dimecres, 17 de febrer del 2010
Com oli en un llum
Entre tots dos l’abisme. Actituds i comportaments diametralment oposats i de signe totalment contrari. Sí uns, amb la seva forma de ser, són com oli en un llum: persones facilitadores, que suavitzen situacions, que fan funcionar les màquines i qualsevol engranatge; els altres són com pals a les rodes: la cara fosca de la lluna, els obstaculitzadors sistemàtics, els que ho posen tot difícil, els que no avancen ni deixen avançar,...Uns a les antípodes dels altres. El positiu i el negatiu. La llum i la tenebra. Maneres de fer i desfer ben allunyades entre sí i d’origen desconegut. Sent oli en un llum es neix, o bé se’n fa al llarg dels anys? És innat o s’aprèn? Es pot néixer sent pal a la roda? Algú pot desitjar voluntàriament ser-ho? Algú en plenes condicions de salut mental ho escull? Quin designi o misteri ens imbueix un o altre comportament? Es pot canviar de signe? O la tendència s’aguditza i s’extrema amb el temps? N’és conscient el personal del sentit de la seva inclinació? N’és feliç? Es pot ser pal a la roda i no tenir mala consciència? I acceptar-ho i fer-ne proselitisme? Francament, no sé les respostes, però sí sé què ha de ser un pal viure sempre donant pel sac i, a més, apuntar-ho a l’agenda electrònica o escriureu a internet.
Entre tots dos l’abisme. Actituds i comportaments diametralment oposats i de signe totalment contrari. Sí uns, amb la seva forma de ser, són com oli en un llum: persones facilitadores, que suavitzen situacions, que fan funcionar les màquines i qualsevol engranatge; els altres són com pals a les rodes: la cara fosca de la lluna, els obstaculitzadors sistemàtics, els que ho posen tot difícil, els que no avancen ni deixen avançar,...Uns a les antípodes dels altres. El positiu i el negatiu. La llum i la tenebra. Maneres de fer i desfer ben allunyades entre sí i d’origen desconegut. Sent oli en un llum es neix, o bé se’n fa al llarg dels anys? És innat o s’aprèn? Es pot néixer sent pal a la roda? Algú pot desitjar voluntàriament ser-ho? Algú en plenes condicions de salut mental ho escull? Quin designi o misteri ens imbueix un o altre comportament? Es pot canviar de signe? O la tendència s’aguditza i s’extrema amb el temps? N’és conscient el personal del sentit de la seva inclinació? N’és feliç? Es pot ser pal a la roda i no tenir mala consciència? I acceptar-ho i fer-ne proselitisme? Francament, no sé les respostes, però sí sé què ha de ser un pal viure sempre donant pel sac i, a més, apuntar-ho a l’agenda electrònica o escriureu a internet.
dimarts, 16 de febrer del 2010
La primera vegada
S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
S’ha estrenat al teatre Capitol de la Rambla de Barcelona una comèdia (com a mínim en té el títol) que gira en torn de les primeres experiències: Mi primera vez, es diu. I no sé perquè, tothom ho relaciona amb la primera experiència sexual, obviant qualsevol altre tipus d’experiència com sí el títol fos tan explícit què no deixes lloc a cap mena de dubte. Ves per on, què els què així pensen, tenen raó i l’obra és un encadenat de diferents històries, sempre al voltant d’aquella primera vegada, de quan i com es va perdre la virginitat. Aquest exercici memoristic i un pel morbós, no deixa de ser un nou exemple de que tota pèrdua va indestriablement associada a un guany. És remarcable, però, la capacitat humana per recordar, al temps que es decoren aquests records amb música celestial, tons pastel, càlides llars de foc i confortables catifes perses. Sempre he admirat i, en certa mesura, envejat, a totes aquelles persones capaces de reviure el passat amb una nitidesa prodigiosa. Bastir-lo de descripcions precises i detalls d’una extraordinària riquesa. Recordar la primera vegada ha de ser, per força, símptoma d’estar molt a prop en el temps, de que han passat poques coses (interessants) entre mig o simplement què l’experiència va ser tan traumàtica què no has aconseguit oblidar-la. Us he de confessar què jo, no és què no recordi en absolut la primera vegada, sinó què, de fet, ni tan sols recordo l’última. O tinc poca memòria, o m’han passat moltes coses o fan molt i molt de temps.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Doblegat de gràcia (o és de riure?)
