Marcel
Hi ha una tendència generalitzada a destacar els aspectes negatius per damunt dels positius. De veure el got mig buit en comptes de veure’l mig ple. De fer servir la crítica per davant de l’elogi. D’utilitzar massa sovint el retret i fer servir molt poc el reforç. D’apreciar els defectes i passar per alt les virtuts. De silenciar els arguments i potenciar els crits. De menystenir la simplicitat i l’eficiència en front de la teatralitat i la fatxenderia. Hi ha una tendència generalitzada, i en la que sovint quedem estúpidament atrapats, a viure en el desencant i a magnificar l’accident. De veure un error i no adonar-se de cent encerts. Per això és tan necessari invertir els procediments. Donar valor a allò què té realment valor. Destacar allò digne de ser destacat. Reforçar les actituds que s’ho valen. Reconèixer l’excel•lència allà on s’exerceixi i donar les gràcies tantes vegades com calgui. Ser sensible a la feina ben feta i tenir cura de les persones extraordinàries. Tinc el privilegi de conèixer a una d’aquestes persones per la que paga la pena canviar la manera de veure les coses. Podria ser diferent però no podria ser millor.
dilluns, 18 de gener del 2010
diumenge, 17 de gener del 2010
O.N.C.E.
Opus Notable dels Cadets de l’Europa
Cadet B 11 – Pere Gol 1
Cadet D 11 – Manigua 0
Lliga Cadets primera i segona divisió respectivament
Mimètics. Estètics. Atlètics. Intrèpids. Estilístics. Messiànics. Parabòlics. Didàctics. Escènics. Filharmònics. Cinètics. Neumàtics. Proclítics. Amics. Dos equips fets de la mateixa pasta. Tallats pel mateix patró. Del mateix any. Què s’admiren i es copien. Què s’interelacionen i s’interactiven. Dos equips com dues gotes d’aigua, clònics i intercanviables. Dos equips fets per a competir i aprendre de la competició. Dos equips que reneguen de la incompetència i la indolència. Dos equips que es provoquen, s’esperonen i es motiven. Ningú és la meitat de res, junts són el doble de tot. Els límits: la cal. La victòria, l’objectiu. Fer onze gols no és donar pals de cec i fer-ne 22, una satisfacció doble.
Opus Notable dels Cadets de l’Europa
Cadet B 11 – Pere Gol 1
Cadet D 11 – Manigua 0
Lliga Cadets primera i segona divisió respectivament
Mimètics. Estètics. Atlètics. Intrèpids. Estilístics. Messiànics. Parabòlics. Didàctics. Escènics. Filharmònics. Cinètics. Neumàtics. Proclítics. Amics. Dos equips fets de la mateixa pasta. Tallats pel mateix patró. Del mateix any. Què s’admiren i es copien. Què s’interelacionen i s’interactiven. Dos equips com dues gotes d’aigua, clònics i intercanviables. Dos equips fets per a competir i aprendre de la competició. Dos equips que reneguen de la incompetència i la indolència. Dos equips que es provoquen, s’esperonen i es motiven. Ningú és la meitat de res, junts són el doble de tot. Els límits: la cal. La victòria, l’objectiu. Fer onze gols no és donar pals de cec i fer-ne 22, una satisfacció doble.
Torna la lògica
Jabac 0 – Europa A 3
Lliga nacional juvenil
Sí la lògica diu, entre altres coses, que quan un equip de futbol juga millor que el seu adversari, quan és superior en totes les facetes del joc i li fa més ocasions de gol, el resultat no pot ser un altre que la victòria, direm aleshores que, avui, el futbol ha estat lògic. Tots sabem el comportament capriciós d’aquest esport. Un joc que es caracteritza, sovint, per jugar al gat i a la rata amb la lògica. Per deixar-la de banda amb més freqüència del que seria raonable. El futbol és un d’aquells àmbits on la il•lògica s’hi troba a gust i fa que aquest espai d’activitat esdevingui incert, a vegades injust, però apassionadament atractiu. Plantejar-se un partit de futbol des d’una perspectiva lògica és un error sistemàticament repetit, ho ha estat en el passat i ho serà en el futur. La lògica aquest cap de setmana ha acompanyat a l’Europa en la seva visita a Terrassa i s’hi ha quedat, a diferència del que havia passat en altres enfrontaments, a veure tot el partit. La lògica ha volgut que, des del minut 1, l’Europa anés guanyant al Jabac i no deixés de manar, clarament en el marcador, fins el minut 90. Més joc, més ocasions que el rival d’avui, però no més que la darrera setmana davant el Manlleu, això sí, amb més encert davant de porta i que han donat, en conseqüència lògica, els tres punts a l’equip de l’escapulari. Jugar a favor de la lògica no et dóna cap mèrit extraordinari, ni cap plus d’autoestima, simplement passa el que ha de passar. Però jugar contra la lògica, revertir-la, posar-la cap per avall, és excitant, et fa créixer i et dóna ales. Esperem què en els propers quatre partits aquesta lògica que diu que l’Europa ho tindrà molt i molt difícil s’equivoqui o simplement faci el que li és habitual, es relaxi.
