Horitzó de llum

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.


Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

Lluis Llach

Penjant d'un fil

Campions!...I ara què?
O, com gestionarà l’èxit el CE Europa?

Juvenil C campió, Juvenil D campió, Cadet A campió, Cadet B campió, Infantil A campió,…ara només cal que l’excel•lència s’interpreti com a evidència i aquells que ho han d’entendre, així ho entenguin. Calen més proves per certificar que el futbol base funciona, malgrat la indiferència dels indolents? Servirà aquest encadenat d’èxits per a alguna cosa més que per engruixir egos i bastir discursos d’auto exaltació i cofoisme? Serà valent qui ha de ser-ho i prendrà les decisions correctes perquè els que estan treballant amb tanta dedicació i eficiència no es desencantin i acabin marxant? El bon (i esperat) moment del futbol base del CE Europa dóna arguments suficients perquè es faci el pas definitiu, el salt de qualitat, el gir de timó cap el model de Club que ens mereixem i ens representi. Una altra cosa no s’entendria i diluiria, un cop més, l’èxit dels campions i els abocaria, ens abocaria, a una frustració immerescuda i imperdonable.

Lluny d'Europa

Pau Lopez

Al mateix temps que l’Europa fitxa jugadors a cop de talonari pel Primer Equip, és incapaç de retenir els millors jugadors del seu planter. Caldria preguntar-se, perquè les perles de la base prefereixen altres Clubs amb molta menys història, massa social, ressò mediàtic,…abans que quedar-se a l’Europa on han crescut com a persones i futbolistes. Seria bo que els responsables (al menys ho haurien de ser) del Club fessin un anàlisi dels motius que porten a la presa d’aquestes decisions, cada cop més habituals, i que dessagnen l’entitat en un degoteig inexorable. La fuga de talents s’ha convertit en un clàssic de final de temporada sense que ningú sigui capaç d’aturar-la. O això, o és que realment no importa. Que el plantejament és un altre de molt diferent i que només compta el Primer Equip, tal i com algunes (i cada cop més) veus venent advertint des de fa temps. Que tot el futbol base, Escola inclosa, no és més que una lucrativa (i necessària) font d’ingressos per mantenir un equip gens representatiu, amb el 90% de jugadors vinguts de fora i que només ho fan per diners. De que serveix tota aquesta estructura si no és per nodrir el Primer Equip de jugadors fets a la casa? Pau Lopez és el darrer cas. La perla del planter marxa al Cornellà, per a escarni, un cop més, dels incompetents de sempre.

Morts de riure

A qui volen enganyar?

El darrer rampell d’impotència, provinent del Madrid i el seu entorn mediàtic, no és un altre que el menysteniment de la final de Wembley, atribuint al Manchester una turpitud, ineptitud i poca qualitat que va fer extremadament senzilla la victòria del Barça. Tot per rebaixar i treure mèrits a la gesta del, per tothom, millor equip del món. Per tothom menys, evidentment, per als negacionistes de sempre. Que si el Manchester ara resulta que no té res. Que a la lliga espanyola seria quart. Que si no és un equip competitiu. Que si va ser una final descafeïnada per la poca qualitat de l’equip anglès. Que el Barça ho va tenir molt fàcil. Per acabar acostant l’aigua al seu molí, tot afirmant, desacomplexadament, que el Madrid hagués guanyat, en el cas d’arribar a la final, sense despentinar-se. Mentre el Barça fa futbol art, transformant la realitat, al Madrid no li queda una altra opció que fer futbol ficció, negant-la. La particularitat, la crua particularitat, és que la ficció no dóna títols, ni prestigi, ni satisfaccions més enllà de l’auto engany que condueix, irremeiablement, a la frustració i a l’ulcera d’estómac.

