Mans negres
dilluns, 7 de novembre del 2011
Somnis blancs
Raúl ha marcat un gol amb la mà i hi ha qui s’ha esquinçat els vestits. Hi havia un corrent generalitzat (interessat) que ens volia fer creure en Raúl com a un jugador íntegre, model i referent per al món del futbol. Ves per on, només ha calgut una mà, i no precisament divina, perquè aquesta imatge s’esvaís com la boira a Vic. Si Raúl no recorria a les males arts en la seva etapa al Madrid, no era tant per la seva honestedat, sinó perquè no ho necessitava, allí, a la casa blanca, els àrbitres eren els encarregats de fer les trampes. I amb aquesta preuada ajuda, evidentment, no calia posar la mà. Ha tingut que baixar a la terra dels mortals lluny de la protecció celestial per, a la primera ocasió que ha tingut, sucumbir a la temptació de l’engany, la falsedat i la mentida. Si tothom va donar per bona la intervenció divina en el gol de Maradona al Mundial davant Anglaterra, devia pensar Raúl, perquè jo, que m’he criat al paradís blanc on totes em ponien, no ho puc fer? Què sí, Raúl, què sí. Tu pots fer les trampes que vulguis i negar-ho amb cinisme i vehemència, perquè alguns ja coneixíem d’antuvi el veritable material amb el que estan fets els somnis.
Raúl ha marcat un gol amb la mà i hi ha qui s’ha esquinçat els vestits. Hi havia un corrent generalitzat (interessat) que ens volia fer creure en Raúl com a un jugador íntegre, model i referent per al món del futbol. Ves per on, només ha calgut una mà, i no precisament divina, perquè aquesta imatge s’esvaís com la boira a Vic. Si Raúl no recorria a les males arts en la seva etapa al Madrid, no era tant per la seva honestedat, sinó perquè no ho necessitava, allí, a la casa blanca, els àrbitres eren els encarregats de fer les trampes. I amb aquesta preuada ajuda, evidentment, no calia posar la mà. Ha tingut que baixar a la terra dels mortals lluny de la protecció celestial per, a la primera ocasió que ha tingut, sucumbir a la temptació de l’engany, la falsedat i la mentida. Si tothom va donar per bona la intervenció divina en el gol de Maradona al Mundial davant Anglaterra, devia pensar Raúl, perquè jo, que m’he criat al paradís blanc on totes em ponien, no ho puc fer? Què sí, Raúl, què sí. Tu pots fer les trampes que vulguis i negar-ho amb cinisme i vehemència, perquè alguns ja coneixíem d’antuvi el veritable material amb el que estan fets els somnis.
Cop de Rock
fent himnes de cançons...
Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, ha acabat per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que ha abastat tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L' anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país, les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té de bo el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.
Així ho ha entès Dagoll Dagom que ha muntat un superb espectacle prenent com a fil conductor algunes d'aquelles inoblidables cançons. Un espectacle on tot encaixa i res és sobrer. Un magnífic recull, perfectament triat, que reflexa amb sinceritat, honestedat, emoció i molt, molt d'amor el transcórrer d'una època gloriosa que hem tingut la sort de viure. Cal apropar-se al teatre Victoria per copsar aquesta esplèndida realitat i confirmar, per si en teníem algun dubte, que el Rock Català i les seves cançons, cada cop sonen millor i no han perdut ni un bri de vigència. Cop de Rock, imperdible i repetible tantes vegades com la butxaca us ho permeti. Gràcies Dagoll per aquesta joia que canta en la llengua en la que somio.
fent himnes de cançons...
Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, ha acabat per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que ha abastat tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L' anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país, les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té de bo el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.
Així ho ha entès Dagoll Dagom que ha muntat un superb espectacle prenent com a fil conductor algunes d'aquelles inoblidables cançons. Un espectacle on tot encaixa i res és sobrer. Un magnífic recull, perfectament triat, que reflexa amb sinceritat, honestedat, emoció i molt, molt d'amor el transcórrer d'una època gloriosa que hem tingut la sort de viure. Cal apropar-se al teatre Victoria per copsar aquesta esplèndida realitat i confirmar, per si en teníem algun dubte, que el Rock Català i les seves cançons, cada cop sonen millor i no han perdut ni un bri de vigència. Cop de Rock, imperdible i repetible tantes vegades com la butxaca us ho permeti. Gràcies Dagoll per aquesta joia que canta en la llengua en la que somio.
