Insistir amb la indolència

Grama 2 – Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Malgrat els dos últims resultats, és necessari recordar, que no hi ha res perdut, perquè no hi havia res guanyat. Una lliga tan llarga, tan igualada i tan competida, és cert que no es decideix fins el darrer tram, fins el darrer alè, però tampoc cal oblidar que, tots i cadascun dels resultats són, o poden ser, determinants en el còmput final. Una lliga d’aquestes característiques demana, per damunt de qualsevol altra consideració, una regularitat sostinguda, o el que és més important, cometre el menor número d’errades possible. Quan les diferències tècniques són irrellevants, quan l’equilibri de forces és evident, hi ha altres aspectes que decanten els resultats en un o altre sentit. Aspectes puntuals que donen o treuen punts amb un estrany sentit de la justícia. La predisposició, la concentració, la determinació i la capacitat de centrar un objectiu i despullar-lo de lo accessori, són elements decisius a l’hora d’aconseguir el resultat desitjat. La Grama, com l’altre dia el Gavà, no van ser millors equips que l’Europa, no van tenir més o millors ocasions, no van portar el pes del partit, però van mostrar una ambició pròpia dels que no entenen un altre resultat que la victòria. Els jugadors escapulats, la gran majoria, tenen, històrica i tradicionalment, un perfil poc centrat en el futbol, extremadament dispers i amb un munt d’expectatives que acostumen a distreure la seva atenció i concentració. El seu estatus familiar i la seva comoditat social els hi fa perdre aquell punt d’agressivitat necessària per aconseguir fites que, d’acord amb la seva qualitat tècnica, tindrien al seu abast. Amb tot això, té un extraordinari mèrit el treball dels tècnics que porten qualsevol equip de l’Europa, sigui de la categoria que sigui: amb el doble d’esforç que en qualsevol altre club, només aconseguiran la meitat de resultats. És norma de la casa i una conducta molt difícil de reconduir. Quan s’està tip, no et ve de gust asseure’t a la taula, encara que estigui molt ben presentada. Recuperar la gana, o jeure al sofà. Vet aquí la qüestió.

ombres i...dones

El frec

Es diu en castellà que: el roce hace el cariño, i no hi puc estar més d’acord. El frec diari, les vivències compartides i l’aprofundiment de la relació, ens porta indefectiblement a l’afecte. És cert que aquest mateix frec ens pot portar al desafecte, però només quan la persona en qüestió és immadura i no està preparada per mantenir una relació generosa amb el pròxim. Si hi ha sensibilitat, equanimitat, intel•ligència i voluntat de compartir, és molt fàcil d’arribar a aquest encaix que acaba trenant forts vincles afectius. Tot canvia, però, quan el frec s’esmorteeix, quan va desapareixent o, senzillament, s’acaba. La memòria s’oblida de la pròpia memòria i cau en l’oblit més descoratjador. El foc que no mantens, es fa brasa, i la brasa sense caliu, cendra freda i volàtil. Allò que has viscut amb passió desfermada, es converteix, sense la tebiesa del frec, en un record llunyà i boirós. La distància emocional et fa insensible i fred amb tot allò que, en molts moments, havia estat el centre del teu particular món. Sense el frec, som només ombres desassossegades, cada cop més allargades, cada cop més transparents, cada cop més lluny del sol que un gloriós dia ens va escalfar.

Mai n'hi ha prou

Primer la via, desprès el tren

De pronòstic reservat

L’època que estem vivint no té cap paral•lelisme amb la Roma clàssica. Allí temien els idus de Març i els seus mal averanys. En canvi, nosaltres, no hauríem de témer als idus (aquells que marxen), sinó tot el contrari, a aquells que es queden. Idus de Març? No. Tremoleu per aquells que continuïn al Febrer.

