La meva tria
La meva tria no ha de ser inevitablement la mare dels meus cosins.
divendres, 18 de juny del 2010
dijous, 17 de juny del 2010
Ho hem d’estar fent molt malament
Certament ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, lliure i voluntàriament, ha mantingut al seu fill durant 3,4,5,6,7,…anys sota la disciplina d’un Club prepotent i insensible que menysté i tortura psicològicament als infants.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, en tots aquests anys, vostè no ha posat la més mínima objecció a que el seu fill entrenés en un vestuari humit i “mohoso”.
Francament ho hem d’estar fent molt malament quan, durant 3,4,5,6,7...anys el seu fill ha anat passant el tall mentre alguns dels seus companys es quedaven pel camí sense que vostè hi tingués res a dir.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè ha tolerat durant 3,4,5,6,7...anys que el Club maltractés, insultés i ningunegés a altres nens que, evidentment, no eren el seu, sense moure ni l’ungla d’un dit en la seva defensa.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, una vegada acabada la temporada oficial i no abans, se li comunica la baixa del seu fill amb celeritat perquè tingui el temps suficient per buscar un altre equip, vostè segueix insistint en la inoportunitat de la decisió i reclama el dret a seguir en un Club on tot ho fem malament.
Ho hem d’estar fent molt malament quan el Club sacrifica ingressos per quantitat de fitxes de jugadors per aconseguir millorar significativament la qualitat i vostè reclama la saturació mentre el seu fill es pugui quedar.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, desprès d’una avaluació anual continuada, es tenen els suficients elements de judici per valorar que el seu fill no ha progressat adequadament i per tant no podrà passar de curs. Com passa, per altra banda, en tots els àmbits de la societat sense que això es qüestioni.
Ho hem d’estar fent molt malament quan les baixes es comuniquen, desprès d’anys d’experiència i diferents valoracions, als pares en l’etapa d’alevins i infantils i directament als jugadors en les etapes de cadets i juvenils perquè, entre altres coses, així ho han reclamat la gran majoria de les famílies per poder gestionar millor i amb més cura el moment i la manera de transmetre la noticia als nens. Paral•lelament, el Club ha estat sempre obert a parlar i explicar als jugadors que ho sol•licitin els motius de la decisió, acompanyats per l’oferiment d’ajuda per buscar una sortida esportiva en un altre club.
Ho hem d’estar fent molt malament quan entenem els equips de futbol de vint jugadors i no de quaranta. Quan volem que els nostres equips donin la talla i ho facin el millor possible quan participen en competicions esportives amb altres equips que, més o menys, tenen el mateix objectiu que nosaltres.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tots els nostres tècnics, què només han vist al seu fill en tots els entrenaments i en tots els partits de la temporada, decideixen que el nen no pot continuar i aquesta decisió tan superficial, poc fonamentada i gens objectiva xoca frontalment amb la seva opinió, aquesta sí, absolutament objectiva.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tenim una escola de futbol on la competitivitat està a la cua dels valors que s’hi proposen i una llista d’espera generosa i satisfactòria.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, sent com som, un Club de futbol amb equips federats que competeixen en totes les categories, volem fer-ho al més alt nivell.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, siguem clars, no dolen les baixes, que per altra banda tothom entén i justifica, el que realment dol és la baixa del propi fill i res més. Quan la baixa és del company, aleshores no es posa en dubte els valors, ni les formes, ni el fons. Ni l’ètica ni tampoc l’estètica. Quan la baixa t’afecta directament és quan tot es qüestiona, quan apareix la crisi, segurament per una manca de resposta adequada davant la frustració i l’adversitat. S’està, generalment, poc preparat per assumir el propi fracàs, en aquest cas el del fill, i s’entén i es viu com una inexplicable injustícia.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, tan crític en donar baixes, acaba la seva carta (per cert, sense signar) amb un: "Aupa Europa! Sin vosotros". No és això una manera de donar baixes?
Certament ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, lliure i voluntàriament, ha mantingut al seu fill durant 3,4,5,6,7,…anys sota la disciplina d’un Club prepotent i insensible que menysté i tortura psicològicament als infants.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, en tots aquests anys, vostè no ha posat la més mínima objecció a que el seu fill entrenés en un vestuari humit i “mohoso”.