Jabac 0 – Europa A 3
Lliga nacional juvenil
Sí la lògica diu, entre altres coses, que quan un equip de futbol juga millor que el seu adversari, quan és superior en totes les facetes del joc i li fa més ocasions de gol, el resultat no pot ser un altre que la victòria, direm aleshores que, avui, el futbol ha estat lògic. Tots sabem el comportament capriciós d’aquest esport. Un joc que es caracteritza, sovint, per jugar al gat i a la rata amb la lògica. Per deixar-la de banda amb més freqüència del que seria raonable. El futbol és un d’aquells àmbits on la il•lògica s’hi troba a gust i fa que aquest espai d’activitat esdevingui incert, a vegades injust, però apassionadament atractiu. Plantejar-se un partit de futbol des d’una perspectiva lògica és un error sistemàticament repetit, ho ha estat en el passat i ho serà en el futur. La lògica aquest cap de setmana ha acompanyat a l’Europa en la seva visita a Terrassa i s’hi ha quedat, a diferència del que havia passat en altres enfrontaments, a veure tot el partit. La lògica ha volgut que, des del minut 1, l’Europa anés guanyant al Jabac i no deixés de manar, clarament en el marcador, fins el minut 90. Més joc, més ocasions que el rival d’avui, però no més que la darrera setmana davant el Manlleu, això sí, amb més encert davant de porta i que han donat, en conseqüència lògica, els tres punts a l’equip de l’escapulari. Jugar a favor de la lògica no et dóna cap mèrit extraordinari, ni cap plus d’autoestima, simplement passa el que ha de passar. Però jugar contra la lògica, revertir-la, posar-la cap per avall, és excitant, et fa créixer i et dóna ales. Esperem què en els propers quatre partits aquesta lògica que diu que l’Europa ho tindrà molt i molt difícil s’equivoqui o simplement faci el que li és habitual, es relaxi.
Me cagu en 10
Totes les religions, grans i petites, han estat perseguides o perseguidores en algun moment de la seva història. La pròpia essència de la religió fa que aquesta vulgui ser hegemònica per damunt de qualsevol altra. La religió, per definició, és un model de conducta que té com a eix central el creure’s en poder de la veritat absoluta i, en conseqüència, rebutja i exclou altres alternatives. Un solo Dios verdadero, deien a l’escola i, encara ara, aquest dogma és llei. Alà és únic, repeteix insistentment l’ Iman. I per aquesta raó, per aquesta regla de tres tan bàsica, qualsevol altre déu ha de ser, per lògica, fals. Des de la perspectiva del practicant religiós tots els devots d’altres religions són infidels què estan equivocats i als que cal combatre. Així ha estat històricament i així és, al segle XXI. La religió, per les seves especials característiques, sempre ha estat el motor, el dinamitzador, l’excusa, el pretext, la coartada ideal per canalitzar unes demandes, en la majoria dels casos, molt poc pietoses. Amb la promesa de la vida eterna les persones es despersonalitzen i, portats a l’extrem, no dubten en privar de la vida terrenal a individus de la seva pròpia espècie en un acte de bogeria intolerable, molt lluny de l’espiritualitat què, suposadament, atresoren.
Totes les religions, grans i petites, han estat perseguides o perseguidores en algun moment de la seva història. La pròpia essència de la religió fa que aquesta vulgui ser hegemònica per damunt de qualsevol altra. La religió, per definició, és un model de conducta que té com a eix central el creure’s en poder de la veritat absoluta i, en conseqüència, rebutja i exclou altres alternatives. Un solo Dios verdadero, deien a l’escola i, encara ara, aquest dogma és llei. Alà és únic, repeteix insistentment l’ Iman. I per aquesta raó, per aquesta regla de tres tan bàsica, qualsevol altre déu ha de ser, per lògica, fals. Des de la perspectiva del practicant religiós tots els devots d’altres religions són infidels què estan equivocats i als que cal combatre. Així ha estat històricament i així és, al segle XXI. La religió, per les seves especials característiques, sempre ha estat el motor, el dinamitzador, l’excusa, el pretext, la coartada ideal per canalitzar unes demandes, en la majoria dels casos, molt poc pietoses. Amb la promesa de la vida eterna les persones es despersonalitzen i, portats a l’extrem, no dubten en privar de la vida terrenal a individus de la seva pròpia espècie en un acte de bogeria intolerable, molt lluny de l’espiritualitat què, suposadament, atresoren.
