dissabte, 31 de desembre del 2011
Dagoll Dagom i el CE Europa
El desenllaç
.........
Pep Gràcia: I jo que hi pinto?
Marta Soro: Ens agradaria, per no donar motius de controvèrsia, fer-ho més neutre. No utilitzar ni Barça, ni Espanyol, per no ferir sensibilitats i basar-ho en una alternativa vàlida i creïble. I aquí és on intervens tu. Me’n recordat que havies estat a l’Europa i que la teva experiència ens podria servir. T’he sentit dir un munt de vegades que el futbol base de l’Europa és un dels millors del país i on es prediquen uns valors força civilitzats. L’Europa, per altra banda, és un Club prou conegut, però alhora prou desconegut, per no aixecar ampolles i crec que seria ben acceptat per tothom.
PG: Ben vist.
MS: Al Bozzo l’idea no li sembla del tot desgavellada i si li plantegem un bon esquelet, està disposat a estudiar-ho. És més, hem sondejat al Guinovart i està convençut que la cosa pot funcionar. Per altra banda, tenim contactes amb l’Espinosa i el Guix i estarien disposats a parlar.
PG: Què necessites?
MS: Informació, informació i més informació. I també detalls, anècdotes, costums, conductes, manies, tòpics,...Tot allò que se t’acudeixi i que ens pugui servir per acolorir l’argument.
PG: Quan comencem?
MS: Ens hi hauríem de posar immediatament passat festes. No podem deixar...
Just en aquest moment em vaig despertar.
El desenllaç
.........
Pep Gràcia: I jo que hi pinto?
Marta Soro: Ens agradaria, per no donar motius de controvèrsia, fer-ho més neutre. No utilitzar ni Barça, ni Espanyol, per no ferir sensibilitats i basar-ho en una alternativa vàlida i creïble. I aquí és on intervens tu. Me’n recordat que havies estat a l’Europa i que la teva experiència ens podria servir. T’he sentit dir un munt de vegades que el futbol base de l’Europa és un dels millors del país i on es prediquen uns valors força civilitzats. L’Europa, per altra banda, és un Club prou conegut, però alhora prou desconegut, per no aixecar ampolles i crec que seria ben acceptat per tothom.
PG: Ben vist.
MS: Al Bozzo l’idea no li sembla del tot desgavellada i si li plantegem un bon esquelet, està disposat a estudiar-ho. És més, hem sondejat al Guinovart i està convençut que la cosa pot funcionar. Per altra banda, tenim contactes amb l’Espinosa i el Guix i estarien disposats a parlar.
PG: Què necessites?
MS: Informació, informació i més informació. I també detalls, anècdotes, costums, conductes, manies, tòpics,...Tot allò que se t’acudeixi i que ens pugui servir per acolorir l’argument.
PG: Quan comencem?
MS: Ens hi hauríem de posar immediatament passat festes. No podem deixar...
Just en aquest moment em vaig despertar.
divendres, 30 de desembre del 2011
Dagoll Dagom i el CE Europa
Marta Soro: Ei, hola!
Pep Gràcia: com va?
MS: Remuntant. Et vaig trucar perquè et volia comentar un projecte confidencial que espero quedi entre nosaltres.
PG: Seré una tomba.
MS: A ningú se li escapa l’ample ressò a nivell mundial que està tenint el futbol de casa nostra gràcies als èxits del Barça i la seva Masia. La filosofia del Barça està arrasant i tothom en parla.
PG: I que té a veure això amb Dagoll?
MS: Hem pensat, de fet, encara estem pensant, la manera d’aprofitar aquest tsunami i sospesar la possibilitat de fer un musical sobre futbol. Desprès de Cop de Rock necessitem un espectacle potent que porti al teatre a la gent que habitualment ve i, també, a la que no acostuma a venir. És una idea arriscada però força original i, tant el Periel com jo, pensem que se’n podria treure una bona història.
PG: I perquè m’ho dius?
MS: Ens agradaria molt explicar-ho des de la vessant humana i destacar tots aquells valors que el futbol, i el Barça en concret, estan posant en primer pla d’actualitat. Voldríem centrar-nos en tot el que succeeix abans d’arribar a ser un jugador destacat i mediàtic. Que s’ha de fer per arribar-hi. Els sacrificis i les renúncies que això comporta. La cultura de l’esforç, el treball, el compromís i la solidaritat entre companys. Les petites victòries i les derrotes frustrants. Voldríem parlar de les il•lusions de la gent que comença i també dels desenganys d’aquells que es queden pel camí...
continuarà...