dissabte, 5 de novembre del 2011
L’entrenador els fa dolents
Passa el temps, canvien les cares, canvien els escenaris, canvien les llengües, però, en el fons, tot segueix igual. Bé, tot tot, potser és exagerat. El futbol, els aspectes del joc, sí que evolucionen, en canvi, els pares/mares (i altres animals de companyia) que assisteixen als partits per veure com la remena el seu fill/a, no canvien gens. Les mateixes actituds, els mateixos comentaris, la mateixa manera d’encarar una proposta lúdica, però, no ho oblidem, amb un important rerefons formatiu. Estic parlant de l’Escola del CE Europa, però ho podria fer extensiu a totes les altres escoles i futbols base que s’escampen pel territori. Avui, desprès d’un cert temps de recolliment i meditació, un temps en que els sediments s’havien d’acomodar al delta, he tornat a l’Escola, he tornat al Nou Sardenya disposat a veure els cracs del futur i les seves evolucions damunt el verd que fa créixer els somnis. He triat un partit, no a l’atzar, però els motius de la tria no venen al cas, i m’he situat a la grada incrustat entre les dues aficions rivals esperant el xiulet inicial. El porter al seu lloc i el pare del porter, també: just al darrera de la porteria. Lloc estratègic per atordir al nen amb un nombre tal d’instruccions que no és capaç d’assimilar i el duen, en poc més de 5 minuts, al col•lapse total. Ja tenim el primer efecte de la intervenció paterna: al porter amb el cap cot, pensant en la play i desitjant que el partit s’acabi quan abans millor. Uns metres més enllà, un grup de pares/mares romanesos amb fills al mateix equip. Què un dels nens sigui maldestre, sobrepassat de pes i amb alguna dificultat de coordinació? Cap problema pel pare que el veu com a l’estrella més rutilant de l’equip. Un pare que no entén com poden canviar al seu fill per donar entrada a altres companys i que crida insistentment el seu desacord cap el entrenador amb xiulets de reprovació, aguts i constants. L’única possibilitat de guanyar el partit passa perquè el meu fill jugui tots els minuts –acaba sentenciant -. La cosa es complica quan una nena (una nena en un equip “d’homes”) comet una errada tràgica, imperdonable als 8 anys i que li costa un gol a l’equip. Es desferma la tempesta, els comentaris pugen de to i el component sexista apareix i es mostra amb tota la seva cruesa. Menystenir i carregar contra una nena per raons de gènere és inadmissible, però us puc garantir que, en romanès, encara sona pitjor. Dirigisme, intolerància, encegament, supèrbia, sexisme,...tot un reguitzell d’actituds negatives en l’àmbit d’una escola que té com a principal objectiu ensenyar a jugar a futbol des d’uns valors innegociables de companyonia, solidaritat, igualtat,...Està clar que l’únic rodó en el futbol és la pilota i, fins i tot a aquesta, alguns pares li busquen les arestes. Ells –referint-se als nens – són molt bons, però l’entrenador els fa dolents, va ser el resum de tot plegat mentre abandonaven indignats la graderia del Nou Sardenya. En fi, un feliç i “familiar” retrobament.
