Esbanya
dimarts, 18 d’octubre del 2011
De quan La Palma la va palmar
Quantes més coses coneixes de la Història, més se’t confirmen les teves sospites. Quan més aprofundeixes sobre un determinat tema o n’encetes un de nou, es van omplint tots aquells espais buits que acaben per determinar la coherència, insana en aquest cas, d’una Espanya genocida i encegada per l’avarícia. La darrera descoberta, desgraciada descoberta, ha estat la conquesta castellana de l’illa de La Palma allà per 1492. Com us l’ha imagineu? Una conquesta èpica? Honrosa? Plena de noblesa? Res de res. En la línia que ens té habituats, Espanya, mitjançant un tal Alonso Fernández de Lugo, va ocupar l’illa valent-se de la traïció. Amb promeses de pau i de concòrdia va entabanar als aborígens benhaorites, legítims propietaris de la terra, i un cop guanyada la seva confiança, els va exterminar. Un nou episodi, un més, de les grans gestes a la que ens té acostumats la sagrada història d’Espanya sobre la que s’ha gestat el caràcter i la personalitat d’un poble que no coneix altres arguments que els del mascle dominant, prepotent i exclusiu.
Quantes més coses coneixes de la Història, més se’t confirmen les teves sospites. Quan més aprofundeixes sobre un determinat tema o n’encetes un de nou, es van omplint tots aquells espais buits que acaben per determinar la coherència, insana en aquest cas, d’una Espanya genocida i encegada per l’avarícia. La darrera descoberta, desgraciada descoberta, ha estat la conquesta castellana de l’illa de La Palma allà per 1492. Com us l’ha imagineu? Una conquesta èpica? Honrosa? Plena de noblesa? Res de res. En la línia que ens té habituats, Espanya, mitjançant un tal Alonso Fernández de Lugo, va ocupar l’illa valent-se de la traïció. Amb promeses de pau i de concòrdia va entabanar als aborígens benhaorites, legítims propietaris de la terra, i un cop guanyada la seva confiança, els va exterminar. Un nou episodi, un més, de les grans gestes a la que ens té acostumats la sagrada història d’Espanya sobre la que s’ha gestat el caràcter i la personalitat d’un poble que no coneix altres arguments que els del mascle dominant, prepotent i exclusiu.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
Llum de guàrdia (Ghostlight)
Julio Manrique s’ha fet gran, molt gran. El bon actor que coneixíem va derivar cap a un inspirat director i, en poc temps, ha esdevingut el responsable de la programació de l’emblemàtic Teatre Romea. Un encàrrec força compromès, però tinc la certesa que se’n sortirà brillantment. Ser un bon actor no pressuposa ser un bon director i ser un bon director, no garanteix ser un creador. En el cas de Manrique la sorpresa, si es pot dir així, ha estat tota una descoberta. Ha obert, s’ha atrevit a obrir, temporada amb una creació pròpia i l’ha encertada de ple. Llum de guàrdia (Ghostlight), és un text brillant que parla del teatre dins del teatre, dels seus fantasmes i de la fina línia que separa la realitat de la ficció. Una història de vides creuades que apareixen i desapareixen com els meandres d’un riu capriciós. Llum de guàrdia és un caramel, de vegades amarg, que descriu una irrealitat dolorosament real. La tragèdia d’un grup que es trenca, que es disgrega a causa del foc destructor i que es retroba mogut per unes brases que mai s’apaguen. Manrique ha despertat els fantasmes del Romea. Per molts anys!
Julio Manrique s’ha fet gran, molt gran. El bon actor que coneixíem va derivar cap a un inspirat director i, en poc temps, ha esdevingut el responsable de la programació de l’emblemàtic Teatre Romea. Un encàrrec força compromès, però tinc la certesa que se’n sortirà brillantment. Ser un bon actor no pressuposa ser un bon director i ser un bon director, no garanteix ser un creador. En el cas de Manrique la sorpresa, si es pot dir així, ha estat tota una descoberta. Ha obert, s’ha atrevit a obrir, temporada amb una creació pròpia i l’ha encertada de ple. Llum de guàrdia (Ghostlight), és un text brillant que parla del teatre dins del teatre, dels seus fantasmes i de la fina línia que separa la realitat de la ficció. Una història de vides creuades que apareixen i desapareixen com els meandres d’un riu capriciós. Llum de guàrdia és un caramel, de vegades amarg, que descriu una irrealitat dolorosament real. La tragèdia d’un grup que es trenca, que es disgrega a causa del foc destructor i que es retroba mogut per unes brases que mai s’apaguen. Manrique ha despertat els fantasmes del Romea. Per molts anys!
