L’escorpí i el circ

El pitjor del xou de Mou, no és el propi Mou, que ve a ser com l’escorpí del compte. Aquell escorpí que, en voler travessar el riu, li demana a la granota que l’ajudi a creuar. La granota, recelosa, li respon que de cap manera, que la picaria. L’escorpí per tranquil•litzar-la li argumenta que no sigui ximple, que si la piqués tots dos s’ofegarien. La granota, convençuda per l’evidència, es carrega a l’esquena l’escorpí per passar-lo a l’altra riba. Quan estan a la meitat, l’escorpí pica a la granota. Aquesta, ferida de mort, li retreu a l’escorpí la seva malifeta: no vas prometre que no em picaries, perquè ho has fet? És la meva natura i no hi puc fer res, li respon l’escorpí. Els dos es van ofegar. Admetent la naturalesa verinosa de Mou i la seva incapacitat per deixar-ho de ser, el que sorprèn és el ressò que té el seu comportament. El seu espectacle, com a tal, és pobre i inconsistent, a la vegada que reiteratiu i amb una sensació de dejà vue que avorreix les ovelles. Discrepo de que sigui un personatge intel•ligent i que, en conseqüència, tot el que fa correspon a una tàctica predeterminada, a una determinada estratègia, com se’ns vol fer creure. Sí realment fos així, encara més en la seva contra, perquè la tàctica és equivocada i l’estratègia contraproduent pels interessos del club que diu defensar. Mai el Madrid havia estat tan mal vist, mai abans havia despertat aquest rebuig i aquesta animadversió. Els enemics li creixen com xampinyons alimentats pel seu propi femer. Tot el que fa, i diu, se li gira en contra i, només, la desesperació, l’ansietat i la frustració del seu entorn, li donen una momentània i fràgil cobertura. L’escorpí del conte, no és intel•ligent, és un funambulista amb un verí mortal que acaba, com no podia ser d’una altra manera, sent víctima de la seva pròpia condició.

Tocat per la mà de Déu 16.03.11

Les bruixes es pentinen

Plou sobre mullat

Hi ha, bàsicament, dues maneres d’encarar el dia a dia. L’una és queixar-se per tot i de tot, l’altra, obviar les queixes. Entre una i l’altra, un ampli espectre de matisos. Sempre hi ha motius per a la queixa, sempre hi ha coses que no surten com hom preveia o com un s’imaginava. Hi ha situacions que es torcen i que ens desfavoreixen objectivament. Moments en que la raó no està del nostre costat i se’ns encallen els arguments. Instants en els que la pilota cau del costat de la xarxa que no tocava i perdem el partit. O quan la sort ens esquiva i algú s’equivoca. Sempre ens podem queixar i optar per enrocar-nos en la queixa o, per contra, fer un anàlisi rigorós del que ha passat, esbrinar la nostra quota de responsabilitat i buscar la manera de millorar les circumstàncies. M’instal•lo en la queixa o avanço en positiu? Tan fàcil o tan difícil com triar entre: Avui plou i no puc fer res, o, avui plou i podré fer tot allò que no puc fer quan no plou. La culpa no és de la pluja, o del temps, o de la pressió atmosfèrica, sinó de l’actitud que prenem davant la imprevisible meteorologia.

Atletisme internacional a Girona

Targeta droga

Fonts solvents, i de tota fiabilitat, asseguren que la FIFA té la intenció d’obrir un expedient informatiu arrel de les insinuacions de presumpte dopatge emeses per la cadena COPE i que afectaria a jugadors de la selecció espanyola de futbol. La FIFA estudiarà el cas i, si es confirma el dopatge, prendrà mesures disciplinaries exemplars. Entre elles es contempla la retirada immediata del títol de campiona aconseguit per Espanya en el darrer mundial de Sud-àfrica, l’exclusió de totes les competicions per disputar partits oficials durant cinc anys, la inhabilitació a perpetuïtat del president de la FEF i de tota la seva junta directiva i, finalment, la impossibilitat d’organitzar cap esdeveniment esportiu durant els propers 10 anys. La FIFA, segons aquestes mateixes fonts, fa temps que abrigava sospites sobre els esportistes espanyols i, concretament, sobre la selecció de futbol. Com és possible, es preguntava la FIFA, que amb una estructura tan precària, amb una metodologia tan desordenada i deficient, amb uns tècnics tan mediocres i uns jugadors tan i tan limitats, Espanya fos capaç de guanyar el Mundial? Alguna cosa no encaixava. I ara, finalment, apareixen les filtracions que no fan més que confirmar aquestes sospites. La FIFA actuarà. Actuarà d’ofici i amb contundència. En esport no tot s’hi val i Espanya es mereix la vergonya i el descrèdit internacional.