Francament ho hem d’estar fent molt malament quan, durant 3,4,5,6,7...anys el seu fill ha anat passant el tall mentre alguns dels seus companys es quedaven pel camí sense que vostè hi tingués res a dir.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè ha tolerat durant 3,4,5,6,7...anys que el Club maltractés, insultés i ningunegés a altres nens que, evidentment, no eren el seu, sense moure ni l’ungla d’un dit en la seva defensa.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, una vegada acabada la temporada oficial i no abans, se li comunica la baixa del seu fill amb celeritat perquè tingui el temps suficient per buscar un altre equip, vostè segueix insistint en la inoportunitat de la decisió i reclama el dret a seguir en un Club on tot ho fem malament.
Ho hem d’estar fent molt malament quan el Club sacrifica ingressos per quantitat de fitxes de jugadors per aconseguir millorar significativament la qualitat i vostè reclama la saturació mentre el seu fill es pugui quedar.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, desprès d’una avaluació anual continuada, es tenen els suficients elements de judici per valorar que el seu fill no ha progressat adequadament i per tant no podrà passar de curs. Com passa, per altra banda, en tots els àmbits de la societat sense que això es qüestioni.
Ho hem d’estar fent molt malament quan les baixes es comuniquen, desprès d’anys d’experiència i diferents valoracions, als pares en l’etapa d’alevins i infantils i directament als jugadors en les etapes de cadets i juvenils perquè, entre altres coses, així ho han reclamat la gran majoria de les famílies per poder gestionar millor i amb més cura el moment i la manera de transmetre la noticia als nens. Paral•lelament, el Club ha estat sempre obert a parlar i explicar als jugadors que ho sol•licitin els motius de la decisió, acompanyats per l’oferiment d’ajuda per buscar una sortida esportiva en un altre club.
Ho hem d’estar fent molt malament quan entenem els equips de futbol de vint jugadors i no de quaranta. Quan volem que els nostres equips donin la talla i ho facin el millor possible quan participen en competicions esportives amb altres equips que, més o menys, tenen el mateix objectiu que nosaltres.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tots els nostres tècnics, què només han vist al seu fill en tots els entrenaments i en tots els partits de la temporada, decideixen que el nen no pot continuar i aquesta decisió tan superficial, poc fonamentada i gens objectiva xoca frontalment amb la seva opinió, aquesta sí, absolutament objectiva.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tenim una escola de futbol on la competitivitat està a la cua dels valors que s’hi proposen i una llista d’espera generosa i satisfactòria.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, sent com som, un Club de futbol amb equips federats que competeixen en totes les categories, volem fer-ho al més alt nivell.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, siguem clars, no dolen les baixes, que per altra banda tothom entén i justifica, el que realment dol és la baixa del propi fill i res més. Quan la baixa és del company, aleshores no es posa en dubte els valors, ni les formes, ni el fons. Ni l’ètica ni tampoc l’estètica. Quan la baixa t’afecta directament és quan tot es qüestiona, quan apareix la crisi, segurament per una manca de resposta adequada davant la frustració i l’adversitat. S’està, generalment, poc preparat per assumir el propi fracàs, en aquest cas el del fill, i s’entén i es viu com una inexplicable injustícia.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, tan crític en donar baixes, acaba la seva carta (per cert, sense signar) amb un: "Aupa Europa! Sin vosotros". No és això una manera de donar baixes?
dimecres, 16 de juny del 2010
Reunió de veïns
-Has vist Espanya?
-Sí, una mica. He estat per l’Aragó, Castella, part d’Andalusia,...
-No, no, em refereix-ho al partit de la selecció?
-Ah! la roja. Doncs no. Però tampoc vaig veure Eslovènia, la República de Corea, Nova Zelanda,...
-Ha perdut davant Suïssa, un país que en tota la seva Història només s’havia destacat per inventar el rellotge de cucut.
-Doncs haurà fet mal...
-La bandera de Suïssa no és la de la Creu roja, però avui Suïssa ha estat la creu de la roja.
-Hi haurà qui no tornarà a menjar xocolata la resta de la seva vida.