divendres, 15 de gener del 2010
Havana blues
Rebre carta de Cuba sempre ens ha fet molta il•lusió. Saber que hi tens amics en la distancia. Que la gent se’n recorda de tu i tu d’ells. Teixir complicitats i despertar solidaritats. Explicar-se històries i fer-se costat. Desitjar salut i els millors auguris. Desitjos d’un present menys auster i un dolç futur. Desitjos que es trenquen amb massa facilitat. Esperar carta de Cuba...Rebre carta de Cuba sempre ens fa molta il•lusió...La darrera carta de Cuba...la darrera carta de Cuba és un pou de desesperació.
Queridos amigos
Por aquí la cosa cada día, se pone peor, estamos siempre en camino a peor. Predominan las necesidades, el hambre, aun en los enfermos, todo es critico, duro, somos desheredados, mutilados, la esclavitud nos ha mutilado a todos. Hasta el desespero total, la desesperanza es Reina, me da tanta pena decirte, pero no es posible imaginar. Hace tanto tiempo que estamos en crisis, hemos llegado hace tanto tiempo, siempre peor, hemos llegado antes; y estamos muy cansados.
El Cerro, La Habana, Cuba enero 2010
Rebre carta de Cuba sempre ens ha fet molta il•lusió. Saber que hi tens amics en la distancia. Que la gent se’n recorda de tu i tu d’ells. Teixir complicitats i despertar solidaritats. Explicar-se històries i fer-se costat. Desitjar salut i els millors auguris. Desitjos d’un present menys auster i un dolç futur. Desitjos que es trenquen amb massa facilitat. Esperar carta de Cuba...Rebre carta de Cuba sempre ens fa molta il•lusió...La darrera carta de Cuba...la darrera carta de Cuba és un pou de desesperació.
Queridos amigos
Por aquí la cosa cada día, se pone peor, estamos siempre en camino a peor. Predominan las necesidades, el hambre, aun en los enfermos, todo es critico, duro, somos desheredados, mutilados, la esclavitud nos ha mutilado a todos. Hasta el desespero total, la desesperanza es Reina, me da tanta pena decirte, pero no es posible imaginar. Hace tanto tiempo que estamos en crisis, hemos llegado hace tanto tiempo, siempre peor, hemos llegado antes; y estamos muy cansados.
El Cerro, La Habana, Cuba enero 2010
dijous, 14 de gener del 2010
Relatari
Espriu a la tauleta de nit. Els Dagoll Dagom primerencs. Lluis Llach des de sempre i per sempre. Quasi tot Hitchcock. Groucho fent qualsevol cosa i els Marx fins que varen anar a les carreres. Sarah Mclachlan a Lilith Farm. Raimon faci o no faci vent. L’Ara mateix de Martí i Pol i altres delicadeses. La maduresa d’Alex Rigola i els seus continuats encerts. L’Homenatge a Teresa de l’ Ovidi i la Diòptria de Pau Riba. Mr. Belvedere i el seu posat irreductible. El suprem Bob Dylan. La mort de Visconti a Venècia. El batec superb de Tom Waits. La necessària One from the hart. El Barça que sempre serà el millor equip del món encara què el 2009 tingués la desgràcia de guanyar 6 títols. Roberto Bolaño per llegir 2666 vegades i compartir experiències amb els seus Detectives salvajes. Casablanca en blanc i negre. Ne me quitte pas de Brel. El te amb pinyons en un balcó de Hammamed al caure la tarda. L’Albert Pla. La Gene Tierney fent de Laura o esperant Què el cel la jutgi. Julio Manrique i la seva forma de veure les coses. Totes i cadascuna de les paraules de Mario Benedetti. Centaures del desert. Un escac amb dues reines: Billie Holiday i Ella Fitzgerald. Les visions de Joana. Waltzing Matilda. Les flors del mal de Baudelaire i l’ infern de Rimbaud. Titus Andrònic al Lliure. El Padrí de Coppola, la primera, la segona i la tercera. El Serrat de Papasseit. Pepe Rubianes abans a la terra i ara des del cel. Manhattan en primavera i Barcelona tot l’any. El Cavafis més