El declivi de l’imperi

Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.

Com a casa, enlloc

Mediocritat

Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.

Entre llums i ombres

Mal de ventre

Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.

Fosc amb finestra al fons

Sempre guanyen els mateixos

Rubalcaba s’ha desatansat. A la darrera visita a Barcelona ha acusat desinhibidament a CiU de lliurar-se als braços del PP. Es pregunta Rubalcaba, com és possible que un partit “tan català” cometi l’error de pactar amb una partit clarament espanyol i bel•ligerant amb Catalunya? Sense voler defensar els moviments tàctics dels estrategs de CiU, ni justificar les seves preses de decisions, ni valorar les seves raons morals ni l’encert o desencert de la seva aposta; no s’ha plantejat el senyor Rubalcaba que potser per a CiU, com per a molts altres catalans, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE pel que fa al seu concepte de Catalunya? Amb el PP tots sabem, i des de fa temps, a que juguem i quines són les seves cartes. Amb el PSOE, en canvi, ho hem après massa tard. Ens han enganyat i, el més dolorós, és que ens hem deixat enganyar. Els partits espanyols, siguin del color que siguin, comparteixen la mateixa visió sobre Catalunya i el seu futur (no-futur). No hi ha matisos entre ells. Poden discutir acaloradament si han de posar un semàfor a la dreta o a l’esquerra. Si la Línia 4 del Metro ha de tenir 15 o 16 estacions. Si la bandera (la seva bandera) ha de fer 3x5 o 25x75. Però quan es tracta de Catalunya, no hi ha discrepància. Tots a una, com a Fuenteovejuna, per retallar els nostres drets fonamentals i encotillar qualsevol aspiració sobiranista. PP-PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que, la llencis com la llencis, sempre cau del costat espanyol.

El que no corre, abuela

De les ombres farem victòries

Més que un equip

Ser un Club, està per damunt de ser un equip. Ser un Club, és el conjunt d’equips que l’integren i el representen. Ser un gran Club, és la suma de totes les sensibilitats que hi conviuen i la manera col•lectiva d’expressar-les. El Barça és, sense cap mena de dubte, el millor Club del món. Possiblement no el més ric, però, indubtablement, el més gran. La seva magnitud no es pot qüestionar, està contrastada i és objectivament visible. En futbol excel•leix, davant els ulls esbatanats del món intel•ligent. Als resultats, a la inequívoca realitat dels resultats, hi afegeix la prodigiosa manera de com aconseguir-los. Bellesa en la forma i estadística per a la Història. Però el primer equip no és flor d’un dia, ni fruit de la improvisació, ni està sol en la seva travessia. És el resultat del treball col•lectiu i d’una solvent base que creix i empenta. El Barça B ha quedat tercer a 2-A, la millor classificació de la seva història. I els juvenils, cadets, infantils,...tots campions de les seves respectives categories, amb la cirereta del campionat d’Espanya aconseguit pel Juvenil A davant el Real Madrid. Handbol, Basquet, Futbol sala, Hoquei, Atletisme,...seccions amb un alt nivell competitiu i amb resultats excel•lents. Seccions, totes elles a l’elit i que són un clar exemple de la pluralitat, complexitat i força del Club més gran del món.

Desconfia de la mà del poderós

Equidistància

“Salva’m de l’odi del meu patró, però també del seu amor”
Griboiédov

No és aconsellable fer-se enemics entre els poderosos perquè no en trauràs res de bo. La confrontació sempre dóna problemes i més quan l’antagonista té una situació de privilegi des d’on esplaiar-se en el xoc. Els enfrontaments desiguals sempre acostumen a caure del mateix costat i no és precisament el costat dels dèbils. Salva’m del seu odi, però també del seu amor. No deixis que el patró et capti o t’abdueixi. No et deixis seduir pel poderós perquè acabaràs liquat dins del seu cercle. Neutralitzat pels cants de sirena i vençut per la seva lluminosa coreografia. Preserva’t del poder i del poderós i de la llavor corrupta que en el seu interior germina. Allunya’t de les seves atencions que et faran dòcil i servil. Persevera en l’equidistància i la independència d’opinió. Que el teu esperit crític no es deixi afalagar i que el poderós escolti nítidament la teva veu insubornable.

Una mecànica poc exemplar

Beisbol

No hi ha hagut mai a Espanya tants defensors del Beisbol com ara. Tot ha estat, per part del Barça, anunciar que desmantellava la secció i han aparegut beisbolistes de sota les pedres. Socis, periodistes i públic en general s’han estripat les vestidures per un esport que no sabien ni que existia i, encara menys, que el propi Barça tingués una secció. On estava fa tres mesos tota aquesta gent que ara s’escandalitza pel tancament d’una activitat que mai els hi ha interessat? Perquè ara és tan important el beisbol i la setmana passada no? Fa pena, veritable pena, veure periodistes indignats demanant explicacions sobre la supressió d’una secció de la que mai han vist un partit en directe. Algú em pot dir on es feien els partits de beisbol del Barça? Una mica de coherència i menys hipocresia. Si realment us importa l’esport que defenseu, defenseu-lo quan toca i ompliu els camps, perquè no hi hagi motius ni arguments per desfer-se’n. Feu rendible el beisbol i no li mancaran ni recursos ni pretendents.