Senyors (i alguna senyora, encara què no em consta) de l’Hospitalet de Doblegat, sincerament no veig cap motiu que justifiqui la seva preocupació més enllà d’un cert nerviosisme provocat per dues derrotes consecutives però què, en cap cas, poden posar en perill el seu gran projecte fet a base d’il•lusió, humilitat, joventut i austeritat. Per altra banda, tenint al darrera un Ajuntament i al davant un ministre, cap contratemps ha de ser un impediment per assolir l’objectiu final i únic de la temporada: la segona B. Què aquest horitzó clar i innegociable afegeix una pressió difícil de suportar? Cap problema. Vostès tenen els recursos necessaris i els números de telèfons adients per esbandir la més petita boira que s’atrevís a difuminar el camí. I sí amb això no n’hi ha prou, per això tenen la web oficial del Club, què pot fer les cròniques que vulgui, canviant el guió a conveniència, dissenyant una realitat a la carta, inventant històries i donant la versió adaptada que millor s’ajusti als seus interessos. I tot això sense oposició ni replica. Cap veu gosarà oposar-s’hi i fer-ne una altra lectura perquè, senzillament, ningú més haurà vist el partit objecte de la crònica. Com a tast teniu el partit contra l’Europa què ni el mateix president va veure perquè havia de pentinar el gat a Galicia. No es pot llençar el piano per la finestra al primer error de nota. Sé que és dur, i més quan no s’està preparat, tastar la derrota. I no ja la del Reus, què també té un ajuntament al darrera, i cabia dins lo possible, sinó la patida davant l’Europa amb un dels pressupostos més ajustats de la categoria i que té al darrera el mateix què els antics decorats de Hollywood: quatre pals i una bastida per suportar tot el que es veu. Què una superproducció sigui derrotada a taquilla per una modesta producció independent i popular ha de coure una barbaritat i més quan no s’ajusta a la previsió i s’obvia el guió. Desprès de veure més del 50% dels partits de l’Europa aquesta temporada, cosa que garanteix un criteri propi i de primera mà, estic en condicions d’afirmar sense vacil•lacions, què l’Europa no juga al “patadón”, però el què no tinc tan clar és sí l’Hospitalet de Doblegat no juga al “pelotazo”. En fi, senyors de l’Hospitalet de Doblegat, no voldria, malgrat aquesta mala ratxa, que caiguéssiu en el desànim ni en la temuda depressió. Aquesta urticària vírica que patiu i aquests ofecs nocturns es curen amb antiestamínics i no deixen, en biologies saludables, efectes secundaris. Haureu de vigilar, això sí, com amb tots els projectes fets de palla, què els animals no s’acostin i el foc passi de llarg. Ànims i a refer-se, no acostuma a passar sovint, què tot l’aparell d’una ciutat s’estavelli contra el símbol d’una vila i pretendre, a sobre, que et faci gràcia. Salut i bon viatge.
Senyors (i alguna senyora, encara què no em consta) de l’Hospitalet de Doblegat, sincerament no veig cap motiu que justifiqui la seva preocupació més enllà d’un cert nerviosisme provocat per dues derrotes consecutives però què, en cap cas, poden posar en perill el seu gran projecte fet a base d’il•lusió, humilitat, joventut i austeritat. Per altra banda, tenint al darrera un Ajuntament i al davant un ministre, cap contratemps ha de ser un impediment per assolir l’objectiu final i únic de la temporada: la segona B. Què aquest horitzó clar i innegociable afegeix una pressió difícil de suportar? Cap problema. Vostès tenen els recursos necessaris i els números de telèfons adients per esbandir la més petita boira que s’atrevís a difuminar el camí. I sí amb això no n’hi ha prou, per això tenen la web oficial del Club, què pot fer les cròniques que vulgui, canviant el guió a conveniència, dissenyant una realitat a la carta, inventant històries i donant la versió adaptada que millor s’ajusti als seus interessos. I tot això sense oposició ni replica. Cap veu gosarà oposar-s’hi i fer-ne una altra lectura perquè, senzillament, ningú més haurà vist el partit objecte de la crònica. Com a tast teniu el partit contra l’Europa què ni el mateix president va veure perquè havia de pentinar el gat a Galicia. No es pot llençar el piano per la finestra al primer error de nota. Sé que és dur, i més quan no s’està preparat, tastar la derrota. I no ja la del Reus, què també té un ajuntament al darrera, i cabia dins lo possible, sinó la patida davant l’Europa amb un dels pressupostos més ajustats de la categoria i que té al darrera el mateix què els antics decorats de Hollywood: quatre pals i una bastida per suportar tot el que es veu. Què una superproducció sigui derrotada a taquilla per una modesta producció independent i popular ha de coure una barbaritat i més quan no s’ajusta a la previsió i s’obvia el guió. Desprès de veure més del 50% dels partits de l’Europa aquesta temporada, cosa que garanteix un criteri propi i de primera mà, estic en condicions d’afirmar sense vacil•lacions, què l’Europa no juga al “patadón”, però el què no tinc tan clar és sí l’Hospitalet de Doblegat no juga al “pelotazo”. En fi, senyors de l’Hospitalet de Doblegat, no voldria, malgrat aquesta mala ratxa, que caiguéssiu en el desànim ni en la temuda depressió. Aquesta urticària vírica que patiu i aquests ofecs nocturns es curen amb antiestamínics i no deixen, en biologies saludables, efectes secundaris. Haureu de vigilar, això sí, com amb tots els projectes fets de palla, què els animals no s’acostin i el foc passi de llarg. Ànims i a refer-se, no acostuma a passar sovint, què tot l’aparell d’una ciutat s’estavelli contra el símbol d’una vila i pretendre, a sobre, que et faci gràcia. Salut i bon viatge.