The End

Descriptiu

Principis que són finals

Poc a poc, però sense aturador, es va complint el programa. La neteja orgànica de tot allò que podia molestar l’arribada d’Angoy al Juvenil A del CE Europa. Una operació quirúrgica de precisió per desforestar un bosc incòmode. Un pla estratègic mil•limetrat per no deixar res a l’atzar o a un canvi sobtat de vent. El primer a caure, i obstacle principal, va ser Toni Cosano, l’entrenador que podia barrar-li el pas. Una home honest amb data de caducitat i culpable d’estar en el lloc i en el moment que no tocava. El segon defenestrat, Joan Pons, la persona que ha acompanyat Angoy en l’aventura del Juvenil B, posant-li el carnet d’entrenador que no tenia, fent-li la feina fosca i rentant-li la roba bruta. Un home que sabia massa i, en conseqüència, no convenia. El tercer, i de moment, últim sacrificat, ha estat Climent Boixadera, el delegat de l’actual Juvenil A i que ha ocupat el càrrec els 2 darrers anys de manera impecable. Una persona que ho ha donat tot a canvi de res, bé, de res no, d’una puntada al cul, això si, elegant i sofisticada. Els principis d’un Club que, pel que es veu, gaudeix amb els finals.

Un exèrcit darrera la foto

Felip V, Felip Puig,...fins quan?

Han hagut de passar prop de 300 anys perquè un altre Felip, Felip Puig, s’acarnissés amb Barcelona, com a les hores ho va fer el borbó de tràgic record, Felip V. Està vist que el nom pot ser si que fa la cosa i donat el comportament i el cinísme de l’actual irresponsable d’interior, no es pot tractar d’una mera coincidència. Malauradament, passen els anys, però els felips de torn persisteixen i insisteixen en fer-nos aquest món cada cop més desplaent. La vida s’està convertint, més sovint del que voldriem, en un lloc insegur per viure. I els colèrics en tenen la culpa.

Antònim

Contaminacions nocturnes

Us imagineu el mal tràngol que van haver de passar els set nans dormint a la mateixa habitació que la Blancaneus? Un calvari. Encara que nans, no se’l s’hi podia negar la seva sexualitat. No es podien silenciar les seves pulsions primitives ni encotillar els seus instints. Cap gesta comparable a la contenció sobrehumana que practicaven en el més sacrificat dels silencis. Represió en estat pur, vorejant la frustració del plaer posposat. M’imagino la sinfonia de llits, el cruixir de somiers i el compassat balanceix de matalassos quan, finalment, s’apagaven els llums. Un veritable concert de desitjos insatisfets i de dreceres alternatives. I la Blancaneus, la recatada i mesurada Blancaneus, espectadora d’excepció d’un festival de testosterona a punt del col•lapse. Walt Disney era un sàtir.

Pre-ocupats

1

2

I ara, què?

Està molt bé, francament bé, que la gent s’indigni. Que digui prou quan ja n’hi ha prou o, fins i tot, abans de que n’hi hagi prou. Que es trobin en àgores obertes per mostrar rebuig i un obstinat desencant. Que es plantegin el futur i es replantegin el present. Que sacsegin els fonaments fins que trontolli l’establishment. Que possin la casa potes enlaire i aixequin les catifes i obrin les finestres i que corri l’aire. Però quan les tendes es desplantin i els coloms tornin a la plaça, què farem? De res haurà servit la protesta si només es queda amb l’enderroc. És fàcil, o més fàcil, veure el que no està bé, el que no t’agrada, però, per avançar, calen propostes, nous objectius i metodologia per aconseguir-los. Sempre ha estat més senzill destruir que no pas construir. Fixeu-vos en l’exemple del futbol, qualsevol equip, per limitat que sigui, pot, aplicat en un joc destructiu, possar en serioses dificultats a equips més preparats i solvents. El problema és quan s’ha de construir, quan s’ha d’arribar a la porteria contraria mitjançant un joc asociatiu. Aleshores es quan s’evidencíen totes les limitacions i mancances. El repte, el veritable repte, consisteix en ser capaços de canviar les coses de manera real i pragmàtica i que no quedi tot en un recull de sentències, més o menys enginyoses i/o brillants, escampades pels contenidors de reciclatge.

