dijous, 6 de maig del 2010
L’estafa portuguesa
En un dels seus darrers articles i fent referència a l’eliminatòria entre Barça i Inter, el mestre Johan Cruyff titula: Guanyar sense voler la pilota. I en ell analitza i comenta el perquè i el com pot guanyar un equip que renuncia a la pilota i, en definitiva, al futbol. El futbol es juga amb pilota i no voler-la és una opció licita i respon a una determinada manera d’entendre el joc, però en cap cas aquesta proposta pot ser considerada futbol. Jo aniria fins i tot una mica més lluny i no només diria que l’ Inter va guanyar sense voler la pilota, simplement, va guanyar sense voler, per accident. És com, per exemple, en el món laboral, fingir una baixa. A final de mes acabes cobrant el teu sou íntegre que se t’abona per haver treballat encara que no ho hagis fet. Es comet un frau, una indignitat i un abús respecte als companys que han hagut de treballar més per suplir el teu absentisme. Cobrar sense mereixement i estafant al pròxim, en aquest cas al públic, no és la millor proposta per assolir un objectiu. Guanyar està molt bé, però encara està millor la manera de fer-ho.
En un dels seus darrers articles i fent referència a l’eliminatòria entre Barça i Inter, el mestre Johan Cruyff titula: Guanyar sense voler la pilota. I en ell analitza i comenta el perquè i el com pot guanyar un equip que renuncia a la pilota i, en definitiva, al futbol. El futbol es juga amb pilota i no voler-la és una opció licita i respon a una determinada manera d’entendre el joc, però en cap cas aquesta proposta pot ser considerada futbol. Jo aniria fins i tot una mica més lluny i no només diria que l’ Inter va guanyar sense voler la pilota, simplement, va guanyar sense voler, per accident. És com, per exemple, en el món laboral, fingir una baixa. A final de mes acabes cobrant el teu sou íntegre que se t’abona per haver treballat encara que no ho hagis fet. Es comet un frau, una indignitat i un abús respecte als companys que han hagut de treballar més per suplir el teu absentisme. Cobrar sense mereixement i estafant al pròxim, en aquest cas al públic, no és la millor proposta per assolir un objectiu. Guanyar està molt bé, però encara està millor la manera de fer-ho.
dimecres, 5 de maig del 2010
Qui no vol ser independent?
Entre un 25 i un 30 % del temps el passem dormint. El que vol dir que, aproximadament 1/3 de la nostra vida, restem inconscients. Un 30% és molt? Dormim massa i això fa què no tinguem temps d’extraure de la vida tot el seu potencial? O pel contrari, dormim massa poc, patim son i en conseqüència som incapaços d’assimilar lúcidament el nostre entorn? Com en qualsevol altre àmbit, el tant per cent sempre és relatiu i depèn en gran mesura d’una sèrie de variables que determinen la seva transcendència. Ningú està en condicions d’assegurar que la gent que dorm poc sigui més desperta que els que acostumen a dormir més. Ningú pot garantir què dormir més et fa més estúpid i menys preparat. Cadascú té el seu ritme i les seves pròpies necessitats del moment. De petit es pot arribar a dormir pràcticament el 50% del temps i en canvi en període universitari el temps dedicat al son pot baixar per sota del 20%. El cos s’adapta amb molta facilitat i aquesta flexibilitat permet extraure de cada moment el que cada moment proposa. Això passa, en un altre escenari, amb els països quan han de votar. Són molts els factors que determinaran i incidiran en els resultats, però s’hauran de valorar sempre atenent el moment exacte i les condicions de la consulta. Els mitjans dels que es disposa, la difusió que se’n fa o es pot fer i la conjuntura en la que la consulta es fa. Algunes ciutats del meu país han estat cridades, en tercera onada, a una consulta per la independència i el resultat ha estat com la d’aquells universitaris que només dormen el 20% del seu temps perquè estan estudiant. El meu país s’està preparant a consciència pel futur, s’hi està deixant la pell. Està dormint un 20% del temps perquè és el que ara toca. Només cal esperar a estar preparat, a tenir la lliçó apresa i aleshores podrem dormir tant de temps com un nadó.