diumenge, 16 d’octubre del 2011
No és això Companys, no és això
La majoria de vegades, per no dir sempre, no calen que es diguin les coses per saber realment el que es pensa. Dit d’una altre manera, els gestos expliquen més d’un mateix que les forçades, pensades i calculades formes que es tenen d’argumentar quines són les nostres intencions. Al PP de Catalunya i a Ciudadanos se’l s’hi veu sempre el llautó malgrat els tímids esforços que fan per desviar l’atenció sobre la seva veritable i única vocació. El PP combat la idiosincràsia catalana amb un nazionalisme espanyol exacerbadament agressiu i deutor de la seva tradició expansiva i excloent. Per al PP només hi ha un nazionalisme possible i aquest no és un altre que el seu, el de la seva Espanya: una, monolingüe i lliure per imposar la seva personalitat a tots aquells que són diferents. Ciudadanos encara és, si cab, pitjor. Vestits de cosmopolites, no dubten en atacar tot el que sigui català, curiosament, només allò relacionat amb Catalunya, els seus símbols i els seus signes d’identitat. Tenen una fixació malaltissa cap a la terra que els hi dóna aixopluc, producte, segurament, d’un auto odi endèmic i mal dissimulat. Aquest rebuig frontal i psicòtic contra tot el que ensumi català els fa ser, tant al PP com a Ciudadanos, perfectament identificables amb els seus gestos que els defineixen més enllà de qualsevol dubte raonable. Incapaços, en el seu encegament, de retre homenatge a un president, al President del seu país, que va ser afusellat/assassinat pel franquisme i pels representants de la cara més fosca de l’Espanya que ells tant estimen. Un gest inequívoc que retrata amb nitidesa els abismes d’uns partits amb essència de metzina.
La majoria de vegades, per no dir sempre, no calen que es diguin les coses per saber realment el que es pensa. Dit d’una altre manera, els gestos expliquen més d’un mateix que les forçades, pensades i calculades formes que es tenen d’argumentar quines són les nostres intencions. Al PP de Catalunya i a Ciudadanos se’l s’hi veu sempre el llautó malgrat els tímids esforços que fan per desviar l’atenció sobre la seva veritable i única vocació. El PP combat la idiosincràsia catalana amb un nazionalisme espanyol exacerbadament agressiu i deutor de la seva tradició expansiva i excloent. Per al PP només hi ha un nazionalisme possible i aquest no és un altre que el seu, el de la seva Espanya: una, monolingüe i lliure per imposar la seva personalitat a tots aquells que són diferents. Ciudadanos encara és, si cab, pitjor. Vestits de cosmopolites, no dubten en atacar tot el que sigui català, curiosament, només allò relacionat amb Catalunya, els seus símbols i els seus signes d’identitat. Tenen una fixació malaltissa cap a la terra que els hi dóna aixopluc, producte, segurament, d’un auto odi endèmic i mal dissimulat. Aquest rebuig frontal i psicòtic contra tot el que ensumi català els fa ser, tant al PP com a Ciudadanos, perfectament identificables amb els seus gestos que els defineixen més enllà de qualsevol dubte raonable. Incapaços, en el seu encegament, de retre homenatge a un president, al President del seu país, que va ser afusellat/assassinat pel franquisme i pels representants de la cara més fosca de l’Espanya que ells tant estimen. Un gest inequívoc que retrata amb nitidesa els abismes d’uns partits amb essència de metzina.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
I ara Bojan
M’indigna (paraula socialment acceptada i en plena vigència) la facilitat i la predisposició que tenen algunes patums periodístiques d’escometre, a la mínima oportunitat, contra en Guardiola. Qualsevol motiu, per banal que sigui, és bo per vessar la seva bilis i, alhora, empastifar el nom del, possiblement, millor entrenador del món. Des dels seus púlpits de gurus intocables no dubten, ni un instant, en cultivar la misèria enaltint la seva visceral animadversió cap a la persona que millor ha entès el Barça i la que millor rendiment li està traient (en tots els aspectes) des de la seva formació. Personatges de dubtosa reputació (les seves continuades marrades són llegendàries) com ara Enric Bañeres o Lluis Canut, sense la més mínima vergonya professional, no estalvien energies per posar-se al costat (o de part) de qualsevol cosa que es mogui en sentit contrari al Pep Guardiola. Individus foscos amb poca qualitat moral i nul•la visió general que són incapaços de reconèixer els seus errors (monumentals i perfectament documentats a les hemeroteques) en vers l’actual entrenador del Barça i només busquen arguments, sovint inversemblants, per poder aprofundir en les seves teories de descrèdit i desprestigi. Ara ha estat el “cas Bojan” i, al moment, tots dos han esdevingut, per art de màgia, en bojanistes de tota la vida. Només per erosionar la imatge d’una persona que està a anys llum de la seva pertorbada i ressentida desraó. Senyors Bañeres i Canut permetin-me un consell: intentin fer de periodistes amb una certa ètica i objectivitat. Ser que no és fàcil per a vostès, però hi ha companys seus que ho fan i ho fan molt bé. Deixin de mirar-se per una estona el seu propi melic i a poc a poc se’n sortiran.