diumenge, 14 de febrer del 2010
L’Hospitalet de Doblegat
Europa 1 – L’Hospitalet 0
Lliga Tercera Divisió
En primer lloc, i que serveixi de precedent, voldria fer una apologia de l’excepció, del seu us i de la seva oportunitat. Tant és així què, en tots aquests anys he parlat poques vegades del primer equip del CE Europa, tan poques com què aquesta és la primera i d’aquí la seva excepcionalitat. Sense perdre el seu estatus de fet poc habitual, avui era un dia que bé s’ho valia. Sí s’havia de trencar la norma, aquesta n’era de lluny l’ocasió idònia.
En segon lloc, però no menys important, destacar la sagacitat, les dots visionàries del president de l’Hospitalet (ara no em surt el nom), què va ser l’únic en preveure la derrota al Nou Sardenya. Tan clar ho tenia l’home què va decidir apuntar-se a un bolo de futbol sala per estalviar-se el tràngol de la humiliació. No se li pot negar al..., cony no em surt el nom, president de l’equip del ministre Corbacho, unes dots endevinatòries que moltes bruixes voldrien per a elles mateixes.
I en tercer lloc, destacar què l’Europa ha guanyat al terreny de joc, sinó amb total superioritat, sí amb absoluta justícia, el què l’Hospitalet no tindrà la vergonya, aquest cop, de recórrer a la Federació Espanyola. L’Hospitalet va cometre una errada burocràtica al partit d’anada (aigualida pels seus contactes politics) i avui n’ha comés una altra de més greu: ha perdut els punts davant un equip tot il•lusió què ha deixat en evidència el joc de “taló” de l’equip del Llobregat. Aquest resultat, en condicions normals, podria ocasionar molt de mal i fer trontollar els tres pilars sobre els que es suporta qualsevol Club de futbol: l’afició, els jugadors i la seva Junta Directiva. Però l’Hospitalet no se’n ressentirà. L’afició? No en té. Els jugadors? Només juguen per diners i cobraran igual. Els funcionaris avui no han funcionat. La Junta Directiva? Homes de palla per fer-li els cors al jefe i riure-li les gràcies. L’únic que potser no dormirà bé aquesta nit serà el seu president...cony no em surt el nom, quan se n’assabenti del resultat en tornar de la seva interessantíssima gira per les espanyes.
Finalment, i per acabar, felicitar a tots aquells que han cregut en aquest equip des dels seus inicis, que li han fet confiança malgrat els dubtes que podia generar un projecte “desconegut” i la seva aposta valenta en favor de la joventut, la il•lusió, el compromís i la feina ben feta. Ara que s’apunti qui vulgui. Que hi pugi tothom. Però jo no penso oblidar el gènesi.
Europa 1 – L’Hospitalet 0
Lliga Tercera Divisió
En primer lloc, i que serveixi de precedent, voldria fer una apologia de l’excepció, del seu us i de la seva oportunitat. Tant és així què, en tots aquests anys he parlat poques vegades del primer equip del CE Europa, tan poques com què aquesta és la primera i d’aquí la seva excepcionalitat. Sense perdre el seu estatus de fet poc habitual, avui era un dia que bé s’ho valia. Sí s’havia de trencar la norma, aquesta n’era de lluny l’ocasió idònia.
En segon lloc, però no menys important, destacar la sagacitat, les dots visionàries del president de l’Hospitalet (ara no em surt el nom), què va ser l’únic en preveure la derrota al Nou Sardenya. Tan clar ho tenia l’home què va decidir apuntar-se a un bolo de futbol sala per estalviar-se el tràngol de la humiliació. No se li pot negar al..., cony no em surt el nom, president de l’equip del ministre Corbacho, unes dots endevinatòries que moltes bruixes voldrien per a elles mateixes.