Entre un 25 i un 30 % del temps el passem dormint. El que vol dir que, aproximadament 1/3 de la nostra vida, restem inconscients. Un 30% és molt? Dormim massa i això fa què no tinguem temps d’extraure de la vida tot el seu potencial? O pel contrari, dormim massa poc, patim son i en conseqüència som incapaços d’assimilar lúcidament el nostre entorn? Com en qualsevol altre àmbit, el tant per cent sempre és relatiu i depèn en gran mesura d’una sèrie de variables que determinen la seva transcendència. Ningú està en condicions d’assegurar que la gent que dorm poc sigui més desperta que els que acostumen a dormir més. Ningú pot garantir què dormir més et fa més estúpid i menys preparat. Cadascú té el seu ritme i les seves pròpies necessitats del moment. De petit es pot arribar a dormir pràcticament el 50% del temps i en canvi en període universitari el temps dedicat al son pot baixar per sota del 20%. El cos s’adapta amb molta facilitat i aquesta flexibilitat permet extraure de cada moment el que cada moment proposa. Això passa, en un altre escenari, amb els països quan han de votar. Són molts els factors que determinaran i incidiran en els resultats, però s’hauran de valorar sempre atenent el moment exacte i les condicions de la consulta. Els mitjans dels que es disposa, la difusió que se’n fa o es pot fer i la conjuntura en la que la consulta es fa. Algunes ciutats del meu país han estat cridades, en tercera onada, a una consulta per la independència i el resultat ha estat com la d’aquells universitaris que només dormen el 20% del seu temps perquè estan estudiant. El meu país s’està preparant a consciència pel futur, s’hi està deixant la pell. Està dormint un 20% del temps perquè és el que ara toca. Només cal esperar a estar preparat, a tenir la lliçó apresa i aleshores podrem dormir tant de temps com un nadó.
dimarts, 4 de maig del 2010
La puta crisi
El govern Zapatero vol contribuir a la lluita contra la crisi reduint el número d’alts càrrecs de l’administració. Diu que, reduint càrrecs, es reduiran costos i es propiciarà un estalvi substancial que ajudarà a l’economia. És d’esperar que aquesta mesura no afecti l’eficàcia d’una administració que ha de ser, ara més que mai, operativa i solvent. Sí és així, com així ens anuncien, aleshores que cony feien fins ara tots aquests individus, amb sous astronòmics, dels que ara es pot prescindir? Sí no es notarà la seva absència, no es podria haver fet abans sense esperar a que la crisi estigués tan avançada? És més, era realment necessari crear aquests llocs, que ara es demostra que són prescindibles? Amb l’estalvi dels diners que aquests càrrecs han estat cobrant durant tots aquests anys i altres despeses similars, hauríem arribat a aquesta crisi? La puta crisi i la puta que els va parir.
El govern Zapatero vol contribuir a la lluita contra la crisi reduint el número d’alts càrrecs de l’administració. Diu que, reduint càrrecs, es reduiran costos i es propiciarà un estalvi substancial que ajudarà a l’economia. És d’esperar que aquesta mesura no afecti l’eficàcia d’una administració que ha de ser, ara més que mai, operativa i solvent. Sí és així, com així ens anuncien, aleshores que cony feien fins ara tots aquests individus, amb sous astronòmics, dels que ara es pot prescindir? Sí no es notarà la seva absència, no es podria haver fet abans sense esperar a que la crisi estigués tan avançada? És més, era realment necessari crear aquests llocs, que ara es demostra que són prescindibles? Amb l’estalvi dels diners que aquests càrrecs han estat cobrant durant tots aquests anys i altres despeses similars, hauríem arribat a aquesta crisi? La puta crisi i la puta que els va parir.