Ja n'hi ha plou!

El diluvi universal

Si demà segueix plovent ho consideraré un avis. Em començaré a construir un vaixell a prova de tempestes i peregrinaré pel món a la recerca de dos animals de cada espècie (preferentment mascle i femella, per allò de la paritat) i una vegada els tingui tots, els faré pujar a la nau. Faré una tria representativa de la meva família (sense excedir-me), un parell d’amics, mitja dotzena de dones esculturals en edat fèrtil (per allò de garantir la supervivència de l’espècie) i ens tancarem a pany i forrellat a veure-les venir. Prometo no sortir fins que el cel es tanqui, la terra quedi eixuta, els gintònics s’acabin i el tràfic s’hagi diluït. Amb una mica de sort, ho penso explicar tot en un llibre de memòries, on podreu llegir (els que quedeu) aquesta i altres experiències absolutament verídiques . Espero trobar un editor que no s’hagi ofegat.

2 animals que em deixen fred

Els iluminati

Recordeu Àngels i dimonis, el llibre de Dan Brown, en el que apareixia una secta que s’anomenava els iluminati? Tots els dubtes que tenia sobre l’existència d’aquesta secta i la seva versemblança, s’han diluït. A la vista dels darrers esdeveniments no puc més que reconèixer la seva actualitat i vigència. Il•luminats com Mourinho i Wenger són clars exponents d’aquest submón paral•lel, d’aquesta secta espectral i dogmàtica, que ens envolta i castiga. Com negar l’evidència? Els iluminati són una tenebrosa realitat. La invenció de Brown no era ficció ni producte de la seva imaginació. Mourinho i Wenger, Wenger i Mourinho, són dos exponents, els més visibles i significatius, d’aquesta secta entossudida en desterrar la raó del nostre quefer diari. Volen acabar amb segles de civilització i fer-nos creure que anem cap a l’apocalipsi i que la mentida és l’únic camí possible. El món de la il•luminació té associat, en el seu ADN, moltes ombres, i el risc evident que un dia per sobrecàrrega li salti el diferencial.

Qui no vola no mama

El cel pot esperar

Finalment, una gran noticia! Els controladors (aeris) han arribat a un acord amb l’Administració, que satisfarà les seves necessitats i, de retruc, les nostres. Podrem tornar a volar sense haver de patir per una nova, i sobtada, protesta d’un col•lectiu, a totes llums, maltractat i discriminat. Un col•lectiu que, gràcies a les seves justes reivindicacions, i a la comprensió de l’Estat (que som tots), ha tancat un conveni en el que se’l s’hi garanteix un mínim anual de 200.000 euros i amb la promesa (perquè els diners no ho són tot) d’una reducció gradual de la seva jornada laboral. Una reducció ben merescuda i que ajudarà la conciliació familiar perquè puguin fer la seva feina amb la millor predisposició possible. Treballar poques hores i guanyar molts diners és, sense cap mena de dubte, la solució als nostres problemes i la millor manera de que l’economia general remunti. L’espai aeri torna a estar obert, i amb garanties constitucionals, perquè la societat civil s’enlairi, mentre els que manen segueixen fent volar coloms. El cel pot esperar, però l’eternitat cada cop és més curta.

Tancats en un aquari

Empatant

Espanyol 1 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

No era qüestió de fer el millor partit de la història. Ni tan sols un de mitjanament correcte. No era el dia de les floritures, ni dels cops d’efecte. Només rascar. Treure quelcom de positiu en un desplaçament, a priori, inaccessible. Calia seguir sumant per refermar la confiança i avançar en l’autoestima. Consolidar una base sòlida per afrontar el tram final i decisiu de la lliga, en les millors condicions possibles. I, perquè no, intentar el miracle. S’ha tret petroli de la manera que s’acostuma a treure el petroli: amb el mono de treball i sense glamour. L’Europa ha fet poc per guanyar, però molt per no perdre i l’Espanyol ho ha tastat. Poques ocasions de gol per a tots dos equips, que han signat unes taules absolutament consensuades. Un empat que, tal i com estan les coses per l’Europa, són com recuperar vida en un vídeo joc. Un punt d’optimisme que allarga el crèdit de l’entrenador i tensa una mica la corda sobre la que camina. Els cocodrils hauran de seguir esperant atrinxerats en el seu fossar. Per cert, he trobat a faltar, un cop més, una mica de suport institucional. Clar que aquest entrenador i, l’equip en general, no gaudeixen del ressò mediàtic que tenen altres i això, segurament, desmotiva a les patums. Però no cal patir, demà es podrà veure el resultat a la web.

