La llei del canvi

No són les lleis les que canvien la societat, en tot cas, és la societat la que canvia la llei. És així i ha estat sempre així. Cap llei imposada aconsegueix canviar el comportament i la manera de pensar de la societat per a la que ha estat dissenyada. Les lleis no han fet mai que un determinat col•lectiu accepti una legislació per a la que no està madura, o senzillament, no coincideix amb les seves conviccions. És la pròpia evolució de la societat la que genera les noves expectatives i, en conseqüència, la necessitat de lleis que s’adaptin a la nova realitat. Tota llei que no emani del poble és una llei condemnada al fracàs i amb data de caducitat des del mateix moment de la seva gestació. Les lleis que penetren en el teixit social són aquelles que responen a les demandes del propi teixit social i, és aleshores, només aleshores, quan troben el terreny abonat per a la seva germinació. Les lleis són la conseqüència del canvi i mai el seu origen.

Casco de equipo

No recomanat als menors de 18 anys

Tal i com estan les coses, algú hi hauria de posar seny. Ja va sent hora que les autoritats competents ( si és que n’hi ha) prenguin mesures i prohibeixin l’entrada als menors de 18 anys al camp de futbol quan es jugui un Madrid-Barça. Bé, hauríem de dir per ser més exactes, quan jugui el Barça mentre el Madrid s’ho mira. Si hi ha espectacles, pel•lícules i obres de teatre que estan desaconsellades per a menors d’edat per la seva violència o el seu contingut extremadament perillós per a la formació dels nens, perquè es tolera l’accés dels infants , sense cap mena de prevenció, a les carnisseries que perpetra sistemàticament el Madrid? Quina mena de coherència és aquesta? Quin sentit té aquesta conducta i aquesta permissivitat en l’educació dels nens? I el pitjor del cas és que la violència en una pantalla sovint és ficció, producte d’un guió més o menys encertat i on les bufetades, les explosions i els trets són de mentida, mentre que la violència irracional del Madrid és pura realitat. Una realitat injustificable i que posa en seriós perill segles de civilització. Ens ha costat molt arribar fins aquí perquè uns troglodites radicals ens amarguin l’existència i posin en dubte l’evolució de l’espècie i els progressos racionals aconseguits amb tant esforç.

Del Paris de l'Iliada al Pepe Lass liada

Cavalls de Troia

Mira que em feia mandra tornar a parlar del maleït Pepe i, conseqüentment, del Madrid. Però la situació ha arribat a un punt de surrealisme del que és impossible mantenir-se al marge. De tot aquest afer, que ja avorreix, és especialment destacable, no ja els propis fets, que han donat i seguiran donant la volta al món, sinó la seva inversemblant gestió. Qui més qui menys ja coneix, fins i tot fora del futbol, Pepe i la seva conducta d’ameba primària. La seva brutalitat, el seu encegament, la seva violència gratuïta i desmesurada, el seu primitivisme atàvic i el seu mal exemple per a la convivència. Els seus delictes haurien d’estar perseguits per la justícia, i no només per la justícia esportiva, sinó també per l’ordinària. Dit això, que no és res de nou, sorprèn extraordinàriament la posada en escena de la resposta. Que Pepe, hores després de la seva enèsima perversió, pretengui explicar al món, el que tot el món ja va veure, és d’un cinisme que tomba d’esquenes. Realment calia posar-li paraules al que tothom va veure? I no només explicar-ho, sinó fer-nos creure que tot plegat ha estat una mala interpretació dels fets i que, en cap moment, va ser un acte voluntari. Patètic. Ara, el cercle es va tancant, el perfil del personatge es va completant. Ara, no només sabem que Pepe és violent, sinó que és un mentider compulsiu i un cínic de l’alçada d’un campanar. Però la cosa no acaba aquí, perquè Pepe només és la titella del guinyol, la cara visible d’un entramat desorientat i podrit. Pepe n’és l’actor, però el responsable subsidiari és el Madrid i tot l’entorn que li dóna cobertura. Pepe fa el que fa, no vestit d’Armani ni de Toni Miró, ho fa vestit amb la camiseta del Madrid i és el Madrid qui li tolera, l’encoratja, el protegeix, el justifica i li paga (molt bé, per cert). La destrucció més dolorosa i efectiva no ve mai de fora, sempre neix de dins, de les pròpies entranyes. Pepe i Mourinho són uns autèntics i demolidors cavalls troians pel madridisme. Si us plau, que no marxin mai.