Quan no hi ha ningú més, és més fàcil estar sol

Déjame en paz, Amor tirano

Ciego que apuntas y atinas,
caduco Dios y rapaz,
vendado que me has vendido,
y niño mayor de edad,
por el alma de tu madre
-que murió siendo inmortal,
de envidia de mi señora-
que no me persigas más.

Déjame en paz, Amor tirano,
déjame en paz.

Amadores desdichados,
que seguís milicia tal,
decidme ¿qué buena guía
podéis de un ciego sacar?
de un pájaro ¿qué firmeza?
¿qué esperanza de un rapaz?
¿qué galardón de un desnudo?
de un tirano ¿qué piedad?

Déjame en paz, Amor tirano,
déjame en paz.

Diez años desperdicié,
los mejores de mi edad,
en ser labrador de Amor
a costa de mi caudal.
Como aré y sembré, cogí;
aré un alterado mar,
sembré en estéril arena,
cogí vergüenza y afán.

Déjame en paz, Amor tirano,
déjame en paz.

Una torre fabriqué
del viento en la vanidad,
mayor que la de Nembroth
y de confusión igual.
Gloria llamaba a la pena,
a la cárcel libertad,
miel dulce al amargo acíbar,
principio al fin, bien al mal.

Déjame en paz, Amor tirano,
déjame en paz.

Luis de Góngora

La torre dels passerells

El segle de les poques llums

No hi ha torre més inútil que la que no defensa ningú.

La muralla més efectiva, és l’adversari convençut que no ha d’atacar.

El fossar és ple d’imprudents i temeraris.

Els que subestimen la força de l’enemic, són els primers a caure.

Quan més fletxes llences, més desarmat et quedes.

Preparar l’atac, és pensar una manera de morir.

L’estratègia, és l’alternativa dels que no tenen la força.

Una doble muralla serveix per estar doblement tancat.

No hi ha llança innocent, encara que la punteria sigui bona.

Llençar oli bullint a l’enemic, és un malbaratament de recursos.

L’atac frontal, malgrat la seva aparent noblesa, és un error de càlcul.

Una retirada a temps, denota intel•ligència i exaspera al rival.

L’exèrcit enemic és similar al teu, l’única diferència és que va en sentit contrari.

En tota batalla, cuida’t la rereguarda, és la part del cos més desprotegida.

Rodes o gires?

Bruc

Una de les llegendes històriques que sempre m’ha colpit i, amb el pas dels anys, s’ha convertit en una de les meves favorites és, sense cap mena de dubte, la del timbaler del Bruc. Em sembla extraordinari que un marrec sense recursos, sense formació ni ascendència, fos capaç, armat només amb un timbal, de derrotar al totpoderós i, fins aleshores, invencible exèrcit napoleònic. La gesta té, entre altres coses, un gran valor didàctic i hauria de servir de model a les escoles i en molts àmbits de la vida. Exemple de desigualtat i desproporció, en bona lògica abocat al fracàs, i que, per una concatenació de fascinants circumstàncies, s’invertís el previsible resultat. Té nassos què un humil tambor, una andròmina pensada per a la pau i no per a la guerra, foragités a l’exèrcit més poderós i ben armat del món. Aprenguem del timbaler que va saber tocar el timbal als francesos i fem de la seva lliçó una eina útil. Si triem bé el lloc i el ressò és potent, podem generar dubtes entre les files de l’exèrcit més poderós i, si més no, els hi tocarem els collons, perdó, el timbal.

Tu com ho veus?