-Hi pots posar la mà al foc. I parlant de xocolata, vols que anem a fer un suïs al carrer Petritxol?
-Fet.
-Doncs afanyat que igual està ple.
-Has vist Espanya?
-Sí, una mica. He estat per l’Aragó, Castella, part d’Andalusia,...
-No, no, em refereix-ho al partit de la selecció?
-Ah! la roja. Doncs no. Però tampoc vaig veure Eslovènia, la República de Corea, Nova Zelanda,...
-Ha perdut davant Suïssa, un país que en tota la seva Història només s’havia destacat per inventar el rellotge de cucut.
-Doncs haurà fet mal...
-La bandera de Suïssa no és la de la Creu roja, però avui Suïssa ha estat la creu de la roja.
-Hi haurà qui no tornarà a menjar xocolata la resta de la seva vida.
-Hi pots posar la mà al foc. I parlant de xocolata, vols que anem a fer un suïs al carrer Petritxol?
-Fet.
-Doncs afanyat que igual està ple.
dimarts, 15 de juny del 2010
Molt hàbil
La veritat està distribuïda equitativament, no així la capacitat dialèctica per defensar-la. La veritat no és mai absoluta, ni pertany a ningú en exclusiva. La veritat és de tots i, generalment, bastant ben repartida. El que ja no és tan equilibrat és l’habilitat que tenen unes persones respecte a les altres en l’exercici de l’argumentació i defensa de la veritat. Dues persones poden estar igualment en possessió d’una veritat objectiva i, tanmateix, aquella que sigui més hàbil en els seus plantejaments semblarà, a ulls de tothom, que tingui més raó. En el debat de la dialèctica no sempre guanya la veritat sinó l’habilitat per fer-ho creure.
La veritat està distribuïda equitativament, no així la capacitat dialèctica per defensar-la. La veritat no és mai absoluta, ni pertany a ningú en exclusiva. La veritat és de tots i, generalment, bastant ben repartida. El que ja no és tan equilibrat és l’habilitat que tenen unes persones respecte a les altres en l’exercici de l’argumentació i defensa de la veritat. Dues persones poden estar igualment en possessió d’una veritat objectiva i, tanmateix, aquella que sigui més hàbil en els seus plantejaments semblarà, a ulls de tothom, que tingui més raó. En el debat de la dialèctica no sempre guanya la veritat sinó l’habilitat per fer-ho creure.
dilluns, 14 de juny del 2010
Deixa alguna preocupació pels altres
Com pot ser, que amb el nom d’Àngel, visquis en un infern permanent? Serà una nova broma del destí a la que, malgrat la seva persistència, no m’acabo d’acostumar? Una paradoxa de difícil explicació? Vius en constant conflicte amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Res t’està bé. Tot és un drama, una pena, un desastre,...Tens la rara virtut d’explorar tots els racons de la depressió amb la desinhibició de l’inconscient i, el que és pitjor, d’encomanar-me el teu pessimisme recalcitrant. Res t’interessa si no té un marc de tragèdia, un punt cirròtic on poder furgar fins el cansament. Ets rondinaire i pudent. Una cosa és treure-li punta al llapis i una altra de molt diferent, menjar-se l’estoig. Amb aquesta manera de fer no puc deixar de preocupar-me per la teva salut i témer que el proper disgust se t’encalli a l’aorta. Saps que passa Àngel, que de vegades fa sol i ningú en té la culpa.
Com pot ser, que amb el nom d’Àngel, visquis en un infern permanent? Serà una nova broma del destí a la que, malgrat la seva persistència, no m’acabo d’acostumar? Una paradoxa de difícil explicació? Vius en constant conflicte amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Res t’està bé. Tot és un drama, una pena, un desastre,...Tens la rara virtut d’explorar tots els racons de la depressió amb la desinhibició de l’inconscient i, el que és pitjor, d’encomanar-me el teu pessimisme recalcitrant. Res t’interessa si no té un marc de tragèdia, un punt cirròtic on poder furgar fins el cansament. Ets rondinaire i pudent. Una cosa és treure-li punta al llapis i una altra de molt diferent, menjar-se l’estoig. Amb aquesta manera de fer no puc deixar de preocupar-me per la teva salut i témer que el proper disgust se t’encalli a l’aorta. Saps que passa Àngel, que de vegades fa sol i ningú en té la culpa.