dilluns, 3 de maig del 2010
La muntanya russa
Jornada de contrastos. L’Infantil A surt momentàniament del pou i el Cadet A, per contra, s’hi torna a ficar. Com en una muntanya russa (i que no s’ofenguin els de la Muntanyesa per la referència), com en el temut Dragon Khan, així transita el futbol base, no ja de l’Europa, sinó d’un munt de clubs que, per aquestes alçades de la Temporada, pateixen més que no pas gaudeixen del futbol. Setmana darrera setmana els diferents equips entren i surten de les zones de descens amb una naturalitat inquietant. De l’eufòria a la desesperació, de l’alegria a l’abatiment en qüestió de minuts. Un segon pot canviar la història, fer-te tocar el cel o precipitar-te a l’abisme. S’ha de ser d’una pasta especial per suportar aquesta tensió, aquesta pressió portada al límit. S’ha de tenir el cor fort i els nervis temperats per mantenir el pols ferm en aquest escenari d’absoluta incertesa. És en aquests moments on es veu la gent que val i la que no, la que està per estar i la que domina la situació. Acabin com acabin les coses, tothom s’està explicant, tothom s’està retratant i definint. Els moments extrems són els més reveladors i els que mostren a cadascú com és. Això, si més no, servirà per fer net.
Jornada de contrastos. L’Infantil A surt momentàniament del pou i el Cadet A, per contra, s’hi torna a ficar. Com en una muntanya russa (i que no s’ofenguin els de la Muntanyesa per la referència), com en el temut Dragon Khan, així transita el futbol base, no ja de l’Europa, sinó d’un munt de clubs que, per aquestes alçades de la Temporada, pateixen més que no pas gaudeixen del futbol. Setmana darrera setmana els diferents equips entren i surten de les zones de descens amb una naturalitat inquietant. De l’eufòria a la desesperació, de l’alegria a l’abatiment en qüestió de minuts. Un segon pot canviar la història, fer-te tocar el cel o precipitar-te a l’abisme. S’ha de ser d’una pasta especial per suportar aquesta tensió, aquesta pressió portada al límit. S’ha de tenir el cor fort i els nervis temperats per mantenir el pols ferm en aquest escenari d’absoluta incertesa. És en aquests moments on es veu la gent que val i la que no, la que està per estar i la que domina la situació. Acabin com acabin les coses, tothom s’està explicant, tothom s’està retratant i definint. Els moments extrems són els més reveladors i els que mostren a cadascú com és. Això, si més no, servirà per fer net.
diumenge, 2 de maig del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Hermes i la terra
Modelar Zeus l'home i la dona i va encarregar a Hermes que els baixés a la Terra per ensenyar on havien de cavar el terra a fi de procurar-se aliments.
Complir Hermes l'encàrrec; la Terra, al principi, es va resistir, però Hermes insistir, dient que era una ordre de Zeus.
-Està bé va dir la Terra-; que cavin tot el que vulguin. Ja m'ho pagaran amb les seves llàgrimes i laments!
No hi ha fruits ni recompensa si no hi ha sacrifici i esforç.
Tens un e.sopo
Hermes i la terra
Modelar Zeus l'home i la dona i va encarregar a Hermes que els baixés a la Terra per ensenyar on havien de cavar el terra a fi de procurar-se aliments.
Complir Hermes l'encàrrec; la Terra, al principi, es va resistir, però Hermes insistir, dient que era una ordre de Zeus.
-Està bé va dir la Terra-; que cavin tot el que vulguin. Ja m'ho pagaran amb les seves llàgrimes i laments!
No hi ha fruits ni recompensa si no hi ha sacrifici i esforç.
Victòria necessària
Lleida 0 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Anar a Lleida per guanyar i tornar amb tres punts vitals, és una bona manera de passar el diumenge. S’ha aconseguit una victòria balsàmica que acosta una mica més l’objectiu innegociable de la permanència. Un objectiu francament difícil en els inicis de la temporada quan es van encadenar 5 derrotes consecutives que semblaven un llast insalvable i més si tenim en compte les especials circumstàncies que van convergir en la gestació d’aquest equip. Uns començaments molt complicats que van generar alguns dubtes en determinats sectors que, per sort, no eren els que tenien l’encàrrec de comandar el projecte. Superada aquella fase inicial, l’equip va recuperar el pols a la lliga amb una sèrie de bons resultats que el van situar en llocs molt més tranquils. Unes darreres i decebedores ensopegades, van fer témer que l’equip tornés a la cua de la classificació, però el resultat d’avui ha estat un enorme baló d’oxigen per a un malalt que començava a patir preocupants símptomes d’ofegament. S’ha anat a Lleida amb un cert neguit i s’ha tornat, sortosament, amb una reserva important de moral. Els viatges haurien de ser sempre així, encara que això és estadística i raonablement impossible. Una setmana de tranquil•litat per esvair els dubtes i diluir l’angoixa. Ara toca l’Espanyol i això sempre motiva.