íntim i també el seu Viatge a Itaca. Tres dies a Stromboli. Woody Allen a tot hora. La cantata Santa Maria de Iquique de Quilapayun. Joan Brossa. El jardí dels cinc arbres al TNC. Algun Molotov de tant en tant. Norma Jean. Compartir L’Apartament amb la Shirley MacLaine. Yesterday dels Beatles i Imagine de John Lennon. El cinema negre dels quaranta. John Ford, monumental. Frida Khalo. La comtessa descalça. L’Ava Gadner de Mogambo i el Bogart de El Somni etern. El llop estepari de Herman Hess. Les fulles d’herba de Walt Whitman. Maria del Mar Bonet i el seu Alenar. Els oasis de Tozeur. Istanbul sota la pluja. Els vint poemes d’amor i, evidentment, la cançó desesperada de Pablo Neruda. Mahler, el senyor Gustav Malher. Els aforismes de Joan Fuster. Robert Mulligan. Tot el que ha fet i segueix fent Leonard Cohen. L’ enyorada Janis Joplin. El espíritu de la colmena. El món imaginari de Tolkien. La rauxa esplèndida de Van Gogh. La càmera d’Oriol Maspons. Chaplin, ombres incloses. La Reina d’Àfrica. I la sensació, la dolça sensació què Qualsevol nit pot sortir el sol.
Espriu a la tauleta de nit. Els Dagoll Dagom primerencs. Lluis Llach des de sempre i per sempre. Quasi tot Hitchcock. Groucho fent qualsevol cosa i els Marx fins que varen anar a les carreres. Sarah Mclachlan a Lilith Farm. Raimon faci o no faci vent. L’Ara mateix de Martí i Pol i altres delicadeses. La maduresa d’Alex Rigola i els seus continuats encerts. L’Homenatge a Teresa de l’ Ovidi i la Diòptria de Pau Riba. Mr. Belvedere i el seu posat irreductible. El suprem Bob Dylan. La mort de Visconti a Venècia. El batec superb de Tom Waits. La necessària One from the hart. El Barça que sempre serà el millor equip del món encara què el 2009 tingués la desgràcia de guanyar 6 títols. Roberto Bolaño per llegir 2666 vegades i compartir experiències amb els seus Detectives salvajes. Casablanca en blanc i negre. Ne me quitte pas de Brel. El te amb pinyons en un balcó de Hammamed al caure la tarda. L’Albert Pla. La Gene Tierney fent de Laura o esperant Què el cel la jutgi. Julio Manrique i la seva forma de veure les coses. Totes i cadascuna de les paraules de Mario Benedetti. Centaures del desert. Un escac amb dues reines: Billie Holiday i Ella Fitzgerald. Les visions de Joana. Waltzing Matilda. Les flors del mal de Baudelaire i l’ infern de Rimbaud. Titus Andrònic al Lliure. El Padrí de Coppola, la primera, la segona i la tercera. El Serrat de Papasseit. Pepe Rubianes abans a la terra i ara des del cel. Manhattan en primavera i Barcelona tot l’any. El Cavafis més íntim i també el seu Viatge a Itaca. Tres dies a Stromboli. Woody Allen a tot hora. La cantata Santa Maria de Iquique de Quilapayun. Joan Brossa. El jardí dels cinc arbres al TNC. Algun Molotov de tant en tant. Norma Jean. Compartir L’Apartament amb la Shirley MacLaine. Yesterday dels Beatles i Imagine de John Lennon. El cinema negre dels quaranta. John Ford, monumental. Frida Khalo. La comtessa descalça. L’Ava Gadner de Mogambo i el Bogart de El Somni etern. El llop estepari de Herman Hess. Les fulles d’herba de Walt Whitman. Maria del Mar Bonet i el seu Alenar. Els oasis de Tozeur. Istanbul sota la pluja. Els vint poemes d’amor i, evidentment, la cançó desesperada de Pablo Neruda. Mahler, el senyor Gustav Malher. Els aforismes de Joan Fuster. Robert Mulligan. Tot el que ha fet i segueix fent Leonard Cohen. L’ enyorada Janis Joplin. El espíritu de la colmena. El món imaginari de Tolkien. La rauxa esplèndida de Van Gogh. La càmera d’Oriol Maspons. Chaplin, ombres incloses. La Reina d’Àfrica. I la sensació, la dolça sensació què Qualsevol nit pot sortir el sol.