Passa el temps, canvien les cares, canvien els escenaris, canvien les llengües, però, en el fons, tot segueix igual. Bé, tot tot, potser és exagerat. El futbol, els aspectes del joc, sí que evolucionen, en canvi, els pares/mares (i altres animals de companyia) que assisteixen als partits per veure com la remena el seu fill/a, no canvien gens. Les mateixes actituds, els mateixos comentaris, la mateixa manera d’encarar una proposta lúdica, però, no ho oblidem, amb un important rerefons formatiu. Estic parlant de l’Escola del CE Europa, però ho podria fer extensiu a totes les altres escoles i futbols base que s’escampen pel territori. Avui, desprès d’un cert temps de recolliment i meditació, un temps en que els sediments s’havien d’acomodar al delta, he tornat a l’Escola, he tornat al Nou Sardenya disposat a veure els cracs del futur i les seves evolucions damunt el verd que fa créixer els somnis. He triat un partit, no a l’atzar, però els motius de la tria no venen al cas, i m’he situat a la grada incrustat entre les dues aficions rivals esperant el xiulet inicial. El porter al seu lloc i el pare del porter, també: just al darrera de la porteria. Lloc estratègic per atordir al nen amb un nombre tal d’instruccions que no és capaç d’assimilar i el duen, en poc més de 5 minuts, al col•lapse total. Ja tenim el primer efecte de la intervenció paterna: al porter amb el cap cot, pensant en la play i desitjant que el partit s’acabi quan abans millor. Uns metres més enllà, un grup de pares/mares romanesos amb fills al mateix equip. Què un dels nens sigui maldestre, sobrepassat de pes i amb alguna dificultat de coordinació? Cap problema pel pare que el veu com a l’estrella més rutilant de l’equip. Un pare que no entén com poden canviar al seu fill per donar entrada a altres companys i que crida insistentment el seu desacord cap el entrenador amb xiulets de reprovació, aguts i constants. L’única possibilitat de guanyar el partit passa perquè el meu fill jugui tots els minuts –acaba sentenciant -. La cosa es complica quan una nena (una nena en un equip “d’homes”) comet una errada tràgica, imperdonable als 8 anys i que li costa un gol a l’equip. Es desferma la tempesta, els comentaris pugen de to i el component sexista apareix i es mostra amb tota la seva cruesa. Menystenir i carregar contra una nena per raons de gènere és inadmissible, però us puc garantir que, en romanès, encara sona pitjor. Dirigisme, intolerància, encegament, supèrbia, sexisme,...tot un reguitzell d’actituds negatives en l’àmbit d’una escola que té com a principal objectiu ensenyar a jugar a futbol des d’uns valors innegociables de companyonia, solidaritat, igualtat,...Està clar que l’únic rodó en el futbol és la pilota i, fins i tot a aquesta, alguns pares li busquen les arestes. Ells –referint-se als nens – són molt bons, però l’entrenador els fa dolents, va ser el resum de tot plegat mentre abandonaven indignats la graderia del Nou Sardenya. En fi, un feliç i “familiar” retrobament.
divendres, 4 de novembre del 2011
Benvolgut Alfred
Vagi per endavant que, el proper 20 N, tindràs el meu vot. Així de clar, així de convençut, així de contundent. El tens per les inicials que et presenten i l’ideal que (amb altres) representes. Més enllà de les persones (que també) estan les propostes i els projectes col•lectius. He estat sempre fidel a la causa, i quan dic sempre, vull dir sempre; fins i tot quan Esquerra era de dretes, monàrquica i espanyolista. Mira si en soc de tossut que ni l’Hortalà va fer-me desistir. No deixa de ser decebedor que una bona idea tingui una mala praxis. Que les persones encarregades de tirar del carro, de posar sentit a la direcció, no se’n surtin. Que tot quedi només en la il•lusió i que aquesta es vagi diluint decepció darrera decepció. I en són moltes les que acumulem. En tenim el sac ple i les tenim de tots colors i de totes les formes imaginables. Però tenim el mal costum de la regeneració cíclica, de la reconstrucció permanent, perquè sabem que, en el fons, la idea és bona. Alguns creiem, i ho creiem fins el moll de l’os, que és l’única opció per sortir del pou i sortir-ne dignament. Per això ara tornem a començar. Ens hi tornem a posar. Quants més siguem millor, però si som pocs, treballarem bé, aquesta vegada ho farem bé, per convèncer als escèptics que estem en el camí correcte, que aquest cop sí, que tenim les coses clares i que hem trobat les persones ideals per creuar el bosc sense que el llop ens queixali.
Vagi per endavant que, el proper 20 N, tindràs el meu vot. Així de clar, així de convençut, així de contundent. El tens per les inicials que et presenten i l’ideal que (amb altres) representes. Més enllà de les persones (que també) estan les propostes i els projectes col•lectius. He estat sempre fidel a la causa, i quan dic sempre, vull dir sempre; fins i tot quan Esquerra era de dretes, monàrquica i espanyolista. Mira si en soc de tossut que ni l’Hortalà va fer-me desistir. No deixa de ser decebedor que una bona idea tingui una mala praxis. Que les persones encarregades de tirar del carro, de posar sentit a la direcció, no se’n surtin. Que tot quedi només en la il•lusió i que aquesta es vagi diluint decepció darrera decepció. I en són moltes les que acumulem. En tenim el sac ple i les tenim de tots colors i de totes les formes imaginables. Però tenim el mal costum de la regeneració cíclica, de la reconstrucció permanent, perquè sabem que, en el fons, la idea és bona. Alguns creiem, i ho creiem fins el moll de l’os, que és l’única opció per sortir del pou i sortir-ne dignament. Per això ara tornem a començar. Ens hi tornem a posar. Quants més siguem millor, però si som pocs, treballarem bé, aquesta vegada ho farem bé, per convèncer als escèptics que estem en el camí correcte, que aquest cop sí, que tenim les coses clares i que hem trobat les persones ideals per creuar el bosc sense que el llop ens queixali.