Lleida 0 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Anar a Lleida per guanyar i tornar amb tres punts vitals, és una bona manera de passar el diumenge. S’ha aconseguit una victòria balsàmica que acosta una mica més l’objectiu innegociable de la permanència. Un objectiu francament difícil en els inicis de la temporada quan es van encadenar 5 derrotes consecutives que semblaven un llast insalvable i més si tenim en compte les especials circumstàncies que van convergir en la gestació d’aquest equip. Uns començaments molt complicats que van generar alguns dubtes en determinats sectors que, per sort, no eren els que tenien l’encàrrec de comandar el projecte. Superada aquella fase inicial, l’equip va recuperar el pols a la lliga amb una sèrie de bons resultats que el van situar en llocs molt més tranquils. Unes darreres i decebedores ensopegades, van fer témer que l’equip tornés a la cua de la classificació, però el resultat d’avui ha estat un enorme baló d’oxigen per a un malalt que començava a patir preocupants símptomes d’ofegament. S’ha anat a Lleida amb un cert neguit i s’ha tornat, sortosament, amb una reserva important de moral. Els viatges haurien de ser sempre així, encara que això és estadística i raonablement impossible. Una setmana de tranquil•litat per esvair els dubtes i diluir l’angoixa. Ara toca l’Espanyol i això sempre motiva.
dissabte, 1 de maig del 2010
Mossegar sense estar rabiós
Europa B i Europa D
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Segueixen guanyant els bons. Un setmana més (i una menys per al final), el Cadet B i el Cadet D aconsegueixen, no ja la victòria, sinó abundoses golejades en els seus respectius desplaçaments. El Cadet B ho té a tocar i es pot proclamar matemàticament campió la propera jornada si venç al Nou Sardenya independentment del que facin els seus rivals. El Cadet D no ho té tan a prop i haurà de seguir picant pedra unes setmanes més sí la Muntanyesa no punxa. En ambdós casos i, al marge del resultat final, es pot dir ja, que la temporada ha estat excepcional i, per aquells que l’hem pogut viure de prop, un veritable luxe. Un plaer, una “delicatesen” que ens costarà oblidar i que ha de col•locar a aquesta extraordinària generació en un dels punts més alt del nostre imaginari futbolístic. Inclús desprès de ser aprovada la reforma del futbol base i de tenir garantit l’ascens de categoria, aquest dos equips no es conformen i la seva ambició està sent exemplar. La voracitat, la tenacitat i la concentració amb la que estan encarant el tram final de la lliga és de manual i s’hauria d’ensenyar a les escoles com a mostra de com es fan les coses. Jo diria que ambdós equips són conscients que el seu marge de creixement no s’acaba aquesta temporada, que el que s’acosta no és un final, sinó un pas per a seguir avançant en aquest procés de maduració que ha de donar, pel que s’ha vist fins el moment, uns saborosos fruits. Aquests nois mosseguen i no perquè estiguin rabiosos, sinó perquè tenen molta gana, futbolística, és clar.