Marta Soro: Ei, hola!
Pep Gràcia: com va?
MS: Remuntant. Et vaig trucar perquè et volia comentar un projecte confidencial que espero quedi entre nosaltres.
PG: Seré una tomba.
MS: A ningú se li escapa l’ample ressò a nivell mundial que està tenint el futbol de casa nostra gràcies als èxits del Barça i la seva Masia. La filosofia del Barça està arrasant i tothom en parla.
PG: I que té a veure això amb Dagoll?
MS: Hem pensat, de fet, encara estem pensant, la manera d’aprofitar aquest tsunami i sospesar la possibilitat de fer un musical sobre futbol. Desprès de Cop de Rock necessitem un espectacle potent que porti al teatre a la gent que habitualment ve i, també, a la que no acostuma a venir. És una idea arriscada però força original i, tant el Periel com jo, pensem que se’n podria treure una bona història.
PG: I perquè m’ho dius?
MS: Ens agradaria molt explicar-ho des de la vessant humana i destacar tots aquells valors que el futbol, i el Barça en concret, estan posant en primer pla d’actualitat. Voldríem centrar-nos en tot el que succeeix abans d’arribar a ser un jugador destacat i mediàtic. Que s’ha de fer per arribar-hi. Els sacrificis i les renúncies que això comporta. La cultura de l’esforç, el treball, el compromís i la solidaritat entre companys. Les petites victòries i les derrotes frustrants. Voldríem parlar de les il•lusions de la gent que comença i també dels desenganys d’aquells que es queden pel camí...
continuarà...
dijous, 29 de desembre del 2011
La innocentada és la noticia
Ahir, per no perdre el tradicional costum, vaig passar-me el dia regirant els diaris del dret i del revés per veure de trobar les innocentades més inversemblants i, alhora, destacar les més enginyoses. Doncs, res de res. Us ho creieu si us dic que vaig ser incapaç d’encertar-ne ni una? Clar que avui m’he assabentat, pels mateixos diaris, que el costum ha caigut en desgràcia i cap diari en la seva edició de paper recorre ja a aquesta vella tradició. Només alguns, pocs, mitjans digitals varen fer la brometa de rigor i en la majoria de casos, de vergonya aliena. Si ho mirem fredament, caldrà donar la raó als diaris, perquè les innocentades que darrerament apareixien als mitjans eren d’un baix perfil que tombava d’esquena. Les noticies/broma eren cada cop més dolentes, menys imaginatives i es veien d’una hora lluny. Com es pot competir contra noticies “reals” que semblen per elles mateixes una descomunal innocentada? Només cal repassar els titulars d’ahir per veure quina de totes elles era la més enganyosa i, en definitiva, la més difícil de creure. Que si la mona Cheeta s’havia mort. Que si el rei d’Espanya només té una assignació de 300.000 euros a l’any. Que si la casa reial al complert ens costa, en plena crisi econòmica, la mòdica quantitat de 60 milions d’euros a l’any. Que si la llei antitabac ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans i s’està estudiant derogar-la. Que si el Francisco Camps no es pagava els seus vestits. Que si Pepe Blanco està embolicat en una trama negre de suborns. Que si tot un país (Corea del Nord) plora la mort del seu psicòtic dictador. Que si Ana Botella és la nova alcaldessa de Madrid. Que si l’equip que millor futbol practica és el que més espatlla la gespa. En fi, innocentades de tots els colors, o no em negareu que ho semblen?