diumenge, 13 de juny del 2010
Passaport
Quin amagat objectiu es persegueix quan se li pregunta al senyor Laporta les seves preferències respecte a quin equip vol que guanyi el mundial? Potser se’l vol posar en evidència sabent que no esmentarà Espanya? Siguem clars, s’ha de ser d’un equip de futbol única i exclusivament per motius geogràfics o de proximitat? Un senyor de Barcelona no pot ser fan del Liverpool? I un de Saragossa no ho pot ser del Bilbao? El territori marca i la pertinença a un territori et confereix identitat, però això no té res a veure amb la identificació esportiva i molt menys amb que un equip de futbol et representi, o si? I si és que si, perquè hi ha persones que, havent nascut en l’actual territori espanyol, no se senten representades per la selecció espanyola? És tan senzill i tan natural com que un s’identifica en allò que és i no en allò que el seu passaport diu que és. Qüestió de coherència i, encara més, de sentiments.
Quin amagat objectiu es persegueix quan se li pregunta al senyor Laporta les seves preferències respecte a quin equip vol que guanyi el mundial? Potser se’l vol posar en evidència sabent que no esmentarà Espanya? Siguem clars, s’ha de ser d’un equip de futbol única i exclusivament per motius geogràfics o de proximitat? Un senyor de Barcelona no pot ser fan del Liverpool? I un de Saragossa no ho pot ser del Bilbao? El territori marca i la pertinença a un territori et confereix identitat, però això no té res a veure amb la identificació esportiva i molt menys amb que un equip de futbol et representi, o si? I si és que si, perquè hi ha persones que, havent nascut en l’actual territori espanyol, no se senten representades per la selecció espanyola? És tan senzill i tan natural com que un s’identifica en allò que és i no en allò que el seu passaport diu que és. Qüestió de coherència i, encara més, de sentiments.
Píndoles de Mundial
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
dissabte, 12 de juny del 2010
Un show de puta madre
El PSC ha decidit que l’espectacle havia d’avançar. Que ja no n’hi havia prou amb els números de sempre i com no es podien canviar les persones, ni els discursos, ni el missatge, calia doncs un nou escenari, uns nous decorats i una nova manera de dir el de sempre de manera diferent. Per a l’ocasió han comptat amb un nou director d’escena, Jaume Collboni, que ha revolucionat el circ. A la pista central i fent de mestre de cerimònies, Manuela de Madre, una versió nostrada del telepredicador nord-americà, amb incrustacions de Santa Coloma de Gramenet, que va ser l’encarregada de conduir i, alhora, fer descarrilar l’acte. El show-míting dels socialistes va transcórrer entre la sorpresa i la vergonya aliena fins arribar a l’extrem, quan una de les convidades a l’escenari, en cadira de rodes, va ser convidada per la telepredicadora de Madre a posar-se en peus i no contenta amb això, li va demanar que s’arremangués els pantalons i ensenyés a l’audiència allí present la seva pròtesi. Com en els millors shows de teleporqueria la senyora de Madre va vorejar l’abisme i amb ella tota la família socialista que, a hores d’ara, encara es deu està refent de l’ensurt.
El PSC ha decidit que l’espectacle havia d’avançar. Que ja no n’hi havia prou amb els números de sempre i com no es podien canviar les persones, ni els discursos, ni el missatge, calia doncs un nou escenari, uns nous decorats i una nova manera de dir el de sempre de manera diferent. Per a l’ocasió han comptat amb un nou director d’escena, Jaume Collboni, que ha revolucionat el circ. A la pista central i fent de mestre de cerimònies, Manuela de Madre, una versió nostrada del telepredicador nord-americà, amb incrustacions de Santa Coloma de Gramenet, que va ser l’encarregada de conduir i, alhora, fer descarrilar l’acte. El show-míting dels socialistes va transcórrer entre la sorpresa i la vergonya aliena fins arribar a l’extrem, quan una de les convidades a l’escenari, en cadira de rodes, va ser convidada per la telepredicadora de Madre a posar-se en peus i no contenta amb això, li va demanar que s’arremangués els pantalons i ensenyés a l’audiència allí present la seva pròtesi. Com en els millors shows de teleporqueria la senyora de Madre va vorejar l’abisme i amb ella tota la família socialista que, a hores d’ara, encara es deu està refent de l’ensurt.
divendres, 11 de juny del 2010
Qui demana respecte?