Clar, no. Claríssim

La resposta

Si fa poques setmanes algú es preguntava, perquè? Avui ha tingut la resposta. La resposta més contundent i inapelable. La resposta pública i a ulls de tothom. El món sencer ha contemplat extasiat el perquè de tots els perquès possibles. S’han acabat les preguntes perquè ha quedat absolutament clara la resposta. Dit en clau APM?: Ho haveu vist? Ho haveu vist? No hase falta desir nada mas. O potser si: que la sigan chupando i a aquells a qui els agrada el futbol, el futbol de veritat, que segueixin gaudint del major espectacle del món. Alguns han provat de diluir-ho i ho seguiran intentant. Però el futbol et torna el que li dónes i acaba per possar les coses al seu lloc i a cadascú, on li pertoca.

"Vivim en un món on ens amaguem per fer l'amor, encara que la violència, es practica a plena llum del dia ". John Lennon

Eufemisme: neteja policial

27 de Maig

Perquè la policia, teoricament garant de l’ordre, s’obstina en crear el caos i escampar el desordre? Perquè els que manen una policia aparentment democràtica li encomanen una tasca inequivocament antidemocràtica? Perquè aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans són el paradigma de la inseguretat? Perquè tanta violència injustificada per atacar la pacífica convivència? Perquè es desperta l’odi allà on hi havia estuaris de comunió? Perquè tant acarnissament contra la convivència pacífica i la formulació excitant? Perquè tantes raons per la força contra la força de les raons? Perquè silenciar els debats amb la desmesura i la contundència dels bats? Perquè les armes? Perquè els lladrucs de la ràbia i el malaltís gust per la sang? Perquè la irracionalitat, sovint, s’imposa amb tanta naturalitat? Perquè la brutalitat dels que juguen a ser civilitzats? Perquè, malgrat l’obsesió per la neteja de la policia, avui Barcelona m’ha semblat una ciutat bruta, indecent?

Estranya percepció

Autobiografia

Perquè, quan escric sobre una persona intel•ligent o brillant o simpàtica o enginyosa o solidaria o físicament atractiva o amb la potència sexual d’un jaguar, hom pensa que estic parlant d’un altre i, en canvi, quan escric sobre una persona maldestre o amb poques llums o antipàtica o rancuniosa o poc afavorida per la naturalesa o, senzillament, un cas perdut per a l’espècie humana, tothom, o quasi bé tothom, pensa que el text és autobiogràfic?

Genial estrella, com sempre

Pot un ruc doblegar una cantonada?

Ciutadans/anos del PP

Un dels fets sorprenents, o potser no tant, que ens ha deixat la darrera comtessa electoral, al marge de l’esfondrament de ERC, ha estat la desaparició de Ciutadans/anos. Encara que, si ens ho mirem bé, era un fet bastant previsible, una mort anunciada, un secret a veus que s’ha acabat consumant. Quin sentit podia tenir un partit clònic del PP amb l’única diferència visible de parlar habitual i desacomplexadament en castellà? Dos partits amb els mateixos orígens, amb el mateix discurs, amb el mateix ideari, amb els mateixos objectius, amb la mateixa lletra petita i amb les mateixes clàusules de cancel•lació, estava escrit que s’havien d’acabar diluint un dins de l’altre. Només ha calgut que el PP li perdés la por a expressar-se en la llengua en la que veritablement pensa i defensa, perquè els contraforts de Ciutadans/anos cedissin sense oposició. El més curiós del cas és que, el bilingüisme actiu de Jordi Hereu, li hagi donat arguments i desvergonyiment al monolingüisme del PP, que s’ha acabat cruspint al talibalingüisme dels ingenus Ciutadans/anos. Un final incert amb molta més llengua que paraules. I és que hi ha finals que no tenen principis.

Per molts anys

Jo també estic a puny

Maig del 68

No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...

Prenent bona nota