Molts fanals i poca llum

La sort dels incompetents

Un té sort quan la pregunta d’examen correspon exactament a l’única part del temari que ha estudiat. En canvi, no té res a veure amb la sort, quan s’ha estudiat el temari complet i s’està en perfectes condicions de respondre, no a la pregunta, sinó a qualsevol pregunta que es formuli. Quan s’està, o es va, ben preparat, la sort és un factor poc determinant. Recórrer a la mala sort com a recurs exculpador, no deixa de ser un pobre argument d’aquell que no s’ha preparat convenientment i/o no ha fet la feina que li corresponia. També hi cap la possibilitat que l’individu en qüestió, aquell que ho fia tot a la sort, no tingui la capacitat suficient, o la capacitat que se li pressuposa per tirar endavant una matèria que li ve gran o, simplement, se li escapa. No tothom estem en disposició d’excel•lir. Hi ha qui té una certa habilitat per anar trampejant fins que arriba el moment decisiu, l’examen de mèrit per al que no valen excuses i, aleshores, és quan se li veuen les mancances. Quan queda en evidencia que no ha estudiat prou o el seu coeficient no dóna la talla per a proves tan elevades. La sort és un argument per a la loteria però no té res a veure a l’hora d’afrontar un examen.

Pedra ordenada

Qui té por de Virginia Woolf?

No hauríeu de tenir por de la Virginia Woolf. Si més no, d’atansar-vos al Romea per gaudir de 2 hores de teatre en estat pur i, encara millor, en estat de gràcia. Qui no conegui l’obra no té excusa per no anar-hi i qui ja la coneix, té l’excepcional oportunitat de tornar-la a gaudir. Esplèndida en el conjunt i brillant en tots i cadascun dels seus segments. Magnífics els actors que defensen el text amb solvència exquisida i magnífica la posada en escena d’un Daniel Veronese en la que és, possiblement, la seva millor proposta artística. No heu de témer a Virginia Woolf, ni pels efectes que pugui causar en el vostre organisme. Temeu, més aviat, per la possibilitat que se us escapi i deixeu passar l’oportunitat única de gaudir d’una experiència propera a la plenitud.

Qui passa l'escombra?

Fer-se el llit

Demanar-li a un nen que es faci el llit, és tot un repte. Aconseguir-ho, un èxit. Però amb aquest petit èxit, no n’hi ha prou. El nen, és cert, aprèn a fer-se el llit, a no dependre de que la mare (normalment la mare) li faci. Però amb aquesta mecànica, aparentment igualitària, no estem fent més que reproduir els mateixos esquemes amb els que hem estat educats i seguim perpetuant els clixés que ens han precedit. En el fons, només canvia la forma d’un discurs que segueix sent essencialment masculí. Al nen li ensenyem que s’ha de fer el llit, només el seu llit, a cuidar-se de si mateix i, en cap moment, a responsabilitzar-se dels altres membres de la família. El nen, en el seu procés de maduresa cap a una igualtat real, haurà d’aprendre a fer, per torns, els altres llits de la casa i així, socialitzarà l’esforç, el compromís i la seva vinculació amb el grup. Els homes educats masculinament, pensen: jo em faig el meu llit, jo em compro el que necessito, jo em faig el meu sopar,...Les dones educades masculinament, pensen: jo faig els llits de la casa, jo compro el que la meva família necessita, jo faig el sopar per a tots els que viuen amb mi,...Hauríem d’arribar a aquell punt on tothom pensi en plural quan es tracta de resoldre la convivència, independentment de si es pixa dret o asseguda.

Toledo des de les golfes
Can Cospedal

La Cospedal s’ha comprat un Cigarral

I que cony és un cigarral? us preguntareu encuriosits. Doncs, com la majoria de coses, no és allò que sembla a primera vista, o millor dit, a primera oïda. Un cigarral no és, ni de lluny, aquell lloc estiuenc on les cigarres ocioses canten el seu tedi -que, donades les especials característiques de la nova propietària, be ho podria ser-, sinó una finca d’esbarjo, el que s’anomena popularment, una segona residència, on badar els caps de setmana i les festes de guardar. Però no qualsevol finca és susceptible de merèixer el títol de cigarral. Per a ser un autèntic i genuí cigarral s’han de complir tres premisses: que la casa tingui una vista panoràmica de Toledo, que tingui capacitat per rebre visites i per últim, i no menys important, que tingui una extensió de terreny de més de 10.000 m2. Doncs, com que la casa en qüestió compleix amb aquestes tres exigències, es pot assegurar, sense cap mena de dubte, que la Cospedal s’ha comprat un cigarral. I que farà la Cospedal des del seu privilegiat cigarral, doncs observar com les laborioses formigues es busquen la vida sense temps per cantar.
Ah! I per aquells com jo que navegueu en la ignorància, cigarral és una paraula d’origen àrab que significa manantial. Ja veieu, cigarral, manantial, Cospedal,...tant se val! Les "Rimas y Leyendas" de Guatavo Adolfo Becquer posades al dia, en un Toledo immòbil dins d’un país que no canvia.