M’indigna (paraula socialment acceptada i en plena vigència) la facilitat i la predisposició que tenen algunes patums periodístiques d’escometre, a la mínima oportunitat, contra en Guardiola. Qualsevol motiu, per banal que sigui, és bo per vessar la seva bilis i, alhora, empastifar el nom del, possiblement, millor entrenador del món. Des dels seus púlpits de gurus intocables no dubten, ni un instant, en cultivar la misèria enaltint la seva visceral animadversió cap a la persona que millor ha entès el Barça i la que millor rendiment li està traient (en tots els aspectes) des de la seva formació. Personatges de dubtosa reputació (les seves continuades marrades són llegendàries) com ara Enric Bañeres o Lluis Canut, sense la més mínima vergonya professional, no estalvien energies per posar-se al costat (o de part) de qualsevol cosa que es mogui en sentit contrari al Pep Guardiola. Individus foscos amb poca qualitat moral i nul•la visió general que són incapaços de reconèixer els seus errors (monumentals i perfectament documentats a les hemeroteques) en vers l’actual entrenador del Barça i només busquen arguments, sovint inversemblants, per poder aprofundir en les seves teories de descrèdit i desprestigi. Ara ha estat el “cas Bojan” i, al moment, tots dos han esdevingut, per art de màgia, en bojanistes de tota la vida. Només per erosionar la imatge d’una persona que està a anys llum de la seva pertorbada i ressentida desraó. Senyors Bañeres i Canut permetin-me un consell: intentin fer de periodistes amb una certa ètica i objectivitat. Ser que no és fàcil per a vostès, però hi ha companys seus que ho fan i ho fan molt bé. Deixin de mirar-se per una estona el seu propi melic i a poc a poc se’n sortiran.
divendres, 14 d’octubre del 2011
El ninotaire turc
Un ninotaire turc pot anar a la presó per dir que déu no existeix. No hauria de ser al revés? No s’hauria de castigar a aquell que menteix i no a aquell que diu la veritat? L’existència de déu, a hores d’ara, és un fet per demostrar, una fantasia només sostinguda per la fe. Una creença cega i predisposada a la quimera, més a prop de l’empiri que de la certesa terrenal. Què en traiem de d’ensenyar als nens a dir sempre la veritat quan en realitat els estem educant sobre un llit de mentides curull d’inexactituds i falsari? A força d’insistir en l’engany, aquest s’acaba convertint en l’única realitat possible i, aleshores, passa el que passa, es condemna a presó a aquell que, imprudentment, aboca la veritat. Som tan ineptes què no podem fer front a la nostra pròpia realitat, a la nostra pròpia naturalesa que hem de recórrer a fantasies celestials de tèrbol origen i posar-nos en mans d’éssers intangibles de dubtoses intencions i estranya moral? Tan poca autoestima tenim que ho hem de fiar tot a fantasmes vaporosos i immaterials? Tal i com estan les coses, si déu existís es qüestionaria , no en tinc cap dubte, la seva pròpia existència.
Un ninotaire turc pot anar a la presó per dir que déu no existeix. No hauria de ser al revés? No s’hauria de castigar a aquell que menteix i no a aquell que diu la veritat? L’existència de déu, a hores d’ara, és un fet per demostrar, una fantasia només sostinguda per la fe. Una creença cega i predisposada a la quimera, més a prop de l’empiri que de la certesa terrenal. Què en traiem de d’ensenyar als nens a dir sempre la veritat quan en realitat els estem educant sobre un llit de mentides curull d’inexactituds i falsari? A força d’insistir en l’engany, aquest s’acaba convertint en l’única realitat possible i, aleshores, passa el que passa, es condemna a presó a aquell que, imprudentment, aboca la veritat. Som tan ineptes què no podem fer front a la nostra pròpia realitat, a la nostra pròpia naturalesa que hem de recórrer a fantasies celestials de tèrbol origen i posar-nos en mans d’éssers intangibles de dubtoses intencions i estranya moral? Tan poca autoestima tenim que ho hem de fiar tot a fantasmes vaporosos i immaterials? Tal i com estan les coses, si déu existís es qüestionaria , no en tinc cap dubte, la seva pròpia existència.