Ahir, per no perdre el tradicional costum, vaig passar-me el dia regirant els diaris del dret i del revés per veure de trobar les innocentades més inversemblants i, alhora, destacar les més enginyoses. Doncs, res de res. Us ho creieu si us dic que vaig ser incapaç d’encertar-ne ni una? Clar que avui m’he assabentat, pels mateixos diaris, que el costum ha caigut en desgràcia i cap diari en la seva edició de paper recorre ja a aquesta vella tradició. Només alguns, pocs, mitjans digitals varen fer la brometa de rigor i en la majoria de casos, de vergonya aliena. Si ho mirem fredament, caldrà donar la raó als diaris, perquè les innocentades que darrerament apareixien als mitjans eren d’un baix perfil que tombava d’esquena. Les noticies/broma eren cada cop més dolentes, menys imaginatives i es veien d’una hora lluny. Com es pot competir contra noticies “reals” que semblen per elles mateixes una descomunal innocentada? Només cal repassar els titulars d’ahir per veure quina de totes elles era la més enganyosa i, en definitiva, la més difícil de creure. Que si la mona Cheeta s’havia mort. Que si el rei d’Espanya només té una assignació de 300.000 euros a l’any. Que si la casa reial al complert ens costa, en plena crisi econòmica, la mòdica quantitat de 60 milions d’euros a l’any. Que si la llei antitabac ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans i s’està estudiant derogar-la. Que si el Francisco Camps no es pagava els seus vestits. Que si Pepe Blanco està embolicat en una trama negre de suborns. Que si tot un país (Corea del Nord) plora la mort del seu psicòtic dictador. Que si Ana Botella és la nova alcaldessa de Madrid. Que si l’equip que millor futbol practica és el que més espatlla la gespa. En fi, innocentades de tots els colors, o no em negareu que ho semblen?
dimecres, 28 de desembre del 2011
No em fotis la llengua
La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclama una TV3 també en castellà que mostri "la pluralitat del país, no només la part que vol ser independent"
I perquè no també en àrab o xinés? Si tenim en compte la gran quantitat de persones d’aquests orígens que resideixen a Catalunya no hauríem de posa’ls-hi barreres a una televisió en la seva llengua, i més quan queda clar, que ells no en tenen cap, cosa que no passa amb els de parla castellana que si que tenen la TV1, la TV2, Telecinco, Antena 3, Canal plus, Tele Taxi, la sexta, la sèptima, la octava, la novena, la 10,...
Això no s’acabarà mai mentre persisteixi la trampa del bilingüisme. El discurs, la intoxicació i la perversió que Catalunya és un país amb dues llengües oficials. Catalunya només ha de tenir una llengua oficial que és la llengua pròpia del país. Totes les altres són sobrevingudes. La realitat del país que reclama la senyora Camacho no és una altra que la d’una llengua, la castellana, que ha estat imposada per la força de les armes, els interessos econòmics i demogràfics i la persistent conducta genocida d’Espanya. Catalunya només té una llengua vehicular i aquesta és el català i només el català. Tots els països tenen una llengua que els vertebra i així ho entenen fins i tot a Espanya amb el castellà. Perquè nosaltres hem de ser diferents? Un país, una llengua. Encara que en el seu si se’n parlin 135.
La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclama una TV3 també en castellà que mostri "la pluralitat del país, no només la part que vol ser independent"
I perquè no també en àrab o xinés? Si tenim en compte la gran quantitat de persones d’aquests orígens que resideixen a Catalunya no hauríem de posa’ls-hi barreres a una televisió en la seva llengua, i més quan queda clar, que ells no en tenen cap, cosa que no passa amb els de parla castellana que si que tenen la TV1, la TV2, Telecinco, Antena 3, Canal plus, Tele Taxi, la sexta, la sèptima, la octava, la novena, la 10,...
Això no s’acabarà mai mentre persisteixi la trampa del bilingüisme. El discurs, la intoxicació i la perversió que Catalunya és un país amb dues llengües oficials. Catalunya només ha de tenir una llengua oficial que és la llengua pròpia del país. Totes les altres són sobrevingudes. La realitat del país que reclama la senyora Camacho no és una altra que la d’una llengua, la castellana, que ha estat imposada per la força de les armes, els interessos econòmics i demogràfics i la persistent conducta genocida d’Espanya. Catalunya només té una llengua vehicular i aquesta és el català i només el català. Tots els països tenen una llengua que els vertebra i així ho entenen fins i tot a Espanya amb el castellà. Perquè nosaltres hem de ser diferents? Un país, una llengua. Encara que en el seu si se’n parlin 135.