Europa B i Europa D
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Segueixen guanyant els bons. Un setmana més (i una menys per al final), el Cadet B i el Cadet D aconsegueixen, no ja la victòria, sinó abundoses golejades en els seus respectius desplaçaments. El Cadet B ho té a tocar i es pot proclamar matemàticament campió la propera jornada si venç al Nou Sardenya independentment del que facin els seus rivals. El Cadet D no ho té tan a prop i haurà de seguir picant pedra unes setmanes més sí la Muntanyesa no punxa. En ambdós casos i, al marge del resultat final, es pot dir ja, que la temporada ha estat excepcional i, per aquells que l’hem pogut viure de prop, un veritable luxe. Un plaer, una “delicatesen” que ens costarà oblidar i que ha de col•locar a aquesta extraordinària generació en un dels punts més alt del nostre imaginari futbolístic. Inclús desprès de ser aprovada la reforma del futbol base i de tenir garantit l’ascens de categoria, aquest dos equips no es conformen i la seva ambició està sent exemplar. La voracitat, la tenacitat i la concentració amb la que estan encarant el tram final de la lliga és de manual i s’hauria d’ensenyar a les escoles com a mostra de com es fan les coses. Jo diria que ambdós equips són conscients que el seu marge de creixement no s’acaba aquesta temporada, que el que s’acosta no és un final, sinó un pas per a seguir avançant en aquest procés de maduració que ha de donar, pel que s’ha vist fins el moment, uns saborosos fruits. Aquests nois mosseguen i no perquè estiguin rabiosos, sinó perquè tenen molta gana, futbolística, és clar.
divendres, 30 d’abril del 2010
Ocell que es mou, cervell que s’atrofia
He pogut llegir un estudi que explica perquè els ocells migradors tenen el cap petit. Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la UAB, que arriba a la conclusió de com la conducta migratòria d’alguns ocells té una relació directa en la reducció de la mida del seu cervell. Es veu que el fet migratori que comporta llargs desplaçaments obliga a aquells que el pateixen a reduir costos energètics. El cervell és un òrgan que consumeix una extraordinària quantitat d’energia, energia que es necessita pel viatge i no es pot malbaratar en despesa cerebral. Tota l’energia es concentra en el mecanisme de vol i en l’aerodinàmica, quedant el cervell en un segon pla, orfe d’estímuls i alliberat d’activitat. Sense feina, el cervell acaba per atrofiar-se i reduir-se a la mínima expressió. La conducta migratòria és un fet mecànic i rutinari i a partir del segon viatge ja no es necessita cap atenció especial, per això està més que justificada la “pájara” del cervell, el seu absentisme i la seva inhibició. Aquesta conducta ocellaire ens permet fer l’extrapolació a la conducta humana i més concretament a aquells que per motius laborals tenen hàbits migratoris. Futbolistes i entrenadors de renom, mercenaris de la pilota, què canvien de Club, de ciutat i de país sense tenir ni temps de desfer les maletes, aquests essers migratoris en busca de climes més càlids, econòmics està clar, acaben per fer de la seva mobilitat un costum i una rutina que, com els ocells de l’estudi, s’apliquen en l’estalvi energètic reduint aquell òrgan que més consumeix i menys utilitzen. I com a conseqüència tenim un munt de “pájaros” que mouen molt bé les ales, però no tenen dos dits de front.
He pogut llegir un estudi que explica perquè els ocells migradors tenen el cap petit. Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la UAB, que arriba a la conclusió de com la conducta migratòria d’alguns ocells té una relació directa en la reducció de la mida del seu cervell. Es veu que el fet migratori que comporta llargs desplaçaments obliga a aquells que el pateixen a reduir costos energètics. El cervell és un òrgan que consumeix una extraordinària quantitat d’energia, energia que es necessita pel viatge i no es pot malbaratar en despesa cerebral. Tota l’energia es concentra en el mecanisme de vol i en l’aerodinàmica, quedant el cervell en un segon pla, orfe d’estímuls i alliberat d’activitat. Sense feina, el cervell acaba per atrofiar-se i reduir-se a la mínima expressió. La conducta migratòria és un fet mecànic i rutinari i a partir del segon viatge ja no es necessita cap atenció especial, per això està més que justificada la “pájara” del cervell, el seu absentisme i la seva inhibició. Aquesta conducta ocellaire ens permet fer l’extrapolació a la conducta humana i més concretament a aquells que per motius laborals tenen hàbits migratoris. Futbolistes i entrenadors de renom, mercenaris de la pilota, què canvien de Club, de ciutat i de país sense tenir ni temps de desfer les maletes, aquests essers migratoris en busca de climes més càlids, econòmics està clar, acaben per fer de la seva mobilitat un costum i una rutina que, com els ocells de l’estudi, s’apliquen en l’estalvi energètic reduint aquell òrgan que més consumeix i menys utilitzen. I com a conseqüència tenim un munt de “pájaros” que mouen molt bé les ales, però no tenen dos dits de front.