I en tercer lloc, destacar què l’Europa ha guanyat al terreny de joc, sinó amb total superioritat, sí amb absoluta justícia, el què l’Hospitalet no tindrà la vergonya, aquest cop, de recórrer a la Federació Espanyola. L’Hospitalet va cometre una errada burocràtica al partit d’anada (aigualida pels seus contactes politics) i avui n’ha comés una altra de més greu: ha perdut els punts davant un equip tot il•lusió què ha deixat en evidència el joc de “taló” de l’equip del Llobregat. Aquest resultat, en condicions normals, podria ocasionar molt de mal i fer trontollar els tres pilars sobre els que es suporta qualsevol Club de futbol: l’afició, els jugadors i la seva Junta Directiva. Però l’Hospitalet no se’n ressentirà. L’afició? No en té. Els jugadors? Només juguen per diners i cobraran igual. Els funcionaris avui no han funcionat. La Junta Directiva? Homes de palla per fer-li els cors al jefe i riure-li les gràcies. L’únic que potser no dormirà bé aquesta nit serà el seu president...cony no em surt el nom, quan se n’assabenti del resultat en tornar de la seva interessantíssima gira per les espanyes.
Finalment, i per acabar, felicitar a tots aquells que han cregut en aquest equip des dels seus inicis, que li han fet confiança malgrat els dubtes que podia generar un projecte “desconegut” i la seva aposta valenta en favor de la joventut, la il•lusió, el compromís i la feina ben feta. Ara que s’apunti qui vulgui. Que hi pugi tothom. Però jo no penso oblidar el gènesi.
dissabte, 13 de febrer del 2010
Excessiu
Badalona 3 - Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Si el Carnaval és per antonomàsia l’època de l’any destinada a l’excés, haurem d’entendre que qualsevol activitat que es dugui a terme dins d’aquest marc haurà de ser, indefectiblement, excessiva. S’excedeix en el menjar, en el veure, en el relaxament dels costums, en les formes i en el vestir. Tot, a les portes de la quaresma, sota el signe de la desmesura i l’excés. El partit d’aquesta tarda no ha estat una excepció. Tocava Carnaval i l’Europa s’ha disfressat de corder, s’ha passat de festa i ha acabat per encaixar una derrota excessiva. El Badalona ha arribat dues vegades a porta i ha marcat tres gols. Bé, n’ha marcat dos i el tercer ha estat un autogol del propi Europa què ha volgut col•laborar desinteressadament en fer molt més abundós un resultat a totes llums excessiu donats els mèrits i el joc dels uns i dels altres. Deia en acabar el partit el ojeador del Madrid: uns han posat el futbol i els altres els gols. Potser aquesta afirmació sigui excessiva, però no està gaire lluny de la sensació general de tots els presents, què l’Europa no ha sigut mereixedor d’aquesta derrota tan ampla ni el Badalona ha estat tan superior com pel marcador pugui semblar. Un partit en el què el porter visitant no ha de fer cap aturada mentre el porter local en fa 4 de mèrit. Un partit on l’equip local és dominat durant els primers 15 minuts sent l’equip visitant el que porta la iniciativa, té més possessió de la pilota i crea les millors ocasions de gol. Un partit on l’única arribada de l’equip local, desprès d’una pèrdua de pilota a la línia de mitjos visitants, es converteix en gol. Un partit on l’equip visitant mereix arribar al descans amb avantatja en el marcador. Un partit on, a la represa, 5 minuts són suficients per finiquitar el matx desprès d’un obsequi visitant. Un partit on passen totes aquestes coses és un partit, es miri com es miri, excessiu. En fi, s’ha trencat la ratxa. I tenint en compte que les ratxes estan per a ser trencades, què algun dia havia de passar, potser millor que hagi estat avui i contra el Badalona per descarregar la pressió i encarar sense ansietat els propers compromisos què marcaran el futur d’aquest equip. I si us plau, que sigui sense excessos.