dimecres, 13 de gener del 2010
Voluntari cobrant
Creieu que els clubs de futbol haurien de ser com les empreses? Què s’haurien de professionalitzar fins el punt que tots els que hi treballin cobrin per exercir les seves funcions? És a dir, creieu que tots els càrrecs haurien d’estar remunerats per així poder exigir les corresponent responsabilitats? El directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat que no cobra, que no rep cap retribució econòmica per la seva feina, ha de tenir la potestat de rebre contraprestacions que compensin la seva consagració altruista? El directiu o qualsevol altre càrrec que hi dedica temps que resta del seu lleure, es mereix un tracte diferencial per part del Club respecte als socis numeraris? Ha de tenir privilegis per damunt de la resta de mortals? Sí aquest directiu o qualsevol altre càrrec, a més, té algun fill o familiar dins la disciplina del Club, pot demanar que el tracte que se li dispensi sigui diferent (millor) que a la resta de jugadors per pagar la seva dedicació? Està legitimat aquest directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat, mancat de sou, a entendre com a normal i just aquest cobrament en espècies d’una tasca no retributiva? Sí la participació dins el Club de futbol no és obligatòria, sí l’accés a qualsevol càrrec de responsabilitat és voluntari, és correcte demanar res a canvi? Aquest cop no respondré a les preguntes. Haureu de ser vosaltres els que prengueu partit i us mulleu. De totes maneres penseu abans de contestar que faríeu o que no faríeu sí us trobéssiu en una situació semblant. Penseu, penseu i el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
Creieu que els clubs de futbol haurien de ser com les empreses? Què s’haurien de professionalitzar fins el punt que tots els que hi treballin cobrin per exercir les seves funcions? És a dir, creieu que tots els càrrecs haurien d’estar remunerats per així poder exigir les corresponent responsabilitats? El directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat que no cobra, que no rep cap retribució econòmica per la seva feina, ha de tenir la potestat de rebre contraprestacions que compensin la seva consagració altruista? El directiu o qualsevol altre càrrec que hi dedica temps que resta del seu lleure, es mereix un tracte diferencial per part del Club respecte als socis numeraris? Ha de tenir privilegis per damunt de la resta de mortals? Sí aquest directiu o qualsevol altre càrrec, a més, té algun fill o familiar dins la disciplina del Club, pot demanar que el tracte que se li dispensi sigui diferent (millor) que a la resta de jugadors per pagar la seva dedicació? Està legitimat aquest directiu o qualsevol altre càrrec de responsabilitat, mancat de sou, a entendre com a normal i just aquest cobrament en espècies d’una tasca no retributiva? Sí la participació dins el Club de futbol no és obligatòria, sí l’accés a qualsevol càrrec de responsabilitat és voluntari, és correcte demanar res a canvi? Aquest cop no respondré a les preguntes. Haureu de ser vosaltres els que prengueu partit i us mulleu. De totes maneres penseu abans de contestar que faríeu o que no faríeu sí us trobéssiu en una situació semblant. Penseu, penseu i el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
dimarts, 12 de gener del 2010
La desraó de l’àcidEn algunes cultures el número 9 és el número de l’excel•lència. La màxima qualificació que es pot assolir i l’indicatiu del saber suprem. El número 9, en contra del què pugui semblar, és el número més alt i no pas el 10 què no és un número si no dos. Doncs, a la recerca d’aquesta excel•lència, 9 han estat les fotografies triades per Emilio Morenatti en la seva exposició al Caixa Fòrum de Barcelona sota el títol: Violència de gènere al Pakistan. 9 imatges colpidores de 9 rostres de dones atacades amb àcid per les seves parelles, amants, familiars,...9 impactes impossibles d’oblidar i d’un dramatisme insuportable. 9 expressions de denúncia militant i d’una valentia ratllant l’heroïcitat. Morenatti ens presenta aquestes 9 dones sobre un fons nu, lliure de qualsevol element que pugui distreure la força de la imatge i on només les ombres hi tenen un lleuger protagonisme. La mirada de les 9 dones és terrible i en els aqüífers dels seus ulls un hi pot veure el dolor extrem, però també una profunda determinació. Fins el 21 de febrer aquestes 9 dones us esperen penjades a la paret amb una única pregunta: perquè?
dilluns, 11 de gener del 2010
Descripció exhaustiva: Formació rocallosa, prop de les costes d’Europa, amb un taulell d’escacs al cim on es pot apreciar, a la dreta i perfectament definit, el cavall; al centre i amb corona, la silueta majestuosa del rei i una mica més endarrere i mig amagada, al menys des d’aquesta perspectiva, a la torre esperant que el vaixell doni la volta i millori la seva visió.