dijous, 3 de novembre del 2011
Coses de la desproporció
L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
dimecres, 2 de novembre del 2011
El priorat, un vi de missa?
És el Priorat un vi de missa? Evidentment que no. Ho podria arribar a ser? Evidentment que no. El ritual missaire demana elements insubstancials, lleugers, amb poca presència i, a ser possible, sense cos. La litúrgia cristiana no acceptaria mai un vi a les antípodes de la seva simbologia immaterial i la seva poca consistència estructural. El priorat, el vi del priorat, es troba, per mèrits propis, a l’altre extrem de la indefinició. Té una personalitat enlluernadora i un discurs ben trenat i, per damunt de tot, coherent. Res que se li acosti, ni per casualitat, a la lletania mística dels que miren al cel quan no saben on mirar. El vi de missa ha de ser, com és, un vi amb poca graduació, impersonal i dolç. Un vi badoc que entortolligui les llengües i emboti els cervells. Un vi de missa com cal ha de fer parlar els necis i tenir la preuada habilitat de fer callar als que no ho veuen clar. Un priorat es pot degustar sol mentre esbosses unes preguntes o resols una complicada equació, en canvi, un vi de missa no admet objeccions i sempre va acompanyat d’una merescuda hòstia, una hòstia beneïda, això si.
És el Priorat un vi de missa? Evidentment que no. Ho podria arribar a ser? Evidentment que no. El ritual missaire demana elements insubstancials, lleugers, amb poca presència i, a ser possible, sense cos. La litúrgia cristiana no acceptaria mai un vi a les antípodes de la seva simbologia immaterial i la seva poca consistència estructural. El priorat, el vi del priorat, es troba, per mèrits propis, a l’altre extrem de la indefinició. Té una personalitat enlluernadora i un discurs ben trenat i, per damunt de tot, coherent. Res que se li acosti, ni per casualitat, a la lletania mística dels que miren al cel quan no saben on mirar. El vi de missa ha de ser, com és, un vi amb poca graduació, impersonal i dolç. Un vi badoc que entortolligui les llengües i emboti els cervells. Un vi de missa com cal ha de fer parlar els necis i tenir la preuada habilitat de fer callar als que no ho veuen clar. Un priorat es pot degustar sol mentre esbosses unes preguntes o resols una complicada equació, en canvi, un vi de missa no admet objeccions i sempre va acompanyat d’una merescuda hòstia, una hòstia beneïda, això si.
dimarts, 1 de novembre del 2011
Tot o res
Si no ho dius tot, sempre tindràs alguna cosa a dir. Però, aleshores, els altres, els que t’escolten, no sabran realment com penses, ni com ets. En canvi, si ho dius tot, no et quedarà res més a dir i, amb el temps, deixaràs de ser interessant, perdràs el favor i l’atenció dels altres. Tu tries la proposta i la mesura. Tu esculls la manera d’administrar-ho. Tu, en definitiva, has de preparar la dosi apropiada per mantenir el misteri de la manera més honesta possible.