Badalona 3 - Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Si el Carnaval és per antonomàsia l’època de l’any destinada a l’excés, haurem d’entendre que qualsevol activitat que es dugui a terme dins d’aquest marc haurà de ser, indefectiblement, excessiva. S’excedeix en el menjar, en el veure, en el relaxament dels costums, en les formes i en el vestir. Tot, a les portes de la quaresma, sota el signe de la desmesura i l’excés. El partit d’aquesta tarda no ha estat una excepció. Tocava Carnaval i l’Europa s’ha disfressat de corder, s’ha passat de festa i ha acabat per encaixar una derrota excessiva. El Badalona ha arribat dues vegades a porta i ha marcat tres gols. Bé, n’ha marcat dos i el tercer ha estat un autogol del propi Europa què ha volgut col•laborar desinteressadament en fer molt més abundós un resultat a totes llums excessiu donats els mèrits i el joc dels uns i dels altres. Deia en acabar el partit el ojeador del Madrid: uns han posat el futbol i els altres els gols. Potser aquesta afirmació sigui excessiva, però no està gaire lluny de la sensació general de tots els presents, què l’Europa no ha sigut mereixedor d’aquesta derrota tan ampla ni el Badalona ha estat tan superior com pel marcador pugui semblar. Un partit en el què el porter visitant no ha de fer cap aturada mentre el porter local en fa 4 de mèrit. Un partit on l’equip local és dominat durant els primers 15 minuts sent l’equip visitant el que porta la iniciativa, té més possessió de la pilota i crea les millors ocasions de gol. Un partit on l’única arribada de l’equip local, desprès d’una pèrdua de pilota a la línia de mitjos visitants, es converteix en gol. Un partit on l’equip visitant mereix arribar al descans amb avantatja en el marcador. Un partit on, a la represa, 5 minuts són suficients per finiquitar el matx desprès d’un obsequi visitant. Un partit on passen totes aquestes coses és un partit, es miri com es miri, excessiu. En fi, s’ha trencat la ratxa. I tenint en compte que les ratxes estan per a ser trencades, què algun dia havia de passar, potser millor que hagi estat avui i contra el Badalona per descarregar la pressió i encarar sense ansietat els propers compromisos què marcaran el futur d’aquest equip. I si us plau, que sigui sense excessos.
Bicis
No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren “vicis”. Quan algú inventà les “virtuts” corresponents, aquelles conductes esdevingueren “vicis”.
No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, efectivament, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...Amb la graciosa particularitat que no eren, que encara no eren “vicis”. Quan algú inventà les “virtuts” corresponents, aquelles conductes esdevingueren “vicis”.
divendres, 12 de febrer del 2010
Indefinicions 24
Pervers: comunicar-se mitjançant la rima
Sexe: desprès del quinze i abans del disset
Celibat: 14,15,17
Subtil: Hugo Cholo
Matalàs: acabar amb el número 1
Safata: per posar als peus. Es venen per parells
Sabata: guardapols mallorquí
Bastard: no arribaràs a l’hora
Bastida: què porta roba
Madeixa: generós
Macaco: en 10
Esdevenir: fes el que puguis per no faltar
Destresa: relaxa
Peatge: acompanyant del rei
Pardal: gol per l’escaire
Trencat: transport ferroviari català
Popular: pànic al pol
Pervers: comunicar-se mitjançant la rima
Sexe: desprès del quinze i abans del disset
Celibat: 14,15,17
Subtil: Hugo Cholo
Matalàs: acabar amb el número 1
Safata: per posar als peus. Es venen per parells
Sabata: guardapols mallorquí
Bastard: no arribaràs a l’hora
Bastida: què porta roba
Madeixa: generós
Macaco: en 10
Esdevenir: fes el que puguis per no faltar
Destresa: relaxa
Peatge: acompanyant del rei
Pardal: gol per l’escaire
Trencat: transport ferroviari català
Popular: pànic al pol
dijous, 11 de febrer del 2010
Quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg
Un senyor de l’Aragó
Un senyor què ve de l’Aragó i vol muntar una botiga a Barcelona, hauria de saber què, com a mínim, l’haurà de retolar en català. Ja no parlem d’atendre als seus futurs clients en català, fer els tràmits administratius en català, anar al cinema en català o veure la televisió en català. Res d’això últim se li exigirà. Podrà fer una vida perfectament “normal” en castellà i no haurà de perdre les seves arrels ni el seu idioma. Ara fem-ho al revés, un senyor de Matadepera què vulgui muntar una botiga a Guadalajara, posem per cas, l’haurà de retolar en castellà (i no gosarà denunciar-ho a les autoritats), atendrà als seus clients en castellà, farà tots els tràmits en castellà i anirà al cinema i veurà la tele (si li ve de gust) en castellà. Aquest senyor de Matadepera es veurà sotmès a una immersió lingüística de tres parells de collons i, segurament, acabarà perdent les seves arrels i el seu idioma (reduït a la intimitat). El senyor de Matadepera, malgrat tot, s’ho prendrà bé, perquè ell és conscient de la situació. Sap on va i la realitat que es trobarà. En canvi el senyor de l’Aragó no en té ni idea. Ningú no li ha explicat o li ha explicat malament, què la realitat de Catalunya és un xic diferent. Què a Catalunya, per tocar els ous, ens entossudim a parlar un idioma marginal. Què molt (massa) tímidament anem fent lleis què protegeixen i intenten salvar un idioma mil•lenari que sofreix una forta pressió colonitzadora. Què voldríem viure en català amb normalitat com un senyor de Móstoles viu en castellà, i no ho podem fer. Hauríem de fer entendre al senyor de l’Aragó, i per això cal posar els mitjans necessaris, què al venir a Catalunya aprendrà un nou idioma i noves costums i creixerà en el respecte i la tolerància de la mateixa manera com sí volgués muntar una botiga al centre de Paris on aprendria el francès i els seus costums de manera fluida i gens traumàtica.