Et desitjo, però no t’estimo
Què tindrà l’Europa per a ser el centre d’atenció d’ambicions mal dissimulades? Què el fa ser l’obscur objecte del desig per a individus insaciables? Què fa què un Club aparentment modest sigui l’objectiu prioritari d’alpinistes socials? Què pot induir, fins i tot a màxims responsables o dirigents d’altres clubs a fer jugar al seu propi fill a l’Europa per a poder, no solament votar al cap de 2 anys, sinó poder, des de dins, formar una candidatura i presentar-se a les eleccions? “Trepas” impenitents i personatges depredadors a la caça d’un lloc al sol. Un lloc que els hi doni un prestigi i una posició personal que els hi neutralitzi, ni que sigui momentàniament, la seva insatisfacció crònica. Persones de diferents orígens i posició amb l’únic propòsit de fer-se un nom en el panorama mediàtic i aprofitar-se del Club en benefici propi. Un Club, l’Europa, què en alguns casos només serà la plataforma, el trampolí ideal per a seguir escalant posicions en la xarxa social. Altres, en canvi, tocaran sostre i es quedaran al Club, no per manca d’ambició sinó simplement per turpitud i incompetència, fins i tot, en el desplegament d’aquesta obscura conducta.
Què tindrà l’Europa per a ser el centre d’atenció d’ambicions mal dissimulades? Què el fa ser l’obscur objecte del desig per a individus insaciables? Què fa què un Club aparentment modest sigui l’objectiu prioritari d’alpinistes socials? Què pot induir, fins i tot a màxims responsables o dirigents d’altres clubs a fer jugar al seu propi fill a l’Europa per a poder, no solament votar al cap de 2 anys, sinó poder, des de dins, formar una candidatura i presentar-se a les eleccions? “Trepas” impenitents i personatges depredadors a la caça d’un lloc al sol. Un lloc que els hi doni un prestigi i una posició personal que els hi neutralitzi, ni que sigui momentàniament, la seva insatisfacció crònica. Persones de diferents orígens i posició amb l’únic propòsit de fer-se un nom en el panorama mediàtic i aprofitar-se del Club en benefici propi. Un Club, l’Europa, què en alguns casos només serà la plataforma, el trampolí ideal per a seguir escalant posicions en la xarxa social. Altres, en canvi, tocaran sostre i es quedaran al Club, no per manca d’ambició sinó simplement per turpitud i incompetència, fins i tot, en el desplegament d’aquesta obscura conducta.
diumenge, 10 de gener del 2010
Aquí pau i desprès glòria
Europa A 2 – Badalona 0
Lliga Divisió d’Honor Cadets
Redreçar una línia torçada no sempre és fàcil. Reconstruir els ponts ensorrats no sempre és possible. Sortir de situacions complicades no està a l’abast de tothom. Primer cal disposar de les persones adequades per escometre l’empresa. Desprès caldrà fer un estudi en profunditat i exhaustiu de la situació i de tots els elements que la conformen. Es continuarà per emetre un diagnòstic el més acurat possible tenint en compte tots els condicionants i les seves diferents variables. Es valorarà, aleshores, les sortides més adients i es definirà les mesures què caldrà prendre. I finalment, s’hauran d’executar. De la capacitat de les persones designades per identificar els problemes i el seu grau d’encert en el diagnòstic dependrà, en molt, què la sortida de la crisi sigui o no satisfactòria. Doncs sembla que l’Europa l’ha encertada de ple en el cas del Cadet A. Persones preparades, amb coneixement i coneixements han fet una diagnosi precisa i sembla, pels darrers resultats, què també han fet diana en les mesures correctores. De problemes i situacions difícils sempre n’hi haurà i més en un Club tan complexa com l’Europa, però és un veritable luxe poder comptar amb unes persones tan qualificades i professionals capaces de canviar qualsevol dinàmica per negativa que sigui. Vèncer el pessimisme amb lucidesa i arguments és, sens dubte, el privilegi de persones intel•ligents. Els pessimistes no són aquells que saben veure els problemes, només són aquells que no saben trobar les solucions. I els actuals responsables esportius de l’Europa no tenen res de pessimistes. Sí a totes aquestes sàvies decisions s’hi afegeix posar-hi Pau, el que dèiem: aquí pau i desprès glòria!
