El decàleg

Aquests són els deu punts essencials que hauran de guiar el futur del CE Europa si surto escollit President.

1.- Declaració institucional: el CE Europa farà una declaració oficial de posicionament, com a Club històric arrelat al país, en la que es manifestarà favorable a la Independència de Catalunya.

2.- No hi haurà cap directiu, empleat, entrenador o delegat, amb més d’un any d’estada a Catalunya, que no parli el català. Serà condició indispensable parlar la llengua del país de naixement o d’acollida per poder exercir un càrrec (remunerat o no) dins del Club. El CE Europa s’ha de significar enèrgicament contra la discriminació i serà bel•ligerant amb els que discriminin la llengua catalana.

3.- La Junta Directiva del CE Europa estarà formada per 12 membres: 6 dones i 6 homes. Tots ells sense cap fill/a o familiar vinculat al Club. Els membres seran escollits per la seva vàlua i ratificats per l’Assemblea.

4.- Es nomenarà un Director General i un Director Esportiu (remunerats) sota les ordres directes del President i la seva Junta Directiva. El Director Esportiu assumirà tots els aspectes purament esportius del Club i el Director General, tots els altres, amb especial atenció a la generació de recursos.

5.- El Primer Equip estarà format, en un període no superior a tres anys, per un 95% de jugadors provinents del seu futbol base i el seu entrenador també haurà estat format en les categories inferiors. El Primer Equip del CE Europa es nodrirà de la seva pedrera, tant pel que fa a jugadors com a entrenadors.

6.- Tots els entrenadors del futbol base seran de categoria contrastada i rebran les compensacions econòmiques d’acord a la seva vàlua. És de vital importància, per a la formació de base, comptar amb les persones més ben preparades i capaces.

7.- Es dotarà als òrgans de comunicació del Club dels mitjans materials i humans que li corresponen d’acord amb la seva transcendental tasca.

8.- La Comissió Esportiva vetllarà pel bon funcionament esportiu del Club, plantejarà propostes, estratègies i corregirà, en el seu cas, les desviacions que es produeixin.

9.- L’Escola potenciarà la qualitat en detriment de la quantitat. L’Escola del CE Europa haurà d’esdevenir un referent per la qualitat de les seves propostes i resultats i no per les llargues llistes d’espera.

10.- Es facilitaran els mitjans i es crearan els conductes necessaris perquè la veu de tots i cadascun dels integrants del CE Europa es pugui fer sentir i arribi al lloc on hagi d’arribar.

Gràcia, 28.12.10

Divertidament innocent

I amb el fons negre?

¡Que la tortilla se vuelva,
que los pobres coman pan
y los ricos, mierda, mierda!

Seré candidat

El proper 7 de Gener s’obre el procés electoral per escollir nou President al CE Europa. Es constituirà la Junta electoral i, a partir d’aquell moment, es marcaran els temps, es fixaran les dates i seran proclamades les candidatures que s’hi presentin. Tot dins la més absoluta normalitat i els valors democràtics que li són propis. És clar, i ho ve sent des de fa temps, que l’actual President Guillaume de Bode optarà novament al càrrec i es presentarà a la reelecció amb una junta renovada, per estimular la sintonia amb la massa social i reforçar la credibilitat entre el futbol base. Em consta que, serà una candidatura potent, plena d’homes i dones, ja que s’apostarà per la paritat, amb experiència en el futbol de base i una gran voluntat de servei, al marge d’una contrastada capacitat de treball i una solvència en la gestió fora de qualsevol dubte. Aquesta candidatura, no cal dir-ho, té moltes opcions per reeixir i és, en aquests moments, la millor posicionada per guanyar les eleccions amb certa facilitat. D’altres candidatures poc se’n sap. Si bé és cert que s’especula amb una possible alternativa formada principalment per ex-membres d’aquesta mateixa junta i d’anteriors, que voldrien ser una opció de canvi a l’actual direcció. De moment no hi ha noms, però tothom té al cap els possibles candidats i, de com vagin les converses i les negociacions, en tindrem noticies en els propers dies. Del resultat d’aquesta entesa dependrà les opcions que pugui tenir la nova candidatura per aconseguir els seus objectius. El que si estic en condicions d’anunciar és que, davant la insistència de diversos i amplis sectors del Club, el suport que he rebut i les signatures que he recollit, he decidit formar una candidatura que encapçalaré i de la que donaré més detalls i noms en els propers dies. No ha sigut una decisió fàcil i, per contra, sí que ha estat molt meditada. Sé tot el que aquesta aventura representa i la quota de responsabilitat que hi ha al darrera. Ho sé de primera mà i ho conec des de la base i, estic en condicions d’afirmar que no em fa por el repte i estic disposat a invertir els millors anys de la meva vida. No serà una tasca fàcil i no la podré fer sol. Per això comptaré amb el govern dels millors per, entre tots, posar definitivament a aquest Club al lloc on realment es mereix. Serà una batalla dura, no en tinc cap dubte, però prometo noblesa i joc net, abans, durant i desprès de les eleccions. Que guanyi el millor i que aquest sigui l’Europa.