Si no ho dius tot, sempre tindràs alguna cosa a dir. Però, aleshores, els altres, els que t’escolten, no sabran realment com penses, ni com ets. En canvi, si ho dius tot, no et quedarà res més a dir i, amb el temps, deixaràs de ser interessant, perdràs el favor i l’atenció dels altres. Tu tries la proposta i la mesura. Tu esculls la manera d’administrar-ho. Tu, en definitiva, has de preparar la dosi apropiada per mantenir el misteri de la manera més honesta possible.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
Catalunya el futbol base d’Espanya
És Catalunya el futbol base d’Espanya? Partint de la base que, per a la gran majoria de clubs de futbol, el futbol base és la seva principal font d’ingressos (per a alguns, l’única), que és la raó determinant per a la seva supervivència i que, en cap cas, en poden prescindir. Partint d’aquesta realitat indiscutible, d’aquesta crua realitat, és equiparable la funció de Catalunya respecte a Espanya amb la d’aquest futbol base que nodreix de recursos econòmics als seus clubs? Una aportació, per altra banda, d’una sola direcció, sense retorn, sense compensacions ni contrapartides que equilibrin la balança. És desproporcionat el que aporta el futbol base per als seus clubs i el que reben a canvi. Només es pot entendre des del punt de vista de la necessitat de subsistència d’uns clubs en fallida econòmica que no tenen altres recursos que l’espoli de les bases per mantenir el seu estatus i la pròpia existència. Els clubs han trobat, en la creació i manteniment del seu futbol base, el seu particular Eldorado. Una font inesgotable d’ingressos que els hi permet viure holgadament per damunt de les seves possibilitats reals. Recursos que es destinen a altres àmbits del club no relacionats amb el futbol base o simplement es malbaraten. Més o menys el que fa Espanya amb els recursos que li genera Catalunya, amb els 16.434 milions que van cap a Madrid i no tornen. Recursos que serveixen per fer aeroports al mig del desert o estacions monumentals on mai arribarà cap tren, o túnels extraordinaris per on mai passarà cap cotxe. Recursos de futbol base per mantenir clubs i dirigents sangoneres que no haurien d’existir.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
L’any que ve serà millor
Què l’any que ve serà millor? Tant de bo. Què serà pitjor tal i com ens repeteixen insistentment tots els indicadors, com a mínim, econòmics? Espero que s’equivoquin. PeL’any rò, mentre el futur arriba, podem entretenir-nos, i molt, a La Villarroel. Un oasi d’enginy, humor i bon rotllo que cada nit es desplega en abundància per fer-nos més suportable el present. La culpa la tenen les dones. 9 dones, 9, que han tingut l’ocurrència de muntar un excel·lent espectacle per a fer-nos riure. 4 escriptores, 4 actrius i 1 directora entossudides en fer-nos la vida més agradable, si més no, més digerible. 9 dones que, aquestes sí, estan convençudes que l’any que ve serà millor. Potser perquè tenen informació que ncosaltres no tenim o, simplement, perquè tenen la certesa que no pot ser pitjor. Sigui el que sigui, o passi el que passi, no s’ha de deixar passar l’oportunitat d’encarar el futur gaudint d’un divertidíssim present servit amb mestria des d’una sala de teatre.Tot ajuda.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
Com peces fora de l'aigua
Hi ha una certa creença, molt estesa entre la gent gran, que resolt que, a partir d’una determinada edat, es pot dir tot el que es vol. Que l’edat per ella mateixa, no només tolera el que es diu, sinó que ho justifica i li confereix una pàtina d’honorabilitat que seria impossible en una altra etapa de la vida. Es creuen les persones grans que l’acumulació d’anys i el trobar-se cada cop més a prop del final els autoritza a deixar-se anar sense atendre a les possibles conseqüències de la seva fluïdesa verbal. És en aquest context que s’han d’entendre les declaracions de Peces-Barba. Perquè he de seguir callant per sempre allò que penso (i he pensat tota la meva vida) si em queden quatre dies mal comptats? No deixa de tenir certa raó. Ha de ser frustrant traspassar sense haver-te pogut sincerar. Emportant-se a l’altre món totes les creences més personals i profundes, sense haver-les fet públiques. No només és bo que les persones diguin allò que realment pensen de manera oberta i planera, sinó què també és higiènic, un bàlsam per a la salut mental col•lectiva. S’hauria de poder fer l’esforç d’avançar els temps i no haver d’esperar a arribar a la jubilació per a sincerar-se. Sabent ara, el que pensa el senyor Peces-Barba, ningú es pot dur a engany. Preferir els portuguesos als catalans i, amb això, conformar una altra idea d’Espanya, és absolutament legítim. Tan legítim que no entenc com no es decideixen a dur-ho a terme. Llàstima que els seus avantpassats no ho tinguessin tan clar com ell, perquè la nostra realitat (la dels catalans) seria exponencialment diferent.