Qui demana respecte? El troll desmemoriat que va ensenyant el cul pels camps de futbol? El que lidera exercits infames darrera trompetes insultants? El que desconeix el respecte i en perverteix la seva essència? Qui demana respecte? El montaraz rústic abduït per la foscor de Mordor? El que no ha après a llegir i acomoda el que llegeix? El que fomenta la violència i instrueix el vandalisme? El que viu en l’enveja i es mostra incompetent? Qui demana respecte? Tindràs el meu respecte quan tu mateix et respectis i facis del respecte un exercici normalitzat i quotidià.
Qui demana respecte? El troll desmemoriat que va ensenyant el cul pels camps de futbol? El que lidera exercits infames darrera trompetes insultants? El que desconeix el respecte i en perverteix la seva essència? Qui demana respecte? El montaraz rústic abduït per la foscor de Mordor? El que no ha après a llegir i acomoda el que llegeix? El que fomenta la violència i instrueix el vandalisme? El que viu en l’enveja i es mostra incompetent? Qui demana respecte? Tindràs el meu respecte quan tu mateix et respectis i facis del respecte un exercici normalitzat i quotidià.
dijous, 10 de juny del 2010
Viva Fuentealbilla!
Tothom troba normal que, en la celebració d’un títol, a peu de gespa, els diferents components d’un equip mostrin, sense pudor i amb orgull, les seves respectives banderes, és a dir, les banderes dels seus països i tinguin el do de l’oportunitat recordant les seves ciutats d’origen. Passa al Barça, on hem pogut veure la bandera de Camerun, la d’Itàlia, la de Costa d’Ivori, Brasil,...i hem pogut sentir com s’esmentava Tenerife i Fuentealbilla amb total normalitat i, perquè no, complicitat. Imagineu per un moment que, en el proper Mundial a Sud-àfrica, la selecció espanyola guanya la final (Déu no ho vulgui) i en la celebració a peu de gespa, al senyor Piqué o al senyor Xavi o al senyor Pujol, se’ls hi acut mostrar una bandera quadribarrada o posteriorment fer un breu parlament en català o alguna referència als seus orígens, us ho imagineu? L’escàndol seria monumental, però no estrany. Demostrant una vegada més l’anormalitat d’aquest conglomerat de país que en diuen Espanya i el seu evident desencaix històric. Espanya funciona per pressió i això genera depressió. Fer que les persones reneguin dels seus orígens, fer-les presoneres d’una realitat negacionista i excloent, no fa més que agitar el ressentiment i estimular la desafecció
Tothom troba normal que, en la celebració d’un títol, a peu de gespa, els diferents components d’un equip mostrin, sense pudor i amb orgull, les seves respectives banderes, és a dir, les banderes dels seus països i tinguin el do de l’oportunitat recordant les seves ciutats d’origen. Passa al Barça, on hem pogut veure la bandera de Camerun, la d’Itàlia, la de Costa d’Ivori, Brasil,...i hem pogut sentir com s’esmentava Tenerife i Fuentealbilla amb total normalitat i, perquè no, complicitat. Imagineu per un moment que, en el proper Mundial a Sud-àfrica, la selecció espanyola guanya la final (Déu no ho vulgui) i en la celebració a peu de gespa, al senyor Piqué o al senyor Xavi o al senyor Pujol, se’ls hi acut mostrar una bandera quadribarrada o posteriorment fer un breu parlament en català o alguna referència als seus orígens, us ho imagineu? L’escàndol seria monumental, però no estrany. Demostrant una vegada més l’anormalitat d’aquest conglomerat de país que en diuen Espanya i el seu evident desencaix històric. Espanya funciona per pressió i això genera depressió. Fer que les persones reneguin dels seus orígens, fer-les presoneres d’una realitat negacionista i excloent, no fa més que agitar el ressentiment i estimular la desafecció
dimecres, 9 de juny del 2010
Fent el passerell