Un home sol al sol

“Si no le echas un par de cojones nunca conseguirás nada.”

N’estàs segur? Com s’ho devien fer, Marie Curie, Eleanor Roosewelt o Joanne Rowling? Lo seu, va ser una cosa de collons? És determinant la testosterona per aconseguir l’èxit i el reconeixement? I sí realment és així, són necessari un parell o n’hi ha prou amb un de sol? L’èxit és directament proporcional al número de collons empleats o hi ha terme mig? Tot plegat em sembla una veritable collonada. Un parlar per no callar i una desorientació de primer ordre que atordeix els sentits i el raonament. No em ve al cap el nom dels homes que han aconseguit grans gestes a força de collons, però si tinc una llista (que no és una tonta) inacabable d’homes que han anat directament al fracàs per posar-hi massa collons o només collons en l’afany. La testosterona, sovint, va relacionada amb el ridícul i és, de llarg, l’aspecte més oposat a la intel•ligència. Aneu posant collons que la patacada serà acollonant.

Per seguir "enchufat"

Tres anys
(1095 dies)

Com aquell que no vol la cosa, ja han passat tres anys. Tres anys obrint cada dia aquesta finestra amb una constància que, fins i tot a mi, m’ha sorprès. Queda lluny aquell 26 de Desembre de 2007 i, en un malbaratament d’originalitat, he decidit commemorar-ho amb una festa, el dia 3 a les 3, al cor de Tribeca, amb el bo i millor de cada casa. Hi estan convidats els tres mosqueters, amb el secret desig que duguin la Lana Turner. Els tres llancers bengalís i el rei Positó amb el seu trident. Els tres porquets per quan s’acabin les existències i les tres bessones carregades de trinaranjus i xiclets trident. Perquè ens portin molts regals, els tres reis d’Orient hi són convidats i per entretenir-los, les tres germanes de Txejov els hi faran els honors. Vindrà també el tricicle que m’han promès un triple salt mortal i Sant Pere, penedit, que va negar tres cops a Jesús i encara busca el gall per matar-lo. Les tres filles d’Helena del bracet del tres cavallers i TV3 que ho gravarà tot en tres dimensions. No faltarà la Trinca, que faran fusió amb el trio la la la, per amenitzar la vetllada. I sí alguna cosa falla, hi tenim preparat el “sombrero de tres picos” i un trio de corda originaris de Trinidad Tobago. Vindrà Piqué, el tres de Barça, i els tres candidats a la pilota d’or, als que no deixo d’admirar des del meu lloc a la tercera graderia. I com no, el Xavier Torras i el seu Hat-Trick. En un tres i no res estarà tot activat, esperant amb neguit, la Santíssima Trinitat que ha jurat per Déu que, enllestida la feina, es passarà un moment per anunciar-me no sé ben bé què. Des de Presidència m’han confirmat, que el tripartit no hi faltarà, ara que se’l s’hi han acabat les cabòries i també l’estrès. No vindran, perquè m’he oblidat de convidar-los, els tres de Castilla i així ens estalviarem les seves cançons que avorreixen i cansen. He deixat fora, amb tota la intenció, el Tercer Reich i el Tercio de la Legión, que no tenen lloc en aquesta festa. En canvi sí que he convidat i he preparat un lloc especial, triclinium inclòs, per a la tercera edat i per als representants del tercer món, on podran passar l’estona jugant al trivial o al tres en ratlla i degustant els excel•lents trifàsics que els hi serviran, amorosament, les tres Maries. Per a quan la nit estigui avançada i comencin a defallir les forces, he fet venir a l’esperit de Tolkien perquè ens llegeixi alguns passatges de la trilogia dels anells, amb permís, això si, de la Lisbeth Salander i el seu celebrat Millennium. L’Orson Welles, ha declinat la invitació al•legant problemes de salut i, en conseqüència, no podrem comptar amb la presència del Tercer Home i la seva generosa genialitat. Ens haurem de conformar amb la confirmació, a darrera hora, de Matthew Tree que ens ha promès un interessant menage a trois amb el Pàmies i el Monzó. Ah! i perquè no se’ns coli ningú, he fet posar a la porta al Can Cèrber, aquell gos mitològic amb tres caps, que vetllarà pel bon funcionament de la festa. I desprès, quan comenci a despuntar l’alba, que cadascú faci el seu camí, uns cap el triangle de les Bermudes i altres, jo entre ells, a jeure a l’ombra del pi de les tres branques. L’endemà? L’endemà serà un altre dia, el primer de la resta de les nostres vides.