dijous, 13 d’octubre del 2011
Empalmat a La Palma
No us deixeu enganyar. Que porti una setmana a La Palma (la isla bonita) desconnectat del món i que tingui una erecció cada 130 minuts (aproximadament, minut amunt, minut avall), no és sinònim de felicitat. Us puc assegurar que estic patint un veritable calvari. No us podeu imaginar l'esforç que representa llevar-se tranquil•lament cada matí sense que soni el despertador. Esmorzar sense pressa en una terrassa a tocar del mar i veure com va despuntant l'alba. Preparar amb dolça complicitat el programa del dia, els llocs on anar, els racons per descobrir, el temps per perdre i el temps per guanyar. Pujar cims, baixar barrancs, banys en platges desertes, camins curulls de falgueres i d’oxigen, del maleït oxigen, que de tan pur, et rebenta els pulmons. Cruspir-se un peix a la brasa acabat de "collir" amb els peus penjant d'un penya-segat de vertigen infinit. Un vi per l'amistat, la llengua que s'allibera i el cervell es relaxa. La lluna que treu l'ull i es convida a la festa i el mar, el mar temperat, que li riu les gràcies. Un infern! Un veritable infern! Sort que aquest mal tràngol té data de caducitat i molt aviat tot, absolutament tot, tornarà a la normalitat. Perdoneu però acabo de tenir una nova erecció. Us deixo amb la vostra envejable felicitat i me'n torno a seguir patint...
No us deixeu enganyar. Que porti una setmana a La Palma (la isla bonita) desconnectat del món i que tingui una erecció cada 130 minuts (aproximadament, minut amunt, minut avall), no és sinònim de felicitat. Us puc assegurar que estic patint un veritable calvari. No us podeu imaginar l'esforç que representa llevar-se tranquil•lament cada matí sense que soni el despertador. Esmorzar sense pressa en una terrassa a tocar del mar i veure com va despuntant l'alba. Preparar amb dolça complicitat el programa del dia, els llocs on anar, els racons per descobrir, el temps per perdre i el temps per guanyar. Pujar cims, baixar barrancs, banys en platges desertes, camins curulls de falgueres i d’oxigen, del maleït oxigen, que de tan pur, et rebenta els pulmons. Cruspir-se un peix a la brasa acabat de "collir" amb els peus penjant d'un penya-segat de vertigen infinit. Un vi per l'amistat, la llengua que s'allibera i el cervell es relaxa. La lluna que treu l'ull i es convida a la festa i el mar, el mar temperat, que li riu les gràcies. Un infern! Un veritable infern! Sort que aquest mal tràngol té data de caducitat i molt aviat tot, absolutament tot, tornarà a la normalitat. Perdoneu però acabo de tenir una nova erecció. Us deixo amb la vostra envejable felicitat i me'n torno a seguir patint...
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Els pilars de la terra
Els pilars es defineixen, comunament, com els elements, sovint de pedra, que suporten les edificacions. Són les estructures bàsiques que han de fer possible les plantes per a l’habitatge i/o els sostres de coberta. En sentit més social, els pilars són tot allò que ens permet l’acumulació dels valors identitaris que ens expliquen i ens defineixen, tant com a individus com a col•lectius. La naturalesa dels pilars acaben per conformar i determinar el perquè som com som i el perquè fem el que fem. Que Espanya hagi triat el 12 d’Octubre (dia del Pilar) com a festa nacional és simptomàtic del seu tarannà i no deixa dubtes sobre el seu comportament fatxenda i autoritari. La data del 12 d’Octubre no és una data triada al atzar i correspon a l’esperit imperialista d’una nació expansiva i colonitzadora que ha bastit la seva història de sang i de traïcions. Espanya és una nació agressiva i totalitària i per això li escau tan bé la data del 12 d’Octubre, una data que enalteix la seva glòria infame a expenses de les misèries de centenars de pobles i l’anorreament de la seva cultura i la seva llengua. El pilar d’Espanya està fet de la sang de les seves víctimes innocents i s’aixeca damunt les esperances i els somnis de llibertat de tots els pobles que ha doblegat per la força de les armes.