Hi ha una certa creença, molt estesa entre la gent gran, que resolt que, a partir d’una determinada edat, es pot dir tot el que es vol. Que l’edat per ella mateixa, no només tolera el que es diu, sinó que ho justifica i li confereix una pàtina d’honorabilitat que seria impossible en una altra etapa de la vida. Es creuen les persones grans que l’acumulació d’anys i el trobar-se cada cop més a prop del final els autoritza a deixar-se anar sense atendre a les possibles conseqüències de la seva fluïdesa verbal. És en aquest context que s’han d’entendre les declaracions de Peces-Barba. Perquè he de seguir callant per sempre allò que penso (i he pensat tota la meva vida) si em queden quatre dies mal comptats? No deixa de tenir certa raó. Ha de ser frustrant traspassar sense haver-te pogut sincerar. Emportant-se a l’altre món totes les creences més personals i profundes, sense haver-les fet públiques. No només és bo que les persones diguin allò que realment pensen de manera oberta i planera, sinó què també és higiènic, un bàlsam per a la salut mental col•lectiva. S’hauria de poder fer l’esforç d’avançar els temps i no haver d’esperar a arribar a la jubilació per a sincerar-se. Sabent ara, el que pensa el senyor Peces-Barba, ningú es pot dur a engany. Preferir els portuguesos als catalans i, amb això, conformar una altra idea d’Espanya, és absolutament legítim. Tan legítim que no entenc com no es decideixen a dur-ho a terme. Llàstima que els seus avantpassats no ho tinguessin tan clar com ell, perquè la nostra realitat (la dels catalans) seria exponencialment diferent.
divendres, 28 d’octubre del 2011
Els escacs i la seva aplicació pràctica
Observació: Jugar als escacs exigeix visualitzar les jugades, saber veure les amenaces.
Concentració i atenció: Les partides són dures i una desatenció a qualsevol detall pot suposar perdre.
Anàlisi i síntesi: El jugador s'enfronta a múltiples alternatives de resposta i en cada situació ha de sintetitzar la més adequada.
Memòria: S'entrena la memòria a curt termini per recordar les trajectòries d'un pla seqüencial, la memòria operativa per saber la operació successiva, la memòria a llarg termini evocant les obertures, esquemes i estratègies estudiades, i la memòria episòdica, a través de les experiències viscudes . En els escacs ràpid es desenvolupa la memòria motriu, perquè cal tenir memoritzats els procediments.
Càlcul i resolució de problemes: En escacs és fonamental calcular les variants, avaluar cadascuna, adonar-se dels problemes i resoldre'ls amb l'estratègia adequada, i tot això sota la pressió del temps.
Desenvolupament del pensament: En resoldre entre alternatives múltiples es treballa el pensament lateral (pluja d'idees, revisió de supòsits, analogies, fraccionament, postergació del judici, ...), el algorítmic, el heurístic, l'ingenu, el prospectiu, la sinèctica (imaginar o anticipar jugades en forma ideal).
Metacognició: Després de la partida es revisen els encerts i els errors, es pensa sobre el pensament.
Control emocional: El jugador no es pot deixar portar per la ira o per la frustració per una mala jugada realitzada; ha d'actuar de manera freda i buscar una altra estratègia per sobreposar-se al error.
Empatia: En escacs és molt important comprendre l'estratègia de l'oponent i interpretar les seves emocions per anticipar-se a ell.
Respecte: Cal seguir una sèrie de regles i respectar el rival.
Reflexió: En escacs no pot fer-se un moviment sense haver-ho pensat abans.
Responsabilitat: El jugador no pot donar la culpa a ningú perquè són les seves pròpies accions les que determinen el resultat.
Adaptabilitat: El jugador ha d'adaptar la seva estratègia a les situacions inesperades que sorgeixin durant la partida.
Autoestima: El resultat no depèn de la sort, així que quan es guanya és per èxits propis i això va augmentant la confiança en un mateix.
Iniciativa: És imprescindible anar prenent decisions durant el joc.
Treball en equip: El que faci cada peça repercuteix en la resta.
Observació: Jugar als escacs exigeix visualitzar les jugades, saber veure les amenaces.
Concentració i atenció: Les partides són dures i una desatenció a qualsevol detall pot suposar perdre.
Anàlisi i síntesi: El jugador s'enfronta a múltiples alternatives de resposta i en cada situació ha de sintetitzar la més adequada.