Conxorxa d'aviram

Quina culpa tenen els galets?

Com quasi sempre, la corda es trenca pel punt més fràgil. No hi ha pietat per aquells que de la modèstia i de la simplicitat en fan bandera. Per aquells que viuen i moren amb l’únic objectiu de donar plaer al pròxim amb una generositat exquisida. Els galets, paradigma d’aquest perfil, han estat tradicionalment un referent a les taules de Nadal i no s’entenia la festa sense la seva obligada presència. Aquest any han aparegut galets de plàstic pels carrers i les places de Barcelona, al mateix temps que, els autèntics, els que flotaven a la sopa, han anat desapareixent progressivament de les nostres taules. Els galets, els humils galets, han acabat pagant els plats trencats de la modernitat. El pijisme, parapetat en el cosmopolitisme, renega d'una tradició excessivament popular i se la mira per damunt de l’espatlla amb aires de suficiència, mentre degusta pernil d’aglà en els seus caus de la Cerdanya. Els galets són, per a aquesta classe superior, una rèmora del passat i un molest record que amaguen sota tones d’insensibilitat i pedanteria. Per altra banda, el progressisme, abomina de les tradicions i dels galets que les sustenten, amb un rebuig frontal i bel•ligerant. Es relaciona als galets amb la família i amb aquells valors occidentals que històricament han combatut. Els galets són l’ infern dels burgesos i l’origen de tots els mals. Per últim, estan els intel•lectuals, aquesta espècie entre sobrenatural i divina que no accepta res que no estigui al seu nivell. Els galets són massa vulgars i simples per als seus paladars selectes i el seu concepte de grandesa molt allunyat del comú dels mortals. En definitiva, entre els uns i els altres, els pobres galets han acabat per ser foragitats de les nostres taules i han deixat de ser un referent sentimental que aglutinava les més diverses sensibilitats i ens feia, a tots, una mica més propers.

Desitjos de somnis i, desprès, somiar desitjos

Exercici de P-5

No totes les torres són fars

Nadales eurofreak

Allà dins el Nou Sardenya
s’amaga un Jesuset;
nuet, nuet,
que s’encarrega de la roba
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.

El bon Sisco li deia:
- Jesús que estàs emprenyadet;
pobret, pobret;
El Hermano li responia:
- Per excés de vinagret;
pobret, pobret,
per excés de vinagret!

El Mariano cull pilotes
i les fica en un saquet,
foradadet, foradadet,
que no en perd mai ninguna
encara que vagin al putxet;
amb el puret, amb el puret,
encara que vagin al putxet.

El Serafin va fumant
perquè no l’agafin treballant,
patim, patam,
que té un os a l’esquena
i li dóna molta fam;
berenant, berenant,
encara que s’engreixi un pam.

I en el cau de l’oficina
es remenen les cireres,
de veres, de veres,
fent veure que tot funciona,
fent passar pomes per peres.