Quan fa tres anys el senyor Passerell, donada la seva condició de guionista i director, es va erigir en portaveu d’un grup de mares i pares per presentar una denuncia per escrit de la situació en la que es trobava l’equip on jugava el seu fill, acusant al CE Europa i als seus responsables esportius de mantenir a un entrenador que, segons ells, no estava capacitat per gestionar el grup, on es posava en dubte la seva vàlua professional i la seva empatia. On s’exigia la immediata destitució de l’entrenador perquè, segons ells, el fet de mantenir-lo estava provocant uns danys psicològics irreparables en el procés de maduració dels infants, on es feia directament responsable al Club per tolerar una situació insostenible i que no encaixava en el discurs educatiu que sempre havia mantingut el CE Europa i que es posava en entredit per la negligència de no fer efectiva la substitució d’una persona excessivament jove i poc preparada, segons ells, per desenvolupar el càrrec que se li tenia assignat. El final de l’escrit acabava demanant, exigint, sota l’amenaça de fer-ho públic i portar-ho a les altes instàncies esportives, que l’entrenador fos immediatament cessat de les seves funcions per evitar danys irreparables en la salut mental dels seus fills abans no fos massa tard. Doncs bé, quan aquest senyor, defensor dels maltractats i sacrificats pares, en vetlla permanent per la integritat dels seus cadells, va redactar la carta, poc es podia imaginar que des d’aquell moment l’entrenador qüestionat ha guanyat dues lligues consecutives, ha fet del seu equip un dels millors equips practicant el futbol i, el més important, ha aconseguit formar un grup de persones humanes increïble, amb una maduresa d’altíssima volada i que, per a tots i cadascun dels components d’aquest equip, aquests dos anys han estat, sense cap mena de dubte, dos dels millors anys de la seva vida. Evidentment el senyor Passerell i els seus acòlits ja no estaven al Club per veure-ho, ja que, davant la posició ferma del CE Europa donant tot el suport al seu entrenador, el varen abandonar per provar sort en altres contrades. Amb el pas del temps, les coses no els hi han anat del tot bé i ara, el reconegut guionista, fent gala d’una manca de memòria alarmant ha tornat a inscriure al seu fill per jugar novament al CE Europa. No poso en dubte la vàlua professional d’aquest senyor ni la coherència dels seus guions, però les seves decisions personals mai guanyaran un oscar, no s’aguanten ni amb pinces, ni se les creu ningú.
Quan fa tres anys el senyor Passerell, donada la seva condició de guionista i director, es va erigir en portaveu d’un grup de mares i pares per presentar una denuncia per escrit de la situació en la que es trobava l’equip on jugava el seu fill, acusant al CE Europa i als seus responsables esportius de mantenir a un entrenador que, segons ells, no estava capacitat per gestionar el grup, on es posava en dubte la seva vàlua professional i la seva empatia. On s’exigia la immediata destitució de l’entrenador perquè, segons ells, el fet de mantenir-lo estava provocant uns danys psicològics irreparables en el procés de maduració dels infants, on es feia directament responsable al Club per tolerar una situació insostenible i que no encaixava en el discurs educatiu que sempre havia mantingut el CE Europa i que es posava en entredit per la negligència de no fer efectiva la substitució d’una persona excessivament jove i poc preparada, segons ells, per desenvolupar el càrrec que se li tenia assignat. El final de l’escrit acabava demanant, exigint, sota l’amenaça de fer-ho públic i portar-ho a les altes instàncies esportives, que l’entrenador fos immediatament cessat de les seves funcions per evitar danys irreparables en la salut mental dels seus fills abans no fos massa tard. Doncs bé, quan aquest senyor, defensor dels maltractats i sacrificats pares, en vetlla permanent per la integritat dels seus cadells, va redactar la carta, poc es podia imaginar que des d’aquell moment l’entrenador qüestionat ha guanyat dues lligues consecutives, ha fet del seu equip un dels millors equips practicant el futbol i, el més important, ha aconseguit formar un grup de persones humanes increïble, amb una maduresa d’altíssima volada i que, per a tots i cadascun dels components d’aquest equip, aquests dos anys han estat, sense cap mena de dubte, dos dels millors anys de la seva vida. Evidentment el senyor Passerell i els seus acòlits ja no estaven al Club per veure-ho, ja que, davant la posició ferma del CE Europa donant tot el suport al seu entrenador, el varen abandonar per provar sort en altres contrades. Amb el pas del temps, les coses no els hi han anat del tot bé i ara, el reconegut guionista, fent gala d’una manca de memòria alarmant ha tornat a inscriure al seu fill per jugar novament al CE Europa. No poso en dubte la vàlua professional d’aquest senyor ni la coherència dels seus guions, però les seves decisions personals mai guanyaran un oscar, no s’aguanten ni amb pinces, ni se les creu ningú.