des de La Palma
Els pilars es defineixen, comunament, com els elements, sovint de pedra, que suporten les edificacions. Són les estructures bàsiques que han de fer possible les plantes per a l’habitatge i/o els sostres de coberta. En sentit més social, els pilars són tot allò que ens permet l’acumulació dels valors identitaris que ens expliquen i ens defineixen, tant com a individus com a col•lectius. La naturalesa dels pilars acaben per conformar i determinar el perquè som com som i el perquè fem el que fem. Que Espanya hagi triat el 12 d’Octubre (dia del Pilar) com a festa nacional és simptomàtic del seu tarannà i no deixa dubtes sobre el seu comportament fatxenda i autoritari. La data del 12 d’Octubre no és una data triada al atzar i correspon a l’esperit imperialista d’una nació expansiva i colonitzadora que ha bastit la seva història de sang i de traïcions. Espanya és una nació agressiva i totalitària i per això li escau tan bé la data del 12 d’Octubre, una data que enalteix la seva glòria infame a expenses de les misèries de centenars de pobles i l’anorreament de la seva cultura i la seva llengua. El pilar d’Espanya està fet de la sang de les seves víctimes innocents i s’aixeca damunt les esperances i els somnis de llibertat de tots els pobles que ha doblegat per la força de les armes.
des de La Palma
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Un meublé a Cornellà
No m’atreviria a dir que l’Espanyol és la puta del Madrid. No m’atreviria, no perquè la paraula sigui de les tingudes com gruixudes, sinó perquè les putes acostumen a cobrar pels seus serveis i l’Espanyol al Madrid, sempre li ho fa gratis. Que el Madrid està passant per un mal moment domèstic en el que la dona no el compren, els fills li fan la vida impossible i la feina li trontolla? Doncs, cap al meublé, on la fulana submisa l’escoltarà, el relaxarà i li riurà les gràcies. El Madrid abans anava a Sarrià i ara va a Cornellà-El Prat amb la certesa de tenir l’orgasme assegurat , recuperar la confiança perduda i sortir amb l’autoestima pels núvols. No hi ha res com un polvo de franc amb algú que sempre està disposada a obrir-se de cames, que no et demana contrapartides i a qui només has de veure dos cops l’any.
No m’atreviria a dir que l’Espanyol és la puta del Madrid. No m’atreviria, no perquè la paraula sigui de les tingudes com gruixudes, sinó perquè les putes acostumen a cobrar pels seus serveis i l’Espanyol al Madrid, sempre li ho fa gratis. Que el Madrid està passant per un mal moment domèstic en el que la dona no el compren, els fills li fan la vida impossible i la feina li trontolla? Doncs, cap al meublé, on la fulana submisa l’escoltarà, el relaxarà i li riurà les gràcies. El Madrid abans anava a Sarrià i ara va a Cornellà-El Prat amb la certesa de tenir l’orgasme assegurat , recuperar la confiança perduda i sortir amb l’autoestima pels núvols. No hi ha res com un polvo de franc amb algú que sempre està disposada a obrir-se de cames, que no et demana contrapartides i a qui només has de veure dos cops l’any.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
Avís per a navegants
Sense voler exercir de futuròleg, però observant amb atenció el present, un es pot fer una idea, bastant aproximada, de com afecta el passat en tot allò que va esdevenint. Si ignorem la història, estem condemnats a repetir-la i més quan la història és aliena i ha transcorregut en altres indrets allunyats de la nostra pròpia realitat. Sembla que el que els hi passa a els altres no tingui res a veure amb el que ens passa o ens pot arribar a passar. Tenim la tendència a negar l’evidència i a fugir d’estudi en tot allò que no ens toca directament. Però la realitat és tossuda i sempre acaba traient el nas per deixar-nos amb el cul a l’aire. Heu seguit, per casualitat, la recent història de l’ Inter de Milà? Veieu en quin estat ha quedat desprès del pas de Mourinho? Terra cremada. Un Inter desfet, permanentment crispat, despersonalitzat i, el que és pitjor, sense símptomes de recuperació a curt termini. Mourinho va ser, mentre va durar la seva estada a Milà, l’amo i senyor del club i va fer i desfer (sobretot, desfer) a la seva imatge i conveniència. Va esprémer la terra fins deixar-la erma. Només l’importava el present immediat (el seu present) i no va reparar en els mitjans per aconseguir-ho, encara que això dugués la fam i la misèria pel demà. Un demà en el que ell, evidentment, ja no hi seria. L’Inter avui fa pena. On és avui l’autor d’aquesta tragèdia?