El porc senglar

El seguiment que s’està fent a les colònies de senglars i que tenen el seu hàbitat natural als aiguamolls de l’Empordà, ha permès una descoberta, si més no, força interessant. Resulta que, en la femta de les simpàtiques bestioles, s’ha descobert restes d’altres animals, és a dir, que els senglars han abandonat la seva estricta dieta vegetariana per passar-se directament a la proteïna. Un canvi d’hàbits transcendental, si tenim en compte que, aquest mateix factor, va ser determinant en el salt evolutiu dels primats i la seva posterior racionalització. Un bon dia, els micos, van decidir baixar dels arbres i, cansats de menjar verdura, es convertiren en carnívors amb les conseqüències que tots coneixem. La proteïna va ser la clau de volta que va canviar el destí dels nostres avantpassats i, amb ells, el curs de la història. Davant d’aquesta perspectiva només cal preguntar-se si, en un futur més o menys llunyà, hi haurà descendents de senglars tan evolucionats capaços de fer discursos polítics, treballar d’administratiu, dirigir algun club de futbol o, senzillament, mantenir una conversa intranscendent quan es trobin a l’ascensor.

Embutit

Si nosaltres guanyem, ells hi perden

El govern espanyol ha declarat que està en disposició de reconèixer a Sudan del Sud en el, probable cas, que es proclami un Estat independent. Curiós el criteri dels estats en pronunciar-se a favor o en contra de la sobirania de països emergents que, democràticament, opten a la independència. Clar que Sudan del Sud té petroli, molt de petroli, i això, no voldria ser mal pensat, pot ajudar a prendre una decisió favorable a la secessió. És evident que la valoració no es pren en funció dels drets dels pobles i el respecte a les seves legitimes voluntats, sinó des d’un punt de vista estrictament econòmic. Sí la declaració d’independència afavoreix els propis interessos, es reconeix ràpidament i sense reserves al nou país. En canvi, si amb la independència no se’n treu cap benefici o, senzillament, es corre el risc de perdre, el futur nou país és denunciat; es rebutja la seva opció legitima, es condemna la seva proposta i es posa en dubte la seva oportunitat i viabilitat. En el cas que ens toca, i vist els antecedents, ho tenim clar. Davant de qualsevol opció d’independència de Catalunya, Espanya en sortiria perdent i això, evidentment, seria un mal negoci. Només ens queda una possibilitat: que el Barça segueixi guanyant-ho tot durant molts anys. La paciència d’Espanya té un límit i no aguantaria indefinidament aquesta situació. Només així es pot arribar a cansar i donar-nos voluntàriament el passaport. Ho estan passant tan malament, és tan gran el cabreig, que no descarto que una pujada de testosterona els hi faci perdre el nord i ho engeguin tot a rodar. Tal i com estan les coses, és l’única solució que hi veig.

Saber llegir els senyals

Exagerar amb mesura

El guerrer de la llum s’asseu amb els seus companys al voltant d’una foguera.
Comenten les seves conquestes –i els desconeguts que s’uneixen al grup són benvinguts perquè tots estan orgullosos de la seva vida i del Bon Combat. El guerrer parla amb entusiasme del camí, explica com s’ha resistit a un repte, la solució que ha trobat per a un moment difícil. Quan explica històries, guarneix les seves paraules amb passió i romanticisme.
De vegades exagera una mica. Però recorda que els seus avantpassats també exageraven de tant en tant.
Per això ell fa el mateix. Però mai no confon l’orgull amb la vanitat ni es creu les seves pròpies exageracions.

Sense sortir del camp

Els petits detalls

Gavà 2 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

De petits detalls està feta la nostra trajectòria vital. Detalls, a voltes imperceptibles, que determinen el significat i, també, el resultat de situacions quotidianes. El futbol no és aliè a aquesta especial circumstància i, incrustat en la mateixa realitat, pateix amb resignació la dictadura dels petits detalls. Petits detalls, amb un poder quasi absolut, que deixen en un segon pla la metodologia, l’estudi, la tàctica i un munt d’hores invertides en la preparació d’un o altre partit. Tot, per acabar sent, a la fi, víctima d’un petit i imprevisible detall. Un moment de desconcentració, una errada puntual, un rebot més o menys afortunat, pot fer canviar el signe d’una tendència, per clara que aquesta hagi estat. Es pot portar el pes del joc, exercir un còmode control i, malgrat tot, patir una derrota inapel•lable. Els petits detalls, els capriciosos petits detalls, tenen un pes específic molt més determinant que la pròpia justícia. Sort que, la seva naturalesa inestable, fa que tinguin una conducta aleatòria i no es decantin sempre pel mateix bàndol. S’haurà de seguir treballant dur i confiar que, en la propera ocasió, els petits detalls, ens siguin favorables.