Carregats com burros

Les coses pel seu nom

Montse: ahir em van donar la tarda

Cristina: com?

Montse: doncs que, el fill de puta del Mohamed, em va robar la bossa

Cristina: no és correcte que parlis així

Montse: per lo de “fill de puta”?

Cristina: no, no, per lo de Mohamed

Montse: perquè? Si es deia així

Cristina: no és políticament correcte que utilitzis el nom de Mohamed per associar-lo a un lladre. Té un component racista que hauries d’estalviar

Montse: però, si és el seu nom de pila. Com vols que li digui?

Cristina: Ho hauries de deixar en neutre, sense noms que puguin fer pensar que tots els àrabs són lladres.

Montse: però si em va robar, és lladre i es diu Mohamed, perquè cony t’ho he d’explicar d’una altre manera?

Cristina: perquè es pot interpretar...

Montse: mira Cristina, tu pots interpretar el que vulguis, però el mosso que el va atrapar i jo sabem perfectament el que va passar, el nom de qui ho va fer i quin és el seu modus vivendi. Retiro lo de fill de puta perquè no tinc proves, però mantinc el Mohamed.

No enganya a ningú

Ex

Arriba un moment a la vida en el que la teva nòmina de títols excedeix, amb escreix, les previsions més acurades. I de tots ells, el que s’endu la part més gran del pastis, és el títol d’ex. Primer comences lentament, pausadament i els ex van caient cada deu, quinze anys. Però un bon dia la cosa es precipita i els ex entren a formar part de la teva vida a una velocitat de vertigen. D’estar actiu, en un tres i no res, passes a ser ex-alumne, ex-escolta, ex-jugador de futbol, ex-universitari, ex voyeur al carrer de les Tàpies, ex-assidu a l’art i assaig, ex-becari, ex-aprenent de tot i mestre de res, ex-aficionat als toros, ex-membre del consell de l’AMPA, ex-fan de Ramon Muntaner, ex-president de la comunitat de veïns, ex-caçador de bolets, ex-membre del partit polític al que pertanyies, ex-amant atent i detallista, ex-marit, ex-fill perquè no et queda cap pare/mare al que recórrer, ex-delegat, ex-directiu del Club al que vas dedicar els millors anys de la teva vida, ex-optimista empedreït, ex-afiliat a Mapfre, ex-assalariat en mans de l’atur, ex-treballador en actiu al limbe de la jubilació, ex-tranger en el teu propi país. Arriba un moment que el teu bagatge d’ex, de tot allò que has sigut però ja no ets, supera un present cada cop més estoic. Amb més passat que futur, amb més records que projectes, la vida flueix inexorablement cap a l’ex-vida.

Camí cap a les estrelles

Gràcies Figo

En unes recents declaracions a la premsa, Figo, ex jugador de Barça i Madrid, afirmava que la culpa de la seva marxa del club blaugrana la va tenir, única i exclusivament, el Barça. Sostenia Figo, en la mateixa entrevista, que a ell mai se li havia passat pel cap canviar d’aires, que estava molt a gust a Barcelona i que no volia marxar. Però, continuava:"quan vaig demanar més diners i el club me’ls va negar, no vaig tenir una altra opció que anar cap a Madrid". Això es diu “no voler marxar”. Fidelitat a uns colors, a un projecte, a unes persones, a una afició. Queda clar que Figo, com molts altres professionals del futbol (no tots), només juguen per diners i tot el demés és accessori i/o complementari. És legítim que un professional com Figo tingui una actitud mercenària i que vulgui treure el màxim rendiment a la seva etapa en actiu, però que no li carregui les culpes al Barça per la seva marxa, perquè això, entre altres coses, és inacceptable. El senyor Figo tenia tot el dret a demanar més diners, però el Barça estava en el seu dret de negar-li. Sort que no tots els jugadors de futbol són com el portuguès i n’hi ha que valoren altres aspectes al marge dels estrictament econòmics. Vist amb perspectiva, fets com el del cas Figo, ens han ensenyat a tots quin és el camí, que cal fer i quin tipus de persones són les més adients per a desenvolupar un projecte esportiu amb possibilitats d’èxit i, el que és més important, amb continuïtat i pervivència.