dimarts, 27 de desembre del 2011
Bumerang
S’equivoca Mourinho menystenint al Barça, desacreditant-lo. S’equivoca Mourinho minimitzant les seves conquestes, atacant els seus èxits. S’equivoca Mourinho traient valor a tot allò que aconsegueix el Barça. Restant-li mèrits, diluint les seves fites. S’equivoca tant que, quan un dia el seu equip aconsegueixi guanyar al Barça, no tindrà cap mèrit. Serà un fet irrellevant, intranscendent. Qui li donarà importància a derrotar a un equip tan depreciat com el Barça? Mourinho, presoner de les seves pròpies paraules, del seu propi discurs, no podrà treure pit amb l’excusa d’haver guanyat al millor equip de la història. El Barça en boca de Mourinho és un equip mediocre, amb més sort que fonaments i que no té res d’extraordinari. Per això, quan el guanyi, que algun dia haurà de passar, tot el seu fil argumental es desplomarà com un fràgil castell de cartes. Mourinho s’equivoca perquè, menyspreant al seu màxim rival, menysprea al seu propi equip incapaç d’arrabassar-li l’hegemonia al Barça. Què li passa al Madrid que no és capaç de guanyar a un equip que només guanya patxangues? És el que s’anomena efecte bumerang. Si el primer no val res, que val el segon i els que li venen darrera?
S’equivoca Mourinho menystenint al Barça, desacreditant-lo. S’equivoca Mourinho minimitzant les seves conquestes, atacant els seus èxits. S’equivoca Mourinho traient valor a tot allò que aconsegueix el Barça. Restant-li mèrits, diluint les seves fites. S’equivoca tant que, quan un dia el seu equip aconsegueixi guanyar al Barça, no tindrà cap mèrit. Serà un fet irrellevant, intranscendent. Qui li donarà importància a derrotar a un equip tan depreciat com el Barça? Mourinho, presoner de les seves pròpies paraules, del seu propi discurs, no podrà treure pit amb l’excusa d’haver guanyat al millor equip de la història. El Barça en boca de Mourinho és un equip mediocre, amb més sort que fonaments i que no té res d’extraordinari. Per això, quan el guanyi, que algun dia haurà de passar, tot el seu fil argumental es desplomarà com un fràgil castell de cartes. Mourinho s’equivoca perquè, menyspreant al seu màxim rival, menysprea al seu propi equip incapaç d’arrabassar-li l’hegemonia al Barça. Què li passa al Madrid que no és capaç de guanyar a un equip que només guanya patxangues? És el que s’anomena efecte bumerang. Si el primer no val res, que val el segon i els que li venen darrera?
dilluns, 26 de desembre del 2011
Efemèrides
Exactament 144 anys, ni un dia més ni un dia menys, des de que el 26 de desembre de l’any 1863 el nou invent de l’electricitat arribés a Europa amb la posada en marxa dels fars del cap de Le Have a França, a mi se’m va encendre una bombeta dins del cervell i, com a conseqüència, aquest blog va veure la llum. No es tracta d’un prodigi de velocitat, ho sé. 144 anys són molts anys, però mai he destacat per la rapidesa en la resposta davant dels estímuls. Soc exasperadament lent i mastego massa abans de tragar, de tal manera que, el trànsit intestinal s’allarga i s’estira com una goma de pollastre més enllà dels límits raonables. 144 anys en arribar la llum al nostre Continent i, ara ja en fa 4, que aquesta finestra s’ha obert pràcticament cada dia amb tossuderia i, perquè no, amb una certa impertinència. No ha estat fàcil acudir regularment a la cita, però la disciplina és una extraordinària companya de viatge que et fa gaudir intensament de tots els racons del paisatge. Racons pels que no hagués transitat si no fos per la seva insistència. Avui és un dia d’aniversari, 148 anys des de l’arribada de l’electricitat i 4 anys del naixement del blog. Tardança en arribar, constància per quedar-se.
Exactament 144 anys, ni un dia més ni un dia menys, des de que el 26 de desembre de l’any 1863 el nou invent de l’electricitat arribés a Europa amb la posada en marxa dels fars del cap de Le Have a França, a mi se’m va encendre una bombeta dins del cervell i, com a conseqüència, aquest blog va veure la llum. No es tracta d’un prodigi de velocitat, ho sé. 144 anys són molts anys, però mai he destacat per la rapidesa en la resposta davant dels estímuls. Soc exasperadament lent i mastego massa abans de tragar, de tal manera que, el trànsit intestinal s’allarga i s’estira com una goma de pollastre més enllà dels límits raonables. 144 anys en arribar la llum al nostre Continent i, ara ja en fa 4, que aquesta finestra s’ha obert pràcticament cada dia amb tossuderia i, perquè no, amb una certa impertinència. No ha estat fàcil acudir regularment a la cita, però la disciplina és una extraordinària companya de viatge que et fa gaudir intensament de tots els racons del paisatge. Racons pels que no hagués transitat si no fos per la seva insistència. Avui és un dia d’aniversari, 148 anys des de l’arribada de l’electricitat i 4 anys del naixement del blog. Tardança en arribar, constància per quedar-se.
diumenge, 25 de desembre del 2011
Per a que serveix un Borbó?