L'últim que apagui la llum

L’hora dels covards

Davant la formació de la Junta Electoral del CE Europa que dóna el tret de sortida al procés per escollir nou President i Junta Directiva, s’obre un escenari excitant i força interessant. Arriba l’hora de la veritat. El moment oportú perquè totes les feristeles surtin dels seus caus, facin sentir la seva veu i mostrin en públic les seves credencials. El moment que han estat esperant tots aquests anys exercint de franctiradors des dels seus amagatalls. Seria bo que els covards, els hipòcrites, els talps, els egoistes, els egocèntrics, els mentiders, els intoxicadors, els que llencen la pedra i amaguen la mà, els amargats, els destructors sistemàtics, els bastards, els insolidaris, els perversos (res a veure amb els poetes), els ressentits, els prepotents, els xantatgistes, els prevaricadors, els mestres de l’abús i tots aquells que tinguin alguna cosa a dir, ho facin ara i presentin els seus arguments i les seves propostes. Ara toca, ara és el moment de provar la seva vàlua i mostrar, sense reserves, els seus projectes de futur. Els animo a deixar enrere la seva patètica immaduresa i el seu tarannà cirròtic i facin el que fan les persones com cal: donar la cara. Si decideixen abandonar les seves atalaies de voltors i presentar una noble batalla, em tindran al seu costat. M’ofereix-ho, inclòs, a liderar-los amb mà de ferro, perquè la merda s’escampi el mínim possible.

Una trobada d'alçada

El dret a escollir

Posats a escollir, reclamo el meu dret a veure les pel•lícules, qualsevol pel•lícula, en català. Posats a escollir, reivindico el meu dret a una vivenda digna i, en el seu defecte, ocupar-ne una de buida sense ser desallotjat. Posats a escollir, vull poder vestir el nihab amb total normalitat sense patir represàlia. Posats a escollir, reclamo passejar-me nu pels carrers per coherència amb el meu naturalisme militant. Posats a escollir, aposto per practicar el sexe en un banc del Passeig de Gràcia a les tardes de primavera. Posats a escollir, escullo desmantellar l’exèrcit perquè soc un fervent partidari de l’amor i no de la guerra. Posats a escollir, advoco per una societat sense normes perquè tothom pugui fer el que vulgui en exercici i respecte a la llibertat individual. Posats a escollir, reclamo el dret a educar el meu fill de manera personalitzada i lluny de la pràctica habitual. Posats a escollir, reclamo el meu dret inalienable a ser diferent i que tothom ho respecti. Posats a escollir, reclamo el dret del meu país a ser independent si ho vol ser, perquè no ha d’haver res més sobirà que la voluntat d’un poble.

Cortar por lo sano

El rei vol corona

Si el rei, vol corona
corona li darem.
Si el rei, vol corona
corona li darem.


-Fa tres segles que els Borbons
pretenen ser els nostres reis.
Ignorant fins a quin punt
arribem a passar d´ells.
Però si insisteixen gaire
amb aquesta obsessió
els mostrarem nostra debilitat
pel tall rodó.

Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.

Si el rei, vol corona
corona li darem.
Si el rei, vol corona
corona li darem.

I és que no és gaire agradable
veure a passejar pel món,
un que et representa
que és més tou que un tall de llom.
Quan el món veu el figura
que tenim per compressor,
més que solidaritat
despertem compassió.

Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.