Gallina de piel

Sense veure la sortida

La crisi del Titànic

Aquest any, que tot just acabem d’encetar, és el centenari de l’enfonsament del Titànic. Cent anys des d’aquella fatídica nit del quinze d’Abril de 1912, on varen morir 1517 persones i en la que va representar la tragèdia marítima més important de la història. Cent anys després, en el que podríem descriure com una figurativa representació d’aquells fets, la nostra societat del benestar s’enfonsa. Fa aigües per tot arreu amb desenes de vies obertes que fan impossible albirar una sortida satisfactòria. La societat occidental s’ofega, com el Titànic, per la seva gestió impúdica del luxe i el malbaratament de recursos. El més ostentós símbol del progrés es va enfonsar desprès de xocar contra un iceberg, per l’ambició desmesurada dels seus gestors. Cent anys desprès, per allò d’estar condemnats a repetir la història, nosaltres, la nostra societat del benestar, s’ha estavellat contra una crisi d’enormes proporcions, per la ceguesa, incompetència i avarícia dels que comanden la nau. Una crisi ferotge que ens està deixant glaçats i, en el millor dels casos, amb l’aigua al coll.

Troncs en fila o fila de troncs?

Èxit electoral, fracàs de convivència

La intel•ligència emocional de les persones es mesura, no tant pels coneixements que acumulen, sinó per la capacitat de triar als amics, als col•laboradors, als companys de viatge, als confidents, en definitiva, a la gent que els envolta. En totes aquestes tries, sempre hi ha encerts i fracassos. Persones que són per sempre i persones de les que “te’n recordes sempre”. Vist des d’aquesta perspectiva hi ha casos excepcionals que són un exemple únic del desencert en la tria d’un grup. Ara fa cinc anys, el CE Europa estava a les portes d’unes eleccions. Es varen formar dues candidatures, la del senyor González i la del senyor de Bode. La primera va ser, en ella mateixa, un superb despropòsit. En canvi, la del senyor de Bode, que acabaria sent escollit president, va generar unes estimulants expectatives que poc a poc s’anirien diluint. Aquesta candidatura la formaven onze persones (incloent al futur president), totes elles escollides pel senyor de Bode i en les que va posar tota la seva confiança. Be, doncs d’aquestes deu persones, només una ha continuat al costat del senyor de Bode 5 anys desprès. Totes les altres varen caure pel camí. Totes les altres van anar perdent la seva confiança en un moment o altre de la legislatura, fins al punt, que la majoria actualment estan molt, molt lluny del Club. Una de deu, no és un percentatge excessivament satisfactori. Equivocar-se en 9 de 10 persones, o és un exemple de lo malament que està el món i les 9 persones eren una veritable calamitat o, bé, el criteri en l’elecció i la pròpia gestió del grup va ser un autèntic desastre. He conegut pocs grups amb un índex tan alt de fracàs. Sort que dels errors se n’aprèn. Bé, no tothom.

Una dona per dins

La dona és una lloba per a la dona

No hi ha pitjor enemiga per a una dona que una altra dona. El darrer exemple, que confirma l’afirmació inicial, el tenim en el PSOE i, concretament, en la contundent resposta del sector feminista del partit oposant-se frontalment a la decisió de Carme Chacón d’optar a la secretaria general del partit, en lloc de Rubalcaba. Com una sola veu, l’ala feminista dels socialistes espanyols, han atacat amb tota la munició disponible ( i alguna d’indisponible) a la candidata, en un exercici d’incoherència (un més) al que ja ens tenen acostumats, el PSOE en general i les autoanomenades feministes, en particular. Caldrà, al qui li correspongui, fer l’anàlisi pertinent, el perquè un col•lectiu de dones, davant d’una oportunitat com aquesta, prefereixen un home en comptes d’un espècimen del seu propi gènere per a dur les regnes del seu partit. On són totes aquestes proclames i pastorals en favor de la dona? On és la discriminació positiva? On són tots aquests anys de desigualtats i vindicacions? La dona és una lloba per a la pròpia dona. I en això es diferencia molt poc del seu company d’espècie.

Què ningú perdi el ritme

Llengua vehicular

Gitanitos y morenos

De l’afer del Besòs, on un jove senegalès va morir pels trets d’un jove d’ètnia gitana, cal destacar, al marge de deplorar els fets i congratular-se perquè l’incident no desencadenés una espiral de violència, la bona disposició d’ambdós col•lectius per trobar una solució ràpida i conciliadora al conflicte. Els representants de les comunitats implicades han estat força diligents i la seva determinació ha sigut clau en la resolució del problema. De tot plegat, una curiositat m’ha cridat poderosament l’atenció. En la compareixença davant els mitjans de comunicació, el representant del col•lectiu senegalès, immigrant d’última fornada, s’ha expressat en tot moment en un català perfecte, mentre que el representant de l’ètnia gitana, nascut aquí, ho ha fet en espanyol. Rellevant, irrellevant? Significatiu, insignificant? Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, a la vista de petits detalls com aquest, sembla que, pel que fa a la integració, els morenos ho tenen molt més clar.

Lluis XVI, el dia que va perdre el cap.
Bon dia de reis.