Europa A 2 – Badalona 0
Lliga Divisió d’Honor Cadets
Redreçar una línia torçada no sempre és fàcil. Reconstruir els ponts ensorrats no sempre és possible. Sortir de situacions complicades no està a l’abast de tothom. Primer cal disposar de les persones adequades per escometre l’empresa. Desprès caldrà fer un estudi en profunditat i exhaustiu de la situació i de tots els elements que la conformen. Es continuarà per emetre un diagnòstic el més acurat possible tenint en compte tots els condicionants i les seves diferents variables. Es valorarà, aleshores, les sortides més adients i es definirà les mesures què caldrà prendre. I finalment, s’hauran d’executar. De la capacitat de les persones designades per identificar els problemes i el seu grau d’encert en el diagnòstic dependrà, en molt, què la sortida de la crisi sigui o no satisfactòria. Doncs sembla que l’Europa l’ha encertada de ple en el cas del Cadet A. Persones preparades, amb coneixement i coneixements han fet una diagnosi precisa i sembla, pels darrers resultats, què també han fet diana en les mesures correctores. De problemes i situacions difícils sempre n’hi haurà i més en un Club tan complexa com l’Europa, però és un veritable luxe poder comptar amb unes persones tan qualificades i professionals capaces de canviar qualsevol dinàmica per negativa que sigui. Vèncer el pessimisme amb lucidesa i arguments és, sens dubte, el privilegi de persones intel•ligents. Els pessimistes no són aquells que saben veure els problemes, només són aquells que no saben trobar les solucions. I els actuals responsables esportius de l’Europa no tenen res de pessimistes. Sí a totes aquestes sàvies decisions s’hi afegeix posar-hi Pau, el que dèiem: aquí pau i desprès glòria!
Comprar la pell més cara
Catalònia 0 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
M’han dit que el Cadet B ha patit. Estic segur que el seu rival encara més. M’han dit que la cosa no ha sigut fàcil. Perquè ho havia de ser? M’han dit què el partit no s’ha resolt fins els darrers minuts. És què potser els darrers minuts no formen part del tot? M’han dit què les sensacions no han sigut del tot bones. Les sensacions dolentes serveixen per identificar amb més claredat les bones i retornar al camí que toca. M’han dit què el Catalònia ha venut cara la seva pell i ha estat a punt de donar la sorpresa. Estic en condicions d’afirmar que el Cadet B de l’Europa té patrimoni, i sí fa falta crèdit, per comprar totes les pells per molt alt que sigui el seu preu. I pel que fa a la sorpresa, no tinc cap dubte què treballarà fins l’extenuació per ajornar-la tant com pugui. M’han dit què tots els rivals el tenen filat i què, a hores d’ara, tothom sap que és l’equip a batre. Estic convençut què la pressió afegida de sentir-se assetjat, de saber-se l’objectiu i ser el punt de mira de tots els equips el farà madurar en el seu creixement col•lectiu i enfortirà els seus teixits. M’han dit què possiblement la sort... La sort és un animal esquerp que es cansa aviat d’ajudar a aquells que no la busquen i s’alia descaradament amb els que li donen arguments. M’han dit què el proper cap de setmana torna ha haver partit. Es cert.
Catalònia 0 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
M’han dit que el Cadet B ha patit. Estic segur que el seu rival encara més. M’han dit que la cosa no ha sigut fàcil. Perquè ho havia de ser? M’han dit què el partit no s’ha resolt fins els darrers minuts. És què potser els darrers minuts no formen part del tot? M’han dit què les sensacions no han sigut del tot bones. Les sensacions dolentes serveixen per identificar amb més claredat les bones i retornar al camí que toca. M’han dit què el Catalònia ha venut cara la seva pell i ha estat a punt de donar la sorpresa. Estic en condicions d’afirmar que el Cadet B de l’Europa té patrimoni, i sí fa falta crèdit, per comprar totes les pells per molt alt que sigui el seu preu. I pel que fa a la sorpresa, no tinc cap dubte què treballarà fins l’extenuació per ajornar-la tant com pugui. M’han dit què tots els rivals el tenen filat i què, a hores d’ara, tothom sap que és l’equip a batre. Estic convençut què la pressió afegida de sentir-se assetjat, de saber-se l’objectiu i ser el punt de mira de tots els equips el farà madurar en el seu creixement col•lectiu i enfortirà els seus teixits. M’han dit què possiblement la sort... La sort és un animal esquerp que es cansa aviat d’ajudar a aquells que no la busquen i s’alia descaradament amb els que li donen arguments. M’han dit què el proper cap de setmana torna ha haver partit. Es cert.