Sense voler exercir de futuròleg, però observant amb atenció el present, un es pot fer una idea, bastant aproximada, de com afecta el passat en tot allò que va esdevenint. Si ignorem la història, estem condemnats a repetir-la i més quan la història és aliena i ha transcorregut en altres indrets allunyats de la nostra pròpia realitat. Sembla que el que els hi passa a els altres no tingui res a veure amb el que ens passa o ens pot arribar a passar. Tenim la tendència a negar l’evidència i a fugir d’estudi en tot allò que no ens toca directament. Però la realitat és tossuda i sempre acaba traient el nas per deixar-nos amb el cul a l’aire. Heu seguit, per casualitat, la recent història de l’ Inter de Milà? Veieu en quin estat ha quedat desprès del pas de Mourinho? Terra cremada. Un Inter desfet, permanentment crispat, despersonalitzat i, el que és pitjor, sense símptomes de recuperació a curt termini. Mourinho va ser, mentre va durar la seva estada a Milà, l’amo i senyor del club i va fer i desfer (sobretot, desfer) a la seva imatge i conveniència. Va esprémer la terra fins deixar-la erma. Només l’importava el present immediat (el seu present) i no va reparar en els mitjans per aconseguir-ho, encara que això dugués la fam i la misèria pel demà. Un demà en el que ell, evidentment, ja no hi seria. L’Inter avui fa pena. On és avui l’autor d’aquesta tragèdia?
dissabte, 1 d’octubre del 2011
I el verb es va fer carn
Estimar: sinònim d’estafar
Trempar: verb imaginari…a certa edat
Foradar: acarnissar-se amb els forans
Cardar: follar a preu alt
Esmicolar: simi que no guarda la tanda
Rondinar: menjar a les rondes
Especular: espeleologia de cul
Embragar: posar-se calces
Desembragar: treure les calces
Dormir: quan el meu jefe se’n va al llit
Estimar: sinònim d’estafar
Trempar: verb imaginari…a certa edat
Foradar: acarnissar-se amb els forans
Cardar: follar a preu alt
Esmicolar: simi que no guarda la tanda
Rondinar: menjar a les rondes
Especular: espeleologia de cul
Embragar: posar-se calces
Desembragar: treure les calces
Dormir: quan el meu jefe se’n va al llit
divendres, 30 de setembre del 2011
Treure la llengua
A tots aquells partidaris del bilingüisme a Catalunya (només a Catalunya) els hi faria una proposta gens deshonesta i que seria un repte per a les seves ments avançades, obertes i cosmopolites. Perquè no posen la seva inesgotable raó i energia en la tasca d’aconseguir el bilingüisme per a Espanya? Si la seva argumentació és la que és: a Catalunya hi ha dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant les dues han de ser oficials i tenir els mateixos drets. Fins aquí, molt clar, si tenim en compte que fan una de les interpretacions més tergiversades, sectàries, interessades i falses que es poden fer. Però, és igual, els hi compro. Amb aquest mateix raonament, i tenint en compte que per a vostès Espanya ho és tot (inclòs Catalunya), convindran amb mi que, aleshores, a Espanya es parla català. Fent servir la mateixa argumentació, està clar que a Espanya, a la seva Espanya, hi conviuen dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant, totes dues, han de ser oficials i gaudir dels mateixos drets. Senyors, i senyores bilingüistes, facin seu el repte per al que estan cridats: proposin el bilingüisme a Espanya i demostrin que les seves intencions són nobles, assenyades i sinceres. Els immigrants d’Albacete que varen anar a Catalunya tenen tot el dret del món a escollir la seva llengua i escolaritzar els seus fills en castellà. Els catalans que varen emigrar a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya se’ls hi nega la llengua i la més mínima possibilitat d’utilitzar-la. Una injustícia que, a ben segur, els bilingüistes tocats pel designi diví, corregiran ben aviat. Sort.
A tots aquells partidaris del bilingüisme a Catalunya (només a Catalunya) els hi faria una proposta gens deshonesta i que seria un repte per a les seves ments avançades, obertes i cosmopolites. Perquè no posen la seva inesgotable raó i energia en la tasca d’aconseguir el bilingüisme per a Espanya? Si la seva argumentació és la que és: a Catalunya hi ha dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant les dues han de ser oficials i tenir els mateixos drets. Fins aquí, molt clar, si tenim en compte que fan una de les interpretacions més tergiversades, sectàries, interessades i falses que es poden fer. Però, és igual, els hi compro. Amb aquest mateix raonament, i tenint en compte que per a vostès Espanya ho és tot (inclòs Catalunya), convindran amb mi que, aleshores, a Espanya es parla català. Fent servir la mateixa argumentació, està clar que a Espanya, a la seva Espanya, hi conviuen dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant, totes dues, han de ser oficials i gaudir dels mateixos drets. Senyors, i senyores bilingüistes, facin seu el repte per al que estan cridats: proposin el bilingüisme a Espanya i demostrin que les seves intencions són nobles, assenyades i sinceres. Els immigrants d’Albacete que varen anar a Catalunya tenen tot el dret del món a escollir la seva llengua i escolaritzar els seus fills en castellà. Els catalans que varen emigrar a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya se’ls hi nega la llengua i la més mínima possibilitat d’utilitzar-la. Una injustícia que, a ben segur, els bilingüistes tocats pel designi diví, corregiran ben aviat. Sort.
dijous, 29 de setembre del 2011
El que no s’ha de fer
Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual: Espereu fins que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.
Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l'animarà a fer coses més gracioses.
No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.
Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.
Deixi-li llegir tot el que caigui a les mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.
Doneu-li tots els diners que vulgui gastar. No vagi a sospitar que per disposar-ne cal treballar.
Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir-li frustracions.
Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de debò volen fastiguejar-lo.
Emilio Calatayud
Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.
No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual: Espereu fins que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.
Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l'animarà a fer coses més gracioses.
No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.
Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.
Deixi-li llegir tot el que caigui a les mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.
Doneu-li tots els diners que vulgui gastar. No vagi a sospitar que per disposar-ne cal treballar.
Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir-li frustracions.
Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de debò volen fastiguejar-lo.
Emilio Calatayud
dimecres, 28 de setembre del 2011
Aguirre, o la cólera de DiosSegons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la immersió lingüística a Catalunya és una "problema de fons immens" que ha provocat José Luis Rodríguez Zapatero "perquè si un Estatut d'Autonomia modifica la Constitució estem tots perduts".
La immersió lingüística a Catalunya ha de ser un problema immens a Ciudad Real, a Albacete o a la mateixa Comunidad de Madrid, on tenen un idioma propi i des de on no s’entén que Catalunya també el tingui (un de diferent) i que per defensar-lo i preservar-lo de l’agressió externa se’l protegeixi. Tot poble té el dret i l’obligació de salvar la seva llengua. Així ho fan a França, a Alemanya i també, encara que sembli estrany, a Espanya. Catalunya només fa el que és just, encara que en aquest camí trobi l’oposició bel•ligerant d’una Espanya colonialista i genocida.
Qualsevol aportació i/o necessitat de millora social i col•lectiva ha de poder canviar la Constitució. La Constitució no ha de ser quelcom tancat que encotilli el progrés i negui sistemàticament els anhels d’un futur millor.
Aguirre entén que la Carta Magna deixa clar que tots els nens han de poder ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, i per tant no comparteix el criteri que defensa el govern espanyol i la Generalitat, que recorden que el mateix Tribunal Constitucional va avalar la immersió lingüística.
Tots els nens, siguin d’on siguin, han de poder ser escolaritzats en la llengua pròpia del país al que pertanyen, on resideixen o han decidit empadronar-se. Catalunya és un país, amb una llengua pròpia i per tant només està fent (amb excessiva timidesa) allò que li és propi. El castellà és una llengua sobrevinguda al territori i imposada per derecho de conquista. La raó de la força no podrà substituir mai la força de la raó.
La immersió lingüística a Catalunya ha de ser un problema immens a Ciudad Real, a Albacete o a la mateixa Comunidad de Madrid, on tenen un idioma propi i des de on no s’entén que Catalunya també el tingui (un de diferent) i que per defensar-lo i preservar-lo de l’agressió externa se’l protegeixi. Tot poble té el dret i l’obligació de salvar la seva llengua. Així ho fan a França, a Alemanya i també, encara que sembli estrany, a Espanya. Catalunya només fa el que és just, encara que en aquest camí trobi l’oposició bel•ligerant d’una Espanya colonialista i genocida.
Qualsevol aportació i/o necessitat de millora social i col•lectiva ha de poder canviar la Constitució. La Constitució no ha de ser quelcom tancat que encotilli el progrés i negui sistemàticament els anhels d’un futur millor.
Aguirre entén que la Carta Magna deixa clar que tots els nens han de poder ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, i per tant no comparteix el criteri que defensa el govern espanyol i la Generalitat, que recorden que el mateix Tribunal Constitucional va avalar la immersió lingüística.
Tots els nens, siguin d’on siguin, han de poder ser escolaritzats en la llengua pròpia del país al que pertanyen, on resideixen o han decidit empadronar-se. Catalunya és un país, amb una llengua pròpia i per tant només està fent (amb excessiva timidesa) allò que li és propi. El castellà és una llengua sobrevinguda al territori i imposada per derecho de conquista. La raó de la força no podrà substituir mai la força de la raó.