No vaig tenir la “sort” de veure l’habitual gag anual del rei d’Espanya a la vigília de Nadal. És tradició que per aquestes dates ens arribin, agafadets de la mà, els pastorets de Folch i Torres i els titelles de la Zarzuela. No entraré en valoracions sobre el que va dir el Borbó en el seu discurs televisat, entre altres coses perquè el rei mai diu res, sinó que es limita a llegir el que altres li escriuen. He pogut saber pels diaris que la seva pastoral va girar entorn de la crisi (quina novetat) i els seus estralls. Que va ser un discurs, un més, ple de paraules i buit de contingut. Un monòleg que perfectament podria haver estat inscrit al Club de la Comèdia i no hagués fet un mal paper. Que un personatge com el rei d’Espanya ens llegeixi un text sobre la crisi no deixa de ser un contrasentit, una indecència. En plena efervescència de retallades i ajustos econòmics el que toca, per seny i coherència, no és retallar serveis bàsics, sinó eliminar despeses absolutament sobreres i innecessàries. Per a que serveix el rei, la casa reial, el seu seguici i la mare que els va parir? Amb el pressupost de la monarquia es podria donar cobertura a un munt de serveis públics que ara pateixen injustament els efectes d’una crisi que, en cap cas, han provocat els usuaris i destinataris d’aquests serveis. La necessitat es mesura per l’ utilitat. Eliminar tot allò que no serveix per a res i ens costa molts diners, és una manera intel•ligent de controlar la despesa i reflotar l’economia. Cal començar per la casa reial, però podríem continuar pel Senat, el ministeri de defensa, el muntatge de la borsa, l’estructura bancària, el Real Madrid,...
No vaig tenir la “sort” de veure l’habitual gag anual del rei d’Espanya a la vigília de Nadal. És tradició que per aquestes dates ens arribin, agafadets de la mà, els pastorets de Folch i Torres i els titelles de la Zarzuela. No entraré en valoracions sobre el que va dir el Borbó en el seu discurs televisat, entre altres coses perquè el rei mai diu res, sinó que es limita a llegir el que altres li escriuen. He pogut saber pels diaris que la seva pastoral va girar entorn de la crisi (quina novetat) i els seus estralls. Que va ser un discurs, un més, ple de paraules i buit de contingut. Un monòleg que perfectament podria haver estat inscrit al Club de la Comèdia i no hagués fet un mal paper. Que un personatge com el rei d’Espanya ens llegeixi un text sobre la crisi no deixa de ser un contrasentit, una indecència. En plena efervescència de retallades i ajustos econòmics el que toca, per seny i coherència, no és retallar serveis bàsics, sinó eliminar despeses absolutament sobreres i innecessàries. Per a que serveix el rei, la casa reial, el seu seguici i la mare que els va parir? Amb el pressupost de la monarquia es podria donar cobertura a un munt de serveis públics que ara pateixen injustament els efectes d’una crisi que, en cap cas, han provocat els usuaris i destinataris d’aquests serveis. La necessitat es mesura per l’ utilitat. Eliminar tot allò que no serveix per a res i ens costa molts diners, és una manera intel•ligent de controlar la despesa i reflotar l’economia. Cal començar per la casa reial, però podríem continuar pel Senat, el ministeri de defensa, el muntatge de la borsa, l’estructura bancària, el Real Madrid,...
dissabte, 24 de desembre del 2011
El Nadal és un delicte
"Presó per a un anglès que va fer-se l'arbre de Nadal amb una planta de marihuana"
Aquest era el titular de l’ARA d’ahir. La noticia descrivia que l’arbre feia un metre i mig d'alçada i estava decorat amb motius nadalencs. On és el delicte? És per la irreverència de ser transgressor? On està escrit que l’arbre de Nadal hagi de ser un pi i només un pi? Jo aplaudeix-ho la sintonia de l’autor i el seu visionari do de l’oportunitat. Quina extraordinària coherència, quina magnifica pensada, fer l’arbre amb una planta de maria. Hi ha alguna cosa més apropiada per aquestes dates assenyalades? Imagineu a tota la família estovada per l’esperit nadalenc reunida al voltant de l’arbre cantant:
María, María,
ven acá corriendo,
que el chocolatillo
se lo están comiendo.