Un senyor què ve de l’Aragó i vol muntar una botiga a Barcelona, hauria de saber què, com a mínim, l’haurà de retolar en català. Ja no parlem d’atendre als seus futurs clients en català, fer els tràmits administratius en català, anar al cinema en català o veure la televisió en català. Res d’això últim se li exigirà. Podrà fer una vida perfectament “normal” en castellà i no haurà de perdre les seves arrels ni el seu idioma. Ara fem-ho al revés, un senyor de Matadepera què vulgui muntar una botiga a Guadalajara, posem per cas, l’haurà de retolar en castellà (i no gosarà denunciar-ho a les autoritats), atendrà als seus clients en castellà, farà tots els tràmits en castellà i anirà al cinema i veurà la tele (si li ve de gust) en castellà. Aquest senyor de Matadepera es veurà sotmès a una immersió lingüística de tres parells de collons i, segurament, acabarà perdent les seves arrels i el seu idioma (reduït a la intimitat). El senyor de Matadepera, malgrat tot, s’ho prendrà bé, perquè ell és conscient de la situació. Sap on va i la realitat que es trobarà. En canvi el senyor de l’Aragó no en té ni idea. Ningú no li ha explicat o li ha explicat malament, què la realitat de Catalunya és un xic diferent. Què a Catalunya, per tocar els ous, ens entossudim a parlar un idioma marginal. Què molt (massa) tímidament anem fent lleis què protegeixen i intenten salvar un idioma mil•lenari que sofreix una forta pressió colonitzadora. Què voldríem viure en català amb normalitat com un senyor de Móstoles viu en castellà, i no ho podem fer. Hauríem de fer entendre al senyor de l’Aragó, i per això cal posar els mitjans necessaris, què al venir a Catalunya aprendrà un nou idioma i noves costums i creixerà en el respecte i la tolerància de la mateixa manera com sí volgués muntar una botiga al centre de Paris on aprendria el francès i els seus costums de manera fluida i gens traumàtica.
dimecres, 10 de febrer del 2010
Voy
Voy con las riendas tensas
Y refrenando el vuelo,
Porque no es lo que importa llegar solo ni pronto
Sino llegar con todos y a tiempo.
León Felipe
Voy con las riendas tensas
Y refrenando el vuelo,
Porque no es lo que importa llegar solo ni pronto
Sino llegar con todos y a tiempo.
León Felipe
OK
Hi ha curiositats què a força de ser repetides formen part de la nostra quotidianitat i no ens preguntem pel seu origen i/o significat. Aquest és el cas de l’expressió OK. Utilitzada mundialment, també entre nosaltres, i en canvi tan desconeguda. Què vol dir exactament OK? Perquè l’utilitzem quan volem afirmar que una cosa està bé? Quin és el seu origen? Es veu què l’expressió prové dels EEUU, com era previsible, però el significat és ben curiós. Durant la guerra de secessió (guerra civil), què enfrontava als estats del nord contra els del sud, hi havia el costum, desprès de les batalles, d’escriure en una pissarra el número de víctimes caigudes en combat i quan no n’hi havia, hi posaven 0 killed (zero morts) i d’aquí el OK què tothom entenia com una bona, excel•lent noticia.
Hi ha curiositats què a força de ser repetides formen part de la nostra quotidianitat i no ens preguntem pel seu origen i/o significat. Aquest és el cas de l’expressió OK. Utilitzada mundialment, també entre nosaltres, i en canvi tan desconeguda. Què vol dir exactament OK? Perquè l’utilitzem quan volem afirmar que una cosa està bé? Quin és el seu origen? Es veu què l’expressió prové dels EEUU, com era previsible, però el significat és ben curiós. Durant la guerra de secessió (guerra civil), què enfrontava als estats del nord contra els del sud, hi havia el costum, desprès de les batalles, d’escriure en una pissarra el número de víctimes caigudes en combat i quan no n’hi havia, hi posaven 0 killed (zero morts) i d’aquí el OK què tothom entenia com una bona, excel•lent noticia.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Practicar la tècnica
L’altre dia llegia com actua el moviment, millor dit, com és percebut el moviment pel nostre cervell i quins mecanismes es posen en marxa a l’hora de captar-lo. Així vaig aprendre què el moviment recte activa el sistema sacàdic (un moviment ràpid de l’ull) i el moviment curvilini activa un moviment suau. Tot aquell moviment què es produeix en línia recta és percebut pel nostre cervell d’una manera completament diferent a sí aquest mateix moviment es produeix en línia corba. La línia recta fa que es presti atenció, única i exclusivament, al punt de sortida i al punt d’arribada, en canvi, la línia corba fa que el cervell es fixi en el trajecte obviant tant el punt de sortida com el d’arribada. Doncs resulta què aquesta particularitat del nostre cervell és freqüentment utilitzada, conscient o inconscientment, per algunes persones per dirigir la nostra atenció a allà on els hi convé. Sí no vols que el teu interlocutor sàpiga d’on vens o on vols anar a parar, entretén-lo amb els detalls, fes sucosa la història i omple-la d’anècdotes. Sí per el contrari no vols que s’adoni del que estàs tramant actua ràpidament, fes-li veure el principi i el final i distreu-lo durant. Sí vols que la distracció sigui completa, fes-lo riure. El riure atura el temps i distorsiona la percepció del cervell, fins el punt que es desorienta i és incapaç de racionalitzar el que ha vist o el que ha passat. Només se’n recordarà del principi i, evidentment del final. És la tècnica dels il•lusionistes i segur que ja la coneixíeu.