dimarts, 27 de setembre del 2011
L’Europa busca speaker
M’ofereix-ho. Sé que no tinc una veu portentosa, ni tan sols, modulada. Sé que de vegades, sovint per a alguns, se m’escapa algun gall. Persones rellevants m’han arribat a dir, potser amb raó, que tinc una veu incòmode i massa aguda. Que la meva veu es distorsiona fàcilment i no s’ajusta al guió preestablert. M’han retret, amb sofisticada argumentació, que la meva veu acostuma a ferir sensibilitats i trasbalsa pactes de silenci. Que no és gens apropiada per a un cor de registres uniformes. Sé que no van del tot errats. Que la veu se m’escalfa fàcilment i em salto el protocol. Tinc una veu, no us duré la contraria, a voltes indisciplinada i un punt danone (agra). Ha estat una veu dissonant i especialment crua amb una realitat descompassada. Però em vull rehabilitar. He aprés del passat i vull ser útil. Vull posar la meva veu al servei de l’Europa per tornar tot el que l’Europa m’ha donat durant més de vuit anys. Temperaré la veu, l’afinaré i la posaré en solfa per servir una única i elevada idea. I ho faré sense extralimitar-me, sense sortir-me del guió. Amb la contenció que demana l’empresa i la dedicació que acostumo a posar en totes aquelles tasques que emprenc. Espero, senyors de l’Europa, que tingueu la meva sol•licitud en compte. Si necessiteu una prova, només cal que m’ho feu saber, us enviaré un CD amb la meva veu gravada en un munt de registres.
M’ofereix-ho. Sé que no tinc una veu portentosa, ni tan sols, modulada. Sé que de vegades, sovint per a alguns, se m’escapa algun gall. Persones rellevants m’han arribat a dir, potser amb raó, que tinc una veu incòmode i massa aguda. Que la meva veu es distorsiona fàcilment i no s’ajusta al guió preestablert. M’han retret, amb sofisticada argumentació, que la meva veu acostuma a ferir sensibilitats i trasbalsa pactes de silenci. Que no és gens apropiada per a un cor de registres uniformes. Sé que no van del tot errats. Que la veu se m’escalfa fàcilment i em salto el protocol. Tinc una veu, no us duré la contraria, a voltes indisciplinada i un punt danone (agra). Ha estat una veu dissonant i especialment crua amb una realitat descompassada. Però em vull rehabilitar. He aprés del passat i vull ser útil. Vull posar la meva veu al servei de l’Europa per tornar tot el que l’Europa m’ha donat durant més de vuit anys. Temperaré la veu, l’afinaré i la posaré en solfa per servir una única i elevada idea. I ho faré sense extralimitar-me, sense sortir-me del guió. Amb la contenció que demana l’empresa i la dedicació que acostumo a posar en totes aquelles tasques que emprenc. Espero, senyors de l’Europa, que tingueu la meva sol•licitud en compte. Si necessiteu una prova, només cal que m’ho feu saber, us enviaré un CD amb la meva veu gravada en un munt de registres.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Els límits de l’oceà
Pobre Pacífic. A l’oceà Pacífic, per fer honor al seu nom, li passa com a Catalunya: li plouen tots els satèl•lits del cel. Què un satèl•lit es descontrola i no sap on anar a fer mal: cau al Pacífic. Què uns intolerants indocumentats volen tocar els ous amb el tema de la llengua: plouen sobre Catalunya. Aquesta és una de les conseqüències, possiblement la més evident, per ser un oceà o un país pacífic. Alguns s’han cregut, històricament, que sobre el Pacífic i sobre Catalunya s’hi pot actuar impunement perquè, donada la seva particularitat, no es revelarà. De la mateixa manera que aboquen sistemàticament merda a l’oceà, també, i amb premeditació, ho fan sobre el meu país. Serà molt trist haver d’esperar un tsunami que desperti l’oceà i remogui les adormides consciències de Catalunya. Som pacífics, però tot té un límit, fins i tot, la perversió il•limitada.
Pobre Pacífic. A l’oceà Pacífic, per fer honor al seu nom, li passa com a Catalunya: li plouen tots els satèl•lits del cel. Què un satèl•lit es descontrola i no sap on anar a fer mal: cau al Pacífic. Què uns intolerants indocumentats volen tocar els ous amb el tema de la llengua: plouen sobre Catalunya. Aquesta és una de les conseqüències, possiblement la més evident, per ser un oceà o un país pacífic. Alguns s’han cregut, històricament, que sobre el Pacífic i sobre Catalunya s’hi pot actuar impunement perquè, donada la seva particularitat, no es revelarà. De la mateixa manera que aboquen sistemàticament merda a l’oceà, també, i amb premeditació, ho fan sobre el meu país. Serà molt trist haver d’esperar un tsunami que desperti l’oceà i remogui les adormides consciències de Catalunya. Som pacífics, però tot té un límit, fins i tot, la perversió il•limitada.
diumenge, 25 de setembre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)