dijous, 29 d’abril del 2010
Per això sóc del Barça
Saps que passa company, què a mi m’agrada el futbol, m’agrada molt el futbol i per això sóc del Barça. Però és que a més, m’agraden moltes altres coses. Coses com per exemple: la gent que treballa pel plaer de fer les coses ben fetes, la gent que viu amb coherència i és fidel als seus principis, la gent tenaç i resolta, la gent transparent i entregada, la gent que no especula, la gent que es buida sense reserves,...per això sóc del Barça. M’agrada tot allò que m’explica, em defineix i m’eixampla. Tot allò que m’identifica i em contagia,...per això sóc del Barça. M’agrada la honradesa i la humilitat gens forçada, les propostes clares i la cultura de l’esforç, les conductes pròpies que desemmascaren les impròpies. Les actituds positives i l’anar sempre endavant, la senzillesa del gest i el gest que tot ho canvia,...per això sóc del Barça. M’agraden els símbols amb contingut i les banderes amb intenció. Veure el meu país darrera l’escenari i una determinada idea de ser defensada obertament,...per això sóc del Barça. M’agrada sentir-me part d’un tot immillorable. Compartir emocions amb gent que desperta passions. M’agrada la gent transparent que et mira a la cara i mai t’enganya. M’estimo allò que em fa sentir viu, orgullós i feliç. I m’agrada sobretot quan amb els ulls plorosos em dius: ara més que mai! Demà ens hi tornem a posar,...per això company, per això sóc del Barça.
Saps que passa company, què a mi m’agrada el futbol, m’agrada molt el futbol i per això sóc del Barça. Però és que a més, m’agraden moltes altres coses. Coses com per exemple: la gent que treballa pel plaer de fer les coses ben fetes, la gent que viu amb coherència i és fidel als seus principis, la gent tenaç i resolta, la gent transparent i entregada, la gent que no especula, la gent que es buida sense reserves,...per això sóc del Barça. M’agrada tot allò que m’explica, em defineix i m’eixampla. Tot allò que m’identifica i em contagia,...per això sóc del Barça. M’agrada la honradesa i la humilitat gens forçada, les propostes clares i la cultura de l’esforç, les conductes pròpies que desemmascaren les impròpies. Les actituds positives i l’anar sempre endavant, la senzillesa del gest i el gest que tot ho canvia,...per això sóc del Barça. M’agraden els símbols amb contingut i les banderes amb intenció. Veure el meu país darrera l’escenari i una determinada idea de ser defensada obertament,...per això sóc del Barça. M’agrada sentir-me part d’un tot immillorable. Compartir emocions amb gent que desperta passions. M’agrada la gent transparent que et mira a la cara i mai t’enganya. M’estimo allò que em fa sentir viu, orgullós i feliç. I m’agrada sobretot quan amb els ulls plorosos em dius: ara més que mai! Demà ens hi tornem a posar,...per això company, per això sóc del Barça.
Repetir experiències
Un guerrer de la llum sap que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba davant dels mateixos problemes i situacions a què ja s’havia enfrontat; aleshores es deprimeix i pensa que no és capaç de progressar en la vida, perquè els moments difícils han tornat.
-Ja hi he passat, per això –es queixa al seu cor.
-Sí que hi has passat –li respon el cor-. Però no ho havies superat.
Aleshores, el guerrer comprèn que les experiències repetides tenen una sola finalitat: ensenyar-li allò que no vol aprendre.
Un guerrer de la llum sap que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba davant dels mateixos problemes i situacions a què ja s’havia enfrontat; aleshores es deprimeix i pensa que no és capaç de progressar en la vida, perquè els moments difícils han tornat.