L’altre dia llegia com actua el moviment, millor dit, com és percebut el moviment pel nostre cervell i quins mecanismes es posen en marxa a l’hora de captar-lo. Així vaig aprendre què el moviment recte activa el sistema sacàdic (un moviment ràpid de l’ull) i el moviment curvilini activa un moviment suau. Tot aquell moviment què es produeix en línia recta és percebut pel nostre cervell d’una manera completament diferent a sí aquest mateix moviment es produeix en línia corba. La línia recta fa que es presti atenció, única i exclusivament, al punt de sortida i al punt d’arribada, en canvi, la línia corba fa que el cervell es fixi en el trajecte obviant tant el punt de sortida com el d’arribada. Doncs resulta què aquesta particularitat del nostre cervell és freqüentment utilitzada, conscient o inconscientment, per algunes persones per dirigir la nostra atenció a allà on els hi convé. Sí no vols que el teu interlocutor sàpiga d’on vens o on vols anar a parar, entretén-lo amb els detalls, fes sucosa la història i omple-la d’anècdotes. Sí per el contrari no vols que s’adoni del que estàs tramant actua ràpidament, fes-li veure el principi i el final i distreu-lo durant. Sí vols que la distracció sigui completa, fes-lo riure. El riure atura el temps i distorsiona la percepció del cervell, fins el punt que es desorienta i és incapaç de racionalitzar el que ha vist o el que ha passat. Només se’n recordarà del principi i, evidentment del final. És la tècnica dels il•lusionistes i segur que ja la coneixíeu.
dilluns, 8 de febrer del 2010
És el meu país un país de covards?
Quan l’alcaldessa de Cunit, no només no dóna cobertura i protecció a una ciutadana d’origen magrebí del seu municipi, què ha estat amenaçada, què ha sofert assetjament i vexacions per part de la màxima autoritat de la comunitat musulmana, sinó què l’abandona a la seva sort i li demana expressament que s’abstingui de presentar qualsevol denúncia amb el ridícul argument de preservar la pau social i de no provocar un conflicte que pugui alterar la convivència. Quan una llei essencial, necessària i justa per la preservació de la llengua catalana (en el cinema, però podria ser en qualsevol altre àmbit) arriba amb trenta anys de retard i quan arriba no s’aplica per no ofendre, per no molestar a les grans distribuïdores i no crear un “conflicte social”. Quan la llei del tabac es fa amb timidesa i es va allargant la seva entrada en vigor per por a la pressió de les grans multinacionals del tabac i al possible rebuig d’alguns segments de la població. Quan es segueixen succeint, amb total impunitat, la matança d’animals a les places de toros per no desmantellar el negoci d’uns pocs, però poderosos grups econòmics. Quan la Federació Catalana de Futbol és desautoritzada una i altra vegada per la Federació Espanyola sense posar la més mínima objecció ni presentar cap queixa per no molestar a qui mana i córrer el risc de perdre el càrrec. Quan l’Ajuntament de Barcelona, escollit democràticament, decideix per majoria què no cedirà els seus locals per a celebrar cap consulta popular, què s’oposa frontalment a l’exercici democràtic del dret a decidir i erosiona els principis bàsics de la nostra societat. Quan una democràcia nega els drets democràtics argumentant prudència i sentit de la responsabilitat, aquesta democràcia fa pudor a mort i la por és la veritable gestora dels seus actes. Quan aquestes coses (i algunes altres) passen, sento una profunda i descoratjadora tristesa pel meu país.