Memòria: S'entrena la memòria a curt termini per recordar les trajectòries d'un pla seqüencial, la memòria operativa per saber la operació successiva, la memòria a llarg termini evocant les obertures, esquemes i estratègies estudiades, i la memòria episòdica, a través de les experiències viscudes . En els escacs ràpid es desenvolupa la memòria motriu, perquè cal tenir memoritzats els procediments.
Càlcul i resolució de problemes: En escacs és fonamental calcular les variants, avaluar cadascuna, adonar-se dels problemes i resoldre'ls amb l'estratègia adequada, i tot això sota la pressió del temps.
Desenvolupament del pensament: En resoldre entre alternatives múltiples es treballa el pensament lateral (pluja d'idees, revisió de supòsits, analogies, fraccionament, postergació del judici, ...), el algorítmic, el heurístic, l'ingenu, el prospectiu, la sinèctica (imaginar o anticipar jugades en forma ideal).
Metacognició: Després de la partida es revisen els encerts i els errors, es pensa sobre el pensament.
Control emocional: El jugador no es pot deixar portar per la ira o per la frustració per una mala jugada realitzada; ha d'actuar de manera freda i buscar una altra estratègia per sobreposar-se al error.
Empatia: En escacs és molt important comprendre l'estratègia de l'oponent i interpretar les seves emocions per anticipar-se a ell.
Respecte: Cal seguir una sèrie de regles i respectar el rival.
Reflexió: En escacs no pot fer-se un moviment sense haver-ho pensat abans.
Responsabilitat: El jugador no pot donar la culpa a ningú perquè són les seves pròpies accions les que determinen el resultat.
Adaptabilitat: El jugador ha d'adaptar la seva estratègia a les situacions inesperades que sorgeixin durant la partida.
Autoestima: El resultat no depèn de la sort, així que quan es guanya és per èxits propis i això va augmentant la confiança en un mateix.
Iniciativa: És imprescindible anar prenent decisions durant el joc.
Treball en equip: El que faci cada peça repercuteix en la resta.
dijous, 27 d’octubre del 2011
Independència aritmètica
Hauríem de fer un referèndum popular per decidir sobre la independència? Crec que no. La ciutadania ja s’ha manifestat mitjançant la manera democràtica que té la ciutadania de manifestar-se, que no és una altra que les eleccions dels seus representants polítics. Són, han de ser, aquests representants legítims els que han de decidir per majoria sobre la independència del país respecte de l’Estat que el subjuga. Escollim els nostres representants perquè prenguin les decisions en el nostre nom i en ells dipositem la nostra confiança. És en nom d’aquesta confiança que els hi demanem i exigim fer allò per al que han estat escollits. Una decisió tan transcendental com la independència d’un país ha de ser una decisió política fruit de l’aritmètica parlamentaria. I si algú no ho creu així, que voti i canviï l’aritmètica.
Hauríem de fer un referèndum popular per decidir sobre la independència? Crec que no. La ciutadania ja s’ha manifestat mitjançant la manera democràtica que té la ciutadania de manifestar-se, que no és una altra que les eleccions dels seus representants polítics. Són, han de ser, aquests representants legítims els que han de decidir per majoria sobre la independència del país respecte de l’Estat que el subjuga. Escollim els nostres representants perquè prenguin les decisions en el nostre nom i en ells dipositem la nostra confiança. És en nom d’aquesta confiança que els hi demanem i exigim fer allò per al que han estat escollits. Una decisió tan transcendental com la independència d’un país ha de ser una decisió política fruit de l’aritmètica parlamentaria. I si algú no ho creu així, que voti i canviï l’aritmètica.
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Camps de l’Olimp
Espavila Miquel. Hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Tot canvia i res, encara que pugui tenir una certa semblança, mai és igual. Però això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor, senzillament, és diferent. L’Europa és un club de futbol relativament singular però molt menys atípic del que ell es pensa. Un col•lectiu intermitentment viu, amb una gens menyspreable capacitat de regeneració i una memòria restrictiva que li permet sobreviure per damunt dels cadàvers que va deixant pel camí. Un gran club que no es pot permetre el luxe d’entretenir-se en futileses, ni escoltar el cant de sirenes dubtoses i, ni tan sols, acceptar la invitació de Polifems amb bon ull. Res que el distregui del seu itinerari, ni del seu destí predeterminat, on, amb tota seguretat, es troba el paradís. L’Europa ho fagocita tot amb una celeritat sorprenent. Té la fam dels famolencs i el vertigen dels suïcides. I no dubtarà, ni per un instant, en fer de Saturn voraç i cruspir-se els seus fills en nom d’uns elevats ideals que escapen a la comprensió de la immensa majoria de mortals.