-Ja hi he passat, per això –es queixa al seu cor.
-Sí que hi has passat –li respon el cor-. Però no ho havies superat.
Aleshores, el guerrer comprèn que les experiències repetides tenen una sola finalitat: ensenyar-li allò que no vol aprendre.
dimarts, 27 d’abril del 2010
Lèxic del futbol en català
Canyellera: llistat de pel•lícules amb molta canya
Migcampista: persona que fa càmping...a mitges
Braçal: bressol del Barça. La Masia
Penal: també anomenat rusc. On fan mel les abelles tristes
Pal: rebre una mala notícia
Travesser: persona que té el do de travessar-se
Driblatge: esquivar la llei del doblatge en català
Vestidor: persona que fa vestits a mida
Passada: es diu d’una cosa extraordinària
Rematada: tir de gràcia (hi ha algun tir que faci gràcia?)
Traveta: oposició malintencionada
Servei de banda: assistència a un grup de músics
Canyellera: llistat de pel•lícules amb molta canya
Migcampista: persona que fa càmping...a mitges
Braçal: bressol del Barça. La Masia
Penal: també anomenat rusc. On fan mel les abelles tristes
Pal: rebre una mala notícia
Travesser: persona que té el do de travessar-se
Driblatge: esquivar la llei del doblatge en català
Vestidor: persona que fa vestits a mida
Passada: es diu d’una cosa extraordinària
Rematada: tir de gràcia (hi ha algun tir que faci gràcia?)
Traveta: oposició malintencionada
Servei de banda: assistència a un grup de músics
dilluns, 26 d’abril del 2010
Franco ha mort, Samaranch també
Els canvis són bons, saludables i, fins i tot, necessaris. Que les persones canviïn és llei de vida i una conseqüència natural com a resultat de l’experiència. Canviar per evolucionar i canviar per avançar, canviar per millorar personalment i en la relació amb l’entorn. Aquest, però, no ha estat el cas de Juan Antonio Samaranch. Un oportunista sense principis que ha abraçat ideologies tan poc inequívoques com el nazisme i el franquisme de les que ha estat fervent militant, per acabar adscrit sense vergonya en les files de la democràcia. Tot seguint l’estratègia de camaleó i apostant sempre al cavall guanyador per mantenir la quota de poder i els privilegis als que no estava disposat a renunciar. Perquè, d’altra banda, aquesta obsessió en respectar els morts, quan aquests no varen tenir cap respecte pels vius? Perquè quan una persona se’n va s’ha d’oblidar forçosament tot el mal que va fer i els seus actes indignes i contraris a la humanitat? Cal recordar les coses bones, però també cal recordar les dolentes per posar cadascú al seu lloc. I què la Història s’escrigui tal com és i no com alguns volen que sigui. Si us plau, llum sobre les ombres.
Els canvis són bons, saludables i, fins i tot, necessaris. Que les persones canviïn és llei de vida i una conseqüència natural com a resultat de l’experiència. Canviar per evolucionar i canviar per avançar, canviar per millorar personalment i en la relació amb l’entorn. Aquest, però, no ha estat el cas de Juan Antonio Samaranch. Un oportunista sense principis que ha abraçat ideologies tan poc inequívoques com el nazisme i el franquisme de les que ha estat fervent militant, per acabar adscrit sense vergonya en les files de la democràcia. Tot seguint l’estratègia de camaleó i apostant sempre al cavall guanyador per mantenir la quota de poder i els privilegis als que no estava disposat a renunciar. Perquè, d’altra banda, aquesta obsessió en respectar els morts, quan aquests no varen tenir cap respecte pels vius? Perquè quan una persona se’n va s’ha d’oblidar forçosament tot el mal que va fer i els seus actes indignes i contraris a la humanitat? Cal recordar les coses bones, però també cal recordar les dolentes per posar cadascú al seu lloc. I què la Història s’escrigui tal com és i no com alguns volen que sigui. Si us plau, llum sobre les ombres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)