És possible una connexió més gran? És clar que no, i més si tenim en compte que al 25 de desembre, fum, fum, fum.
En tot aquest afer hi ha alguna cosa que no lliga. No es pot vendre indiscriminada i reiterativament unes pautes a seguir per acontentar la tradició i, quan un s’hi cenyeix literalment, quan un aprofundeix l’essència del seu manament, acaba inexplicablement a la presó. Tot això sense entrar en altres detalls com l’empolvorat de la neu al desert, cagar-se en un espai públic, els camells que porten regals, l’emigració sense papers dels reis d’orient o l’ocupació il•legal de l’establia per un tal Josep i una tal María.
En fi, ...saca la bota Maria que me voy a emborrachar.*
*amb el suport de la Direcció General de Tràfic
"Presó per a un anglès que va fer-se l'arbre de Nadal amb una planta de marihuana"
Aquest era el titular de l’ARA d’ahir. La noticia descrivia que l’arbre feia un metre i mig d'alçada i estava decorat amb motius nadalencs. On és el delicte? És per la irreverència de ser transgressor? On està escrit que l’arbre de Nadal hagi de ser un pi i només un pi? Jo aplaudeix-ho la sintonia de l’autor i el seu visionari do de l’oportunitat. Quina extraordinària coherència, quina magnifica pensada, fer l’arbre amb una planta de maria. Hi ha alguna cosa més apropiada per aquestes dates assenyalades? Imagineu a tota la família estovada per l’esperit nadalenc reunida al voltant de l’arbre cantant:
María, María,
ven acá corriendo,
que el chocolatillo
se lo están comiendo.
És possible una connexió més gran? És clar que no, i més si tenim en compte que al 25 de desembre, fum, fum, fum.
En tot aquest afer hi ha alguna cosa que no lliga. No es pot vendre indiscriminada i reiterativament unes pautes a seguir per acontentar la tradició i, quan un s’hi cenyeix literalment, quan un aprofundeix l’essència del seu manament, acaba inexplicablement a la presó. Tot això sense entrar en altres detalls com l’empolvorat de la neu al desert, cagar-se en un espai públic, els camells que porten regals, l’emigració sense papers dels reis d’orient o l’ocupació il•legal de l’establia per un tal Josep i una tal María.
En fi, ...saca la bota Maria que me voy a emborrachar.*
*amb el suport de la Direcció General de Tràfic
divendres, 23 de desembre del 2011
Escriptura automàtica
No escric perquè estiguis d’acord o en desacord amb mi. No escric per aconseguir la teva aprovació ni el teu reconeixement. No busco la teva complicitat ni el teu vist i plau. Escric per necessitat. Com a teràpia alliberadora, però sempre des del rigor i la honestedat. Escric encara que em faci mal i et faci mal. Escric perquè les coses s’han de dir tal com són, per aquell que ho desconeix i per aquell que ho vol saber. No em plantejo redimir-me ni, molt menys, redimir-te. Escric amb el risc d’equivocar-me i no encertar amb la forma. Però no vull renunciar al fons, al contingut, a la substància d’allò que escric. Hauràs d’aprendre a conviure amb la meva impertinència com jo ho he fet amb la teva indolència.
No escric perquè estiguis d’acord o en desacord amb mi. No escric per aconseguir la teva aprovació ni el teu reconeixement. No busco la teva complicitat ni el teu vist i plau. Escric per necessitat. Com a teràpia alliberadora, però sempre des del rigor i la honestedat. Escric encara que em faci mal i et faci mal. Escric perquè les coses s’han de dir tal com són, per aquell que ho desconeix i per aquell que ho vol saber. No em plantejo redimir-me ni, molt menys, redimir-te. Escric amb el risc d’equivocar-me i no encertar amb la forma. Però no vull renunciar al fons, al contingut, a la substància d’allò que escric. Hauràs d’aprendre a conviure amb la meva impertinència com jo ho he fet amb la teva indolència.