Només 2 dies. Només falten 2 dies.

Figa chunga

Avui m’he llevat a l’alba

Avui m’he llevat a l’alba. En aquell moment de trànsit entre la nit i el dia, en el que, lentament, vas sortint de la tenebra i comences a veure les coses una mica més clares. Un moment fràgil, fet de pau i silenci com n’hi ha pocs, on la reflexió hi té el terreny abonat. Un espai efímer que convida a la concreció i a la rapidesa si es vol ser precís. En aquest punt em trobava quan he recordat que fa molt temps, massa temps, que estic en fals. Que he perdut els bons costums i he caigut en una relaxació impròpia. Com és possible que hagi obviat donar-vos les gràcies? Amb les atencions que em dispenseu, amb l’interès que mostreu. Imperdonable! Tant se val si fa temps que vàreu arribar o sou uns nouvinguts. Si em llegiu poc o em llegiu massa. Si enteneu el que llegiu o teniu el nivell que teniu i, en conseqüència, toqueu les conseqüències. Com donar-vos les gràcies per aconsellar-me desinteressadament, sàviament. Per donar-me les pautes de com gestionar les meves opinions i l’ enfocament que hauria de plasmar. De com dir les coses i de com no. De quins temes tocar i els que no hauria de tocar mai. Com agrair-vos la vostra persistència i la vostra raó. El voler fer d’aquest blog un blog perfecte, modèlic, sense errades. Francament, us estic i us estaré eternament agraït, perquè, soc conscient, que no mereixo tot el que feu per mi. Espero recompensar les vostres atencions i la vostra col•laboració desinteressada amb els adjectius que us corresponen. Aquest ha de ser el meu compromís i el meu rendit tribut.

No ha pogut ser

No li feu ni casc

Llençar la lliga: la coartada

Sabeu d’aquell home que, per mèrits propis, fracassa en la seva relació de parella, però abans que la dona el deixi, l’abandona per fer veure que és ell el que té la iniciativa i controla la situació? Sabeu d’aquella persona que, per mèrits propis, incompetència o estafa, fracassa en la seva empresa i abans no el facin fora, pren la iniciativa presentant la dimissió queixant-se amargament que l’empresa no satisfà les seves expectatives? Sabeu d’aquell que en plena competició i a punt de perdre-la per demèrits propis, decideix fer veure que la llença voluntàriament per estalviar-se la vergonya de l’evidència? Aparentar ser el dominador de la situació no és una mala tàctica, sobretot quan no es tenen ni les condicions, ni els vímets, ni els arguments per dominar-la. Us sona?

Nova tecnologia

Tot és massa

Davant de tot, és inevitable alimentar algunes reserves. Reserves que es confirmen quan decideixes assumir el repte d’enfrontar-t’hi a pit descobert. Vaig veure Tot i em va semblar, com no podia ser d’una altra manera, excessiu. Molta matèria per encabir-ho en dues hores. Només dues hores per poder explicar-ho tot i, malgrat tot, se’m van fer llarguíssimes. Un ja veu, sense esforçar-s’hi gaire, que dues hores no poden donar per molt i més, quan es pretén argumentar-ho tot. La cosa comença bé, amb un plantejament interessant i ben resolt pels actors, però al poc, la proposta es va diluint superada per l’excés de contingut, la poca capacitat de síntesi i la impossibilitat d’abraçar-ho tot i, no menys que tot. L’obra va de més a menys en un anticlímax decebedor. Un projecte exageradament ambiciós que resulta confús i, encara pitjor, lamentablement avorrit. Entre el tot i el res, hi ha d’haver un terme mig: la descripció d’una situació concreta i pròxima que ens serveixi de model per exemplificar el que volem dir de manera que s’entengui. No cal ficar-ho tot en el mateix sac si no es vol que el sac rebenti. L’acumulació pot ser, i és, un obstacle alhora de trobar allò que es busca. Tot, definitivament, és massa.