Text i context

24 imatges per segon

A hores d’ara quasi tothom sap com funciona allò del cinema: una successió d’imatges fixes que, a una determinada velocitat, donen la sensació de moviment. Doncs bé, això mateix és el que li passa al nostre cervell, millor dit, així és com es graven les imatges al nostre cervell. Rebem la informació en estat de consciència i així queda registrada en el cervell, però, i tota aquella informació que rebem en estat d’inconsciència o en aquell espai imperceptible entre imatges i que no som capaços d’identificar? Doncs també. També queda enregistrada en una consciència paral•lela que ens permet desdoblar-nos. Aquesta “inconsciència” que aparentment no controlem, és la que pot viatjar al futur, prevenir i identificar els problemes, per desprès tornar al present i resoldre’ls. Com en el cinema, els missatges subliminals tenen una importància determinant i cal fer-ne una lectura correcta i aprofitar el seu potencial informatiu. La intuïció, el pensament avançat, la imaginació i la recreació del futur tenen el seu origen en aquest espai d’inconsciència tan valuós i tan poc utilitzat. Si som capaços d’harmonitzar aquests dos mons paral•lels i que treballin en sintonia, si som capaços de desdoblar la ment, com ho fa el temps, estarem molt a prop de l’equilibri i veurem el “cinema” com mai abans l’havíem vist.

De res

Veritables dubtes

En el debat de les idees sempre cal persistir. Al no existir la veritat absoluta sempre hi podrem trobar una esquerda per on desmuntar l’argumentació de l’adversari. Encara que, defensar amb arguments una bona idea pot no ser suficient per guanyar el debat, cal exercitar-se en els mecanismes que posin en entredit els arguments de l’oponent i generar-li dubtes.

Forçar la naturalitat

Imparcial? Impar...què?

Hi ha qui perd batalles abans de començar-les. Hi ha qui reclama coses anti-natura i que mai podran reeixir. Hi ha qui fa uns plantejament basats en una falsedat o, per fer-ho més suau, en una inexactitud i a partir d’aquí tota la seva argumentació s’ensorra. Demanar (i exigir) que els mitjans de comunicació siguin imparcials és tan agosarat com demanar que els gossos parlin o la terra giri al revés. Els mitjans de comunicació no tenen perquè ser diferents a la resta d’organismes, agrupacions, associacions, col•lectius,...que fan una feina determinada. La base de qualsevol mitjà són els individus i els individus, per naturalesa, són parcials. De fet no poden, encara que s’esforcin, ser una altra cosa. Si partim de la base que una persona no és un objecte, i en la majoria de casos és així, sinó un subjecte, aleshores convindrem que el seu comportament no pot ser objectiu i sí, en canvi, subjectiu. Es podrà adoptar unes mesures correctores per equilibrar l’excés de parcialitat i així donar una imatge més equilibrada, però en el fons sempre perviurà la seva veritable essència.

De cinc en cinc

Si un dia vols

Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.

Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.

Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.

Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.

Raimon

La màquina quasi perfecta

El post partit

Les referències del Marca al Barça són inversament proporcionals als seus èxits: quan més grans són els triomfs, més petits són els titulars. I està clar que, quan més petits són els titulars, més impotència i ràbia amaguen.

No es pot autoproclamar públicament ser l’enemic i, a continuació, reclamar més quota de protagonisme. Que no saben allò de: a l’enemic ni aigua! Un ha de ser coherent amb les seves postures i assumir-ne les conseqüències.

Hi ha una conxorxa orquestrada dels àrbitres per afavorir el Barça i, ho fan tan bé, que no es nota.

Un derbi futbolístic és, per definició, l’enfrontament entre dos clubs de la mateixa ciutat. L’Español entrena a Sant Adrià de Besòs i juga a Cornellà-el Prat. A Barcelona, mentre l’Europa o el Sant Andreu no pugin a primera divisió, no hi haurà un altre derbi.

Si haguéssim de definir el joc del Barça a Can Perico, més que de llibre, hauríem de dir-ne: de manual.

La foto del partit o partits per la foto

El periquito que sempre ha volgut ser blanc i va acabar negre

Bodega Bay

No som rivals, som l’enemic

Español 1 - Barcinclona 5

Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.

Edith el que s'havia de dir