dijous, 22 de desembre del 2011
Rinoceronts al Manzanares
Badant pel Museu d’Arqueologia vaig reparar en una dada que desconeixia i que em va cridar poderosament l’atenció. Resulta que en el Paleolític inferior, entre 780.000 anys a.C. i 128.000 anys a.C., la zona del Manzanares estava atapeïda de rinoceronts i altres espècies similars. Malgrat el pas dels anys i l’evident desaparició d’aquestes bèsties del centre de la Península, és curiosa l’evolució de certs organismes i la constatació de la pervivència del seu llegat en formes diferents, però amb el mateix ADN. L’adaptació al medi sempre ha estat una característica determinant en les espècies dominants i que els hi ha permès un indiscutible control del territori. Qui no reconeix actualment, a la zona del Manzanares, vertebrats de pell dura, acostumats a banyar-se amb fang i insensibles a l’entorn? Animals d’ulls petits i visió limitada. Golafres de mena, insaciables empedreïts per mantenir el seu extraordinari volum. Mamífers territorials amb dèries expansives i enemics declarats. Qui no els hi reconeix la banya (o les dues banyes) amb la que envesteixen tot allò que es mou i els hi desplau? Perissodàctils poc evolucionats amb tota l’eternitat per endavant i l’ inframón entre les potes. Tot canvia perquè segueixi igual, deia Lampedusa i el Manzanares n’és el privilegiat testimoni.
Badant pel Museu d’Arqueologia vaig reparar en una dada que desconeixia i que em va cridar poderosament l’atenció. Resulta que en el Paleolític inferior, entre 780.000 anys a.C. i 128.000 anys a.C., la zona del Manzanares estava atapeïda de rinoceronts i altres espècies similars. Malgrat el pas dels anys i l’evident desaparició d’aquestes bèsties del centre de la Península, és curiosa l’evolució de certs organismes i la constatació de la pervivència del seu llegat en formes diferents, però amb el mateix ADN. L’adaptació al medi sempre ha estat una característica determinant en les espècies dominants i que els hi ha permès un indiscutible control del territori. Qui no reconeix actualment, a la zona del Manzanares, vertebrats de pell dura, acostumats a banyar-se amb fang i insensibles a l’entorn? Animals d’ulls petits i visió limitada. Golafres de mena, insaciables empedreïts per mantenir el seu extraordinari volum. Mamífers territorials amb dèries expansives i enemics declarats. Qui no els hi reconeix la banya (o les dues banyes) amb la que envesteixen tot allò que es mou i els hi desplau? Perissodàctils poc evolucionats amb tota l’eternitat per endavant i l’ inframón entre les potes. Tot canvia perquè segueixi igual, deia Lampedusa i el Manzanares n’és el privilegiat testimoni.
dimecres, 21 de desembre del 2011
Martí Riverola
El cas d’en Martí Riverola, sense ser un cas com un cabàs, se li acosta molt. És un clar exemple del que fa bé el Barça i el que fa, no direm malament, direm, simplement, no fa l’Europa. Un noi que començant a la pròpia escola del Club, passa per totes les categories del futbol base i arriba a debutar amb el Primer Equip en un partit de la Champions, és el somni de qualsevol jugador, de l’afició i del mateix Club que l’ha format. Em direu que això passa perquè el Barça té els millors jugadors, jugadors tècnicament exquisits i amb unes qualitats per sobre de la mitjana. Que amb aquestes característiques és fàcil fer el cicle complert. És cert, però no del tot. Perquè això passi, hi ha d’haver una política, una filosofia, una ideologia i una aposta per part del Club ferma i decidida en aquest sentit. I aquí està la gran diferència amb altres clubs que no s’ho han plantejat mai, els hi fa mandra o, senzillament, prefereixen l’esport de la caça furtiva. Que Martí Riverola té molta més qualitat que qualsevol xaval que estigui jugant a les categories inferiors de l’Europa? Potser sí. Però també és cert que l’exigència del Primer Equip del Barça no té res a veure amb l’exigència que pugui tenir el Primer Equip de l’Europa i, per tant, jugadors amb la qualitat suficient per arribar a jugar a Tercera, segur que n’hi ha, i n’hi ha molts dins del Club. Només cal que es prengui la decisió de confiar en la base i en els propis recursos. L’Europa no s’ha pogut, ni es pot, comparar amb el Barça, però si pot interpretar una manera de fer similar, adaptada a les seves possibilitats, que garantiria una complicitat que ara no somia. Per no parlar de l’estalvi econòmic que aquesta mesura implicaria i, el més important, la implementació d’un discurs coherent i força il•lusionant per a la seva modèlica base.