On són els nens?

Arribar al delta

És ben cert que, quan comences un projecte en comú, la predisposició és total i les perspectives enèrgicament optimistes. Els principis ja ho tenen això. Tots i cadascun dels companys de viatge et semblen immillorables. Tens el convenciment que la tria ha estat encertada i que el recorregut serà llarg i satisfactori. Res fa pensar que res es torci, que el vincle de complicitat es trencarà i que el futur no serà esplendorós. S’està enamorat del projecte més que no pas del grup i la il•lusió ho envaeix tot. L’entusiasme sembla blindat a qualsevol revés que pugui venir i la fortalesa del convenciment roman en el seu punt més àlgid. Però passarà el temps i apareixerà el desconsol. Les primeres renúncies i els primers desacords. Aleshores, els companys seran qüestionats i, les seves decisions, increïblement equivocades. El projecte es diluirà i les idees envelliran a la velocitat de la llum. S’estellarà el pal de paller que ho mantenia tot ferm i apareixeran els retrets i els desencontres. El final ens mostrarà la veritable naturalesa dels, en altre temps, indestructibles companys de viatge i la cara amarga dels nostres propis errors. Una mica més enllà, quan les brases vencin la flama i el riu arribi al delta, recuperarem la complexitat de la raó i tot tornarà a la calma.

Llunàtic

:-)

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
del qui sortí dels palaus de la lluna.

Salvador Espriu

Cavall de trola

Qui és el responsable?

Algú a can Barça ho ha d’estar fent molt bé, i quan dic molt bé, vull dir, fantàsticament bé. Ser capaç de convèncer a la FIFA, a la UEFA, a la Federació Espanyola de Futbol, al comitè d’àrbitres europeu, al comitè d’àrbitres espanyol, als mitjans de comunicació europeus més influents i a tots i cadascun dels organismes amb certa ascendència futbolística, perquè apostin pel Barça i l’afavoreixin en totes les competicions en les que participa, té un mèrit extraordinari. I més si tenim en compte els grans dèficits que té el Barça en tots els seus àmbits. Dèficits estructurals, dèficits de planificació i de pedrera, dèficits en les propostes esportives, dèficits en la filosofia del futbol i la seva aplicació pràctica, dèficit en la seva aposta de joc, dèficit en la seva capacitat per generar espectacle, dèficit tècnic en els seus arguments, dèficit en el perfil dels seus jugadors, dèficit en les limitacions tècniques dels seus futbolistes, dèficit en la capacitat tàctica dels seus tècnics, dèficit de compromís i treball dels seus integrants, dèficit de jugadors amb qualitat que marquin les diferències, dèficit de patró de joc i de fidelitat a una determinada manera de fer. De veritat, donaria un ull per saber qui cony ha estat l’enginyer d’aquesta brillant estratègia, que, partint d’una realitat tan poc sòlida i amb tantes mancances i dèficits, ha aconseguit fer del Barça, insisteixo, sense cap mèrit contrastable, el millor equip del món. Algú li hauria d’aixecar un monument per la magnitud dels seus èxits i la perdurabilitat en el temps.

Un arsenal de melons

Si jo fos de l’Arsenal

Si jo fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt trist, i no tant per l’eliminació, que també, sinó per les maneres. La manera tan llastimosa de perdre davant un equip infinitament superior i la falta de personalitat demostrada. La manera gasiva i poruga de practicar un futbol indigne d’un etern aspirant a ser alguna cosa més que un mer comparsa. Però sobretot, la manera com es va explicar aquesta derrota per part dels responsables. L’excusa que ho pretén tapar tot i els insostenibles arguments d’un Wenger que enganya i es vol enganyar. L’obstinació per no acceptar una realitat més que evident i la incapacitat per reconèixer els propis errors. Una actitud mediocre que impossibilita la rectificació i impedeix créixer. Jo, si fos de l’Arsenal, que no és el cas, avui estaria molt preocupat, perquè res fa preveure que aquest equip millorarà. Sense anàlisi, sense examen de consciència, sense autocrítica, no hi ha res a fer i l’agonia es pot seguir allargant per un període indefinit i, certament, descoratjador. Wenger pot seguir venent fum a la competició domèstica, però aquesta eliminatòria, i la manera d’afrontar-la, l’ha vist mig món.