dissabte, 9 de gener del 2010
Mangreu
Europa A 0 – Manlleu 1
Lliga Nacional Juvenils
Em sap greu, molt greu, no tant haver presenciat una de les derrotes més injustes que hagi pogut veure en el que va de temporada, sinó la decepció impresa a les cares d’uns incrèduls i desconcertats protagonistes què, en cap cas, se la mereixien. De deu partits com el d’avui, l’Europa hagués estat el clar vencedor en 9 d’ells per només una derrota en contra. I justament aquest fet és el que s’ha donat per a sorpresa de propis i estranys. Ni tan sols l’empat hauria estat un resultat just en un partit dominat, en joc i ocasions, per l’equip local. Un equip què ha estat molt superior en tot menys en el marcador final i com a resultat d’una jugada aïllada i possiblement en l’única ocasió que ha disposat l’equip visitant. Un solitari gol, només començar el partit, que ha estat suficient perquè l’Europa encaixés una immerescuda i incomprensible derrota, en la que ha tingut un paper clau l’encert del porter visitant, així com el desencert dels jugadors locals que han malbaratat fins a 6 clares ocasions de gol què, en condicions normals, haurien donat una victòria gens discutible tenint en compte els mèrits d’uns i altres. Però el futbol no és una ciència exacta. Gens previsible ni lògic. En això rau una de les seves especials característiques, el tret què el defineix i l’esperit de la seva essència. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Ni dos més dos són quatre. Ni barrejar el negre amb el blanc t’assegura el gris. La llei de la gravetat et garanteix què un got deixat caure d’una determinada alçada es farà miques en estavellar-se contra el terra. Tot previsible i sense marge per a la sorpresa ni l’emoció. Al futbol, en canvi, l’emoció està garantida. L’atzar, la sort i la conjunció dels astres solen ser aspectes determinants en el seu exercici. La pròpia llei de la gravetat té, en aquest esport, un altre significat molt diferent i acostuma a anar associada a perdre lamentablement un partit que no s’hauria d’haver perdut mai i a veure escapar uns punts que mai s’haurien d’haver escapat. Decebedor? Sí. Però només el resultat.
Europa A 0 – Manlleu 1
Lliga Nacional Juvenils
Em sap greu, molt greu, no tant haver presenciat una de les derrotes més injustes que hagi pogut veure en el que va de temporada, sinó la decepció impresa a les cares d’uns incrèduls i desconcertats protagonistes què, en cap cas, se la mereixien. De deu partits com el d’avui, l’Europa hagués estat el clar vencedor en 9 d’ells per només una derrota en contra. I justament aquest fet és el que s’ha donat per a sorpresa de propis i estranys. Ni tan sols l’empat hauria estat un resultat just en un partit dominat, en joc i ocasions, per l’equip local. Un equip què ha estat molt superior en tot menys en el marcador final i com a resultat d’una jugada aïllada i possiblement en l’única ocasió que ha disposat l’equip visitant. Un solitari gol, només començar el partit, que ha estat suficient perquè l’Europa encaixés una immerescuda i incomprensible derrota, en la que ha tingut un paper clau l’encert del porter visitant, així com el desencert dels jugadors locals que han malbaratat fins a 6 clares ocasions de gol què, en condicions normals, haurien donat una victòria gens discutible tenint en compte els mèrits d’uns i altres. Però el futbol no és una ciència exacta. Gens previsible ni lògic. En això rau una de les seves especials característiques, el tret què el defineix i l’esperit de la seva essència. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Ni dos més dos són quatre. Ni barrejar el negre amb el blanc t’assegura el gris. La llei de la gravetat et garanteix què un got deixat caure d’una determinada alçada es farà miques en estavellar-se contra el terra. Tot previsible i sense marge per a la sorpresa ni l’emoció. Al futbol, en canvi, l’emoció està garantida. L’atzar, la sort i la conjunció dels astres solen ser aspectes determinants en el seu exercici. La pròpia llei de la gravetat té, en aquest esport, un altre significat molt diferent i acostuma a anar associada a perdre lamentablement un partit que no s’hauria d’haver perdut mai i a veure escapar uns punts que mai s’haurien d’haver escapat. Decebedor? Sí. Però només el resultat.
divendres, 8 de gener del 2010
Orfes de festa
Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.
Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)