El cas d’en Martí Riverola, sense ser un cas com un cabàs, se li acosta molt. És un clar exemple del que fa bé el Barça i el que fa, no direm malament, direm, simplement, no fa l’Europa. Un noi que començant a la pròpia escola del Club, passa per totes les categories del futbol base i arriba a debutar amb el Primer Equip en un partit de la Champions, és el somni de qualsevol jugador, de l’afició i del mateix Club que l’ha format. Em direu que això passa perquè el Barça té els millors jugadors, jugadors tècnicament exquisits i amb unes qualitats per sobre de la mitjana. Que amb aquestes característiques és fàcil fer el cicle complert. És cert, però no del tot. Perquè això passi, hi ha d’haver una política, una filosofia, una ideologia i una aposta per part del Club ferma i decidida en aquest sentit. I aquí està la gran diferència amb altres clubs que no s’ho han plantejat mai, els hi fa mandra o, senzillament, prefereixen l’esport de la caça furtiva. Que Martí Riverola té molta més qualitat que qualsevol xaval que estigui jugant a les categories inferiors de l’Europa? Potser sí. Però també és cert que l’exigència del Primer Equip del Barça no té res a veure amb l’exigència que pugui tenir el Primer Equip de l’Europa i, per tant, jugadors amb la qualitat suficient per arribar a jugar a Tercera, segur que n’hi ha, i n’hi ha molts dins del Club. Només cal que es prengui la decisió de confiar en la base i en els propis recursos. L’Europa no s’ha pogut, ni es pot, comparar amb el Barça, però si pot interpretar una manera de fer similar, adaptada a les seves possibilitats, que garantiria una complicitat que ara no somia. Per no parlar de l’estalvi econòmic que aquesta mesura implicaria i, el més important, la implementació d’un discurs coherent i força il•lusionant per a la seva modèlica base.
dimarts, 20 de desembre del 2011
Culpable
M’agradaria tant que Iñaki Urdangarin fos culpable, tant, que ja estic convençut que ho és. Perquè? Doncs perquè pertany a la família reial espanyola, és ric, és guapo, és poderós, en fi, tot allò que jo no soc i que, exceptuant lo de la família reial, m’agradaria ser. Enveja? Què va. Només que no entenc perquè la loteria li ha tocat a ell i no a mi. Prejudicis? Què va, només que la vida no pot ser tan injusta i uns tenir tant i altres tant poc. Doncs ara, que es foti. Segur que és culpable encara que la justícia demostri el contrari. És culpable per escenificar una situació de desequilibri, per aixecar tots els ponts i aprofundir l’abisme que el separa de la resta de mortals. És culpable encara que sigui innocent, perquè no es pot mantenir la innocència quan es tenen totes les despeses pagades i es viu en un palau d’or i brillants. M’agradaria tant que fos culpable, que obviaré totes les proves, tots els arguments i totes les raons per condemnar-lo sense escoltar-lo. No és el que fem sempre?
M’agradaria tant que Iñaki Urdangarin fos culpable, tant, que ja estic convençut que ho és. Perquè? Doncs perquè pertany a la família reial espanyola, és ric, és guapo, és poderós, en fi, tot allò que jo no soc i que, exceptuant lo de la família reial, m’agradaria ser. Enveja? Què va. Només que no entenc perquè la loteria li ha tocat a ell i no a mi. Prejudicis? Què va, només que la vida no pot ser tan injusta i uns tenir tant i altres tant poc. Doncs ara, que es foti. Segur que és culpable encara que la justícia demostri el contrari. És culpable per escenificar una situació de desequilibri, per aixecar tots els ponts i aprofundir l’abisme que el separa de la resta de mortals. És culpable encara que sigui innocent, perquè no es pot mantenir la innocència quan es tenen totes les despeses pagades i es viu en un palau d’or i brillants. M’agradaria tant que fos culpable, que obviaré totes les proves, tots els arguments i totes les raons per condemnar-lo sense escoltar-lo. No és el que fem sempre?
dilluns, 19 de desembre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)