No t’encallis Miquel i passa pàgina, que l’enyorança de l’Olimp no et porti a enyorar els seus déus.
Espavila Miquel. Hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Tot canvia i res, encara que pugui tenir una certa semblança, mai és igual. Però això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor, senzillament, és diferent. L’Europa és un club de futbol relativament singular però molt menys atípic del que ell es pensa. Un col•lectiu intermitentment viu, amb una gens menyspreable capacitat de regeneració i una memòria restrictiva que li permet sobreviure per damunt dels cadàvers que va deixant pel camí. Un gran club que no es pot permetre el luxe d’entretenir-se en futileses, ni escoltar el cant de sirenes dubtoses i, ni tan sols, acceptar la invitació de Polifems amb bon ull. Res que el distregui del seu itinerari, ni del seu destí predeterminat, on, amb tota seguretat, es troba el paradís. L’Europa ho fagocita tot amb una celeritat sorprenent. Té la fam dels famolencs i el vertigen dels suïcides. I no dubtarà, ni per un instant, en fer de Saturn voraç i cruspir-se els seus fills en nom d’uns elevats ideals que escapen a la comprensió de la immensa majoria de mortals.
No t’encallis Miquel i passa pàgina, que l’enyorança de l’Olimp no et porti a enyorar els seus déus.
dimarts, 25 d’octubre del 2011
Catalunya és una nació
Catalunya és una regió d’Espanya, deia del Nido. Catalunya és una regió d’Espanya, repetia del Nido. Catalunya és una regió d’Espanya, insistia del Nido…
El senyor del Nido pot pensar el que més s’ajusti a la seva idea d’Espanya i, fins i tot, viure en la ignorància i en el discurs falsari. Però la seva opinió (o interès) no pot substituir la tossuda realitat. El desconeixement del senyor del Nido no pot negar l’evidència de la història. Encara que ell, i altres com ell la ignorin, no per això la història ho deixarà de ser. Hi ha prou elements objectius (i ben actius) que contradiuen l’opinió del indocumentat del Nido i que confirmen el seu error. Qui vulgui, o es cregui ser, una regió d’Espanya té, faltaria més, tot el dret a ser-ho i proclamar-ho, però no pot pretendre ficar a tothom al mateix sac. Catalunya serà, amb el permís o sense el permís del senyor del Nido, allò que vulgui ser, amb l’aval irrevocable d’allò que ja és. Som una nació amb una llengua pròpia i el senyor del Nido, com tants d’altres, no ens entenen, ni ens volen entendre, ancorats en un localisme encegat i des d’una perspectiva regional que exclou qualsevol altra realitat, per concloent que aquesta realitat sigui.
Catalunya és una regió d’Espanya, deia del Nido. Catalunya és una regió d’Espanya, repetia del Nido. Catalunya és una regió d’Espanya, insistia del Nido…
El senyor del Nido pot pensar el que més s’ajusti a la seva idea d’Espanya i, fins i tot, viure en la ignorància i en el discurs falsari. Però la seva opinió (o interès) no pot substituir la tossuda realitat. El desconeixement del senyor del Nido no pot negar l’evidència de la història. Encara que ell, i altres com ell la ignorin, no per això la història ho deixarà de ser. Hi ha prou elements objectius (i ben actius) que contradiuen l’opinió del indocumentat del Nido i que confirmen el seu error. Qui vulgui, o es cregui ser, una regió d’Espanya té, faltaria més, tot el dret a ser-ho i proclamar-ho, però no pot pretendre ficar a tothom al mateix sac. Catalunya serà, amb el permís o sense el permís del senyor del Nido, allò que vulgui ser, amb l’aval irrevocable d’allò que ja és. Som una nació amb una llengua pròpia i el senyor del Nido, com tants d’altres, no ens entenen, ni ens volen entendre, ancorats en un localisme encegat i des d’una perspectiva regional que exclou qualsevol altra realitat, per concloent que aquesta realitat sigui.
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)