dimarts, 8 de juny del 2010
De Bode tenia raó
Ara fa poc més d’un any, la gestió del senyor de Bode al front del CE Europa era fortament contestada, sinó per una ampla majoria, si per un nucli dur de l’europeisme més ranci. Ho comento perquè ara, poc més d’un any desprès, poca gent sembla en recordar-se d’aquells desagradables i injustos moments. El futbol gira al voltant d’una pilota, i sovint només al voltant dels resultats. A la situació d’aparent bonança i estabilitat actual no s’hi arriba per generació espontània, és el fruit d’una labor fosca que es ve fent des de ja fa molts mesos. Per poder cobrir una casa s’ha de començar per desembarassar el terreny, col•locar-hi uns bons fonaments i, aleshores sí, aixecar les parets que li donen forma. Tots els projectes necessiten el seu temps per a ser desenvolupats i la manca de paciència i l’ansietat en són enemics mortals. Fins i tot una bona carn d’olla necessita un llarg temps de cocció. Cal primer saber on ets, fer un diagnòstic correcte de la situació, avaluar el seu estat real i desprès, sense precipitacions, trobar les eines més escaients per dur-lo a terme. Els balanços s’han de fer sempre al final d’un cicle, quan s’esgota el temps assignat per aplicar una determinada idea. És just reconèixer, poc més d’un any desprès, que el senyor de Bode va ser valent, va tenir la capacitat de suportar uns atacs desproporcionats, immerescuts i injustos i va ser fidel a les seves idees convençut de la viabilitat del seu projecte. Poc més d’un any desprès, el temps sembla haver-li donat la raó, seria bo que aquelles veus discrepants diguessin ara el que en pensen i reparessin el dany moral que van ocasionar.
Ara fa poc més d’un any, la gestió del senyor de Bode al front del CE Europa era fortament contestada, sinó per una ampla majoria, si per un nucli dur de l’europeisme més ranci. Ho comento perquè ara, poc més d’un any desprès, poca gent sembla en recordar-se d’aquells desagradables i injustos moments. El futbol gira al voltant d’una pilota, i sovint només al voltant dels resultats. A la situació d’aparent bonança i estabilitat actual no s’hi arriba per generació espontània, és el fruit d’una labor fosca que es ve fent des de ja fa molts mesos. Per poder cobrir una casa s’ha de començar per desembarassar el terreny, col•locar-hi uns bons fonaments i, aleshores sí, aixecar les parets que li donen forma. Tots els projectes necessiten el seu temps per a ser desenvolupats i la manca de paciència i l’ansietat en són enemics mortals. Fins i tot una bona carn d’olla necessita un llarg temps de cocció. Cal primer saber on ets, fer un diagnòstic correcte de la situació, avaluar el seu estat real i desprès, sense precipitacions, trobar les eines més escaients per dur-lo a terme. Els balanços s’han de fer sempre al final d’un cicle, quan s’esgota el temps assignat per aplicar una determinada idea. És just reconèixer, poc més d’un any desprès, que el senyor de Bode va ser valent, va tenir la capacitat de suportar uns atacs desproporcionats, immerescuts i injustos i va ser fidel a les seves idees convençut de la viabilitat del seu projecte. Poc més d’un any desprès, el temps sembla haver-li donat la raó, seria bo que aquelles veus discrepants diguessin ara el que en pensen i reparessin el dany moral que van ocasionar.
dilluns, 7 de juny del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)