Por-tada a EEUU

Qui ens protegeix de la policia?

Se suposa que els Mossos d’Esquadra, com qualsevol altre cos policial, reben una preparació per poder fer front a situacions, diguem-ne compromeses, i que tenen la capacitat de controlar les emocions en tot moment. Se suposa que tenen un nivell més alt d’autocontrol que la majoria de mortals i, en conseqüència, poden donar una resposta més serena davant suposades provocacions. Tenen, ho han de tenir, perquè per això s’han preparat, la capacitat d’actuar amb una resposta proporcionada i ajustada a llei. Perquè doncs, el que hauria de ser, no és? Perquè els Mossos d’Esquadra van actuar a la Plaça de Catalunya amb una violència desproporcionada contra persones no violentes, assegudes al terra amb actitud pacifica i armades només amb les seves mans tacades de sang amb les que es protegien dels cops salvatges d’uns agressors embogits? Com s’entén que individus preparats per preservar l’ordre siguin els causants del desordre i els agents del caos? Qui i com pot justificar l’atac armat a persones desarmades? Els Mossos, per la preparació que reben i els diners que ens costen, han d’estar en condicions de no deixar-se portar pel pànic ni la ira i han de mantenir el control en tot moment i en qualsevol situació. Si els Mossos són incapaços d’atendre la seva responsabilitat, estem perduts. El sistema ha entrat en fallida i algú en té la culpa.

Junta lletres i tindràs una paraula
Junta valors i tindràs al Climent

Climent
Un altre món és possible

Si el CE Europa és més gran, en valors absoluts, que ara fa quatre anys, tu, amic Climent, en tens part de culpa. No tota, evidentment, seria caure en l’exageració que tan poc t’agrada. Però no pots defugir la teva quota de responsabilitat i més, quan has participat en l’àmbit del Club que més i millor ha crescut. El Futbol Base està en un moment esplèndid i tu has estat un dels actors/autors d’aquest renaixement. Has col•laborat silenciosament, com acostumes a fer les coses, en el procés de formació d’aquesta esplèndida realitat i has aguantat torres de 5 pisos sobre les teves espatlles prodigioses. Has viscut moltes i variades tempestes que has ofegat en un modest got d’aigua i has tingut la capacitat intuïtiva de trobar sempre el camí correcte, la sortida del túnel. Equilibri, seny, disponibilitat, intel•ligència emocional,...qualitats a granel i gratuïtes per a un Europa que les ha degustat.
Has estat un home fàcil, en el sentit més ample i profund de la paraula, no la d’home, sinó la de fàcil. Sempre ho has fet tot fàcil, ho has vist fàcil i ens ho has posat fàcil. Un enorme facilitador davant del qual a un només li queda treure’s el barret.
En fi, Climent, només volia afegir-me a l’allau de missatges d’agraïment que hauràs rebut aquests dies. Estic segur que el Presi, els directius i ex-directius, els coordinadors, el personal del Club i, en general, totes aquelles persones que han pogut gaudir-te, t’hauran donat les gràcies per tot el que has fet per l’Europa. La teva tasca ha estat vocacional i altruista, però amb això de vegades, i ho sabem molt bé, no n’hi ha prou, i tu que ho vas entendre des de bon principi, ho has brodat. S’ha acabat el partit amb el regust amarg dels finals inesperats i la sensació que et mereixies la pròrroga. Has guanyat i l’Europa, l’Europa, ha tornat a perdre. Climent, company, amic, fes-me saber on penses passar els propers anys de la teva exemplar vida, quin nou projecte ajudaràs a aixecar, que ho vindré a veure perquè estic segur que s’ho valdrà. Salut i gràcies.

Inconnex

No tot és Barça

Em diuen: en el món del futbol no tot és Barça. I tenen raó. Malauradament tenen raó. Tota la raó. Només cal veure el tracte que li dóna l’Español als seus jugadors més emblemàtics, fins el punt, de convertir la sala de premsa de Cornellà-El Prat en una delegació autòctona del mur de les lamentacions. O el Madrid, posant el Club en mans d’un arribista eixelebrat amb un egocentrisme patològic. O alguns mitjans de comunicació ocupats en campanyes de desprestigi basades en la mentida i la calúmnia. O persones aparentment normals abduïdes per un discurs pervers i trampós. O la Grama, predicant allò que no fa, venent la seva ànima al diable i prescindint dels seus actius més vàlids. El que em diuen: no tot en el món del futbol és Barça. Ni ho és, ni res que se li assembli.

Afanya't

Què bonita és Badalona?