Quan l’alcaldessa de Cunit, no només no dóna cobertura i protecció a una ciutadana d’origen magrebí del seu municipi, què ha estat amenaçada, què ha sofert assetjament i vexacions per part de la màxima autoritat de la comunitat musulmana, sinó què l’abandona a la seva sort i li demana expressament que s’abstingui de presentar qualsevol denúncia amb el ridícul argument de preservar la pau social i de no provocar un conflicte que pugui alterar la convivència. Quan una llei essencial, necessària i justa per la preservació de la llengua catalana (en el cinema, però podria ser en qualsevol altre àmbit) arriba amb trenta anys de retard i quan arriba no s’aplica per no ofendre, per no molestar a les grans distribuïdores i no crear un “conflicte social”. Quan la llei del tabac es fa amb timidesa i es va allargant la seva entrada en vigor per por a la pressió de les grans multinacionals del tabac i al possible rebuig d’alguns segments de la població. Quan es segueixen succeint, amb total impunitat, la matança d’animals a les places de toros per no desmantellar el negoci d’uns pocs, però poderosos grups econòmics. Quan la Federació Catalana de Futbol és desautoritzada una i altra vegada per la Federació Espanyola sense posar la més mínima objecció ni presentar cap queixa per no molestar a qui mana i córrer el risc de perdre el càrrec. Quan l’Ajuntament de Barcelona, escollit democràticament, decideix per majoria què no cedirà els seus locals per a celebrar cap consulta popular, què s’oposa frontalment a l’exercici democràtic del dret a decidir i erosiona els principis bàsics de la nostra societat. Quan una democràcia nega els drets democràtics argumentant prudència i sentit de la responsabilitat, aquesta democràcia fa pudor a mort i la por és la veritable gestora dels seus actes. Quan aquestes coses (i algunes altres) passen, sento una profunda i descoratjadora tristesa pel meu país.
diumenge, 7 de febrer del 2010
Brolladors bessons
Europa B 4 – Sant Ignasi 2
Hospitalet At. 2 – Europa D 5
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Fer el seguiment d’aquests dos equips és com entrar en un bucle del temps on tot es repeteix de forma sistemàtica. Cada setmana tenim exemples d’aquesta situació inversemblant què la converteix en un dels casos més curiosos què s’hagin donat mai. Jornada darrera jornada es produeixen els mateixos resultats i el que és més xocant, les mateixes conductes, inèrcies i condicionants. Sí el B es relaxa desprès d’un partit exigent, el D, també ho fa. Sí el D dóna moltes facilitats al seu rival, permetent que agafi aire i li compliqui el resultat, el B, també. Sí el B decideix anar per feina i no donar treva a l’adversari, el D, també ho fa. Sí el D juga com els àngels i deixa enllestit el partit en 10 minuts, el B, no vol ser menys i també ho fa. I el més curiós, el realment rellevant, és què ho fan a l’uníson, és a dir, coincidint en el temps. Són dues trajectòries estranyament paral•leles i dignes de ser analitzades com a fenomen paranormal per la seva arrel indesxifrable. Dos equips com dues gotes d’aigua què treballen igual, juguen igual, pateixen igual i somien amb el mateix paradís. Gota malaia, gota lliure sense embotellar què embotella rivals fins a extenuar-los i sotmetre’ls. Aigua fresca de brollador per apaivagar la set dels que volen b/veure bon futbol. Així són aquests dos equips i aquesta és la manera què tenim de tastar-los.
Europa B 4 – Sant Ignasi 2
Hospitalet At. 2 – Europa D 5
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Fer el seguiment d’aquests dos equips és com entrar en un bucle del temps on tot es repeteix de forma sistemàtica. Cada setmana tenim exemples d’aquesta situació inversemblant què la converteix en un dels casos més curiosos què s’hagin donat mai. Jornada darrera jornada es produeixen els mateixos resultats i el que és més xocant, les mateixes conductes, inèrcies i condicionants. Sí el B es relaxa desprès d’un partit exigent, el D, també ho fa. Sí el D dóna moltes facilitats al seu rival, permetent que agafi aire i li compliqui el resultat, el B, també. Sí el B decideix anar per feina i no donar treva a l’adversari, el D, també ho fa. Sí el D juga com els àngels i deixa enllestit el partit en 10 minuts, el B, no vol ser menys i també ho fa. I el més curiós, el realment rellevant, és què ho fan a l’uníson, és a dir, coincidint en el temps. Són dues trajectòries estranyament paral•leles i dignes de ser analitzades com a fenomen paranormal per la seva arrel indesxifrable. Dos equips com dues gotes d’aigua què treballen igual, juguen igual, pateixen igual i somien amb el mateix paradís. Gota malaia, gota lliure sense embotellar què embotella rivals fins a extenuar-los i sotmetre’ls. Aigua fresca de brollador per apaivagar la set dels que volen b/veure bon futbol. Així són aquests dos equips i aquesta és la manera què tenim de tastar-los.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)