fent tot el contrari. És el comportament normalitzat d’aquells individus immadurs que es mouen per oposició i a remolc de qualsevol iniciativa. Coneixent el teler és molt previsible saber quina mena de tela es teixeix. Amb l’Español i amb l’Europa, com amb tants d’altres, si vull que facin A, només he de dir B. Qüestió de magnetisme.
CoriolàCoriolà va ser un general romà que va combatre als enemics de l’Imperi amb generositat extrema i fidelitat al seu país. Va ser aclamat en la victòria pel seu poble, va ser qüestionat en la pau pel seu poble, va ser acusat de tirà pel seu poble i va ser desterrat sense honor pel seu poble. Un poble canviant que es plega fàcilment als designis dels manipuladors i els corrents d’opinió que giren com el vent. Coriolà va vessar la seva sang per Roma i Roma el va trair. Ferit en el seu orgull va decidir aliar-se amb Aufidi, enemic acèrrim de Roma, i amb ell, al front d’un extraordinari exèrcit es va plantar a les portes de la ciutat. L’odi i la set de venjança cap a un poble desagraït i neci van enfrontar Coriolà amb la seva pròpia essència. Només les paraules commogudes de la seva mare van aturar el desastre. El desastre per a Roma, no per a Coriolà, que va caure ferit de mort sota les espases del colèric Aufidi. Us sona?
dimecres, 14 de març del 2012
Aprendre a guanyar
Molt bé, has guanyat la Lliga. I ara què? Et deixaràs anar? Et diràs a tu mateix que fins aquí has arribat i ja en tens prou. Que una vegada aconseguit l’objectiu ja no te’n queden més? Què això és el que volies i que desprès no hi ha res? Res que et motivi o et faci trempar? M’estàs dient que abaixes els braços, que deixes d’esforçar-te, que no et queden horitzons als que aproximar-te, ni camins per caminar? De debò que m’ho estàs dient? Guanyar un títol de qualsevol tipus i a qualsevol edat, és un luxe que no està a l’abast de tothom i menys encara, fer-ho als nou anys. Hi ha qui es passa la vida intentant-ho i no se’n surt. I tu, marrec insultant, que no aixeques un pam de terra, ho acabes de fer. No et trauré mèrits, ni t’aigualiré la festa. És una fita important, no t’ho negaré, i no toca, ni em toca, posar-li aigua al vi. Però vull que sàpigues, que a partir d’ara ho tindràs més difícil, molt més difícil que els teus companys que a la teva edat encara no han guanyat res. A ells, com a mínim, els hi queda la il•lusió i l’estímul de la motivació. Has guanyat, és cert, però no vull pensar que no has après a guanyar.
Molt bé, has guanyat la Lliga. I ara què? Et deixaràs anar? Et diràs a tu mateix que fins aquí has arribat i ja en tens prou. Que una vegada aconseguit l’objectiu ja no te’n queden més? Què això és el que volies i que desprès no hi ha res? Res que et motivi o et faci trempar? M’estàs dient que abaixes els braços, que deixes d’esforçar-te, que no et queden horitzons als que aproximar-te, ni camins per caminar? De debò que m’ho estàs dient? Guanyar un títol de qualsevol tipus i a qualsevol edat, és un luxe que no està a l’abast de tothom i menys encara, fer-ho als nou anys. Hi ha qui es passa la vida intentant-ho i no se’n surt. I tu, marrec insultant, que no aixeques un pam de terra, ho acabes de fer. No et trauré mèrits, ni t’aigualiré la festa. És una fita important, no t’ho negaré, i no toca, ni em toca, posar-li aigua al vi. Però vull que sàpigues, que a partir d’ara ho tindràs més difícil, molt més difícil que els teus companys que a la teva edat encara no han guanyat res. A ells, com a mínim, els hi queda la il•lusió i l’estímul de la motivació. Has guanyat, és cert, però no vull pensar que no has après a guanyar.
dimarts, 13 de març del 2012
La tria
Que tothom som iguals és una boutade que ni els propis comunistes ni els integristes cristians es creuen. Que tothom està fet de la mateixa pasta, pensa el mateix, té els mateixos sentiments, la mateixa formació, la mateixa sensibilitat, el mateix respecte per a ell mateix i per als altres i que es comporta de la mateixa manera, és una falsedat de l’alçada d’un campanar, per dir-ho en termes constructius. Evidentment, no som iguals. Només cal agafar dos exemples mediàtics i comparar-los. Guardiola i Mourinho s’assemblen com un ou a una castanya i per arribar a aquesta incontestable afirmació ni tan sols cal aprofundir gaire. Una altra cosa és que un d’ells, el propi Mourinho, s’hi vulgui assemblar a Guardiola i pensi, equivocadament, que cada cop està més a prop dels seu envejat model, i una altra, de molt diferent, és que aquesta semblança pugui algun dia fer-se realitat. Guardiola i Mourinho estan a anys llum l’un de l’altre. Viuen en galàxies oposades i la seva diferència és tot un repte per a la pròpia evolució humana. Ens caldrà saber quina opció triem, si volem que el món avanci positivament o involucioni cap a un embrutiment que ens retorni al primitivisme visceral dels nostres avantpassats.
Que tothom som iguals és una boutade que ni els propis comunistes ni els integristes cristians es creuen. Que tothom està fet de la mateixa pasta, pensa el mateix, té els mateixos sentiments, la mateixa formació, la mateixa sensibilitat, el mateix respecte per a ell mateix i per als altres i que es comporta de la mateixa manera, és una falsedat de l’alçada d’un campanar, per dir-ho en termes constructius. Evidentment, no som iguals. Només cal agafar dos exemples mediàtics i comparar-los. Guardiola i Mourinho s’assemblen com un ou a una castanya i per arribar a aquesta incontestable afirmació ni tan sols cal aprofundir gaire. Una altra cosa és que un d’ells, el propi Mourinho, s’hi vulgui assemblar a Guardiola i pensi, equivocadament, que cada cop està més a prop dels seu envejat model, i una altra, de molt diferent, és que aquesta semblança pugui algun dia fer-se realitat. Guardiola i Mourinho estan a anys llum l’un de l’altre. Viuen en galàxies oposades i la seva diferència és tot un repte per a la pròpia evolució humana. Ens caldrà saber quina opció triem, si volem que el món avanci positivament o involucioni cap a un embrutiment que ens retorni al primitivisme visceral dels nostres avantpassats.
dilluns, 12 de març del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)