S’explica que a Catalunya
en temps de Felip V,
va prohibir totes les armes
fins i tot els ganivets,
fins i tot els ganivets,
fins i tot els ganivets.
Tots els ganivets de cuina
i a la taula ben lligats,
perquè no fossin ximplets,
perquè no fossin gosats,
perquè no fossin gosats,
perquè no fossin ximplets.
Per salvar el coll i la pava,
els soldats espanyolets.
Però ara això s’acaba
han avisat els esmolets.


Si el rei vol corona,
corona li darem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.
Si el rei vol corona,
corona li darem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.

Anem de copes

Nit de reis

Nit de reis, de reis de copes, que són, de lluny, els únics reis que disculpo. Els altres, els d’espases, oros i pals, sempre m’han semblat una aberració, un error de la naturalesa i una estirp abominable que mai hauria d’haver existit. Dèries personals a part, i tornant al que veritablement interessa, podem afirmar que el partit d’ahir va complir amb escreix les expectatives d’un autèntic partit de copa. Els lleons van fer de lleons en una gàbia preparada per a l’ocasió. Van preparar a consciència l’escenari, van mostrar la seva millor melena i, com no, van ensenyar les ungles. Qualsevol equip que no fos el Barça, ahir hauria perdut a San Mames, sí bé és cert, que sí no hagués sigut el Barça l’equip que tenien al davant, potser els lleons no haguessin mostrat tanta feresa. Per això té encara més mèrit la gesta del Barça. Doblegar lleons no està a l’abast de tothom i el Barça, ahir, va demostrar que, a més de fer el millor futbol, és el millor equip del món perquè, quan cal, també domina els ressorts de “l’altre futbol”. La capacitat d’adaptació al medi, l’esperit de supervivència i la intel•ligència emocional, són fonamentals per assolir èxits personals i, també, col•lectius. El Barça està en disposició, com ha demostrat sobrerament, d’aconseguir grans fites, allà on pocs arriben. No és fruit de la casualitat ni, el d’ahir, va ser un regal de reis. Res passa per davant de la voluntat i l’esforç en l’empeny. Desprès vindran les habilitats, les capacitats, la solvència, la tècnica,...i l’èxit. La catedral va ser un circ, un circ d’emocions, que va veure com el Barça feia d’Angel Cristo i domava lleons en una nit bàrbara de reis.

El ruc del rei

Que venen els reis, amagueu les criatures

Els reis sempre viatgen de franc, millor dit, amb totes les despeses pagades. I qui paga les despeses, els imprevistos i els extres ? A que no ho endevineu ? Sempre fan cara de despistats i de no saber on van, de fet, sense una estrella que els guiés, anirien ben perduts i no arribarien mai a destí. Encara que per a ells, el destí, no forma part del seu llistat de preocupacions ni, tan sols, del seu lèxic habitual. Els camells són llogats i les carrosses, de l’Ajuntament. Els regals són de mentida i els caramels, verí per les dents, i unes perilloses andròmines llancívoles capaces de treure’t un ull, a poc que et despistis. Es fan esperar fins a desesperar i, quan arriben, et saluden displicentment, amb un cert aire de superioritat i menyspreu. Sempre van envoltats de patges que els hi fan la feina bruta i de “pajas” que els hi descarreguen les tensions. No et porten mai el que demanes i no disposen de llibre de reclamacions, ni tan sols d’un puto apartat de correus on enviar les queixes. Només treballen (per dir-ho benvolentment) un dia a l’any i, la resta, viuen de l’atur que paguem entre tots. Són uns farsants que ens enganyen amb promeses de futur i presents que no rebem mai. Tenen una tendència malsana per l’horterada i un afany desmesurat de protagonisme kitsch que tomba d’esquena. Espero que aquesta nit, quan entrin a casa, tinguin la decència de fer-ho civilitzadament i no em tornin a rebentar la porta com l’any passat i que facin el favor de tornar-me la dentadura postissa que es van endur; és de la meva mare i la pobra ho està passant fatal.