El curiós Iceta, i curiós, no per ser un personatge encuriosit pel seu entorn, ni per despertar la curiositat en el pròxim, sinó per ser l’actor principal de curioses coreografies polítiques, ha tornat a pixar fora de test. El darrer estirabot: la brandada acusació a CiU per no col•laborar amb el PSC a Badalona i permetre que el PP faci alcalde al xenòfob Albiol. El partit del senyor Iceta que ha manat els darrers anys a Badalona i que, en conseqüència, alguna culpabilitat ha de tenir en la seva actualitat social, no es pot permetre el desvergonyiment d’eludir la seva quota de responsabilitat en el perquè, la gent de Badalona, pensa el que pensa i vota el que vota. No tot ho haurà fet bé el PSC quan la ciutadania se li ha girat en contra escandalosament permetent que, un personatge tan fosc com Albiol i unes idees com les que defensa, arribin a la casa gran d’una població que, certament, no s’ho mereix. Que el curiós Iceta assenyali amb el dit a CiU, responsabilitzant-lo de tot el mal que esdevindrà a Badalona si Albiol és Alcalde, és un exercici de cinisme polític que, si no fos perquè és Iceta l’autor, ens escandalitzaria. Les coses no arriben on arriben per generació espontània i d’això el partit del senyor Iceta en sap molt. Badalona, Castelldefels,...han arribat a aquesta lamentable situació perquè els que han pogut aturar-la no han fet o, en el pitjor dels casos, no han volgut. Albiol serà Alcalde per a vergonya de tots, també del senyor Iceta.

No estas sol

Horitzó de llum

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.


Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

Lluis Llach

Penjant d'un fil

Campions!...I ara què?
O, com gestionarà l’èxit el CE Europa?

Juvenil C campió, Juvenil D campió, Cadet A campió, Cadet B campió, Infantil A campió,…ara només cal que l’excel•lència s’interpreti com a evidència i aquells que ho han d’entendre, així ho entenguin. Calen més proves per certificar que el futbol base funciona, malgrat la indiferència dels indolents? Servirà aquest encadenat d’èxits per a alguna cosa més que per engruixir egos i bastir discursos d’auto exaltació i cofoisme? Serà valent qui ha de ser-ho i prendrà les decisions correctes perquè els que estan treballant amb tanta dedicació i eficiència no es desencantin i acabin marxant? El bon (i esperat) moment del futbol base del CE Europa dóna arguments suficients perquè es faci el pas definitiu, el salt de qualitat, el gir de timó cap el model de Club que ens mereixem i ens representi. Una altra cosa no s’entendria i diluiria, un cop més, l’èxit dels campions i els abocaria, ens abocaria, a una frustració immerescuda i imperdonable.

Lluny d'Europa

Pau Lopez

Al mateix temps que l’Europa fitxa jugadors a cop de talonari pel Primer Equip, és incapaç de retenir els millors jugadors del seu planter. Caldria preguntar-se, perquè les perles de la base prefereixen altres Clubs amb molta menys història, massa social, ressò mediàtic,…abans que quedar-se a l’Europa on han crescut com a persones i futbolistes. Seria bo que els responsables (al menys ho haurien de ser) del Club fessin un anàlisi dels motius que porten a la presa d’aquestes decisions, cada cop més habituals, i que dessagnen l’entitat en un degoteig inexorable. La fuga de talents s’ha convertit en un clàssic de final de temporada sense que ningú sigui capaç d’aturar-la. O això, o és que realment no importa. Que el plantejament és un altre de molt diferent i que només compta el Primer Equip, tal i com algunes (i cada cop més) veus venent advertint des de fa temps. Que tot el futbol base, Escola inclosa, no és més que una lucrativa (i necessària) font d’ingressos per mantenir un equip gens representatiu, amb el 90% de jugadors vinguts de fora i que només ho fan per diners. De que serveix tota aquesta estructura si no és per nodrir el Primer Equip de jugadors fets a la casa? Pau Lopez és el darrer cas. La perla del planter marxa al Cornellà, per a escarni, un cop més, dels incompetents de sempre.

Morts de riure

A qui volen enganyar?

El darrer rampell d’impotència, provinent del Madrid i el seu entorn mediàtic, no és un altre que el menysteniment de la final de Wembley, atribuint al Manchester una turpitud, ineptitud i poca qualitat que va fer extremadament senzilla la victòria del Barça. Tot per rebaixar i treure mèrits a la gesta del, per tothom, millor equip del món. Per tothom menys, evidentment, per als negacionistes de sempre. Que si el Manchester ara resulta que no té res. Que a la lliga espanyola seria quart. Que si no és un equip competitiu. Que si va ser una final descafeïnada per la poca qualitat de l’equip anglès. Que el Barça ho va tenir molt fàcil. Per acabar acostant l’aigua al seu molí, tot afirmant, desacomplexadament, que el Madrid hagués guanyat, en el cas d’arribar a la final, sense despentinar-se. Mentre el Barça fa futbol art, transformant la realitat, al Madrid no li queda una altra opció que fer futbol ficció, negant-la. La particularitat, la crua particularitat, és que la ficció no dóna títols, ni prestigi, ni satisfaccions més enllà de l’auto engany que condueix, irremeiablement, a la frustració i a l’ulcera d’estómac.